TANCAT EL PARLAMENT DE CATALUNYA A LA BRAVA FINS L'OCTUBRE.

La Mesa del Parlament de Catalunya ha pres una decisió insòlita: no se celebraran sessions plenàries fins al mes d'Octubre. Insòlita pel tancament en si mateix i, encara més, pels motius d'aquesta decisió. Quedi clar que el motiu no és l'aclaparadora calor i els tremends nivells d'humitat. Al cap i a la fi ses Senyories tenen un generós aire condicionat i en la cantina hi ha un bon nivell d'existències, sòlides i líquides, a mòdics preus. Francament no em manifesto contrari ni a l'un ni a l'un altre, perquè les condicions de treball són el primer. El motiu del tancament, la responsabilitat del qual és de la Mesa, és eminentment polític.

La majoria parlamentària la té el sobiranisme, que està enfrontat entre si. D'aquesta manera, a través de la seva crisi, deteriora la representació política a la qual té dret la ciutadania. Ara, la representació política i el mateix Parlament són una simple ornamentació. O sigui, el tancament parlamentari és un recurs per no airejar encara més la confrontació entre les diverses fraccions independentistes, principalment entre les de l'home de Berlín i les de Junqueras. D'aquesta manera –abaixant les persianes del Parlament- es dóna un altre cop de rosca.

Fins ara no va ser infreqüent que, en ple merder parlamentari, el versàtil president suspengués durant algunes hores la sessió per, després, reprendre-la a la “remanguillé”. El merder en aquelles situacions era l'enfrontament entre independentistes i els seus adversaris. La suspensió de les sessions plenàries fins al mes d'Octubre està referida a la confrontació entre independentistes. Aquesta és la novetat. És un tancament a la brava I, probablement, d'escassa pulcritud democràtica.

Postil·la.-- Els estables d'Augías s'han traslladat al Parc de la Ciutadella. Fort olor de purins pels quatre punts cardinals de Catalunya. Als meus vuitanta anys és el que em faltava per veure.

(Traducció de l'escrit de José Luís López Bulla a  "Metiendo bulla".)

CURIOSITATS OLESANES: "ERA DE NOCHE Y SIN EMBARGO LLOVIA"

SANT TOMAS D'AQUINO

En acabar el darrer ple municipal l'Il-ltre. Sra. Alcaldessa d'Olesa de Montserrat em va tornar a retirar la paraula. Ja és la quarta o cinquena vegada (no ho recordo), i no és perquè estigues atabalada amb les caramelles que li cantaven des del carrer les treballadores i treballadors de la neteja dels edificis municipals, no; és una dèria que té, li surt espontàniament com qui no vol.

Us explico com va anar tot plegat:

Fa bastants dies l'exconsellera d'ensenyament Clara Ponsetí reconeixia a la premsa que, en relació al “procés” independentista, l'1 d'octubre i la proclamació de la República Catalana el govern de la Generalitat i els grups polítics que el recolzaven havien jugat al pòquer i van farolejar. Aquestes manifestacions i d'altres que s'han anat fent des del 1d'Octubre per persones significades de l'entorn del “processisme”, han causat en sectors de la ciutadania catalana que s'ho havien cregut de bona fe, decepció, desil-lusió, desconfiança, sensació d'engany, patiment i, el més greu, aquesta partida de pòquer fallida ha provocat que la societat catalana corri perill de fracturar-se. El fet que “Ciudadanos” sigui el primer grup del Parlament de Catalunya ens ha de fer reflexionar.

Lligat a tot el que he dit fins ara, és públic i notori que la Il-ltre Alcaldessa d'Olesa de Montserrat Sra. Pilar Puimedon ha donat ple suport a aquest “procés”, així ho ha manifestat reiteradament a la ràdio olesana i a diversos mitjans de comunicació. És cert, i cal dir-ho, que la seva legítima presa de posició i d'altres regidors del Bloc Olesà ha estat personal, però no podem deixar de banda que les opinions polítiques d'una persona que governa un municipi, si fa no fa de 24.000 habitants amb majoria absolutìsima i absolutista, tenen un ascendent i una autoritat sobre la ciutadania que poden crear opinió i criteri. Però, alerta¡¡, no està de mes apuntar que les darreres eleccions al Parlament de Catalunya a Olesa de Montserrat, l'Olesa de “La Passió”, “Els Misteris” i dels “Miquelets” les va guanyar “Ciudadanos”.

Després d'aquesta reflexió em va semblar pertinent, al finalitzar el Ple Municipal de juny, fer-li a la Il-ltre. Sra. Alcaldessa les següents preguntes acollint-me a allò establert a l'Article 17. 2. del Reglament Regulador de la Participació Ciutadana:

1. Vostè es creia que el procés independentista, tal com es feia, era viable o sabia que es farolejava, o com es diu en castellà “si sale con barba san Antón o si no la Purisima Concepción”?
2. Sigui per acció o omissió, quina responsabilitat assumirà com a Alcaldessa en la decepció, desil-lusió, desconfiança, sensació d'engany i patiment de les olesanes i olesans que van confiar en vostè de bona fe?

L'Alcaldessa va contestar sense haver de consultar els serveis jurídics municipals, trencant una vella costum: “Represento un partit que només té abast municipal, que dins les nostres files hi ha gent d'àmplia tipologia i que aquelles manifestacions que jo he fet les he fet a títol personal perquè no tinc cap inconvenient i no me'n amago i de la resta no penso opinar res més.”. Una resposta digna d'Antonio Neira de Mosquera, aquell escriptor gallec que va començar un llibre amb la frase “Era de noche y sin embargo llovia”.

No podia donar altra resposta: fugir d'estudi perquè no es veies que la reina va nua i és que, com ha dit l'escriptora Emma Riverola (El Periodico, 1-7-2018), la veritat és un afront quan s'està instal-lant en el món de la al-legoria. I d'aquí que em retires la paraula quan vaig voler posar de manifest una resposta intempestiva i incongruent.

Mireu, sincerament, em costava pensar que una alcaldessa que governa el 56 municipi de Catalunya sobre 947, no tingues, o no li proporcionessin informació, que li fes pensar que les coses podrien anar mal dades, que no tingues ni un bri de sentit crític o uns mínims coneixements d'allò que en diem “Historia de España”. Però, bé, també podia suposar que ella es creia la il-lusió que tot era possible ràpidament i fàcil, que el camí era planer. Al cap i a la fi creure és un acte de fe i pensar un acte racional i en temps més gasosos que líquids i gens sòlids la fe guanya a la racionalitat. I així estem.

PS. Curiosament, mentre l'Il-ltre Alcaldessa es feia el “longui” ERC i el PDCat es van sentir molestos amb les preguntes. Però si no anava per a ells¡¡¡