divendres, 31 de desembre del 2010

SI ELS DEL IBEX 35 PODEN, PER QUE NOSALTRES NO?. BON ANY 2011

“….ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari.....”

Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII (1918)
Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 1882 – Martorell, 1962)

AMB EL DESIG DE QUE ES COMPLEIXI LA PROFECIA I ENS AJUDI A PASSAR DE LA MILLOR FORMA POSSIBLE EL 2011 QUE FALTA ENS FARA.

Si voleu escoltar la banda sonora del mes de Gener feu clic a baix i els “Golden Apple Quartet” us descobriran el que tindrem pagat a la fonda.

 

dilluns, 6 de desembre del 2010

LA MISERABLE DEMAGOGIA DEL PARTIT POPULAR (PP) D'OLESA DE MONTSERRAT

ÉS CARPANTA DE "LOS DE AQUI"?, ÉS DE "LOS NUESTROS"?
Aprofitant que el Llobregat passa per Olesa (és a dir, al redós de la seva pujada electoral) li ha faltat temps al nostre PP local per a llençar un oportunista pamflet on, tot presentant-se com a alternativa real per a governar el municipi i millorar-ne la seva situació, deixa com un drap brut l'actual govern municipal ( hi té tot el dret, faltaria més) i enumera fins a deu propostes per a canviar Olesa, que ells anomenen “solucions”, de caire mes o menys populista (mes que menys).

Peró a on vull anar és a la segona d'aquestes propostes. Llegim-la: “Primero los nuestros, becas de comedor, libros, ayudas sociales en general, primero para los de aquí, no podemos permitir que personas que no han contribuido nunca en Olesa se beneficien de nuestros impuestos.”. Deixant de banda la formulació mafiosa de la proposta (“los nuestros”)queda clar que el PP d'Olesa segueix l'estela de la xenofòbia i el racisme que tants redits els hi ha donat a Catalunya i els importa un carall estigmatitzar ciutadans de ple dret per la seva condició social i/o d'origen i provocar un trencament de la convivència ciutadana si això els beneficia. “Modus operandi” típic de la ultradreta que a mi em fa por, m'angoixa i m'alarma.

Caldria que el PP definís qui són “los de aquí”. Els olesans directament descendents dels ibers?, li concedim aquesta gracia als dels visigots? i als dels musulmans que van arribar a Sant Pere Sacama al segle VIII?, té la condició de “los de aquí” el Secretari General del PP olesà Sr. Manfredi que, com jo mateix, va venir emigrat des de Sant Feliu de Llobregat no fa ni vint anys?, on posem, doncs, el límit temporal per ésser d'aquí o d'allà? o no li posém límit temporal i ens fixem en els ingressos i/o el color de la pell per a tenir la condició de ciutadà?. Calent, calent.

Qui “no ha contribuido nunca en Olesa”?. Sabent que encara no hi ha una definició de “los de aquí” que permeti centrar la discussió, m'agradaria que el PP olesà montserratí aclarís si hem de considerar com a contribuents la multitud de persones que cada dia ens desplacem fora d'Olesa a treballar? (per cert, potser m'equivoqui però em sembla que el Sr. Manfredi n'és un), donem riquesa al municipi?, s'ens ha d'expulsar si no en donem?, només si no som de “los de aquí”?. Als que no són de “los de aquí” i paguen l'IBI de forma directa o indirecta a través del rebut de lloguer, el botiguer marroquí o xines, posem per cas, que paga la seva taxa d'activitat té la condició de ciutadà o s'ha de penalitzar amb un temps de carència, com a les companyies d'assegurança, per a tenir drets?.

Mentre el PP olesà discuteix internament les qüestions plantejades i aclareix si vol ser un partit de centre o d'ultradreta, li pregunto directament al meu paisà el ciutadà Sr. Manfredi en la seva condició de regidor: Té constància d'alguna ordenança, ordre o ban municipal que expressament limiti la concessió d'ajuts socials, beques, etz..a la condició d'estranger i discrimini als nacionals (espanyols, és clar)? Si li consta que s'hagi dictat una norma clarament inconstitucional ja triga massa a denunciar el govern municipal als tribunals per prevaricació. Com que no és així perquè al Regne d'Espanya tots els ajuts socials existents es donen per raó de la renda de que disposa el beneficiari (ras i curt, per pobre) i no pel seu origen, hem de concloure que el PP d'Olesa menteix amb mala fe enganyant de forma miserable i abjecta als ciutadans olesans poc avisats per a obtenir un rendiment electoral.

Aprenents de bruixots com són, els hi hem de dir clarament que la seva barroera actuació els hi pot donar beneficis a curt termini però trenca la convivència i la cohesió social necessaria per a que la democràcia sigui forta, donant ales als feixismes de tota mena. Recordem que Hitler i Mussolini van arribar al poder “democràticament” per culpa d'irresponsables d'aquesta mena, però em temo que no ho entendran perquè no volen. Com deia el poeta “que la prudència no ens faci traïdors”.

dimecres, 1 de desembre del 2010

BANDA SONORA DEL MES DE DESEMBRE (La Puntaire. Canta Ramon Calduch)


Quant els sons de la “La puntaire” es van alçar pels aires a la cantada d'havaneres d'aquella festa de Santa Oliva de no recordo ara quin any, vaig estar a punt de creure en Deu i que s'acomplia la profecia del preclar bisbe Torras i Bages de que “Catalunya seria cristiana o no seria” car només un miracle diví podia ésser que aquella il-lustre i egrègia dama olesana, que al 1992 m'havia confessat la seva simpatia per l'espanyolissim Partit Popular, s'alcés de la seva cadira tot aplaudint abrandada les estrofes que deien


Au doncs, fills de Catalunya,
doneu-vos les mans
i ben units, com a germans,
tant en temps de pau com en la guerra,
des del mar fins a la serra
enlairem els nostres cants.

I si algú, com l’estranger francès
va voler ahir,
les nostres llars vol invadir,
els rebrem ardits en só de guerra,
i sabrà que aquesta terra
defensarem fins a morir!

Ara que, amb llurs victòries, Convergència i Unió i el Barça han tornat Catalunya al seu ordre natural del que, en mala hora, l'havia apartat el pèrfid Tripartit, ara que, com ens ha recordat el futur Molt Honorable Artur Mas, no hi ha dretes ni esquerres puix som de nou tots ensems una unitat de destí, recuperem aquella taumatúrgica sardana que ens convida a recordar els nostres sentiments mes pregons.

Si voleu escoltar a Ramon Calduch cantant “La puntaire” ja sabeu que heu de fer clic a  baix, però recordeu-ho, aquesta vegada en el primer temps de la posició de ferms i amb la ma dreta a la alçada del cor.

dilluns, 29 de novembre del 2010

ENS ENDINSEM AL DESERT AMB LES CANTIMPLORES PLENES

Estic content? No
Estic tranquil? Si
S'ha fet el que s'ha pogut. Em estat tot sols reivindicant la feina feta, la bona feina. En canvi PSC i ERC, amb vol gallinaci, no han parat de demanar perdó pels anys de tripartit: els uns renunciant a la seva independència i autoinmolant-se per que ZP pugui presentar-se davant els déus del mercat en companyia de gent “seriosa” i amb “pedigrí”, els altres per a pidolar engrunes de poder a CiU arribat el moment (debades).

ICV-EUiA érem l'objectiu a batre per evitar un nou tripartit per la nostra coherència entre programa i aplicació de la nostra política, sense embuts: hidrològica, mediambiental, radicalitat democràtica en polítiques de seguretat, memòria democràtica, defensa transversal del conjunt de les polítiques del govern encara que no fossin de la nostra competència (excepte educació), algunes de las quals, polítiques han estat premiades i reconegudes per Europa i l'ONU. L'Artur Mas, que ara predica “humilitat” i “unió”, ho va dir sense embuts: “Herrera deia que un dels grans perills de CiU és que acabarà amb el llegat d'ICV. Per una vegada li dono la raó”, i aquí s'hi han esmerçat la majoria de medis de comunicació. Peró per a aquest viatge no feia falta alforja (permeteu-me el manlleu del castellà) ja que li han posat en safata PSC i ERC.

ICV-EUiA no ho em fet bé del tot , evident, potser el discurs nacionalista s'ha menjat  la indubtable obra social que s'ha fet i que era el nostre punt de referencia (i aquí també hauriem d'entonar nosaltres, el "mea culpa")però malgrat tot no hem sortit tant malparats com volien. Hem perdut dos valuosos diputats, és veritat, però ens consolidem i aquí seguim. Ara travessarem el desert però les cantimplores les portem plenes i abeurarem a tots els oasi que trobem.

Ara, si voleu, escolteu a Pedro Infante cantar "La negra noche" (li agraeixo al meu "camarada" Javier Nuín la idea)

dijous, 25 de novembre del 2010

TAL COM M´HA PASSAT US HO EXPLICO



M’he aturat al “chiringuito” que els del Joan Laporta (Solidaritat Catalana per la Independència) tenen a les Rambles de Barcelona i  he deixat anar a tres xicots que hi havia: -Escolteu, jo em vull jubilar d’aquí a cinc anys.  Si proclameu la independència al Gener que ve,  com he sentit a dir,  qui em pagarà la pensió?.     I el mes eixerit em diu: -Vostè (la gent ja em tracta de vostè) no pateixi que el sistema de seguretat social és de repartiment i els que treballin li pagaran la pensió amb el que cotitzin quan toqui. I li contesto: -Home,  si que pateixo perquè no estic segur que hi hagi gaire gent treballant d’aquí a cinc anys i si fotem el camp de cop, com dieu, els espanyols estaran emprenyats i no crec que afluixin la mosca que ens toca per anar tirant mentre fem una mica de guardiola. A més a més –li insisteixo- aquest “sopar de duro” que m’expliques del sistema de seguretat social de repartiment, no lliga amb el que diu el vostre economista de capçalera, el “lliberal” Xavier  Sala Martín, que és partidari dels sistemes de capitalització privats; no anireu pas  per aquí, oi? jo ja no hi soc a temps de capitalitzar res.. Llavors, de cop, el mes gran dels tres (que no era el mes eixerit) espetega: ¡DONCS JUBILIS ALS SETANTA ANYS!.

Cony,  ho té clar el Laporta amb mi,  ZP diu que m’ho vol deixar als seixanta set, i m´he emprenyat amb ell.  Toquem de peus a terra, doncs, i escoltem al Joan Herrera.

dimarts, 23 de novembre del 2010

SI JO VISQUÉS A CATALUNYA VOTARIA JOAN HERRERA

Los abajo firmantes damos apoyo a Joan Herrera como candidato a la presidència de la Generalitat:

PEDRO ALMODÓVAR, director de cine

LUCÍA ÁLVAREZ, actriz

ANTONIO BANDERAS, actor

PILAR BARDEM, actriz

LEO BASSI, showman y actor

CARLOS BERZOSA, rector de la Universidad Complutense de Madrid

JUAN DIEGO BOTTO, actor, dramaturgo y director de escena

JUAN CAÑO, cineasta y realizador

AMPARO CLIMENT, actriz

EMMA COHEN, actriz, escritora y directora

PILAR DEL RÍO, presidenta Fundación José Saramago

JUAN DIEGO, actor

JUAN ECHANOVE, actor

JOSÉ RAMÓN FERNÁNDEZ, autor

DIEGO GALÁN, experto cinematográfico

LUIS GARCÍA MONTERO, poeta

JOSÉ LUIS GARCÍA SÁNCHEZ, director de cine

JUANA GINZO, locutora

JOSÉ LUIS GÓMEZ, actor y director teatral

ALMUDENA GRANDES, escritora

MANUEL GUTIÉRREZ ARAGÓN, director de cine y teatro

EMILIO GUTIÉRREZ CABA, actor

ALBERTO JIMÉNEZ, actor

ANA LABORDETA, actriz

EUSEBIO LÁZARO, actor y director teatral

JUANTXO LÓPEZ DE URALDE, activista ecologista

GASPAR LLAMAZARES, político

CHARO LÓPEZ, actriz

JOSÉ MACA, alcalde de Rivas (Madrid)

CARMEN MACHI, actriz

NIEVE DE MEDINA, actriz

JUAN ANTONIO MÉNDEZ, traductor

PEDRO MORENO, vestuarista

GLORIA MUÑOZ, actriz

JOAQUÍN NIETO, experto en medioambiente

PEDRO OLEA, director de cine y de teatro

FELICIDAD ORQUÍN, editora y gestora cultural

BORJA ORTIZ DE GONDRA, escritor

ROSANA PASTOR, actriz

MIGUEL RÍOS, cantante

JAVIER RIOYO, periodista

MANUEL RIVAS, escritor

AZUCENA RODRIGUEZ, directora de cine

LUIS RODRÍGUEZ OLIVARES, periodista

INÉS SABANÉS, política

JOAQUÍN SABINA, cantante y poeta

ALBERTO SAN JUAN, actor y autor teatral

AITANA SÁNCHEZ-GIJÓN, actriz

ELVIRA SÁNCHEZ LLOPIS, Vicepresidenta y Directora del Área de Políticas Públicas Fundación 1º de Mayo

JOSÉ MANUEL SEDA, actor

ISMAEL SERRANO, cantante

LUIS ANTONIO DE VILLENA, escritor

CHUS VISOR, editor

PEPE VIYUELA, actor

JUAN EDUARDO ZÚÑIGA, escritor

---------------------------------------------------------

JUAN DIEGO, actor : "Votaría a Joan Herrera porque si perdemos la dignidad de ser de izquierdas nos convierten en basura, y Herrera no pierde esa dignidad."

LUIS GARCÍA MONTERO, poeta :"Si viviese en Cataluña, votaría a Joan Herrera. Estoy convencido que España necesita una izquierda sólida en Cataluña. Estoy convencido que Cataluña necesita una izquierda sólida en el Estado."

EUSEBIO LÁZARO, actor y director  :"Reivindico el noble ejercicio de la política ; pero es necesario expulsar de una vez a los que la han asaltado para envilecerla.  Como catalán de adopción, si me dejaran votar en Cataluña, le daría mi voto a alguien que como Joan Herrera sé que dedicará su esfuerzo a ennoblecer la actividad cívica de la polis."

EDUARDO MENDICUTI, escritor :"Votaría a Joan Herrera porque tiene coraje y credibilidad para exigir lo que nadie exige: solidaridad con quienes más la necesitan, justicia en el reparto de recursos, independencia y gallardía frente a las presiones y los chantajes del Fondo Monetario Internacional y los otros organismos que siempre imponen el sacrificio de quienes menos tienen y protegen a los más acaudalados. Porque reclama lo que nadie reclama: un marco laboral que no se cebe en los trabajadores, jubilaciones que no ofendan a aquellos con quienes estamos en deuda por el trabajo de sus vidas, generosidad con los inmigrantes, respeto a los derechos de las mujeres a decidir libre y responsablemente sobre los hijos que quieren tener, protección de los derechos y las libertades individuales conquistadas por todos. Y porque nos recuerda sin vacilaciones lo que no podemos olvidar: las víctimas todavía humilladas del franquismo, el abandono lacerante de los saharauis, la injusticia de una ley electoral que perjudica gravemente a su coalición. Por todo eso votaría a Joan Herrera, si yo votara en Cataluña." 

PEDRO OLEA, cineasta :"De poder hacerlo, votaría a Joan Herrera. ICV es lo más parecido a lo que, desde mi punto de vista, debe ser una izquierda actual, para ejemplo de IU o EB. Y Herrera me da la impresión de ser el más honesto -no hay más que ver esas caras y escuchar lo que dicen- de los protagonistas del evento."

BENJAMÍN PRADO, poeta y escritor : "Si viviera en Cataluña votaría a Herrera para no ser ni menos catalán, ni sólo catalán y además porque yo sólo me fío de los rojos que son verdes."

MIGUEL RÍOS, cantante :"La verdad es que sólo conozco a Joan Herrera por sus intervenciones en el Congresos de los Diputados y porque he leído un par de entrevistas de prensa. Es cierto que costaba oírlo. Había que esperar a que Gobierno y Oposición se tiraran los trastos del bipartidismo imperfecto a la cabeza, a que sus señorías mayoritarias vaciaran el hemiciclo mientras los grupos minoritarios exponían sus propuestas. Pero yo me quedaba para escuchar la voz de la verdadera izquierda. Una voz demasiado disminuida por una ley electoral a todas luces injusta. Considero a Joan Herrera un tipo apasionado y honesto. Defensor de unas ideas que nos aseguran que otro mundo es posible, más justo, solidario y sostenible. Si viviera en Cataluña me gustaría que me representara."

PEPE VIYUELA, actor "Si votara en Cataluña lo haría por Joan Herrera, porque allí y en todas partes resulta cada vez más necesario revitalizar los proyectos y las ideas de la izquierda; porque el peso de esa izquierda debe verse representado en las instituciones; porque Joan Herrera representa una nueva generación de políticos de izquierda que no han perdido la ilusión ni la convicción en sus principios; porque merece la pena seguir manteniendo la esperanza y la confianza en quienes creen que en la política como una actividad que beneficie a toda la sociedad y no sólo a unos pocos."

JUAN EDUARDO ZÚÑIGA, escritor "Joan Herrera es un político joven que ya ha demostrado (en el Parlamento) lo que podría ser su programa de gobierno, que representa un nuevo concepto de la política. Su sensibilidad ecologista, su defensa del medio ambiente, de una sociedad más justa, transparente e igualitaria que pueda enfrentarse a los retos de la globalización son el aval  para un cambio social necesario. Por esto yo le apoyaría si votara en Cataluña."

dimecres, 3 de novembre del 2010

BANDA SONORA DEL MES DE NOVEMBRE (Oració. Francesc Pi de la Serra)

Tots els fantasmes del catolicisme que tanta angoixa i por em van fer quant era petit els resumeix el Quico Pi de la Serra en aquesta cançó. Ja sabeu que jo no l'esperaré al Sr. Joseph Alois Ratzinger (àlies Benedictus PP. XVI) però ja que s'entossudit a venir com a gorrer la hi dedico. ¡Va per a vos Sr. Ratzinguer! Llegiu-la (perdoneu la traducció tan dolenta al latinglish, el Google no dóna per a més), i si la voleu escoltar en versió original feu clic a sota.

El de la fotografia de l'esquerra no és el Sr. Ratzinguer és el Quico Pi de la Serra.



object width="353" height="132"> 

Haec historia scapulare
vestes et a veteri Rosarii,
AveMaria, nigri talari veste,
confessionibus lagana, Missale Lent
Dei, matris et Spiritu Sancto
artes, liturgiae, sanguineos Christi,
tempus vitae nostrae
cuiuslibet generis et qui vocat,
natus baptizatus, confirmavi, flagellate,
Sextum praeceptum et malum terebra
Fame est vel voracitatem, desidia aut noluit.

Deus¡ Eh ignoscis confessione
poenitentia multum difficile malum.
Ego sum, nolo offendere, anticlericalis.

Saltavit in Mediterraneo sardanas
Specto spectas vana
Et ascendens Fraternities potest
snuggling in celery in abbatias
Georgii bullfighter caede draconis toruus
Si virgo virginem vestigia serpens
Cauda diaboli, prospicit, prospicit,
monialis maior row muta
extinctum, in tantum conventus
Superior voluntas
super quod non et ora veniat.

Deus¡ Eh ignoscis ut professio
poenitentia multum difficile malum.
Ego sum ,nolo offendere, anticlericalis.

Infra sola stabilis nascitur
Epiphaniae in campana est muscae
Oleo venerunt regium
Sed aliud est quod nigrum et unbuttoned,
Via tum in Via Crucis,
S. Lazari oritur ambulantes,
Exitu tour Time: tonsura, silicea
diabolus tentat vis Candy
muliere, quasi lupus,
viola violonada plays
eae sobbed iam dissipatae.

Deus¡ Eh caeremonialia update
quia si personalis excurrere
maybe it's culpa
Si omnia hoses,
Vigilate et omnia
nec dimittis me anticlericalis.


 

divendres, 29 d’octubre del 2010

MARCELINO ÉS VIU EN LES COMISSIONS OBRERES


Ara Marcelino Camacho, abans el Simón Rosado, el Tito Márquez, l’Ángel Rozas,.... cagondéu¡.

Marcelino, el primer entre iguals. Us enrrecordeu? ¡libertad para Camacho y compañeros! 1.973, 1974, 1975, procés 1001... Que hem de dir?, els tòpics de que era una persona lluitadora, íntegra, honrada, honesta?....doncs si, ho hem de dir per que per a nosaltres, la classe obrera, aquests conceptes no són tòpics, són certeses; a nosaltres, a Marcelino, no s’ens suposa que tenim aquestes virtuts, ho tenim acreditat. Marcelino seràs sempre present en el projecte sindical de CC.OO., en la reivindicació i en la proposta en la negociació i en la mobilització. No t’has mort, perquè les Comissions Obreres són ben vives (¡que es fotin collons!). Com t’agradava dir: “Ni nos domaron, ni nos van a domesticar”.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

SOLILOQUI REFLEXIU SOBRE SEMIÒTICA

Veure el logotip del “Banco de Santander” en el mantell de la Verge del Pilar m'ha portat a reflexionar sobre la semiòtica ,o estudi del sistema de signes , aplicada al disseny gràfic (fixeu-vos quina profunditat).

Diuen els entesos en la qüestió que hi ha una relació directa entre el signe i l’objecte i que per això un logotip,  requereix de l'apropiat ús de la semiòtica com a eina per a assolir l'adequada comunicació i interpretació del missatge de forma que hi hagi congruència entre el que s'entén i el que realment es vol transmetre (ho enteneu oi?).

Per a que un logotip sigui eficaç ha de ser representatiu, és a dir, ha de representar de forma adequada la marca, el producte, l'empresa o l'organització i per això el dissenyador ha de conèixer amb claredat el producte, l'àrea on tindrà presència, el públic objectiu, la promoció, el preu, la qualitat i el context..

La reflexió que us deia al començament m'ha dut preguntar-me: sabent que el dissenyador del logotip bancari coneixia amb claredat el producte, servei o organització a qui volia donar la identitat gràfica, quina va ser la seva font d'inspiració per arribar a la relació directa entre el signe i l'objecte ?. I en el meu reflexiu soliloqui he arribat a aquesta conclusió provisional.

divendres, 22 d’octubre del 2010

¡¡MARE DE DÉU DEL CEL I DE LA TERRA!!

Juan Torres López és catedràtic d' Economia Aplicada del Departament de Teoria Econòmica i Economia Política de la Universidad de Sevilla i animador del blog “Ganas de escribir” a on ha publicat una entrada que sincerament, potser vaig amb el lliri a la mà, m'ha deixat bocabadat. Amb el permís tàcit (això vol dir que no li he demanat) del professor Torres la reprodueixo en el seu castellà originari. Hi ha per a llogar-hi cadires.



Hace un tiempo comenté que Don Emilio, el del banco, había vestido a la Virgen del Pilar con un manto que llevaba el logo del Banco de Satander (lo comenté un día delante de dos amigos míos  curas y no se lo creían hasta que les enseñé la foto que llevo siempre en mi móvil, no por fervor mariano, sino porque ya en varias ocasiones la gente me ha negado que eso hubiera podido ocurrir).

Me preguntaba entonces si esa Virgen tendría alma y si podrá pensar, y qué sentirá al saberse investida del logo de un banco que ha financiado la fabricación de bombas de racimo y si se sentiría cómoda esa Virgen con el rojo de ese logo que igual podría rememorarle el color de la sangre de los que hayan muerto destrozados por causa de esas bombas, y que sentirá si leyó la edición del 1 de febrero de 2002 de la "Executive Intelligence Review que se hacía eco del informe de Rachel Ehrenfeld en su libro Evil Money (Dinero Maldito), según el cual el Banco Satander, cuyo logo ahora está en su manto, es uno de los bancos "que usan los miembros del cartel de drogas de Medellín" para lavar dinero.. Y me preguntaba, en fin, qué pensarían los amigos de derechas de esa Virgen cuando supieran que ahora lleva la imagen de un banco que según el diario británico" Daily Telegraph" ha tenido operaciones comerciales con un banco iraní incluido en la lista negra que creó EE UU por evitar la supuesta financiación del programa nuclear de Irán o que, según el Juzgado de Primera Instancia número 4 de Satander, en la sentencia dictada el 12 de marzo de 2002, actuó con total falta de transparencia ocultando en sus memorias cientos  de sociedades, con tal solamente de ganar más y más dinero sin que la sociedad pueda saber cómo lo está consiguiendo.

Sigo todavía sin respuesta para esas preguntas pero pienso ahora que igual me equivoqué entonces criticando a Don Emilio, el del banco, por haber investido de esa forma a la Virgen.

Ahora pienso que el fichaje de la Virgen del Pilar por el Banco de Satander puede traer consigo efectos muy beneficiosos en tiempos de crisis. Resulta que para evitar tener quebrantos patrimoniales, el Banco de Satander lleva a cabo miles de desahucios que dejan sin viviendas a otras tantas familias. Antes, a estas familias no les cabría sino el desconsuelo, la ruina y el desamparo pero ahora ya tienen otra alternativa.  Pueden acudir en peregrinaje hacia la basílica zaragozana donde se encuentra la Virgen del Banco de Satander y allí rogarle que Don Emilio se apiade de ellas rezando la jaculatoria que veis arriba. Algo es algo.


dimecres, 20 d’octubre del 2010

¡ALLONS ENFANTS DE LA PATRIE!

França torna a encapçalar la lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Fa un parell d'anys, al començament de tot, Sarkozy deia que calia refundar el capitalisme, després, com Zapatero, res de res, purgants de cavall per als mes pobres i retornar la “confiança” (els beneficis) als “mercats” (?) etz. etz. etz.... Peró ha picat sobre ferro ja que de res li han servit les maniobres de distracció del personal (concretades en la criminalització i expulsió d'alguns milers de gitanos romanesos), que intentaven amagar un debat parlamentari d'urgència per a modificar a la baixa el sistema de pensions públiques.

Els francesos saben que el sistema de jubilacions basat sobre la solidaritat intergeneracional expressa una manera de viure junts incompatible amb l'imperi del “campi qui pugui” a on els rics viuran a l'abric del seu escut fiscal mentre la massa dels assalariats tindrà que treballar mes anys (si té feina) per tal de tenir una pensió mes minsa.. El recolzament popular a les vagues, la gran participació en elles i a les manifestacions que es van encadenant des del començament del setembre va creixent, com reflecteixen dues enquestes d'opinió encarregades per “L'Humanité”: mes del 70% dels francesos recolza el moviment per a la defensa de la jubilació plena als 60 anys, diu la primera (CSA 10-10-2010); i la segona realitzada per IFOP, precisa que el 56% dels ciutadans exigeixen al president de República que obri ja un diàleg amb els sindicats.

“Sarkozy t'est foutu, la jeunesse est dans la rue” (Sarkozy estas fotut, al carrer hi ha la joventut”) és la consigna que expressa la solidaritat intergeneracional i que dóna mal de ventre a la dreta que recorda com fa quatre anys va aconseguir tirar enrere aquell contracte-escombreria que pretenia precaritzar encara més els joves que buscaven feina. Aquests joves que es manifesten ara juntament amb els seus pares han estat insultats per la gent que envolta Sarkozy i exposats al risc d'una explosió de violència amb intervencions policials a les portes dels establiments escolars.

Alerta amb el que esta passant a França. Jo no se com acabara a curt plaç però em penso que anuncia un nou i llarg espectacle amb escenari i decorats nous i ja és hora que la Confederació Europea de Sindicats (CES) comenci a llegir al guió de l'obra el paper que li toca.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

EL DIA 7 DE NOVEMBRE JO NO ESPERARÉ BERTRAND RUSSELL


Es diu sobre el filosof i matemàtic Bertrand Russell que, mentre explicava a classe que «d'una proposició falsa es podia extreure qualsevol conseqüència», un alumne el va interrompre dient-li: "Vol vostè dir que si acceptem que 2 +2 = 5, llavors podem concloure que vostè és el Papa de Roma? ". Russell va contestar immediatament:

Miri, si 2 +2 = 5, resti vostè 2 i obtindrà que 2 = 3, és a dir, que 3 = 2, i si ara resta vostè 1 a ambdós membres, obtindrà que 2 = 1. Ja que el Papa i jo som dos, i ja que 2 = 1, estarà vostè d'acord amb mi que el Papa i jo som un, així doncs jo sóc, en efecte, el Papa de Roma.


No m'agrada que el Papa de Roma vingui a Barcelona mentre:
  • Les creences religioses siguin finançades amb diners públics.

  • No es suprimeixi l’assignació tributària a l’Església catòlica a través de l’IRPF.

  • Les escoles siguin utilitzades com a plataformes d’apostolat.

  • Les religions imposin els seus prejudicis morals a tota la societat.

  • Els clergues pederastes i els seus encobridors no siguin portats davant la justícia.

  • L’Església obstaculitzi l’ús del preservatiu per prevenir l’extensió de la SIDA.

  • No es protegeixi els infants de la superstició i la irracionalitat.

  • L’Estat promogui la caritat a costa de la justícia social.

  • Els actes i llocs públics estiguin presidits per símbols religiosos.

  • Els representants públics afavoreixin les confessions religioses.

  • No es respecti el dret de tothom a viure segons la seva condició sexual.

  • No es reconegui el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.

  • L'apostasia no sigui un dret reconegut per la llei.

  • No es deroguin els acords entre el Regne d'Espanya i la Santa Seu.

Per tot això jo no l'esperaré el dia 7 de Novembre.

dimarts, 12 d’octubre del 2010

A PROPOSIT DEL 12 D'OCTUBRE. A TOT ARREU COUEN FAVES, I A CASA.....

CATALUNYA TRIOMFANT
A propòsit del 12 d'octubre i per aquells hiperventilats que no volen commemorar les barbaritats dels "espanyols" a América.

Segurament sabeu que l'Alguer és una ciutat de l'illa de Sardenya (Itàlia) a on una majoria de la seva població parla una variant dialectal del català. És un fet sorprenent el de la supervivència d'aquest nucli lingüístic, durant més de sis segles i els catalans n'estem orgullosos i històricament hem procurat estrènyer els llaços perquè la cultura catalana es mantingui. Fantàstic, així ha de ser, però tots sabem perquè es parla català a l'Alguer?, per si no ho sabeu aquí va un resum:

A finals del segle XIII el Papa Bonifaci VIII donà en feu l'illa de Sardenya al rei d'Aragó -també Comte de Barcelona-  la possessió de la qual es disputaven pisans i genovesos. Iniciada la conquesta de l'illa el 1323, s'acabà l'empresa el 1353 amb la caiguda de l'Alguer, en la qual prengueren part també els venecians. Però l'any següent la confabulació dels sards amb els pisans i genovesos contra el nou dominador obliga a intervenir al rei Pere el Cerimoniós, que es va imposar per les armes i, a més , per tal de comptar amb gent addicta a la corona, va expulsar la població sarda autòctona de l'Alguer per a instal.lar-hi catalans al seu lloc. Des d'aleshores Alguer esdevingué totalment catalana, des de la parla fins a les pràctiques jurídiques.

Neteja ètnica o digueu-ho com vulgueu, sí o no?. Com a nació amb una llarga història  Catalunya també té les seves misèries. 

Que per molts anys es parli català a l'Alguer. Ah!!!,  jo tampoc tinc res a celebrar el 12 d'octubre.

divendres, 8 d’octubre del 2010

"PÚBLICO", TU QUOQUE?


M'assabento pel blog “ Según Antonio Baylos” que Gerardo Pisarello i Jaume Asens, juristes i membres del Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Barcelona, van elaborar un article per publicar al diari "Público" com solen anar fent amb certa quotidianitat. En aquest cas l'article ha estat cortesament rebutjat pel diari. L'article és una reflexió sobre la “recepció” mediatica de la vaga, la capacitat de manipulació, distorsió i desinformació dels mitjans de comunicació que es posicionen en el camp antisindical i menyspreen el dret democràtic de vaga dels ciutadans. Ho publico perquè rebutjo la censura arbitraria i perquè la reflexió que proposa l'article és necessària i ineludible fer-la de manera col-lectiva.

Hauré de deixar de comprar “Público” com ja vaig deixar de comprar “El Pais” i “El Periodico”?.


Les violències i la vaga

Malgrat, o potser per raó del seu relatiu èxit, la jornada de vaga general de la setmana passada ha rebut una ferotge andanada d'atacs. L'ofensiva ha unit, principalment, a la premsa conservadora, a sectors importants de la patronal i de la dreta política i a tertulians de tota mena. En el seu relat, la protesta del 29-S sembla reduir-se a una caterva de paràsits, vividors polítics i violents, només capaços de perseguir els seus objectius arrasant amb les llibertats alienes. El mal tindria algunes encarnacions emblemàtiques: les treballadores i treballadors que van encapçalar piquets o joves com els que van ocupar l'edifici abandonat de l'antiga seu de Banesto, a Barcelona.

La invocació de la violència per desqualificar l'acció d'un adversari té un gran impacte emotiu i sol ser molt útil quan s'intenta deixar fora de joc. El violent, com el terrorista, o el incívic, és el que trenca de manera deslleial, injusta, les regles de convivència. I precisament per això, mereix un càstig exemplar que el posi al seu lloc. Quan la premsa conservadora qualifica els sindicalistes del 29-S com "delinqüents extremadament perillosos" al servei d'"un Estat de benestar hitlerià", no pretén limitar-se a diagnosticar una realitat patològica. També intenta preparar un escenari que justifiqui el recurs a la cirurgia major: "empresonar als líders" -com es va suggerir des de “La Razón”- o directament "il-legalitzar UGT i CCOO", com es va escriure des de les pàgines d' “El Mundo”. Una cosa semblant passa amb les cròniques, algunes d'elles reproduïdes en mitjans suposadament progressistes com “El País” o “El Periódico”, que van cobrir els fets aïllats de violència urbana succeïts a Barcelona el dia de la vaga. En presentar-los com l'expressió "antisistema" o "okupa" d'una perillosa "guerrilla urbana" que posaria en greu perill la pau social i l'Estat de dret, deixava expedit el camp per a una major contundència policial o per l'enduriment d'un codi penal ja prou rigorós.

La caracterització exagerada en què incorre aquest relat no sembla gratuïta. Per contra, posar sota els focus un tipus determinat de violència és una operació intel-ligent quan el que es pretén és marginar o minimitzar altres que estan en l'origen de vagues com la de l'última setmana. Com explicar, si no, que els que centren tota l'atenció en els forcejaments d'un piquet sindical concret, ignoren l'enorme violència privada que suposen les polítiques que faciliten l'acomiadament de milers de persones o la seva submissió a condicions de treball cada vegada més precàries ? Com consentir que els que branden les fotos dels vidres trencats d'una botiga de roba, com si es tractés del cim de la barbàrie, no vegin cap violència en les normes que consenten el desallotjament de famílies senceres per raons econòmiques o en les decisions que han facilitat el traspàs de ingents recursos públics als bancs i a altres actors amb forts responsabilitats en la crisi actual? Com sumar-se al cor que exigeix criminalitzar la protesta social quan és el mateix que atorga impunitat a la violència privada o institucional que ha conduït a l'actual estat de coses?

Que la vaga, la interrupció del trànsit o l'ocupació d'immobles abandonats són actes conflictius que poden afectar drets de tercers està fora de dubte. Què aquests actes poden derivar en fets de violència de vegades gratuïts i injustificats, també. No obstant això, pretendre equiparar la violència sobre les coses i sobre les persones, o la violència aïllada d'alguns individus i l'exercida de manera sistemàtica pel poder privat o pel poder estatal és un despropòsit en tota regla, quan no un exercici d'obert cinisme.

En realitat, quan les vies institucionals estan fortament restringides, quan el que regeix és el "no ens mourem ni una mica, passi el que passi, perquè així ho dicten i ho diuen els mercats", quan es consenten, en fi, abusos intolerables com el acomiadament gairebé indiscriminat, la precarització laboral o l'especulació rampant, la vaga, la manifestació de carrer o l'ocupació amb fins polítics poden ser eines útils, potser les úniques, per preservar la llibertat i evitar una sortida despòtica. Sense elles, perillaria sobretot la llibertat dels menys lliures, és a dir, dels que per la seva situació de vulnerabilitat estan més exposats a la coacció de la reprimenda patronal, l'acomiadament o de la notificació d'impagament enviada per un banc.

L'actual capitalisme financer ha generat nombrosos rendistes i paràsits socials que amb descarada violència pretenen empènyer a milions de persones a un autèntic camí de servitud. La majoria dels sindicalistes, joves i veïns que van participar en les jornades del 29-S no tenen res a veure amb tot això. En canvi, la seva presència quotidiana, en els llocs de treball, als barris, en centres socials i cooperatives, és essencial per garantir la qualitat democràtica de les nostres societats i per protegir els drets de tots, inclosos els d'aquells que prefereixen mantenir-se al marge de qualsevol protesta. Aturar el discurs simplista que pretén convertir-los a tots en "perillosos delinqüents" i en "inadaptats socials" hauria de ser un deure cívic, sobretot si, com sembla suggerir les declaracions d'alguns dirigents polítics, això no ha fet més que començar. En fer-ho, caldrà recórrer a molts arguments. El principal, potser, recordar una vegada i una altra qui, en veritat, són els aprofitats que, sense cap escrúpol i amb la freqüent complicitat institucional, dinamiten la pau social posant els seus interessos per sobre dels de la resta de la societat.

(traduït del castellà)

El gran MIguel de Molina ens canta "La bien pagá". Dedicat als mercenaris.



dissabte, 2 d’octubre del 2010

BANDA SONORA DEL MES D'OCTUBRE (Habanera baturra. José Antonio Labordeta)


    Com ja sabeu, el 19 de Setembre es morí Josè Antonio Labordeta. Cantautor, poeta, mestre, polític coherentment d'esquerres, ànima de la recuperació de la consciencia aragonesa, simplement un home com deia en una de les seves cançons. El trobaré a faltar.
Us proposo com a banda sonora d'octubre'”Habanera baturra” que ens mostra un Labordeta amb sentit del humor y sorneguer. M'agraden els sons "joteros" de l'acordió de fons. Feu clic a baix si la voleu escoltar.

dijous, 30 de setembre del 2010

AIXÍ, A “BOTE PRONTO” I UNA MICA EMPRENYAT

No ens hem d'estranyar, perquè no podia ser d'una altra manera: els medis de comunicació i persuasió que s'han dedicat a desprestigiar la vaga i als sindicats convocants continuen la seva campanya. Per a ells la vaga general es limita als aldarulls de Barcelona que quatre arreplegats van provocar i que només són una anècdota dins el conjunt de la pacifica i democràtica (si, pacifica i democràtica) mobilització obrera, que es va concretar en una notable aturada de l'activitat i unes concorregudes manifestacions a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. El que dic de Catalunya ho estenc a la resta del Reino de España. I ja esta, no hi donem mes voltes, tenen el cul llogat i han de lligar el ruc a on diu l'amo. Així doncs normalitat només alterada parcialment per les coaccions i violència sindical.


¡I una merda per a ells!. Jo ho vaig veure i viure. Vaig veure moltes ¡moltes! empreses tancades als polígons industrials on vaig anar. Vaig participar a piquets i no vam exercir cap mena de violència, sense arribar a ser “versallescos” que no cal ( és clar que vam tenir que parar els peus a mes d'un "revolucionari", com també alguns “pacífics” exercents del dret al treball ens van intentar agredir). I per la tarda, a Barcelona, vaig estar a una manifestació amb una assistència de gent com feia anys que no la veia (no la compareu amb la del “dret a decidir” que és fer trampes), pacifica i serena. No cal entrar en cap ball de xifres, no éns entendriem.

La vaga general ha sortit bé tenint en compte la gran segmentació dels treballadors, amb un alt nivell de precarietat laboral, de falsos autònoms, d'aturats..., i malgrat les impies campanyes mediatiques (foteu-vos) ha estat l'exercici voluntari d'un dret col-lectiu i de pràctica democràtica amb un valor afegit importantissim que cal preservar: l'alt nivell d'unió i enteniment que han tingut CC.OO. i U.G.T .

Això es la meva opinió i experiència, ara cal esperar l'anàlisi assenyat que en faran els sindicats. Els altres, feu-me cas, llegiu-los si volèu però no us escalfeu gaire el cap.

Una dada: els gràfics , de "Red Electrica Española" mostren l'evolució del consum electric el día 29 de setembre








dimecres, 29 de setembre del 2010


¡¡JA HA ARRIBAT EL 29 DE SETEMBRE!!
¡¡TÉNS DRET A FER VAGA!!
LA CONSTITUCIÓ T'HO RECONEIX COM A DRET FONAMENTAL

dimarts, 28 de setembre del 2010

FALTEN MENYS DE DUES HORES



“Quant els treballadors fan vaga no és que no vulguin treballar sinó, que volen fer-ho en millors condicions”.
va dir Francesc Layret



“¿Per que els empresaris només defensen el dret al treball quan es convoca una vaga?”.
pregunto jo

dilluns, 27 de setembre del 2010

divendres, 24 de setembre del 2010

Feu-me el favor de llegir el que va dir el magistrat Falguera Baró


Magnifica (1) i alliçonadora intervenció del Magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya senyor Miquel Àngel Falguera i Baró al Paranimf de la Universitat de Barcelona el 22-9-2010 a l'acte de suport a la vaga general del 29 S de professors i professores de les universitats catalanes i professionals.

(1) “magnífic-a adj....Caracteritzat per la seva grandesa, bellesa majestuosa, esplendor.” (Diccionari de la Llengua Catalana, Institut d'Estudis Catalans, p. 1158)


Permetin-me que en aquest acte tan important reflexioni com un simple jurista. I, permetin-me també, que recordi que els juristes no parlem de diners sinó de drets. Que la nostra raó de ser no passa per l'increment de les riqueses sinó per l'avanç de la civilitat.

Tinc la impressió que vivim uns temps tan incerts que cal recordar obvietats. Com, per exemple, recuperar el sentit de les paraules. Així, caldrà recordar que, en contra del que se'ns vol fer creure, la democràcia no només és sinònim de llibertat sinó que és alguna cosa més. És clar que no hi ha democràcia sense llibertat. Però la democràcia és també igualtat. I la democràcia és també la fraternitat, és a dir el dret de tots els homes i totes les dones a desenvolupar-se com a persones a partir del reconeixement social d'uns mínims de subsistència. O, com afirmaven els pares constituents nord-americans: el dret a la felicitat.

Ningú no pot ser lliure si no té la possibilitat de desenvolupar totes les seves potencialitats com a ésser humà. D'aquí que Aristòtil caracteritzés la democràcia com "el govern dels homes pobres lliures" a diferència de l'oligarquia, "el govern dels homes rics lliures". D'aquests conceptes simples van sorgir les idees centrals de la Il·lustració, de la qual som fills.

I caldrà recordar també -perquè s'oblida sovint- que els actuals marcs constitucionals dels països occidentals no van aparèixer del no-res, sinó que són fruit de l'immens esforç de les persones pobres, més o menys lliures, al llarg de dos segles . Que són la conseqüència de la lluita, la sang i el patiment de la pobresa laboriosa. Després que dues generacions de treballadors europeus i nord-americans deixessin la vida en els camps de batalla en les dues guerres mundials es va aconseguir un pacte social transcendental que va comportar noves regles de repartiment del pastís de la riquesa (que, certament, obviava la realitat dels països menys desenvolupats), recuperant un model social que havia estat mínimament dissenyat per les constitucions de Weimar i Querétaro.

Tot i això, fa un quart de segle -arran de l'aparició del que es coneix com neolliberalisme- les condicions contractuals han canviat. I d'aquesta manera els valors constitucionals s'han vist pervertits. Encara que ningú ho digui, els textos de les nostres cartes magnes han quedat en paper mullat, en simples declaracions sense contingut.

Al llarg d'aquests anys, els juristes hem vist, estupefactes, fins a quin punt les conquestes de civilització eren posades en solfa; com el dret havia de sotmetre's a l'economia.

Moltes vegades assistim a discursos oficials que qüestionen la igualtat i la fraternitat per "antigues" i reivindiquen una suposada "societat del risc" que comporta la instauració del neodarwinisme social. Ara som més desiguals que fa unes dècades. En altres paraules, els rics són més rics i els pobres més pobres. I no només en escales dels països opulents, també a nivell mundial com constata l'OIT. Discursos i polítiques que reclamen "menys Estat" i "menys regulació", és a dir, l'abandonament de la intervenció de la societat com a col·lectiu en les relacions privades, de tal manera que els més poderosos acabin imposant els seus interessos.

En aquest marc els juristes hem assistit, bocabadats, a la negació de que la propietat té una finalitat social, tal i com afirmen la majoria dels textos constitucionals occidentals. I, així, el triomf a la vida sembla passar pel simple enriquiment i no per la auto-emancipació individual i col·lectiva de l'ésser humà i la millora de les nostres societats. Un enriquiment a qualsevol preu i a costa dels altres: la caiguda del concepte de ciutadania social a favor de l'individualisme descarnat.

Hem assistit a la negació dels drets i valors col·lectius a favor de l'individualisme en contra del que afirmen les Constitucions. Cada vegada són més freqüents les polítiques, declaracions i normes que qüestionen als sindicats, la negociació o el dret de vaga. En aquests precisos moments tenim clars exemples. Se'ns diu -i se'ns vol fer creure- que aquestes institucions col·lectives, conquerides per històriques lluites desiguals, impedeixen el creixement econòmic.

S'ha retallat la solidaritat social a través d'una política fiscal regressiva. I això ha comportat l'increment de la desigualtat, en drets bàsics, com el dret a l'ensenyament, el dret a l'habitatge, el dret a la tutela judicial efectiva, els drets de conciliació de la vida laboral i efectiva o les situacions de dependència . El sistema de Seguretat social -la gran conquesta de la pobresa laboriosa i el màxim exponent de la fraternitat social- també és negat, perquè se'ns diu que afecta l'economia i ens fa incapaços d'afrontar i encarar els riscos els riscos de les societats modernes. Constantment apareixen estudis -directament o indirectament pagats per entitats financeres- que indiquen la impossibilitat de pervivència de l'actual model de previsió social, amb gran ressonància en els mitjans de comunicació que oculten les pèrdues elevades dels sistemes privats de previsió. Mentrestant, les nostres pensions es van reduint i s'endureixen els requisits d'accés.

Amb l'excusa de l'ocupació -excusa que la pràctica ha demostrat ser falsa- portem cinc anys de retallades dels drets dels treballadors davant els empresaris. I assistim a la regulació de majors facilitats per a l'acomiadament i greus limitacions del seu posterior control judicial.

Assistim a un ús abusiu de la mà d'obra estrangera en un interessat disseny de lleva d'un autèntic exèrcit industrial de reserva que abarateix els costos salarials. I, en paral·lel, assistim també a l'increment preocupant de discursos xenòfobs i actuacions dels governs dels països rics que incompleixen els tractats internacionals.

Amb aquestes polítiques contràries a la igualtat i a la fraternitat som cada vegada menys lliures. Perquè assistim a uns moments en què els vots dels homes pobres lliures no serveixen de res per delimitar les grans polítiques socials i econòmiques. Aquestes polítiques es dissenyen en organismes i corporacions transnacionals que no han estat votades per ningú ni ningú les votarà. I som menys lliures perquè tota veu mínimament crítica no només és omesa sinó cremada inquisitorialment a la plaça pública.

L'actual crisi no és imputable als treballadors i als pobres homes lliures sinó a aquestes polítiques neolliberals. No deixa de ser sorprenent que, poc després de l'inici de la crisi, veus destacades comencessin a parlar de reformar el sistema, de regular l'economia. Va ser una idea efímera. Una vegada que els homes lliures van pagar de la seva butxaca els excessos financers, la conclusió dels poderosos va ser que aquestes polítiques suïcides havien de incrementar-se. Van dir que eren els pensionistes, els empleats públics i les persones dependents que havien de pagar les conseqüències. Que la solució a la crisi era menys igualtat i menys fraternitat. Que havia de continuar retallant els drets dels treballadors i els sindicats. Han omès que la causa de l'actual situació no és la igualtat sinó precisament les retallades dels drets constitucionals de les persones.

Per això, la meva associació professional, Jutges per la Democràcia, ha decidit donar públic suport a la vaga general del proper 29 de setembre. Perquè essencialment nosaltres som juristes i la nostra passió és el Dret. Algú podria dubtar i pensar que els motius de la vaga en res ens afecten, que són cosa dels treballadors i els sindicats. Qui així pensi s'equivoca. El que ens juguem aquest dia és molt més que el redactat d'unes lleis. El que ens juguem és si el nostre futur el decidiran els nostres vots o les organitzacions financeres internacionals. El que ens juguem és si optem per la democràcia o per l'oligarquia.

diumenge, 19 de setembre del 2010

JOSE ANTONIO LABORDETA EN EL RECORD




".....Quiero daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso, con técnica, que puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España, a España en sus aceros...."

(Gabriel Celaya, "La poesia es un arma cargada de futuro")

divendres, 17 de setembre del 2010

“MOTION INDUCED BLINDNESS”

Si et quedes mirant al centre d'aquesta imatge (la creu negra), veuràs que els punts roses es tornen verds, per al cap de 10 segons desaparèixer. El fenomen és conegut com "ceguesa produïda pel moviment" (Motion Induced Blindness) i posa de manifest que quan el cervell se li presenta un estímul de contrast s'inclina al més predominant, sacrificant la seva atenció a certs aspectes dins del camp visual. El més curiós és que aquest fenomen el podríem experimentar en alguns casos a la vida diària, sense que ens n'adonem.

Vegeu alguns altres exemples d'il·lusions causades per la “Motion Induced Blindness” a on l'estímul de contrast predominant serien els medis de comunicació i persuasió:

-Per crear llocs de treball , eliminar el frau i l'abús en la contractació temporal i reduir l'atur cal abaratir les indemnitzacions per acomiadament i permetre la desvinculació de les empreses dels convenis col-lectius.

-Per a fer front al deute i a la situació econòmica causada per la crisi financera són necessaries polítiques d'austeritat i per tant retallar, antre d'altres, despeses socials.

-En aquests moments de crisi és bò abaixar els impostos a les grans fortunes i grans empreses per evitar una fuga de capitals necessaris per a la recuperació econòmica.

-La negociació col-lectiva no es positiva ni pel país ni l'ocupació.
-La historia demostra que les vagues com a forma de mobilització i lluita col-lectiva dels treballadors no serveixen per a res.
-Els sindicats, que només tenen presents als treballadors amb treball fix, són anacrònics i corporativistes.



diumenge, 12 de setembre del 2010

ESCOLTEM ALS MÉS GRANS QUE JA TENEN EL CUL PELAT I LES HAN VIST DE TOTS ELS COLORS


Ens diuen des del blog "Según Antonio Baylos..." que després de la concentració de 19.000 delegats en l'acte central de Madrid del 9 de setembre, amb la presència dels secretaris generals de la CES, John Monks i de CC.OO. i UGT, comencen a sortir a la llum una sèrie de preses de posició de diferents sectors en relació amb l'adhesió a la vaga general del 29-S. Una d'elles, que mereix especial atenció, és el manifest que han signat catorze dirigents històrics de CC.OO. i UGT que van estar presents en la transició democràtica i que van conformar una part important del paisatge personal en el qual la ciutadania identificava als líders sindicals. El text íntegre del manifest, per si el voleu llegir sencer, ha estat publicat en el blog "Desde mi cátedra".


LLAMAMIENTO EN APOYO A LA HUELGA GENERAL DEL 29-S


Por UGT: Nicolás Redondo, Antón Saracíbar, José María Zufiaur, José María Romero, Miguel Ángel Ordóñez, Suso Mosquera, Carlos Trevilla.


Por CCOO: Julián Ariza, Nicolás Sartorius, José Luís López Bulla, Eduardo Saborido, Rafael Pillado, Tomás Tueros, Antonio Montalbán.


El Gobierno, en contradicción con sus promesas electorales y sus declaraciones de no proceder a recortes de derechos sociales, ha adoptado una serie de medidas que entendemos lesivas para los trabajadores y otros colectivos sociales, así como para la recuperación de nuestra economía.(……)

Es preciso destacar que las medidas tomadas tanto en España como en los demás países de la UE se inscribirían en una lógica que, de no combatirse, conducirían a la idea de que para competir en los mercados globales Europa tiene que recortar su Estado de Bienestar. Tal idea no es nueva y se presenta con fuerza cada vez que hay una crisis económica, cuando se pretende presentar como criterios de la ciencia económica lo que no es más que vieja ideología conservadora de sobrada insolvencia. Lo peligroso de un periodo como el actual es que en él concurren la hegemonía política de la derecha en casi toda Europa y la falta de un proyecto claro de la izquierda, lo que hace temer que esta vez los recortes pueden ser, si no lo evitamos, además de profundos de difícil arreglo. Y especialmente delicado en el caso de España donde contamos con una derecha que no sólo no ha hecho nada para salir de la crisis sino que acentuaría el carácter anti-social de las medidas.(…..)

Respecto de la reforma laboral, tras la experiencia de más de sesenta modificaciones del Estatuto de los Trabajadores, algunas tan profundas como las de 1984, 1994 y 2002, su virtualidad ha sido y será prácticamente nula para la generación de empleo pues, de entrada, facilita y abarata los despidos, aumenta el poder de disposición de las empresas sobre la mano de obra, debilita a los sindicatos y hace retroceder el papel del Estado en su función de tutelar las condiciones de vida y de trabajo. El mercado de trabajo es consecuencia del modelo productivo y no al revés. Mientras éste no cambie aquel no se estabilizará.

No es casual que, en este contexto se haya recrudecido, en abundantes plataformas de opinión, la campaña de desprestigio de los sindicatos. Al fin y al cabo son la principal fuerza social que, a pesar de todo, sigue teniendo capacidad para oponerse a estas medidas tan desequilibradas. Sobre los sindicatos recae, a fin de cuentas, buena parte de la responsabilidad de mejorar el modelo social europeo y contribuir a equilibrar la política que emana de las instituciones de la UE. Convendría que las fuerzas progresistas no olvidaran que sólo desde la movilización social a nivel europeo la izquierda retomara el pulso y la capacidad de llevar adelante un proyecto más justo socialmente y económicamente más eficaz. No nos estamos jugando un ajuste para paliar el endeudamiento de un país sino evitar un retroceso histórico de conquistas y derechos de los ciudadanos europeos. No se trata de permanecer estáticos sino de reformar para mejorar y salir de la crisis.

Desde la conciencia de que esto es así, en la convicción de que puede corregirse tal deriva y con la experiencia de que para conseguirlo es necesaria la movilización social, quienes suscribimos este documento - personas que asumimos, en su día, responsabilidades en la lucha de las CC.OO. y UGT durante la dictadura franquista, en el tránsito pacífico a la democracia y en el devenir del movimiento sindical durante el periodo democrático- hacemos un llamamiento a trabajadores y ciudadanos para que participen en las movilizaciones acordadas en unidad por los sindicatos y en la huelga general del día 29 de septiembre. Acción que persigue el objetivo de hacer rectificar la política económica del Gobierno, lesiva para los derechos de los trabajadores, haciéndola coincidir con la jornada de movilizaciones a escala europea convocada por los sindicatos de la CES, pues es en ese espacio, donde se libra la gran tarea de salir de la crisis y mejorar el estado del bienestar. Nos jugamos todos mucho.

dimarts, 31 d’agost del 2010

BANDA SONORA DEL MES DE SETEMBRE (La Internacional. Pete Seeger.)

No pot ser d'altra manera, aquest mes de banda sonora “La Internacional”. El dia 29, com ja sabeu, hi ha vaga general al Regne d'Espanya i la Confederació Europea de Sindicats (CES) ha convocat una “Jornada d'acció europea” contra les polítiques d'austeritat dels governs.


“La Internacional”, himne de la classe obrera per excel·lència, té lletra del obrer francès Eugène Pottier, que la va escriure el 1877 i música del obrer belga Pierre Degeyter que la va composar el 1888. La versió que us proposo és la que ha fet el “folk-singer” nord-americà Pete Seeger. Encara el veig cantant-la a la Festa de Treball del 1978 si no recordo malament l'any. Ja sabeu, feu clic a sotat si voleu escoltar-la.








dilluns, 30 d’agost del 2010

"DE AZAÑA À NUMANCIA". LA MEMORIA IRREDEMPTA



Per coses que no vénen al cas he entrat a la pagina web del "Excelentisimo Ayuntamiento de Numancia de la Sagra" (Toledo) i veieu que he trobat a l'apartat d'historia del municipi (ho cito textualment i els enfasi en vermell són meus)):

"DE AZAÑA À NUMANCIA
La Villa de Numancia de la Sagra, antes Azaña, está situada en pleno corazón de la Sagra toledana, a 642 metros de altitud y a 6 Km de la villa de Illescas, a cuyo partido judicial pertenece. Su principal actividad es la Industria.
….............................................................................................
Se conoce por un documento fechado en Ávila en 1158 donde Sancho III concedió al almojarife Ben Iudá, a sus hijos y descendientes, cinco vegadas de tierra en la aldea de Azaina, por los buenos y fieles servicios que hizo a su padre "el emperador".
….............................................................................................
sabemos que Azaña estaba ya poblada en el s. XII, siendo sus tierras administradas por judíos y mozárabes
….............................................................................................
Su primitivo nombre de Azaña fue modifcado por las fuerzas nacionales del Regimiento de Caballería Numancia durante la Guerra Civil de 1936, por el actual de Numancia de la Sagra."

La mateixa pagina web ens informa que la “Junta de Gobierno Local” esta formada per:

D. Lorenzo Toribio Tapiador (Alcalde-Presidente)
D.Hilario Esteban Seseña.
Dª. Rosario Alonso Galisteo.
Dª. Marta Murillo Fraguero.

tots ells del “Grupo Municipal Socialista (PSOE)”

Dades:

1.Manuel Azaña Díaz (Alcalá de Henares, Madrid, 10 de gener de 1880 - Montauban, França, 4 de novembre de 1940) va ser el primer i posteriorment el novè President del Govern 1931-1933 i 1936) de la Segona República, i el segon i darrer President de la II República Espanyola (1936-1939).

2. La Guerra Civil va acabar (oficialment pels insurrectes contra la legalitat i vencedors) l'1 d'Abril de 1939.

3.El dictador i màxim beneficiari de la Guerra Civil, Francisco Franco Bahamonde va morir (al llit) el 20 de Novembre de 1975.

4. La Constitució Espanyola es va publicar al “Boletin Oficial del Estado” del 29 de Desembre de 1978.

5. La “Ley por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura” mes coneguda com a “ Ley de Memoria Histórica”, va ser aprovada pel “Congreso de los Diputados” el 31 d'Octubre de 2007.[

6.L'Article 15 d'aquella llei diu “Artículo 15. Símbolos y monumentos públicos.
Las Administraciones públicas, en el ejercicio de sus competencias, tomarán las medidas oportunas para la retirada de escudos, insignias, placas y otros objetos o menciones conmemorativas de exaltación, personal o colectiva, de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión de la Dictadura”.

Vosaltres mateixos.

dissabte, 28 d’agost del 2010

LA CAGASTE BURT LANCASTER



Us haig de dir que no tinc ni puta idea de quant de temps va estar caminant el sindicalista abans de trobar el xofer que el portaria a l'assemblea. Superb, vaig voler fer una versió lliure d'un problema que va sortir al diari “Público” amb un mal plantejament i la solució que em dóna el diari no em serveix. Segurament que n'hi ha alguna, però jo, que sóc de lletres i dolent, que cony sé i ara estic mes embolicat que la pota d'un romà.


M'agenollo davant vostre i profundament contrit i penedit, confesso el meu pecat , el dolor a l'ànima que em provoca i la meva penitencia serà la vergonya pública. Amén.


De tota manera és veritat que l'assemblea de treballadors va decidir fer vaga el 29-S.


PS. Siusplau, si algú trobés la solució al problema que me la digui. Gracies

diumenge, 22 d’agost del 2010

MATEMATIQUES RECREATIVES

Els treballadors d'una petita empresa es van posar en contacte amb CC.OO. perquè havien pensat fer una assemblea per decidir si es sumaven a la vaga general del 29 de setembre i volien que un sindicalista i fos present per a rebre una adequada informació. El sindicalista arribaria a les 6 de la tarda en el ferrocarril i un company aniria a recollir-lo amb automòbil per a traslladar-lo al polígon industrial a on esta ubicat el centre de treball i fer l'assemblea a les 7.

El tren va arribar puntualment a les 6 a l'estació i el sindicalista es trobà sol perquè, ves per on, el xofer del automòbil no s'havia adonat que se l'hi havia espatllat el rellotge endarrerint-se una hora i en aquell mateix moment sortia de l'empresa cap a l'estació a una velocitat constant.

El sindicalista va decidir fer el recorregut a peu i en el trajecte es creuà amb el xofer que anava a recollir-lo i van tornar tots junts arribant a l'empresa 10 minuts abans de l'hora prevista per l'assemblea.

Quant de temps va estar caminant el sindicalista?

P.S. L'assemblea va decidir per unanimitat fer vaga el dia 29 de setembre i afiliar-se a CC.OO.


NOTA: Aquest problema es una variació del que va plantejar Aristogeronte a la secció de lleure del diari “Público” el 21-8-2010. Que es sàpiga.


Els treballadors votant fer vaga el 29 S

dissabte, 14 d’agost del 2010

A PROPOSIT DEL 29-S: EL DRET CONTRA LA BARBARIE (BAYLOS VERSUS MONTORO)




















El mes de Juny el President de Caja Madrid deia de forma contundent: “La negociación colectiva no es positiva ni para el pais ni para el empleo” (vegeu l'entrada del 19-6 “Que tothom sàpiga quin ès el seu cantó). El 9 d'Agost el Sr. Cristobal Montoro coordinador d'”economía y empleo” del Partido Popular i diputat, manifestava que les vagues generals “no tienen sentido” son “decimononicas”, i tant contundent con el Sr. Rato reblava el clau: "A ver si enterramos las huelgas generales de una vez en España...”. Us ho vaig dir el 19-6 i ho torno a dir: la lluita de classes no ha desaparegut mai, ens havien fet creure que érem classe mitja i no em deixat mai d'ésser proletaris, volen deixar a la seva mínima expressió els instruments històrics que han permès avançar a la classe obrera, la negociació col-lectiva i el dret de vaga.. Fins el 29 de setembre veurem un degoteig de manifestacions i manipulacions per desprestigiar el sindicalisme confederal i després del 29 tot depèn de com s'hagi defensat la barricada.
Em sembla molt interessant la assenyada resposta que el catedràtic de dret del treball de la Universidad de Castilla-La Mancha Sr. Antonio Baylos dona en el seu blog al Sr. Montoro sobre la seva pretensió fúnebre i us la transcric. No us faci mandra llegir.

¿ES POSIBLE ERRADICAR LA HUELGA GENERAL COMO FORMA DE CONFLICTO?

La noticia es conocida porque lo han recogido todos los medios de comunicación, siempre deseosos de algún destello informativo en agosto. En opinión de Cristóbal Montoro, portavoz económico del Partido Popular, la huelga general no tiene sentido, es una forma de conflicto “decimonónica”, que es “vistosa pero ruinosa para el país”, y en consecuencia hay que “erradicarla” después de la convocatoria del 29 de septiembre. Sostiene Montoro expresamente: “a ver si enterramos las huelgas generales de una vez en España si la convocatoria de septiembre fracasa”.Este tipo de opinión se basa en tres elementos fundamentales. El primero, que la huelga es un fenómeno patológico que se opone al buen funcionamiento de un sistema económico y social que por definición tiene que ser armónico y no conflictivo en la medida que sus presupuestos generales y sus consecuencias prácticas son intangibles y correctos. El segundo que la huelga, como forma de expresión de un interés colectivo de los trabajadores en tanto tales, es decir en atención a su condición social y política como miembros de una comunidad estatal en la que el estatus de ciudadanía está indisolublemente ligado al trabajo asalariado prestado en una relación de dominación, es un hecho del pasado y no actual, inconcebible en un país donde nadie debe pensar que es posible alterar la continuidad y la normalidad de la producción, porque la huelga es un hecho residual, histórico. En tercer lugar, y de forma contradictoria con los razonamientos anteriores, la huelga es un acto que hay que “erradicar”, para lo que hay que derrotar a las organizaciones convocantes de la huelga e impedir su eficacia. El fracaso de la huelga general es la llave de paso de un futuro coherente con el discurso argumentativo sostenido, la prueba evidente que esta forma de acción colectiva no sólo no tiene sentido sino que no debe existir cono fenómeno lícito.Es sabido que algunos economistas conciben el derecho y la política como un obstáculo frente a la autorregulación eficiente del mercado y la autoridad y el liderazgo de la dirección de las empresas en los procesos de producción de bienes y servicios. No hay por tanto que extrañarse que las opiniones recogidas ignoren que el derecho de huelga está reconocido en nuestra Constitución como derecho fundamental al máximo nivel, ligado a la identidad colectiva de los trabajadores y su representación sindical, y que se incardina en una perspectiva igualitaria de nivelación social que va más allá de la esfera económica del intercambio de trabajo por salario en la relación de trabajo. Mediante la huelga, se hace patente que el trabajo es un hecho social, económico y político determinante en nuestras sociedades, y esa centralidad se manifiesta precisamente cuando se rechaza trabajar como expresión de una medida de presión colectiva que hace presente y visible el interés colectivo de los trabajadores de un país. La huelga general es un acto de rechazo ante unas políticas que lesionan la posición socio-política de los trabajadores, y manifiesta a su vez un proyecto alternativo de regulación social, conectado con un proceso gradual de emancipación colectiva. En el caso de la huelga convocada para el 29 de septiembre además, se trata de un acto que trasciende el caso español al enmarcarse en una movilización promovida por el sindicalismo europeo contra el uso antisocial de las medidas de salida a la crisis en toda Europa y en defensa del modelo social europeo, del que sin duda forma parte el reconocimiento del derecho de huelga en toda su amplitud.Frente a lo que se defiende en el discurso criticado, el siglo XXI no es un período histórico en el que el conflicto social quede abolido ni es España un país en el que la huelga socio-política deba ser proscrita o no practicada por el sindicalismo confederal. Al contrario, insertada de lleno en la esfera de la política, la huelga general desempeña una función de participación ciudadana en las democracias sociales muy relevante. En efecto, la participación democrática debe ser entendida como un proceso permanente y continuo que no se reduce sólo a la participación electoral para la formación de los órganos legislativos de la nación. La huelga general no es sólo una forma de exteriorizar un conflicto social amplio y profundo, sino ante todo un acto decisivo de participación democrática que expresa, mediante la paralización de las actividades productivas y de servicios de un país determinado, la importancia del trabajo en la sociedad del siglo XXI y la necesidad que se respeten los derechos laborales como condición de ciudadanía plena.

¡¡TE ENTERAS CRISTOBAL!!