dilluns, 22 de juliol del 2013

DEFENSA SENTIMENTAL DEL BAIX LLOBREGAT. (Al Juliol de 2013 vaig escriure aixó que em sembla plenament vigent)



Si em fessin la típica i tòpica pregunta-trampa de si em sento mes espanyol que català o mes català que espanyol la meva resposta seria inequívoca: em sento baixllobregatì; sense punts cardinals.

Si tira endavant al Parlament de Catalunya la la Llei de Governs Locals potser veuré desaparèixer la comarca del Baix Llobregat, la meva comarca, engolida per una amorfa “Àrea Metropolitana de Barcelona” i sectors de dreta catalanista i “maulets “ i “miquelets” nostàlgics del 1714 (aclareixo: aquesta es la meva impressió personal i només meva) dels municipis de la zona nord podran veure com es realitza el seu preuat somni de configurar el Montserratí, el Baix Llobregat Nord, o el Pla de Montserrat (digueu-li com vulgueu) com a entitat comarcal plena. I ja "suenan los claros clarines" que diria Rubén Darío, vegeu sino http://ciuolesa.blogspot.com.es/2013/07/el-baix-llobregat-nord.html.

Potser sigui veritat que històricament la meva comarca a estat (és?) una comarca amb una identitat difusa, amb problemes de capitalitat a l'estar al costat de Barcelona que la intenta xuclar com un tifó, diversa geogràfica i econòmicament, etz...,.potser si que sigui veritat, però, per a mi, la unitat i identitat actual de la meva comarca no té res a veure amb la divisió comarcal republicana, ni, anant mes endarrere, amb la Mancomunitat, ni amb mercats, ni....el que vulgueu. La consciencia comarcal del Baix Llobregat actual neix directament de l'antifranquisme i, sobre tot, de la lluita obrera pels drets de ciutadania i millora de les seves condicions de vida; lluites de les que la meva comarca va ser molts cops avantguarda i fins i tot exemple, del Nord al Delta. I se de que parlo.

Per tot això em temo que el que de debò dol als montserratins (insisteixo: entesos com sectors de dreta catalanista i “maulets “ i “miquelets” nostàlgics del 1714) es, per una banda aquesta hegemonia de la lluita obrera en la conformació de la identitat comarcal baixllobregatina i per altra banda la tebior nacionalista del sud. Ara amb el projecte de Llei de Governs Locals el govern de CiU els hi esta posant en safata trencar aquesta dinàmica i crear la comarca del del Montserratí, el Baix Llobregat Nord, o el Pla de Montserrat. Puresa de sang

Mireu, el Baix Llobregat no es només un territori, es també i sobre tot un sentiment. Diuen els montserratins que el nord del Baix Llobregat no te res a veure amb la resta de la comarca, i segurament ells no hi tinguin res a veure, però jo no puc oblidar, ni vull, com les comissions obreres (fixeu-vos que ho poso en minúscules) i els partits d'esquerres en ple franquisme recuperaven la oblidada comarca com a forma organitzativa tot donant-li un nou sentit, tampoc puc ni vull oblidar com, per motius de seguretat de companys del baix nord a que obligava la clandestinitat, gent de Sant Feliu, Sant Joan o Cornellà, pujàvem a Martorell o Abrera a llençar fulls volants o a fer assemblees a les sortides de les fabriques, com a les assemblees sindicals a Cornellà els companys de la Siemens, de Matacás, de Laforsa, Gallina Blanca, etz, etz.. confraternitzaven amb els companys de la Purlom, la Doga, la Flex..., i sobre tot com la conjunció de les vagues de la martorellenca Solvay i la cornellanenca Elsa i la lluita pel Conveni Comarcal del Metall del Baix Llobregat. (que afectava a totes les empreses del metall de la comarca fossin del nord o del sud) aconseguia l'epopeia el 1974 de la primera vaga general del Baix Llobregat, que va ser exemple per a moltes altres i va marcar un punt d'inflexió en la lluita antifranquista. Tot això, com si fos un sagrament laic, imprimeix caràcter i queda marcat.

No se si aconseguiran trencar la meva comarca i em quedi irredempt en un nou territori, però els sentiments son personalíssims i com em nego a renunciar als meus orígens la meva identitat continuara sent baixllobregatina; sense punts cardinals.

diumenge, 7 de juliol del 2013

LES CALCES DE LA REINA



 

 Il-lustració de Valeriano Bécquer a “Los Borbones en pelota” (1868)


El periodista i historiador Santi Vinyals va publicar al blog de la revista “La lamentable” aquest divertit article de divulgació històrica. Jo el copio i enganxo descarat i enfasitzo en itàlica (¡perquè no vol sortir en negreta, ves quins collons!) l'ultim paràgraf pel que té d'interessant reflexió i subratllo a més a més l'ultima frase. 


La causa de la guerra franco-prusiana fueron las bragas de la reina de España; o más exactamente, la rapidez y frecuencia de su descenso”. Esta es la explicación que da Richard Holmes a un conflicto europeo que, en el último tercio del siglo XIX, dejó el sustrato perverso sobre el que se organizaron luego las carnicerías del 14-18 i del 39-45. Richard Holmes es un historiador muy popular gracias a sus intervenciones televisivas. Especialista en historia militar, no es sin embargo de los que se pirran por armas y estrategias sino que busca las causas sociales y económicas de las guerras.


Por lo que respecta a esta célebre frase suya, Holmes se refiere a una de las causas que llevaron al descrédito de la monarquía de Isabel II y a la Revolución Gloriosa de 1868 que la expulsó de España. Isabel II tenía una gran afición a los cabos de guardia y se da por sabido que sus diversos hijos fueron engendrados no por el esposo legal, Francisco de Asís, que no podía hacerlo por padecer una hipospadias, sino por los diversos amantes que tuvo. La paternidad del heredero, Alfonso XII, se atribuye, por ejemplo, a un militar de origen catalán, Enrique Puigmoltó.


El vacío dejado por la caída de Isabel II en 1868 originó toda clase de maniobras de las potencias europeas para aportar en su lugar una figura favorable a sus intereses. Los intentos prusianos para colocar al príncipe Leopoldo de Hohenzollern-Sigmaringen (al que la gente, ante la dificultad de pronunciar su nombre, llamaba, en broma, “olé-olé si me eligen”) alarmaron a los franceses y un error diplomático (el llamado “telegrama d’Ems”) dio la excusa a Bismarck para declarar la guerra. El final fue, el 1871, la Comuna de París, la derrota francesa y la ocupación de Alsacia y la Lorena, que jugaría un papel importante, unos años más tarde, en el origen de las dos devastadoras guerras europeas.


La frase de Holmes, pues, parece más bien una salida de tono o una muestra de humor inglés, porque ni las revoluciones ni las guerras no se originan sólo porque un país tenga una reina promiscua, sino por causas mucho más profundas, sobre todo de carácter económico, que se van acumulando a lo largo del tiempo y que llevan finalmente al estallido social.


Pero para que se produzca ese estallido hace falta la gota que desborda el vaso o, dicho más gráficamente, la cerilla que prende la mecha de los barriles de pólvora del descontento largo tiempo larvado. Esa cerilla pueden ser las historias de cama o los casos de corrupción o irresponsabilidad de figuras políticas significativas… o anécdotas que parecen insignificantes pero que cumplen su papel incendiario en grandes cambios sociales o en conflictos que parecen espectaculares pero que acaban por no llevar a ninguna parte.


El subir y bajar incesante de las bragas de la reina de España pueden ser una de esas anécdotas, o la subida mínima del billete del tranvía, como en la huelga de Barcelona de 1951. O, para situarnos en la actualidad, la subida del precio del transporte en Brasil, la tala de árboles en un parque de Estambul, o las prohibiciones morales impuestas en Egipto por los islamistas en el gobierno, tres casos que han llevado a disturbios de gran envergadura y probablemente a cambios políticos importantes.


El interrogante es, en la España actual, si habrá cerilla y cual será. Los barriles de pólvora hace tiempo que se amontonan, pero de momento nadie se acerca a la mecha, aunque crecen las advertencias sobre el peligro de que eso ocurra. Peligro no sólo por las consecuencias de un estallido de violencia sino porque, como ocurrió la Semana Trágica de 1909, no hay una alternativa política competente y dispuesta a hacerse cargo de las riendas del cambio. En esta tesitura, los populismos aguardan agazapados su momento.

dimarts, 2 de juliol del 2013

BANDA SONORA DEL MES DE JULIOL (Soy un pobre presidiario) A D. Luis Francisco Bárcenas Gutiérrez amb menyspreu.




“Soy un pobre presidiario” (això de pobre es un dir com comprendreu) la hi dedico al geni de les finances i la comptabilitat creativa Sr. Luis Francisco Bárcenas Gutiérrez amb tot el meu menyspreu i amb el desig de que, com diu la cançó, sigui ben aviat “un pajarillo que pronto ha de cantar” i la seva cel-la es converteixi, mes d'hora que tard, en alguna cosa semblant a la cabina (queda millor "camarote") dels germans Marx.

Al vídeo veureu i sentireu cantar al gran Antonio Molina i a baix, a l'àudio, la versió de Manolo Escobar. Va por usted Don Luis.
>


¡Ppa castizo y chulo mi pirulo, que soy del barrio de Salamanca!