dilluns, 24 d’agost del 2015

"NULLA ESTETICA SINE ETICA, ERGO APAGA Y VÁMONOS"


Va ser a l'Agost del 1965. Algú m'ha recordat que ha fet cinquanta anys que els professors Tierno Galván, Garcia Calvo i López-Aranguren van ser expulsats “a perpetuidad” de la Universitat espanyola per haver recolzat les lluites dels estudiants contra el franquisme. Van rebre la solidaritat del catedràtic d'Estètica de la Universitat de Barcelona José María Valverde que va dimitir de la seva càtedra amb la cèlebre sentencia “Nulla estetica sine etica, ergo apaga y vámonos”. Tots plegats es van haver d'exiliar i donar classes fora d'Espanya a on van rebre tan privilegiats cervells, no cal dir-ho, amb els braços oberts.

¡Quin exemple de compromís el del professor Valverde! De què serveix que jo expliqui l'essència de la bellesa als meus alumnes, si aquesta bellesa formal no està en harmonia amb uns principis morals naturals, universals i permanents
.
I això, l'actitud cívica del professor Valverde d'ara fa cinquanta anys, m'ha fet pensar que no ho devia veure així Raül Romeva, quan se li va oferir encapçalar la candidatura “Junts pel si” (JPS).

Enlluernat el seu “ego” per l'esplendorosa brillantor de la, suposada i artificiosa, unitat d'un poble en marxa, tots junts, pobres i rics sense contradiccions de cap mena, cap a la seva plenitud nacional (recordeu allò de “prietas las filas, recias, marciales, nuestras escuadras van, cara al mañana que nos promete patria, justicia y pan?. Doncs en català), s'ha tapat els ulls i no ha vist, o no ha volgut veure, la lletjor de la manca d'escrúpols i del xantatge mafiós d'un Molt Miserable President que incapaç de donar la cara per les seves antisocials i depredadores polítiques i per la corrupció que niua al seu partit, se li camuflava entremig de la llista com un rapinyaire per a saltar de nou, en un descuit, sobre les classes populars de Catalunya i continuar fent de “masover” del capital financer.

Alerta, perquè,com se sol dir, qui se'n va al llit amb criatures es lleva pixat.

diumenge, 9 d’agost del 2015

DEIXEU TRANQUIL AL PSUC QUE ÉS NOSTRE

De la mateixa manera que hi ha persones que es creuen que els catalans parlem català només per tocar els collons, també n'hi ha que es pensen que a Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) reivindiquem el dret a decidir (l'autodeterminació, ras i curt) enfront de la independència tan evident i immediata, només per a tocar els collons, ves per on¡.

Des d'aquesta genital convicció, per part dels purament independentistes “Junts pel si” (JPS) i les “Candidatures d'Unitat Popular” (CUP) se'ns exigeix, en nom d'una discutible unitat dels catalans, un retorn a allò què s'anomena la tradició del PSUC i, fins i tot, dona prestigi per integrar-se en aquestes candidatures el “pedigrí” d'haver-hi militat en la clandestinitat. Paradoxalment i com el Cid Campeador (i perdoneu-me pel barroer exemple), el PSUC triomfa després de mort¡¡.

Tant JPS i la CUP estan en un error o manipulen interessadament la història del PSUC, i diria jo que és aquest darrer el supòsit versemblant.


Costa gaire d'entendre que per ICV l'exercici del dret a l'autodeterminació forma part de l'herència rebuda directament del PSUC?. Fixeu-vos que al programa del 1976, quan es parlava de la reforma de l'estat s'hi deia “Els comunistes abonem el ple exercici del dret d'autodeterminació i treballem per aplegar el poderós ventall de forces democràtiques de tot l'Estat espanyol capaç de portar-ho a la pràctica”. Alhora s'afirmava que “...els obrers que viuen i treballen a Catalunya no han de confondre el sentiment nacional amb el nacionalisme burgès d'uns quants sectors de les classes dominants...(que)...enverina les diferències i fa passar pel mig de la nostra societat una línia divisòria que no correspon a les veritables diferències socials, que són diferències de classe...(perquè)...dins la nacionalitat catalana també hi ha lluita de classes, també hi ha una lluita constant per l'hegemonia...(i)...No solament hi ha sectors reaccionaris que es disfressen de catalanistes sinó que entre els catalanistes mateixos hi ha diferències profundes de classe...Per això avui és indispensable de fondre en un tot la lluita de la classe obrera per les reivindicacions immediates de classe amb la lluita per les llibertats nacionals catalanes,...”.

I si anem més enrere, en un informe fet el 8-9-1940 al seu exili mexicà per qui va el primer Secretari General del PSUC, Joan Comorera s'hi diu: “Aleshores davant Catalunya, no hi ha més que un camí: lligar-se estretament amb tots els pobles hispànics i proclamar, junts, una República Popular dirigida per la classe obrera...L'experiència de la nostra guerra ens demostra que la burgesia del país opressor suprimeix les febles concessions fetes, així que veu en elles un perill pels seus interessos de classe. L'experiència de la nostra guerra ens demostra que la burgesia catalana, la gran i la mitjana amb els líders dels partits petit burgesos, es passen en massa a l'enemic abans d'admetre una Catalunya lliure nacionalment i social...En el moment present el problema que se'ns planteja no és el de separar o no Catalunya d'Espanya, sinó el de crear les condicions que assegurin a Catalunya de manera indiscutible l'exercici ple i lliure del dret a l'autodeterminació i el respecte absolut a l'expressió de la seva voluntat sobirana.”. Canvieu “Franco” per “PP” i “guerra” per “crisi”.

Us ha quedat clar a JPS i CUP que ICV seguim l'esperit del PSUC?.
  Doncs au, deixeu-lo en pau i a nosaltres deixeu-nos fer camí per decidir-ho tot. I es que volem ser així.
 

diumenge, 2 d’agost del 2015

BANDA SONORA DEL MES D'AGOST. "Himno de la Infanteria"

El soldado de infanteria Martín Obiols con ademán fiero, desafiando a los enemigos de la Patria
 
Tots tenim al nostre subconscient algunes coses que ens pertorben, ens inquieten i ens fan pensar que hi ha un no sé què que no et rutlla. Jo en tinc una, entre d'altres, i és que em sé de memòria el “Himno de la Infanteria” des de fa quaranta anys i no hi ha manera d'oblidar-m'en. Me'l vaig aprendre fins i tot abans que “La Internacional” i “Els Segadors”, i això que aquests ja els coneixia de feia temps.

Durant un temps, bastant, “La Internacional” i “Els Segadors” els cantava com tothom, a batzegades, movent la boca fent veure que cantes i remarcant les paraules finals de cada estrofa;: .....el supremo salvadooor......el esfuerzo redentooor; ....en veient la nostra enseeenya.....espigues d'or......seguem cadeeenes.... El “Himno de la Infanteria” no, aquest de “carrerilla”, i deu ser per la forma en què me'l van ensenyar.

Ho recordo perfectament. Uns tres-cents paios acabats d'arribar al Regimiento de Cazadores de Montaña Arapiles 62, el gener de 1976 formats al pati de la caserna General Bautista Sánchez a Castellciutat (Seo de Urgel, deien ells) de les vuit del vespre a les dues de la matinada, cantant-lo una i una altra vegada fins que va sortir sencer i amb l'entonació deguda. A les sis "diana".

És un himne que parla de “ardor guerrero”, “lucha fiera”, pàtria, sang vessada, espases sagnants, mort, honor.......i que, malgrat que no me'l puc treure del cap, m'ha ensenyat, contràriament al que ells volien aquell hivern de 1976, que cap pàtria val ni un mort.

Escolteu-lo com una cosa curiosa, però no en feu cas.