 |
| Josep Maria Sibina Alsina |
Quan ens va deixar ja fa tres anys i escaig, el Josep Maria Sibina Alsina tenia 90 anys. Era curiós com una criatura i generós. Es capbussava en el passat per entendre el present i divulgava i compartia els seus coneixements, no com algunes patums lletraferides que se'ls guarden pensant de forma interessada que hi ha coses que val més no remenar, o potser pensant que el secret els dóna unes engrunes d' influència i poder.
El Josep Maria havia
escrit diversos llibrets sobre fets de la història olesana, però
també poesia i miscel-làneas. Es notava que no era historiador
professional (tampoc pretenia semblar-ho), li mancava la tècnica
històrica apresa a les facultats, però investigava la
“microhistòria” amb rigor i minuciositat per explicar-la amb
veracitat al conjunt de la seva societat i perquè pogués ser usada
eficaçment pels historiadors professionals per donar sentit a la
“macrohistòria”.
La curiositat i la
generositat que, com deia abans, caracteritzava al Josep Maria
l'havien fet valent (alguns a Olesa fins i tot creuran que temerari)
i es va atrevir a escriure sobre un tema “tabú” a Olesa: L'any
2005 -abans que aparegués l'estudi sobre la violència del professional Oriol Dueñas- va publicar, pagant-lo de la seva butxaca, “Sense el
vostre permís (memòries d'un poble, 69 anys després)”, un
meticulós treball d'investigació sobre la violència incontrolada a
Olesa de Montserrat a l'inici de la guerra civil i la metòdica
repressió portada a terme pel franquisme una vegada ocupada. Va fer
una minuciosa recerca a diversos arxius, des de l'Arxiu Històric
Municipal al del Govern Militar, es va submergir a la part
corresponent a Olesa de la “Causa General” traient a la llum per
primera vegada una exhaustiva relació de fets, noms i cognoms de
protagonistes d'aquella tragèdia, etc.. I ho va analitzar sense
exculpar a ningú, però des d'un punt de vista irrefutable: els
responsables primers i principals de totes les morts d'un signe o altre van ser
els colpistes per l'acció criminal d'aixecar-se contra la
legitimitat democràtica de la República, ningú mes.
En el moment de la seva mort estava immers en una
investigació sobre els llinatges (com ell en deia) d'Olesa; un
estudi que va deixar inacabat i a on havia recollit moltes dades que
resten a casa seva i que no es poden perdre juntament amb la gran
quantitat de documentació d'afectació general que hi devia guardar. És una llastima que l'ajuntament no hagi demostrat un mínim interès per a aquests materials.
Quan ens trobàvem pel
carrer, discutíem de política general i municipal, d'ètica,
d'història, sovint amb vehemència. De vegades ens enteníem,
d'altres no; ell des de la seva condició d'anarquista militant de la
CNT (així m'ho manifestava), jo des de la meva de comunista del PSUC (així
ho manifesto), però sempre cordialment, i és per això que li reto
homenatge personal oferint-li “A las barricadas”.
