El coneixia, no l'hi havia vist mai la cara però el coneixia al Gregori López Raimundo. Quant per primera vegada el vaig veure en una foto (no recordo on, segurament era a "Treball" o a "Mundo Obrero", però era el 1976) em va semblar que feia anys que ens havíem conegut, que parlàvem; tant m'hi havia familiaritzat la cançó de Raimon: “els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins dibuixant un somriure”.
Ara m'ha deixat. Malgrat que em pensava que feia anys que ho havia fet, tant desencisat em vaig quedar quant va decidir deixar Iniciativa per Catalunya, ara m'adono que sempre l'he tingut en el meu “sky line” sentimental com a referent de bonhomia, d'honestedat i fidelitat als principis immutables i intransferibles de l'esquerra: llibertat, igualtat i fraternitat. Malgrat tot , ho torno a dir, perquè l'espineta queda, però es ara quant de debò m'ha deixat.
Ell en canvi a mi no em coneixia, havíem creuat dues o tres paraules alguna vegada, una encaixada de mans ...i era impossible que es recordès de mi; però la darrera conversa que varem tenir va durar, si fa no fa, mitja hora. Va ser el 1996 a Madrid, jo era a unes jornades europees sobre immigració que havia organitzat CC.OO.; i a un restaurant al Madrid dels Austries a on sopàvem sindicalistes de França, Alemanya, Itàlia, Portugal i Espanya de cop va aparèixer el Gregori acompanyat d'una neta, bellissima, que venia d'un acte d'homenatge als guerrillers antifranquistes a l'Ateneo de Madrid; i sense pensar-m´ho dues vegades em vaig presentar com a “psuquero” de Sant Feliu de Llobregat (¡hombre, el territorio de Cesc Baltasar! va dir) i el vaig introduir en aquell petit cercle de sindicalistes europeus alguns del quals ja havien sentit parlar d'ell. ¡Quin orgull per a mi. No us ho podeu imaginar!.
Se n'anat una referència imprescindible, un altre ¡son tants ja!. Peró ha deixat llavor i ens ha ensenyat que la utopia es allò inèdit però possible.
T'he conegut sempre igual
(Raimon)
(Raimon)
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
Entre els sorolls dels cotxes, del carrer
i de la gent que atrafegada passa,
he vist molt clar que són molts els que lluiten
i que com tu calladament treballen.
T'he conegut sempre igual com ara,
els cabells blancs, la bondat a la cara,
els llavis fins dibuixant un somriure
d'amic, company, conscient del perill.
Sense parlar m'has dit "tot va creixent",
lluita d'avui pel demà viu i lliure,
que es va forjant aquests dies terribles,
temps aquests temps de tantes ignoràncies.
No m'he girat mentre serè em creuaves,
he sentit fort un gran orgull molt d'home
no em trobe sol, company, no et trobes sol
ien som molts més dels que ells volen i diuen.
Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre;
aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre.
Alerta vius, jo sé que si caiguesses
tants anys, molts anys, massa anys et demanaven.
T'he conegut sempre igual com ara.
(1973)
