"Jehova, el déu barbut i malcarat, va donar als seus adoradors l'exemple suprem de la peresa ideal; després de sis dies de treball, va reposar per tota l'eternitat"
(Paul Lafargue; "El dret a la peresa"). "...era una pobra...en una paraula que vivia del seu treball.." (Fiodor Dostoievsky; "Crim i càstig"). "Mentre hi hagi burros n'hi haurà que aniran a cavall" (El meu avi Martí).
Necessitem un cuiner honrat i amb experiència, però
de la vella escola, que no faci collonades sinó guisats contundents,
que l'estomac agraeix quan hi ha gana. Capaç de maridar gustos en
aparença contradictoris; mar i muntanya o, millor, un niu
empordanès, que segons ens va deixar escrit el Manolo Vázquez Montalban a
“L'art de menjar a Catalunya” és un plat “rotund com alguns
actes d'afirmació política com la presa de la Bastilla, l'assalt al
Palau d'Hivern, el 14 d'abril de 1931, o el Primer de maig de 1974 a
Portugal...agressiu, (però) melós...fill de la tramuntana i parit a
la barca més boja que mai tornés a cap port.”.
NIU
Això ha de fer el
cuiner que necessitem i per això jo avalo a Joan Coscubiela a les
primàries d'ICV pel 27S per què barregi gustos, aromes i textures. Li asseguro que i
li faré de “pinche”.
Escolteu a la banda sonora del mes
de Juliol al gran Antonio Molina cantar el tanguillo “Cocinero,
cocinero”. Va per a tu Joan.
Amb la sala plena de gom a gom, una mica més tard
de les dotze del dia 13 de juny, les vint i una persones electes,
arreglades però informals, van anar ocupant els llocs assignats.
Impressionava la massa corpòria del Bloc Olesà-Entesa que, ella
sola, ocupava tota l'esquerra vist des de la presidència o la dreta
des del punt de vista de la ciutadania assistent. El secretari
municipal, que semblava espantat pel to en què llegia, va fer cinc
cèntims de com aniria allò. Allò, era l'acte de constitució de
l'ajuntament d'Olesa de Montserrat.
No sé si era legal o que, però que l'escenari de
l'Auditori de la Casa de Cultura lluïs només amb un auster cortinatge
negre i els escons de les regidores i regidors electes era d'agrair.
Ni senyera, ni estanquera; ni el Rei, ni el President. La taula
presidencial buida, sense santcristos, bíblies o constitucions sobre
on fer la promesa o jurament.
Aquest transcendental moment, el de la jura o
promesa vull dir, va ser un dels més expectants i curiosos de
l'acte, per veure quina una en dirien els regidors i regidores
electes. Les expectatives no van defraudar:
El regidor electe del Partit Popular va jurar sense
problemes de cap mena la fórmula ritual que va llegir el secretari
de complir les obligacions del càrrec amb lleialtat al Rei i alhora
fent guardar i guardant la Constitució. Les persones electes del PSC
i Movem Olesa ho van prometre, però ho van fer “per imperatiu
legal”, que vol dir per força. Les del Bloc Olesà-Entesa van
demostrar la seva pluralitat i va haver-hi per donar i vendre, ja que
mentre unes només prometien per imperatiu legal, altres i afegien
lluitar per un procés constituent d'acord amb els valors
republicans, sense aclarir si la república seria catalana, espanyola
o mixta com les paelles; altres es posaven a disposició del
Parlament per exercir el dret a l'autodeterminació i proclamar un
Estat Català lliure i sobirà, però no sabem si aquest estat el
volen monàrquic o republicà. Per acabar-ho d'adobar ERC, amb
pragmatisme après de l'Oriol Junqueras, no aclaria el dubte i
després de la promesa legalment imperativa també reclamava un Estat
Català lliure i sobirà sense més, però per a reblar el clau, no
només es posaven a disposició del Parlament, si no a la del
President i del Govern que sortís de les eleccions plebiscitàries
del 27S. Aquestes múltiples adhesions van tocar el voraviu de la
regidora electe de CiU, que a més a més de prometre per imperatiu
legal, va dir que ella “sempre” havia estat a disposició del
Parlament de Catalunya i ho continuaria estant, donant a entendre que
què s'havien pensat aquella colla de “parvenus”. Malgrat la
confrontada però abrandada ostentació de patriotisme que es vivia,
ningú es va posar dempeus cantant “Els Segadors”.
Hauria sigut una ximpleria que davant la majoria
absolutissima del Bloc Olesà-Entesa, s'haguessin presentat
candidatures a l'alcaldia alternatives a la de la Sra. Puimedon i
ningú ho va fer. Així doncs els diferents grups municipals es van
limitar a explicar que ferien una oposició lleial però exigent, que
vigilarien que el corró del BO-E..., etc., etc., i que, evidentment,
no votarien a favor d'ella. Ah¡però els dos regidors d'ERC, amb
gran esperit de servei, van dir que si, que votarien a favor de la
Sra. Puimedon en atenció a la promesa que els hi havia fet que abans
del dia 24 de Juny, festivitat de Sant Joan Baptista i Diada Nacional
dels Països Catalans la Senyera Estelada onejaria de bell nou al
capdamunt de la Torre del Rellotge. Inexplicablement, ningú tampoc
es va posar dempeus cantant “Els Segadors”.
Així doncs, no dotze vots, si no catorze van
permetre que la Sra. Puimedon fos proclamada alcaldessa d'Olesa de
Montserrat, ocupès la presidència que li va cedir la mesa d'edat i
fes el seu discurs d'investidura. Va dir que allargava la mà i
tindria paciència perquè la resta de grups municipals assumissin
que tenia majoria absoluta per governar el municipi i s'adonessin
compte que en això de la nova política que està tan de moda, la
que està allunyada dels partits polítics tradicionals va dir, quan uns hi
van el Bloc-Entesa ja torna. A la Sra. Puimedon el seu Secretari, no
el del ajuntament si no el del partit, no li deu haver explicat que
el Bloc Olesà ha deixat de ser una confluència de diferents partits i electors oberta i s'ha
inscrit com a partit polític clàssic al registre oficial de Madrid
(vaja com el POI però mes o menys centriste i centrat) i que forma
part (mal els pesi) d'una honesta coalició tradicional d'esquerres
amb ICV, EUiA i EPM a la que es deuen (si més no els hi deuen el
mayling). ¡Ah, la memòria! O no és un problema de memòria?.
L'esperit de l'eminent i venerable bisbe Josep Torras i Bages va
planar pel damunt del Portal de Santa Oliva la tarda del dia 10 de
juny d'enguany. “Olesa serà cristiana o no serà” era el
missatge subliminal que es llençava per part del mossèn que, des de l'alçada
de l'estrada, abillat amb alba i estola, afirmava la fe cristiana de
“tots” els olesans representats per les entitats que havien anat
a fer l'ofrena a la Santa Patrona Oliva de Palerm verge i màrtir,
mentre l'alcalde, tot seguit, des de la solemnitat de pronunciar el
seu últim discurs abans de deixar el càrrec, ratificava aquella
declaració eclesial manifestant que aquell acte religiós era una
mostra d'”olesanitat” (sic). “Olesa serà cristiana o no serà”;
repeteixo, era el missatge. Tot un valent i necessari atac a la línia
de flotació de la laica i aconfessional Constitució Espanyola en
mala hora aprovada el 1978.
Font: Ajuntament d'Olesa de M.
Una mica abans, el seguici havia pujat en processó
des de la Plaça de les Fonts fins al Portal de Santa Oliva
encapçalat pels gegants i, a manca de “legionarios” autèntics
amb cabra, uns legionaris romans, sortits de La Passió, escortaven a
les digníssimes autoritats presidides per l'alcalde del BO-EUiA,
flanquejat per dos membres de la Policia Municipal uniformats de
mitja gala amb guants blancs i cordons de passamà trenats també
blancs. Més endarrere una representant del cos dels Mossos
d'Esquadra de Catalunya i un altre dels miquelets de la companyia de
“Fusellers Voluntaris del Coronel Joan Vilar i Ferrer” i al
darrere les entitats olesanes que volien fer l'ofrena a la santa
patrona.
Se'l veia gaudir molt al mossèn (ja ens ho havia
advertit) aspergint aigua beneita amb l'hisop sobre les ofrenes i el
cap dels seus portants, essent especialment emotives en el pla
polític, les dels laics, ara, en bona hora, conversos a la fe, Esquerra Republicana de Catalunya
i Bloc Olesà-Esquerra Unida i Alternativa. En canvi, es van trobar a faltar les ofrenes dels descreguts Partit dels Socialistes de Catalunya, Movem Olesa,
Iniciativa per Catalunya Verds i l'Assemblea Nacional Catalana. El
Partit
Font: Ajuntament d'Olesa de M.
Olesà Independent i el Partit Popular ni hi van assistir per
estar molt enfadats amb Santa Oliva per no haver-los estat gaire propicis. Tampoc consta l'ofrena de la Parròquia de Santa Maria (explicable i justa, potser per l'arbitrària retirada del Martirologi Romà de Santa Oliva de Palerm? on anirem a parar¡¡¡).
En definitiva un acte que hauria estat molt del gust
del devotissim patrici D. Alfonso Sala i Argemí, compte d'Egara
(al cel sia).
Aquests dies de campanyes electorals i eleccions
m'han passat una sèrie de coses que m'han portat a reflexionar, a
fer un soliloqui solipsista com diu Raimon al títol de la cançó
que us proposo com a banda sonora del mes de Juny, sobre la pròpia
coherència, la “correcció política”, la prudència i la
llibertat.
Les preguntes són: per no ofendre a qui te la pell
fina, s'ha de callar davant mentides evidents?, és lícit usar la
ironia i fins i tot el sarcasme per respondre?, s'ha de ser
necessàriament “educat” o es pot ser “correctament
incorrecte”?. Les respostes, per a mi, són evidents: no s'ha de
callar, és lícit ser irònic i/o sarcàstic i no cal ser
“versallesc”. I si et toca (o em toca), si tens (o tinc) arguments es respon, o sinó es calla.
No ho entén així una part important de la
societat olesana que s'enfada, ¡i molt!, quan se la critica o se la
posa en evidència i et surt amb estirabots, amenaces i improperis. El fenomen és transversal, afecta de dreta a esquerra i
normalment, no sempre però, a “olesans de tota la vida”, aquells que
quan qüestiones, preguntes, opines, el primer que et diuen, encara
que portis vint i dos anys aquí, és: “que és d'Olesa vostè?, on viu?".
És el que jo en dic “salisme sociològic”: no remenar merda, no fos que...i menys els de fora.
En fi, no em faig mala sang i prenc per a mi els versos
finals de la cançó de Raimon
Parlava amb mi mateix i em deia: si dius que no ets
adulador, ni depredador, ni competitiu, ni esportiu i que no
saps com viure a la ciutat hispanocatalana on vius, t'entendran?
No t'entendran? No t'entendran.
Parlant amb mi mateix he
arribat a un acord, provisional, i m'he dit: més val no ser
entès que romandre callat. T'entendran? No t'entendran?
No t'entendran. Escolteu, si us be de gust "Soliloqui solipsista per a veu sola i solista i acompanyament subtil" i estigueu tranquils, jo ho estic.