dilluns, 31 de desembre del 2012

FEM NOSTRE EL 2013¡¡¡. BANDA SONORA DEL MES DE GENER (A galopar) canta Paco Ibàñez sobre un poema de Rafael Alberti. (1)




SI ELLS SON L'1% I NOSALTRES EL 99 A QUE ESPEREM?. PRENEM-LIS EL 2013, FEM-LO NOSTRE¡¡¡¡¡ 
(1) Si voleu escoltar Alberti recitant "A galopar" feu clic a sota.

diumenge, 30 de desembre del 2012

UNA FOTOGRAFIA O EL MON ES UN MOCADOR I QUAN MENYS T'HO ESPERES SALTA LA LLEBRE.



Amb gran sorpresa se'm van clavar als ulls la Torre de la Presó, Can Romagosa i la Casa de les Bruixes, un “sky line” ja nebulós i desaparegut per a mi.

Deu fer entre deu o quinze anys, no me'n recordo bé. El fet es que la família havíem anat a Valls com tantes vegades i en un mercat de brocanters, en una parada d'aquelles plenes de llibres vells i caixes de fotografies antigues la vaig trobar: era l'única fotografia de Sant Feliu de Llobregat que hi havia entre aquell munt d'altres pobles de les comarques tarragonines que jo mirava mecànicament.

No se si es original o copia (al darrera hi ha un minúscul segell amb la inscripció “Copia Baltá”). Per les quatre senyeres i les tonalitats dels grisos de les dues banderes que hi apareixen dedueixo que la fotografia es va fer durant la II República. Que es l'acte fotografiat? Vaig pensar en un miting, però les persones que hi ha a dalt del que sembla un escenari no son oradors, fins i tot hi ha nens i nenes i fixant-mi mes encara vaig veure que entre Can Romagosa i la Casa de les Bruixes hi penja una olla entre dos pals que es on gairebé tothom fixa la mirada. Quina festa era? Que celebrava aquesta gentada? El perol que apareix en primer pla era de xocolata desfeta?.

Per la situació dels tres edificis dedueixo que l'espai físic de l'acte suposadament lúdic l'hem de situar al costat mateix del Parc de Can Nadal, però fora del seu recinte si m'ho miro amb ulls d'ara, es a dir, a on actualment hi han les cases del Passeig Nadal . Ja havia inaugurat “l'avi” Macià el Parc de Can Nadal?. Era aleshores el parc mes extens que ara, o hi havia un descampat a on s'hi podia accedir lliurement?

El que mes em captiva, m'intriga i em crida l'atenció, però, son el nen i la nena que per sota de la barana de fusta miren la càmera. Qui son?, encara seran vius?, també em pregunto si el el meu pare i la meva mare, potser encara desconeguts l'un per l'altra, van anar a trencar l'olla aquell dia i estan per allà el mig.

Diuen que el mon es un mocador i ves a saber com va arribar a Valls una fotografia de Sant Feliu de Llobregat que finalment ha anat a parar a Olesa de Montserrat a casa d'un santfeliuenc. Fa dues setmanes uns japonesos feien fotografies a la fira de Santa Llúcia a Barcelona i jo casualment passava per allà i segur que a alguna hi surto. Mai sabré a quantes cases de tot el mon tenen la meva imatge.

dimecres, 26 de desembre del 2012

RECORD DE L'EXCLUSIVA QUE D. JAIME DE MARICHALAR VA CONCEDIR A LA REVISTA OLESANA “L'OPINIÓ” EL 1994.

Al 1994 Olesa de Montserrat va patir un paorós incendi que l'envoltà pels quatre costats amb grans pèrdues materials i ecològiques. Per tal d'oblidar les desgracies, al desembre la revista olesana“L'Opinió”, agafant un caire de revista del cor, va enviar al Germà Petit del Capitán Trueno a Paris a fer un reportatge en exclusiva sobre la boda de L'Infanta Elena i D. Jaime de Marichalar que aleshores residia allà. D'aquell reportatge van sortir unes declaracions, que malauradament no es van confirmar però que podien haver canviat el futur d'Olesa de Montserrat. Aquest bloc recorda l'exclusiva 18 anys després.


Aconseguir en exclusiva per a totes les olesanes, i només per a elles, els secrets de la boda de l'lnfanta Elena amb D. Jaime de Marichalar explicats pel mateix nuvi, ens ha costat una aferrissada lluita amb l'”HOLA” i “LECTURAS”; encara ens fa mal la canyella de la cama dreta de la puntada de peu que ens va donar en Jaime Peñafiel, però la seriositat i el rigor de “L'Opinió” s'han imposat i han valgut la pena tots els maldecaps soferts. Les declaracions que ens ha fet aquest home que ha sigut capaç d'apartar del cor de l'Infanta al genet Luis Astolfi i a l'Arxiduc Jorge de Habsburgo, ens porten a reviure una bellíssima historia d'amor que faria empal-lidir d'enveja a la mateixa princesa Sissi. 

 D. Jaime personalment ens obre la porta del seu apartament parisenc -aquest Paris encisador on tantes vegades s'han trobat els dos enamorats-. No es gaire gran, però decorat amb el bon gust que tenen les persones educades en la sensibilitat, sense estridències, amb la austeritat que sempre ha caracteritzat la noblesa espanyola amb solera. D. Jaime es alt com un Sant Pau però elegant a l'anglesa, la ratlla dels pantalons ben feta i un batí de seda que porta com aquell que no vol amb naturalitat.

Ens convida a seure i comença a parlar donant-nos una agradable sorpresa: “-No es cierto que la boda serà en Sevilla. Doña Elena y yo hemos decidido casarnos en Montserrat. Mi futuro suegro me dijo que Jordi Pujol le telefoneó para felicitarle y le recordó “Majestad , digale al yerno “que no es home ben casat qui no duu la dona a Montserrat”. Esta il-lusionat com un nen la nit de reis – no ho pot amagar i se li nota-; explica amb delit els preparatius de la boda que tant Doña Elena com ell, cuiden al mínim detall com per exemple el seu vestit de noces.

Amablement ens convida a que l'acompanyem al sastre, un conegudíssim artesà del vestir que ha abillat les mes importants famílies reials sense tron que han escollit la dolça França per viure el seu trist exili: els Savoia, els Romanov, els Palhevi.... Mentre Don Jaime s'emprova es deixa fotografiar per a les lectores de “L'Opinió”. No para de sorprendre'ns. El nuvi vestirà un uniforme de gala de Mosso d'Esquadra molt adequat a la terra i al lloc on es celebrarà la cerimònia nupcial. Un preciós conjunt de pantaló, gec i armilla d'elegant blau marí tot enrivetat de vermell, una faixa també vermella envolta la masculina cintura i el cap cobert amb un barret de copa de la mateixa tonalitat que el vestit; per calçar unes elegantissimes espardenyes amb betes de seda morades . Tot plegat li dona un aire marcial que ajuda a ressaltar la botonada daurada del barret, punys i gec.

De tornada al seu apartament, mentre el cotxe travessa els Champs Elysees i passa per davant de la Tour Eiffel, li anem preguntant detalls de la boda que ell contesta sense cap mena de recança: “-Los presupuestos de la Casa Real no estan muy boyantes y el banquete se realizará al aire libre en un sitio cercano a Montserrat llamado Olesa creo – el cor ens dona un bot-, en el Areni del Molino o algo así. Hay barbacoas y parece ser que este año han acumulado mucha leña y carbón por allí”. El menú será adequadissim al marc:

“-Hogaza del Ordal tostada al perfume de ajo con tomate al gusto.

-Costillitas de lechal braseadas al aroma de olivo.

-Vino: Tinto Berichó cosecha de 1994”.

Ens hem d'acomiadar de D. Jaime i ens sap greu, ens ha robat el cor amb la seva exquisida educació i amplia cultura, com ja fa temps que ens el té robat l'Infanta Elena. Viuran a Paris aquesta parella d'enamorats, i no deu ser perquè no trobin casa a Madrid, a casa el sogre hi caben tots. Hi ha qui diu que el cert es que D. Jaime no vol canviar el seu treball amb contracte fix al Crèdit Suisse per un contracte temporal a Espanya.



El Germà Petit del Capitán Trueno
Enviat especial de “L'Opinió” a Paris


diumenge, 23 de desembre del 2012

PANFLETO DESDE EL PLANETA DE LOS SIMIOS



Els deus que, son sempre cruels i ganduls, ens enganyen amb el lliure albir i  han decidit estalviar-se la feina d'una fi del mon rapida i indolora pensant deixar-nos-la fer a nosaltres mateixos lenta i dolorosament si així ho volem. Els deus ens diuen, ¡no penseu en res¡ només hi ha present! ¡les utopies son perilloses! Peró hi ha gent que els desafia i es rebel-la perquè sap que sense utopia no hi ha esperança real.

De tot aixó parla “Panfleto desde el planeta de los sìmios”, un lúcid i premonitori assaig que va escriure el 1995 Manuel Vàzquez Montalbàn del que us transcric el pròleg i el final. Com es diu, “de aquellos polvos estos lodos”.

“Miremos adonde miremos han desaparecido buena parte de las siluetas de lo que sabíamos y en lo que creíamos, como si el sky line memorizado de ideas y proyectos sociales se hubiera esfumado y nos hubiéramos quedado sin imaginarios fundamentales de una cultura que no hace mucho tiempo llamábamos progresista por oposición a la cultura reaccionaria:

- el sistema democrático
-la finalidad histórica emancipatoria
-los cambios sociales necesarios impulsados por sujetos tan obvios como la burguesía y luego la clase obrera
-Europa como tercera vía entre el capitalismo salvaje y la barbarie antes roja y ahora integrista
-la izquierda en su forcejeo por cambiar y la derecha por conservar.

Estos imaginarios resultantes de creencias y comprobaciones no siempre actualizadas ocupaban una zona del almacén de nuestra conciencia lleno de estuches a su vez henchidos de conceptos, consignas, flashes históricos, hechos, símbolos humanos y cosificados, fechas, imágenes rotas que conforman cualquier imaginario como referente que pocas veces cuestionábamos, menos incluso que las ideas representadas. Es mucho más fácil replantear las ideas que sus siluetas, y normalmente utilizamos la silueta estuche en evitación de movilizar todo el cuerpo doctrinal que lleva dentro. Cualquier replanteamiento crítico o autocrítico de nuestro saber y las ideas que generaba servía para reforzar la necesidad y razón del imaginario.

Los espejos se han roto, los imaginarios se han esfumado y las razones que generaron las ideas sobreviven, pero, desorientados entre puntos cardinales trucados, ninguna respuesta nos cabe esperar de los horizontes donde en otro tiempo permanecían las siluetas que daban sentido a la Historia y a nuestra historia. E incluso se recela ante el haber tenido Historia, desde la evidencia de que siempre ha habido necesidad de esperanzas no teologales de mejorarla, y que esas esperanzas han sido desmedidas, porque las ha creado una especie también desmedida, ignorante de los límites de su condición natural: la humana. Es como si, ahora, unos simios supervivientes a la civilización humana temieran recordar a un peligroso antepasado que desafió excesivamente a dioses excesivos y mediante la Razón creó más monstruos que arcángeles. La metáfora la tomo, y la sostengo, de una de las mejores muestras de cine de ciencia ficción. El planeta de los simios y Retorno al planeta de los simios fueron dos películas dedicadas a la hipótesis de que tras un supremo acto de irracionalidad humana, (...) los simios hubieran devenido los animales hegemónicos y desde la horrorosa experiencia vivida persiguieran a los humanos supervivientes para que no volvieran a crear los monstruos de la Razón. Lamentablemente, como el guionista de la película y la mayor parte de espectadores éramos humanos, algunos simios con imaginación liberal tratan de pactar con el saber humano y las cosas se complican.

No ha habido guerra nuclear, pero sí una tercera guerra mundial fría, y se nos está transmitiendo el mensaje de que el racionalismo ultimado por el cordón umbilical que unia la Revolución francesa con la soviética, nos obliga a expiar las quimeras utópicas e instalarnos en el planeta de los simios resignados y culpabilizados, resecos, al parecer, los océanos de sangre vertidos por la civilización liberal-capitalista, ahora dedicada a llenar la tierra de hamburguesas y pollo frito de Kentucky portados por mensajeros cascos azules de la ONU. Si asumimos discurso tan pesimista o cínico, podríamos ultimarlo hasta una propuesta de suicidio de los más lúcidos. Denostados por los simios céntricos, centristas y centrados, en crisis los sacerdotes y los profetas de la razón, formemos una liga de no arrepentidos por haber creído, dentro de lo que cabía, en el crecimiento continuo cualitativo del espíritu convencional democrático y preguntemos a políticos e intelectuales, los responsables de la teoría y práctica de este zoológico que compartimos: ¿qué habéis hecho del imaginario democrático?”(...)."


"(...) aunque se tema que Dios ha muerto, el Hombre ha muerto, Marx  ha muerto, que yo no me encuentre muy bien y ni siquiera los profetas de lo ya ocurrido saben a ciencia cierta qué ha ocurrido, en algo hay que creer, más allá de la existen cia del colesterol. "

“No. No hay verdades únicas ni luchas finales, pero aún es posible orientarnos mediante las verdades posibles contra las no verdades evidentes y luchar contra ellas. Se puede ser parte de la verdad y no reconocerla. Pero es imposible contemplar el mal y no reconocerlo. El Bien no existe , pero el Mal me parece o me temo que si.” 

divendres, 14 de desembre del 2012

SAVIEU QUE LA REVISTA OLESANA "L'OPINIÓ" VA ENTREVISTAR AL PRINCIPE DE ASTURIAS EL 1994?

Les crisi econòmiques son excuses sempre recurrents per “racionalitzar” el mercat de treball, no és nou. El 1994 el Govern del Felipe Gonzàlez ja va començar a reformar la contractació laboral introduint modalitats de contractes temporals que van representar l'inici de la precarització de les condicions de treball. El 27 de gener d'aquell any es va fer una manifestació a Barcelona contra aquella reforma laboral a on va assistir el Príncipe de Asturias D. Felipe de Borbón, que va tenir el detall de concedir una entrevista al Germà Petit del Capitán Trueno (“nom de plume” d'un ciutadà olesà) corresponsal de la revista L'OPINIÖ d'Olesa de Montserrat que la va publicar al Febrer de 1994. Pel seu interès històric aquest blog la reprodueix 26 anys després.

 D. Felipe de Borbón a la dreta de la fotografia amb ulleres de sol a la capçalera de la manifestació
 
El varem veure alçant-se majestaticament pel damunt d'aquella munió de caps, part pensant dels cossos que desfilaven cap a la Plaça de la Catedral de Barcelona el 27 de gener tot manifestant-se contra la reforma laboral del Govern del PSOE. Efectivament, Sa Altesa Reial Don Felipe de Borbón i Grècia era allà i mentre caminava envoltat de proletariat va accedir a respondre les preguntes que li vam fer..



-L'Opinió.- Alteza somos de la revista L'Opinió de Olesa de Montserrat ¿podéis responder a unas preguntas?.



-S.A.R. D. Felipe.- Ya podéis hablar en catalán que lo entiendo casi todo; mira: “setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat” ¿que te parece tío?.





-L'Opinió.- Gracies Altesa, demostreu una gran sensibilitat envers la rica varietat cultural d'Espanya. ¿Com es que heu vingut a Barcelona a manifestar-vos?.



-S.A.R. D. Felipe.- Sabes, yo quería ir a Madrid que está mas cerca de casa pero Su Majestad, mi viejo ya sabes, me ha dicho que venga a Barcelona que no me conocen tanto, pero me da un poco de corte encontrarme con Jordi, el pobre se llevaría un disgusto y más después de mojarse el culo con lo de Mikimoto.





-L'Opinió.- Peró ¿com pot afectar la reforma laboral a la institució monàrquica?



-S.A.R. D. Felipe.- ¡Uf! acaban de caerme veintiséis tacos y me escapo del contrato de aprendizaje, pero imaginate si me llega a pillar y me lo meten con calzador para aprender a ser rey,...con 43.000 pelas al mes no llegaría, con la de viajes que hago y la barca, no me mola eso. Además el futuro esta chungo; todo el follón de si me caso, no me caso...no es que no encuentre parienta, es que estoy acojonado y eso que no tengo que buscar piso porqué en casa de mi viejo cabemos todos.





-L'Opinió.- ¿Tan malament veieu el panorama Altesa?



-S.A.R. D. Felipe.- ¡Lo que yo te diga tío! El contrato de aprendizaje lo esquivo por un pelo de conejo, pero ¿y si cuando se jubile mi viejo me meten a mi un contrato temporal y a la primera de cambio no me lo renuevan?.





-L'Opinió.- Però teniu una gran popularitat Altesa.



-S.A.R. D. Felipe.- ¡Pero que tontería más grande tienes encima colega! También era popular mi bisabuelo y lo despidieron en 1931 y tuvo que irse a vivir a Roma porqué ni la cueva le dejaron, y mi abuelo ¿que? toda la vida estuvo en el paro, y ahora que el viejo ha conseguido levantar la cabeza no es cuestión de ir jugando con el curro, sabes.





A la gent li agrada aquest xicot que estava amb ells com un ciutadà mes, amb els seus problemes, preocupat pel seu futur, i l'hem vist allunyar-se embolcallat per la massa tot cridant “Felipe.....trabaja de peón”, només ens va decebre en una cosa: tampoc ell sap quan tindrem el carrilet cada hora o mes sovint.



El Germà Petit del Capitán Trueno

dissabte, 8 de desembre del 2012

EL TÚNEL DEL TEMPS. A PROPOSIT D'UN FULL VOLANT (“OCTAVILLA”) DEL 1973

SOLIDARIDAD CON EXIN. Full volant del 1973 (feu clic sobre les imatges per ampliar-les i llegir-les)

Remenant papers a casa he retrobat aquest document que podem considerar, sense cap mena de dubte, històric.

Aquest full volant (que es com es diu “octavilla” en català i que es foti el Sr. Wert) es va escampar a la fira de la festa major de Molins de Rei cap a les set de la tarda del dia 23 de setembre de 1973 per un grup de cinc o sis persones pertanyents a l'anomenat Sectors de Comissions Obreres, arribats per raons de seguretat des de Sant Feliu de Llobregat i em consta, per informació de primera ma, que en aquesta acció foren detingudes dues persones d'aquest grup que van ser traslladades a la caserna de la Guardia Civil i l'endemà entregades al Jutge Militar de Barcelona que va decretar el seu ingrés a la Presó Model. Aixi anaven les coses al 1973

Com podeu llegir si amplieu les imatges, el full informava que els treballadors de l'empresa EXIN LINES BROS, S.A. (fabricant de Scalextric, Exin Castillos i Cine Exin) estaven en vaga des de feia dies i es demanava la solidaritat de la població amb els vaguistes col-laborant econòmicament i unint-se a la seva lluita. Fixeu-vos be en les reivindicacions: Per un augment digne dels salaris; contra l'increment dels ritmes de treball; per la setmana de 40 hores; per que l'IRTP (l' equivalent a l'IRPF) i les quotes de la Seguretat Social anessin a càrrec de l'empresa; dret d'assemblea i dret de vaga. Reclamar aquests drets elementals va suposar com a reacció de la patronal l'acomiadament sencer de la plantilla, tal com s'explica al full, per intentar trencar l'unitat dels treballadors. Aixi anaven les coses al 1973.

Les lluites obreres com les d'EXIN i tantes altres van aconseguir institucionalitzar aquelles reivindicacions a la Constitució de 1978 (penso que malgrat tot en aquells moments va ser útil): el dret a la negociació col-lectiva, d'assemblea i vaga, la creació d'una incipient seguretat social, un sistema impositiu mes progressiu.....però el retrobar i rellegir aquell full volant que es va llençar a Molins de Rei aquell 23 de setembre m'ha fet reflexionar sobre la fragilitat de la democràcia, sobre com és de difícil mantenir els drets socials de ciutadania durament guanyats, sobre com oblidem tantes coses obvies que sempre s'han dit; perquè estic veient com es torna a menysprear la negociació col-lectiva, es rebaixen descaradament els sous, es desmunta el dèbil i escàs sistema de seguretat social, es carrega d'impostos al poble i se'ls descarrega als poderosos, s'expulsa als pobres de les seves llars, s'ens limita el dret de manifestació i expressió a garrotades, s'indulta als lladres de coll blanc i als torturadors.

Tornem a clicar sobre les imatges de dalt, tornem-les a llegir encara que estiguin borroses i costi una mica. De debò volem tornar al 1973?.

dissabte, 1 de desembre del 2012

PER MOLTS ANYS QUICO. BANDA SONORA DEL MES DE DESEMBRE (Suau) canta Francesc Pi de la Serra.


Setanta anys del Quico. Luz de gas. Busqueu-me que m'hi trobareu amb la Irene

Per dir-ho d'alguna manera i m'entengueu soc “fan” del Quico Pi de la Serra i per això molts em diuen “raret”. Que passa? Si entre els de la meva edat hi ha que ho son del José Luis Perales, Raphael o Julio Iglesias, posem per cas, amb mes raó n'hi han d'haver del Quico que és molt millor music, molt. El cas es que no tothom es capaç de ser “fan” del Quico perquè per arribar-hi es necessita radicalitat i esperit critic, sense aquest dos elements no proveu d'entendre´l, us avorrireu. En fi, som un club selecte no formalment constituït però realment existent.

Sense que m'hagi donat compte resulta que el Quico fa cinquanta anys que canta i el 6 de novembre ho vam celebrar a la sala Luz de Gas de Barcelona amb un concert a on el pallasso Tortell Poltrona va fer de mestre de cerimònies i a on tots ens ho vam passar de puta mare amb els molts amics que el van acompanyar cantant amb ell les seves cançons: Javier Krahe, Miquel Gil, Marc Parrot, Roger Mas, Laura Simó, Carme Canela, Carles Sanjosex, Cesk Freixas, Josep M. Borràs....

Pi de la Serra no es un “caragirat”; demòcrata de la primera fornada i d'esquerres, s'ha mantingut coherent i actiu com abans en els mals temps actuals. Arriscat, provocador i irònic durant el franquisme, el pujolisme, desagraït, el va deixar de banda i ara tornem a aprofitar les seves velles cançons donant-nos compte de que son plenament actuals i fan el mateix servei que quan la dictadura. Conservo amb afecte i agraïment un “pòster” que al 1973, en un concert celebrat al Centre Parroquial de Sant Feliu de Llobregat, els meus amics, que sabien que jo era un seguidor incondicional del Quico, li van demanar que el dediques a un company tancat a la presó Model.

Pero el Quico no es només aquell cantautor provocador que, com ell mateix diu en una cançó, “sovinteja amb certes paraulotes pocasoltes”, capaç de compondre  "La matança del porc" en ple franquisme i fer-nos cantar de nou coralment que “si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”, sinó que també es aquell poeta que sap compondre cançons sobre la quotidianitat com “Passejant per Barcelona”, melangioses com “Una tarda qualsevol" o d'amor com “Suau” una de les mes tendres i boniques que mai he sentit i que us ofereixo com a banda sonora del mes de Desembre.

Ja sabeu, heu de fer clic a sota si voleu escoltar "Suau".