diumenge, 31 de gener del 2010

ENS LA VOLEN FOTRE

Público (29-1-2010)
Estic molt emprenyat per que les modificacions que proposa el govern del PSOE m’afectaran directament si es duen a terme, paro vull asserenar-me i ser el mes objectiu possible.

No es veritat que el sistema de la Seguretat Social no sigui viable si no s’allarga l’edat ordinària de jubilació fins els 67 anys i del període de càlcul de les pensions.. La viabilitat d’un sistema de seguretat social no es nomes un problema econòmic sinó, sobretot, de voluntat política, es a dir de model, i el que es vol es canviar el model i en aquests sentit el PSOE torna a fer la feina bruta de la dreta com ja ho va fer en temps de Felipe González.

Les modificacions propostes responen a diversos interessos: dels bancs, de les caixes i de les companyies d’assegurances que des de fa anys estan intentant sucar de l’enorme quantitat de diner que mobilitza la Seguretat Social i posa en situació favorable a la patronal en el diàleg social que esta mig obert ja que, sense haver consultat als sindicats deixa fora de joc elements essencials de negociació.

Això no vol dir que l’actual sistema seguretat social no necessiti reformes, tenint en compte que el mercat de treball patirà enormes canvis que fera que cada vegada hi hagi menys gent treballant en el sentit que ho coneixem avui en dia. Potser s’hauria de reconsiderar el concepte de cotització i que la seguretat social es nodrís d’aportacions procedents dels impostos generals , no es dogma de fe que les pensions s’hagin de pagar a base de cotitzacions socials. Això em dona peu a pensar en la introducció d’una renda bàsica de ciutadania universal i incondicional que replantegi i ampliï l’actual sistema de protecció social.

Com a torna a les reformes s’introdueixen elements positius que no suposen una despesa excessiva que milloren les condicions de les mestresses de casa, els orfes, les empleades de la llar, que donarà peu a que ens qualifiquin d’insolidaris als que no acceptem aquestes reformes en la seva globalitat, com ja ho ha fet la Vicepresidenta De la Vega.

Preparem-nos, ja que els mitjans de comunicació i persuasió ens donaran informació esbiaixada, i interessada i ens amagaran dades, per això us convido a llegir la replica que el professor Vicenç Navarro va fer a l’article “La Reforma de las Pensiones,” escrit per David Taguas director de la Oficina Económica del President Zapatero. Vicenç Navarro no es un qualsevol: es Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, també es professor de Polítiques Públiques a la Johns Hopkins University (Baltimore, EEUU) a on ha impartit docència durant 35 anys. I dirigeix el Programa en Polítiques Públiques i Socials patrocinat conjuntament per la Universitat Pompeu Fabra y The Johns Hopkins University. Dirigeix també l’Observatori Social d’Espanya i va ser membre del grup de treball per a la reforma sanitària als Estats Units que va assessorar a Hillary Clinton. Només son nou pagines molt profitoses.

Público

dijous, 28 de gener del 2010

¡¡DESPERTA EUROPA!!

Val la pena que sapigueu que hi ha persones joves d'edat que es mouen. En concret, ahir, en el marc de la cimera de ministres de Treball de la Unió Europea que es celebra a Barcelona, ACCIÓ JOVE - Joves de CCOO de Catalunya i AVALOT - Joves d'UGT de Catalunya, van organitzat a una acció directa al carrer per reivindicar una veritable Europa social més justa i sostenible.

L’acció, sota el lema "Desperta, Europa!", va tenir lloc a les 8.30 hores al Parc de Cervantes de Barcelona,davant de l'Hotel Juan Carlos I i va consistir en fer sonar 27 despertadors, un per cada país de la Unió Europea, per tal de demandar als ministres de treball que despertin i que apliquin mesures tangibles per fer front a la situació de vulnerabilitat en la que es troben la majoria de joves de la Unió Europea.

Perquè estan adormits, perquè estan hipotecant el nostre present i perquè estan hipotecant el nostre futur, el futur de l'Europa social. ¡DESPERTA EUROPA!



La dreta económica raptant l'Europa social per a violarla
(Ticiá. "El rapte d'Europa". Isabella Stewart Gardner Museum, Boston)

dissabte, 23 de gener del 2010

MARCOS ANA, NOMÉS UN POETA


M’assabento per la premsa que Marcos Ana ha fet 90 anys d’edat el dia 20 de gener. Ell, però, diu que n’ha fet 67 “de vida”. La diferencia son els 23 anys que va passar a les presons franquistes. Va entrar amb 19 anys i en va sortir amb 41 ¡que ràpid es diu i com triga de passar!. En aquests 23 anys el van condemnar a mort dues vegades i moltes mes de dues vegades el van torturar i malgrat tot això es considera un privilegiat “porque al salir, la vida fue un regalo y pude hacer lo que quería :luchar por la libertad.”. Uns 200 amics el dia 21 li van fer una festa d’aniversari al “Circulo de Bellas Artes” de Madrid a on hi va cantar el seu amic Luis Eduardo Aute que li va regalar “Al Alba”. Amb tres dies de retard des d’aquí el felicito, no nomes pels 67 anys de vida sinó també per la seva dignitat, honestedat, exemple, compromís i senzillesa. Gracies Marcos per les teves poesies.


Yo denuncio

Yo no pido clemencia. Yo no pido
con un hilo de voz descolorida
perdón para la vida que me deben.
Odio la voz delgada que se postra
y el corazón que llora de rodillas
y esas frentes vertidas en el polvo,
hecha añicos la luz del pensamiento.

Yo no pido clemencia. Yo no junto
las manos temblorosas en un ruego.
Arden voces de orgullo en mi palabra
cuando exigen -sin llanto- que las puertas
de la venganza oscura se derriben
y a los hombres descueguen de sus cruces.

Yo no pido clemencia. Yo denuncio
al dictador cádaver que gobierna
la vida de los hombres con un hacha
y ahora quiere dejar para escarmiento
mi cabeza cortada en una pica.

Yo no pido clemencia.
Doy banderas.
Paso de mano el golpeado
corazón de mi pueblo prisionero.

Si fas clic podrás veure el video "Marcos Ana. Memoria viva" (¡¡imprescindible!!)

divendres, 22 de gener del 2010

RIURE’S D’UN MATEIX ES BO I SALUDABLE




Para Gianna con todo el "humor" del mundo ( no uno sino tres).

-Que diferencia hay entre un catalán y un vasco cuando se quedan calvos?
Que el vasco se compra una chapela y el catalán se vende el peine.

-Un catalán està arrancando el papel pintado de la pared de su casa, en eso que llega un amigo y le dice:
Què?, redecorando la casa?
No. De traslado.

-Què hace un catalán cuando tiene frio?
Se pone al lado de la estufa.
Y si tiene mucho?
La enciende.

ja ho va deixar escrit el diví Dante a la "Divina Comedia": " l'avara poverta dei catalani"

També en sé un d'argentins:

Pongame un tubo de dentrífico "Cuelgate".
Oiga, será "Colgate"
¡Ah, vos también sos argentino!

dimarts, 19 de gener del 2010

LA MALA BAVA DE CONVERGENCIA I UNIÓ


Així com FUMANCHU volia destruir la civilització occidental, l’ARTUR MAS vol destruir el “Tripartit” a qualsevol preu.
La dreta que representa Convergència i Unió (CiU), encara no ha paït haver perdut el govern de Catalunya i ataca barroerament al “Tripartit”, especialment si pot fer mal a Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) per que sap que som els mes ferms defensors de la seva necessitat per a fer politiques d’esquerres. Per tornar a tocar poder la dreta que representa CiU no faria fàstics a un “bipartit” PSC –CiU o a un altra “tripartit” diferent (PSC – CiU – ERC) peró per això ICV emprenya molt.

Aquesta dreta (que a vegades tant s’assembla a la espanyola del PP) ara aprofita les investigacions que els Mossos d’Esquadra han fet sobre l’incendi de l’estiu a l'Horta de Sant Joan, a on malauradament van morir cinc bombers (i que per cert demostra la volunat del govern de no donar els fets per tancats), per tirar escombraries sobre els consellers d’ICV Joan Saura i Francesc Baltasar Per això crec important publicar la resposta que el president del Grup Parlamentari d’ICV-EUA Jaume Bosch a donat al Parlament de Catalunya el dia 18-1-2010. Es una mica llarg peró val la pena per aclaridor: només cal comparar l'actuació d'ICV als incendis de 1994 i 1998, quant encara governava C.iU i la deslleialtat que aquesta formació política ha tingut amb el Govern de Catalunya

INTERVENCIÓ DEL PRESIDENT DEL GRUP PARLAMENTARI
D’ICV-EUIA, JAUME BOSCH A LA COMISSIÓ DE JUSTÍCIA,
DRET I SEGURETAT CIUTADANA SOBRE ELS INCENDIS A
L’HORTA DE SANT JOAN. 18 de gener de 2010



En primer lloc vull agrair en nom del meu grup les informacions i propostes
aportades pels consellers i afirmar, des del principi, que les compartim. També
voldríem recordar que estem parlant, entre d’altres coses, del dolor de les
famílies i dels companys dels bombers morts. Si tots ho recordéssim potser
seriem més mesurats en les nostres intervencions.
El meu grup vol posar especial èmfasi en la necessitat de que els partits polítics
respectin als professionals de la Generalitat que vetllen per la seguretat de la
ciutadania: Agents rurals, Bombers i Mossos d’esquadra. Però respectar no vol
dir començar les intervencions amb grans declaracions d’estimació per a
continuació passar a una crítica furibunda; com respectar tampoc és el que
feien els governs de CiU que pronunciaven paraules elogioses i donaven
copets a l’esquena de mossos, bombers i agents rurals mentre se’ls
condemnava a no gaudir de bones condicions laborals ni dels mitjans tècnics
necessaris. Dir que els bombers eren magnífics però no renovar els seus
vehicles, com feien els governs de CiU, era tan sols una mostra d’hipocresia. I
no és respecta als Agents rurals acusant-los de haver elaborat un informe com a
cortina de fum per fer callar als alcaldes de la zona, acusació rotundament
desmentida pels responsables dels mateixos Agents rurals. I tampoc és
respectar als bombers acusar-los de relaxament.
Em vull referir ara a algunes de les crítiques que hem escoltat aquests dies:
Primera. S’ha qualificat de mentida i d’engany la presentació per part del
Conseller de Medi ambient de l’informe dels agents rurals. L’informe fou
realitzat quan encara no s’havia decretat secret de sumari i per això va
poder ser exposat en la reunió d’aquesta comissió del 28 de juliol. El
Govern no tan sols tenia el dret sinó l’obligació de fer-lo públic, en el marc a
més d’una lògica demanda de la societat. En totes les investigacions,
incloses les judicials, tal com han recordat aquestes setmanes destacats
jutges, una línea d’investigació que en un principi pot semblar determinant
es veu modificada desprès per altres informes pericials o per l’aparició de
noves proves. Això forma part de la normalitat, del dia a dia de l’activitat
judicial i l’important és que al final es pugui esbrinar què va passar, tal com
sembla que serà en aquest cas quan es dicti sentència. Per això el lògic
seria transmetre a la societat catalana un missatge de confiança en tots els
professionals i de satisfacció pel fet que tot sembla indicar que la jutgessa
podrà establir amb la seva sentència les circumstàncies del cas.Seria una
autèntica bogeria que un cop aclarits uns fets s’exigissin responsabilitats als
diferents professionals que han col·laborat en el seu aclariment pel fet
d’haver mantingut tesis contraposades.

Valdria la pena recordar que quan governava CiU, en els incendis de 1998, la
Guàrdia Civil i els Agents rurals varen mantenir tesis contraposades sobre
l’origen de l’incendi. La Guàrdia Civil va detenir dues persones com a
presumptes autors de l’incendi d’Aguilar de Segarra mentre els Agents
Forestals l’atribuïen al mal estat de la línea elèctrica de Fecsa-Endesa. L’any
2008, l’Audiència de Barcelona condemnava a Fecsa-Endesa com a
responsable per negligència de l’incendi i absolia els dos detinguts de ser-ne
els autors tot i que els condemnava a un any de presó com a responsables
d’altres incendis menors. El Conseller de Governació, Xavier Pomés, havia
manifestat en el Ple del Parlament del 4 d’agost de 1998 : “Causes directes.
Tots dos incendis, Aguilar de Segarra i Cardona, comencen a peu de carretera,
sembla clar, doncs, que han estat motivats per l’acció de l’home. D’acord amb
les informacions que han estat facilitades per la Guàrdia Civil, tot sembla
indicar que hi ha hagut tant en l’inici com en l’evolució del foc, una actuació
intencionada i criminal”. Malgrat aquesta versió del Conseller, l’informe dels
Agents rurals establiria les línees elèctriques com a causants. Deu anys
desprès l’Audiència de Barcelona sentenciava que havia estat el mal estat de la
línea elèctrica la causa de l’incendi d’Aguilar i no la presentada pel Govern al
Parlament. No els fa reflexionar aquest precedent, senyors de Convergència?
Vull recordar també que en la sessió del 28 de juliol ni CiU ni el PP van fer
referència al tema de l’origen del foc en la seva intervenció principal i que va
ser en el torn de rèplica quan hi varen fer una breu al·lusió. En concret
Convergència va dir que “no es posava en dubte l’informe dels agents rurals”
però que hi havia veïns d’Horta que afirmaven que el foc s’havia iniciat en un
altre lloc i que es demanava que s’investigués i s’aclarís. Dons bé , això és
precisament el que s’ha fet : s’ha investigat i tot sembla indicar que s’ha aclarit.
I aquí també és important explicar que independentment de l’actuació judicial,
si aquesta no s’hagués produït, igualment s’hagués continuat investigant amb
nous informes dels diferents cossos competents, tal com es fa en tots els
incendis.
Segona. La suposada falta de coordinació per no intercanviar informacions.
El dia 30 de juliol, dos dies desprès de la compareixença, la jutgessa
decreta el secret de sumari. Segons els articles 417 i 466 del Codi Penal
totes les autoritats i funcionaris queden obligats si hi ha secret de sumari a
no revelar a ningú les actuacions. Això obliga al consellers del Govern i als
mossos i als bombers i als agents rurals. Per tant quan Interior i Medi
Ambient no intercanvien els informes ni els fan públics estan complint la llei i
quan Bombers, Mossos i Agents rurals no s’informen entre ells estan
complint la llei. Però, de l’haver actuat bé, de que no hi hagi hagut
filtracions tal com massa sovint succeeix en altres casos, ara d’això
se’n diu descoordinació, desconfiança o desavinences internes i es
converteix en motiu de crítica, quan hauria de ser motiu d’elogi.
Tercera. El paper dels advocats de les parts. Els advocats defensen de
forma legítima els interessos d’una part en un procés. En tots els casos,
sigui en el cas Millet, sigui en el cas Pretoria, o sigui en aquest cas, els
advocats de les parts intenten situar en l’opinió pública una determinada
visió de les coses que afavoreixi els seus representats: forma part de la
seva feina. Però qui defensa l’interès públic, l’interès general és el Ministeri
Fiscal, no els advocats de les parts, i qui ha d’adoptar la decisió final serà el
Tribunal que dicti sentència. Aquesta obvietat, fóra bo que en aquest cas i
en els altres, la tinguéssim ben present, especialment els grups
parlamentaris, que no poden basar les seves declaracions en l’estratègia
legítima però interessada que fixen els advocats de les parts.
L’OPOSICIÓ
L’actuació en aquest cas de l’oposició ha estat lamentable. L’afirmació de CiU
de que el Conseller Baltasar havia mentit, havia enganyat a la ciutadania, és
inadmissible i tan desmesurada que s’ha girat contra qui la va pronunciar. És
evident que es pot discutir la contundència en que es va expressar en la roda
de premsa, tal com ha reconegut el mateix conseller, tot i que aquesta
contundència no es va produir en la compareixença parlamentaria on el
Conseller Saura va dir que “semblava” segons l’informe, utilitzant exactament la
mateixa fórmula que el conseller Pomès l’any 98, que la causa havia estat un
llamp. Deduir d’això que el Govern va voler enganyar a la ciutadania és un salt
que tan sols s’explica pel sectarisme, la desmesura i les ganes de fer mal. Va
mentir el govern de Convergència l’any 98 quan va explicar al Parlament una
causa de l’incendi que la investigació dels agents rurals i la decisió judicial
varen demostrar equivocada?
Quan tots els partits hauríem de estar plantejant fórmules per superar
l’allunyament de la població en relació a la política,per superar la desafecció,
aquest tipus d’afirmacions el que provoquen és més allunyament i més que
perjudicar a una persona, a un partit o a un govern perjudiquen la credibilitat de
les institucions.
I aquesta actuació de CiU ha volgut ser justificada per una suposat
comportament similar dels partits que avui governen quan es van produir els
incendis de 1994 i 1998 mentre governava Convergència. Bé, doncs parlem-ne.
I no ens diguin que mirem pel retrovisor, i tan sols sabem parlar de l’època de
govern convergent perquè son vostès qui han introduït les comparacions.
En la compareixença del 28 de juliol el diputat de CiU fins i tot ens va llegir una
referència a aquells incendis inclosa en les memòries del president Pujol. I la
setmana passada va ser el mateix president Pujol qui va fer declaracions
públiques en relació a aquest tema destacant la “falta d’ètica” dels partits del
govern i titllant de “campanya miserable” les seves crítiques a l’actuació del seu
govern aquells anys.
Doncs bé, resulta que en el Ple del Parlament de l’any 1994 en relació a un
incendi en que havien mort quatre bombers de la Generalitat, qui va intervenir
en nom d’Iniciativa va ser l’avui Conseller d’Interior Joan Saura. I la Consellera
de Governació, Maria Eugènia Cuenca va agrair públicament la intervenció,
lògicament crítica però respectuosa, de Joan Saura i el fet que hagués estat
capaç de presentar cinquanta propostes de millora per evitar la repetició del
que havia succeït. Quantes propostes constructives ha presentat avui
Convergència? La qualificació de miserable està clar que no podia anar
adreçada a la intervenció de Iniciativa l’any 94. Ni a la dels incendis de l’any 98
en la que Rafael Ribó, en nom d’Iniciativa, va ressaltar que el Conseller Pomés
va estar a punt de perdre la vida en una maniobra en helicòpter fet que
l’honorava fins i tot perquè el Conseller ho havia mantingut en silenci.
Però repassar discussions parlamentaries de vegades comporta sorpreses.
Com la de comprovar que en el Ple de l’any 94, la intervenció d’Esquerra
Republicana, demanant la dimissió de dos consellers, la feu el senyor Àngel
Colom, avui membre de la direcció nacional de Convergència Democràtica. Els
qualificatius del president Pujol van adreçats també al seu company actual de
partit?
També es pot comprovar com el temps ha fet possible que CiU modifiqui fins i
tota la història. I hem vist com el president Pujol lamentava que l’actuació
miserable de l’oposició forcés la dimissió de la Consellera Cuenca després
d’aquell Ple, quan la Consellera Cuenca, tal com recordava el Periódico de
Catalunya fa uns dies, fou cessada pel president Pujol sis mesos desprès i per
uns altres motius.
Tot això hauria de aconsellar a CiU ser més prudent quan ella mateixa
estableix comparacions entre la situació d’aquest any i la dels anys 94 i 98 com
si necessités justificar la seva actuació mancada de sentit institucional amb
l’excusa de que “ells també ho varen fer”.
Per tot això, el meu grup vol expressar el seu suport als consellers d’Interior i
Medi Ambient i dir-los-hi que la ciutadania de Catalunya, sap perfectament que
vostès no han mentit,. La ciutadania sap detectar quan l’oposició més enllà de
declaracions altisonants, el que busca és utilitzar un fets tràgics per atacar de
forma desmesurada al Govern.
Si la sentència confirma l’autoria dels dos acusats detinguts seran ells els
responsables de l’incendi. I és injust que s’intenti repartir la culpa amb els qui
varen treballar per apagar-lo.

diumenge, 17 de gener del 2010

EL BISBE CATOLIC MUNILLA TOT UN EXEMPLE DE CARITAT I COMPASSIÓ

El patiment del poble haitiá..............

Tot això ho vaig llegir ahir, dia 16, al diari (en un sol dia¡¡¡)

-A HAITÍ L’ESTAT S’ENFONSA I DEIXA DESEMPARADES LES VÍCTIMES.
Tots els senadors han mort, la oficina anticatàstrofes esta destruïda i el president no aconsegueix contactar amb els ministres supervivents
A l’Hospital General nomes queden 20 dels 110 metges.
La mes gran fossa comuna oberta per a evitar epidèmies espera l’arribada de 7.000 cadàvers.
Cents de milers de persones dormen al carrer entre draps i llençols.
La nit va començar amb els primers assalts i saquejos de botiges i edificis.
Encara s’escolten als nens sepultats.

-L’FMI ANUNCIA COM “AJUDA” UN NOU PRESTEC PER A HAITÍ.
El director general del Fons Monetari Internacional Straus Kanh ofereix una altra càrrega creditícia a un país que ja deu 1.885 milions.

-COMISSIONS BANCARIES A LES DONACIONS
La hecatombe d’Haití ha despertat la solidaritat dels ciutadans espanyols i alguns d’ells han aportat el seu granet de sorra malgrat que el seu banc o caixa els hi ha cobrat una comissió per prestar la seva ajuda.

I davant de tot això el ciutadà Juan José Munilla que treballa de bisbe a l’Esglesia Catòlica, Apostòlica i Romana a Donosti (o Sant Sebastià) diu a la cadena SER el 14-1-2010:
“Creiem fermament en que el mal no té l’ultima paraula, en que Déu ens ofereix una felicitat eterna i crec que existeixen mals mes grans, encara que sembli fort el que diré. Existeixen mals mes grans que els que aquests pobres d’Haití estan patint aquest dies (....) .Ens queixem molt pels pobres d’Haití, però igualment també (...)hauríem de plorar per la nostra pobra situació espiritual, per la nostra concepció materialista de vida. Potser es un mal més gran el que estem patint nosaltres que el que els innocents també estan patint”. I per justificar-se el dia 15 aclareix “Estava parlant en un pla teològic, donant resposta a una pregunta d’indole teològic.”.

No es diu que el seu déu diu que el dolor s’ha de compartir. Que s’ha d’estar al costat dels pobres?. On és la compassió cristiana?. On és la caritat cristiana?. Preguntes reals que no volen respostes teològiques.

Per l’amor de Déu ciutadà Munilla , calli i, si mes no, resi.




.........i el patiment del ciutadá Munilla

divendres, 15 de gener del 2010

HAITÍ. PLOU SOBRE MULLAT. ARA CAL SOLIDARITAT SENSE HIPOCRESIA.




Haití ès el que es sol dir un “estat fallit”. La primera colònia americana, desprès dels Estats Units, a aconseguir la independència no ha reeixit. La seva historia es desgraciada: esclavatge, corrupció, dictadures, desforestació i mil i una catàstrofes naturals, la darrera aquest horrible terratrèmol. del dia 13 de gener.

Les catàstrofes naturals, no son discriminatòries ni selectives, potser nomes previsibles i encara, però ès evident que les seves conseqüències allà a on la pobresa campa pels seus respectes son mes tràgiques, perquè la manca d’estat proveïdor de drets porta a la manca de previsió, anticipació i de resposta..

Les politiques i models neoliberals, per exemple amb la imposició de monocultius d’exportació (canya de sucre en aquest cas, ara revaloritzada pel seu us com agrocombustible) ha arruïnat i desestructurat un país que mai s’ha recuperat del seu passat colonitzat. Ara plou sobre mullat i tots els piròmans del mon, hipòcritament, corren a fer de bombers.


COMPTES CORRENTS PER A CONTRIBUIR:

CREU ROJA ESPANYOLA
Banesto (0030 1001 35 004707271

FUNDACIÓ PAU I SOLIDARITAT (CC.OO)

La Caixa (2100 3000 92 201662319)

METGES SENSE FRONTERES
Banco de Santander (0049 1806 95 2811869099)

OXFAM
La Caixa (2100 0765 81 0200111128)

UNICEF
Telèfon donatius (902 255 505)

dimarts, 12 de gener del 2010

MES COSES DE DON GERARDO (M'AGRADA PARLAR DE D. GERARDO)

El diari “Publico” es el que llegeixo ara, perquè hi escriu gent que em dona confiança en el que diu, ho diu com m’agrada i també diu coses que els altres callen.
Entre aquesta gent hi ha l’Ignacio Escolar (que d’escolar ja no en té res i no es mama el dit) del qui m’ agradaria que lleguéssiu el que ha escrit avui dia 12 a la seva columna “Estrategias oblicuas” (no crec que m’acusi de vulnerar la propietat intel·lectual).

EL FERRARI DE DÍAZ FERRÁN
"El Ferrari de don Gerardo acelera de 0 a 100 en 3,7 segundos, alcanza los 330 kilómetros por hora y sólo gasta 21 litros por cada 100 kilómetros, que los sueños nunca son baratos. El Ferrari de don Gerardo es un capricho, un juguete. Sólo hay 60 igual en todo el mundo y costó sus buenos euros. Pero como don Gerardo es previsor, lo compró a crédito, a través de Caja Madrid: la misma caja de la que es a la vez moroso y consejero, gracias a la “cojonuda” Esperanza Aguirre; la misma caja a la que sus empresas deben 26,5 millones de euros. El Ferrari de don Gerardo lleva en su matrícula las letras GDS, las iniciales de su hijo, Gerardo Díaz Santamaría; hay quien se las cose en una camisa, hay quien lo borda en un modesto utilitario. La familia que conduce unida, permanece unida; aunque el Ferrari de don Gerardo no está ni a su nombre ni al de su hijo, sino al nombre de una de sus empresas, que es siempre lo que más une. El Ferrari no es su único coche. También conduce un Porsche y un Rolls Royce; don Gerardo es un clásico.
Si la patronal pretende dar ejemplo, mandar un mensaje a la sociedad, predicar dando trigo, don Gerardo es su hombre. Quién mejor que él, que no paga ni a sus trabajadores ni a la Seguridad Social desde hace meses, para pedir una rebaja en los costes laborales. Don Gerardo está a un puro y a un sombrero de copa de distancia de la caricatura de un millonario del Monopoly, aunque el hecho racial en España se impone y los modelos son otros. Aquí ama más quien más suspira y triunfa más quien más dinero debe.
Desde ayer, la justicia persigue a don Gerardo por presunta estafa en la quiebra de Air Comet, ese sueño que se estrelló. No es tampoco su primer juicio y yo no apostaría. Hasta ahora, don Gerardo Díaz Ferrari siempre ha sido el más rápido."
"Canela de la fina". Fa enveja com escriuen alguns, cony.


dilluns, 11 de gener del 2010

DIAZ FERRAN, QUE ET FAN ELS BANCS?

” Penso que les institucions bancàries són més perilloses per les nostres llibertats que mil exercits sencers preparats pel combat. Si el poble Americà permet que qualsevol dia que la banca privada controli la seva moneda, els bancs, i totes les institucions que sorgiran al costat del bancs, privaran a la gent de tota possessió, primer per mitja de la inflació, seguidament per la recessió, fins el dia que els seus fills es despertaran sense casa i sense sostre, al damunt de la terra que els seus pares van conquerir (1802)”

Això ho va escriure el ciutadà Thomas Jefferson ( 1743-1826), que fou el tercer president del Estat Units d’Amèrica i que també va ser el redactor i pensador de la seva declaració d’independència (1776).

Si ho lleguis el Sr. Gerardo Díaz Ferrán, empresari, president de la CEOE (el sindicat dels empresaris, com si diguéssim)i propietari, entre altres empreses, de “Viajes Marsans” i de la companyia “Air Comet” (aquella que ni ell mateix hi pujaria als seus avions , va dir), totes en situació financera delicada hi estaria d’acord amb el ciutadà Jefferson.

Aquest lliberal convicte i confés martell de la intervenció estatal en els afers econòmics i socials, veu com els bancs i caixes d’estalvi li fan la punyeta i neguen el pa i la sal quant mes els necessita. Deu 60 milions d’euros i de la mateixa manera que va demanar “un parèntesi en la economia de mercat” per a sortir de la crisi econòmica, ara vol provar de renegociar part d’aquest milions amb l’ICO (l’estatal Instituto de Crédito Oficial). Em sembla que d’això s’en diu pragmatisme, o també "aneu-me al darrere amb un flabiol sonant" (si ho voleu en castellà "dame pan y dime tonto")

El Sr. retratat a dalt no es en Díaz Ferran, es en Jefferson; Diáz Ferrán es el de sota i no s'el veu gaire preocupat

Us deixo amb Liza Minnelli i Joel Grey animant als bancs a ajudar Díaz Ferrán

diumenge, 3 de gener del 2010

FUM PER A ENMASCARAR LA REALITAT I NO DIR RES

“Ja fa temps que estem entrant en una nova etapa. Hem passat de tenir un progrés general a viure uns moments difícils de crisi econòmica gran i una desorientació social que està provocant un gran desencís.Què cal fer per afrontar aquesta realitat?. Doncs actuar responent a les necessitats reals, ser clars, objectius i seriosos.Olesa, com a tot arreu, es pateix aquesta crisi i per tant s’ha de treballar per anar endavant essent autoexigents i anar a totes.Hem de rebutjar la cultura del no, hem d’aprofitar tots els nostres recursos recuperant la mentalitat d’apostar per l’ eficàcia, la cultura de l’esforç, l’exigència i el sentit comú, i mirar amb positivisme tenint confiança en el futur; un futur que exigeix canvis i tenir clares unes paraules de Victor Hugo que diuen així: ”quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora sempre acaben passant, sàpigues donar-te compte que tot es pot superar i que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans”.

Aquest text s’ha publicat al “Parlem-ne” que ha editat CiU d'Olesa de Montserrat el darrer mes de Desembre. Obvio l’autoria perquè m’imagino que no deixa de ser fidel reflex del pensament de l’equip editorial i el que m’interessa es el missatge que es pretén donar.

CiU, ja sigui a Olesa de Montserrat o de Bonesvalls i en el preuat estil transversal (eufemisme d’interclassista) de la dreta que representa, ens vol fer veure la crisi econòmica (que realment existeix i es absurd negar-ho) com si fos una mena de plaga bíblica que Deu Nostre Senyor ens envia, ves tu a saber perquè, al conjunt dels mortals i que afecta a tothom de la mateixa manera, sense distinció de classe, gènere, raça, religió o altra condició social. I feta l’anàlisi de la situació, amb el mateix rigor conceptual ens ve a dir (deixeu-me parafrasejar lliurement a Fernando VII) “vayamos todos juntos y yo el primero, por la senda de la recuperación económica” i ja sabem com va acabar la historia.

L’asèpsia, no gens ingènua, que ens proposa CiU oblida que qui ha provocat la crisi i s’ha aprofitat d'ella te noms (també a casa nostra) que s’han continuat enriquint al seu redós (ara ja se sap que mentre l’atur augmenta les principals fortunes s’han incrementat un promig del 27%), i per això son d’una obscenitat temerària les crides genèriques i tramposes fetes a les classes populars, a “la eficàcia, a la cultura de l’esforç, l’exigència” i a “ser clars, objectius i seriosos” sense que es faci de manera crítica ni una sola proposta que, des del granet de sorra que es l’ajuntament d'Olesa i amb ajuts o sense ajuts de la Generalitat i/o del Govern del Estat, les ajudi a aguantar el cop (altra tema de discussió seria que aquestes classes siguem capaces d'autotutelar-nos i donar una sortida progressista a la crisi).

Fer cites literàries es perillós perquè al ser part d’un tot en aquest es pot trobar l’antítesi d’aquella part i així veiem que Victor Hugo en el mateix text també diu: “Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari ser pràctic. I que al menys una vegada l’any en posis una part davant teu i diguis: "Això és meu", només perquè quedi clar qui és l’amo de qui.”. Aquí esta la mare dels ous, que les condicions materials d'existencia et permetin tenir la llibertat suficient per poder viure sense permís. La resta es fum que enganya i tapa la realitat.


"Por el humo se sabe donde esta el fuego". Us convido a escoltar la "Romanza de Fernando" de la sarsuela "Doña Francisquita" . Musica de Amadeu Vives. Canta el gran Alfredo Kraus.


dissabte, 2 de gener del 2010

PER COMENÇAR L’ANY. UNA MICA D’HUMOR DEL QUE NO FA MAL

“-Escolta tu, es veu que a l’antiguitat va haver-hi un poble tecnològicament avançadíssim i amb uns enginyers tant ben preparats que, mitjançant un sofisticat sistemes de dics i murs i complicadíssims càlculs matemàtics, va ser capaç de construir una carretera al mig del Mar Roig per passar d’una riba a l’altra.

-Au va, home, això no por ser.

-Que si, que ho he llegit a un llibre

-Es impossible¡¡¡.

-Doncs si t’explico el que diu el llibre ¡¡¡