A PROPÒSIT D'UN CUPLET SATÍRIC DE 1919 CONTRA EL DIPUTAT ALFONS SALA, A ON S'ANOMENA A OLESA DE MONTSERRAT

M'estic documentant sobre Alfons Sala (ja sabeu, el diputat monàrquic que va remenar les cireres al districte electoral de Terrassa des de 1893 fins a 1923 i que té dedicat un carrer a Olesa de Montserrat) i ha caigut a les meves mans un interessant llibret del professor Josep Puy: “Sàtires, cuplets i acudits en temps d'eleccions. Política i caciquisme a Terrassa (1917-1923)”. És un recull de romanços i versets irònics i satírics, alguns anònims i altres d'autor reconegut, dedicats a la figura del diputat monàrquic.

Us transcric un “HIMNE” compost per glossar de forma irònica la victòria d'Alfons Sala a les eleccions legislatives de l'1 de juny de 1919. En aquesta ocasió s'enfrontà al candidat republicà Domènec Palet i Barba i el resultat fou prou ajustat, perquè el triomf d'en Sala ho fou només per 88 vots de diferencia. Foren decisius els vots dels pobles del districte que li van donar a Alfons Sala 1.420 vots enfront dels 1.263 que va rebre en Domènec Palet, mentre que a Terrassa Sala en va obtenir 2.157 i Palet 2.226. Com sempre, els salistes van utilitzar “recursos” per mantenir els seus tradicionals resultats favorables i, entre d'altres, en aquesta ocasió es va endarrerir el rellotge del campanar de Castellbisbal per aconseguir mes participació i esgarrapar uns quants vots.

Si tenim en compte que, com ja he dit, el monàrquic Alfons Sala va obtenir un avantatge de 88 vots sobre el republicà Domènec Palet a tot el districte electoral i que a Olesa de Montserrat el resultat favorable a Sala ho va ser per una diferència de 72, podem dir que Olesa va possibilitar quatre anys més d'hegemonia salista?. Potser per això el cuplet acaba dient a l'últim vers “Gràcies, gràcies, poble cult d'Olesa”.

“Himne que per celebrar la COLOSAL I FORMIDABLE VICTORIA electoral, cantava el MUY DIGNO Y CELOSO (1) el primer de juny, pujant Sant Pere amunt en la manifestació de homenatje que li feren els seus nombrosos parents i subordinats per agraiment als sacrificis que representen els 27 anys que porta d'home públic (2).

Versificat per l'imponderable XISPA de la pluma del qual tan brillants pàgines poétiques n'han sortit, i que amb aquest himne es guanya sense dubte el dret a ésser penjat , un cop mort, en la GALERIA DE TERRASSENCS IL-LUSTRES.

Música de YO SOY UNA MISS....(3)

Ja soc diputat

tra-larà, tra-larà
i ara vinc de câl Patat
tra-larà, tra-larà
hem fet l'escrutini
dels vots del districte:
fora quatre ximples
tothom m'és adicte.
Potsê tu te'n fots
tra-larà, tra-larà
prô em fan guardia vint nebots
tra-larà, tra-larà.
Ara a câl Barata
han penjat els domassos,
i em tiraven flors
i confetti a cabassos.
El Palet ja és cuit
per vuitanta vuit.
Gràcies, gràcies, poble cult d'Olesa." (4)

1. Es refereix a Alfons Sala i Argemí (1863-1945).
2. La primera acta de diputat a Madrid d'Alfons Sala correspon a les eleccions del 12 de març de 1893..
3. Desconec la música.
4. Olesa: Alfons Sala, 416 vots; Domènec Palet, 344 vots.
   

   
   

BANDA SONORA DEL MES DE DESEMBRE. “A la Molina no voy mas”. Canta Victor Jara

Victor Jara

“A la Molina no voy más” ja va ser banda sonora d'aquest blog el febrer d'aquest any. La torno a posar com a banda sonora d'aquest desembre però en una altra versió: la que va fer Victor Jara.

Per què la repeteixo? doncs perquè la cançó ens explica que els trenta fills de la comay Tomasa y el compay Pascual “fueron esclavos sin su voluntá por temor que'l amo los fuera a asotá”, i resulta que el dia 20 hi ha eleccions al Congreso de los Diputados. Doncs això, deixem la por i deixem de ser esclaus d'uns i altres. Jo ja sé a qui votaré.

BANDA SONORA DEL MES DE NOVEMBRE. "Dame felicidad". Canta Josè Guardiola

Quan als anys 70 dels segle XX el jove Artur Mas s'aplicava en l'estudi de les ciències de l'economia i no feia política que el comprometés de cap manera, de ben segur que de tant en tant, per distreure's i lligar, havia anat a algun “guateque” a on devia sonar “Dame felicidad” ja la cantés Enrique Guzmán o José Guardiola (més improbable la versió catalana del mateix Guardiola o Salomé).

No crec que l'Antonio Baños, 10 anys més jove que Mas i que el 1989 tocava al grup de punk-pop “Los Carradine” l'arribés a ballar “Dame felicidad”, però li deuen xiular les orelles, perquè el Molt Honorable President en funcions la deu tenir constantment al cap de nou pensant en les CUP.

Si tu me quieres de verdad,

si tan fantastico es tu amor
por que razon te portas mal,
por que me matas la ilusion

Y dame, dame, dame dame, felicidad, que solo tu, me puedes dar

Si yo te entrego lo mejor,
si me desvelo por tu amor
por que tu a cambio no me das,
un poco mas de comprension

Y dame, dame, dame dame, felicidad, que solo tu, me puedes dar

Tu tienes queeee jurarme,
que en todo cambiaras
que solo tu vas a darme, amor y mas felicidad

Si tu me quieres de verdad,
si tan fantastico es tu amor
no me castigues con tu adios,
y no me llenes de dolor

Y dame, dame, dame dame, felicidad, que solo tu, me puedes dar.
Felicidad...

Ai, Artur¡¡ com diuen en castellà “a la vejez viruelas" peró sense parella de ball pel “guateque” del dia 9 de Novembre.

BANDA SONORA DEL MES D'OCTUBRE. "Parlant-me de tu". Canta Raimon

Raimon

“Cançons de mai” es titula l'àlbum i és de 1997. De totes les cançons segurament “Parlant-me de tu” és la que més ens agrada a la Irene i a mi i ens mostra el Raimon més melodiós i intimista, de veu meravellosa i madura.

Pels amants, el present son carícies que, si s'han perdut pel camí, cal buscar-les i retrobar-les submergint-se plegats en els records més bells i bonics del passat i pot renéixer, així, un futur d'esperança que comença, com a primer pas, recuperant aquell petó que s'havia malmès al coixí, perquè qui no hi era hi torna a ser.

Escolteu-la i assaboriu-la
 

UNA SECTARIA INTERVENCIÓ DEL REGIDOR JORDI MARTINEZ A OLESA RADIO SOBRE "CATALUNYA SI QUE ES POT"

El Sr. Jordi Martínez Vallmitjana, per si hi ha gent que no ho sap, és regidor a l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat i és un dels dotze que conformen el grup municipal Bloc Olesà (BO).

Aquest grup té majoria absoluta i el sosté el partit polític del mateix nom, que no és ni heterogeni, ni homogeni sinó tot el contrari. Dic això perquè els seus militants (els partits estan compostos per militants agrupats al redós d'una ideologia) basculen des de l'independentisme, al federalisme, .....des de detractors de la reforma laboral del PP i CiU a indiferents, .....alguns amb doble militància al Bloc Olesà i Esquerra Unida alhora. ..... i el 27 de setembre els seus vots es repartiran entre “Junts pel Sí”, “Catalunya sí que es pot”, i possiblement les “Candidatures d'Unitat Popular”. En definitiva, si fos una coalició electoral o agrupació d'electors seria un model de diversitat i pluralitat, però en ser un partit polític registrat com a tal a Madrid, pot ser considerat un model d'eclecticisme.

El Sr. Jordi Martínez, deia, és regidor del BO, però a més a més és conseller al Consell Comarcal del Baix Llobregat i esta adscrit al grup d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa – Entesa pel Progrés Municipal (ICV-EUiA-EPM). Que per què està en aquest grup? Doncs perquè el BO, malgrat que no ho volia, fent un exercici de pragmatisme va demanar-n' he la incorporació perquè els hi anava molt bé als efectes del “mayling”, no per res més, segons em va manifestar el mateix Sr. Jordi Martínez.

El Sr. Jordi Martínez, seguim amb ell, ha manifestat públicament que és d'esquerres, independentista i votarà “Junts pel Si”, que tant li fa que el president de la Generalitat sigui l'amagat neoliberal retallador Artur Mas, que el 60% de la llista, i per tant l'hegemonia, sigui de CDC, perquè el gran objectiu a assolir és la independència de Catalunya. Eclectico-pragmatisme.

El Sr. Jordi Martínez encara és més coses. També és tertulià els matins dels dimecres a Ràdio Olesa. No hi va a títol particular a la tertúlia, no. Hi va en nom del grup municipal del BO, del que ja n'he explicat coses més amunt.
 

Contextualitzat ell i la seva circumstancia, resulta que el dimecres 23 de setembre a la tertúlia radiofònica (que, tornem-ho a dir, hi va en nom del BO) va deixar anar que el dia 27 “...”Junts pel si” tregui majoria absoluta, tant de bo...” i que “...si “Catalunya sí que es pot” en treu zero, jo ho aplaudiré...”, i l'home es va quedar tan ample, tu.

El sectarisme del democràtic, esquerrà i independentista regidor Jordi Martínez, que és de l'alçada del campanar d'Esparreguera, l'obceca de tal forma que no s'adona que deixa amb el cul a l'aire el BO i les seves contradiccions internes. Si ha parlat, indegudament, en nom propi ha sigut deslleial tant amb el BO com amb el grup ICV-EUiA-EPM a on està integrat al consell comarcal, ja que la pluralitat dins d'una visió socialment avançada i progressista de la seva acció política, és un actiu que caracteritza ICV-EUiA-EPM i se suposa, només se suposa, al BO. Per contra si ha parlat en nom del BO, les declaracions, tal com han estat fetes, suposaria un clar abús de confiança per la utilització il-legitima del BO a favor d'una candidatura concreta en perjudici d'altra a on membres del BO s'hi senten identificats.
 

Però, tant o mes que l'actitud imprudent i maldestre del regidor Jordi Martínez, em preocupa la deixadesa i tansemenfotisme davant aquest fet que he trobat en membres d'EUiA amb qui he parlat i que, al meu entendre, posa de manifest la debilitat i subalternitat de l'espai de l'esquerra alternativa dins el BO que hauria de representar EUiA.

Direu que a mi que se'm fot el Sr. Jordi Martínez, el BO i EUiA si no en sóc membre, que ja s'ho faran. Potser teniu raó però sí que m'importa el projecte de “Catalunya si que es pot” com a necessari per a la recuperació i ampliació de drets arrabassats, per a un projecte de radicalitat democràtica i com a projecte que resti protagonisme a tot poder estatal en benefici de comunitats polítiques que s'autogovernin i col·laborin entre elles pel comú dels seus ciutadans.

ELS 11 PRINCIPIS DE LA PROPAGANDA DE GOEBBELS COM A FONAMENT DE LA PROPAGANDA MODERNA.

Goebbels, ministre nazi d'Educació i Propaganda, va teoritzar els seus famosos onze principis que, diuen els entesos, ha fonamentat la propaganda moderna. Alerta¡ com sóc gat escaldat, vull advertir solemnement que de cap manera penso que el professional i/o aficionat del màrqueting que usi els famosos onze principis de la propaganda per als fins que li convingui, sigui per força nazi. Es pot ser manipulador sense tenir la condició de seguidor d'Adolf Hitler.

Aquí teniu els onze principis

 

1.- Principi de simplificació i de l’enemic únic.
Adoptar una única idea, un únic símbol. Individualitzar a l’adversari en un únic enemic.

 2.- Principi del mètode de contagi.
Reunir diversos adversaris en una sola categoria o individu. Els adversaris s’han de constituir en una suma individualitzada.

 3.- Principi de la transposició. Carregar sobre l’adversari les pròpies errades o defectes, responent a l’atac amb l’atac. “Si no pots negar les males notícies, inventan d’altres que distreguin”.

4.- Principi de l’exageració i de la desfiguració. Convertir qualsevol anècdota per petita que sigui, en una amenaça greu.

 5.- Principi de la vulgarització. Tota propaganda ha de ser popular, adaptant el seu nivell als menys intel·ligents als que va dirigida. Quan més gran sigui la massa a convèncer, més petit ha de ser l’esforç mental a realitzar. La capacitat receptiva de les masses és limitada i la seva comprensió escassa; a més, tenen una gran facilitat per oblidar.

 6.- Principi de l’orquestració. La propaganda ha de limitar-se a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentades un i altre cop des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. Sense fissures ni dubtes. D’aquí també ve la famosa frase: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”.

7.- Principi de renovació. S’han d’emetre constantment informacions i arguments nous a un ritme tal que quan l’adversari respongui, el públic ja estigui interessat en una altra cosa. Les respostes de l’adversari mai han de poder contrarestar en nivell creixent de les acusacions.

 8.- Principi de la versemblança. Construir arguments a partir de fonts diverses, mitjançant els ” globus sondes” o “informacions fragmentaries”.

9.- Principi de l’acallament.
Deixar de banda les qüestions sobre les que no es tenen arguments i dissimular les notícies que afavoreixen a l’adversari, també contraprogramant amb l’ajut dels mitjans de comunicació afins.

 10.- Principi de la transfusió. Per regla general, la propaganda opera sempre a partir d’un substrat preexistent ja sigui una mitologia nacional o complexes d’odis i prejudicis tradicionals; es tracta de difondre arguments que puguin arrelar en actituds primitives.

 11.- Principi de la unanimitat.
Arribar a convèncer a molta gent que pensa “com tothom”, creant una falsa impressió d’unanimitat.

Ara pregunto. Quants i quins dels onze principis de la propaganda teoritzats per Goebbels creieu que  serien d'aplicació a aquests tres cartells?.



L'1, el 5, el 6 i l'11?



El 5, el 6, el 8 i el 10?



També el 5, el 6, el 8 i el 10?

  

MAL US PESI A ALGUNS (I ALGUNES), EL MEU VOT ÉS CATALANISTA, SOBIRANISTA I D'ESQUERRES

La meva amiga Montse Escoda ha donat forma, amb justa i abrandada prosa, les paraules que jo tenia al cap de forma barroera sense atrevir-se a sortir i les ha transformat en poesia sense rima per explicar un vot. Descaradament agafo les seves paraules, les faig meves i, amb alguna coseta de collita pròpia, proclamo:

EL MEU VOT és catalanista, sobiranista i d'esquerres i no el lliuraré a qui ha procurat, amb la seva política neoliberal, vendre els serveis públics, ni a qui se'n va anar a Madrid a retallar l'Estatut votat al nostre Parlament.

No apostaré per un projecte amb un presidenciable de qui dubto del seu amor al país, quan ha sostret més drets i salaris als seus empleats i empleades que l'Estat, ha regalat la sanitat pública al millor postor, ha sigut dur amb els dèbils i ha afavorit als poderosos, que ha convingut amb la dreta espanyola la reforma laboral i la llei d'estabilitat pressupostaria que tant de dolor ens ha causat a les classes populars.
 

No votaré a qui sota el paraigua de l'estat propi ha negat la memòria històrica democràtica tot buidant de competències el Memorial Democràtic, en sintonia amb el PP a la resta del Regne d'Espanya , fent un país que acaba la seva historia el 1714 i la torna a començar el 2015, en clar menyspreu a tots els que van lluitar per recuperar la democràcia durant la negra nit franquista.

El meu vot serà per la gent que ha sortit al carrer cada Primer de Maig i cada Diada Nacional (ja des de la clandestinitat) i que ha exigit sempre el dret a decidir-ho tot, a autodeterminar-se, del nostre poble. La gent que surt en manifestació per dir NO A LA GUERRA, NO A LA REFORMA DE LA LLEI DE L'AVORTAMENT, NO AL TIPP, NO A LES RETALLADES, NO A LA REFORMA LABORAL, NO A LA LLEI MORDASSA, NO A LA VIOLÈNCIA MASCLISTA, i que vol que Catalunya aculli persones refugiades, mentre d'altres emmudeixen. Votaré la gent que defensa sempre la llengua catalana davant dels Tribunals de Justícia, de l'Administració de l'Estat i a tot arreu. La gent que es mobilitza i fa vagues per a defensar, recuperar i ampliar, ara i aquí,  drets concrets, gens abstractes, arrabassats.
 

Jo votaré per aquestes i aquests companys i companyes que han de sentir com alguns els hi diuen fatxes perquè no parlen d'independència i volen ser fraterns en un món global, però que fan molt més que tots aquells que només s'omplen la boca de patriotisme, en favor dels drets i de les llibertats de les persones i del país.
 

Votaré per CATALUNYA SÍ QUE ES POT.

BANDA SONORA DEL MES DE SETEMBRE. "Petita festa". Canta Toti Soler

Toti Soler

La soledat no volguda és fotuda. La defuges, però et busca i et troba. Un petó malmès al coixí sobre l'ombra d'algú que veus que ja no hi és, per exemple.  Busques succedanis que t'acompanyin però al final tens l'evidència irrefutable que estàs tot sol, tu amb tu. "Petita festa" m'inspira aquesta reflexió.



Imatge extreta de: Metamorfosis/Blogs La Vanguardida

 

"Petita festa" es una poesia del xinés Li Po. El poeta Marià Manent la va versionar al català i Toti Soler la va musicar. L'han cantat Maria del Mar Bonet i Sílvia Pérez Cruz, però la versió que us proposo com a banda sonora del Setembre, és la que va fer el mateix Toti al disc "Liebeslied" el 1972. Preciosa

Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la lluna, jo
i l'ombra que em seguia.

No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no l'angunia.

Quan canto, veus ací
la lluna que s'ho mira;
quan em poso a dansar,
l'ombra em fa companyia.

Quan s'acaba el festí,
els convidats no em fugen:
veus ací una tristor
que mai no l'he coneguda.

Si me'n torno al casal,
em segueix l'ombra muda,
i una mica més lluny
m'acompanya la lluna.

"NULLA ESTETICA SINE ETICA, ERGO APAGA Y VÁMONOS"

Va ser a l'Agost del 1965. Algú m'ha recordat que ha fet cinquanta anys que els professors Tierno Galván, Garcia Calvo i López-Aranguren van ser expulsats “a perpetuidad” de la Universitat espanyola per haver recolzat les lluites dels estudiants contra el franquisme. Van rebre la solidaritat del catedràtic d'Estètica de la Universitat de Barcelona José María Valverde que va dimitir de la seva càtedra amb la cèlebre sentencia “Nulla estetica sine etica, ergo apaga y vámonos”. Tots plegats es van haver d'exiliar i donar classes fora d'Espanya a on van rebre tan privilegiats cervells, no cal dir-ho, amb els braços oberts.

¡Quin exemple de compromís el del professor Valverde! De què serveix que jo expliqui l'essència de la bellesa als meus alumnes, si aquesta bellesa formal no està en harmonia amb uns principis morals naturals, universals i permanents
.

I això, l'actitud cívica del professor Valverde d'ara fa cinquanta anys, m'ha fet pensar que no ho devia veure així Raül Romeva, quan se li va oferir encapçalar la candidatura “Junts pel si” (JPS).

Enlluernat el seu “ego” per l'esplendorosa brillantor de la, suposada i artificiosa, unitat d'un poble en marxa, tots junts, pobres i rics sense contradiccions de cap mena, cap a la seva plenitud nacional (recordeu allò de “prietas las filas, recias, marciales, nuestras escuadras van, cara al mañana que nos promete patria, justicia y pan?. Doncs en català), s'ha tapat els ulls i no ha vist, o no ha volgut veure, la lletjor de la manca d'escrúpols i del xantatge mafiós d'un Molt Miserable President que incapaç de donar la cara per les seves antisocials i depredadores polítiques i per la corrupció que niua al seu partit, se li camuflava entremig de la llista com un rapinyaire per a saltar de nou, en un descuit, sobre les classes populars de Catalunya i continuar fent de “masover” del capital financer.

Alerta, perquè,com se sol dir, qui se'n va al llit amb criatures es lleva pixat.

DEIXEU TRANQUIL AL PSUC QUE ÉS NOSTRE

De la mateixa manera que hi ha persones que es creuen que els catalans parlem català només per tocar els collons, també n'hi ha que es pensen que a Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) reivindiquem el dret a decidir (l'autodeterminació, ras i curt) enfront de la independència tan evident i immediata, només per a tocar els collons, ves per on¡.

Des d'aquesta genital convicció, per part dels purament independentistes “Junts pel si” (JPS) i les “Candidatures d'Unitat Popular” (CUP) se'ns exigeix, en nom d'una discutible unitat dels catalans, un retorn a allò què s'anomena la tradició del PSUC i, fins i tot, dona prestigi per integrar-se en aquestes candidatures el “pedigrí” d'haver-hi militat en la clandestinitat. Paradoxalment i com el Cid Campeador (i perdoneu-me pel barroer exemple), el PSUC triomfa després de mort¡¡.

Tant JPS i la CUP estan en un error o manipulen interessadament la història del PSUC, i diria jo que és aquest darrer el supòsit versemblant.

Costa gaire d'entendre que per ICV l'exercici del dret a l'autodeterminació forma part de l'herència rebuda directament del PSUC?. Fixeu-vos que al programa del 1976, quan es parlava de la reforma de l'estat s'hi deia “Els comunistes abonem el ple exercici del dret d'autodeterminació i treballem per aplegar el poderós ventall de forces democràtiques de tot l'Estat espanyol capaç de portar-ho a la pràctica”. Alhora s'afirmava que “...els obrers que viuen i treballen a Catalunya no han de confondre el sentiment nacional amb el nacionalisme burgès d'uns quants sectors de les classes dominants...(que)...enverina les diferències i fa passar pel mig de la nostra societat una línia divisòria que no correspon a les veritables diferències socials, que són diferències de classe...(perquè)...dins la nacionalitat catalana també hi ha lluita de classes, també hi ha una lluita constant per l'hegemonia...(i)...No solament hi ha sectors reaccionaris que es disfressen de catalanistes sinó que entre els catalanistes mateixos hi ha diferències profundes de classe...Per això avui és indispensable de fondre en un tot la lluita de la classe obrera per les reivindicacions immediates de classe amb la lluita per les llibertats nacionals catalanes,...”.

I si anem més enrere, en un informe fet el 8-9-1940 al seu exili mexicà per qui va el primer Secretari General del PSUC, Joan Comorera s'hi diu: “Aleshores davant Catalunya, no hi ha més que un camí: lligar-se estretament amb tots els pobles hispànics i proclamar, junts, una República Popular dirigida per la classe obrera...L'experiència de la nostra guerra ens demostra que la burgesia del país opressor suprimeix les febles concessions fetes, així que veu en elles un perill pels seus interessos de classe. L'experiència de la nostra guerra ens demostra que la burgesia catalana, la gran i la mitjana amb els líders dels partits petit burgesos, es passen en massa a l'enemic abans d'admetre una Catalunya lliure nacionalment i social...En el moment present el problema que se'ns planteja no és el de separar o no Catalunya d'Espanya, sinó el de crear les condicions que assegurin a Catalunya de manera indiscutible l'exercici ple i lliure del dret a l'autodeterminació i el respecte absolut a l'expressió de la seva voluntat sobirana.”. Canvieu “Franco” per “PP” i “guerra” per “crisi”.

Us ha quedat clar a JPS i CUP que ICV seguim l'esperit del PSUC?.  Doncs au, deixeu-lo en pau i a nosaltres deixeu-nos fer camí per decidir-ho tot. I es que volem ser així.
 

BANDA SONORA DEL MES D'AGOST. "Himno de la Infanteria"

El soldado de infanteria Martín Obiols con ademán fiero, desafiando a los enemigos de la Patria

 

Tots tenim al nostre subconscient algunes coses que ens pertorben, ens inquieten i ens fan pensar que hi ha un no sé què que no et rutlla. Jo en tinc una, entre d'altres, i és que em sé de memòria el “Himno de la Infanteria” des de fa quaranta anys i no hi ha manera d'oblidar-m'en. Me'l vaig aprendre fins i tot abans que “La Internacional” i “Els Segadors”, i això que aquests ja els coneixia de feia temps.

Durant un temps, bastant, “La Internacional” i “Els Segadors” els cantava com tothom, a batzegades, movent la boca fent veure que cantes i remarcant les paraules finals de cada estrofa;: .....el supremo salvadooor......el esfuerzo redentooor; ....en veient la nostra enseeenya.....espigues d'or......seguem cadeeenes.... El “Himno de la Infanteria” no, aquest de “carrerilla”, i deu ser per la forma en què me'l van ensenyar.

Ho recordo perfectament. Uns tres-cents paios acabats d'arribar al Regimiento de Cazadores de Montaña Arapiles 62, el gener de 1976 formats al pati de la caserna General Bautista Sánchez a Castellciutat (Seo de Urgel, deien ells) de les vuit del vespre a les dues de la matinada, cantant-lo una i una altra vegada fins que va sortir sencer i amb l'entonació deguda. A les sis "diana".

És un himne que parla de “ardor guerrero”, “lucha fiera”, pàtria, sang vessada, espases sagnants, mort, honor.......i que, malgrat que no me'l puc treure del cap, m'ha ensenyat, contràriament al que ells volien aquell hivern de 1976, que cap pàtria val ni un mort.

Escolteu-lo com una cosa curiosa, però no en feu cas.

 

DE MOLT HONORABLE A MOLT MISERABLE

El ciutadà Artur Mas i Gavarró, que ostenta, per imperatiu legal, la dignitat de Molt Honorable, m'ha insultat. Per la Llei del Talió (ja sabeu, “ull per ull, dent per dent”) i per reparar el dany que m'ha causat trobo just, doncs, qualificar-lo de “miserable” en la tercera accepció que ens dóna el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans: “Que mereix el menyspreu, la indignació, per la seva abjecció, per la seva vilesa” (busqueu si us dóna la gana que vol dir abjecte i vil).

S'ha de ser abjecte i vil per dir, com ha dit el Molt Miserable a la convenció de CDC del dia 19 de juliol, que el 27S “tots el que no estiguin...(a la) ..gran llista del si alimentaran la llista del no” ( es a dir al PP i a C's). Impossible mes abjecció i vilesa quan ens acusa de complicitat amb les polítiques de retallades de drets econòmics, socials i de ciutadania propiciades i volgudes criminalment per les dretes econòmiques catalano-hispano-europees-internacionals, als catalans sobiranistes que pensem en altres models democràtics de relació bilateral amb l'estat espanyol que no sigui la pura i simple independència i alhora “mentrestant” volem ¡ja!, lluitar per la recuperació i ampliació d'aquells drets socials i democràtics perduts per les classes populars perquè tot plegat no ens enganxi amb els pixats al ventre. Ja veieu que la tirallonga és llarga i avorrida però cal que quedi clar qui és qui i que és que d'una puta vegada, que ja estic fart de manipulacions.

 Com pot ser tan cínic el Molt Miserable?. El primer gran retallador del Regne d'Espanya, mestre de Mariano Rajoy i el seu principal còmplice, que ha fet patir a tantes famílies catalanes prenent-l'his la Renda Mínima d'Inserció necessària per a sobreviure, l'avalador de la reforma de l'article 135 de la Constitució origen de tots els mals, el “business friendly” que els hi ha posat en safata la reforma laboral que ha precaritzat el treball i pràcticament ha anul·lat la negociació col·lectiva, que privatitza la sanitat per a fer-ne un negoci, que es nega a reprovar el defraudador Jordi Pujol....

El Molt Miserable i el seu partit, que per tapar-se les vergonyes i evitar debatre sobre la seva nefasta gestió de govern i amistançament amb el PP, s'han hagut de camuflar dins d'una llista suposadament unitària, suposadament per aconseguir la independència de Catalunya, envoltant-se d'unes quantes persones suposadament d'esquerres i, també suposadament representants de la “societat civil” (quantes suposicions i cap certesa), té la barra d'espolsar-se les puces i tirar-meles a sobre important-li un carall la divisió de la societat catalana entre “bons” i “dolents”. Abjecció, vilesa i irresponsabilitat greu.

 Sembla que va ser “l'anacrònic” Karl Marx qui va encunyar la coneguda expressió de “tonto útil” per a descriure a qui lluitant per un ideal pot transformar-se en instrument involuntari dels interessos d'altres que no el beneficien, i en aquest sentit comparteixo plenament la reflexió que ha fet el professor Vicenç Navarro: “ l’argument que el tema social se solucionarà quan se solucioni el tema nacional té una credibilitat limitada, ja que les polítiques públiques aplicades a la Catalunya independent dependran de qui governi, la qual cosa, al seu torn, dependrà de qui controli el procés de transició de la Catalunya d’avui a la de demà, que, probablement, serà la força política que hegemonitzi els aparells de la Generalitat i els seus mitjans públics d’informació. A Espanya ja va haver-hi una Transició, el producte de la qual va ser un estat molt poc democràtic i uninacional, resultat d’una Transició dominada per l’establishment conservador que controla els aparells de l’Estat i la majoria dels mitjans d’informació”. Que cada gos es llepi la seva cua

No sé si a la llum de Codi Penal del Regne d'Espanya he comès algun delicte o falta d'injúries cap el ciutadà Artur Mas. Moralment no ho crec i em reafirmo en el fet que el considero un “miserable”. Té dues vies; una de rapida que és demandar-me davant la justícia espanyola o altra més lenta (o improbable) en què assolida la plenitud nacional em pugui acusar de traïció a la llum del Codi Penal de la República Catalana. Ell mateix

BANDA SONORA DEL MES DE JULIOL. "Cocinero,cocinero". Canta Antonio Molina

Necessitem un cuiner honrat i amb experiència, però de la vella escola, que no faci collonades sinó guisats contundents, que l'estomac agraeix quan hi ha gana. Capaç de maridar gustos en aparença contradictoris; mar i muntanya o, millor, un niu empordanès, que segons ens va deixar escrit el Manolo Vázquez Montalban a “L'art de menjar a Catalunya” és un plat “rotund com alguns actes d'afirmació política com la presa de la Bastilla, l'assalt al Palau d'Hivern, el 14 d'abril de 1931, o el Primer de maig de 1974 a Portugal...agressiu, (però) melós...fill de la tramuntana i parit a la barca més boja que mai tornés a cap port.”.

NIU

Això ha de fer el cuiner que necessitem i per això jo avalo a Joan Coscubiela a les primàries d'ICV pel 27S per què barregi gustos, aromes i textures. Li asseguro que i li faré de “pinche”.

Escolteu a la banda sonora del mes de Juliol al gran Antonio Molina cantar el tanguillo “Cocinero, cocinero”. Va per a tu Joan.

 

CRONIQUES PLENARIES. NOU AJUNTAMENT A OLESA DE MONTSERRAT: JURAMENTS, PROMESES, “BATIBURRILLOS” I VELLA-NOVA POLITICA. ¡AH, I EL MEU VOT PER UNA ESTELADA¡

Amb la sala plena de gom a gom, una mica més tard de les dotze del dia 13 de juny, les vint i una persones electes, arreglades però informals, van anar ocupant els llocs assignats. Impressionava la massa corpòria del Bloc Olesà-Entesa que, ella sola, ocupava tota l'esquerra vist des de la presidència o la dreta des del punt de vista de la ciutadania assistent. El secretari municipal, que semblava espantat pel to en què llegia, va fer cinc cèntims de com aniria allò. Allò, era l'acte de constitució de l'ajuntament d'Olesa de Montserrat.

No sé si era legal o que, però que l'escenari de l'Auditori de la Casa de Cultura lluïs només amb un auster cortinatge negre i els escons de les regidores i regidors electes era d'agrair. Ni senyera, ni estanquera; ni el Rei, ni el President. La taula presidencial buida, sense santcristos, bíblies o constitucions sobre on fer la promesa o jurament.

Aquest transcendental moment, el de la jura o promesa vull dir, va ser un dels més expectants i curiosos de l'acte, per veure quina una en dirien els regidors i regidores electes. Les expectatives no van defraudar:

El regidor electe del Partit Popular va jurar sense problemes de cap mena la fórmula ritual que va llegir el secretari de complir les obligacions del càrrec amb lleialtat al Rei i alhora fent guardar i guardant la Constitució. Les persones electes del PSC i Movem Olesa ho van prometre, però ho van fer “per imperatiu legal”, que vol dir per força. Les del Bloc Olesà-Entesa van demostrar la seva pluralitat i va haver-hi per donar i vendre, ja que mentre unes només prometien per imperatiu legal, altres i afegien lluitar per un procés constituent d'acord amb els valors republicans, sense aclarir si la república seria catalana, espanyola o mixta com les paelles; altres es posaven a disposició del Parlament per exercir el dret a l'autodeterminació i proclamar un Estat Català lliure i sobirà, però no sabem si aquest estat el volen monàrquic o republicà. Per acabar-ho d'adobar ERC, amb pragmatisme après de l'Oriol Junqueras, no aclaria el dubte i després de la promesa legalment imperativa també reclamava un Estat Català lliure i sobirà sense més, però per a reblar el clau, no només es posaven a disposició del Parlament, si no a la del President i del Govern que sortís de les eleccions plebiscitàries del 27S. Aquestes múltiples adhesions van tocar el voraviu de la regidora electe de CiU, que a més a més de prometre per imperatiu legal, va dir que ella “sempre” havia estat a disposició del Parlament de Catalunya i ho continuaria estant, donant a entendre que què s'havien pensat aquella colla de “parvenus”. Malgrat la confrontada però abrandada ostentació de patriotisme que es vivia, ningú es va posar dempeus cantant “Els Segadors”.

 

Hauria sigut una ximpleria que davant la majoria absolutissima del Bloc Olesà-Entesa, s'haguessin presentat candidatures a l'alcaldia alternatives a la de la Sra. Puimedon i ningú ho va fer. Així doncs els diferents grups municipals es van limitar a explicar que ferien una oposició lleial però exigent, que vigilarien que el corró del BO-E..., etc., etc., i que, evidentment, no votarien a favor d'ella. Ah¡però els dos regidors d'ERC, amb gran esperit de servei, van dir que si, que votarien a favor de la Sra. Puimedon en atenció a la promesa que els hi havia fet que abans del dia 24 de Juny, festivitat de Sant Joan Baptista i Diada Nacional dels Països Catalans la Senyera Estelada onejaria de bell nou al capdamunt de la Torre del Rellotge. Inexplicablement, ningú tampoc es va posar dempeus cantant “Els Segadors”.

Així doncs, no dotze vots, si no catorze van permetre que la Sra. Puimedon fos proclamada alcaldessa d'Olesa de Montserrat, ocupès la presidència que li va cedir la mesa d'edat i fes el seu discurs d'investidura. Va dir que allargava la mà i tindria paciència perquè la resta de grups municipals assumissin que tenia majoria absoluta per governar el municipi i s'adonessin compte que en això de la nova política que està tan de moda, la que està allunyada dels partits polítics tradicionals va dir, quan uns hi van el Bloc-Entesa ja torna. A la Sra. Puimedon el seu Secretari, no el del ajuntament si no el del partit, no li deu haver explicat que el Bloc Olesà ha deixat de ser una confluència de diferents partits i electors oberta i s'ha inscrit com a partit polític clàssic al registre oficial de Madrid (vaja com el POI però mes o menys centriste i centrat) i que forma part (mal els pesi) d'una honesta coalició tradicional d'esquerres amb ICV, EUiA i EPM a la que es deuen (si més no els hi deuen el mayling). ¡Ah, la memòria! O no és un problema de memòria?.

CRÒNIQUES OLIVARIANES

L'esperit de l'eminent i venerable bisbe Josep Torras i Bages va planar pel damunt del Portal de Santa Oliva la tarda del dia 10 de juny d'enguany. “Olesa serà cristiana o no serà” era el missatge subliminal que es llençava per part del mossèn que, des de l'alçada de l'estrada, abillat amb alba i estola, afirmava la fe cristiana de “tots” els olesans representats per les entitats que havien anat a fer l'ofrena a la Santa Patrona Oliva de Palerm verge i màrtir, mentre l'alcalde, tot seguit, des de la solemnitat de pronunciar el seu últim discurs abans de deixar el càrrec, ratificava aquella declaració eclesial manifestant que aquell acte religiós era una mostra d'”olesanitat” (sic). “Olesa serà cristiana o no serà”; repeteixo, era el missatge. Tot un valent i necessari atac a la línia de flotació de la laica i aconfessional Constitució Espanyola en mala hora aprovada el 1978.

Font: Ajuntament d'Olesa de M.

Una mica abans, el seguici havia pujat en processó des de la Plaça de les Fonts fins al Portal de Santa Oliva encapçalat pels gegants i, a manca de “legionarios” autèntics amb cabra, uns legionaris romans, sortits de La Passió, escortaven a les digníssimes autoritats presidides per l'alcalde del BO-EUiA, flanquejat per dos membres de la Policia Municipal uniformats de mitja gala amb guants blancs i cordons de passamà trenats també blancs. Més endarrere una representant del cos dels Mossos d'Esquadra de Catalunya i un altre dels miquelets de la companyia de “Fusellers Voluntaris del Coronel Joan Vilar i Ferrer” i al darrere les entitats olesanes que volien fer l'ofrena a la santa patrona.

Se'l veia gaudir molt al mossèn (ja ens ho havia advertit) aspergint aigua beneita amb l'hisop sobre les ofrenes i el cap dels seus portants, essent especialment emotives en el pla polític, les dels laics, ara, en bona hora, conversos a la fe, Esquerra Republicana de Catalunya i Bloc Olesà-Esquerra Unida i Alternativa. En canvi, es van trobar a faltar les ofrenes dels descreguts Partit dels Socialistes de Catalunya, Movem Olesa, Iniciativa per Catalunya Verds i l'Assemblea Nacional Catalana. El Partit

Font: Ajuntament d'Olesa de M.

Olesà Independent i el Partit Popular ni hi van assistir per estar molt enfadats amb Santa Oliva per no haver-los estat gaire propicis. Tampoc consta l'ofrena de la Parròquia de Santa Maria (explicable i justa, potser per l'arbitrària retirada del Martirologi Romà de Santa Oliva de Palerm? on anirem a parar¡¡¡).

En definitiva un acte que hauria estat molt del gust del devotissim patrici D. Alfonso Sala i Argemí, compte d'Egara (al cel sia).

Fins a l'any que ve si Déu vol.

BANDA SONORA DEL MES DE JUNY. "Soliloqui solipsista per a veu sola i solista i acompanyament subtil". Canta Raimon

Aquests dies de campanyes electorals i eleccions m'han passat una sèrie de coses que m'han portat a reflexionar, a fer un soliloqui solipsista com diu Raimon al títol de la cançó que us proposo com a banda sonora del mes de Juny, sobre la pròpia coherència, la “correcció política”, la prudència i la llibertat.

Les preguntes són: per no ofendre a qui te la pell fina, s'ha de callar davant mentides evidents?, és lícit usar la ironia i fins i tot el sarcasme per respondre?, s'ha de ser necessàriament “educat” o es pot ser “correctament incorrecte”?. Les respostes, per a mi, són evidents: no s'ha de callar, és lícit ser irònic i/o sarcàstic i no cal ser “versallesc”. I si et toca (o em toca), si tens (o tinc) arguments es respon, o sinó es calla.

No ho entén així una part important de la societat olesana que s'enfada, ¡i molt!, quan se la critica o se la posa en evidència i et surt amb estirabots, amenaces i improperis. El fenomen és transversal, afecta de dreta a esquerra i normalment, no sempre però, a “olesans de tota la vida”, aquells que quan qüestiones, preguntes, opines, el primer que et diuen, encara que portis vint i dos anys aquí, és: “que és d'Olesa vostè?, on viu?". És el que jo en dic “salisme sociològic”: no remenar merda, no fos que...i menys els de fora.

En fi, no em faig mala sang i prenc per a mi els versos finals de la cançó de Raimon

Parlava amb mi mateix i em deia:
si dius que no ets adulador, ni depredador,
ni competitiu, ni esportiu
i que no saps com viure
a la ciutat hispanocatalana on vius,
t'entendran? No t'entendran?
No t'entendran.

Parlant amb mi mateix he arribat a un acord,
provisional, i m'he dit:
més val no ser entès
que romandre callat.
T'entendran? No t'entendran?

No t'entendran.

Escolteu, si us be de gust "Soliloqui solipsista per a veu sola i solista i acompanyament subtil" i estigueu tranquils, jo ho estic.

"RECORDA QUE ETS MORTAL"

“Roma locuta, causa finita”. La ciutadania olesana ha mostrat la seva voluntat inapel·lable: majoria absolutisima del BLOC OLESÀ-ENTESA (12, abans 9); baixada del PSC (2, abans 3), CiU (2, abans 4), PP (1, abans 2), la felicísisima desaparició de PXC (0, abans 1); pujada d'ERC (2, abans 1), i l'emergència de MOVEM OLESA-INICIATIVA-ESQUERRA DELS POBLES-COMPROMIS (2, abans 0).

No felicitaré al Bloc Olesà-Entesa. Sóc un maleducat rancuniós pensareu algú. No, res més lluny de la realitat. El que no sóc és hipòcrita i el mestre Pompeu Fabra al seu diccionari defineix “felicitar” com “manifestar (a algú) la satisfacció que sentim amb motiu d'algun esdeveniment feliç per a ell” i comprendreu que jo, com a membre de Movem Olesa (i penso que cap altra formació política olesana), no pugui sentir satisfacció per la majoria absoluta del Bloc Els hi reconec el merit, això sí.

Felicito en canvi a Movem Olesa (i de rebot a mi mateix) perquè, en un mes i mig, la confluència d'ICV, gent lligada a les PAH, a les plataformes en defensa de la sanitat i l'ensenyament públic, al feminisme i al 15M, ha sigut capaç de conformar una candidatura que ha aconseguit dos regidors, emergint pràcticament del no res. Perquè, siguem clars; que no se'ns digui que Movem Olesa som els hereus de l'extinta Entesa dels Olesans, ja que aquesta es va liquidar, potser en mala hora, en nom de la frustrada convergència d'ICV amb el BO i que va obligar en el curt espai de temps que quedava fins a les eleccions a buscar noves sinergies que evitessin la desaparició d'espais d'esquerra alternativa i plural a Olesa, que EUiA havia abandonat diluint-se dins d'un inconcret i eclèctic nou partit creat amb nocturnitat i manca de transparència, i que, amb total impostura, recollia les sigles, que no l'esperit, del primigeni Bloc Olesà.

I s'ha aconseguit mantenir amb dignitat aquest espai d'esquerra alternativa i plural amb 720 vots, malgrat els bastons a les rodes d'alguns que, traint el seu nom, hi “podien” ser en aquest espai i no ho han volgut, preferint esperar a veure cap a on anava el vent, com les canyes als canyissars (per cert, com es diu canyissars en castellà, que no me'n recordo?), alhora que han intentat desprestigiar Movem Olesa via xarxes socials, mentre d'altres, anònims i incontrolats (?) que es devien creure herois en una dictadura, pintaven i embrutaven les parets d'Olesa i les pancartes de Movem Olesa amb insults. Nosaltres anirem fent perquè podrem fer.

I ara, que s'ha d'esperar del Bloc Olesà-Entesa?. Doncs coherència i humilitat:

Coherència en l'aplicació dels valors de l'Entesa pel Progrés Municipal (EPM) de la que el Bloc forma part (1), aquesta E que, segons un regidor, només els interessava pel mayling electoral. Doncs bé, només que sigui com a agraïment pel mayling electoral, coherència per tant en aplicar els valors de la justícia, la igualtat, la solidaritat, la pau, els drets nacionals, la llibertat , la defensa del medi ambient i la participació ciutadana. Que no ens trobem en aquests quatre anys, de nou amb un Bloc Olesà dividit en el rebuig de la reforma laboral del PP; que no obre un menjador social amb l'excusa de no estigmatitzar als seus usuaris, mentre no ha dubtat a fer-ho amb els treballadors dels plans d'ocupació; que firma adhesions a processos sobiranistes per pur electoralisme; que vulnerant el principi d'aconfessionalitat, convidi als ciutadans a participar “siguin creients o no” als actes de Setmana Santa; que s'instal·li en l'autocomplaença de ser pioners en la realització d'una consulta ciutadana, mentre ha abandonat el desenvolupament de processos i procediments de participació ciutadana.....

Humilitat, per a no confondre el partit amb l'ajuntament com fins ara, perquè la majoria absoluta no els faci oblidar que hi ha projectes municipals que van més enllà dels quatre anys de mandat, com el POUM per exemple, i que requereixen consensos molt amplis. En definitiva, algú els hi haurà de recordar, com es feia amb els emperadors romans “que son mortals” i d'això s'encarregaran la Meritxell i el Jordi, els meus regidors.

(1) No em puc estar de recordar a ICV-EUiA-EPM que els 4.585 vots del BO-E per a la Diputació i el Consell Comarcal els tenen la coalició gràcies al fet que Movem Olesa es va presentar a les eleccions amb intenció d'integrar-se a EPM. El BO, que no volia formar part de l'EPM, va demanar-ne l'ingrés al tenir coneixement del fet que MO presentava candidatura. De res.

Ball del cornut de Cornellà de Terri

AQUESTA DONA POT SER ALCALDESSA D'OLESA DE MONTSERRAT (SI VOLS, ÉS CLAR)

Per a la “gente de bien” aquesta dona té tots els defectes de les persones lliurepensadores: és crítica i radical i no contenta, encara té la barra de fer-ne gala i vol portar aquests defectes a l'ajuntament actuant amb criteri i anant a l'arrel de les coses (que això vol dir ser crítica i radical), però a més a més, és excèntrica i sinistre,¡¡a on anirem a parar!!. És excèntrica perquè no li agrada ser el centre ni estar al centre, i dintre d’aquesta excentricitat és sinistre perquè no vol estar a la dreta de Déu Pare sinó amb l’esquerra de la societat

Encara que és jove, al contrari que molts “nous” polítics és humil i sap que el món no va néixer ahir i que la història de la humanitat és la llarga història de la lluita de classes i té clar que la seva és l'obrera, tal com va aprendre del seu avi a qui el franquisme li va fer perdre set anys de la seva vida a la presó. No cal dir que el seu avi era comunista i que el seu exemple la va portar a Iniciativa per Catalunya Verds amb orgull.

Au exòtica no rapinyaire, és per tot això que no li fa vergonya dir que és política i que fa política, perquè ella l’entén com l’ètica dels afers públics (és més, pensa que tot ciutadà/na ho és i en fa de política, encara que no s'ho cregui ni ho sàpiga, fins i tot quan es pren un "carajillo", posem per cas).A bastant de gent li agradaria que aquesta dona fos a l'ajuntament (fins i tot el Bloc Olesà la festejava, però no era un pretendent de fiar) i millor encara,  com a alcaldessa presidint un consistori acolorit pel roig de la justícia social, el verd de l'ecologia i la economia sostenible i el violeta del feminisme.

Ah! per si sou de fora Olesa i no la coneixeu, es diu Meritxell Arenas i és de MOVEM OLESA, un projecte local de molt alt nivell i mirada llunyana que sap que la política municipal olesana no s'acaba a Olesa i que cal estar a on es talla el bacallà. Són els meus, és clar.

(i II)...I COM PER CULPA DE LA FONT HAS PERDUT L'OREMUS, CAMARADA NICO.

Les diferencies: A la fotografia es veu a Trostky amb uniforme militar a la dreta......

....i en aquesta Trotsky ha desaparegut per ordre de Stalin. El que no es veu no existeix.

Seguim camarada Nico (si algú vol conèixer els antecedents de tot plegat, cliqueu aquí i aquí). Bé, ja m'has expulsat de la olesanitat cap a les tenebres exteriors del no-res però encara vols fotrem més llenya, no en tens prou, estàs obnubilat. M'estranya en tu, tan ponderat i tranquil sempre; que t'ha tret de polleguera?, de què tens por?.

Em fas una erudita disquisició sobre les virtuts del cooperativisme, la gestió de l'aigua, el futur i les experiències compartides entre la Comunitat Minera Olesana S.C.C.L.(CMO, SCCL) i la Federación Provincial de Cooperativas de Agua Potable de Buenos Aires (FEDECAP) i el Centro para el desarrollo de la Economia Social en America Latina (CEDESAL) en uns dies d'agermanament a Olesa de Montserrat. Bona feina la de la CMO, i orgullosos de la nostra cooperativa i les seves relacions internacionals,... i tant qui si!!, però la meva crítica no anava cap aquí Nico, si no només en si era necessari inaugurar una font pública en ple procés electoral i la manipulació que heu fet de la CMO, i punt. Així doncs, no apliquis el tercer principi “goobbelia” (ui, que he dit¡¡ et prometo que no et dic nazi, només descric una situació) de la propaganda, aquell que diu "si no pots negar les males notícies, inventa altres que les distreguin” i no qualifiquis a “MOVEM OLESA” de mal educats perquè no vam assistir als actes institucionals amb la FEDECAP, entre altres coses perquè, de moment, encara no formem part de l'ajuntament. Ah¡ i no aprofitis que el Llobregat passa per Olesa per equiparar-nos amb Plataforma per Catalunya. Quina mala llet que tens.

Per cert camarada Nico, parlant dels principis “goobbelians” de la propaganda i de mala llet, veig que aprofites la nostra polèmica per atiar la que jo personalment tinc amb la Unió Lliure de Treballadors (ULT). Collons¡ Aquí l'has feta grossa, i si abans t'he dit que estaves obnubilat ara ja estàs encegat del tot,  dónes pals de cec a tort i a dret, t'has entrebancat i prendràs mal. Mira Nico, no entraré en la avorrida polèmica de si he dit o no he dit feixistes o nazis a qui sigui, saps que ha quedat clar que no és cert (però no estaria de més que cliquessis aquí i aquí per refrescar la memòria). No et dónes compte que la mentida de la ULT t'afecta directament a tu? No et dónes compte que la ULT indirectament està dient que quan tu portaves les regnes de CC.OO. a Olesa aprofitaves l'afiliació al sindicat per a beneficiar a un partit polític?. Diuen que qui calla atorga i, com en tantes altres coses camarada Nico, no t'has volgut mullar el cul i de rebot, en aquest cas, deixes el meu en l'aire (si fa, no fa com EUiA ho ha fet amb ICV al Bloc). Estàs disposat a desmentir, amb mi, a la ULT quan afirma que l'afiliació a CC.OO. comportava l'automàtica afiliació al PSUC? o, vols que plani el dubte sobre teu?. Aclareix-te i demana a la ULT que rectifiqui la seva web ( i que et reposi l'honor).

En fi Nico, potser tens raó quan dius que de futur i confluència no en tinc ni idea, però el que tinc clar és que en nom d'aquest borrós futur i incerta confluència (amb qui?) mai no manipularé, ni deixaré tirats a companys com ho has fet tu.

Malgrat tot Nico,  una abraçada, salut i revolució.

CAMARADA NICO, COM, A CAUSA DE LA INAUGURACIÓ D'UNA FONT, TREU EL CAP L'ESPECTRE DEL ESTALINISME (I).

Veieu la diferència entre les dues fotografies?

Camarada Nico, ens coneixem des del 1975 (Franco encara viu) quan tots dos militàvem a la Joventut Comunista de Catalunya i l'organització ens preparava per anar a la “mili”. Vam coincidir a Sant Climent Sescebes, després et vaig perdre la pista i només sé que a mi em van enviar a la Seu d'Urgell a la fortalesa de Castellciutat (avui és recordada com una fita important de la Guerra del 1714, però no per les putades que es van fer a tants soldats), a la “Tercera Compañia” del “Regimiento de Cazadores de Montaña Arapiles 62”, on tots érem anarquistes, comunistes, “delinqüents” socials i “maricons”. Vaja, una colla de “vagos “i “maleantes” amb fitxa policial, per entendre'ns. Et vaig retrobar, amb gran alegria per la meva part, quan vaig arribar a Olesa el 1992 i des del mateix partit (ICV), vam discutir, coincidir, discrepar fins que vas anar a parar Esquerra Unida i malgrat que estava d'acord amb tu en moltes coses, vaig decidir quedar-me perquè, sincerament Nico, no volia jugar a dividir més l'espai de l'esquerra alternativa nacional (de Catalunya).

Per tot el nostre passat i perquè formem part de la mateixa família ideològica; aquell venim de lluny i anem més lluny encara del PSUC, recordes?, t'aprecio Nico. El que ja no sé és si aquest afecte és de tornada, perquè, que em contestis al Facebook(cliqueu aquí sobre) amb l'exabrupte, la desqualificació i la mentida la meva llegítima crítica a la inauguració d'una font, m'ha deixat descol·locat.

El que més m'ha dolgut, Nico, és que hagis caigut en un dels pitjors vicis de la dreta, localista i carrinclona sigui d'on sigui: Em negues la condició d'olesà. Malgrat que ja fa 24 anys que sóc a Olesa ¡i encara que acabés d'arribar ahir, que collons!, em tractes de vostè ( a mi Nico?) no com a signe d'un fals respecte sinó per a marcar distancies, per a poder-me atribuir una suposada manca de sensibilitat cap a un moment, com tu dius, “bonic, nostàlgic i emocionant” que van viure els “olesans de tota la vida”. Això de negar-me la olesanitat ja ho va fer una notable “patum” intel·lectual l'any 2002 quan des de la revista “Fòrum Olesa” em vaig atrevir a reivindicar la figura de l'alcalde Fèlix Figueras, afusellat pel franquisme, i altres víctimes per la democràcia i qüestionar la del “insigne patrici” D. Alfonso Sala. Imaginat Nico, un foraster opinant de coses que no s'han de remenar per la tranquil·litat dels olesans de pro; i ara, que s'ha cregut¡. Tu, camarada Nico, ara  m'has fet el mateix, també m'has exclòs de la olesanitat “comme il faut”. El “salisme” sociològic olesà encara cavalca transversalment de dreta a esquerra.

Anem a la font?. Vinga home, no em facis combregar amb rodes de molí, Nico. Qui s'ha aprofitat d'un moment “bonic nostàlgic i emocionant” ha sigut el Bloc Olesà que, si bé com tu mateix dius, en quatre anys no ha inaugurat res, vés per on aprofita que s'està en ple procés electoral per inaugurar la Font de Can Sole . I no em vinguis amb el sopar de duro de què era un acte de la Comunitat Minera Olesana i que l'Ajuntament passava per allà i es va trobar amb tot el “tinglado”, com em vols donar a entendre al Facebook, perquè la placa commemorativa col·locada a la font ho diu clar: “.. Ajuntament i Comunitat Minera...”. I la mateixa “Infominera març 2015” també: “...inauguració de la Font de Can Soler i el seu entorn, una obra participada per l'Ajuntament i la Comunitat”.... Nico, camarada, posa't la mà al cor i digues: que hauria passat si això ho arriba a fer un govern municipal amb el Bloc Olesà a l'oposició? Doncs tots els arcàngels del cel baixant amb espases flamígeres enceses per expulsar del paradís de la democràcia als atrevits manipuladors dels processos electorals en profit propi, oi?.

En fi “pelillos a la mar” que es diu en castellà, però és allò de la dona del Cèsar i l'honestedat, saps Nico?. A més a més, el Bloc heu posat en un compromís a la Comunitat Minera Olesana S.C.C.L. per no haver-li advertit que el dia triat per a inaugurar la Font de Can Sole no era el més adient, posant al davant els vostres propis interessos de partit (ja us anava bé) i de rebot s'hi han vists emmerdats uns companys argentins que havien vingut a explicar-nos interessants experiències sobre cooperativisme i aigua. Molt bé, tu!. (seguirà perquè hi ha més coses a respondre)