UN TRET FALLIT. LA DONA DEL CÉSAR NO NOMÉS HA DE SER HONESTA.

EL MODEL TURISTIC DEL PP PER OLESA. VISTA DE L'ARENY DEL MOLÍ.

Al butlletí del Bloc Olesà de maig i sota el títol de “L'ha dita grossa” s'ens explica el que ( i a partir d'aquí cito textualment la informació) “El Sr. Jordi Manfredi del PP, en el ple del 25 de març deia sobre les possibilitats turístiques d'Olesa.

¿Me esta hablando de turismo en Olesa? ¿De verdad se lo cree? ¿De verdad nos toma por tontos? ¿Que se ha pensado que Olesa es Lloret? En Olesa tenemos la Pasión y poco más...

Malgrat que ell tingui Olesa per tant poca cosa i malgrat que no tenim ni casino ni discoteques de platja la majoria d'Olesans estimem el nostre poble i el creiem mereixedor de ser visitat.”.

Home, des del meu escepticisme no seré jo qui negui possibilitats turístiques a Olesa de Montserrat, segurament economistes i tècnics de la cosa les hi trobarien i de forma profitosa. El que de debò em sobta, des de un punt de vista no diré d'esquerres però si progressista, es la resposta del Bloc Olesà a l'estirabot del meu paisà Sr. Manfredi (tots dos som de Sant Feliu de Llobregat) recorrent a un carrincló i atrotinat patrioterisme olesà (la majorìa d'Olesans estimem el nostre poble....) i caient en el parany d'acceptar com a normal el model de turisme del regidor popular (no tenim ni casino ni discoteques de platja...).

Que és l'estimació a un poble? Amb quin dret s'exclou al PP d'aquest amor?. No han d'anar per aqui els trets i e Bloc ha de saber que no hi ha amors sinó interessos de classe que modelen els pobles depenent de qui talla el bacallà i per això l'esquerra no pot tenir mai el mateix model municipal que la dreta, el nostre model s'ha de poder contraposar de forma diàfana, clara, blanc sobre negre sobre el de la dreta sense cap mena d'ombra o dubte. És allò de la dona del Cèsar.

Perquè amb la metàfora del turisme a Olesa el paó del PP obre el plomall de la cua i ens mostra obscenament quina mena de vila vol: si pensa que l'únic model possible de turisme es el polèmic model de Lloret, basat en la depredació inmisericorde del paisatge, el totxo i el “botellón” no és perquè si, es perquè ho porta als gens i per tant aquesta serà l'Olesa que vol, amb turisme o sense . I això es el que els ciutadans d'Olesa hem de tenir clar i la resposta que el Bloc Olesà ha donat a la anècdota turística del Sr. Manfredi (d.g.m.a) no ajuda a fer pedagogia en aquest sentit, al reves, a mi, personalment, em sembla que escampa el dubte.

¡DEU MEU, PERDÓ! ¡ HE VIST LA LLUM!

EL PP ATORGANT EL DO DE LLENGÜES. JO SOC EL QUE TREU EL CAP PER SOTA


Quan jo era petitó estudiava amb la Enciclopèdia Àlvarez i a l'apartat de “Religión” m'ensenyava que el dia de Pentecosta es va aparèixer l'Esperit Sant als Apòstols en forma de llengües de foc que es van posar sobre els seus caps i de cop van començar a parlar llengües que mai abans havien entès ni parlat. Vaig créixer i em vaig tornar un descregut i amb la meva nula fe me'n fotia d'aquest prodigi. Ara humilment reconec que es possible, encara que no cal la intervenció de l'Esperit Sant ja que nomes cal ser diputat del Partit Popular per poder repartir aquesta gracia als gentils entre els que em trobo. M'ha sigut donat el do de les llengües ¡lloat sigui el PP!. Això se'n diu glossolàlia.
Un dia vaig dir “ruc” a un valencià i es va emprenyar i ,clar, vaig pensar ¡cony! aquest paio m'ha entès i jo l'entenc i això que ell parla en valencià i jo en català. Aquí jo ja vaig començar a intuir alguna cosa però la meva manca de fe em superava i no m'ho acabava de creure.


Ara se que per infusió parlamentaria Popular m'ha sigut atorgat el do de la glossolàlia: m'expresso en català i em faig entendre en valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc i en lapao, una estranyissima parla de la franja oriental d'Aragó que limita amb Lleida i Tarragona. I, també he descobert, que si parlo en castellà a l'Aragó m'entenen en lapolla. He fet la prova a Fraga i ha funcionat. ¡Parlo vuit llengües¡.


¡Deu meu que, amb la divina mediació del Partit Popular, m'heu obert els ulls deixeu-me tornar al vostre redós del que, pecant greument d'orgull, m'havia separat¡ .

De moment aquest estiu me'n vaig de vacances al Tibet que es veu que també parlen.Lapao

BANDA SONORA DEL MES DE MAIG (Me matan si no trabajo) canta Daniel Viglietti.

El cas és que si treballem ens maten: pèrdua de poder adquisitiu per la via directa de la rebaixa descarada de salaris, destrucció de la negociació col·lectiva, contractació precària, empitjorament de les condicions de treball.... i si no treballem també ens maten: reduccions de les prestacions d'atur, dificultar l'accés als subsidis, i a les pensions de jubilació, reduir les seves quanties....i el mes vergonyós de moment, l'atac directe a la Llei de dependència deixant-la morir per inanició. Qui mana ens diu, amb cara de dolor, que és necessari. Que no hi ha res mes a fer. Que tinguem paciencia.
 Mentrestant els Millet, els Bárcenas, els Sainz Rodríguez, el matrimoni Urdangarin-Borbón, els Camps, els Fabra, els Prenafeta, els Alavedra, els Rato, els Pujol i “tutiquanti”...van campant, es prenen gin-tònics a les terrasses dels bars o se'n van a esquiar al Canada, es jubilen amb 88.000.000€, se'n van a Qatar , la clerigalla episcopal mes reaccionaria aprofita els nostres moments baixos per a treure pit i s'ens posa dintre de casa per imposar-nos la seva moral hipòcrita. A la Catalunya no tant triomfant honorem empresaris evasors de capitals confessos donant-lis Creus de Sant Jordi . Això si, els nostres principals problemes son el debat sobiranista i els greuges comparatius entre comunitats, la independència, i si el Barça ha acabat un cicle i s'ha de pensar en renovar-lo o si Mourinho te els dies comptats al Madrid....i el que vulgueu afegir que us passi pel magí ¡collons!, que tinc mala memòria i el cap dur com un pinyol.

Penso que en aquest país (Regne d'Espanya i tots els comtats catalans existents des de la Marca Hispànica), a on hi ha cada vegada mes pobres i creix la desigualtat, cal que convertim totes les marees verdes, roges, blanques etz. en un Arc de Sant Martí que expliciti entre iguals i de tu a tu la seva relació amb les esquerres polítiques amb un programa que sigui el comú denominador que li-lusioni la ciutadania a participar i ampliar la protesta i permeti expulsar del poder aquest grup heterogeni de dretes rancies, neoliberals, populistes vells i nous, apostòlics amb o sense sotana, confraries de caspa i brillantina que es el Partit Popular (tot plegat una feliç expressió del ex secretari general de CC.OO de Catalunya J. L. Lòpez Bulla). Si això no s'aconsegueix es pot produir una frustració col-lectiva que pot propiciar, com deia Gramsci, “l'aparició de monstres” que s'ho poden menjar tot i fer unes defecacions que ens cauran a sobre emmerdant-nos irremissiblemen, i sense aigua ni sabó ja m'explicareu que fem.

La cançó que canta Daniel Viglietti, sobre un poema del cubà Nicolás Guillén, es tan antiga com actual.

NICOLÁS GUILLÉN

DANIEL VIGLIETTI