LA ESCATOLOGIA COM A SIGNE D'IDENTITAT NACIONAL. Banda sonora del mes de Desembre. "El desembre congelat", canta "Follim Follam".

Malgrat ser un poble sobri els catalans ens permetem de tant en tant algun que altre excés, entre els quals n'hi ha un que, sincerament, crec que conforma la identitat nacional juntament amb la llengua i el pa amb tomàquet: la nostra tirada cap a la escatologia, definida pel seny ordenador del nostre verb, el mestre Pompeu Fabra, en el ”Diccionari General de la Llegua Catalana” com a “Estudi dels excrements; supersticions relatives als excrements”.

El pet es un d'aquests petits excessos que ens permetem. L'enyorat Manuel Vázquez Montalbán teoritzà a l'”Art de menjar a Catalunya” (Edicions 62, 1977, p. 144) que “El pet català és un pet poques vegades sorollós, és lent, segur, mes tipificat sota el nom de “gansa”, i si qualsevol seguidor de Freud hi pot veure un lúdic retorn a la infantesa reprimida per tant de seny, un fisiòleg dirà que no hi ha cap altra causa que l'elevat percentatge que ocupa la mongeta seca a la cuina casolana del país. El pet es la rauxa, la petita bogeria imprevista i realitzada en família, mai davant de forasters, potser en el dubte que sabessin assimilar les fetors com un acte de servei a la convivència. D'altra manera li hagués anat històricament al país si hagués fet servir aquests gasos naturals per a defensar les seves raons, sempre tant evidents, que tal volta, no requeririen cap altre armament més contundent”. Que prengui nota l'Assemblea Nacional Catalana.

La tradició popular oral o escrita de literatura de costellada n'és plena d'exemples dels nostres costums excrementícis. Recupero i trec la pols del llibret “Poesies catalanes de Josep Robreño (1800-1837)” en una edició de la Llibreria Bonavía del 1935, a on l'escriptor en el poema titulat “SATISFACCIÓ que donà l'autor havent-li sens motiu llevat un fals testimoni, culpant el seu cul d'indecent, perquè s'oí un pet”, entre altres coses hi diu,

“.........

Tu que ets un cul avesat
a restrenye't si t'obliga,
i ets, si no està mal que ho diga,
com una pinya de cerrat;
tu hauràs comés tal maldat
d'obrir les portes en sec?
Repeteixo que no ho crec
ni pot ser tal insolència,
perquè la teva prudència
de petit que la conec.

En una sala tancada,
plena de nimfes hermoses
que, aplicades i industrioses
daba goig de ser mirada,
S'oí una gran tronada....
D'on sortí? Això es ignorat;
sols a n'a tu t'han culpat,
cul, sempre el més innocent...
Al davant de tanta gent
no ets tu qui s'és afluixat.”

encara més; el meu avi republicà catalanista em recitava en un suposat llatí,

“Cagat homo, cagat dona,

et cagat bestia et persona”,

i ja en català deia,

“Caga el rei, caga el Papa

i de cagar ningú s'escapa.
Paraules d'un pobre diable
que cagava en un estable”.

Sembla que allò que el meu avi recitava, encara que ell no ho sabia, era una versió molt lliure i que passà oralment de pares a fills, d'un versos recollits en un fulletó publicat a Manresa per la Impremta de Roca el 1873 títulat “Virtuts Del Cagar. Nou discurs pronunciat en la càtedra cagatoria de la Universitat de ENSUMALANCA per Macari Cagané “ que comença així,

“Maigs bonum est cagare

quam bibere et manducare.
Millor cosa es el cagar
que el beure i el menjar.
Paraules d'un caganer
en temps que cagava bé.

I que dir del popular caganer del pessebre¡. Veritable fet diferencial. Quina nació, amb estat o sense, te quelcom de semblant?. Fins hi tot ja ha agafat l'advocació mariana de la Moreneta. Fer ensenyar el cul a una marededéu em sembla una manera sublim d'humanitzar i fer terrenal una dona que està al cel en cos i anima capaç de tenir fills sense conèixer baró ni perdre la virginitat en temps que no existia la fecundació “in vitro”. Penso que l'església catalana no s'hauria d'escandalitzar com ho ha fet, ans al contrari, hauria d'estar patriòticament agraïda pel “merchandising”. Diria mes, hauria de recomanar a l'artista posar una gibrelleta a la falda de la verge bruna a on pogués seure còmodament el fill bo i fent les seves necessitats.

Bé, com que ara ve Nadal i farem xerinola, us proposo com a banda sonora del mes la nadala “El desembre congelat” en la versió que cantava “Follim Follam”. A sota la teniu en vídeo i a dalt de tot en àudio. I, amics, aprofitem el temps abans de que s'aprovi la Llei de Seguretat Ciutadana i ens posi seny a garrotades. Siau.

A PROPOSIT DE LA VAGA DELS ESCOMBRIARIES DE MADRID. UNA REFLEXIÓ SOBRE EL DRET DE VAGA

Perquè em sembla important copio i enganxo de "el diario.es", l'article del professor Joaquín Pérez Rey a on a propòsit de la vaga dels escombriaires de Madrid reflexiona sobre el dret de vaga.  

JoaquÌn Perez Rey i Antonio Baylos

Joaquín Pérez Rey és Professor Titular de Dret del Treball i de la Seguretat Social a la Universitat de Castilla-la Mancha. És autor dels llibres "Estabilidad en la ocupación" (Madrid, 2004), "La transformación de la contratación temporal en indefinida,  "El uso irregular de la temporalidad en el trebajo" (Valladolid, 2004), "El contrato eventual por circunstàncias de la producción" (Albacete, 2006) i, en col-laboració amb el Professor Antonio Baylos, "El despido o la violència del poder privado" (Madrid, 2 ª edició, 2009). Ha escrit nombrosos articles i capítols de llibres de la seva especialitat i realitzat estades de recerca a les universitats de Nàpols, Benevent, Lió i Siena. És membre del Consell Assessor de la  "Fundación 1º de  Mayo".

Juego sucio en la huelga de limpieza

Que más de un millar de puestos de trabajo se salven en la sangría de empleos en la que se ha convertido el mercado de trabajo español debería ser una gran noticia y, en efecto, lo es. Si estos trabajos hubieran surgido como consecuencia de alguna inversión extranjera que atraída por el descenso de los costes laborales decidiera abrir una explotación industrial en España, sería difícil encontrar un hueco en la inauguración de la nueva fábrica. Pero si, como ha sucedido en Madrid, los empleos se han mantenido gracias a una huelga de los trabajadores frente a los intentos empresariales de despedir a una parte significativa de la plantilla, la foto ya no es tan concurrida y amenaza con quedar desierta o incluso podría ser que alguien no la considere deseable.

 

Esta paradoja es una muestra más de la incomodidad que tradicionalmente causa la huelga en el poder y sus aledaños, molestia que, conviene no olvidar, pretendió evitarse durante una buena parte de nuestra historia más reciente haciendo de aquélla un delito

.

Justo las antípodas de lo que ahora sucede una vez que la Constitución dio cabida a la huelga entre sus artículos y la rodeó de las más amplias garantías, convirtiéndola ni más ni menos que en un derecho fundamental. Esto, tantas veces repetido, tan sabido, no consigue, sin embargo, calar en el poder político, especialmente cuando es él quien, de una u otra forma, se ve afectado por el conflicto laboral que adopta la huelga como forma de expresión. Tampoco lo hace en el poder económico que no se deja impresionar por la retórica de los derechos humanos.

 

Los ejemplos podrían multiplicarse y van desde la manipulación informativa de la huelga y su seguimiento (condena a RTVE como consecuencia del tratamiento dado a la huelga del 20 de junio de 2002) a los frecuentísimos supuestos en los que el conflicto se pretende invisibilizar imponiendo abusivamente el mantenimiento de la actividad con la excusa de los servicios mínimos o recurriendo directamente al esquirolaje tradicional o tecnológico. Televisiones emitiendo programas previamente grabados y sin contenido informativo, directivos sustituyendo a redactores en un periódico, transportes con una frecuencia cercana a la habitual en las horas punta, servicios más dotados de personal en caso de huelga que en los días normales. Todo ello en detrimento del derecho de huelga y su capacidad para paralizar la producción y todo ello normalmente considerado contrario a la Constitución por los Tribunales, el Constitucional entre ellos, años después cuando ya no queda del conflicto más que un leve recuerdo

.

El conflicto en la limpieza de Madrid es un nuevo ejemplo de este accidentado camino por el que el derecho de huelga parece resignarse a transitar. Contratar con empresas externas, empresas de trabajo temporal incluidas, o a trabajadores para que sustituyan a los huelguistas es un comportamiento opuesto al derecho constitucional. No en vano la denominada prohibición de esquirolaje es una consecuencia obligada del reconocimiento de la huelga como derecho, precisamente porque ha sido la forma históricamente más común de dejar vacío de contenido el paro de los trabajadores. Esta prohibición sólo cede en contadas y excepcionales circunstancias que, en todo caso, requieren ser fehacientemente acreditadas, y no puede basarse en suposiciones o afirmaciones retóricas, sobre todo cuando quien las hace es una de las partes del conflicto. Mucho menos puede adoptarse un comportamiento tan drástico simplemente porque el servicio, el de limpieza en este caso, no se desarrolle con normalidad, pues precisamente este es un efecto ineludible de la huelga.

 

Los servicios mínimos que se imponen en aquellos casos en los que las huelgas afectan a servicios esenciales de la comunidad no son, insiste desde hace años el Tribunal Constitucional, un instrumento para mantener la normalidad productiva como si nada acaeciese. Su función es la de, afectando lo mínimo imprescindible al derecho de huelga, garantizar otros derechos o bienes constitucionales pero no la de mantener el servicio como si la huelga no se estuviera produciendo. Adviértase también que desde bien temprano el Tribunal Constitucional negó la posibilidad de que el Gobierno impusiera la reanudación del trabajo, permitiendo tan sólo, en caso de huelgas que causan un perjuicio grave de la economía nacional, lo que no parece ser el caso de Madrid, el sometimiento del conflicto a un arbitraje obligatorio y siempre y cuando el árbitro designado sea imparcial.

 

Es llamativo, además, que de todas la actuaciones que el Ayuntamiento de Madrid podría haber desplegado para evitar o atenuar las consecuencias del conflicto se haya decantado por aquella que cuestiona de manera más severa el ejercicio de un derecho fundamental. Un golpe de autoridad, como la ha calificado laudatoriamente el Ministro de Justicia, que parece también olvidarse de que el respeto a los derechos fundamentales y la garantía de su ejercicio constituyen una obligación para los poderes públicos, incluso cuando ese derecho sea uno tan incómodo como el de huelga, de cuya conculcación no se debería presumir y mucho menos empeñarse en reprimir.

 

Por curioso que parezca, ahora que surgen voces por doquier pidiendo una ley de huelga, es precisamente la regulación actual, nada favorable al ejercicio del derecho sino todo lo contrario, la que permite estas agresiones cotidianas a los paros laborales por parte del poder público y da lugar a una verdadera anomalía jurídica.

 

Un derecho, el de huelga, mal regulado, difícil de ejercitar en el mar de precariedad en el que se ha convertido el mercado de trabajo español por el temor a sufrir represalias, a perder el puesto de trabajo. Un derecho asediado por todo tipo de conductas empresariales y políticas empeñadas en dejarlo sin efecto. Un derecho, en suma, que exigiría una urgente atención legislativa destinada a tutelarlo, poniendo freno eficazmente a las vulneraciones de las que suele ser objeto. Pero incluso así, rodeado de alambre de espino, el derecho de huelga consigue en ocasiones componer bellas sinfonías de solidaridad y resistencia, recordándole al ciudadano aplastado por el fatalismo que se puede romper con el "es lo que hay", como advertía estos días un veterano sindicalista. Una lección que algunos parecen empeñados en borrar del temario, incluso pese a la Constitución.

PERÒ, A VOSTÈ QUI LI DIU QUE JO VULGUI TREBALLAR (així)?

Deia a “Roda el mon i torna al born” (cliqueu aquí si ho voleu llegir) que una vegada ens han fet captius i ens han desarmat, els grans estafadors que s'han enriquit a costa nostra amb el que han anomenat “crisi econòmica” ens tornen a oferir treball com a solució dels nostres mals, diuen. Almoina per anar mal vivint en un nou i paorós paradigma social (rieu-vos de la pel-lícula Mad Max), a on la suficient rotació de la precarietat els permeti mantenir-nos en un constant estat de por i faci que ens enfrontem entre nosaltres pel repartiment de les engrunes com a condició necessària del seu continu engreixament. ¡Treball! paraula que deriva de la llatina “tripalium” que definia el que no era res mes que un instrument de tortura.

Ens explica el Gènesi que la desobediència d'Adam i Eva Déu la va castigar amb la expulsió del Paradís i condemnant-los a guanyar-se el pa amb la suor del seu front, es a dir, treballant. Sabem que al frontispici de la porta d'entrada al camp d'extermini d'Auschwitz els Nazis, amb un cinisme esgarrifós, hi van posar el lema “Arbeit macht frrei” que es pot traduir com “el treball us fa lliures”. O, si voleu mes dades sobre el caràcter malèfic del treball, només cal llegir el que va escriure Napoleó: «Com més treballin els meus pobles, menys vicis hi haurà . Jo sóc l’autoritat [...] i estaria disposat a ordenar que el diumenge, després dels oficis, les botigues obrissin i els obrers anessin a la feina». Malparit.

S'ha dit que els avenços exponencials de la tècnica i la ciència permeten reduir enormement la quantitat de treball necessari en els processos productius de manera que es possible repartir aquest treball entre mes persones en jornades mes curtes tot assegurant-nos l'imprescindible per a una vida digna. Ben al contrari, de forma insensata els ociosos propietaris dels medis de producció ofereixen una bogeria de contractes temporals, treball parcial, atur i una elevada rotació de la ma d'obra que els hi garanteixen un mercat de treball i un repartiment dels temps de treball molt desiguals obligant a treballar moltes hores a qui per torn li toqui treballar mentre a la resta, com a exèrcit de reserva intimidant, els manté amb subsidis insuficients o a mercè de la caritat o la beneficència, tot plegat en interes d'una economia alliberada del pes de tot el que sigui social que, segons diuen, causa crisi i recessió com a coartada de la veritable estratègia que no es mes que recompondre el proces d'acumulació capitalista.

Hem d'acceptar aquesta lògica? Fa temps que he deixat de sentir en el discurs de l'esquerra real i del sindicalisme la vella i bella consigna de “treballar menys per a treballar tots (i totes)”. Penso que es una farsa, un engany que el treball sigui el model perquè la persona s'integri a la societat, es sociabilitzi, aconsegueixi l'èxit i es pugui moure cap a dalt dins l'escala social. Si mes no, actualment el treball (i/o paradoxalment la seva manca) només produeix frustració, malaltia mental i corrosió del caràcter individual i social.

Hem de socialitzar l'oci. Bertrand Russell, persona gens sospitosa de esquerranisme radical, ja ho va teoritzar al 1932 a l'escrit “Elogi de la ociositat” i deia que “la idea de que el pobre disposi de temps lliure sempre ha sigut escandalosa per els rics....(però) ja no hi ha cap raó per a que la majoria de la gent hagi de patir aquesta privació...(i) quan proposo que les hores de treball siguin reduïdes a quatre no intento dir que tot el temps que resti s'hagi de malgastar necessàriament en pures frivolitats. Vull dir que quatre hores de treball al dia haurien de donar dret...als articles de primera necessitat i a les comoditats elementals de la vida, i que la resta del seu temps hauria de ser d'ell per utilitzar-lo com cregues convenient....En un mon a on ningú estes obligat a treballar mes de quatre hores al dia....sobretot hi haurà felicitat i alegria de viure, en ves de nervis gastats, cansament i dispèpsia. Amb el treball exigit n'hi hauria prou per a fer de l'oci alguna cosa deliciosa....Fins aquí hem sigut tan actius com ho érem abans de que hi hagués maquines; en això em sigut uns necis, però no hi ha cap raó per a seguir essent necis per sempre.”.

BANDA SONORA DEL MES DE NOVEMBRE. "No me vayas a engañar". Canten Moncho i Machin. Dedicat als meus.

Us equivoqueu si creieu que la banda sonora del Novembre esta dedicada al Partit Popular que ha abaixat les pensions, ha apujat els impostos i diu que els salaris han crescut “moderadament” entre moltes altres perles prou conegudes. Tampoc esta dedicada a Convergència i Unió que ha tancat serveis d'atenció primaria i vol fer el mateix amb hospitals, rebaixa impostos als poderosos i encobreix mossos d'esquadra torturadors etz, etz etz etz.... Us torneu a equivocar si penseu amb Esquerra Republicana que amb el proces sobiranista com a únic objectiu, deixa de banda el seu flac cantó d'esquerres i tapa les vergonyes de CiU i el PSC evitant que s'investigui l'entramat corrupte de la sanitat catalana i les actuacions irregulars (per dir-ho d'alguna manera) dels Mossos d'Esquadra. No, al PSOE tampoc, capaç de pactar la modificació de la Constitució en benefici d'això dels mercats, capaç de deixar-nos amb el cul enlaire amb l'Estatut d'Autonomia, i de donar ales al PP iniciant totes les retallades realment existents. No, tots aquests ja ens han enganyat prou.

La banda sonora del Novembre va dedicada als meus. Per a que recordin que no han de dir “farem” si no “hem de fer tots plegats”. Per a que recordin que han de dir “hem de plantar cara perquè no ens deixen fer”. Per a que recordin que les seves propostes neixen del mateix poble i no es poden trair. Per a que recordin que amb la fe ja no n'hi ha prou.

A sota podreu escoltar, si voleu,  “No me vayas a engañar” cantada per Moncho, meravellosa veu. I al vídeo el clàssic d'Antonio Machin. A mi m'agrada mes la veu de Moncho.