EL REGIDOR JORDI MARTÍNEZ GUARDIÀ DE L'OLESANITAT POLÍTICAMENT CORRECTA.

Ja sabeu, i si algú no ho sap li ho dic ara, que el divendres dia 26 vaig anar a la Ciutat de la Justícia de Barcelona a donar suport a l'Il-lustre Alcaldessa d'Olesa de Montserrat Na Pilar Puimedon perquè el fiscal l'acusa de desobediència per haver signat un decret cedint locals municipals per a la consulta-referèndum-mobilització (poseu-hi el nom que més us agradi) del1d'octubre de l'any passat. Hi era només com a demòcrata -possiblement insuficient i imperfecte- no pas com independentista, però hi era amb convenciment.

Devíem ser uns cinquanta olesans i, com també declarava l'alcalde de La Palma de Cervelló, un nombre semblant de palmarencs. En distesa conversa amb un d'ells, em va dir que La Palma possiblement era el municipi més independentista del Baix Llobregat. Li vaig preguntar quants habitants tenia el municipi i em van dir que uns tres mil. Se'm va ocórrer comentar a un ciutadà olesà (no pas palmarenc) la desproporció habitants/assistents a l'acte solidari entre Olesa i La Palma (50/25.000 – 50/3.000) i de cop vaig sentir una veu jupiterina tronant "El Martí sempre parlant bé d'Olesa" (noteu la ironia) i se'm va aparèixer la efígie del regidor Jordi Martínez, profeta i catequista de l''independentisme (no sé de quina de les seves quatre o cinc faccions simpatitzant) dins de l'heterogeni, eclèctic i imprevisible Bloc Olesà. No sé si feia el xafarder o es que ho va sentir involuntàriament. Tampoc és que m'espantés gaire la gravetat de la seva sentencia, més aviat em va recordar al Molt Honorable Quim Torra quan parla de forma absoluta de Catalunya o a Albert Rivera i Pablo Casado quan parlen de forma absoluta d'Espanya; li deixo que triï.

Home, opinar sobre un fet objectiu, quantificable i tan demostrable com aquell que diu que en un triangle rectangle la suma dels quadrats dels catets és igual al quadrat de la hipotenusa, no és parlar malament d'Olesa, és constatar l'insuficient suport i comprensió d'una majoria d'olesans a una situació que crec injusta. I em temo que això és el que li va fer mal a l'inefable Sr. Jordi Martínez; veure com el que ell dolorosament pensava i no ho podia dir sense trencar l'imaginari d'una Olesa homogèniament independentista, sortia de la boca d'un torracollons impertinent suposadament equidistant.

Però, és clar, que es pot esperar d'un personatge que transforma les 7.761 persones que van votar l'1 d'octubre en "tots i totes" els olesans i olesanes i margina les 9.207 que no van votar?. (feu clic aquí si voleu)

ACROBÀCIES PER A MANTENIR L'ESTABILITAT

No ho entenc. Si la premsa diària no menteix, les portaveus de Catalunya en Comú en el Parlament català, Jessica Albiach i Elisenda Alamany, han ofert a l'inestable Govern de Quim Torra donar suport al seu projecte de pressupostos per tal de “contribuir a l'estabilitat”. Ho han fet en el moment en que Torra ha quedat en minoria en tres votacions simbòliques del Parlament. Simbòliques, tot cal dir-ho, perquè segons és costum no hi ha hagut una sola proposta del Govern vicari que no girés entorn de qüestions d'aquest tipus, sense transcendència per a les coses de menjar.

El president ha agraït el gest a les Comuns, no sense abans tirar-lis a la cara que no subratllessin en la seva oferta l'existència de presos polítics al país, i vestissin el sant insistint en la necessitat de recuperar l' “esperit de l'1-O”, la cosa més gran que segons ell ha succeit al país en molts anys.

De quina estabilitat parlem llavors, de la de l'unilateralisme a seques? I per què cal salvaguardar-la? Quina rara virtut, que jo desconec, té l'estabilitat per l'estabilitat?, el suport a la permanència precària d'una política construïda sobre el “fake” i la benvolent llum verda a una tossuda negativa a rectificar?

Si la clau està en les dificultats de l'alcaldessa Colau per aconseguir passar els pressupostos de Barcelona, aquest objectiu amb prou feines té recorregut. La batalla de les municipals serà despietada i l'unilateralisme solament sostendrà els comptes de la Casa Gran a canvi d'una prèvia rendició incondicional de l'alcaldessa a la “causa”. Perquè no són la independència ni la república els objectius reals d'aquest joc de trons, sinó el poder descarnat pel poder. I la ciutat de Barcelona és en aquest sentit el mos més exquisit que queda per repartir.

Mentre, Ernest Maragall, de qui es parla com a candidat de la unilateralitat a l'alcaldia per als comicis que estan ja molt a prop, acusa a Josep Borrell en carta oberta de “trencar el clima de diàleg” entre la Generalitat i l'Estat. Simultàniament, Torra declara que “el crèdit de Sánchez s'ha acabat”, i renova el seu ultimàtum al govern central. Bonic exemple de clima de diàleg. Maragall recrimina en la seva carta a Borrell que no convidés a Torra al fòrum internacional de la Unió pel Mediterrani, quan Torra va brillar fa pocs dies per la seva absència en una reunió de les autonomies implicades en el corredor mediterrani, a la qual estava oficialment convidat. Per què es queixa Maragall, llavors? I de què es queixa, exactament?

No entenc la lògica de totes aquestes acrobàcies arbitraries amb xarxa. No entenc, sobretot, que les Comuns ofereixin un pacte d'estabilitat a la incoherència i a la inconsistència, quan res ni ningú els obligava a fer-ho.

(Traduït del Blog "Punto y Contrapunto" de Paco Rodriguez de Lecea)