dijous, 25 de desembre del 2014

¡¡PABLO, DEJA EN PAZ A MANOLO VÀZQUEZ MONTALBÀN!!




Pablo, posiblemente no leerás este escrito y ni siquiera tendrás conocimiento de su existencia. No importa.
 
El domingo día 21 en Barcelona te atreviste, desvergonzado, a usar el nombre de Manuel Vázquez Montalbán en vano. Feo, muy feo. Te digo: Manuel Vàzquez Montalbàn (Manolo para sus camaradas) murió hace catorce años y me parece indecente y ruin que lo menciones en un mitin como lo hiciste, solo para llevar el agua a tu molino. ¿Que tipo de ética te permite faltar al respeto a su memoria afirmando que “seguramente estaría con Podemos”?. Estas actuando tan frívola y demagogicamente como la “casta” que tanto desprecias.

Puedo entender el adanismo de Podemos como forma de incidir en las personas que jamas se han preocupado por la política y que la estafa de la crisis económica ha llevado a la indignación y al paroxismo y a confiar en una radicalidad sin raíz. Pero también sabes que hay otras personas provenientes de un anterior y primigenio “planeta de los simios”(como diría Manolo) que nos quedamos “sin imaginarios fundamentales de una cultura que no hace mucho tiempo llamábamos progresista...y se nos obliga a expiar las quimeras utópicas...resignados y culpabilizados” (también Manolo), que luchábamos (y seguimos) organizadamente por la democracia, por mejorar nuestras propias condiciones de vida y trabajo, y sin contrapartidas y de rebote la de las que no querían mojarse el culo. Luchas que nos llevaron primero al ostracismo o a la cárcel, después a las minorías de los parlamentos, a las instituciones, a los ayuntamientos, al sindicalismo de forma desinteresada incluso con sacrificio, lo sabes, pero tu interés particular nos sitúa en la “casta”, salvo algunos que, por la causa que sea, han abandonado la barquita. En fin, para unos adanismo y para esos que abandonaron la barquita, que tienen nostalgia y memoria, te atreves, envalentonado como estas, a apropiarte de los referentes culturales de la izquierda que realmente ha existido (y existe a trancas y barrancas, cierto) en el Reino de España y darte pedigrí.

Pablo, deja en paz a Manolo Vázquez Montalbán. Ni él, ni Paco Candel, ni García-Nieto, ni Marcelino Camacho,... ni tantísimos otros, pertenecen a nadie y su patrimonio cultural, hasta donde llegò, es de toda la izquierda crítica y radical y a ti, de momento, este izquierdismo solo se te supone, como en la “mili”.

Mira Pablo, lo único cierto es que Manolo Vázquez Montalbán murió siendo de Iniciativa per Catalunya proviniendo, sin solución de continuidad, del PSUC y no es menos cierto que, profeticamente diría yo, nos dejo escrito en 1995 en su ensayo “Panfleto desde el planeta de los simios” en el capítulo “Los dioses se han marchado, nos queda la televisión” lo siguiente (lee atentamente): “El abecé del descodificador de cualquier medio de comunicación es saber quien es el propietario de este medio y que espera conseguir del control de la conciencia del receptor........desacreditados los príncipes de la política construidos por la ratio burguesa, ¿por qué no confiar en las sombras de los príncipes mediáticos que le llegan a su madriguera-caverna informatizada? ¿Por qué no...buscar un príncipe desesperadamente aunque sea un Príncipe telécrata y de consistencia hertziana?.
 
Joder Pablo lo que escribió el bueno de Manolo en 1995.

 

divendres, 5 de desembre del 2014

BENVOLGUTS ARÉVALO, BONASTRE I MARTÍNEZ, DIRIA QUE EL VELL MARX “NO ESTABA MUERTO QUE ESTABA DE PARRANDA”.


M'ho van dir així, com raja: “t'has de modernitzar” i “estàs al segle passat” (i em fa l'efecte que els meus interlocutors volien dir al segle XIX i no pas al XX). Tot plegat perquè a la tertúlia política d'Olesa Ràdio del dimecres passat, on hi foto el nas en nom d'Iniciativa per Catalunya Verds, imprudent de mi, em vaig declarar marxista (referint-me a Karl Marx no a Groucho) tot barrejant procés independentista i qüestió social (ves quines ganes de complicar les coses, oi). Aquestes opinions dels meus amables i cordials contertulians (no són floretes sinó convicció sincera) Josep Arévalo, Toni Bonastre i Jordi Martínez mereixen una resposta tan amable i cordial com ells i que la limitació de temps de la tertúlia va impedir. Som-hi.
Avui en dia, quan algú té la gosadia de defensar el marxisme és recorrent desqualificar-lo apel·lant a què és una ideologia desfasada, passada de moda i aprofitant l'avinentesa surt pel mig, la “desaparició” de la classe obrera, el fracàs de la Unió Soviètica, les set plagues d'Egipte, etc. etc... ja s'ho faran amb l'ús de les paraules, però d'entrada jo, i em sembla que no només jo, considero el marxisme un mètode d'anàlisi critic de la societat i no una ideologia. Dit això, seria presumptuós per part meva donar-me-les de coneixedor profund de les teories marxistes i les seves revisions hagudes i per haver, però, modestament, penso que hi ha uns principis i/o conceptes, bàsics, senzills i entenedors per al meu limitat magí que són com axiomes que el vell Karl ens va posar davant els ulls i demostren que el venerable barbut de Treveris “¡no estaba muerto que estaba de parranda, lere, lere!” com l'amic del malaguanyat Peret. ¿Em permeteu exemples?.
“La història de tota la Societat fins ara és la història de la lluita de classes....., en una paraula opressors i oprimits han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, adés dissimulada, adés franca,...”. (Manifest del Partit Comunista,1847).
“...l'humà que no posseeix cap altra propietat que la seva força de treball, en totes societats i condicions culturals, haurà d'ésser l'esclau d'altres homes, que s'han fet els propietaris de les condicions materials del treball. Tan sols pot treballar amb llur permís, per tant tan sols viure amb llur permís.”. (Crítica del Programa de Gotha,1875).
“El conjunt de relacions de producció constitueix l'estructura econòmica de la societat, la base concreta sobre la qual s'aixeca una superestructura jurídica i política...El model de producció de la vida material condiciona el procés de vida social política i intel·lectual en general.” (Prefaci a la Crítica de la Economia Política, 1859).
Pregunto ¿No es lluita de classes l'ofensiva contra els treballadors i classes populars dividides nacionalment per un capitalisme globalitzat i globalitzador de la misèria que aprofitant la debilitat que ha creat del contrari ha abandonat la producció per tornar-se més especulatiu, depredador i malbaratador del què ja era amb l'apropiació d'unes estructures polítiques i judicials que desenvolupen i avalen les reformes legals que han suposat pèrdua de drets laborals i socials i increment de la desigualtat?. ¿Que potser és cert que, com deia l'inefable Ministre Margallo, Catalunya és a l'espai sideral i fora de la força gravitatòria de la globalització?. Sento riure els patricis de les quatre-centes famílies del Cercle d'Economia, del Eqüestre i el Liceu.
No m'estranyen les opinions d'alguns dels meus amables i cordials (insisteixo, no són floretes sinó convicció sincera) contertulians. No m'estranyen d'en Josep Arévalo d'Unió Democràtica, partit teòricament democratacristià que s'ha tornat tant “modern” que, aplicant la catòlica doctrina de la transsubstanciació, ha aconseguit passar de l'encíclica papal “Rerum Novarum”(Lleó XIII, 1891) al liberalisme econòmic més descarnat sense despentinar-se (per cert i dit sigui de pas, el “modernisme” va ser condemnat el 1907 pel Papa Pius X a l'encíclica “Pascendi dominici gregis”). Tampoc m'estranyen d'en Toni Bonastre d'Esquerra Republicana, partit històricament eclèctic i teoritzador de la “equidistància” a on la qüestió social tant serveix per a fregir una corbata o planxar un ou i es relativitza en funció de com i quan es pot o no es pot tocar poder. Però em deixen mal gust a la boca que tals opinions siguin compartides pel company Jordi Martínez del Bloc Olesà, perquè si no sabem analitzar objectivament la societat a on vivim i limitem la pobresa només (que també) als “negritus” amb “mosques a la boca” i desconeixem la que tenim a casa i el com i el  perquè, a l'esquerra alternativa sigui globalitzada o olesana tenim un problema. Aixi ho penso.

dilluns, 1 de desembre del 2014

RECORDANT PETE SEEGER ( i XI). BANDA SONORA DEL MES DE DESEMBRE. "La Internacional"




Quan va morir Pete Seeger el passat 27 de gener vaig dir que, en just homenatge, aquest blog li dedicaria totes i cada una de les bandes sonores mensuals fins que acabes l'any. Ha arribat desembre i per acabar de complir la promesa feta he pensat que res millor que “La Internacional” pot reblar l'homenatge a Pete.

Vaig sentir cantar “La Internacional” en directe a Pete Seeger per primera vegada a la “Festa de Treball” del PSUC l'any 1979. La lletra original en francès de Eugène Pottier (la mateixa que podeu escoltar al vídeo) va ressonar a l'Avinguda de Maria Cristina a Montjuïc plena de gom gom de persones ansioses de llibertat.

Nord-americà d'esquerres (comunista) Pete Seeger va recolzar les lluites sindicals per l'emancipació dels treballadors, contra la segregació racial i pels drets civils, contra la guerra de Vietnam, per la defensa del medi ambient i una economia sostenible patint per això persecució i boicots a la seva activitat artística.

En els temps foscos que corren i de política d'esquerres de curta volada, “La Internacional”, més vigent que mai, ens recorda als pobres de la terra (sobretot als que s'havien cregut rics) que sense la nostra unió no hi ha emancipació. ¡Pobres de tots els països unim-nos!.