He
llegit que a la guerra del Marroc els soldats autòctons deien de
Franco que tenia baraka. Baraka és una paraula àrab que es pot
traduir com a “benedicció divina” o “sort providencial”.
L'alcaldessa
d'Olesa de Montserrat potser ha pensat que també té baraka, perquè
el Jutjat contenciós administratiu nùm. 1 de Barcelona ha anul-lat
la sanció que ella em va imposar, per caducitat de l'expedient a
l'haver trigat més de sis mesos a resoldre'l. Per a ella és una
sort, perquè ha suposat que el jutge no entrés, per innecessari, en
el fons de l'assumpte que era, ni més ni menys, si hi havia
vulneració del dret fonamental a la llibertat d'expressió (si voleu detalls, feu clic aquí). Llastima. Potser es pensa que la seva
baraka li ha tret un pes feixuc de sobre, però que no pateixi que en
continuarem parlant, ja sap que té unes preguntes que es va
comprometre a respondre al proper ple municipal i ara ja no tindrà
l'excusa de què el tema està “subiudice”. Victòria agredolça,
però victòria al cap i a la fi.
El
Bloc Olesà, martell contundent i inflexible de la ineficiència
municipal quan estava a l'oposició, presoner de l'arrogància de la
seva majoria absolutissima ha begut el seu propi oli de ricí. Feia
falta malbaratar recursos materials, econòmics i humans municipals,
és a dir de tota la ciutadania, per a fer el ridícul d'aquesta
manera?.
No,
no feia falta. En primer lloc perquè els serveis jurídics
municipals tenien que haver detectat la caducitat i recomanar el
tancament de l'expedient sense més. Qualsevol operador jurídic sap
que quan li arriba un cas a les mans el primer que s'ha de fer és
comprovar, a la llum de la normativa aplicable a cada cas, si hi ha
caducitat o prescripció, perquè és per on te la poden fotre
d'entrada, com així ha sigut. D'aquesta manera s'hagués pogut
evitar el judici i maldecap a tots plegats.
En
segon lloc, i més important, s'hagués pogut evitar el judici
intentant solucionar el conflicte fent ús de la conciliació i/o la
mediació entre les parts que preveu l'Article 35 de l'Ordenança
Municipal de Civisme i Convivència Ciutadana, com vaig proposar
reiteradament de forma verbal i escrita. Malauradament l'alcaldessa
no ho va intentar (literalment) “pel carácter potestatiu i
discrecional i no preceptiu d'aquesta possibilitat”, és a dir, de
forma entenedora “perqué no em rota”. I aquí es manifesta
l'arrogància i supèrbia de l'alcaldessa i la subordinació còmplice
del grup municipal del Bloc Olesà: en comptes de dialogar (una de
les paraules estrella de la seva campanya electoral), com se suposa
que ha de fer una demòcrata suposadament d'esquerres, ha volgut
escarmentar a un ciutadà manifesta i reiteradament crític des de
medis escrits i la radio, intentant fer-lo servir com a moneda de
canvi en un moment en què les relacions entre la policia i el govern
municipal eren (i són) conflictives. El fracàs ha sigut doble; ni
ha millorat les relacions i ha perdut el judici.
Vull
tenir un record per tots aquells ciutadans (la majoria d'ells
afiliats a partits d'esquerra i que no paren d'exigir-nos
desobediències) que lluny de mostrar-me la seva solidaritat i suport
em van recomanar no demandar perquè no hi havia res a fer. Els hi
vull dir que si els drets, que tant ha costat d'aconseguir, no es
defensen dia a dia s'acaben perdent (em refereixo als drets
fonamentals de l'esser humà, que són els que importen, no a altres
collonades).
En
fi, espero que l'alcaldessa no trigui gaire a donar les ordres per
tal que em siguin retornats els 301 euros (amb els seus interessos)
que em vaig veure obligat a pagar l'agost passat, que pensi a pagar
els honoraris al meu advocat tal com diu la sentència, i li
demanaria que faci un recompte del què costarà, per a no res, la
defensa lletrada de l'ajuntament i el temps perdut en tots aquests
mesos pels funcionaris i funcionaries que han intervingut a
l'expedient sancionador: el funcionari instructor, la tresoreria
municipal, els serveis jurídics municipals, el secretari municipal,
qui l'ha mecanografiat, qui ha anat a Correus.....total que resultarà
més car el farciment que el gall, però com que no ho ha de pagar
ella, doncs “pelillos a la mar”.
