dimarts, 30 de juny del 2015

BANDA SONORA DEL MES DE JULIOL. "Cocinero,cocinero". Canta Antonio Molina


Necessitem un cuiner honrat i amb experiència, però de la vella escola, que no faci collonades sinó guisats contundents, que l'estomac agraeix quan hi ha gana. Capaç de maridar gustos en aparença contradictoris; mar i muntanya o, millor, un niu empordanès, que segons ens va deixar escrit el Manolo Vázquez Montalban a “L'art de menjar a Catalunya” és un plat “rotund com alguns actes d'afirmació política com la presa de la Bastilla, l'assalt al Palau d'Hivern, el 14 d'abril de 1931, o el Primer de maig de 1974 a Portugal...agressiu, (però) melós...fill de la tramuntana i parit a la barca més boja que mai tornés a cap port.”.
NIU
Això ha de fer el cuiner que necessitem i per això jo avalo a Joan Coscubiela a les primàries d'ICV pel 27S per què barregi gustos, aromes i textures. Li asseguro que i li faré de “pinche”.

Escolteu a la banda sonora del mes de Juliol al gran Antonio Molina cantar el tanguillo “Cocinero, cocinero”. Va per a tu Joan.

 

dimarts, 16 de juny del 2015

CRONIQUES PLENARIES. NOU AJUNTAMENT A OLESA DE MONTSERRAT: JURAMENTS, PROMESES, “BATIBURRILLOS” I VELLA-NOVA POLITICA. ¡AH, I EL MEU VOT PER UNA ESTELADA¡


Amb la sala plena de gom a gom, una mica més tard de les dotze del dia 13 de juny, les vint i una persones electes, arreglades però informals, van anar ocupant els llocs assignats. Impressionava la massa corpòria del Bloc Olesà-Entesa que, ella sola, ocupava tota l'esquerra vist des de la presidència o la dreta des del punt de vista de la ciutadania assistent. El secretari municipal, que semblava espantat pel to en què llegia, va fer cinc cèntims de com aniria allò. Allò, era l'acte de constitució de l'ajuntament d'Olesa de Montserrat.

No sé si era legal o que, però que l'escenari de l'Auditori de la Casa de Cultura lluïs només amb un auster cortinatge negre i els escons de les regidores i regidors electes era d'agrair. Ni senyera, ni estanquera; ni el Rei, ni el President. La taula presidencial buida, sense santcristos, bíblies o constitucions sobre on fer la promesa o jurament.

Aquest transcendental moment, el de la jura o promesa vull dir, va ser un dels més expectants i curiosos de l'acte, per veure quina una en dirien els regidors i regidores electes. Les expectatives no van defraudar:
El regidor electe del Partit Popular va jurar sense problemes de cap mena la fórmula ritual que va llegir el secretari de complir les obligacions del càrrec amb lleialtat al Rei i alhora fent guardar i guardant la Constitució. Les persones electes del PSC i Movem Olesa ho van prometre, però ho van fer “per imperatiu legal”, que vol dir per força. Les del Bloc Olesà-Entesa van demostrar la seva pluralitat i va haver-hi per donar i vendre, ja que mentre unes només prometien per imperatiu legal, altres i afegien lluitar per un procés constituent d'acord amb els valors republicans, sense aclarir si la república seria catalana, espanyola o mixta com les paelles; altres es posaven a disposició del Parlament per exercir el dret a l'autodeterminació i proclamar un Estat Català lliure i sobirà, però no sabem si aquest estat el volen monàrquic o republicà. Per acabar-ho d'adobar ERC, amb pragmatisme après de l'Oriol Junqueras, no aclaria el dubte i després de la promesa legalment imperativa també reclamava un Estat Català lliure i sobirà sense més, però per a reblar el clau, no només es posaven a disposició del Parlament, si no a la del President i del Govern que sortís de les eleccions plebiscitàries del 27S. Aquestes múltiples adhesions van tocar el voraviu de la regidora electe de CiU, que a més a més de prometre per imperatiu legal, va dir que ella “sempre” havia estat a disposició del Parlament de Catalunya i ho continuaria estant, donant a entendre que què s'havien pensat aquella colla de “parvenus”. Malgrat la confrontada però abrandada ostentació de patriotisme que es vivia, ningú es va posar dempeus cantant “Els Segadors”.
 

Hauria sigut una ximpleria que davant la majoria absolutissima del Bloc Olesà-Entesa, s'haguessin presentat candidatures a l'alcaldia alternatives a la de la Sra. Puimedon i ningú ho va fer. Així doncs els diferents grups municipals es van limitar a explicar que ferien una oposició lleial però exigent, que vigilarien que el corró del BO-E..., etc., etc., i que, evidentment, no votarien a favor d'ella. Ah¡però els dos regidors d'ERC, amb gran esperit de servei, van dir que si, que votarien a favor de la Sra. Puimedon en atenció a la promesa que els hi havia fet que abans del dia 24 de Juny, festivitat de Sant Joan Baptista i Diada Nacional dels Països Catalans la Senyera Estelada onejaria de bell nou al capdamunt de la Torre del Rellotge. Inexplicablement, ningú tampoc es va posar dempeus cantant “Els Segadors”.


Així doncs, no dotze vots, si no catorze van permetre que la Sra. Puimedon fos proclamada alcaldessa d'Olesa de Montserrat, ocupès la presidència que li va cedir la mesa d'edat i fes el seu discurs d'investidura. Va dir que allargava la mà i tindria paciència perquè la resta de grups municipals assumissin que tenia majoria absoluta per governar el municipi i s'adonessin compte que en això de la nova política que està tan de moda, la que està allunyada dels partits polítics tradicionals va dir, quan uns hi van el Bloc-Entesa ja torna. A la Sra. Puimedon el seu Secretari, no el del ajuntament si no el del partit, no li deu haver explicat que el Bloc Olesà ha deixat de ser una confluència de diferents partits i electors oberta i s'ha inscrit com a partit polític clàssic al registre oficial de Madrid (vaja com el POI però mes o menys centriste i centrat) i que forma part (mal els pesi) d'una honesta coalició tradicional d'esquerres amb ICV, EUiA i EPM a la que es deuen (si més no els hi deuen el mayling). ¡Ah, la memòria! O no és un problema de memòria?.

divendres, 12 de juny del 2015

CRÒNIQUES OLIVARIANES


L'esperit de l'eminent i venerable bisbe Josep Torras i Bages va planar pel damunt del Portal de Santa Oliva la tarda del dia 10 de juny d'enguany. “Olesa serà cristiana o no serà” era el missatge subliminal que es llençava per part del mossèn que, des de l'alçada de l'estrada, abillat amb alba i estola, afirmava la fe cristiana de “tots” els olesans representats per les entitats que havien anat a fer l'ofrena a la Santa Patrona Oliva de Palerm verge i màrtir, mentre l'alcalde, tot seguit, des de la solemnitat de pronunciar el seu últim discurs abans de deixar el càrrec, ratificava aquella declaració eclesial manifestant que aquell acte religiós era una mostra d'”olesanitat” (sic). “Olesa serà cristiana o no serà”; repeteixo, era el missatge. Tot un valent i necessari atac a la línia de flotació de la laica i aconfessional Constitució Espanyola en mala hora aprovada el 1978.
Font: Ajuntament d'Olesa de M.
Una mica abans, el seguici havia pujat en processó des de la Plaça de les Fonts fins al Portal de Santa Oliva encapçalat pels gegants i, a manca de “legionarios” autèntics amb cabra, uns legionaris romans, sortits de La Passió, escortaven a les digníssimes autoritats presidides per l'alcalde del BO-EUiA, flanquejat per dos membres de la Policia Municipal uniformats de mitja gala amb guants blancs i cordons de passamà trenats també blancs. Més endarrere una representant del cos dels Mossos d'Esquadra de Catalunya i un altre dels miquelets de la companyia de “Fusellers Voluntaris del Coronel Joan Vilar i Ferrer” i al darrere les entitats olesanes que volien fer l'ofrena a la santa patrona.

Se'l veia gaudir molt al mossèn (ja ens ho havia advertit) aspergint aigua beneita amb l'hisop sobre les ofrenes i el cap dels seus portants, essent especialment emotives en el pla polític, les dels laics, ara, en bona hora, conversos a la fe, Esquerra Republicana de Catalunya i Bloc Olesà-Esquerra Unida i Alternativa. En canvi, es van trobar a faltar les ofrenes dels descreguts Partit dels Socialistes de Catalunya, Movem Olesa, Iniciativa per Catalunya Verds i l'Assemblea Nacional Catalana. El Partit
Font: Ajuntament d'Olesa de M.
Olesà Independent i el Partit Popular ni hi van assistir per estar molt enfadats amb Santa Oliva per no haver-los estat gaire propicis. Tampoc consta l'ofrena de la Parròquia de Santa Maria (explicable i justa, potser per l'arbitrària retirada del Martirologi Romà de Santa Oliva de Palerm? on anirem a parar¡¡¡).
En definitiva un acte que hauria estat molt del gust del devotissim patrici D. Alfonso Sala i Argemí, compte d'Egara (al cel sia).
Fins a l'any que ve si Déu vol.

dijous, 4 de juny del 2015

BANDA SONORA DEL MES DE JUNY. "Soliloqui solipsista per a veu sola i solista i acompanyament subtil". Canta Raimon


Aquests dies de campanyes electorals i eleccions m'han passat una sèrie de coses que m'han portat a reflexionar, a fer un soliloqui solipsista com diu Raimon al títol de la cançó que us proposo com a banda sonora del mes de Juny, sobre la pròpia coherència, la “correcció política”, la prudència i la llibertat.

Les preguntes són: per no ofendre a qui te la pell fina, s'ha de callar davant mentides evidents?, és lícit usar la ironia i fins i tot el sarcasme per respondre?, s'ha de ser necessàriament “educat” o es pot ser “correctament incorrecte”?. Les respostes, per a mi, són evidents: no s'ha de callar, és lícit ser irònic i/o sarcàstic i no cal ser “versallesc”. I si et toca (o em toca), si tens (o tinc) arguments es respon, o sinó es calla.

No ho entén així una part important de la societat olesana que s'enfada, ¡i molt!, quan se la critica o se la posa en evidència i et surt amb estirabots, amenaces i improperis. El fenomen és transversal, afecta de dreta a esquerra i normalment, no sempre però, a “olesans de tota la vida”, aquells que quan qüestiones, preguntes, opines, el primer que et diuen, encara que portis vint i dos anys aquí, és: “que és d'Olesa vostè?, on viu?". És el que jo en dic “salisme sociològic”: no remenar merda, no fos que...i menys els de fora.

En fi, no em faig mala sang i prenc per a mi els versos finals de la cançó de Raimon

Parlava amb mi mateix i em deia:
si dius que no ets adulador, ni depredador,
ni competitiu, ni esportiu
i que no saps com viure
a la ciutat hispanocatalana on vius,
t'entendran? No t'entendran?
No t'entendran.

Parlant amb mi mateix he arribat a un acord,
provisional, i m'he dit:
més val no ser entès
que romandre callat.
T'entendran? No t'entendran?
No t'entendran.

Escolteu, si us be de gust "Soliloqui solipsista per a veu sola i solista i acompanyament subtil" i estigueu tranquils, jo ho estic.