HEM DE RECUPERAR LA MEMORIA DE LA REPÚBLICA A OLESA DE MONTSERRAT

Al’esquerra l’Alcalde Felix Figueras Aragay. A la part superior dreta els alcaldes republicans durant el regnat d’Alfons XIII i a sota els alcaldes republicans durant la guerra civil.

El 15 d’Abril d’enguany l’Entesa dels Olesans va commemorar els 76 aniversari de la proclamació de la II República amb un acte al Parc del Estatut. Vaig tenir l’honor de que em deixessin parlar juntament amb el company Jordi Cornellas i la companya Àngels Cambronero. Us transcric la meva intervenció per si la voleu criticar (per tal de centrar el debat, si n’hi ha, poso en negreta el que penso es essencial, encara que, de ben segur, hi haura algú que també agafarà el rave per les fulles).

"El 14 d’abril del 1931, en un dia com ahir d’ara fa 76 anys i desprès d’unes eleccions municipals com les que es faran el 27 de maig es proclamava de forma pacifica la II República, que alguns prefereixen anomenar-la III República Catalana ja que en el context de la Guerra dels Segadors al 1641, el President de la Generalitat Pau Clarís ja n’havia proclamat una de República Catalana. Fos com fos, aquell dia d’ara fa 76 anys la gran majoria de persones van veure oberta la porta a l’esperança de convertir-se de súbdits només amb deures a ciutadans titulars de deures i drets; a l’esperança de que Catalunya tornes a tenir un grau de poder polític des de la desfeta del 1714, a l’esperança que es posessin com a eixos de l’actuació del estat els vells valors revolucionaris de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat, sense que cap d’ells estigues per sobre dels altres; sabent que no hi ha llibertat sense igualtat i que la fraternitat es condició dels altres dos. I, amb les seves llums i les seves ombres, així fou: el 9 de desembre del 1931 s’aprovava la Constitució de la República Espanyola com a “república de treballadors de tota mena que s’organitza en regim de llibertat i justícia” i a on els poders emanaven del poble, i el 9 de setembre de 1932, desprès dels retalls, això si, del Estatut de Núria , les Corts aprovaven un Estatut que convertia en realitat l’esperança de que Catalunya tornes a tenir poder polític i no només administratiu.

Segurament que hem vist en llibres o revistes les fotografies d’aquell 14 d’abril amb la Plaça de Sant Jaume de Barcelona plena de gom a gom amb “l’avi” Macià al balcó del Palau de las Generalitat o , una mica abans, Companys al balcó de l’ajuntament. No se com va anar aquell dia a Olesa per que no hi ha fotografies, o si mes no jo no les he vistes, i cada vegada, malauradament, queden menys persones que ens ho puguin explicar , però si que sabem la política de transformacions que l’ajuntament sorgit de les eleccions d’aquell 14 d’Abril volia portar a Olesa de la ma d’un consistori format sobretot per gent d’aquella Esquerra Republicana de Catalunya inicial i acabada de formar, jove i trencadora i de la que Iniciativa per Catalunya i l’Entesa dels Olesans a la nostra vila ara ens en sentim hereus. I fem una afirmació d’aquesta mena amb tot el convenciment després de veure tot el que em vist als darrers quatre anys.

Amb l’Ajuntament presidit pel republicà Fèlix Figueras Aragay tornava a Olesa la tradició municipalista republicana que des de començament del segle XX en les diferents eleccions havia tingut sempre les alcaldies en les persones de Josep Canals, Joan Tost, Jaume Ros i Miquel Guilañà i que es va trencar l’any 1923, per força a causa del cop d’estat del general Primo de Rivera, amb el nomenament “a dit” com a alcalde del “salista” Salvador Casas.

L’ajuntament republicà del 1931 va tenir de bon començament i dintre el primer any tres eixos bàsics d’actuació dins de les seves competències: el primer racionalitzar i condicionar sanitàriament el comerç de queviures a Olesa amb la construcció d’un modern mercat municipal, el qual encara el fem servir; el segon fer arribar la cultura al conjunt del poble amb la creació de la primera biblioteca popular i el tercer modernitzar l’administració municipal condicionant l’antic Hotel Gori com a seu de l’Ajuntament, actuacions i esperances que es van frustrar pel cop d’estat del general Franco el 1936 i les seves conseqüències de mort, repressió i exili, que a la nostra vila es concreta amb l’afusellament al cementiri d’Abrera d’un grup de 10 persones entre elles el mateix Fèlix Figueras, la mort de 17 ciutadans olesans als camps de concentració a França i a Alemanya dels que em ve a la memòria Eduard Boada Olivé i Francesc Llongueras Marcet., sense oblidar el que pugui resultar de les actuacions al fossar comú del cementiri vell.

En Felix Figueras era un home bo que, com Rousseau, creia en la bondat del esser humá, que sabia que no havia fet res de dolent i es va quedar a Olesa al final de la guerra, sense por. Es pensava que el mal no existia, però el mal existeix i sense escrúpols ni pietat li va fer pagar l’amor pel seu poble amb la mort.

Un meu avi, a Sant Feliu de Llobregat, desitjava l’adveniment de la república i ho va viure amb orgull. El meu avi va ser candidat a regidor a Sant Feliu, però el meu avi va haver de fugir el 1939 i quan va tornar el van internar a un camp de treball. Aquell home convençudament republicà, orgullosament republicà, mai li va explicar al seu net aquelles experiències democràtiques, mai li va explicar que havia sigut un ciutadà lliure, ni la meva avia m’ho va explicar, ni el meu pare. El franquisme va crear dues generacions d’homes i dones amb por, que amagaven tot allò del que tenien que sentir-se orgullosos, homes i dones que ajupint el cap es van convertir en minusvalids sentimentals, gent que no manifestava els seus sentiments, que no els expressava i justament per això patia molt; fins que la mort de Franco va permetre a poc a poc anar traient el cap i a recuperar la memòria dels que van mantenir encesa la flama de la llibertat pera que nosaltres la gaudíssim.

Però Olesa , malgrat els 32 anys passats des de la mort de Franco, encara no ha superat aquesta fase de minusvalia sentimental per que encara ha de reconèixer la memòria dels olesans que van patir repressió i mort en aquells quaranta anys negres. I no n’hi ha prou amb el memorial del cementiri municipal que recorda de forma genèrica als morts dels dos bàndols, s´ha de retre homenatge de forma concreta als qui van ser víctimes del feixisme. No es tracta ara de fer un acte de revenja, no cal retirar els carrers a Salvador Casas, ni al Reverend Massana, ni a Benet Margarit..., (en canvi no tinc cap dubte que Alfons Sala no s’el mereix), però no es pot continuar amagant el cap sota l’ala i omplir el poble de “noms blancs” que no ofenguin a ningú (sobretot als que sempre s’ofenen quan es “remena “ la historia olesana mes enllà de La Passió o els Misteris de Setmana Santa) com Santa Oliva, Sant Bernat o la Mare de Deu de Montserrat. Em donat nom de carrers i llocs a respectables persones de tarannà conservador com l’Arquebisbe Ramon Torella, Santa Paula Montalt, l’escultor Amadeu Paltor el poeta Joan Povill, o l’enginyer Daniel Blanxart , que evidentment es mereixent un reconeixement i ja el tenen, però no podem continuar oblidant per mes temps en els nostres carrers o centres públics als olesans, si mes no tant respectables, que van morir per la llibertat i la legalitat republicana. I no ho podem continuar oblidant per vergonya, per decència i per la pròpia salut col·lectiva de la nostra vila..

Des d’aquí, l’Entesa dels Olesans ens conjurem a que no passin mes dels quatre anys que duri l’ajuntament que surti el 27 de maig perquè es desagreugi a aquest olesans i faig com a primera proposta personal retirar-li el nom del carrer a Alfons Sala, per que es passi a dir carrer del “Alcalde Felix Figueras” així els carrers dels dos alcaldes morts a causa del alçament rebel del 1936 confluiran a la Plaça de les Fonts centre històric d’Olesa que esdevindrà magnífic símbol de la reconciliació de tots els olesans.

(i III) SOBRE LA "CARTA OBERTA A NA MAGDALENA GRAELLS ....". S'HA ACABAT EL BROQUIL

Ja está, aquest blog dóna per acabat el debat acadèmic que la meva carta oberta a Na Magdalena Graells i Casals ha suscitat amb una darrera reflexió. S’ha agafat el rave per les fulles, o dit amb més llustre s’ha confós la categoria amb l’anècdota. Hi ha qüestions més importants a debatre i segurament Na Magdalena se sap defensar soleta (si s’ha de defensar d’alguna cosa). De tota manera un divertiment d’aquestes característiques només pot passar a un poble a on encara es manté acriticament un carrer a D. Alfonso Sala (ni els meus el van canviar) i encara té a l’oblit a l’alcalde Fèlix Figueras i Aragay (per cert, algú dels meus il.lustres comentaristes sap què li va passar a aquest senyor?)

(II) SOBRE LA "CARTA OBERTA A NA MAGDALENA GRAELLS ....". DEBAT SOCIO-POLÍTIC D'ESTAR PER CASA AMB ELS MEUS AMABLES COMENTARISTES

Na Carla m'ha fet adonar que es pot ser catalá/ana i de dretes. Qui ho hauria de dir, no m'ho hagues pensat mai!!.


El segon punt de “reflexió” obert, a on ja entrem en consideracions de caràcter polític, requereix més seriositat, però el primer que em passa pel cap, i em sap greu, són aquelles frases fetes tan nostrades : “Pixar fora de test” o “Cagar fora de l’orinal”. Ho dic perquè quasi bé tots els meus il·lustres interpel·lants atribueixen un caràcter col·lectiu a un escrit estrictament personal, que l’autor responsable ha volgut fer públic des del seu “blog” també personal (que l’Entesa dels Olesans, certament, te l’amabilitat d’acollir a la seva pagina “web” i editat per un adherit, certament també, a l’Entesa , a Iniciativa per Catalunya i a , vade retro Satanàs!!, al PSUC); vegem si no: “per que ICV i els seus militants...” (anònim dijo...), “A això li dieu democràcia...” (carla dijo...), “ Mare meva la desentesa dels olesans. Sabeu que...” (oscar dijo...). Per tan , senyors i senyora, no cal que volin tan alt per que estan parlant només amb Martí Obiols (puta base) i no amb l’intel·lectual orgànic col·lectiu, en felicissima expressió d' Antonio Gramsci de qui, per cert, el 27 d’abril es complirà el setanta aniversari de la seva mort.

Dit això i sempre a títol personal, no vull deixar de criticar algunes de les coses que, sense venir a tomb, s’han deixat anar en els comentaris com la suposada obsessió d’”ICV i els seus militants per repúbliques, “caudillos”, etc. etc..” (per cert: ICV “és” els seus militants, o adherits amb més propietat, i no es poden separar) que la deixa fora de la realitat i de la modernitat. No és obsessió, no; és justícia, és la necessitat d’agrair i reconèixer l’esforç de tantes persones que van guardar el foc de la llibertat, la igualtat i la fraternitat (bah, xorrades! oi), que no van voler que s’apagués i el van transmetre amb sacrifici personal perquè vostè, Sr. Anònim en català, en pogués gaudir avui, amb totes les limitacions i carències que vulgui, cert, però amb la seguretat de que no es posarà en perill la seva llibertat o vida ( no rigui, no, que va així la cosa) pel que pugui opinar o fer ( es a dir per que jo pugui fer la carta a Na Magdalena i vostè em pugui criticar, carai!). Però a més a més, o vostè és un “pasota” (com que sóc tan antic no sé si encara s’utilitza aquesta expressió) o no s’hi veu un pam més enllà del seu nas. De debò creu que al segle XXI estem lliures de temptacions cabdillistes i autoritàries? Que no llegeix els diaris impresos o digitals? Que no escolta cap radio? Que no veu les “teles”? O és que ja li va bé tot plegat?. Ni Fukuyama es va arribar a creure allò de la fi de la Història. En fi és aquella frase tan desprestigiada que diu que els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetirla o bé, ja que estem tractant amb representants del “món universitari”, com deia Ciceró (Filipiques 12.2.5.) “Cuiusvis hominis est errare, nullius nisi insipientis in errore perseverare”. Però, en un altre ordre de coses, com no hem de parlar de República si som republicans, si pensem que és la millor de les formes de govern possibles (ara no em surti amb allò de que Pinochet també era president de república etc, etc,..eh!) que potser no ho sabia?.

Na Carla, ja s’hi pot posar de peus, li faci gràcia o no l’exercici de la llibertat d’expressió és una manifestació de la democràcia li agradi o no li agradi al interlocutor o interpel·lat; la única limitació és el respecte (que no vol dir ser tou, versallesc o “light”), i una persona tan curiosa com vostè, no sé de quin text de història o tractat de ciència política ha tret que “els que ens anomenem demòcrates” (?) no acceptem que pugui haver gent de dretes i catalans. Oh, i tant que n’hi ha! Ho em patit. Han manat vint i cinc anys amb Estatut legítimament i quasi quaranta sense i il·legítimament i ara es senten com si els haguessin fet fora de casa ( ho ha dit Na Marta Ferrusola, jo no). La dreta té tendència a patrimonialitzar i a creure que la nació és seva però quant convé es confonen de nació.

Al Sr. Anònim en castellano ( o español si lo prefiere) decirle solamente que no suelo caer en el pecado capital de la ira como apunta, al contrario procuro practicar la virtud teologal de la paciencia. El escrito a Doña Magdalena entiendo que es crítico, si; cáustico, puede que también, pero correcto y educado y conociendo la ciudad de Sant Feliu de Llobregat, como supongo la conoce no deberían extrañarle las formas. Salude y póngame a los pies de su señora tía.

Al de la canya que el donin.......