PREPARANT LA VAGA GENERAL DEL 29-S

Dimecres 30 de juny: manifestacions a Catalunya contra la reforma laboral

-Barcelona: plaça d'Urquinaona, 18.30h

-Tarragona: plaça de la Font, 19.00h

-Tortosa: davant de l'Auditori Felip Pedrell, 19.30h

-Lleida: plaça de Víctor Siurana, 19.00h

-Girona: plaça de la Independència, 18.30h

JA ELS AGRADARIA QUE TOTS FOSSIN IGUALS

“Segur que tots han sucat al Palau de la Música, no hi ha un pam de net”. Els diaris acabaven de publicar la noticia de l’engarjolament dels Srs,. Felix Millet i Jordi Montull i la Irene (la dona que fa 33 anys va decidir conviure amb mi i aguantar-me) era al tren quant va sentir la frase. No era la primera vegada que, amb variacions depenent del assumpte, la sentia. És clar, ja és un tòpic creure que corrupció i política van de bracet.

Però, mira per on, un article d’opinió publicat al diari “Publico” el dia 20-6-2010 signat pel professor d’història Andreu Mayayo em revela que (cito textualment) “...Segons l’advocat dels famosos lladres, els antics responsables del Palau de la Música van parlar amb tothom i van escriure cartes i correus electrònics a tots els líders politics municipals menys als d’Iniciativa per obtenir la requalificació del immoble adjacent al Palau...”. Per que els lladres confessos bandegen al segon tinent d’alcalde del Ajuntament de Barcelona Sr. Ricard Gomà (d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa -ICV-EUiA-)? No són iguals tots els partits i tots els politics?.

Cas “Pretoria”: Els presumptes delinqüents Srs. Prenafeta i Alavedra volien endossar a la Generalitat per 89 milions d’euros un immoble a l’exclusiva zona barcelonina de Diagonal Mar. Van estar any i mig pressionant i trucant i sempre amb el mateix obstacle final: Carme Trilla, Secretaria d’Habitatge del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya insistia en que es tenia que convocar concurs públic de concurrència d’ofertes. És notori que el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat esta gestionat per ICV-EUiA. No són iguals tots els partits i tots els politics?.

Una dada per a la historia: Al 1979 el PSUC (antecedent polític d’ ICV-EUiA) va accedir a l’alcaldia de Sabadell. L’alcalde, el malaguanyat Antoni Farrés, va rebre la visita d’un conegut constructor sabadellenc que tot posant-l’hi un maletí sobre la taula li va dir : -Sr. Alcalde, faci els favor de mirar-se els papers del maletí. Era ple de bitllets de banc ( es parla de tres milions de pessetes). El Toni Farrés va cridar al secretari municipal perquè aixequés acta del intent de suborn i va donar la visita per acabada. No són iguals tots partits i tots els politics?

No, no són iguals tots els partits i tots els politics i els corruptes corruptors ho saben . Qui no ho sap és aquell viatger del tren que va escoltar la Irene i així anem.

QUE TOTHOM SÀPIGA QUIN ÈS EL SEU CANTÓ

El Sr. Rodrigo Rato sap a quin cantó de la barricada està. És el teu?

Se li ha d’agrair la sinceritat. Clar, contundent, descarnat i descarat; lluita de classes en estat pur: “La negociación colectiva no és positiva ni para el país ni para el empleo.” (ho poso en castellà perquè ho he llegit en castellà, no per res).

Ho ha dit a Expomanagement (ves a saber que és això però a mi em fa por) el Sr. Rodrigo Rato y Figaredo, ex vicepresident del govern i ministre d’economia amb l’egòlatra José María Aznar, ex director del temible Fons Monetari Internacional i ara president de Caja Madrid,.

Veus enteses, tant de dretes com d’esquerres, han dit per activa i passiva que la reforma laboral que s’ha imposat (ja està en vigor) ni crearà llocs de treball, ni té res a veure amb la actual crisi econòmica, la mare dels ous està, doncs, en això que ha dit el Sr. Rato y Figaredo i aprofitant que el Llobregat passa per Olesa de Montserrat es tracta de donar una altra volta a la rosca i intentar deixar a la seva mínima expressió la negociació col·lectiva, l’instrument històric de la classe obrera que l’ha permès avançar en determinats moments. Volen controlar totalitàriament el temps i les condicions de treball, la contractació, els salaris....tornar a la negociació individual on el treballador està sol i dèbil.

Alerta, Rato y Figaredo, ens deixa clar que malgrat ens havien fet creure que érem classe mitja no em deixat mai de esser proletaris i que la tant negada lluita de classes està ben viva i no pas perquè l’hàgim iniciat nosaltres.

Sabrem respondre?

El barbut de Treveris ens diu que "no estaba muerto, estaba de parranda".

29 DE SETEMBRE, VAGA GENERAL

La Comissió Executiva de la Confederació Sindical de CCOO s'ha reunit, amb caràcter extraordinari, per valorar la situació creada després de la finalització sense acord de les negociacions mantingudes en el marc del diàleg social tripartit sobre mercat de treball i el contingut del projecte de Reial Decret que el Govern ha preparat a aquest efecte i per gestionar l'acord del Consell Confederal que literalment deia:

"El Consell faculta la Comissió Executiva Confederal perquè, en l'actual escenari socioeconòmic marcat per les retallades socials decidits pel Govern i davant qualsevol tipus de reforma del mercat de treball lesiva per als drets dels treballadors, i en el marc de l'actual procés de mobilitzacions procedeixi a la convocatòria d'una vaga general al país ". Després del debat, fa pública la següent

RESOLUCIÓ:

1 .- CCOO lamenta que les negociacions mantingudes durant diversos mesos sobre mercat de treball no hagin pogut saldar amb acord. Només l'acord entre totes les parts, en matèria tan sensible, és garantia d'eficàcia en les mesures que s'han d'implementar en el nostre mercat de treball per a contenir la destrucció d'ocupació i propiciar la generació d'aquest, en condicions de qualitat, quan l'activitat econòmica comenci a remuntar.

2 .- CCOO considera que la responsabilitat que les negociacions hagin fracassat és atribuïble a les posicions maximalistes dels representants de les organitzacions empresarials que han centrat les seves reivindicacions a fer més fàcil i barat l'acomiadament, s'han negat a posar límits a la temporalitat injustificada i al mateix temps han pretès guanyar poder discrecional per a les empreses.

3 .- CCOO critica severament l'actitud del Govern durant la negociació per estar absent de la mateixa la major part del temps, demostrant una escandalosa incapacitat de lideratge, per irrompre en ella, amb l'aprovació del Pla d'ajust, que va modificar en negatiu l' escenari de la negociació i per desincentivar amb el continu anunci d'abordar la reforma per decret en el cas que els negociadors no arribessin a un acord, situant-se com a espectador d'una negociació en què se suposa que el Govern és part activa de la mateixa .

4 .- CCOO, després de valorar el contingut del projecte de Reial Decret sobre reforma laboral elaborat pel Govern, mostra el seu rebuig al mateix per considerar que es fa ressò de les reivindicacions empresarials que han provocat la ruptura de les negociacions, és a dir: facilita i abarateix l'acomiadament, impulsa un major creixement de la temporalitat i posa en risc elements importants de la negociació col.lectiva incrementant notablement el poder discrecional de les empreses en detriment dels drets dels treballadors.

5 .- CCOO considera que el Reial Decret que promou el Govern confirma el gir que aquest ha donat a les polítiques econòmiques i socials la primera expressió va ser el Pla d'austeritat, seguit del Pla d'ajust que ha congelat les pensions, ha rebaixat els salaris d'empleats públics, retarda el desenvolupament de la Llei d'atenció a les persones dependents, redueix considerablement la inversió pública, entre altres mesures, que només poden provocar un major retard en la sortida de la crisi econòmica i major destrucció d'ocupació.

6 .- El Govern amenaça amb continuar plantejant una reforma de les pensions de caràcter regressiu, alhora que renúncia a l'impuls de mesures de política fiscal, incloses les destinades a la lluita contra el frau i l'economia submergida, que contribuirien a recompondre els comptes públiques i afavorir el desenvolupament de les polítiques que la situació de crisi requereix. Al mateix temps, en coordinació amb el Banc d'Espanya promou una reforma del sistema espanyol de Caixes d'Estalvi que amenaça amb desnaturalitzar les funcions d'aquesta part del sistema financer espanyol.

7 .- La Comissió Executiva Confederal de CCOO, davant la deriva política empresa pel Govern de la Nació, i en compliment del mandat atorgat pel Consell Confederal, acorda convocar, de comú acord amb la Unió General de Treballadors, Vaga General el proper 29 de setembre. 8 .- La realització de la Vaga General vindrà precedida d'assemblees en tots els centres de treball i polígons industrials, manifestacions a les capitals de les comunitats i ciutats autònomes el proper 30 de juny i per una massiva concentració de delegats i delegades a Madrid el 9 de setembre.

ACTE D’HOMENATGE I COMIAT DE L’ÁNGEL ROZAS

Transcripció de la intervenció de José Luís López Bulla en l’acte d’homenatge i comiat que les Comissions Obreres de Catalunya li van fer ahir dia 4 a l’Ángel Rozas.

El filósofo inglés George Edward Moore afirmó: “antes de construir grandes sistemas, asegurémonos de qué están hechos los ladrillos”. No consta en lugar alguno que la generación fundadora de Comisiones Obreras, en los primeros andares de aquello, conocieran dicha cita. Pero, sin lugar a dudas, Ángel Rozas, Cipriano García, Josep Cervera, Luís Romero, Ángel Abad, Martí Bernasach, Agustí Prats, Tito Márquez y otros muchos sabían que lo que estaban poniendo en marcha eran buenos materiales, que los ladrillos de aquella arquitectura eran sólidos. Dígase con naturalidad, sin altanería: tal vez Comisiones fue la construcción sociopolítica más original en aquellos tiempos del antifranquismo. Obra de aquella generación de la que Luís Cernuda, poeta muy estimado por Ángel, hubiera podido decir que como “testigos irrefutables de toda la nobleza humana no fuisteis uno. Fuisteis muchos”.

Aquellos materiales resistentes eran la construcción de un nuevo movimiento sindical, las libertades democráticas, la defensa y promoción de los derechos de los trabajadores y sus familias. A esa gigantesca tarea –que ellos lo hicieron con naturalidad, sin aspavientos— dedicó nuestro Ángel Rozas prácticamente toda su vida. Cosa que hizo desde el sindicalismo y desde el comunismo de los sueños, no el de las pesadillas, según dijo nuestro Manuel Vázquez Montalbán del amigo inseparable de Ángel, Cipriano García.

Ángel fue uno de esos autodidactas que tanto han distinguido al movimiento sindical catalán. Él mismo acostumbraba a decir que “había aprendido a leer a la luz del farol de la esquina”, y no era ciertamente una metáfora. Fue un hombre sabio, forjado en la universidad de la fábrica, la calle y la prisión: un considerable almacén de saberes empíricos, que distinguían a nuestro prestigioso amigo y compañero. Posiblemente la persona más querida de nuestro sindicato.

Igual prestigio tenía en el sindicalismo europeo. Yo he sido testigo de la admiración que le tenían dirigentes como Luciano Lama, Bruno Trentin y Georges Séguy. Pero, sin duda, lo que más apreciaba fue el afecto que le tenían los jóvenes de Comisiones Obreras de Catalunya. La escuela de formación de estos nuevos sindicalistas lleva su nombre.

Me es difícil, como he dicho antes, hablar de nuestro Ángel. Él y su compañera, Carmen Jiménez Tonietti, me trataron como un hijo. Carmen fue una de las mujeres que, a lo largo del franquismo, visitaba cada mes a los presos llevándoles paquetes de comida y el apoyo moral. A ella va también mi emocionado recuerdo. Parece que les estoy viendo en aquel lejano 11 de septiembre de 1967 en el caos de aquella manifestación, de bracete los dos, zarandeados por la policía. Todos los detenidos fueron trabajadores. La mesocracia, temerosa, no pasó del entresuelo; hoy, no pocos de ellos, se disfrazan de septiembre para no infundir las sospechas de su larga siesta bajo el franquismo.

Queridos amigos y queridas amigas, después de Ángel Rozas, ¿qué? Muy fácil, los materiales –ciertamente renovados-- que hicieron posible la construcción del sistema-Comisiones Obreras: este es el mejor homenaje a nuestro compañero, que fue simultáneamente serio y guasón, paciente e inquieto. Y, como diría Thomas Mann: un hombre de gran formato.

S’HA MORT L’ANGEL ROZAS

Va ser el dia 1 de Juny. Tenia 82 anys i els joves de Comissions Obreres de Catalunya van posar el seu nom a l’escola de formació sindical. Era savi, modest, afectuós, tendre i es feia estimar (i no és tòpic de panegíric). Un cos petit amb un gran cor. La llegenda diu (perquè l’Angel era llegendari) que quant en temps de franquisme anava a les manifestacions i apareixia la policia, com que tenia les cames curtes i no podia córrer, entre dos companys l’alçaven i se l’enduien “en volandas”, serà veritat o no però el cert és que ell sempre hi era, fins que les innumerables detencions i condemnes el van forçar a exiliar-se a França a on va organitzar amb Carlos Elvira la “Delegación Exterior de CC.OO.”, una mena d’ambaixada davant de les centrals sindicals europees des d’on es canalitzava tota la solidaritat del moviment obrer europeu amb els treballadors espanyols.
Vaig tenir la sort de conèixer-lo i sempre ha estat un model per a mi. Gracies Angel pel que m’has donat.

Conegueu mes a fons l’Angel Rozas fent clic aquí.

BANDA SONORA DEL MES DE JUNY( Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol. Pi de la Serra)

Algunes persones benpensants opinen que Quico Pi de la Serra “sovinteja amb certes paraulotes poca-soltes”. Però jo penso que el Quico diu les coses com ragen perquè és crític, radical, excèntric i sinistre ( és a dir: té criteri, va a l’arrel de les coses, no està al centre i rellisca cap a l’esquerra) a mes a més, au estranya, és sempre solidari. “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol” la va composar a finals dels anys setanta del segle XX, acabat de morir el dictador Franco i ara la torna a cantar amb ganes. La trobeu desfasada?.

La versió que us ofereixo és d’un recital que el Quico va fer a Madrid el 1976. Feu clic a baix i sentiu-la (no l’escolteu, sentiu-la). Sentiu la lletra, la musica i la gent. On és la gent ara?