LA FRIVOLITAT DEL REGIDOR (I CIUTADÀ, O FLORETA O PEDRETA?) OLESÁ SR. JOAN SANAHUJA

Molt resumits però suficient per posar en antecedents al ciutadà que llegeix, els fets son els següents: Dijous 27 de setembre al Ple de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat es discuteix una moció que defensa el dret a l'autodeterminació de Catalunya (faltaria més) i el regidor de l'Entesa dels Olesans Jordi Cornellas proposa modificar la frase inicial del text, de manera que on diu simplement “Catalunya....” digui “Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.....”. Davant de tan... insòlita? proposta es va produir un moment d'expectant i dubitativa sorpresa entre alguns regidors i entremig, com aquell que no vol, es va sentir la veu del regidor de Convergència i Unió Sr. Joan Sanahuja dient si fa no fa, però el sentit no varia “...ciutadans?...també hi ha floretes o pedretes...” i es va quedar tan ample.

Ara, alguns pensareu que el torracollons del Martí ja esta una altra vegada buscant els tres peus al gat. Doncs be,  si ho penseu sou tan frívols com el ciutadà, floreta o pedreta (ell sabrà que vol ser) Sr. Joan Sanahuja, per que el tema no es menor ja que el regidor de C i U, be per ignorància (que es molt atrevida) o mala baba (que també ho es) menysté i/o menysprea, rebaixant-lo a mer objecte, el principal fonament que aguanta la democràcia representativa i participativa: ni mes ni menys que el dret de ciutadania pel qual la persona deixa la condició de vassall i esdevé lliure, amb drets i obligacions, per a participar i decidir de forma activa en la vida política de la societat de la que forma part.

No crec que hi hagi mala baba però si ignorància en l'actitud del Sr. Sanahuja. Ho considero una mostra dels signes dels temps que corren a on als que remenen les cireres, per tal de continuar amassant espuris guanys, els es facil vendre la concepció de Nació (catalana o espanyola tan se val) entesa com a “unidad de destino en lo universal” (perdoneu la frase, se que pot fer mal a qui vagi de bona fe) front un enemic diabòlic que posa pals a les rodes del carruatge que ens ha de dur a aquest gloriós destí, en el nostre cas, o que vol la seva destrucció en el cas del Regne d'Espanya ,en un procés de reciproca alimentació.

En aquesta concepció quasi religiosa de nació, no hi caben ciutadans titulars del dret a la educació, a la salut, al treball, a la suficiència econòmica per a viure dignament....només hi caben els “patriotes” disposats al sacrifici per tal d'aconseguir arribar a una gens concreta “plenitud nacional”. D'aquí ve la gracieta del ciutadà i regidor de C i U Sr. Joan Sanahuja i ara si voleu seguiu pensant que soc un torracollons.

NO ÉS UN PANEGIRIC DE SANTIAGO CARRILLO PERO HO ESCRIC AMB TOT L'AFECTE

Santiago Carrillo amb Rafael Albertí

 Ja esta, han incinerat les restes de Santiago Carrillo i les cendres seran llençades al Cantàbric, mar que el tòpic diu que és indòmit, com si fos una metàfora de la seva persona.

Santiago Carrillo ha estat un personatge d'òpera, contradictori, amb moltes ombres i llums, indomable i a l'hora pragmàtic. La seva vida vol un music i un llibretista que facin aquesta opera com els van tenir AndreaChenier o Don Carlo. L'argument podria ser així:

El primer acte seria la seva infantesa obrera amb pocs recursos materials i pocs estudis i la seva joventut de matinera vocació periodística i política a les Joventuts Socialistes i després a les Joventuts Socialistes Unificades (primer intent d'unió de socialistes i comunistes), bateig de foc a la Revolució d'Astúries, presó. El segon acte, mes dramàtic, començaria amb l'anomenada Guerra Civil, el seu ingrés al Partit Comunista, la tragèdia de Paracuellos de Jarama que no va saber ni poder controlar i la dolorosa ruptura amb el seu pare Wenceslao Carrillo, quan aquest va recolzar i participar en el cop d'estat del coronel Casado que va entregar Madrid a Franco amb les presons ja plenes de camarades. El tercer acte l'exili, la clandestinitat, la fe cega en l'estalinisme com a fe en la Unió Soviètica, les terribles contradiccions: purgues al Partit Comunista, la lluita pel retorn de la democràcia amb mètodes a vegades poc democràtics forçats per les condicions negatives de la clandestinitat i l'exili.. Al quart acte Carrillo agafa les regnes del Partit Comunista de forma definitiva al ser nomenat Secretari General, s'abandona la guerra de guerrilles i formula la Política de Reconciliació Nacional malgrat tot les contradiccions continuen: trenca amb la pàtria soviètica arran de la invasió de Txecoslovàquia, però i ha expulsions i defeccions al partit a l'hora que manté amistats amb personatges sinistres com el romanès Ceaucescu i el coreà Kim Il Sung i fonamenta l'eurocomunisme. Al cinquè i darrer acte la mort del dictador Franco li permet el retorn a una Espanya reconvertida en regne i l'haver tingut els comunistes l'hegemonia, gairebé en solitari, de la lluita antifranquista li dona un gran protagonisme en la política de la transició democràtica que finalment no es tradueix en vots, però el cop d'estat del 23 F engrandeix la seva figura quan tota Espanya el veu assegut al seu escó amb el cigarret a la ma mantenint la dignitat front els colpistes traïdors. Baixa el teló.

Es evident que no s'acaba Carrillo amb el 23F, geni i figura, trenca amb el Partit Comunista (mai se'l va expulsar com es sol dir) i funda el Partido del Trabajo amb uns quants seguidors que, al cap i a la fi van acabar ingressant col·lectivament al PSOE excepte ell....... Pensant-ho bé en aquest punt podríem donar un punt mes gran de dramatisme a l'opera afegint als cinc actes un quadre final en que Santiago Carrillo, com un nou Moisès, de retorn als seus jovenívols orígens socialistes acompanya als seus companys fins a les portes de la terra promesa del PSOE i Jehova-Felipe González li deixa veure-la però el castiga a no poder-hi entrar. Ara si que baixa el teló definitivament amb un venerable Carrillo retirant-se a llegir, escriure i opinar des de la distancia i serenor que li dona la vellesa.

Darrerament esta quallant la idea de que la transició a la democràcia al Regne d'Espanya no va ser tot el modèlica que ens han volgut fer creure. Es veritat, va haver-hi morts i tensions greus per, al cap i a la fi, mantenir i consolidar en el poder a les mateixes elits econòmiques que ja tallaven el bacallà amb el franquisme. Peró tot i reconeixent-ho crec que va ser l'única possible aleshores i que sense la intervenció i les aportacions dels comunistes la transició hagués sigut mes incerta, imprevisible i amb un nivell de democràcia inferior a la que tenim i encara mes tutelada..

Amb la sornegueria que el caracteritzava, em sembla que Santiago Carrillo ha sabut buscar el moment en que es podia morir: sense acritud ha esperat al portal de casa seva que passes el cadàver de Fraga Iribarne, el darrer franquista pur que el podia sobreviure, ha obligat a un Rei en hores baixes i necessitat d'afecte a baixar al mon i honorar de cos present un republicà i comunista, finalment ha deixat amb el cul a l'aire a un Partit Popular miserable que, amb la por que te a la democràcia, no ha permès que Santiago fos acomiadat pel poble al Congres dels Diputats, seu de la sobirania popular que ell tan havia contribuït a recuperar..

Em sembla inútil dir que descansi en pau, el que hem de procurar es que, amb totes les seves llums i ombres, la seva memòria perduri i la seva obra sigui coneguda per les generacions futures.

MADRID, 15 DE SETEMBRE: SEGONS L'ESGLESIA CATÓLICA ES VAN CONCENTRAR 2.000.000 DE PERSONES I QUI DIGUI QUE NO ANIRA A L'INFERN

La mes perfecta de les societats,  fundada per Deu mateix,  no es pot equivocar i si la Santa Mare Església Catòlica, Apostólica i Romana diu que l'any 2007 van anar a missa  2.000.000 de persones a la Plaza de Colón de Madrid, doncs això també va a missa. Cap delegat/da del govern va dir ni pruna aleshores.

A la concentració de Madrid del 15 de setembre  l'organització no ha volgut donar xifres, però els medis de comunicació coincideixen en que la mateixa plaça era plena de gom a gom, com el 2007. Ara bé, segons la Delegada del Govern a Madrid es veu que només hi havien 65.000 persones , ¿Qui es pensa que és aquesta senyora per contradir els designis divins?. ¡Anatema !. Fins hi tot jo diria que el dia 15 van ser mes de 2.000.000, perqué fixeu-vos que l'escenari es mes petit que el del 2007 i, per tant,  s'han guanyat uns quants llocs mes.

2007: En defensa de la familia

2012: En defensa del futur de les families

¡VISCA CATALUNYA LLIURE!. JO NO VAIG ESTAR L'11 DE SETEMBRE A BARCELONA

No hi vaig ser perquè no he vist clara la convocatòria des del començament per molt que cadascú li dones el caire que li convenia. No veia clar que el meu partit i el meu sindicat poguessin donar visibilitat a una dimensió social crítica amb les polítiques de retallades al estat del benestar dins el que es podia preveure com una “marabunta” independentista acrítica i penso que, en bona part, interessadament atiada. L'esquerra alternativa i el sindicalisme confederal català i la plataforma “Prou retallades” van ésser degudament invisibilitzats a la televisió amb l'excusa que amb la gernació de gent que hi havia era impossible arribar-hi; al parlament final, ni una referència a les retallades, als desnonaments....Al telenotícies de TV3 ja s'havia trobat solucions al principal problema de la independència catalana: amb qui jugarà el Barça? Pot continuar jugant a la lliga espanyola... o integrar-se a la francesa ....cap referència a com es podran pagar les pensions dels jubilats, les prestacions d'atur etz. etz.......Total que pensava que ens plantarien la bleda  al clatell i així m'ho sembla.

Qui em coneix sap que em considero només català, que defenso el dret a l'autodeterminació dels pobles i les nacions (i per tant de Catalunya), però també sap que no soc nacionalista, al contrari, els problemes me'ls causen la dreta que s'embolcalla d'un o altre nacionalisme.

Es inqüestionable que Catalunya avança quan la democràcia avança a Espanya i ara son mals temps per a la poesia per tant el plantejament independentista es perillós i imprevisible en una Catalunya que no te sortida pròpia a la crisi econòmica i això ja ho va saber veure Macià al 1931 i ho va patir Companys per primera vegada al 1934. Fins hi tot la Comunitat Europea, que ens hauria de rescatar, tira pilotes fora,  ¿algú es creu de debò que si no hi ha Pacte Fiscal el Regne d'Espanya s’empassarà una independència de forma pacifica? ¿de debò el milió i mig de manifestants son un milió i mig de segadors disposats a esmolar l'eina?.

Sincerament, ara i aquí, la meva independència personal passa per estar mes a prop dels miners d’Astúries i Lleó, dels treballadors andalusos, dels desnonats, dels que entren a les grans Superficies i a les oficines bancàries i que IC-EUiA i CC.OO. i U.G.T. van intentar debades que tinguessin un lloc a la manifestació, que de CiU i l'actual ERC, i us asseguro que faré mes pel poble de Catalunya el dia 15 de setembre a Madrid (¿us parlen els diaris del dia 15?) que l'11 de setembre.

Per tant intentem crear complicitats des de l'esquerra, des de la tradició de les esquerres catalanes històricament federalistes (res a veure amb el federalisme de per riure del PSOE ¡alerta!), i per a mi que aquest ha de ésser el camí. Suso de Toro escrivia a “El Pais” el 8-8-2010: “Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable”. Des d'aquest punt de vista l’historiador Joaquim Coll ha dit que formar part d'Espanya no es una obligació, però la independència tampoc es una necessitat històrica, i jo ho comparteixo. ¡Ah! I el 15 de setembre tothom a Madrid. Ja que els diaris no en parlen ja us ho dic jo.

BANDA SONORA DEL MES DE SETEMBRE (Les flors de maig), pastorel-la de Josep Anselm Clavé.

Josep Anselm Clavé

 L'anomenada “troica” (FMI, BCE i CE) ha dit als grecs que si volen que els hi donin mes calers han de treballar altra vegada els dissabtes, i no trigaran gaire a dir que si volen vacances que cadascú es pagui les seves o que no en facin, que els empresaris (o els emprenedors) no estan per hòsties. Amb això ens venen a dir que comencem a posar les nostres barbes a remullar.

Quant es perden llocs de treball al galop, quin sentit té exigir aquesta bajanada? amb una economia depauperada, amb la capacitat de consum per terra, com? per que? per qui s'ha de treballar mes?. Per favor que vingui en Sala Martin i m'ho expliqui.

No ens enganyem, la classe obrera s'anomena així no perquè li agradi treballar, sinó perquè no li queda mes remei que fer-ho per vendre la seva força de treball, que es l'únic que té per a sobreviure. Ras i curt el que la classe obrera vol es treballar menys, tenir mes temps lliure i ser mes feliç, vol una nova moral del treball que deixi de banda la alienació cultural i l'explotació econòmica i això ho permet l'avenç de la tècnica. i això ho sap la “troica” que ens vol vendre aquest “sopar de duro”.

També ho sabia el socialista Josep Anselm Clavé, fa cent cinquanta quatre anys, que ho va voler reflectir a la composició coral “Les Flors de Maig”, apologia (ingènua si voleu) de la vida senzilla i feliç a la que aspirava la classe obrera del segle XIX (i la d'ara) en una versió “sui generis” del “Beatus Ille” del poeta Horaci o la “Vida Retirada” de fra Luis de León.

Pastorel-la una mica llarga però amb molt de ritme, a mi m'agrada des de petit quan en temps de caramelles l'escoltava del cor de l'Ateneu de Sant Feliu de Llobregat.

¡Visca la peresa i que treballi la “troica” i la mare que la va parir!

Si cliqueu aquí podreu llegir la lletra i si ho feu a baix la podreu escoltar

.



"La Primavera" (Sandro Botticelli)