dissabte, 10 de gener del 2015

GIHADISTES, MARAS I HOOLIGANS. RESPOSTA AL SR. JAUME MONNÉ


Per força a la tertúlia política de Ràdio Olesa del dijous dia 8 de gener s'havia de parlar de l'execrable atac terrorista contra la revista satírica francesa “Charlie Hebdo” amb tot el seu resultat de mort i dolor. Tots els tertulians vàrem coincidir en el que d'atac a la llibertat en general i d'expressió en particular tenia l'atemptat i de la necessitat de preservar els valors republicans (o cívics, si voleu) de la mateixa llibertat, la igualtat i la fraternitat (o solidaritat, si voleu) en perill tant per l'actuació del terrorisme, com per part d'aquells que en nom d'una suposada seguretat aprofiten el seu poder per devaluar-los, i/o, fins i tot (afegeixo jo), fomentant de sota mà el terrorisme de manera “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” usant, fora de context però amb ple sentit, el conegut paràgraf de la Instrucción secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla transmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716.

Com sempre passa a les tertúlies d'aquesta mena la manca de temps i el tractament d'altres temes deixen serrells i discrepàncies sense aclarir que necessiten cordials respostes. Deixaré de banda discutir l'única proposta del tertulià Sr. Ramírez Carpintero del Partit Popular, basada en la pura i simple resposta repressiva i policial sense entrar en més consideracions per tant obvia en l' immediat com inútil en el mig i llarg termini si no tenim en compte la realitat a on estem immersos.

Personalment, entre altres coses, vaig sostenir que si en la nostra societat “occidental preglobalitzada” la llibertat havia funcionat més o menys bé (no cal aprofundir en aquest moment) havien fracassat la igualtat i la fraternitat a l'haver quedat fora del circuit d'integració social que representava el treball, l'educació laica i pública, la sanitat universal, etc.. una multitud de joves que han abocat les seves frustracions en una complexa teranyina de grups pseudosolidaris basats en la identitat “cultural”i/o “religiosa” en un context de debilitat de les classes populars, conseqüència de l'ofensiva neoliberal iniciada a la setena dècada del segle XX pels interessos del capitalisme depredador i la seva lluita pels mercats mundials i que ens ha portat a aquesta perillosa situació que, si no hi posem remei, ja podem riure'ns de la pel-cula “Mad Max”.

Va discrepar d'aquest fracás de la igualtat i la fraternitat el regidor, actualment no adscrit a cap grup, Sr. Jaume Monné que va considerar que aquest fenomen grupal pseudosolidari apareixia només a la comunitat musulmana, ja que en altres col-lectius d'immigrants no apreciava la seva existència.

Personalment entenc que el Sr. Monné esta equivocat perquè, a part de ser perillós per a la convivència i injustificat estigmatitzar col-lectius, el fenomen grupal pseudosolidari nascut de la injusta situació socio-econòmica és totalment transversal i no afecta només als immigrants, ¿cal recordar els problemes de convivència que ha portat la existència de les “maras”, els “ñetas”, els “latin king” de predomini llatinoamericà? ¿que hem de dir dels nostres “hooligans” futbolers, “Boixos Nois”, “Ultra Sur”, “Frente Atlético” de recent i criminal record?.

Aquesta “identitat” cultural, religiosa o esportiva amaga la frustració i l'odi a allò establert d'una generació perduda, sense expectatives, desclassada, una part minoritària de la qual opta pel terrorisme, la violència o el crim com a resposta i per aquesta minoria és evident que es necessiten actuacions policials, però el problema de debò apareix quan el terrorisme, la violència o els crims d'aquestes minories és vist amb simpatia i complicitat per la majoria a l'estil del què va passar en determinat moment a Euskadi amb ETA ¿o tenim memòria fluixa?.

I és ara i aquí, mes enllà de les mesures policials indiscriminades purament repressives que reclama el Sr. Ramírez Carpintero del PP olesà (i no només olesà), quan la societat s'ha de mobilitzar per a reclamar polítiques socials i econòmiques que vagin més enllà de conjuntures per a recuperar i ampliar drets perduts fent indivisible la triada republicana (o cívica) de llibertat, igualtat i fraternitat (o solidaritat), deixant així sense arguments als profetes del caos.


dilluns, 5 de gener del 2015

SYRIZA, ICV-EUiA, TANTO MONTA MONTA TANTO



Encara tinc el costum de comprar cada dia el diari (jo l'anomeno així); “El Periodico” (en català, si) i abans “El Pais” i molt, però molt abans, “Mundo Diario” (¡snif!). Entre “El País” i “El Periodico” va haver-hi un feliç interregne amb “Público”(¡snif!). Si s'ha acabat “El Periodico” només compro “La Vanguardia” perquè és el més gros, té molt de paper i va bé quan fregues el terra. Ja sé que Internet ara ofereix una àmplia oferta d'informació i persuasió, però si no tinc paper entre les mans al mati m'agafa el “mono”; també sé que tots plegats me la volen fotre i he optat per a què me la foti “El Periodico”.

Fixeu-vos. Dilluns 5 de Gener, pagina 15 (en un quadret ben petit): “ICV TAMBÉ ATRAU SYRIZA”. El que és un encontre, organitzat per Iniciativa per Catalunya (ICV) i Izquierda Unida (IU) pel 24 de Gener a Barcelona, entre grups polítics d'esquerra alternativa d'Espanya, Portugal, Itàlia, França i Grècia (SYRIZA en concret) i altres que formen part dels grups parlamentaris europeus Esquerra Unitària Europea i Verds Europeus, previst abans de la convocatòria electoral grega, per “El Periodico” no és res més que un simple “tour de forçe” entre “Podem-Podemos” i ICV per veure qui la te més llarga en el suport a SYRIZA de cara a obtenir uns suposats rèdits electorals del possible triomf de la força d'esquerres grega. Justament l'avançament dels comicis grecs impediran la prevista presència d'Alexis Tsipras. ¡Hem fet, doncs, un pa com unes hòsties, redéu!.

No, no l'hem fet. Si jo ja ho entenc, s'ha d'informar, ¡faltaria mes!, però cal treure transcendència a tan important cimera de diables rojos europeus. És perillosa la coordinació de les esquerres radicals i critiques (amb arrels i criteri) europees i que comencin a plantejar alternatives a l'austericidi, al neoliberalisme, a les trampes i estafes de la crisi econòmica que tant dolor i sofriment estan provocant a les classes populars. És perillós pel sistema un front de forces socials i polítiques d'esquerres que retorni la li-lussiò per conquerir els cels per assalt com va dir el vell Karl.

Mireu, a ICV no ens cal fer el paperina, som amics de SYRIZA de fa anys. De fet les relacions s'inicien abans, amb Synapismos (coalició electoral dels dos partits comunistes grecs i la SY de SYRIZA), de tal manera que Alexis Tsipras va participar en la campanya electoral al Parlament de Catalunya el 2012 recolzant a ICV-EUiA.  A ICV haurem fet coses mal fetes perquè potser no en sabem més, però mai electoralisme barat,

 ¡Aneu a pastar fang, home!. Si és que quan uns hi van nosaltres ja fa temps que hi som.


divendres, 2 de gener del 2015

BANDA SONORA DEL MES DE GENER. "El per capita". Canta Carlos Puebla y Los tradicionales.


Carlos Puebla y Los tradicionales
Ens ensenya la Viquipèdia que la “renda per cápita” és la relació que hi ha entre el PIB (producte interior brut) i la quantitat d'habitants d'un país. És a dir, dividim el PIB del Reino de España entre el total dels actuals súbdits de Felipe VI i surten uns números que permeten dir al Mariano que comencem a anar d'allò més bé.

Sembla que al tercer trimestre de l'any que s'ha acabat aquesta renda va ser de 5.600€ o, el que és el mateix 1.866'66€/mes, i com que a casa som quatre ens representa que toquen 7.466'66€/mes o 89.600€/any que fins i tot podrien ser 104.533'24 si comptem dues pagues extres, però no cal.

Tot plegat no m'acaba de quadrar i em sembla que és per allò de les estadístiques que diu que si el Rodrigo Rato (per a dir algú), ha anat al “Celler de Can Roca” (també per a dir un lloc a l'abast de tothom) quatre vegades, representa que jo m'he cruspit dos plats de “Cloïsses amb xarrup d'aranja i Campari” (posem per cas) i el Rodrigo altres dos, però no, resulta que no, si mes no jo no ho recordo.

El cantant cubà Carlos Puebla ja se'n va adonar fa anys de la trampa i la va explicar a la guaracha “El per capita”. Escolteu-la si voleu com a primera banda sonora del 2015 (per cert 40e. aniversari de la mort del dictador Franco que no del franquisme).