El mercat municipal de Sant Feliu de Llobregat cap el 1925 (Foto AHCSF)
Quant jo era petit, el mercat de Sant Feliu de Llobregat era el lloc a on a casa hi compràvem els aliments per al consum diari. Al mercat de la meva memòria (l’anomenàvem “la plaça”) hi havia el bar de la Sra. Mercè, el Nicolau i els de Cal Salvat que venien botifarres de tota mena, també hi havia l’Amadeu del peix, la Conxita amb les seves olives boníssimes el Florenci de la carn i també hi compràvem les mongetes o els cigrons bullits per lliures o unçes, etz, etz. etz.. Els botiguers no s’hi feien rics… home, potser campaven una mica millor que altres però allò que es diu rics, rics no.
Ara ja no és així, ara diuen que al mercat (als mercats; es veu que n’hi ha mes d’un, com a Barcelona que es molt gran ) s’hi amaga gent desconeguda (?) i sinistre que obté fabulosos beneficis econòmics en un tres i no res especulant amb el deute públic dels estats i invertint en i amb fum provocant uns terrabastalls terribles, de on, es veu, només se’n pot escapar estalviant abaixant els sous dels treballadors, les pensions dels avis i els malalts, reduint les inversions públiques, l’ajut a la dependència i al desenvolupament....vaja això ens diu el President Zapatero que, com és d’esquerres i socialista, li sap un greu enorme i li suposa un grandíssim patiment (això diu també)haver de prendre mesures d’aquesta mena per alimentar als voraços mercats que han crescut tant que ja acollonen als propis governs com si fossin els Goldfingers o els Fumanchu de les pel·lícules. O sigui al mercat ja no s’hi ven menjar com quan jo era petit, ara el mercat s’ho menja tot i ens deixa en pilotes.
Com que no hi entenc no em vull entossudir, però això que ara en diuen mercat, si no em falla la memòria, abans es deia capitalisme, allò que Adam Smith, considerat el fundador de l’economia clàssica, va donar a conèixer popularment per la famosa formulació de la ma invisible, segons la qual els mercats sense restriccions condueixen, com si els guiés una ma invisible (?), a resultats eficients; i que cada individu, tot cercant el seu propi benefici individual, fa avançar els interessos generals (uf, respiro. Aquesta parrafada l’he copiat d’una pagina del Google). Es veu que tenia els ulls al clatell el bon jan de l’Adam.
A mi em posa la mosca darrera l’orella que altres persones, que també son d’esquerres (però no del PSOE), diguin que això que vol fer el Zapatero, és a dir estalviar, es pot fer d’una altra manera diferent a la seva. Diuen que es podria retallar 3.100 milions d’euros de les partides militars, 900 milions dels ajuts a l’església catòlica (de les altres esglésies no per que no reben res), 1.165 milions suprimint les exencions dels premis de loteria, 1.120 milions reduint càrrecs de lliure designació i que els bancs tornessin els 6.750 milions euros que els hi van deixar que es veu que es van equivocar i no els hi feien falta, i per acabar-ho d’arrodonir fent pagar mes a les fortunes superiors a 100.000 euros, gravant mes els llocs a on amaguen els beneficis i investigant de forma efectiva el frau fiscal que deu n’hi do. Es veu que amb això ja feríem el fet sense tocar les butxaques del poble. Que això no és prudent perquè sinó s’ho emporten tot a fora? ..Que “els mercats” (?) diuen que per a continuar guanyant diners en la actual situació econòmica és necessari liquidar drets socials i privatitzar serveis públics? Ah! Clar, no , no si vist així...
Però a mi no em dona la gana de mirar-ho així, i si els socialistes es volen suïcidar políticament allà ells, el problema és que, una vegada més, posen en safata la victòria del PP no només la electoral, sinó la ideològica, social i cultural (i això vol dir posar en perill la minsa democràcia que tenim). El capitalisme no soluciona res i la sortida a la crisi no es pot donar sobre el creixement que nomes acabarà donant benestar a uns pocs poderosos i malmetent definitivament el medi ambient. Mai mes hi haurà treball estable i de qualitat per a tothom i per això cal buscar un nou model econòmic basat en la austeritat per a tothom, en el bon viure, en la existència d’una renda bàsica de ciutadania i rebutjant definitivament el consumisme cec. Ens donem compte? Si diem que si, fins a on estem disposats a arribar per a aconseguir-ho?.
(?) A la web
d’ATTACC- ACORDEM l’economista Juan Hernandez Vigueras escriu “en febrero pasado, tenía lugar un conciliábulo en Manhattan so capa de una cena que tuvo lugar en el restaurante Park Avenue Townhouse, con unos 20 personajes de las finanzas y que algunos comensales catalogaron como “un intercambio de ideas en torno a una mesa”. Pero allí se habló de apostar masivamente por la bajada del euro mediante la práctica del “short selling” o de ventas en corto o en falso; es decir, tomando prestados de un tercero valores que después se adquieren para devolverlos y cubrir esas ventas cuando ya se ha producido la bajada esperada o buscada. La especulación desaforada que contribuyó a la quiebra de Lehman Brothers y que sigue sin prohibirse o regularse a nivel europeo o global. Según uno de los presentes, se comentó que “Grecia es importante pero no tan importante”; que hay que empezar a pensar en otro país. Después de Grecia, ¿cuál? España, Irlanda, Portugal”. Y otros añadían Italia. Son hechos desvelados por The New York Times del 3 marzo de este año, frente a los cuales la UE no hizo nada”.
Alfons Lopez (Público)
Hans Memling (c. 1435-1494)
