diumenge, 29 de juny del 2014

ELS "PADRES": POTSER MES OMBRES QUE LLUMS? O NO?

 ....el feredat que feia sentir pels passadissos el dringueig de les claus d'aquell conegut professor de “Disciplina".(fotografia: Arxiu Históric Comarcal del Baix Llobregat)

Jo he anat als “Padres”. Així en deien (en diuen) a Sant Feliu de Llobregat el “Colegio Virgen de la Salud” regit per la “Congregación de San Pedro Ad Vincula”. Del 1964 al 1969, dels deu als quinze anys, hi vaig estudiar el “Bachillerato Elemental – Plan 1957”.

Sembla que el passat 27 de Juny, antics alumnes i gent diversa van voler agrair a la congregació la “seva implicació pastoral, social i educativa” amb Sant Feliu. Ho trobo bé, tothom es lliure d'homenatjar qui vulgui i segur que des que van arribar el 1913 els “hermanos “ i els “padres” han fet coses positives i molta gent o percep així, ¡ cent un anys donen per a molt!, però només he vist molta espuma i massatge complaent i manca absoluta d'esperit crític i memòria en aquest acte de reconeixement.

No es pot oblidar que els “Padres” durant el franquisme han sigut actors importants d'una forma nefasta d'educar. La mateixa apel·lació que s'ha fet popular ja ens indica coses. Ni “pares” ni “germans”: “padres” i “hermanos”. Bé, no deixa de ser anècdota, però també hi ha antecedents previs que cal conèixer. La Congregación de San Pedro Ad Vincula establerta a Sant Feliu deriva directament de la que es va establir a Barcelona el 1884 a l'anomenat “Asilo Duran” del que Carlos Sanchez-Valverde Visus a “La JuntaProvincial de Protección a la Infancia de Barcelona, 1908-1985:Aproximación y seguimiento historico.” (Generalitat de Catalunya. Departament d'Acció Social i Ciutadania. 2009) ens explica que era “exponente de la tradicion de centros residenciales cerrados dedicados a niños y jovenes con problemas de adaptacion social, centros con poco control socioprofesional, generalmente, en manos de ordenes religiosas menores, con un personal que no tenia el mas minimo grado de formacion pedagogica y que creia que todo se solucionaba con “correas y oraciones”, modelo que ha tenido muchos seguidores en nuestra historia asistencial.”; també Manuel Vàzquez Montalban al pròleg de “Tanguy”, obra autobiogràfica del Michel del Castillo que va estar internat a l'asil, escriu: “He visto marchar hacia el Asilo Duran a diversos compañeros de la calle, del barrio, de colegio y, a algunos, los he visto volver sin identidad, rotos para siempre, condenados a una vileza adquirida bajo la sombra corruptora de los hermanos del asilo; mas tarde encontre delincuentes comunes en la prision que habian iniciado su aprendizaje en el Asilo Duran y lo habian continuado en la Legion.”.

Com us deia al començament jo he anat als “Padres”. Allà he vist la pallissa col·lectiva que va propinar un professor de matemàtiques a un grup d'alumnes d'entre onze i dotze anys perquè no sortia l'autor d'una bretolada d'infants. He patit les pessigades a l'entrecuix que ens feia un prevere gras i llardós quan hens equivocàvem en alguna declinació llatina, o els calbots sorpressius i traïdors que ens fotia un altre quan no dormia a la classe o feia burilles. I que dir de l'educació hipòcrita que he reflectit en una entrada d'aquest mateix bloc (feu clic aquí). El cant del "Himno Nacional" tot pujant la "rojigualda" els dilluns i baixant-la els dissabtes. I, sobretot, he conegut el feredat que feia sentir pels passadissos el dringueig de les claus d'aquell conegut professor de “Disciplina” (si, “Disciplina”) els “capones” del qual tots havíem provat al nostre cap. Per cert, el mateix professor que et feia sortir a la pissarra i si no te'n sorties, prèviament al “capon” et preguntava -¿sabes quien era tontolhigo? O -¿sabes que dijo San Andres? Pregunta a què s'havia de contestar -El que tiene cara de tonto lo es. Ningú ho recorda?.

Sento esgarriar la festa però les coses són com són i tot te llums i ombres i estic fart de ser políticament correcte mentre ens les van fotent a tort i dret i altres fent la viu-viu van campant. Que cada gos es llepi la seva cua.


dissabte, 21 de juny del 2014

ACI NO EL CONEIXEM AL REI D'ESPANYA


He recuperat un llibre escolar de la meva mare titulat “Terra i Anima. Lectures sobre coses de Catalunya”, del pedagog Anicet Villar de Serchs, editat el 1935 a Barcelona per “Pedagogia Catalana-Miquel A. Salvatella”. És un recull de fets històrics, costums, llegendes i tradicions catalanes dedicat “Als nois grans de les escoles catalanes i a tots els catalans que servin un xic la fe de nens”. De les nenes i les noies catalanes no en diu res, malgrat que la lectora era una noia.

Al llibre hi trobo un curiós i breu relat que us transcric literalment:

“Era l'any 1585. El rei d'Espanya Felip II havia vingut a visitar Catalunya, i, acompanyat d'un seguici fastuós, va voler anar a veure el monestir de Poblet. Molt abans d'anar-hi comunicaren al monestir, en nom del rei Felip II, el dia i l'hora de l'arribada.

No gens menys, en arribar a Poblet, el correu que anava davant del seguici trobà les portes tancades. Trucà, i, obrint la reixeta, el porter inquirí:

-Qui demana
-Obriu de seguida -digué el correu esverat-, que darrera meu arriba el rei.
-Quin rei?-preguntà el porter.
-El d'Espanya.
-Ací no el coneixem aqueix senyor.

El correu, en sentir això, quedà esbalaït i cridà mig descompost:

-Què dieu ara! Ja cal que obriu immediatament al rei d'Espanya, Felip II.
-Us torno a dir que ací no el coneixem, aqueix senyor, i que avui no podem donar-li acolliment perquè esperem al nostre sobirà.

El correu se'n tornà molt enutjat i ho explicà tot al rei, el qual diuen que li va dir:

-Torna-hi, i digues que arriba el Comte de Barcelona.

El correu hi tornà i demanà que obrissin al Comte de Barcelona, títol que llavors pertanyia a Felip II. Tan bon punt anomenà al Comte de Barcelona, les portes s'obriren i Felip II fou rebut amb tots els honors deguts, no com a rei, sinó com a comte sobirà de Catalunya”.


Aquesta història m'ha fet recordar que no fa gaires anys, un Molt Honorable President de la Generalitat, ara desaparegut de l'activitat pública o potser amagat, va deixar anar la idea d'una Catalunya independent en forma de monarquia representada per Felip VI de Borbó i Grècia, que de fet seria Felip V, ja que el primer dels Felipes dit el Hermoso, espòs de Juana la Loca i avi del rei del relat, mai va ser rei d'Aragó, València i Mallorca, ni Comte de Barcelona i això fa que els catalans anem un ordinal endarrerits. El que deia; a aquell Molt Honorable President no li van fer cas de la proposta  i ara és republicà, mira tu.

diumenge, 15 de juny del 2014

EL DOGMA DEL MISTERI DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT



CLAR I DIAFAN ¡INCREDULS!
Està a prop el primer diumenge després de la Pentecosta en què la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana celebra la festivitat del Misteri de la Santíssima Trinitat i que aquest any de 2020 caurà el 7 de Juny. Sobre això permeteu-me una reflexió

M'imagino que ha de ser commemoració important perquè recorda el principal dogma de fe catòlic: L'existència d'un sol Déu en tres persones veritablement diferents una de les altres, el Pare, el Fill i l'Esperit Sant de tal manera que el Pare es Déu, el Fill es Déu i l'Esperit Sant es Déu, però no hi ha tres Deus, sinó un de sol i en aquesta trinitat de persones, el Fill és engendrat del Pare per una generació eterna i l'Esperit Sant procedeix d'un procés etern del Pare i el Fill, però malgrat les diferències pel que fa a l'origen les Persones són co-eternes i co-iguals, és a dir, semblants, no creades i omnipotents. (¡Uf!) ¿Ho heu entès? Jo tampoc, per això se'n diu Misteri però se sap que és cert per font tan fiable com la revelació divina, o això diu el pare de l'església oriental Sant Atanasi d'Alexandria (altres diuen que ho diu el també pare de l'església, peró llatina, Sant Ambròs de Milà, que es veu que no s'acaben de posar d'acord els historiadors de l'Església) que conclou (sigui un o l'altre) que “aquesta és la fe catòlica i el que no la cregui fidelment i fermament no podrà salvar-se”(¡glups!).

A on jo volia anar a parar és que tot el que he intentat explicar (infructuosament) és dogma de fe catòlic, que ha de ser “cregut amb fe divina....com divinament revelat, ja per solemne judici, ja pel seu ordinari i universal magisteri.” (Concili Vaticà I) i amb tot això vull dir que tothom que es casa per l'església, que bateja els fills i els hi fa fer la comunió, etc. etc., ha de creure fil per randa i de forma ineludible el Misteri de la Santíssima Trinitat o si no com diu Sant Ata.........¿que passa?, ¿perquè m'envieu a pastar fang?.


dimarts, 3 de juny del 2014

RECORDANT PETE SEEGER (V). BANDA SONORA DEL MES DE JUNY. "We shall not be moved"



Dedicada a la direcció de Comissions Obreres de Catalunya amb tot el dolor del meu cor (ells ja saben perquè)

No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts !

Lluitarem i aguantarem, no serem moguts!
Lluitarem i aguantarem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!


No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!


Voldria afegir-hi aquesta estrofa, que també forma part de la lletra de la cançó, però malauradament no puc,

Ens empara el Sindicat, no serem moguts!
Ens empara el Sindicat, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!
No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!


¡¡¡VISCA COMISSIONS OBRERES MALGRAT ELS BUROCRATES¡¡¡