dilluns, 11 de juliol del 2016

SOBRE LA DIGNIFICACIÓ DE LA MEMÒRIA DEMOCRÀTICA A OLESA DE MONTSERRAT. UNA APORTACIÓ DE BONA FE


Un dels temes que, com el Guadiana, apareix i desapareix a l'agenda ciutadana d'Olesa de Montserrat és el nomenclàtor dels carrers, o, millor dit, l'adaptació d'aquest nomenclàtor a la realitat i memòria democràtica. Normalment les discussions, quan es produeixen, es tanquen en fals en un municipi on el monument als “25 años de paz” no es va treure (i de forma clandestina) fins al 1994, que fins al 2004 no va retirar la medalla d'or de la vila al dictador i que fins al 2008 no es va donar nom a una plaça amb el nom de l'alcalde republicà afusellat pel franquisme Felix Figueras, és a dir als 19, 29 i 33 anys de la mort del dictador respectivament.

El 2009 un documentat informe del Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat recomanava camviar el nom a determinats carrers olesans i va ser acrítica i contundentment desprestigiat pel Bloc Olesà llavors a l'oposició.

Ara, amb motiu del 80è aniversari del cop d'estat del 18 de juliol de 1936 (si, 80è¡¡¡ o 41è de la mort del dictador colpista¡¡¡, com vulgueu), de nou emergeixen les aigües amagades del nomenclàtor amb la presentació al darrer ple municipal del 30 de juny per part del Bloc Olesà d'una moció urgent “relativa a la retirada de simbologia franquista i per la dignificació de la memòria democràtica” a on es preveu (respireu fort) “Redactar el Reglament del Nomenclàtor Municipal i crear la Comissió del Nomenclàtor Municipal, que vetlli pel manteniment i adequació del nomenclàtor als canvis culturals i socials, tot procurant conservar aquelles arrels d'identitat que són les que aporten el seu caràcter simbòlic i representatiu, seguir els criteris objectius per part de la Generalitat de Catalunya per la normalització lingüística i complir amb la normativa estatal que obliga a la retirada de possibles referències existents commemoratives d'exaltació, personal o col-lectiva al sollevament militar, a la guerra civil espanyola i a la repressió de la dictadura militar franquista.” (ho enteneu? doncs, torneu a respirar i seguim que encara no s'ha acabat) “Continuar amb la tasca ja iniciada relacionada amb actuacions adreçades a identificar i retirar dels edificis, carrers i nomenclàtor del nostre poble qualsevol element, referència o simbologia franquista, la seva ideologia i les persones que l'han defensat i l'han servit, així com amb actuacions destinades a la dignificació, reconeixement i difusió de la memòria democràtica al nostre poble.” (fi, ara si).

Darrere d'aquest criptíc, imprecís i inconcret argot administrativista s'amaga la voluntat real i definitiva d'honorar la memòria de les víctimes de la repressió franquista a Olesa de Montserrat?. Tenint en compte que el 2006 i el 2008 ja hi havia hagut uns compromísos municipals en aquest sentit ho dubto; i ho dubto no només pels antecedents d'incompliments sinó també pel llenguatge utilitzat (que vol dir “manteniment i adequació del nomenclàtor als canvis culturals i socials, tot procurant conservar aquelles arrels d'identitat que són les que aporten el seu caràcter simbòlic i representatiu”?, com es concreten les “actuacions destinades a la dignificació, reconeixement i difusió de la memòria democràtica al nostre poble” ?) i ho dubto sobretot perquè del debat que hi va haver al ple municipal es veuen a venir problemes d'acord i de consens ja crònics en la vida olesana.

Que vull dir?. No sé per què, quan a Olesa es parla de víctimes de la repressió franquista (sistematitzada i planificada), algú les ha de contraposar sempre a les víctimes de la violència incontrolada a l'inici de la guerra en territori republicà, com dient: alerta¡ no toqueu a segons qui. Això és un fenomen transversal que afecta tant a la dreta com a l'esquerra com es desprèn de les intervencions al plenari de la Sra. Jou de DC (ex UDC) i el Sr. Segado (de doble militància al BO i a EUiA). Jo penso que no es tracta de treure del nomenclàtor al Reverend Massana, ni a Benet Margarit o Salvador Casas etc. etc.; el que ens hem de preguntar els ciutadans és per què els uns tenen dedicats carrers, reconeixement i honors des del final de la guerra civil, mentre els altres, a 41 anys de la mort del dictador assassí encara esperen dignitat, reconeixement i honor. Per la causa que sigui els diferents governs municipals democràtics de tots aquests anys han preferit fer declaracions buides de continguts mentre Olesa s'ha anat omplint de carrers amb nom de comarca catalana, posem per cas, i personatges i conceptes, diguem-ne, per entendre'ns, “neutres”.

En una cosa té raó el regidor Segado: el descontrol en territori republicà a l'inici de la guerra va suposar que es produíssin venjances i fets delictius que van provocar la tràgica i injusta mort de moltes persones només per ser de dretes i/o catòliques, fets que es van acabar quan la Generalitat va recuperar el control de la legalitat. Donem a aquestes víctimes el benefici del dubte; mai sabrem del cert, a causa de la seva prematura mort, quina actuació haguessin tingut davant el cop d'estat: de suport i/o acceptació de la legalitat? de rebelió? digueu-me ingenu. Per tant, la meva reflexió és la següent: els primers responsables de les morts de la guerra i postguerra, siguin del bàndol que siguin, són els que es van aixecar contra la legalitat republicana per què si no haguessin donat el cop d'estat no s'haguessin desfermat passions i odis latents que la República hagues sigut capaç de canalitzar si hagues pogut acabar la seva tasca de modernització i democratització de la societat. De forma gràfica podem dir que els responsables primers de la mort dels alcaldes Salvador Casas i Llorenç Zapater i tants d'altres són els mateixos que els que van causar la mort de l'alcalde Felix Figueras i tants d'altres: els franquistes alçats en armes contra la legalitat de la República.

Aquesta línia argumental ens permet trencar l'escull de la desconfiança mútua, mantenir la memòria d'unes víctimes i d'una vegada per sempre reconèixer, dignificar i honorar les víctimes directes del franquisme tantes vegades vergonyosa i impudicament postergades a Olesa de Montserrat.

I dels que van col-laborar i/o van donar suport al franquisme de forma notoria que en fem? La llei és clara: no hi ha raó legal per mantenir els carrers a Alfons Sala, el censor eclesiàstic Cebrià Montserrat ni el Terç de la Mare de Deu de Montserrat i algú altre si hi és.

La Comissió del Nomenclàtor Municipal que es creí no té motius pel fracàs. Bona feina..

dissabte, 2 de juliol del 2016

BANDA SONORA DEL MES DE JULIOL. "Ligia Elena", interpreta Orquestra Plateria


Diuen que l'Orquestra Plateria plega després de quaranta anys. No sé si serà veritat, però encara la vam poder veure i escoltar el dijous passat a la plaça de la Margarida Xirgu a Barcelona.

Per a molta gent, bé si mes no per a la Irene i jo, la Plateria no és només una orquestra, és un sentiment, és la recuperació festiva del carrer després del franquisme per part del poble. No només ells, però sobretot ells.

No érem gaire gent a la plaça de la Margarida Xirgu, però la Irene em va fer adonar que tots plegats estàvem en comunió, còmplices en una època viscuda en què volíem agafar tot el que ens havien pres. No ho vam aconseguir del tot, però deu n'hi do que voleu que us digui.

Els de la Plateria van ser uns precursors. Per exemple, amb ella vam cantar i ballar la música de Rubén Blades abans de conèixer Blades, com el txa-txa-txa “Ligia Elena” amb missatge antiracista i anticlasista.

¡Orquestra Plateria per sempre!