TREBALLAR CANSA

LA GRAN MENTIDA

2012-02-14T01:14:00.000+01:00

Les llàgrimes de cocodril de tot l'oficialisme socialista, ja sigui del PSOE, del PSC o de tots el PS autonòmics que vulgueu inclòs el de la munió de fundacions d'estudi que hi giren al seu voltant, em treuen de polleguera. La seva política entreguista i pusil·lànime ha esta el cavall de Troia que ha permès la penúltima reforma laboral i ara em criden a sometent esverats, tot blasmant del PP, per aturar-la. Ho trobo d'un fariseisme hipòcrita escandalós. Peró be, ja que ara m'allarguen la ma de nou doncs apa, anem tots junts, i ells al davant, pel camí de la recuperació dels drets perduts, fins que me la tornin a fotre. Que hi farem, ja els coneixem.

Perdoneu el que pot semblar una rebequeria, però ja desfogat anem cap a la gran mentida: Per activa, passiva i perifràstica el Partit Popular ha afirmat ufanós que el gran objectiu de la reforma laboral es crear llocs de treball, pels aturats, per les dones, pels joves, pels.....(“Lo que necesita España no es facilitar el despido sino fomentar la contratación” no parava de dir el registrador de la propietat ara president del govern)....però ens han donat reducció de les indemnitzacions per acomiadament improcedent per facilitar l'acomiadament dels treballadors mes antics; contractes d'aprenentatge per a treballadors joves (?) de fins a 33 anys¡ amb sous inferiors al salari mínim.; contractes amb un any de període de prova; discrecionalitat empresarial per a modificar i flexibilitzar les condicions de treball (sous, funcions, jornada...), desaparició de l'autorització administrativa dels EROS, inaplicació dels convenis col-lectius., creixent devaluació de la intervenció sindical. etz. etz .....amb la clara intenció de provocar una rebaixa generalitzada de salaris que permetin recuperar el benefici empresarial i una falsa competitivitat ara que no es pot fer devaluant la inexistent pesseta.

Lluita de classes pura i dura que te un reflex pristí quant el ministre d'Economia del Reino de España i antic aturat de Lehman Brothers Sr. De Guindos fa la pilota al comissari homòleg europeu, Olli Rehn, dient-li que es farà una reforma “summament agressiva”, per tal d'eliminar instruments i poder negociador col-lectiu i, sobretot, afeblir els sindicats darrera trinxera de la defensa dels drets socials intolerables per l'extrema dreta econòmica..

I això ho ha fet un partit (popular) que segons la Sra. De Cospedal era l'autentic representant dels treballadors. Ja ho diu l'adagi ple de saviesa “Qui et vol be, et farà plorar” .

DES DE LA NECESSITAT URGENT DE MANIFESTAR-ME : UNA SENTÈNCIA INIQUA QUE ES VEIA VENIR, QUE NI S'HA D'ACATAR NI RESPECTAR

2012-02-09T22:21:00.003+01:00

SIA DIT AMB TOT EL RESPECTE I AMB ANIM DE DEFENSA

Parla Joaquin Aparicio Tóvar, catedratic de Dret del Treball de la Universidad de Castilla-La Mancha.

Hoy 9 de febrero los corruptos brindan, los fascistas ríen y los demócratas sufren. Siete magistrados de la Sala Segunda del Tribunal Supremo han condenado por prevaricación al juez Baltasar Garzón por ordenar escuchas de las conversaciones entre algunos abogados y los detenidos de la trama Gürtel. Esperanza Aguirre, cuyo gobierno trocaba las cantidades de los contratos para poder adjudicárselos a dedo a la trama con cosas tan curiosas como pagar 6.000€ por organizar una puesta en escena para la entrega de un premio de redacción a unos niños de una colegio de primaria, está contenta.

No es de extrañar. La cacería judicial desatada contra el juez Garzón tiene aquí su detonante. La corrupción del PP no se puede investigar si no es a costa de pagar por ello. Hay que recordar que el caso Naseiro, sobre financiación ilegal del PP, se archivó al anularse las pruebas obtenidas en las interceptaciones telefónicas ordenadas por otro juez cuando investigaba asuntos de drogas y pederastia. Las escuchas que dado lugar a la condena fueron pedidas por la fiscalía, ante los datos obrantes de que se estaba armando una operación para llevar a paraísos fiscales y borrar el rastro de una parte importante del botín rapiñado por los detenidos en sus tejes manejes con una multitud de cargos del PP de Galicia, Castilla-León, Madrid, Comunidad Valenciana. El juez que continuó la instrucción las mantuvo, otro juez de la Audiencia Nacional discrepó de sus dos colegas que ante el recurso de los abogados de la trama anularon las pruebas obtenidas por las escuchas. En el caso de Marta del Castillo, el juez correspondiente también ordenó escuchas como por las que ahora ha sido condenado Garzón. ¿Estaban todos prevaricando? No, sino que interpretaban la ley, que no clara en este punto, según su recto entender. Prevaricación es dictar una resolución a sabiendas de que es injusta o ilegal, por lo que razonablemente cabe la duda de si han prevaricado los 7 magníficos que hoy han condenado a Garzón.

La persecución a Garzón está bien orquestada (¿habrán tenido algo que ver en esa orquestación las buenas relaciones de Federico Trillo, encargado de los temas de justicia del PP, con los jueces conservadores?). Primero la Gürtel, cuya sentencia condenatoria sale cuando el juicio por la investigación de los crímenes del franquismo está visto para sentencia y no se ha iniciado la vista oral del bodrio de juicio sobre cobros percibidos de la Universidad de Columbia (Nueva York) por los cursos en ella dictados. Un juicio cuya principal función es la desacreditación del juez Garzón ante la opinión pública como corrupto merced al uso que de él hacen los medios afines al PP (la mayoría). Ese juicio, ahora que Garzón ya no es juez, se celebrará ante otro tribunal, evitando así que pudiera en su día ser fácilmente anulado en instancias internacionales por estar contaminados los integrantes de la sala que le iban a juzgar.

La tristeza, la rabia y la irritación suben de tono cuando se ve que el expresidente de Valencia Camps es absuelto y Garzón el primer condenado en el asunto Gürtel. El objetivo de quitarse del medio al juez Garzón ya está conseguido. Aquí ni se investiga al franquismo ni la corrupción del PP. Se ve así la coherencia de este partido en no condenar al franquismo, ese régimen genocida que pervive en las formas culturales de muchos exponentes que conviven a la casa común del PP. El relato de los familiares de desaparecidos y asesinados por la dictadura fascista en el otro juicio a que está siendo sometido el juez Garzón conmueve a todo ser humano que tenga un mínimo de sensibilidad. Lo terrible es que esas personas han estado y siguen estando desamparadas porque en España la exaltación del fascismo todavía no está prohibida. Hoy vemos como en diversos medios de comunicación se está de continuo utilizando el insulto y la mentira para descalificar a personas y medidas situadas en lo que puede decirse de modo muy amplio campo de la izquierda, con la misma prepotencia chulesca y arrogante que siempre han utilizado las fascistas españoles. Es sembrar de violencia la vida colectiva en un modo de pervivencia del franquismo. El Gobierno del PP es un servil admirador del actual gobierno alemán, por tantos motivos execrable, pero le convendría empezar por una condena lisa y llana de los horrores franquistas y tomar nota de que en Berlín, en el lugar donde estuvieron los cuarteles de las SS y de la Gestapo, que fueron arrasados por el Ejército Rojo, hay, para educación de los ciudadanos, un espacio dedicado mostrar algunas fotografías que muestran parcialmente la brutalidad los crímenes nazis. Ese espacio es llamado Topografía de los Terrores. Allí se encuentran las fotos que ilustran esta entrada que muestran cómo los nazis fusilaban y colgaban a ciudadanos de la URSS que sospechaban guerrilleros. Aquí, en cambio, tenemos el Valle de los Caídos, se absuelve a Camps y se condena a Garzón. ¡Qué bochornoso!

(extret de http://japariciotovar.blogspot.com/)

EL MEU HOMENATGE POSTUM A L'ANTONI TAPIES

2012-02-07T21:08:00.000+01:00

El 18 de Novembre del 2010 Comissions Obreres de Catalunya va fer un homenatge a l'Antoni Tapies, el perquè queda explicat tàcitament a la intervenció que José Luis López Bulla va realitzar en aquell acte i que la reprodueixo com homenatge personal pòstum a l'artista traspassat ahir.

ANTONI TÀPIES, COMISIONES OBRERAS Y EL VIETNAM

Querido maestro Tàpies:

Permita usted a este viejo sindicalista que le rinda el más sentido de sus respetos y la más alta consideración a su compromiso por las libertades que, como todos sabemos, son inseparables las unas de las otras. Este es un homenaje que le debíamos por lo menos desde 1974, y que, por fin, se ha materializado. El caso es que en la primavera de 1974 …

… Cipriano García nos propuso al grupo dirigente de Comisiones Obreras de Catalunya una acción solidaria orientada a facilitar la reconstrucción del Vietnam. Él mismo concretó la manera: podríamos hablar con Antoni Tàpies para que hiciera un cuadro; las correspondientes “copias” las distribuiríamos en los centros de trabajo a un precio módico (más bien “la voluntad”) y el dinero recogido lo enviaríamos a las autoridades vietnamitas.

Se pensó en usar los buenos oficios de Xavier Folch ya que sabíamos de buena tinta que era el Enviado de Tàpies en la Tierra. Y encargamos a Tito Márquez que hiciera todas las gestiones. Tito y Xavier Folch hablaron con el maestro y el resultado fue, como no podía ser de otra manera, óptimo. Tàpies nos regaló el cuadro original y Tito puso en marcha todo el engranaje: la impresión de las copias y la distribución de las tarjetas en las fábricas. El resultado fue una colecta de un poquito más de cincuenta mil pesetas. Una cantidad que hoy podría parecer irrisoria pero que, para la época, no era despreciable, especialmente por las condiciones en que se desarrollábamos la acción colectiva antifranquista.

Lo cierto es que teníamos canales suficientes para enviar directamente ese dinero a nuestras amistades vietnamitas. Pero fue nuestro Ángel Rozas quien, desde la delegación exterior de Comisiones Obreras en París, nos reorientó. Más o menos nos dijo: como tenéis que venir a París para … (ahora no recuerdo exactamente para qué), vosotros mismos se lo entregáis al embajador del Vietnam. Y eso hicimos. De manera que Cipriano García y un servidor –con dos pasaportes más falsos que Judas-- fuimos a París a lo que fuera. Y, tras las gestiones oportunas, Cipri, el mismo Rozas y yo mismo, fuimos recibidos por el embajador. Este amigo y sus colaboradores nos invitaron a unas copitas y a unos pastelillos de guirlache. Explicamos la historia del cuadro, la distribución y nos excusamos por la cifra tan modesta. Ni qué decir tiene que el embajador no salía de su asombro.

Mucho debemos al maestro Tàpies. También a otros grandes artistas. Recuerdo ahora algo sobre lo que, hasta la presente, se ha dicho poco. Por ejemplo, Joan Miró, en 1968, regaló un cuadro con motivos y figuras del Primero de Mayo. Se hicieron miles y miles de litografías que se vendieron como rosquillas dentro y fuera de los centros de trabajo; su destino fue la ayuda solidaria a los presos y sus familias. Es posible que, en no pocas casas de viejos afiliados y amigos del sindicato, sigan todavía mostrando el testimonio de otro gran artista con la causa de los trabajadores, la libertad y la democracia.

Eran tiempos en los que existió un ethos entre artistas y movimiento de los trabajadores en torno a un objetivo explícito: las libertades democráticas en toda España y las nacionales de Catalunya. En todo lo alto estaban Tàpias y Miró, Ibarrola y Genovés, entre otros. Con un gran compromiso que, además de político, era sentimental, en la acepción que Gramsci daba a ese concepto. Posiblemente el momento más clamoroso de ese compromiso fue la gran exposición que se hizo en Milán y otras ciudades italianas en solidaridad con la lucha de los trabajadores contra la dictadura franquista. Que contó con el gran acompañamiento de gentes como Picasso, Miró, Alberti, Pablo Neruda, Joan Brossa, Ibarrola, Tàpies, Genovés, Valdés, Guinovart, Quessada, Seoane, Díaz Pardo, Mercedes Ruibal, Cristóbal, Ortega, Arroyo, Saura, Equipo Crónica... No pocos de estos cuadros y materiales salieron clandestinamente de España; el compañero Alfredo Conte, dirigente del sector de la Alimentación, coordinó todos los detalles de la muy noble intendencia y en Italia fue Carlitos Vallejo quien se ocupó de todos los problemas de la noble intendencia.

Que hoy se rehaga ese compromiso entre artistas y el sindicalismo sería de gran interés. Existe un antecedente, ya en democracia, fue la exposición itinerante Arte y solidaridad. Los pintores españoles y el cartelismo sociopolítico, que recorrió las más importantes de nuestras ciudades.

Querido maestro, le reitero nuestro afecto y nuestra admiración por su coraje democrático y civil.

(extret del blog “Metiendo Bulla” http://lopezbulla.blogspot.com/2010/11/antoni-tapies-comisiones-obreras-y-el.html)

"EMPREMTA DE MA" donació de Tapies a CC.OO.. (1974)

CREIEU-ME. L'ANÈCDOTA QUE US EXPLICO VA PASSAR DE DEBÒ.

2012-02-05T19:23:00.001+01:00

L'any 1966 jo feia el “Segundo de Bachillerato” als “Padres” de Sant Feliu de Llobregat i se'ls hi va passar pel cap de donar-nos unes classes de “Urbanidad” que no estaven als programes oficials d'estudis i a on pretenien donar-nos, tendres infants, unes normes de comportament social i cortesia.

L'encarregat d'impartir docència sobre la matèria va ésser el Padre Dionisio, un venerable i ancià prevere que un dia ens va plantejar el problema de com podíem compaginar el Quart Manament de la Llei de Deu que obliga honorar i obeir als pares, amb el compliment estricte del Vuitè quant la mentida et ve induïda pel teu propi progenitor. Deixant de banda els bons “modos” de la família, moralment el dilema era gros ja que incomplir qualsevol dels dos preceptes i morir-se de sobte sense confessió volia dir anar de cap a l'infern i a mes a mes provocar en el teu pare uns terribles remordiments de per vida.

La cosa va anar així, si fa no fa:

“Queridos niños. Suponed que vuestro padre os dice
-Hoy vendrá a verme el Sr. X pero yo no tengo ganas de verle, así que cuando suene el timbre abres y le dices que no estoy.

¿Que debéis hacer para no ofender a Dios, o bien desobedeciendo a vuestro padre o bien mintiendo?. Pues muy sencillo. Cuando llegase el Sr. X deberíais decirle: -Sr. X, mi padre en este momento no esta. En ese instante girareis la cabeza y disimuladamente musitareis: (-para verle a usted.)”.

Ara que hi penso; algú s'ha fixat si Mariano Rajoy girava el cap dissimuladament quant parlava a la campanya electoral?, perquè havent estudiat amb els jesuïtes a Lleó possiblement es coneixedor i practicant d'aquesta tècnica:. -No subiré los impuestos¡ (mientras no sea Presidente del Gobierno)..........A l'Artur Mas, mes laic ja que va estudiar al Liceu Francès, no li cal dissimular i menteix directament, no gira la cara perquè probablement pensi que l'infern no existeix o si existeix serà mes divertit que el cel i per això, coincidint amb el Mariano, ens fa patir a la terra.

Mariano comença a girar el cap. Fixeu-vos en la boca. ¡Alerta!

BANDA SONORA DEL MES DE FEBRER ( "Veu acordada (sol per a tu)". Canta Franca Masu)

2012-02-01T21:55:00.002+01:00

Diu la Viquipèdia que l'algueresa Franca Masu te com a llengua materna l'italià, i que va decidir aprendre català i cantar en el seu dialecte alguerès quan la Maria del Mar Bonet va actuar a l'Alguer a finals dels anys 90 del segle XX. I fins ara.

“Veu acordada (sol per a tu)” es una cançó del seu disc “Alguimia” (d'Alguer i alquímia) que segurament la podrem sentir a Barcelona el 4 de Febrer a Luz de Gas dintre el cicle de musica d'autor BARNASANTS 2012.

Parlant de BARNASANTS; m'agrada el cartell promocional d'aquest any presidit per Antonio Gramsci i la seva cita “Les idees no viuen sense organització”. Coneixent en Pere Camps, anima del tinglado, pot ésser un carinyós retret a l'espontaneisme del 15M?.

Escolteu "Veu acordada (sol per tu)" fent clic a dalt

"LA FARSA DE LA TOGA SUCIA"

2012-01-30T20:37:00.001+01:00

Ahir, día 29 de gener, es va fer a Madrid una manifestació de recolzament al que representa el Jutge Baltasar Garzón. Del blog “Desde mi cátedra” que edita el Catedràtic de Dret del Treball i Seguretat Social de la “Universidad de Castilla-La Mancha” Joaquín Aparicio Tóvar copio i enganxo, descarat i sense demanar permís, l'entrada amb el poema que va fer per a l'ocasió el poeta Luis García Montero.

La cacería judicial que se ha emprendido contra el juez Garzón indigna cada día a mayor número de personas que asisten con estupor al espectáculo bochornoso de la lenta construcción de la impunidad de los culpables del mayor caso de corrupción de la democracia española, el de la trama Gürtel, y ven cómo se intenta impedir la condena de los crímenes del franquismo. Hoy en Madrid y en otras ciudades varios miles de personas se echaron a la calle para protestar contra estos atropellos. Nada mejor que reproducir aquí un fragmento del poema de Luís García Montero

La Farsa

Son malos tiempos para la justicia.Vengan a ver la farsa,
el decorado roto, la peluca mal puesta,
palabras de cartón y pantomima.

Son malos años para la justicia.

Como el mar no es azul,
los barcos equivocan la cuenta de sus olas.
Como el dinero es negro,
la moneda menguante de la luna
ha pagado el recibo de la noche.

Son malos meses para la justicia.

Se citaron el crimen y el silencio,
no descansan en paz los perseguidos,
el ladrón y el avaro se reúnen
y la ley no responde a la pregunta
de la bolsa o la vida.

Son malos días para la justicia.

Más de cinco millones de recuerdos
naufragan con sus nombres en la cola del paro.
Los vivos han perdido la memoria
y los muertos no tienen donde caerse muertos.

Son malas horas para la justicia.

La política sueña
una constitución en la que refugiarse.
Los periódicos piden
una buena noticia que llevarse a la boca.
El poeta no encuentra
las palabras que quiere para decir la verdad,
reparación, historia,

porque son malos tiempos,
porque los tribunales
se han sentado a cenar en la mesa del rico.
Vengan aquí y observen,
es el tinglado de la nueva farsa,
la toga sucia y el culpable limpio.

HI HA ALTERNATIVES A LES RETALLADES DE CIU. QUE HO SAPIGUEU.

2012-01-29T02:52:00.000+01:00

PODEU “CAER DEL GUINDO” O “CAURE DEL BURRO”, COM VOLGUEU, SI LLEGIU AIXÓ

2012-01-18T01:44:00.002+01:00

Això son uns "guindos" (o cirerers)

Aquest senyor es D. Luis de Guindos (vol remenar les cireres)

El Marc, de Sant Feliu de Llobregat, m'ha enviat un correu electrònic (un e-mail) amb la següent nota informativa pel nostre coneixement:

“Hay que esperar a la primavera, el guindo todavía no da fruto.

1.- Si el año 2007 usted hubiera invertido 1000 euros en acciones del
Royal Bank of Scotland, siguiendo los consejos del hoy ministro de
Economía Luis de Guindos, hoy tendría 29 euros.

2.- Si ese mismo año y siguiendo los consejos del mismo de Guindos
usted hubiera invertido 1000 euros en Fortis, un gigante del sector
bancario, hoy tendría 39 euros.

3.- Si en el año 2008 usted le hubiera comprado directamente de Luis
de Guindos acciones de Lehmans Brother´s por un importe de 1000 euros,
hoy tendría 0 euros.

4.- Si el año 2009 usted hubiera seguido los sabios consejos de Luis
de Guindos e invertido 1000 euros en Cuotas de Participación de la
Caja de Ahoros del Mediterráneo, hoy tendría 0 euros.

5.- Si el año 2007 usted hubiera comprado vino, de La Rioja, Ribera
del Duero o un humilde Jumilla, -me refiero a comprar vino y no
acciones de los vinateros -por un valor de 1000 euros, y se hubiera
bebido ese vino tranquilamente hasta la última gota, hoy , la venta de
los envases vacíos le significaría una ganancia de 69 euros.

Moraleja: tal como están las cosas y dada la solvencia del nuevo
ministro de economía del gobierno de España, más vale no confiar en
los bancos y beber con alegría (aunque con moderación, para que el
vino siga siendo un gran deleite), pero lo suficiente cuando necesites
olvidar en manos de quien está ahora la economía del país.”

EL DARRER LLIBRE DEL PROFESSOR JOSEP FONTANA: “POR EL BIEN DEL IMPERIO. Una historia del mundo desde 1945”. IMPRESCINDIBLE PER A TOTHOM.

2012-01-08T11:34:00.002+01:00

He demanat als Reis d'Orient el darrer llibre del professor Josep Fontana :”POR EL BIEN DEL IMPERIO. Una historia del mundo desde 1945”, i me l'han portat. Quant vaig tenir coneixement de l'obra a finals del mes de desembre passat la vaig voler tenir ràpidament però no va ésser possible ja que, posada a la venda a començaments del mes de novembre, ja s'havia esgotat (me'n alegro), d'aquí que hagi tingut que esperar a Reis..

La historia es una de les meves vocacions frustrades i, de fet, quant em jubili penso rescabalar-me d'aquesta frustració malgrat que, en la seva condició de catedràtic emèrit, ja no podré gaudir del mestratge directe d'en Josep Fontana com m'hauria agradat. Tot el que fa el professor Fontana m'interessa ja sigui investigació, síntesi o teoria de la historia perquè el seu ofici d'historiador el practica vivint en contacte amb els problemes reals de les persones del mon actual fent-nos entendre críticament el marc de les relacions socials en que ens movem..

Només m'he llegit l'introducció de ”POR EL BIEN DEL IMPERIO. Una historia del mundo desde 1945” ja que es un llibre de 1230 pagines de les que 976 son el text i la resta notes bibliogràfiques (el que dona idea de l'extens treball d'investigació que li ha portat quinze anys), a on, amb escriptura àgil i fàcil de llegir, fa un recorregut en el temps des de la fi de la II Guerra Mundial a la crisi econòmica actual amb un capítol final de títol significatiu “Al final del recorrido. El triunfo del capitalismo realmente existente”.

Qui millor que el mateix professor Josep Fontana per justificar l'obra i ho fa a la introducció així:

“Este libro tiene su origen en una preocupación personal. Su autor tenía 14 años cuando terminó la segunda guerra mundial y creció con la esperanza de que se cumplieran las promesas que habían hecho en 1941, en la Carta del Atlántico, los que iban a resultar vencedores en la lucha contra el fascismo, en un programa en que nos garantizaban, entre otras cosas, “el derecho que tienen todos los pueblos a escoger la forma de gobierno bajo la cual quieren vivir” y una paz que había de proporcionar “ a todos los hombres de todos los países una existencia libre, sin miedo ni pobreza”.

Cuando se cumplen setenta años de aquellas promesas, la frustración no puede ser mayor. No hay paz, la extensión de la democracia es poco mas que una apariencia y, lejos de la prosperidad global que se nos anunciaba, vivimos en un mundo más desigual. La pobreza no solo no ha desaparecido en la actualidad, sino que se ve todavía agravada por el encarecimiento de los alimentos, en un mundo que no consigue evitar que centenares de miles de seres humanos, en especial niños, sigan muriendo de hambre cada año.

Era lógico que me sintiera engañado y con derecho a preguntar por las causas de este fracaso, y mi oficio de historiador me ha llevado a hacerlo en la forma propia de mi trabajo”.

BANDA SONORA DEL MES DE GENER ( “El desesperat". Canta Ovidi Montllor)

2012-01-06T09:55:00.000+01:00

Any nou, velles histories, velles mentides......no es cert , com ens volen fer creure, que no s'hi pugui fer res, no es cert que els sàpiga greu tenir que aplicar mides que en diuen “doloroses” i “agressives”. Que no ens continuïn enganyant: ho fan perquè volen fer-ho, perquè es el que han decidit fer, perquè son part d'aquests fantasmagòrics i voraços “mercats” que han trobat, per fi després d'anys preparant el terreny, el moment de retallar drets socials i polítics durament aconseguits, pel seu propi benefici i seguiran ,sense escrúpols, escampant misèria, pobresa, gana, malalties, destrucció per alimentar la seva cobdícia il·limitada. Peró de tant tibar la corda es trencara, segur, però no sabem si caurem del cantó bo ja que altres pescadors d'aigües tèrboles tenen les xarxes a punt.

Any nou, velles histories. ....Ovidi Montllor cantava “El desesperat” a la setena desena del segle XX. Escolteu el seu humor negre, acid, sarcàstic i etern fent clic a sota.

FEM BO L'ANY 2012 COMPANYS. SOM-HI TOTS PLEGATS¡¡¡¡¡

2011-12-31T10:17:00.000+01:00

(Creació de Pere Díez Gil per l'Associació Catalana d'Expresos Politics)

TOT AIXÒ, JO CREC,
QUE HO APANYA UN CRAC!
NO M'ESPERE MÉS,
AGAFE UN TRABUC
I EM FOTO A FER EL RUC
PER ALLÀ ON PUC.

(El desesperat)Ovidi Montllor

FEM BO L'ANY 2012. RECUPEREM AMB ESCREIX ELS DRETS ROBATS

BLOC OLESÀ: RIGOR, AUSTERITAT, ESTALVI, MESIANISME I DEMAGOGIA POPULISTA

2011-12-06T20:17:00.002+01:00

Per be i per mal Olesa de Montserrat i La Passió son indestriables i el Bloc Olesà no s'en escapa. En el darrer “fanzine” que han publicat (el de novembre) en un al·lucinant article titulat “Rigor, austeritat i estalvi” ens presenta un alcalde salvador, quasi Messies, que rememorant el Sermó de la Muntanya de l'evangelista Sant Mateu ens ve a dir paternal: "Benaurats els olesans perquè gracies al meu sacrifici podrem pagar la llum de l'ajuntament" (això es desprèn de l'article titulat “Els sous dels regidors”). I es que, a diferencia del maligne Sr. Jaume Monné que va tenir la barra de cobrar el sou d'alcalde des del primer dia que hi va treballar (i ara, on s'ha vist mai això!, i no entro en si era molt o poc que son figues d'una altra panera), l'alcalde Salvador Prat va treballar a jornada sencera, durant un mes i sense cobrar res¡¡¡, i quan va a Barcelona o a on sigui es paga el bitllet del tren i el dinar de la seva butxaca; no us penseu, menú de 7€ i vi Berichó (ai no, que ha tancat) i es que, m'oblidava, el maligne Sr. Jaume Monné tenia la ma foradada i tirava de beta.

He sentit vergonya aliena al llegir aquest assaig de culte a la personalitat. Tenia coneixement el Sr. Prat d'aquest article? No ha sentit tanta vergonya com sento jo?. Els amics que em queden a Esquerra Unida i Alternativa saben que per motius històrics no m'agrada defensar als socialistes, però, realment cal denigrar algú d'aquesta forma, amb acusacions tant genèriques, a deshora i barroeres?. L'exabrupte i l'acusació gratuïta serà la política d'un Bloc Olesà en minoria si no es capaç d'arribar a acords amb la oposició?.

Penso sincerament que l'alcalde d'Olesa de Montserrat no es un beneit i si de bo les coses han anat com es diu a l'article només pot ser per quatre raons: 1. es mes auster que un eremita, 2. va fort d'armilla i s'ho pot permetre, 3. fa passar gana als de casa o 4. ens ensarrona i ens vol plantar la bleda al clatell. Una força com el Bloc Olesà tan transparent, oberta i participativa, ja ens ho explicarà, però descarto d'entrada el pur i mer desinteres, perquè, tal com he dit, no el considero un beneit a l'alcalde. Vaja, es que ni em passa pel cap.

Peró sigui quina sigui la resposta, tot plegat fa pudor a demagògia populista. Els olesans (be, si mes no jo) volem un alcalde i uns regidors justa i suficientment pagats, que no perdin diners en l'exercici de les seves funcions i si s'ha d'utilitzar de tant en tant cotxe oficial s'utilitza que no passa res, perquè l'alcalde representa als ciutadans i ho ha de fer amb dignitat. Que s'ha rebaixat el sou un 40%, que ha renunciat a la “Visa Oro”, molt ben fet però no cal dir-ho cada dos per tres. Que cobri per favor, que mengi be i no ens faci patir.

El tripartit ja ha estat castigat, el Bloc ha aconseguit nou regidors i permeteu-me que, amb tota modèstia, els hi suggereixi que haurien de deixar la síndrome de la oposició; la oposició son uns altres ara, que els toca governar, abandonant la supèrbia, la prepotència i l'estar de tornada de tot que tant bons resultats els hi ha donat però que ara no serveix per a res i que han d'assumir la responsabilitat dels seus actes sense fugir d'estudi. Peró, sobretot, cal que siguin conscients de que el conjunt del consistori només representa el 46'02% del cens electoral olesà del que, tot plegat, ells son un minso 17'44% i que extramurs hi ha un 53'98% que s'ho mira de reüll i que això els obliga a buscar aliances, a deixar-hi plomes, però també suposa saber qui ets i que vols per a trobar els aliats mes adients. Això darrer es el gran repte del Bloc Olesà i malauradament la seva gran dificultat.

Malgrat el que acabo d'escriure vull fer una darrera consideració: Els agradi o no, m'agradi o no, el Bloc Olesà es, avui per avui, el referent d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa - Entesa de Progrés Municipal a Olesa de Montserrat i malgrat que no el vaig votar puc coincidir en una gran part del seu programa electoral, però com a militant d'Iniciativa per Catalunya Verds i abans del PSUC, mai de mais podré estar d'acord en que la demagogia sigui la senyal d'identitat de l'esquerra amb real voluntat de transformar la societat que representa ICV- EUiA i espero que sabran estar a l'alçada.

P.S. Per començar s'hauria de tenir la honestedat de dir que la real voluntat d'enguany no era eliminar la taxa de clavegueram, que si realment s'ha eliminat ha estat perquè la Diputació ha dit que seria mes car el farciment de mantenir-la que el gall d'eliminar-la.

BANDA SONORA DEL MES DE DESEMBRE ( “El burges". Canta Francesc Pi de la Serra)

2011-12-03T00:55:00.003+01:00

Pere Quart (Joan Oliver)

Francesc Pi de la Serra

El contracte social s'ha trencat. El que enteníem per burgesia, en una mena de mobilitat funcional unilateral i sense el consentiment de la contrapart, s'ha atribuït funcions diferents de les inicialment contractades que eren crear llocs de treball i pagar el salari a qui ocupava aquest lloc. Tot plegat en benefici propi, si, però alguna cosa repartia.

Ara ni això, amb el temps, la cobdícia , l'avarícia i el poder l'han transformada en financer, especulador i altres oficis nous amb nom angles com “trader” “broker”.... No ens ha de venir de nou : Jacques Brel ja cantava al segle passat que

Les bourgeois c'est comme les cochons (Els burgesos son com els porcs)

Plus ça devient vieux plus ça devient bête (Quant mes vells mes animals)

i el nostre poeta Pere Quart ens advertia que

És l’ofici del burgés,

menjar, jeure i no fer res

Aquest poema us el proposo com a banda sonora del mes de desembre (no estem per nadales de fa temps ). El musicà el Quico Pi de la Serra cap a finals dels anys 60 del segle XX i Pere Quart hi retrata amb ironia i sarcasme la figura del burges hipòcrita, improductiu i dropo que viu de rendes. Poseu la fotografia de qui us vingui al cap, serà fàcil trobar-ne.

Si us ve de gust feu clic a sota per a escoltar-la.

¡¡¡VIVA LAS CAENAS!!!

2011-11-24T14:24:00.004+01:00

Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Alternativa ha aconseguit tres escons al Congrés i un al Senat. Be, n'ha guanyat dos i manté el senador. Hi he contribuït amb el meu vot, em sento representat, sé que no es limitaran a seure, treballaran, faran propostes, em consultaran, em demanaran que participi. Guaiteu-los:


El diputat Joan Coscubiela

La diputada Laia Ortiz

El diputat Joan Josep Nuet

El senador Jordi Guillot

Però el regust és agredolç. Uns modestos bons resultats dels meus al conjunt del Regne d'Espanya no amaguen un triomf aclaparador de la dreta, l'enfonsament de la socialdemocràcia (“La cabra pels seus pecats porta els genolls pelats”, deia la meva avia) i l'abstenció, i no s'hi val a parlar del “fet diferencial” català perquè el Partit Popular sigui tercer i no hagi crescut com ho ha fet a la resta del estat. Ras i curt, a Catalunya ha guanyat la dreta nacionalista catalana i espanyola, i a la resta de l'estat la dreta nacionalista espanyola. Mala peça al teler per a les classes populars quant aquests històrics aliats de classe defensen interessos comuns.

Les dretes han sumat a Catalunya 1.730.065 vots, dels que 1.014.263 han anat a parar a Convergència i Unió que n'han guanyat 234.838 respecte l'any 2008 i la resta al Partit Popular. Deu n'hi do¡.

Si d'aquest 1.730.065 catalans destriem els que objectiva, subjectiva i naturalment els convé votar a la dreta (o es que a Catalunya hi ha 1.730.065 de grans fortunes?) de la resta, de debò que ningú va sentir al barrut d'en Duran i Lleida dir allò de "Si explico les meves idees perdré les eleccions"?, o al no menys barrut empresari de la sanitat, ara conseller català retallador del ram Sr. Boi Ruiz la anticonstitucional i antiestatutaria frase de que “no hi ha un dret a la salut”?. De debò que ningú va sentir la programàtica frase del registrador de la propietat (li escau la professió) que serà ungit president pels mercats “Hay que hacer lo que hay que hacer”? programa electoral que va ampliar el president balear del PP Sr. Bauzá amb aquella perla marxista-grouchista de “Sabemos lo que hay que hacer, y por eso haremos lo que hemos dicho que vamos a hacer y vamos a seguir haciendo lo que toca hacer”. De debò que cap ni un dels pobres lliures que va votar a la dreta es va adonar que se'ls hi pixaven a la boca, que clarament deien que els hi anaven a plantar una bleda al clatell, que els hi aixecarien la camisa?.

Doncs dos dies ha trigat el Molt Honorable President de la Generalitat Sr. Artur Mas a perpetrar el frau democràtic amb la legitimitat que, segons ell, li donen les urnes amb mesures que, ni de bon tros, eren al programa de CiU: noves taxes sanitàries, noves pujades del preu dels transports públics, increment de les taxes universitàries, noves retallades als funcionaris,..... i ni parlar de incrementar impostos als poderosos. Pura lluita de classes en una carrera contra rellotge amb el Sr. Rajoy per a demostrar-li que ell la té mes llarga. Ah¡ això si, embolicat amb la senyera perquè, amb patriotica emoció, s'entelin els ulls dels pobres lliures que amb “il-lusió” els hi han “fet confiança”, com els hi agrada de dir, i així amb els ulls entelats no vegin com CiU i PP, plegats a Madrid, tiren endavant les reformes que diuen necessàries per a sortir de la crisi i que ens faran mes pobres i menys lliures.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

2011-11-22T07:03:00.001+01:00

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva, pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu

Dels set darrers versos no n'estic tan segur. Be, de fet només estic segur dels tres primers.

BANDA SONORA DEL MES DE NOVEMBRE ( “Perquè vull". Canta Ovidi Montllor")

2011-11-19T01:55:00.007+01:00

L'Ovidi amb Toti Soler

Hi ha dites per a tot i si be es cert que qui te el “cul llogat no s'asseu quan vol” també es diu en castellà que “nunca es tarde si la dicha es buena”. En aquest darrers dies hi han hagut moltes coses sobre les que m'hagués agradat opinar: el vergonyós menyspreu a la democràcia per part dels”mercats”, la campanya electoral amb un PP que diu amb tot el “morro” que ens enganya, un PSOE que ens pren per “gilipollas”, un 15-M inexplicablement mut....i no passa res¡¡.

Be, amb retard arriba, però, la banda sonora del mes de novembre. Us proposo escoltar “Perquè vull” del malaguanyat Ovidi Montllor que tanta falta ens faria ara.

El Pompeu Fabra defineix “voler”, entre altres accepcions, com “exercir la potencia de l'anima que mou a fer o a no fer una cosa” i jo diumenge exerciré aquesta potencia i aniré a votar “perquè vull” , perquè sé amb certessa qui vull que em representi.

Com sempre feu clic a baix si voleu escoltar "Perquè vull".

¡SI N'ERA DE LLEST EL VELL KARL!

2011-10-26T23:51:00.002+01:00

Nomes que l'Estat ja és incapaç de dirigir l'economia. Peró segur que el barbut de Trèveris en algun lloc també ens ho deu explicar això.

BANDA SONORA DEL MES D'OCTUBRE ( “Impressioni di Settembre”. Canta "Premiata Forneria Marconi")

2011-10-01T17:52:00.006+01:00

Amb el títol de “LA FESTA DE TREBALL” i el subtítol “La primera gran festa popular de la Catalunya democràtica” l'historiador Manuel Vicente Izquierdo ha escrit un llibre que ens explica i dona claus sobre la festa que des de 1977 al 1990 va organitzar el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i que va estar la festa popular més gran celebrada a Catalunya, un lloc de trobada i de convivència on la gent progressista es reunia per compartir i debatre experiències i inquietuds i també per passar un cap de setmana a “tope”, amb esbarjo, en què les reivindicacions s’unien a activitats culturals, amb projeccions de pel·lícules i actuacions musicals.

Es diu que la més multitudinària va ser la de 1979, no ho sé, segurament , però el que si us puc dir es que, del meu record, van haver-hi grans i molt bones actuacions: De casa, Miguel Rios, Raimon, el Pi de la Serra, l'Ovidi Montllor, la Bonet, Companyia Elèctrica Dharma, Oriol Tramvia, Gato Pérez. I de fora dues grans bandes: la britànica i mítica “Dr. Feelgood” i la italiana “Premiata Forneria Marconi”.

De la “Premiata Formeria Marconi”, una banda que interpretava el que s'anomenava rock progressiu, recordo especialment una cançó titulada “Impressioni di Settembre” que us la proposo com a banda sonora del mes d'octubre. Si la voleu escoltar feu clic a baix.

(SEGONA I ULTIMA PART) COM UN “MANUAL “ DE MARXISME VA SER LECTURA PERMESA ALS SOLDATS DEL “REGIMIENTO DE CAZADORES DE MONTAÑA “ARAPILES” 62” ARA FA 35 ANYS.

2011-09-26T23:37:00.005+01:00

"La Pau i la Cultura amb el poble" (Dibuix mig copiat mig de collita pròpia fet pel soldat Martí Obiols al calabós d' "Arapiles 62" (no rigueu que només tenia 22 anys)

Al soldat d'infanteria Martí Obiols li van plantar trenta dies d'arrest que va complir al calabós del “Cuartel General Bautista Sànchez” en companyia del seu llibre “Principios elementales y fundamentales de filosofía” que el Coronel D. Juan Carreño Montero havia tingut el detall de tornar-li.. La veritat es que no es podia queixar, acostumat com estava a guàrdies, retens i cuina aquells trenta dies els va passar sense fotre brot, jugava amb altres presos, llegia, dibuixava i prenia el sol dues hores al dia.

Un bon dia el tinent de guàrdia de torn va decidir “pasar revista a las pertenencias de los presos” i de dins del “macuto” del soldat Martí Obiols va reaparèixer els “Principios elementales y fundamentales de filosofía”. Encuriosit, aquell jove tinent acabat de sortir de de la "Academia Militar"va mirar el llibre, el fullejà una mica i a la pagina 14 va llegir “La ambición de este libro es la de ayudar a cuantos quieran iniciarse en las ideas maestras de Marx y Engels y de su discípulo más eminente, Lenin”...-Soldado, ¿que hace este libro aqui? va cridar escandalitzat. -Mi Teniente el Coronel me ha dado permiso expreso para tenerlo. Se li van posar ulls com taronges i va balbotejar: -¡Ah! Bueno.¡ Si el Coronel lo dice!.

El 25 d'octubre del 1976 el soldat d'infanteria Martí Obiols sortia del calabós del “Cuartel General Bautista Sanchez” amb el seu llibre sota el braç que va estar a la vista i disposició de tothom fins el 31 de desembre en que definitivament va tornar a Sant Feliu de Llobregat. No consta que ningú tingues collons de dir "rojo masón" al Coronel D. Juan Carreño Montero.

COM UN “MANUAL “ DE MARXISME VA SER LECTURA PERMESA ALS SOLDATS DEL “REGIMIENTO DE CAZADORES DE MONTAÑA “ARAPILES” 62” ARA FA 35 ANYS (PRIMERA PART)

2011-09-26T00:27:00.011+01:00

CUARTEL GENERAL BAUTISTA SANCHEZ (RCZM "Arapiles" 62)

Dues notes prèvies per entendre:

1. L'any 1975 la editorial AKAL va publicar el llibre “Principios elementales y fundamentales de filosofía” que recollia les lliçons que sobre Marxisme-Leninisme el professor Georges Politzer va dictar a la “Université ouvrière” de Paris el curs 1935-1936.

2. L'any 1976, en una publicació militar dirigida als soldats de reemplaç s'hi deia:

“EL MILITAR ESPAÑOL NO PUEDE SER.... COMUNISTA O ALIADO MARXISTA...Porque nuestro ejercito luchó contra el Comunismo Internacional en nuestra guerra de Liberación hasta lograr la victoria de las Fuerzas Armadas”.

-----------------------------------------------------------------------------------

Semblava que aquell 26 de setembre de 1976 el soldat d'infanteria Martí Obiols, finalment després de quatre mesos, baixaria a Sant Feliu de Llobregat. Al soldat Martí Obiols l'havien destinat a fer la “mili” a la “3ª Compañia del “Regimiento de cazadores de montaña “Arapiles” 62” aquarterat a la Seu d'Urgell a on hi havia un gran nombre de fitxats per política, per delictes comuns i per “maricóns”.

El matí era radiant, el soldat Martí Obiols ja s'havia vestit amb l'uniforme de “bonito”i l'autocar esperava al pati d'armes quant, de cop, el temut “capitán africanista” D. Carlos Deu Carré va tenir la ocurrència de passar revista als armaris de la tropa. Quant li va tocar revistar el seu, com conills de la xistera d'un mag, de dins van començar a sortir exemplars de la revista “Triunfo”, els llibres “L'11 de setembre i Catalunya”, “Que es el compromiso histórico”, “Que es el imperialismo”, “Principios elementales y fundamentales de filosofía”, un casette de Raimon que li havien portat d'Andorra per a la seva Irene que, la pobra, l'esperava a Sant Feliu..... Bronca del “capitán” al “brigada”.....-¡Le ordené que me vigilara a este rojo¡¡¡.

L'autocar s'en va anar sense el soldat Martí Obiols (ja no baixaria a Sant Feliu fins a llicenciar-se al desembre) que va ser traslladat al despatx del Coronel D. Juan Carreño Montero. El Coronel amb el material incautat s'havia muntat un aparador: -¡Vd. no es soldado ni español....¿A quién adoctrina Vd. con todo eso?. ...amb fúria incontenible va començar a estripar les revistes i els llibres. Quant va arribar a “Principios elementales y fundamentales de filosofia” s'el va mirar pel davant i pel darrera i digué :- ¡Ah! Este solo es de filosofía. Quédeselo..

ELS DE L'ASSEMBLEA JUSTICIA SOCIAL OLESA NO NOMÉS CANTEN, TAMBÉ BALLEN. I QUIN GOIG QUE FAN ARTUR¡¡¡¡

2011-09-20T11:55:00.001+01:00

(si els voleu veure ballar heu de fer clic a la fletxeta del mig sinó no es mouen)

CONTRA LES RETALLADES A LA SANITAT, A L'EDUCACIÓ, ALS SERVEIS SOCIALS, ALS DRETS DE CIUTADANIA, EXIGIM UN AUTENTIC ESTAT SOCIAL I DEMOCRATIC DE DRET (ARTICLE 1 DE LA CONSTITUCIÓ).

TOTS ELS CIUTADANS I CIUTADANES D'OLESA DE MONTSERRAT (I ELS DE BONESVALLS SI VOLEN TAMBÉ) EL DIVENDRES DÍA 30 DE SETEMBRE A LES 7 DE LA TARDA HEM DE SER DAVANT DE L'AJUNTAMENT (D'OLESA DE MONTSERRAT, NO DE BONESVALLS, NO US EQUIVOQUEU).

MENTIDES (I VERITATS) SOBRE ELS SINDICATS

2011-09-15T00:51:00.001+01:00

Hi ha una ofensiva de la dreta mediàtica, política i econòmica contra la imatge i la funció social del sindicalisme confederal. Saben que som el darrer bastió amb capacitat i organització real per a respondre als atacs del capital financer i especulatiu contra les classes populars i intenten desprestigiar-nos amb tota mena de mentides. El problema es que, amb l'escassa pluralitat informativa que hi ha, aquests missatges mentiders fan forat en una part de la societat. La Federació de Industria de CC.OO. ha fet un vídeo a on de forma didàctica, posa en evidencia totes aquestes fal·làcies. Val la pena que perdeu cinc minuts veient-lo per tenir una informació veraç i ,si podeu, difoneu-lo i escampeu-lo.

PERQUÈ HE POSAT LA BANDERA ROJA AQUEST ONZE DE SETEMBRE?

2011-09-11T07:15:00.001+01:00

Fos on fos casa meva sempre hi he posat la Senyera per la Diada Nacional de Catalunya (i quant no em deixaven me les empescava per fer-ho). Feia falta, era necessari. Aquest any també fa falta i es necessari per això també l'he penjada, però juntament amb la senyera he posat la Bandera Roja, símbol històric dels qui amb dignitat exigim viure “sense permís “ de ningú, dels posseïdors del treball sense el qual no es possible la riquesa; en fi, el símbol dels “pobres lliures” (es a dir, dels demòcrates).

Per que ho he fet? Perquè no vull la nació que m'estan oferint, feta d'eteris i falsos principis, de grans i retòriques paraules que només amaguen mancances. Vull una Catalunya de ciutadans amb drets i deures: amb el deure i el dret a treballar dignament per poder viure dignament, amb una fiscalitat que exigeixi de tothom una contribució justa, equitativa i solidaria per a finançar una sanitat pública universal i de qualitat i una escola pública, catalana, laica, democràtica i també de qualitat. Una Catalunya a on no s'ens retallin els drets als més febles per afavorir als poderosos i s'hi facin polítiques per a que deixem de ser febles, a on s'hi trobin a gust els nouvinguts pobres (els altres ja s'hi troben) i ningú recolzi ajuntaments xenòfobs que els emprenyen.........en definitiva perquè vull una Catalunya de ciutadans fraternals, lliures i iguals i no me la donen. Per tot això ho he fet i perquè només amb la Senyera no en tinc prou per a expressar-ho.

LA DIGNITAT (II). O com Llamazares ha evitat la pantomima de Duran

2011-09-03T16:36:00.002+01:00

Com si fos el guió d'una pel-licula el jove Andres Querol (http://andresquerol.blogspot.com/) ens explica com Gaspar Llamazares va desmuntar la comèdia bufa que plegats havien escrit PSOE, PP i CiU arrán de la reforma constitucional.

Plantejament

23/08/2011

Durant el debat parlamentari de convalidació de les darreres retallades de drets laborals el president del govern anuncia per a sorpresa de tothom, que ha pactat amb el cap de PP introduir a la constitució «una regla para garantizar la estabilidad presupuestaria en el medio y largo plazo, en relación tanto con el déficit estructural como con la deuda, que vinculara a todas las administraciones públicas» per la via exprés i sense consultar a la ciutadania.

Des del seu escó, Duran i Lleida agafat per sorpresa, pensa ràpid. Prohibir constitucionalment que l'esquerra pugui dur a terme el seu projecte polític i tornar-se a vestir d'home d'estat. Sona de meravella. Des de l'estrada assegura compartir "l'esperit" de la reforma a l'espera de conèixer "la lletra". Ni un mot sobre la forma en que s'ha negociat, ni el respecte a l'autogovern de Catalunya.

Nus

24/08/2011

La sala de màquines de CiU treu fum. A les portes de les eleccions generals, els estrategs convergents veuen en la proposta una nova oportunitat d'aprofundir en l'anul·lació del PSC: "abans el PSOE que Catalunya". Comencen a pressionar Duran perquè giri. Duran guanya temps, ara proposa que la reforma es sotmeti a referèndum el mateix 20N, però sense exigències: "Creo que el PSOE y el PP se lo tienen que tomar muy en serio y medir si tienen que hacer un referéndum".

Comença el ball de pressions dins de CiU. PSOE i PP volen l'aval de CiU a la reforma per vestir un pacte de despatx de "consens nacional", així que es dediquen a explorar fórmules de compromís que permetin que Duran faci el paper que més li agrada: el català emprenyat amb tots els altres perquè no fan bé les coses i que a última hora s'arromanga per arreglar les "chapuzas" per sentit de la responsabilitat.

Mentrestant el PSC acaba de suïcidar-se electoralment acatant la disciplina del PSOE. Amb l'etern adversari anul·lat comença a aplanar-se el camí per a un suport de CiU a la reforma.

26/08/2011

En el debat de presa en consideració de la reforma al Congrés Duran puja l'aposta: l'acord "és una ruptura del pacte constituent", però ara ja no és necessari un referèndum. La ruptura es podria esmenar tenint en compte els altres partits que van aprovar la constitució. Per deixar clar la seva disposició no vota en contra d'una cosa tan greu com una "ruptura del pacte constituent", senzillament s'absté.

01/09/2011

Duran fa un nou pas i anuncia que "exercirem la nostra responsabilitat amb dignitat". Estan d'acord amb votar la reforma, però necessiten alguna mesura que els hi permeti justificar-ho després d'haver acusat al PSC d'alta traició a Catalunya. Presenten una sèrie d'esmenes per facilitar el joc de negociacions amb PP-PSOE. Per donar-hi màxima emoció (i aconseguir el màxim protagonisme) cal mantenir la tensió fins el darrer moment.

Desenllaç

02/09/2011

Votació de la reforma al Congrés. La fase final de la pantomima està guionitzada i els protagonistes arriben a l'escenari coneixent el seu paper. Prèviament PSOE, PP i CiU passen el rodet a les esmenes de la resta de grups parlamentaris per a que ni tan sols puguin defensar-les al ple. Ves per on, això no suposa cap problema per Duran, tant gelós de les formes democràtiques. Cal garantir que només intervindran els actors que surten al guió.

S'inicia la darrera escena. PSOE i PP escenifiquen moltes corredisses davant de les càmeres cap a l'escó del desitjat Duran, que posant el seu perfil bó al respectable va fent que no amb els llavis premuts. En el darrer moment, per donar el màxim dramatisme, els grups majoritaris registren una esmena transaccional en que es preveu que en circumstàncies excepcionals (tipus desastres naturals) el parlament (territori natural de CiU) pugui autoritzar dèficits a les comunitats autònomes que ho sol·licitin.

Ara ve quan Duran ha d'agafar la paraula i fer el seu paper, el que més li agrada, el que repeteix un i altre cop com els galans dolents dels culebrots. Per "responsabilitat" i un cop salvada la "dignitat" de Catalunya.

Bono, seguint el ritual d'una esmena transaccional, i per tant no presentada dins del termini usual, s'adreça a la càmera per demanar si algun diputat s'hi oposa.

I just en aquest moment, un humil metge asturià a qui els actors han negat el dret a participar en l'obra, aixeca la mà des del seu solitari escó.

Els rostres es desencaixen, la pantomima s'ha desmuntat. "De perduts al riu" pensa Duran que sol·licita (a ell si li deixen parlar) que s'expliqui si el bloqueig és de Llamazares o si també ho és d'ERC. Si més no, podrem acusar d'antipatriotes als independentistes. Però un cop Bono ha negat la paraula a Llamazares ja no hi ha marxa enrere.

L'obra s'ha esquerdat. Els propers dies continuaran buscant un forat en la tramitació per mirar de recuperar-la, però el galan del culebrot ja ha perdut la seva actuació estelar. Trist i cap cot es queixa als periodistes de que en la tramitació no s'han mantingut "les formes"... i tant. Rabiut Zapatero assenyala a Llamazares com a culpable de la manca d'un final feliç, i el sociata guai oficial el titlla de "folclòric".

Llamazares manté el seu rostre preocupat, tan poc apropiat pel vodevil. El discret actor a qui els guionistes havien relegat al paper d'extra, finalment ha arrabassat el paper protagonista al galan.

Ara veieu el trailer del final de la pel-licula

LA DIGNITAT (I)

2011-09-02T17:49:00.002+01:00

Intervenció de Gaspar Llamazares al Congrès dels Diputats en contra de la reforma constitucional (30-9-2011).

BANDA SONORA DEL MES DE SETEMBRE ( Mis impuestos. Canta "Assemblea Justicia Social Olesa"

2011-09-01T09:46:00.004+01:00

Continuen inmisericordes les retallades i les agressions de tota mena als drets de les classes populars per part de les classes poderoses amb la connivència traïdora o previsible dels partits governants, ja sigui el PSOE o CiU.

“PER LA JUSTICIA SOCIAL OLESA DE MONTSERRAT “ ha tunejat aquesta cançó i l'ha transformada en un crit de protesta. No es una gravació d'estudi, és feta des del sentiment i el cabreig. Escolteu-la fent clic a sota i feu-la vostra.

CARTA A LA PRESIDENTA DEL GOBIERNO DE ESPAÑA per Santi Vidal

2011-08-25T20:33:00.005+01:00

Santi Vidal, conegut prohom del Bages, és apostata “in pectore”, Secretari General del Sindicat Intercomarcal de FITEQA del Bages-Berguedà de CC.OO. i altres coses que li donen un dubtós prestigi. Home de finissima, acerada i acertada ploma (d’escriure vull dir, i perdoneu la incorrecció), li faig l’honor d’ésser publicat en aquesta prestigiosa bitàcora per l’escrit que es transcriu tot seguit en el seu bell castellà original. De res Santi.

“Apreciada Señora Merkel:

Mire Usted, yo considero que introducir en la Constitución Española (que fue aprobada por referéndum), elementos mercantilistas y economicistas, como son la limitación del déficit, sin entrar a discutir políticas fiscales (hasta los ricos de todo el planeta piden pagar más impuestos, excepto los españoles) o partidas presupuestarias como la Casa Real y el Ejercito, amen de los fondos reservados, me parece incongruente.

Además me gustaría añadir que la Carta Magna ( como les gusta llamar a la constitución a aquellos que, como Aznar, en su día se opusieron a ella) fue concebida como norma convivencial y de derechos para los ciudadanos de esta barriada de Berlín, no como norma para contentar a Moddy's y a los mercados... pero en fin, si Usted considera, al igual que yo, pero seguro que no coincidimos en lo que debemos cambiar, que debe modificarse la constitución, le pediría que tuviera en cuenta que Alemania es una Republica y esta barriada de Berlín sigue teniendo Rey de la comunidad, quizás sea el momento también de cambiar.

Por cierto, la Ley Orgánica de Libertad Sindical casi tiene la misma antigüedad que la Constitución, ¿tendría a bien considerar su modificación?, creo que puedo sugerirle, cuando tenga tiempo, algunos aspectos que podrían ser de su interés, entre ellos; porque no propone el Mittbestimung- cogestión- (no se si se escribe así) a sus socios y vecinos??

Atentamente

Un vecino”

La regidora de Benestar Social aclareix dubtes sobre la cessió del gimnàs de l'escola Montserrat per a la pràctica del Ramadà (i de rebot aclara altres questions plantejades a "Pagant Sant Pere Canta")

2011-08-23T00:00:00.003+01:00

La regidora de Benestar Social d'Olesa, Georgina Muñoz, ha qualificat de “xenòfob” el contingut d'uns fulls que van aparèixer penjats aquest divendres a diferents espais d'Olesa en els que es convida als ciutadans a queixar-se pel fet que l'Ajuntament hagi cedit el gimnàs de l'escola Montserrat per a què la comunitat musulmana hi dugui a terme el ramadà. Tot i que aquests fulls no van signats, es dóna la circumstància que Plataforma per Catalunya va demanar permís al departament de Governació per realitzar aquest diumenge al vespre una manifestació davant l'escola en protesta, precisament, per la cessió de l'espai a la comunitat musulmana. Finalment, la manifestació no es va arribar a realitzar perquè Governació no va donar el permís pertinent, segons ha informat la regidora.

Entre d'altres qüestions, els fulls repartits divendres pel municipi critiquen que l'Ajuntament hagi cedit a la comunitat musulmana el gimnàs de l'escola Montserrat per tal que aculli reunions entre quarts d'11 i les 12 de la nit, tot afirmant que l'activitat s'està realitzant sense fer cap neteja de l'espai. A més, denuncia també l'escrit, els participants utilitzen el pati “com a lavabo”, i per tant, afirmen que la manca de neteja pot comportar un focus d'infeccions. Per tot plegat, i entre d'altres raons, l'escrit convida als olesans que no hi estiguin d'acord amb aquesta cessió a què es dirigeixin a l'ajuntament i formulin una queixa. Els fulls no van signats, i per tant, no es pot afirmar que els hagi fet Plataforma per Catalunya. Ara bé, es dóna la circumstància que el regidor de Plataforma per Catalunya a Olesa, Francisco Javier Fernández, va adreçar el dia 17 d'agost un escrit a la Comissaria dels Mossos de Martorell anunciant la convocatòria d'una manifestació davant l'escola Montserrat per a aquest diumenge, a les 8 del vespre, en la que hi havia de participar també membres de Plataforma d'altres municipis.

La regidora de Benestar Social, Georgina Muñoz, ha assegurat que tothom té dret a manifestar-se. Ara bé, amb el que no hi està d'acord és amb la raó de la manifestació, que creu té veritables tocs xenòfobs. Com a mínim, l'escrit repartit per Olesa, ha dit, ho és. La regidora ha explicat que, efectivament, i com ja havia informat aquesta emissora, la comunitat musulmana va demanar a l'Ajuntament d'Olesa la cessió del gimnàs de l'escola Montserrat per a la celebració del ramadà, que a Olesa celebren unes 700 persones. Com que la mesquita que hi ha al carrer Església no té capacitat per a totes aquestes persones, la comunitat musulmana va sol·licitar poder disposar d'un espai addicional, que fins ara era el Casal Catequístic. I com qualsevol entitat que demana l'ús d'un equipament municipal, ha dit la regidora, acomplerts els requisits l'ajuntament va aprovar la cessió, que no té cap cost per a l'Ajuntament. En aquest sentit, Muñoz ha assegurat que la comunitat musulmana compta amb una assegurança, i també es fa càrrec de la neteja del gimnàs.

La regidora ha assegurat no entendre el rebuig envers aquesta cessió, i sobretot, que la protesta vagi enfocada a la cessió cap a la comunitat musulmana i no pas, per exemple, pel fet que l'ajuntament, a petició de la parròquia, hagi cedit alguns equipaments municipals per acollir els peregrins participants en les Jornades Mundials per la Joventut. Precisament, i després d'haver fet aquesta cessió fa uns dies, avui mateix tornen a fer nit a Olesa prop de 1.200 joves participants en aquestes jornades. I novament a petició de la parròquia, que ja acull joves a espais com el Casal Catequístic, el local del Cau o les Escolàpies, l'Ajuntament torna a cedir diferents espais municipals, com són el pavelló Salvador Boada, i les escoles Josep Ferrà i Esteva i Puigventós.

Seguint amb el contingut de l'escrit de protesta difós fa uns dies, Georgina Muñoz ha assegurat que és absolutament fals que la comunitat musulmana faci servir el pati de l'escola Montserrat com a lavabo. En aquest sentit, segons la regidora, l'ajuntament ha realitzat diferents inspeccions per comprovar que la neteja era la requerida, i ha dit que es tornarà a fer una inspecció quan l'activitat finalitzi. I si cal fer una neteja extraordinària, es passarà la factura al comunitat musulmana.

La regidora de Benestar Social creu que rumors o mentides com les que recull el full de protesta per la cessió de l'escola Montserrat per a la pràctica del ramadà només pot respondre a una gran desinformació per part de qui elabora aquest escrit. Malauradament, ha dit, sovint es fan córrer rumors sobre el col·lectiu dels immigrants, molts d'ells vinculats a la religió. I aquests rumors, hi ha afegit, només es poden rebatre amb molta informació, i sobretot, deixant molt clar que tots els ciutadans d'Olesa, siguin o no autòctons, tenen els mateixos drets i deures.

En aquest sentit, i pel que fa a la cessió d'un espai municipal, Georgina Muñoz ha recordat que qualsevol entitat olesana pot demanar a l'Ajuntament la cessió d'un equipament públic per a la realització d'activitats diverses. El tràmit s'inicia entrant una instància a l'Ajuntament, i argumentant la petició, tot indicant també si necessita algun tipus de material. I si l'ajuntament ho troba tot correcte i l'espai està disponible, l'espai es cedeix, sigui quina sigui l'entitat que la demana. En aquest cas, s'ha requerit a la comunitat musulmana disposar d'assegurança i que es faci càrrec de la neteja de l'espai, quelcom que per exemple també es demana a les AMPA que sol·liciten durant el mes de juliol l'ús de l'edifici de la seva escola per a la realització del casal d'estiu, per exemple.

De tota manera, ha dit la regidora de Benestar Social, sobretot en temps de crisi és molt fàcil que apareguin aquest tipus d'informacions falses sobre suposats actes de favor al col·lectiu d'immigrants. De fet, aquest és un terme que la pròpia regidora ha rebutjat, que prefereix que es qualifiqui aquestes persones, simplement, com a veïns d'Olesa. De cara a millorar la relació i integració de tots els col·lectius olesans, sigui quina sigui la seva procedència, l'Ajuntament desenvolupa diferents programes a través del departament d'Immigració, vinculat a nivell de pressupost a l'àrea de Benestar Social. Ho explica la regidora. La regidora és partidària d'estudiar la possibilitat que el departament d'Immigració de l'Ajuntament es desvinculi de Benestar Social.

Georgina Muñoz també a convidat els autors de l'escrit en contra de la cessió del gimnàs de l'escola Montserrat per a la pràctica del ramadà que facin l'esforç d'intentar conviure amb els seus convilatans, en aquest cas la comunitat musulmana, per veure que molts dels seus arguments, ha dit, "cauen pel seu propi pes".

Font: Olesa Ràdio

PAGANT SANT PERE CANTA

2011-08-17T20:56:00.004+01:00

L'Ajuntament d'Olesa de Montserrat ha cedit espais públics per acollir joves participants a les Jornades Mundials de la Joventut (catòlica). Sembla ser que la comunitat catòlica olesana ha tingut la pensada de acollir a 112 ciutadans francesos i 1000 italians i el seu rector ha demanat al constitucionalment aconfessional Ajuntament que en algun moment, al anar i/o al tornar de Madrid aquests joves puguin fer nit al pavelló Salvador Boada i a alguna escola.. L'Ajuntament justifica aquesta col·laboració en el fet que “Olesa es un poble acollidor, independentment de religió o raça” en paraules de la regidora Sra. Montserrat Esparbé.

Paradoxalment, ciutadans d'aquest “poble acollidor, independentment de religió o raça”, esperonats pel regidor de Plataforma per Catalunya, el Sr. Francisco Javier Fernàndez (“Pescar en aigua tèrbola a molts agrada” diu l'adagi) han iniciat una campanya de recollida de firmes oposant-se al fet que el constitucionalment aconfessional Ajuntament hagi cedit les instal·lacions del col·legi Mare de Deu de Montserrat a la comunitat musulmana olesana per a celebrar el Ramadà.

Puc comprendre que la comunitat musulmana olesana tingui necessitat d'espais per a celebrar el Ramadà com, al seu entendre, cal ja que es obvi que la seva mesquita no reuneix les necessàries condicions i per tant entenc que hagin demanat a l'Ajuntament l'us d'algun espai públic. Quin? Ha de ser el col·legi Mare de Deu de Montserrat?. No hi entro en aquesta discussió (per cert, aprofito per a preguntar al ciutadà Francisco Javier Fernàndez: si al seu entendre i dels veïns recollidors de firmes, el col·legi Mare de Deu de Montserrat no és el més adequat per a que els musulmans olesans celebrin el Ramadà, acceptaria que utilitzessin algun altre local públic per exercir el seu dret?).

El que no acabo de veure es que la comunitat catòlica olesana necessiti espais públics per a hostatjar els seus fidels peregrins. De debò que en ple, i pràcticament inactiu, mes d'Agost no tenen espais propis suficients? Entre el Cau, la pròpia Església i casa parroquial, la casa de les Germanes de la Caritat i les Escolàpies i no sé si em deixo algun altra, no fan el fet?.

Be, ja que l'Article 16. 3. de la Constitució obliga al nostre aconfessional Ajuntament a cooperar amb l'Església Catòlica i les demés confessions, donem els fets com a consumats. No obstant em ve al cap una darrera qüestió. Ja que l'administració pública ha de servir amb objectivitat els interessos generals m'imagino que l'aconfessional Ajuntament pensarà a passar factura a ambdues confessions religioses de les despeses que s'originin com a conseqüència de l'us dels espais públics: estic pensant en l'aigua, electricitat, neteja, manteniment, personal etz. etz..... Per que tot plegat no serà pas “gratis et amore” oi?.

BANDA SONORA DEL MES D'AGOST( Jenifer. Canten Els Catarres)

2011-07-31T20:20:00.003+01:00

Als nacionalistes catalans que els costa ben poc embolicar-se amb la senyera i que ens recomanen posar el CAT a les matricules per mostrar la nostra identitat arreu a on anem, però que corren a abraçar-se al nacionalisme espanyol quant els hi convé, els hi recomano la cançó. Els Catarres ens posen una mica de refrescant rauxa que contraresti tant fals seny ( el ying i el yang de les virtuts catalanes). Per escoltar Jenifer ( la perfecta “canción del verano”) feu clic a sota..

"COBARDE, GALLINA, CAPITÁN DE LA SARDINA"

2011-07-29T10:32:00.002+01:00

Ja sé que fa cinc dies del desnonament del Clot però no aconsegueixo asserenar-me, cada vegada que veig les imatges m'esvero i us tinc que dir el que penso de vosaltres, del Cos de Mossos d'Esquadra.

Sou uns covards. Les imatges i els fets ho demostren (mireu-vos al video de baix i avergonyiu-vos). Sou capaços de maltractar i agredir a ciutadans pacífics (resistents però pacífics), indefensos i solidaris; sabeu que sou còmplices de la injustícia, però sou incapaços de dir no a uns comandaments que us fan fer el mes absolut ridícul i us desprestigien fent-vos pujar per una escala de ma a un balcó a on us esperen, atemorits, un matrimoni i el seu fill de 12 anys. Us fan creure que sou un cos especial i no sou mes que Airgamboys pujant per la muralla d'un Exin Castillo. Quant era petit al “cole” cantàvem “Cobarde, gallina, capitàn de la sardina”. Jo ara ho canto per vergonya vostra..

Sou tant covards que fins i tot heu demanat als Jutges que els desnonaments no es comuniquin prèviament, que us deixin gestionar a vosaltres el moment. Us oferiu a fer la feina bruta sense testimonis, amb traïdoria. Ara entenc perquè era necessari que tinguéssiu un Codi Ètic, també entenc perquè no el volíeu.

Quant us veig amb la disfressa de Tortuga Ninja colpejant a persones assegudes a terra, aconseguiu que tingui mes respecte pels “grisos “ del franquisme que per vosaltres ja que fins i tot ells s'exposaven mes sense tanta "parafernalia".

No us puc tenir respecte perquè no voleu ser els garants de les meves llibertats (al cap i a la fi la vostra obligació). Ara quant us vegi només us podré imaginar com a “saltabaranes” i se m'escaparà el somriure per sota el nas. Quants us vegi amb el passamuntanyes tapant-vos la cara us miraré descarat als ulls i hi veure la por reflectida. Segur que continuaré rebent , ja sé que no us en estareu, tampoc sé si estic cometent un delicte dient el que penso, se me'n fot. però per la meva salut mental ho tenia que dir.

Violència policial per desnonar una familia al Clot (Barcelona). 25 de juliol de 2011

2011-07-25T23:58:00.002+01:00

Ho agafo del Bloc del professor Manuel Delgado

EL COR DE LES APARENCES - Bloc de Manuel Delgado

Fa unes entrades insistia en que la repressió anava a ser el nou “fet diferencial català” en relació a les mobilitzacions socials, siguin sota la marca 15M o amb qualsevol altre àmbit, com ara el dels desnonaments. Creiu-me, matxacaran qualsevol cosa que es mogui. A l’espera de quin seran els triats per ser el caps de turc de la protesta davant el Parlament, la missió de garantir que els desnonaments es duguin a terme sigui com sigui ha tingut avui una expressió especialment brutal. Quan un centenar de persones intentaven impedint que una dona i els seus dos fills fossin deixats al carrer al barri del Clot de Barcelona, en concret al carrer Andrade, els mossos d’esquadra han intervingut carregant contra els aplegats. Vivim en un món en el que els grans delinqüents no sols no són castigats, sinó que reben tota mena de privilegis i proteccions, mentre la policia es dedica a deixar gent humil sense llar. Decididament hi ha motius per indignar-se i per molt més. Les imatges recollides per BTV són prou explícites.

75 ANIVERSARI DEL COP D'ESTAT CONTRA LA II REPÚBLICA . UN PASSAT QUE ENCARA ENS CONDICIONA I PROVOCA DOLOR.

2011-07-18T08:41:00.000+01:00

GLORIA AL EJERCITO DE ÁFRICA. ESPAÑA POR ENCIMA DE TODO. RECIBID EL ENTUSIASTA SALUDO DE ESTAS GUARNICIONES QUE SE UNEN A TI Y A OTROS CAMARADAS DE LA PENÍNSULA EN ESTOS MOMENTOS HISTÓRICOS. FE CIEGA EN NUESTRO TRIUNFO. VIVA ESPAÑA CON HONOR. GENERAL FRANCO.

(Telegrama enviat el 18 de Juliol de 1936 als quarters generals de les vuit divisions peninsulars de l'exercit.)

SI ES NECESARIO FUSILARÉ A MEDIA ESPAÑA (Francisco Franco. Historia de un mesianismo)

EM PENSO QUE CAL DONAR UN PAS QUALITATIU EN LA MOBILITZACIÓ CONTRA LES RETALLADES DEL CAP D'OLESA

2011-07-16T01:03:00.002+01:00

Sant Feliu de Llobregat (1979). El primer consistori democràtic i dirigents socials encapçalant la manifestació unitària reclamant l'ambulatori. (Font: "Sant Feliu de Llobregat. Identitat i Historia", 2002)

El dijous día 14 la resposta ciutadana a la convocatòria de “Asamblea Justícia Social” contra les conseqüències de l'ERO de Mútua de Terrassa al CAP d'Olesa de Montserrat (pel cap baix, eliminació de l'atenció d'urgències a les nits i caps de setmana) va ser prou bona, es va fer un llarg recorregut pels carrers i ens vam fer veure a molta gent. Per mesurar d'alguna manera, em penso que no m'equivocaria gaire si digues que els manifestants haguéssim omplert el Teatre de la Passió.

-I ara que? li vaig preguntar a l'acabar, a un regidor membre del govern municipal. Vam coincidir en que caldria donar continuïtat, organització i eficàcia al bon treball iniciat per “Asamblea Justicia Social” i sense protagonismes de ningù, anar urgentment cap a la concreció d'una plataforma amplissima i organitzada del teixit social (de tota mena: associatiu, recreatiu, cultural, polític, sindical....) olesà per a (afegeixo jo) donar forma i contingut al “front comú” anunciat per l'Alcalde d'Olesa, i poder arribar “fins a on faci falta” contra aquesta mesura, “que perjudicaria greument l’atenció sanitària a prop de 24.000 persones” seguint amb les paraules del mateix alcalde. Penso que es important en aquest moment i situació concreta crear aquest procés de participació i mobilització ciutadana amb el clar lideratge d'un alcalde i un consistori net d'hipoteques que com una mena de "primum inter pares" ho impulsi.

Permeteu-me que faci memòria de les mobilitzacions que vaig viure a Sant Feliu de Llobregat el 1979 per aconseguir el primer ambulatori de la ciutat. Les plataformes ciutadanes van protagonitzar una lluita en complicitat directa i sense fissures amb el primer consistori democràtic, l'alcalde Francesc Baltasar no va dubtar a encapçalar les manifestacions i la ciutadania no va dubtar a acompanyar al seu alcalde, fent pressió, als processos de negociació que es van produir. Modestament opino que aquest es el camí.

SORT EN TENIM DE CONVERGENCIA I UNIÓ ELS OLESANS

2011-07-10T01:55:00.001+01:00

Si hem de fer cas de les noticies que corren, la Mútua de Terrassa ha presentat un expedient de regulació d'ocupació (ERO) amb la pretensió de acomiadar 148 treballadors i reduir la jornada de treball i el sou al 36% de la plantilla. La Mútua justifica aquesta decisió en que les retallades de la Generalitat els ha reduït l'activitat un tres per cent i la resta la paga un dos per cent mes barata. Com que l'únic CAP d'Olesa de Montserrat el gestiona precisament la Mútua de Terrassa, tenim mala peça al teler perquè sembla que això suposarà tancar el serveis d'urgències de nit i cap de setmana a la nostra vila, precaritzant encara més l'insuficient sistema sanitari públic. No és ociós recordar al qui tingui la memòria flaca, que el govern de la Generalitat de Catalunya ès recolzat per la coalició de dreta nacionalista (catalana) Convergència i Unió (CiU) que va guanyar les eleccions al parlament amb un programa electoral a on enlloc es proposava retallar serveis essencials pel benestar dels ciutadans. Queda dit.

Així les coses, CiU s'ha adreçat a l'alcalde Il·lustríssim Sr. Salvador Prat, dient-li que “si les noticies es confirmen el Grup Municipal de CiU s’ofereix a col·laborar amb l’Equip de Govern per cercar una proposta que sigui favorable per als ciutadans d’Olesa” ¡com si CiU d'Olesa fos un ens deslligat del seu pecat original i planés per sobre del bé i del mal!, ¡com si la portantveu del grup municipal de CiU, Sra. Jou no fos il-lustre diputada (per cert, i dit sia de pas, convenientment instruïda per a ésser traslladada de forma segura al Parlament el 15-6 a diferencia d'altres diputades/ats) i no hagués votat els pressupostos de la Generalitat que han permès la tisorada, conjuntament amb la formació de dreta nacionalista (espanyola) Partit Popular (PP)!.

Fem volar la imaginació. Quina pot ésser aquesta proposta que sigui favorable a la ciutadania olesana segons CiU? Al meu entendre no pot anar mes enllà d'implorar al Molt Honorable Artur Mas que tingui pietat de nosaltres i ens discrimini positivament i si tots els grups municipals de CiU fan el mateix ja m'explicareu, o bé fer un conveni amb Metges sense Fronteres a fi de que atenguin benèficament a tots aquells ciutadans que no puguin pagar-se la pòlissa de cobertura sanitària de la Mútua de Terrassa. Esperpèntic.

CAL PLANTAR CARA. DIJOUS DÍA 14 DE JULIOL A 2/4 DE 9 DEL VESPRE JO SERÉ DAVANT DE L'AJUNTAMENT D'OLESA DE MONTSERRAT CONTRA LA TISORADA QUE ENS VOL IMPOSAR LA DRETA .

BANDA SONORA DEL MES DE JULIOL (Vigilante man. Canta Woody Guthrie)

2011-07-02T07:58:00.005+01:00

Durant la greu crisi econòmica dels anys 30 del segle XX coneguda com a Gran Depressió, molts ciutadans empobrits d'estats, també pobres, dels EE UU (Oklahoma, Kansas, Tennesee....) volien emigrar al Califòrnia. Es van posar moltes restriccions a aquestes emigracions i les companyies ferroviàries van contractar “vigilantes” (sic) que es dedicaven a buscar als clandestins pels vagons de carrega i les estacions apallissant-los i, fins i tot matant-los sense contemplacions.

La cançó “Vigilante man” ens conta les pors, la incomprensió, i el desencís d'aquelles persones que, fugint de la misèria, es trobaven a homes igual de miserables que, per unes monedes, volien frustrar la seva arribada al “paradís”. Us ofereixo la versió de Woody Guthrie que la cantava amb coneixement de causa com s'explica a la pel-licula “Bound for Glory”. Clic a baix.
.

POTSER EM PINTIN EL CLATELL, O NO

2011-06-19T08:04:00.005+01:00

Demà a la la tarda em manifestaré a la Plaça de Catalunya de Barcelona. No sé exactament per que ni qui em convoca, però sé que es important ser-hi. Em fa l'efecte que em manifestaré de cop per tot el que m'he anat manifestant des de que tenia disset anys (i els vaig fer el 1971) de mica en mica i en moments puntuals però sense parar. Sembla ser que ara els indignats som més dels que érem abans, em crescut en nombre. Això es bo, m'agrada i per això hi vull ser.

Jo em manifestaré (els demés segurament també) contra les retallades que posen en perill el nostre precari Estat del Benestar aquí i a Europa, contra la reforma laboral i els atacs a la negociació col-lectiva, contra les retallades fiscals i les contínues rebaixes d’impostos que només beneficien els rics mentre es buida el tresor públic, per un canvi en el model redistributiu i un sistema de fiscalitat progressiva, ambiental i solidària, per la implantació d'una renda bàsica de ciutadania incondicional, una política d’habitatge que protegeixi les persones més vulnerables i en risc d’exclusió social per una economia global sostenible, productiva i no especulativa, contra la corrupció. En fi per una democràcia autènticament representativa, participativa i deliberativa...etz. etz.. etz....i per la dimissió del obscur Honorable Felip Puig també.

I em manifestaré com a ciutadà adherit a Iniciativa per Catalunya Verds i afiliat a Comissions Obreres ¡faltaria més¡ a risc de que algú m'esbronqui, em xiuli o em pinti el clatell, perquè, siguem clars, la majoria de les demandes dels nous indignats, el meu partit i altres organitzacions polítiques d'esquerres, sindicals i cíviques fa anys que les prediquem al desert.

Es necessari, en el context d'involució social que es viu, que "la ciutadania es mobilitzi de forma pacífica per dir no a la direcció que estan prenent les polítiques econòmiques tant del Govern de la Generalitat com del Govern de l'Estat en els seus pressupostos" on la inversió en polítiques socials es retalla de forma "dràstica". Per altra banda perquè, el pacte per l'euro pretén imposar un model econòmic sobre la tesi que Europa només pot competir amb la resta d'economies mundials si deprimeix els salaris dels treballadors i treballadores i si redueix dràsticament l'Estat del benestar. Són exigències de caire neoliberal de la Comissió Europea que no responen a una economia al servei de les persones sinó al servei d'uns pocs". Ves per on, això ho diu la diputada Laia Ortiz que va ser esbroncada l'altra dia igual que al Joan Boada.

Tant de bo totes les persones que demà ens agermanarem a la Plaça de Catalunya ho fem de nou el dia 21 a la manifestació que en el context de la Jornada d'Acció Europea per una Europa Social, convoquen els sindicats a les sis de la tarda davant la seu del Foment del Treball Nacional.

BANDA SONORA DEL MES DE JUNY ( La poesia es un arma cargada de futuro. Canta Paco Ibañez)

2011-06-02T12:55:00.002+01:00

Un dels punts de referencia cultural de la lluita contra el franquisme, Paco Ibañez, va estar a la Plaça de Catalunya amb els indignats. A ells dedico la banda sonora del mes de Juny. Podia haver sigut el Paco cantant “¡A galopar!” de Rafael Alberti però m'ha semblat massa èpic, i jo es que em miro el moviment dels indignats amb il-lusió i esperança però amb esperit crític i per això he preferit “La poesia es una arma cargada de futuro” de Gabriel Celaya. Si feu clic a baix l'escoltareu i ojala ben aviat poguéssim cantar amb convicció “¡A galopar!”.

CAMPIONS!!! VISCA EL BARÇA I LA REVOLUCIÓ!

2011-05-29T09:56:00.000+01:00

Copío descarat l'entrada que el professor Manuel Delgado ha fet al seu bloc “El cor de les aparences”. No crec que em reclami cobrar drets d'autor.

Acabo d’arribar de Plaça Catalunya. A l’acampada se sentia cridar “Visca el Barça i la revolució!” Una barrera humana a cada entrada a la plaça ha blindat els acampats front el aldarulls que s’han produït. Ha estat un altre cop emocionant. Què justifica ara l’estrambòtica operació higiènico-policial d’ahir?

En resum Barça 3 – Manchester O; Acampats 2 – Felip Puig 0. Una altra gesta.

HONORABLE FELIP PUIG, TENIU UN MORRO QUE US EL TRAPITGEU

2011-05-28T13:47:00.006+01:00

VEGEU LES DURISSIMES AGRESSIONS DE QUE VAN SER OBJECTE ELS MOSSOS D'ESQUADRA PER PART DELS INDIGNATS EL 27-5-2011 A LA PLAÇA DE CATALUNYA DE BARCELONA. PODEU VEURE COM ELS SOFISTICATS MÉTODES DE GUERRILLA URBANA UTILITZATS PELS REVOLTATS VA POSSAR EN QUESTIÓ ELS PRECARIS MITJANS DE QUE DISPOSA LA POLICIA.

¡POBLE CATALÁ, TOTS UNITS EN DEFENSA D'AQUESTS ABNEGATS DEFENSORS DE LA NOSTRA DEMOCRACIA QUE POSA EN PERILL ELS SOVIETS DE LA PLAÇA DE CATALUNYA! ¡ENDARRERA AQUESTA GENT TAN UFANA I TAN SUPERBA!

SIA NOTORI A TOTS ELS CIUTADANS D'UNA VEGADA PER TOTES, QUE.....

2011-05-27T06:28:00.002+01:00

.....davant la noticia apareguda el dia 23de maig a “El Periodico de Catalunya” a on Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa i Entesa pel Progrés Municipal (ICV-EU i A-EPM ) feien una “Menció especial per als municipis on han aconseguit ser la llista més votada, com el Prat de Llobregat, Olesa de Montserrat o Sant Feliu de Llobregat”, i fart com estic, de que amics, coneguts i saludats em preguntin (de bona fe uns o amb segones altres) si ENTESA DELS OLESANS - INICIATIVA-ESQUERRA VERDA (EO-I-EV) hem guanyat les eleccions municipals a Olesa de Montserrat haig de dir d'una vegada per totes QUE NO!. La llista a que es refereix la nota de premsa es BLOC OLESÀ - ESQUERRA UNIDA I ALTERNATIVA-ENTESA (BO-EUIA-E).

Potser caldrà aclarir als que van de bona fe (els que van amb segones ja saben de que va) i se'ls hi queda la cara de badoc, que per aquestes eleccions municipals les direccións de ICV i EPM van decidir d'acord amb la de EUiA que, malgrat sempre havia estat així, la seva referencia no seria l'Entesa dels Olesans sinó el Bloc Olesà ja que, amb pragmàtic i utilitarista criteri, no era qüestió de tirar els seus vots a la claveguera tan necessaris per a la Diputació i el Consell Comarcal. El Bloc Olesà va acceptar i l'Entesa dels Olesans va callar davant els fets consumats. No valoro, de moment només explico. Heu pres nota?. Doncs no ho tornaré a dir¡.

EL BALL DEL CORNUT DE CORNELLA DE TERRI

ELECCIONS MUNICIPALS 2011 A OLESA DE MONTSERRAT. FAVES COMPTADES

2011-05-23T12:21:00.002+01:00

COMPARATIVA AMB 2007

Font:Ajuntament d'Olesa de Montserrat

L'ENTESA DELS OLESANS: UNA COLLA DE RADICALS, CRITICS, EXCENTRICS I SINISTRES

2011-05-13T19:19:00.005+01:00

Fixeu-vos bé en la fotografia. Hi veieu al Jordi, la Meri i el Pep. Ells encapçalen la candidatura municipal de l'Entesa dels Olesans i són gent d'Iniciativa per Catalunya-Verds i del Col-lectiu Socialista d'Olesa. Són els meus. Ni poden ni volen dissimular: son persones radicals, crítiques, excèntriques, sinistres......com la majoria de vosaltres.

Son persones radicals, no pas per que estiguin sempre cridant i volent fotre-ho tot enlaire (son mes bé de bon tarannà), sinó perquè volen anar a l'arrel de les coses. A l'arrel de la democràcia, de la participació ciutadana, contra la demagògia, la xenofòbia, el populisme de bar.....

Son persones crítiques , no per que vagin per les barberies i botigues posant verd al veí, sinó perquè actuen amb criteri que els permet contrastar idees i decidir amb seny ( i quant convé amb la necessària rauxa, tot plegat tan català).

Son persones excèntriques, no per rares i extravagants sinó perquè no els agrada ser al centre polític, que es la forma de no mullar-se el cul i, ens agradi o no, la historia (i la actualitat) ens ensenya que la societat es mou en una lluita permanent entre el poderós i qui només té la seva força de treball per vendre-la (tant se val treballadors per compte aliena o autònoms), i per això dins de la seva excentricitat son....

Son persones sinistres, no per malintencionades ni llóbregues, sinó perquè no volen estar a la destra de Deu Pare esperant tranquil·lament la salvació en el més enllà, sinó perquè són de l’esquerra de la societat i estan amb qui necessita treballar per a viure, els pobres, els immigrants (si, perquè primer els de casa i ells també són de casa), amb qui necessita i exigeix, perquè la paga, escola i sanitat pública de qualitat...., en definitiva, amb qui vol recuperar i fer seus els valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat ara i aquí.

Aus exòtiques (no rapinyaires, això si), a diferencia d'altres, a l'Entesa no els fa vergonya dir que son polítics i que fan política, perquè l'entenen com l’ètica dels afers públics i perquè si no la fan hi ha que la faràn sense ètica ni estètica.

Retornem, doncs, les paraules al seu sentit més pur i primigeni i si us reconeixeu com a persones radicals, critiques, excèntriques i sinistres, el 22 de maig no us quedeu a casa, sortiu de l'armari i busqueu el Jordi, la Meri i el Pep que els trobareu amb una bona colla més.

EL 22 DE MAIG ELECCIONS MUNICIPALS

2011-05-06T20:19:00.002+01:00

LA GENT D'INICIATIVA PER CATALUNYA-VERDS I DEL COL-LECTIU SOCIALISTA D'OLESA .

¡¡ELS MEUS!!

BANDA SONORA DEL MES DE MAIG ( Sotto le stelle del jazz. Canta Paolo Conte)

2011-05-03T10:51:00.001+01:00

Molt conegut i seguit a Europa, al Regne d'Espanya és, inexplicablement, quasi desconegut. Al Paolo Conte me'l va descobrir el Quico Pi de la Serra quant vaig escoltar la meravellosa versió al català que va fer d'aquesta cançó (Sota dels astres del jazz), amb una perfecta transposició de girs lingüístics del italià al català (us pot semblar una tonteria però m'impressiona “così eravamo noi” per “així érem tots plegats”). Vaig xalar amb ell (amb el Paolo vull dir) al Teatre Grec de Barcelona el 3 de Juliol del 2005. Inoblidable.

Escolteu-lo fent clic a baix i segur que us agrada, segur

COMPANY: EN DEFENSA DELS DRETS CONQUERITS, AQUEST 1er. DE MAIG NO ET QUEDIS A CASA

2011-04-29T09:33:00.000+01:00

LA LLODRIGADA NEGRA DEL PARTIT POPULAR

2011-04-28T10:26:00.004+01:00

A aquestes alçades de la pel·lícula no cal que us digui, però us ho dic, que aquest personatge de la fotografia , a qui si li poses una gorra de plat amb una calavera no costa gens d'imaginar-lo com els oficials de les SS que ens han retratat a les pel·lícules de nazis, es el que ha deixat escrit al Facebook, “en privat” (?), que en “un país serio” (!) José Luis Rodríguez Zapatero, Joan Saura, Joan Boada i Joan Herrera, “estarían en la cárcel, en galeras, Siberia, Guantánamo o Auswich’(sic)” i que en un “país normal” (!!) el periodista de RAC1 Jordi Basté també estaria a la presó. Tampoc cal que us digui, però també us ho dic, que aquest personatge, que va ser el cap de llista de Ciutadans a Martorell a les eleccions municipals del 2007 ara es el segón de les llista del PP de Martorell a les eleccions del 22 de maig, perquè “en les darreres autonòmiques, el PP va obtenir 1.160 vots, mentre que entre C's i PxC hi ha una bossa d'un miler de vots que volem captar" segons ha manifestat Francesc Arpal que encapçala la llista. Quin es l'equivalent català de “Dios los cria y ellos se juntan”?.

Ja s'ha dit a tort i a dret que al Regne d'Espanya aparentment no hi ha extrema dreta perquè s'amaguen sota la capa del PP, però en aquest moment d'eufòria s´els hi escapa la llodrigada i els bocamolls es sinceren i fa por el seu concepte de “seriositat” i “normalitat”perquè, m'imagino, que el que desitgen per al Zapatero, el Saura, el Boada, l'Herrera i el Basté es pot fer extensiu a tots els ciutadans que no estem d'acord amb ells i que volem un estat de dret a on no es tanqui la gent a la presó per motius d'opinió i a on no es vulgui exterminar a l'adversari.

El ciutadà Vicente Casal, que així es diu el personatge de la fotografia, ha demanat disculpes si algú s'ha sentit ofès, i pel que a mi fa (que no m'ha ofès sinó que m'ha espantat), es pot fotre les disculpes als collons perquè son mes falses que un “duro sevillano” ja que, en símil catòlic, es un acte d'atrició i no de contrició, es a dir, demana perdó no perquè tingui dolor del pecat comés, sinó perquè li ha exigit el PP que veu que la maniobra electoral si li va en orris. Vicis privats i públiques virtuts.

Coneixent aquesta gent i la forma d'actuar que tenen, tot plegat em fa molta por però cal dir-ho, cal que no callem..

AVUI ES 14 D'ABRIL I FA 80 ANYS ES PROCLAMAVA LA II REPÚBLICA ESPANYOLA (III REPÚBLICA CATALANA?)

2011-04-14T10:53:00.002+01:00

Darrerament faig poques entrades al blog, però no puc deixar de commemorar aquella gloriosa efemèride. A casa hem posat a la façana la bandera tricolor. Oi que fa patxoca?. Es de seda.

M'agraden els valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat. Malgrat que no hi ha res perfecte la República avui te mes sentit que mai.

Així, de gom a gom, estava la Plaça de Sant Jaume de Barcelona aquell 14 d'abril de 1931

BANDA SONORA DEL MES D'ABRIL.( Vete de mi, cuervo negro. Canta "Flopa Manza Minimal"). Missatge als "Testigos Cristianos de Jehová" "et álii"

2011-04-03T00:08:00.012+01:00

L'altre dia van venir a casa per enèsima vegada membres de la secta “Testigos Cristianos de Jehová” (en català “Testimonis Cristians de Jehovà”?) gent pesada que no paren d'emprenyar malgrat que cada vegada els hi dic que no tornin més, que si em cal ja els cridaré. No hi ha res a fer. A les 10 del mati volien parlar amb mi sobre el Japó, Líbia...el mon. Jo estava treballant, tenia feina urgent i vaig perdre l'oremus, ho reconec, els hi vaig dir que si havia déu que consentia tot això era un “fill de puta”. Demano perdó a les putes i els seus fills.

A veure si entenen el missatge escoltant a "Flopa Manza Minimal"" a la banda sonora d'Abril (si fan clic a baix).

Aquí es a on tallen el bacallà de debò.

BANDA SONORA DEL MES DE MARÇ (A pesar de todo. Canta "Las madres del cordero")

2011-03-04T14:17:00.003+01:00

Diferents contexts, conjuntures i paradigmes però tot igual d'esperpèntic, tots igual d'esperpèntics: Nueva Rumasa, Gürtel, els ERO andalusos, el cas Palau, Pretoria, els guanys d'escàndol de la banca i les grans empresses, la reforma laboral i els milers de llocs de treball que crearia...... i ara diu que volen empaitar a quatre aturats que es guanyen quatre duros ( un cada un) en negre. Aneu a la merda.

“A pesar de todo” era el final de l'obra de teatre “Castañuela 70” que a mitjans dels ídem del segle XX interpretaven com podien el grup musical “Las Madres del Cordero” i la companyia de teatre “Tábano”. Era un espectacle irreverent, políticament incorrecte per al franquisme i que tot pentinant la societat espanyola deixava anar tota la caspa untada de brillantina que existia. Ara som europeus i globals; diferents contexts, conjuntures i paradigmes però tot igual d'esperpèntic, tots igual d'esperpèntics. Si fas clic a baix ho entendràs.

BANDA SONORA DEL MES DE FEBRER (El comptador d'estrelles. Canta Jaume Sisa)

2011-02-02T13:50:00.004+01:00

El cervell és imprevisible i et porta, sense que tu hi hagis pensat, a situacions oníriques de barreja entre el passat i el present. Això m'ha passat amb “El comptador d'estrelles” tema que Jaume Sisa va incloure al seu àlbum “La galleta galàctica” del 1976.

Qui es avui aquest comptador d'estrelles que “camina i mira al cel, badant com si fos cec”, “coneix el nom dels més terribles déus nocturns” i “sent la buidor de tantes nits sense miralls”?. Pots no saber-ho però si imaginar-lo. Jo ho he fet i li he vist la cara.

Com sempre feu clic a baix i escolteu-la (com sempre també si voleu)

RESPOSTA DEL PARTIT POPULAR A "“La miserable demagògia del Partit Popular (PP) d'Olesa de Montserrat”

2011-01-30T02:47:00.001+01:00

El PP olesà ha tingut a be replicar l'entrada “La miserable demagògia del Partit Popular (PP) d'Olesa de Montserrat” rèplica que transcric amb molt de gust a la vegada que la contesto breument tancant, pel que a mi respecta, la polèmica (si no en diuen alguna de molt més grossa).

En resposta a la carta de Martí Obiols
A diferencia de usted nosotros no vamos a caer en los tópicos fáciles como los que utiliza para descalificarnos, ya que no insulta el que quiere sino el que puede y este no es su caso. Usted se centra en uno de los puntos menos importantes de nuestro decálogo de intenciones, con el que nos vamos a presentar a las próximas elecciones municipales para tildarnos de racistas y populistas, dejando de lado medidas más importantes que tomaríamos si llegamos a gobernar.Como son medidas para crear empleo, como bajaríamos los impuestos o aumentaríamos el número de agentes de policía. Quizá es que usted cree, que como nuestro actual gobierno municipal no ha cumplido sus promesas electorales todos somos iguales y que en campaña electoral todo vale con tal de ganar votos. Pero con nosotros se equivoca, ya que todo lo que prometemos pensamos cumplirlo. Nuestras medidas no son populistas, ya que creemos que lo que planteamos son soluciones a las carencias actúales de nuestros vecinos en Olesa y que si gobernamos intentaremos solucionar.Usted se centra en nuestra segunda medida, “Primero los nuestros, becas de comedor, libros, ayudas sociales en general, primero para los de aquí, no podemos permitir que personas que no han contribuido nunca en Olesa se beneficien de nuestros impuestos.”.Nosotros con esta idea planteamos lo que piensan muchos de nuestros vecinos, que quizá no sean tan buenas personas como usted y que trabajan para pagar y pagar impuestos y no recibir nada a cambio. Que cuando tienen un problema y acuden a pedir una subvención para el comedor o guardería para sus hijos, o peor cuando su situación económica es precaria y necesitan la ayuda de servicios sociales, siempre reciben la misma respuesta, “no cumple los requisitos”. Y como no estamos de acuerdo así lo expresamos, ya que creemos que tal y como están las cosas esto debe cambiar.Si tenemos que llegar a plantear esta propuesta, es porque nuestro país (España), ha pasado de ser uno de los más prósperos de Europa, a ser uno de los que más penurias económicas están pasando por culpa de las políticas del gobierno socialista de Zapatero, que han provocado que al contrario de lo que pasaba antes, ahora sean los de aquí, puede llamarlos, españoles, catalanes o olesanos los que necesitan ayudas sociales y por eso nosotros creemos que primero hay que ayudarles a ellos, y no es por racismo ni xenofobia es porque estas personas que han estado contribuyendo al sistema durante muchos años ahora necesitan que el sistema les ayude a ellos.Si quiere un ejemplo puede visitar la recepción del ayuntamiento y echarle un vistazo a que personas han recibido mayoritariamente las ayudas para pagar el alquiler.

i jo contesto

Les duplico en castellano por deferencia.

Nunca es tarde, aunque ya me preocupaba que después de un mes y medio nadie se diera por aludido, pero parece ser que lo que leí en aquel panfleto no fue un sueño, es real.

Veamos: 1) Pienso que para ser uno de los puntos menos importantes de su decálogo colocarlo en segundo lugar no esta nada mal. 2) Aclárenme que tópicos fáciles he usado y que insultos he vertido, porque no veo nada de todo eso y con esta inconcreción es difícil continuar la sana y necesaria discusión. 3) Yo, parece ser que al igual que ustedes y me alegra por la novedad que supone, también creo que no todo vale con tal de ganar votos y por eso mismo entiendo demagógico y populista su “primero los nuestros”, y como también creo, como dicen, que todo lo que prometen lo piensan cumplir de ahí mi miedo insuperable.

Mi paisano el Sr. Manfredi, ya sea por si mismo o por interposición del Partido Popular, no ha dado respuesta a mi pregunta concreta: “Té constància d'alguna ordenança, ordre o ban municipal que expressament limiti la concessió d'ajuts socials, beques, etz..a la condició d'estranger i discrimini als nacionals?.” porque este era el fondo de esa nimiedad sin importancia, a su entender, del “primero los nuestros”. Fíjense que ustedes mismos en su replica se ponen de “peus a la galleda” ( no me sale su equivalente en castellano, ¡ah la inmersión lingüística!) cuando dicen “...muchos de nuestros vecinos...cuando su situación económica es precaria y necesitan la ayuda de servicios sociales, siempre reciben la misma respuesta, “no cumple los requisitos”. ¡Ahí esta la cuestión! ¿Es que los inmigrantes, como el Sr. Manfredi o yo mismo no somos vecinos?. Si? bien. Entonces si lo que ustedes desean es permitir un acceso mas fácil a las ayudas existentes y ampliar el número de beneficiarios propongan incrementar los límites de ingresos familiares, que los requisitos sean mas laxos y todo lo que se les ocurra pero no mientan, no hagan demagogia y no me enfrenten a mi vecino marroquí o peruano con los que me llevo tan bien y si resulta que entre los inmigrantes están los mas pobres no hace falta ser muy listo para entender el porque. ¡Ah! curándome en salud para posibles réplicas les recuerdo que la picaresca es un invento tipicamente español y somos maestros en ello.

Todo lo demás que puedan decir no es mas que paja y humo, aunque, alerta, ya lo dice la romanza de Fernando en la zarzuela “Doña Francisquita”, “Por el humo se sabe donde esta el fuego”, oiganlo.

RELAT CURT DE LA NIT DE REIS

2011-01-06T19:40:00.001+01:00

El Rei Negre emprenyat per fer-li perdre el temps

Aquesta nit ha vingut el Rei Negre, s'ha despullat i se m'ha ficat al llit. A l' home li he hagut de fer entendre que havia demanat un VOLVO.

(Inspirat pel “Negro”. Gracias (sic).

SI ELS DEL IBEX 35 PODEN, PER QUE NOSALTRES NO?. BON ANY 2011

2010-12-31T13:29:00.003+01:00

“….ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari.....”

Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII (1918)

Francesc Pujols i Morgades (Barcelona, 1882 – Martorell, 1962)

AMB EL DESIG DE QUE ES COMPLEIXI LA PROFECIA I ENS AJUDI A PASSAR DE LA MILLOR FORMA POSSIBLE EL 2011 QUE FALTA ENS FARA.

Si voleu escoltar la banda sonora del mes de Gener feu clic a baix i els “Golden Apple Quartet” us descobriran el que tindrem pagat a la fonda.

LA MISERABLE DEMAGOGIA DEL PARTIT POPULAR (PP) D'OLESA DE MONTSERRAT

2010-12-06T11:48:00.011+01:00

ÉS CARPANTA DE "LOS DE AQUI"?, ÉS DE "LOS NUESTROS"?

Aprofitant que el Llobregat passa per Olesa (és a dir, al redós de la seva pujada electoral) li ha faltat temps al nostre PP local per a llençar un oportunista pamflet on, tot presentant-se com a alternativa real per a governar el municipi i millorar-ne la seva situació, deixa com un drap brut l'actual govern municipal ( hi té tot el dret, faltaria més) i enumera fins a deu propostes per a canviar Olesa, que ells anomenen “solucions”, de caire mes o menys populista (mes que menys).

Peró a on vull anar és a la segona d'aquestes propostes. Llegim-la: “Primero los nuestros, becas de comedor, libros, ayudas sociales en general, primero para los de aquí, no podemos permitir que personas que no han contribuido nunca en Olesa se beneficien de nuestros impuestos.”. Deixant de banda la formulació mafiosa de la proposta (“los nuestros”)queda clar que el PP d'Olesa segueix l'estela de la xenofòbia i el racisme que tants redits els hi ha donat a Catalunya i els importa un carall estigmatitzar ciutadans de ple dret per la seva condició social i/o d'origen i provocar un trencament de la convivència ciutadana si això els beneficia. “Modus operandi” típic de la ultradreta que a mi em fa por, m'angoixa i m'alarma.

Caldria que el PP definís qui són “los de aquí”. Els olesans directament descendents dels ibers?, li concedim aquesta gracia als dels visigots? i als dels musulmans que van arribar a Sant Pere Sacama al segle VIII?, té la condició de “los de aquí” el Secretari General del PP olesà Sr. Manfredi que, com jo mateix, va venir emigrat des de Sant Feliu de Llobregat no fa ni vint anys?, on posem, doncs, el límit temporal per ésser d'aquí o d'allà? o no li posém límit temporal i ens fixem en els ingressos i/o el color de la pell per a tenir la condició de ciutadà?. Calent, calent.

Qui “no ha contribuido nunca en Olesa”?. Sabent que encara no hi ha una definició de “los de aquí” que permeti centrar la discussió, m'agradaria que el PP olesà montserratí aclarís si hem de considerar com a contribuents la multitud de persones que cada dia ens desplacem fora d'Olesa a treballar? (per cert, potser m'equivoqui però em sembla que el Sr. Manfredi n'és un), donem riquesa al municipi?, s'ens ha d'expulsar si no en donem?, només si no som de “los de aquí”?. Als que no són de “los de aquí” i paguen l'IBI de forma directa o indirecta a través del rebut de lloguer, el botiguer marroquí o xines, posem per cas, que paga la seva taxa d'activitat té la condició de ciutadà o s'ha de penalitzar amb un temps de carència, com a les companyies d'assegurança, per a tenir drets?.

Mentre el PP olesà discuteix internament les qüestions plantejades i aclareix si vol ser un partit de centre o d'ultradreta, li pregunto directament al meu paisà el ciutadà Sr. Manfredi en la seva condició de regidor: Té constància d'alguna ordenança, ordre o ban municipal que expressament limiti la concessió d'ajuts socials, beques, etz..a la condició d'estranger i discrimini als nacionals (espanyols, és clar)? Si li consta que s'hagi dictat una norma clarament inconstitucional ja triga massa a denunciar el govern municipal als tribunals per prevaricació. Com que no és així perquè al Regne d'Espanya tots els ajuts socials existents es donen per raó de la renda de que disposa el beneficiari (ras i curt, per pobre) i no pel seu origen, hem de concloure que el PP d'Olesa menteix amb mala fe enganyant de forma miserable i abjecta als ciutadans olesans poc avisats per a obtenir un rendiment electoral.

Aprenents de bruixots com són, els hi hem de dir clarament que la seva barroera actuació els hi pot donar beneficis a curt termini però trenca la convivència i la cohesió social necessaria per a que la democràcia sigui forta, donant ales als feixismes de tota mena. Recordem que Hitler i Mussolini van arribar al poder “democràticament” per culpa d'irresponsables d'aquesta mena, però em temo que no ho entendran perquè no volen. Com deia el poeta “que la prudència no ens faci traïdors”.

BANDA SONORA DEL MES DE DESEMBRE (La Puntaire. Canta Ramon Calduch)

2010-12-01T01:34:00.002+01:00

Quant els sons de la “La puntaire” es van alçar pels aires a la cantada d'havaneres d'aquella festa de Santa Oliva de no recordo ara quin any, vaig estar a punt de creure en Deu i que s'acomplia la profecia del preclar bisbe Torras i Bages de que “Catalunya seria cristiana o no seria” car només un miracle diví podia ésser que aquella il-lustre i egrègia dama olesana, que al 1992 m'havia confessat la seva simpatia per l'espanyolissim Partit Popular, s'alcés de la seva cadira tot aplaudint abrandada les estrofes que deien

Au doncs, fills de Catalunya,
doneu-vos les mans
i ben units, com a germans,
tant en temps de pau com en la guerra,
des del mar fins a la serra
enlairem els nostres cants.

I si algú, com l’estranger francès
va voler ahir,
les nostres llars vol invadir,
els rebrem ardits en só de guerra,
i sabrà que aquesta terra
defensarem fins a morir!

Ara que, amb llurs victòries, Convergència i Unió i el Barça han tornat Catalunya al seu ordre natural del que, en mala hora, l'havia apartat el pèrfid Tripartit, ara que, com ens ha recordat el futur Molt Honorable Artur Mas, no hi ha dretes ni esquerres puix som de nou tots ensems una unitat de destí, recuperem aquella taumatúrgica sardana que ens convida a recordar els nostres sentiments mes pregons.

Si voleu escoltar a Ramon Calduch cantant “La puntaire” ja sabeu que heu de fer clic a baix, però recordeu-ho, aquesta vegada en el primer temps de la posició de ferms i amb la ma dreta a la alçada del cor.

ENS ENDINSEM AL DESERT AMB LES CANTIMPLORES PLENES

2010-11-29T14:16:00.002+01:00

Estic content? No

Estic tranquil? Si

S'ha fet el que s'ha pogut. Em estat tot sols reivindicant la feina feta, la bona feina. En canvi PSC i ERC, amb vol gallinaci, no han parat de demanar perdó pels anys de tripartit: els uns renunciant a la seva independència i autoinmolant-se per que ZP pugui presentar-se davant els déus del mercat en companyia de gent “seriosa” i amb “pedigrí”, els altres per a pidolar engrunes de poder a CiU arribat el moment (debades).

ICV-EUiA érem l'objectiu a batre per evitar un nou tripartit per la nostra coherència entre programa i aplicació de la nostra política, sense embuts: hidrològica, mediambiental, radicalitat democràtica en polítiques de seguretat, memòria democràtica, defensa transversal del conjunt de les polítiques del govern encara que no fossin de la nostra competència (excepte educació), algunes de las quals, polítiques han estat premiades i reconegudes per Europa i l'ONU. L'Artur Mas, que ara predica “humilitat” i “unió”, ho va dir sense embuts: “Herrera deia que un dels grans perills de CiU és que acabarà amb el llegat d'ICV. Per una vegada li dono la raó”, i aquí s'hi han esmerçat la majoria de medis de comunicació. Peró per a aquest viatge no feia falta alforja (permeteu-me el manlleu del castellà) ja que li han posat en safata PSC i ERC.

ICV-EUiA no ho em fet bé del tot , evident, potser el discurs nacionalista s'ha menjat la indubtable obra social que s'ha fet i que era el nostre punt de referencia (i aquí també hauriem d'entonar nosaltres, el "mea culpa")però malgrat tot no hem sortit tant malparats com volien. Hem perdut dos valuosos diputats, és veritat, però ens consolidem i aquí seguim. Ara travessarem el desert però les cantimplores les portem plenes i abeurarem a tots els oasi que trobem.

Ara, si voleu, escolteu a Pedro Infante cantar "La negra noche" (li agraeixo al meu "camarada" Javier Nuín la idea)

TAL COM M´HA PASSAT US HO EXPLICO

2010-11-25T20:25:00.001+01:00

M’he aturat al “chiringuito” que els del Joan Laporta (Solidaritat Catalana per la Independència) tenen a les Rambles de Barcelona i he deixat anar a tres xicots que hi havia: -Escolteu, jo em vull jubilar d’aquí a cinc anys. Si proclameu la independència al Gener que ve, com he sentit a dir, qui em pagarà la pensió?. I el mes eixerit em diu: -Vostè (la gent ja em tracta de vostè) no pateixi que el sistema de seguretat social és de repartiment i els que treballin li pagaran la pensió amb el que cotitzin quan toqui. I li contesto: -Home, si que pateixo perquè no estic segur que hi hagi gaire gent treballant d’aquí a cinc anys i si fotem el camp de cop, com dieu, els espanyols estaran emprenyats i no crec que afluixin la mosca que ens toca per anar tirant mentre fem una mica de guardiola. A més a més –li insisteixo- aquest “sopar de duro” que m’expliques del sistema de seguretat social de repartiment, no lliga amb el que diu el vostre economista de capçalera, el “lliberal” Xavier Sala Martín, que és partidari dels sistemes de capitalització privats; no anireu pas per aquí, oi? jo ja no hi soc a temps de capitalitzar res.. Llavors, de cop, el mes gran dels tres (que no era el mes eixerit) espetega: ¡DONCS JUBILIS ALS SETANTA ANYS!.

Cony, ho té clar el Laporta amb mi, ZP diu que m’ho vol deixar als seixanta set, i m´he emprenyat amb ell. Toquem de peus a terra, doncs, i escoltem al Joan Herrera.

SI JO VISQUÉS A CATALUNYA VOTARIA JOAN HERRERA

2010-11-23T00:59:00.001+01:00

Los abajo firmantes damos apoyo a Joan Herrera como candidato a la presidència de la Generalitat:

PEDRO ALMODÓVAR, director de cine

LUCÍA ÁLVAREZ, actriz

ANTONIO BANDERAS, actor

PILAR BARDEM, actriz

LEO BASSI, showman y actor

CARLOS BERZOSA, rector de la Universidad Complutense de Madrid

JUAN DIEGO BOTTO, actor, dramaturgo y director de escena

JUAN CAÑO, cineasta y realizador

AMPARO CLIMENT, actriz

EMMA COHEN, actriz, escritora y directora

PILAR DEL RÍO, presidenta Fundación José Saramago

JUAN DIEGO, actor

JUAN ECHANOVE, actor

JOSÉ RAMÓN FERNÁNDEZ, autor

DIEGO GALÁN, experto cinematográfico

LUIS GARCÍA MONTERO, poeta

JOSÉ LUIS GARCÍA SÁNCHEZ, director de cine

JUANA GINZO, locutora

JOSÉ LUIS GÓMEZ, actor y director teatral

ALMUDENA GRANDES, escritora

MANUEL GUTIÉRREZ ARAGÓN, director de cine y teatro

EMILIO GUTIÉRREZ CABA, actor

ALBERTO JIMÉNEZ, actor

ANA LABORDETA, actriz

EUSEBIO LÁZARO, actor y director teatral

JUANTXO LÓPEZ DE URALDE, activista ecologista

GASPAR LLAMAZARES, político

CHARO LÓPEZ, actriz

JOSÉ MACA, alcalde de Rivas (Madrid)

CARMEN MACHI, actriz

NIEVE DE MEDINA, actriz

JUAN ANTONIO MÉNDEZ, traductor

PEDRO MORENO, vestuarista

GLORIA MUÑOZ, actriz

JOAQUÍN NIETO, experto en medioambiente

PEDRO OLEA, director de cine y de teatro

FELICIDAD ORQUÍN, editora y gestora cultural

BORJA ORTIZ DE GONDRA, escritor

ROSANA PASTOR, actriz

MIGUEL RÍOS, cantante

JAVIER RIOYO, periodista

MANUEL RIVAS, escritor

AZUCENA RODRIGUEZ, directora de cine

LUIS RODRÍGUEZ OLIVARES, periodista

INÉS SABANÉS, política

JOAQUÍN SABINA, cantante y poeta

ALBERTO SAN JUAN, actor y autor teatral

AITANA SÁNCHEZ-GIJÓN, actriz

ELVIRA SÁNCHEZ LLOPIS, Vicepresidenta y Directora del Área de Políticas Públicas Fundación 1º de Mayo

JOSÉ MANUEL SEDA, actor

ISMAEL SERRANO, cantante

LUIS ANTONIO DE VILLENA, escritor

CHUS VISOR, editor

PEPE VIYUELA, actor

JUAN EDUARDO ZÚÑIGA, escritor

---------------------------------------------------------

JUAN DIEGO, actor : "Votaría a Joan Herrera porque si perdemos la dignidad de ser de izquierdas nos convierten en basura, y Herrera no pierde esa dignidad."

LUIS GARCÍA MONTERO, poeta :"Si viviese en Cataluña, votaría a Joan Herrera. Estoy convencido que España necesita una izquierda sólida en Cataluña. Estoy convencido que Cataluña necesita una izquierda sólida en el Estado."

EUSEBIO LÁZARO, actor y director :"Reivindico el noble ejercicio de la política ; pero es necesario expulsar de una vez a los que la han asaltado para envilecerla. Como catalán de adopción, si me dejaran votar en Cataluña, le daría mi voto a alguien que como Joan Herrera sé que dedicará su esfuerzo a ennoblecer la actividad cívica de la polis."

EDUARDO MENDICUTI, escritor :"Votaría a Joan Herrera porque tiene coraje y credibilidad para exigir lo que nadie exige: solidaridad con quienes más la necesitan, justicia en el reparto de recursos, independencia y gallardía frente a las presiones y los chantajes del Fondo Monetario Internacional y los otros organismos que siempre imponen el sacrificio de quienes menos tienen y protegen a los más acaudalados. Porque reclama lo que nadie reclama: un marco laboral que no se cebe en los trabajadores, jubilaciones que no ofendan a aquellos con quienes estamos en deuda por el trabajo de sus vidas, generosidad con los inmigrantes, respeto a los derechos de las mujeres a decidir libre y responsablemente sobre los hijos que quieren tener, protección de los derechos y las libertades individuales conquistadas por todos. Y porque nos recuerda sin vacilaciones lo que no podemos olvidar: las víctimas todavía humilladas del franquismo, el abandono lacerante de los saharauis, la injusticia de una ley electoral que perjudica gravemente a su coalición. Por todo eso votaría a Joan Herrera, si yo votara en Cataluña."

PEDRO OLEA, cineasta :"De poder hacerlo, votaría a Joan Herrera. ICV es lo más parecido a lo que, desde mi punto de vista, debe ser una izquierda actual, para ejemplo de IU o EB. Y Herrera me da la impresión de ser el más honesto -no hay más que ver esas caras y escuchar lo que dicen- de los protagonistas del evento."

BENJAMÍN PRADO, poeta y escritor : "Si viviera en Cataluña votaría a Herrera para no ser ni menos catalán, ni sólo catalán y además porque yo sólo me fío de los rojos que son verdes."

MIGUEL RÍOS, cantante :"La verdad es que sólo conozco a Joan Herrera por sus intervenciones en el Congresos de los Diputados y porque he leído un par de entrevistas de prensa. Es cierto que costaba oírlo. Había que esperar a que Gobierno y Oposición se tiraran los trastos del bipartidismo imperfecto a la cabeza, a que sus señorías mayoritarias vaciaran el hemiciclo mientras los grupos minoritarios exponían sus propuestas. Pero yo me quedaba para escuchar la voz de la verdadera izquierda. Una voz demasiado disminuida por una ley electoral a todas luces injusta. Considero a Joan Herrera un tipo apasionado y honesto. Defensor de unas ideas que nos aseguran que otro mundo es posible, más justo, solidario y sostenible. Si viviera en Cataluña me gustaría que me representara."

PEPE VIYUELA, actor "Si votara en Cataluña lo haría por Joan Herrera, porque allí y en todas partes resulta cada vez más necesario revitalizar los proyectos y las ideas de la izquierda; porque el peso de esa izquierda debe verse representado en las instituciones; porque Joan Herrera representa una nueva generación de políticos de izquierda que no han perdido la ilusión ni la convicción en sus principios; porque merece la pena seguir manteniendo la esperanza y la confianza en quienes creen que en la política como una actividad que beneficie a toda la sociedad y no sólo a unos pocos."

JUAN EDUARDO ZÚÑIGA, escritor "Joan Herrera es un político joven que ya ha demostrado (en el Parlamento) lo que podría ser su programa de gobierno, que representa un nuevo concepto de la política. Su sensibilidad ecologista, su defensa del medio ambiente, de una sociedad más justa, transparente e igualitaria que pueda enfrentarse a los retos de la globalización son el aval para un cambio social necesario. Por esto yo le apoyaría si votara en Cataluña."

BANDA SONORA DEL MES DE NOVEMBRE (Oració. Francesc Pi de la Serra)

2010-11-03T21:00:00.034+01:00

Tots els fantasmes del catolicisme que tanta angoixa i por em van fer quant era petit els resumeix el Quico Pi de la Serra en aquesta cançó. Ja sabeu que jo no l'esperaré al Sr. Joseph Alois Ratzinger (àlies Benedictus PP. XVI) però ja que s'entossudit a venir com a gorrer la hi dedico. ¡Va per a vos Sr. Ratzinguer! Llegiu-la (perdoneu la traducció tan dolenta al latinglish, el Google no dóna per a més), i si la voleu escoltar en versió original feu clic a sota.

El de la fotografia de l'esquerra no és el Sr. Ratzinguer és el Quico Pi de la Serra.

object width="353" height="132">

Haec historia scapulare
vestes et a veteri Rosarii,
AveMaria, nigri talari veste,
confessionibus lagana, Missale Lent
Dei, matris et Spiritu Sancto
artes, liturgiae, sanguineos Christi,
tempus vitae nostrae
cuiuslibet generis et qui vocat,
natus baptizatus, confirmavi, flagellate,
Sextum praeceptum et malum terebra
Fame est vel voracitatem, desidia aut noluit.

Deus¡ Eh ignoscis confessione
poenitentia multum difficile malum.
Ego sum, nolo offendere, anticlericalis.

Saltavit in Mediterraneo sardanas
Specto spectas vana
Et ascendens Fraternities potest
snuggling in celery in abbatias
Georgii bullfighter caede draconis toruus
Si virgo virginem vestigia serpens
Cauda diaboli, prospicit, prospicit,
monialis maior row muta
extinctum, in tantum conventus
Superior voluntas
super quod non et ora veniat.

Deus¡ Eh ignoscis ut professio
poenitentia multum difficile malum.
Ego sum ,nolo offendere, anticlericalis.

Infra sola stabilis nascitur
Epiphaniae in campana est muscae
Oleo venerunt regium
Sed aliud est quod nigrum et unbuttoned,
Via tum in Via Crucis,
S. Lazari oritur ambulantes,
Exitu tour Time: tonsura, silicea
diabolus tentat vis Candy
muliere, quasi lupus,
viola violonada plays
eae sobbed iam dissipatae.

Deus¡ Eh caeremonialia update
quia si personalis excurrere
maybe it's culpa
Si omnia hoses,
Vigilate et omnia
nec dimittis me anticlericalis.

MARCELINO ÉS VIU EN LES COMISSIONS OBRERES

2010-10-29T17:37:00.005+01:00

Ara Marcelino Camacho, abans el Simón Rosado, el Tito Márquez, l’Ángel Rozas,.... cagondéu¡.

Marcelino, el primer entre iguals. Us enrrecordeu? ¡libertad para Camacho y compañeros! 1.973, 1974, 1975, procés 1001... Que hem de dir?, els tòpics de que era una persona lluitadora, íntegra, honrada, honesta?....doncs si, ho hem de dir per que per a nosaltres, la classe obrera, aquests conceptes no són tòpics, són certeses; a nosaltres, a Marcelino, no s’ens suposa que tenim aquestes virtuts, ho tenim acreditat. Marcelino seràs sempre present en el projecte sindical de CC.OO., en la reivindicació i en la proposta en la negociació i en la mobilització. No t’has mort, perquè les Comissions Obreres són ben vives (¡que es fotin collons!). Com t’agradava dir: “Ni nos domaron, ni nos van a domesticar”.

SOLILOQUI REFLEXIU SOBRE SEMIÒTICA

2010-10-27T22:29:00.004+01:00

Veure el logotip del “Banco de Santander” en el mantell de la Verge del Pilar m'ha portat a reflexionar sobre la semiòtica ,o estudi del sistema de signes , aplicada al disseny gràfic (fixeu-vos quina profunditat).

Diuen els entesos en la qüestió que hi ha una relació directa entre el signe i l’objecte i que per això un logotip, requereix de l'apropiat ús de la semiòtica com a eina per a assolir l'adequada comunicació i interpretació del missatge de forma que hi hagi congruència entre el que s'entén i el que realment es vol transmetre (ho enteneu oi?).

Per a que un logotip sigui eficaç ha de ser representatiu, és a dir, ha de representar de forma adequada la marca, el producte, l'empresa o l'organització i per això el dissenyador ha de conèixer amb claredat el producte, l'àrea on tindrà presència, el públic objectiu, la promoció, el preu, la qualitat i el context..

La reflexió que us deia al començament m'ha dut preguntar-me: sabent que el dissenyador del logotip bancari coneixia amb claredat el producte, servei o organització a qui volia donar la identitat gràfica, quina va ser la seva font d'inspiració per arribar a la relació directa entre el signe i l'objecte ?. I en el meu reflexiu soliloqui he arribat a aquesta conclusió provisional.

¡¡MARE DE DÉU DEL CEL I DE LA TERRA!!

2010-10-22T00:01:00.006+01:00

Juan Torres López és catedràtic d' Economia Aplicada del Departament de Teoria Econòmica i Economia Política de la Universidad de Sevilla i animador del blog “Ganas de escribir” a on ha publicat una entrada que sincerament, potser vaig amb el lliri a la mà, m'ha deixat bocabadat. Amb el permís tàcit (això vol dir que no li he demanat) del professor Torres la reprodueixo en el seu castellà originari. Hi ha per a llogar-hi cadires.

LA VIRGEN DEL BANCO

Hace un tiempo comenté que Don Emilio, el del banco, había vestido a la Virgen del Pilar con un manto que llevaba el logo del Banco de Satander (lo comenté un día delante de dos amigos míos curas y no se lo creían hasta que les enseñé la foto que llevo siempre en mi móvil, no por fervor mariano, sino porque ya en varias ocasiones la gente me ha negado que eso hubiera podido ocurrir).

Me preguntaba entonces si esa Virgen tendría alma y si podrá pensar, y qué sentirá al saberse investida del logo de un banco que ha financiado la fabricación de bombas de racimo y si se sentiría cómoda esa Virgen con el rojo de ese logo que igual podría rememorarle el color de la sangre de los que hayan muerto destrozados por causa de esas bombas, y que sentirá si leyó la edición del 1 de febrero de 2002 de la "Executive Intelligence Review que se hacía eco del informe de Rachel Ehrenfeld en su libro Evil Money (Dinero Maldito), según el cual el Banco Satander, cuyo logo ahora está en su manto, es uno de los bancos "que usan los miembros del cartel de drogas de Medellín" para lavar dinero.. Y me preguntaba, en fin, qué pensarían los amigos de derechas de esa Virgen cuando supieran que ahora lleva la imagen de un banco que según el diario británico" Daily Telegraph" ha tenido operaciones comerciales con un banco iraní incluido en la lista negra que creó EE UU por evitar la supuesta financiación del programa nuclear de Irán o que, según el Juzgado de Primera Instancia número 4 de Satander, en la sentencia dictada el 12 de marzo de 2002, actuó con total falta de transparencia ocultando en sus memorias cientos de sociedades, con tal solamente de ganar más y más dinero sin que la sociedad pueda saber cómo lo está consiguiendo.

Sigo todavía sin respuesta para esas preguntas pero pienso ahora que igual me equivoqué entonces criticando a Don Emilio, el del banco, por haber investido de esa forma a la Virgen.

Ahora pienso que el fichaje de la Virgen del Pilar por el Banco de Satander puede traer consigo efectos muy beneficiosos en tiempos de crisis. Resulta que para evitar tener quebrantos patrimoniales, el Banco de Satander lleva a cabo miles de desahucios que dejan sin viviendas a otras tantas familias. Antes, a estas familias no les cabría sino el desconsuelo, la ruina y el desamparo pero ahora ya tienen otra alternativa. Pueden acudir en peregrinaje hacia la basílica zaragozana donde se encuentra la Virgen del Banco de Satander y allí rogarle que Don Emilio se apiade de ellas rezando la jaculatoria que veis arriba. Algo es algo.

¡ALLONS ENFANTS DE LA PATRIE!

2010-10-20T08:48:00.003+01:00

França torna a encapçalar la lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Fa un parell d'anys, al començament de tot, Sarkozy deia que calia refundar el capitalisme, després, com Zapatero, res de res, purgants de cavall per als mes pobres i retornar la “confiança” (els beneficis) als “mercats” (?) etz. etz. etz.... Peró ha picat sobre ferro ja que de res li han servit les maniobres de distracció del personal (concretades en la criminalització i expulsió d'alguns milers de gitanos romanesos), que intentaven amagar un debat parlamentari d'urgència per a modificar a la baixa el sistema de pensions públiques.

Els francesos saben que el sistema de jubilacions basat sobre la solidaritat intergeneracional expressa una manera de viure junts incompatible amb l'imperi del “campi qui pugui” a on els rics viuran a l'abric del seu escut fiscal mentre la massa dels assalariats tindrà que treballar mes anys (si té feina) per tal de tenir una pensió mes minsa.. El recolzament popular a les vagues, la gran participació en elles i a les manifestacions que es van encadenant des del començament del setembre va creixent, com reflecteixen dues enquestes d'opinió encarregades per “L'Humanité”: mes del 70% dels francesos recolza el moviment per a la defensa de la jubilació plena als 60 anys, diu la primera (CSA 10-10-2010); i la segona realitzada per IFOP, precisa que el 56% dels ciutadans exigeixen al president de República que obri ja un diàleg amb els sindicats.

“Sarkozy t'est foutu, la jeunesse est dans la rue” (Sarkozy estas fotut, al carrer hi ha la joventut”) és la consigna que expressa la solidaritat intergeneracional i que dóna mal de ventre a la dreta que recorda com fa quatre anys va aconseguir tirar enrere aquell contracte-escombreria que pretenia precaritzar encara més els joves que buscaven feina. Aquests joves que es manifesten ara juntament amb els seus pares han estat insultats per la gent que envolta Sarkozy i exposats al risc d'una explosió de violència amb intervencions policials a les portes dels establiments escolars.

Alerta amb el que esta passant a França. Jo no se com acabara a curt plaç però em penso que anuncia un nou i llarg espectacle amb escenari i decorats nous i ja és hora que la Confederació Europea de Sindicats (CES) comenci a llegir al guió de l'obra el paper que li toca.

EL DIA 7 DE NOVEMBRE JO NO ESPERARÉ BERTRAND RUSSELL

2010-10-18T07:15:00.004+01:00

Es diu sobre el filosof i matemàtic Bertrand Russell que, mentre explicava a classe que «d'una proposició falsa es podia extreure qualsevol conseqüència», un alumne el va interrompre dient-li: "Vol vostè dir que si acceptem que 2 +2 = 5, llavors podem concloure que vostè és el Papa de Roma? ". Russell va contestar immediatament:

Miri, si 2 +2 = 5, resti vostè 2 i obtindrà que 2 = 3, és a dir, que 3 = 2, i si ara resta vostè 1 a ambdós membres, obtindrà que 2 = 1. Ja que el Papa i jo som dos, i ja que 2 = 1, estarà vostè d'acord amb mi que el Papa i jo som un, així doncs jo sóc, en efecte, el Papa de Roma.

No m'agrada que el Papa de Roma vingui a Barcelona mentre:

Les creences religioses siguin finançades amb diners públics.
No es suprimeixi l’assignació tributària a l’Església catòlica a través de l’IRPF.
Les escoles siguin utilitzades com a plataformes d’apostolat.
Les religions imposin els seus prejudicis morals a tota la societat.
Els clergues pederastes i els seus encobridors no siguin portats davant la justícia.
L’Església obstaculitzi l’ús del preservatiu per prevenir l’extensió de la SIDA.
No es protegeixi els infants de la superstició i la irracionalitat.
L’Estat promogui la caritat a costa de la justícia social.
Els actes i llocs públics estiguin presidits per símbols religiosos.
Els representants públics afavoreixin les confessions religioses.
No es respecti el dret de tothom a viure segons la seva condició sexual.
No es reconegui el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos.
L'apostasia no sigui un dret reconegut per la llei.
No es deroguin els acords entre el Regne d'Espanya i la Santa Seu.

Per tot això jo no l'esperaré el dia 7 de Novembre.

UNA PETITA PROVOCACIÓ AMB MOTIU DEL 12 D'OCTUBRE

2010-10-12T21:20:00.008+01:00

CATALUNYA TRIOMFANT

Amb motiu de l'assistència del President de la Generalitat de Catalunya a la desfilada militar del 12 d'octubre a Madrid ERC ha dit per boca del seu portaveu Ignasi Llorente que "Celebrar el record d'un genocidi no és una cosa de la que s'hagi de sentir orgullós cap país". És veritat, com ho és també que tots els països tenen les seves misèries.

L'Alguer és una ciutat de l'illa de Sardenya (Itàlia) a on una majoria de la seva població parla una variant dialectal del català. És un fet sorprenent el de la supervivència d'aquest nucli lingüístic, durant mes de sis segles i els catalans n'estem orgullosos (dic n'estem, eh¡) i històricament hem procurat estrènyer els llaços perquè la cultura catalana es mantingui. Fantàstic, així ha de ser, però tots sabem perquè es parla català a l'Alguer i per si no ho sabeu aquí và un resum:

A principis del segle XIV, el Papa Bonifaci VIII donà en feu l'illa de Sardenya al rei català la possessió de la qual es disputaven pisans i genovesos. Iniciada la conquesta de l'illa el 1323, s'acabà l'empresa el 1353 amb la caiguda de l'Alguer, en la qual prengueren part també els venecians. Peró l'any següent la confabulació dels sards amb els pisans i genovesos contra el nou dominador obliga a intervenir al rei Pere el Cerimoniós, que s'imposà per les armes i, a més , per tal de comptar amb gent addicta a la corona, va expulsar la població sarda autòctona de l'Alguer per a instal-lar-hi catalans al seu lloc. Des d'aleshores Alguer esdevingué totalment catalana, des de la parla fins a les practiques jurídiques.

Genocidi, si o no?. Com a nació amb una llarga historia Catalunya també té les seves misèries. Que per molts anys es parli català a l'Alguer..

"PÚBLICO", TU QUOQUE?

2010-10-08T16:35:00.009+01:00

M'assabento pel blog “ Según Antonio Baylos” que Gerardo Pisarello i Jaume Asens, juristes i membres del Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Barcelona, van elaborar un article per publicar al diari "Público" com solen anar fent amb certa quotidianitat. En aquest cas l'article ha estat cortesament rebutjat pel diari. L'article és una reflexió sobre la “recepció” mediatica de la vaga, la capacitat de manipulació, distorsió i desinformació dels mitjans de comunicació que es posicionen en el camp antisindical i menyspreen el dret democràtic de vaga dels ciutadans. Ho publico perquè rebutjo la censura arbitraria i perquè la reflexió que proposa l'article és necessària i ineludible fer-la de manera col-lectiva.

Hauré de deixar de comprar “Público” com ja vaig deixar de comprar “El Pais” i “El Periodico”?.

Les violències i la vaga

Malgrat, o potser per raó del seu relatiu èxit, la jornada de vaga general de la setmana passada ha rebut una ferotge andanada d'atacs. L'ofensiva ha unit, principalment, a la premsa conservadora, a sectors importants de la patronal i de la dreta política i a tertulians de tota mena. En el seu relat, la protesta del 29-S sembla reduir-se a una caterva de paràsits, vividors polítics i violents, només capaços de perseguir els seus objectius arrasant amb les llibertats alienes. El mal tindria algunes encarnacions emblemàtiques: les treballadores i treballadors que van encapçalar piquets o joves com els que van ocupar l'edifici abandonat de l'antiga seu de Banesto, a Barcelona.

La invocació de la violència per desqualificar l'acció d'un adversari té un gran impacte emotiu i sol ser molt útil quan s'intenta deixar fora de joc. El violent, com el terrorista, o el incívic, és el que trenca de manera deslleial, injusta, les regles de convivència. I precisament per això, mereix un càstig exemplar que el posi al seu lloc. Quan la premsa conservadora qualifica els sindicalistes del 29-S com "delinqüents extremadament perillosos" al servei d'"un Estat de benestar hitlerià", no pretén limitar-se a diagnosticar una realitat patològica. També intenta preparar un escenari que justifiqui el recurs a la cirurgia major: "empresonar als líders" -com es va suggerir des de “La Razón”- o directament "il-legalitzar UGT i CCOO", com es va escriure des de les pàgines d' “El Mundo”. Una cosa semblant passa amb les cròniques, algunes d'elles reproduïdes en mitjans suposadament progressistes com “El País” o “El Periódico”, que van cobrir els fets aïllats de violència urbana succeïts a Barcelona el dia de la vaga. En presentar-los com l'expressió "antisistema" o "okupa" d'una perillosa "guerrilla urbana" que posaria en greu perill la pau social i l'Estat de dret, deixava expedit el camp per a una major contundència policial o per l'enduriment d'un codi penal ja prou rigorós.

La caracterització exagerada en què incorre aquest relat no sembla gratuïta. Per contra, posar sota els focus un tipus determinat de violència és una operació intel-ligent quan el que es pretén és marginar o minimitzar altres que estan en l'origen de vagues com la de l'última setmana. Com explicar, si no, que els que centren tota l'atenció en els forcejaments d'un piquet sindical concret, ignoren l'enorme violència privada que suposen les polítiques que faciliten l'acomiadament de milers de persones o la seva submissió a condicions de treball cada vegada més precàries ? Com consentir que els que branden les fotos dels vidres trencats d'una botiga de roba, com si es tractés del cim de la barbàrie, no vegin cap violència en les normes que consenten el desallotjament de famílies senceres per raons econòmiques o en les decisions que han facilitat el traspàs de ingents recursos públics als bancs i a altres actors amb forts responsabilitats en la crisi actual? Com sumar-se al cor que exigeix criminalitzar la protesta social quan és el mateix que atorga impunitat a la violència privada o institucional que ha conduït a l'actual estat de coses?

Que la vaga, la interrupció del trànsit o l'ocupació d'immobles abandonats són actes conflictius que poden afectar drets de tercers està fora de dubte. Què aquests actes poden derivar en fets de violència de vegades gratuïts i injustificats, també. No obstant això, pretendre equiparar la violència sobre les coses i sobre les persones, o la violència aïllada d'alguns individus i l'exercida de manera sistemàtica pel poder privat o pel poder estatal és un despropòsit en tota regla, quan no un exercici d'obert cinisme.

En realitat, quan les vies institucionals estan fortament restringides, quan el que regeix és el "no ens mourem ni una mica, passi el que passi, perquè així ho dicten i ho diuen els mercats", quan es consenten, en fi, abusos intolerables com el acomiadament gairebé indiscriminat, la precarització laboral o l'especulació rampant, la vaga, la manifestació de carrer o l'ocupació amb fins polítics poden ser eines útils, potser les úniques, per preservar la llibertat i evitar una sortida despòtica. Sense elles, perillaria sobretot la llibertat dels menys lliures, és a dir, dels que per la seva situació de vulnerabilitat estan més exposats a la coacció de la reprimenda patronal, l'acomiadament o de la notificació d'impagament enviada per un banc.

L'actual capitalisme financer ha generat nombrosos rendistes i paràsits socials que amb descarada violència pretenen empènyer a milions de persones a un autèntic camí de servitud. La majoria dels sindicalistes, joves i veïns que van participar en les jornades del 29-S no tenen res a veure amb tot això. En canvi, la seva presència quotidiana, en els llocs de treball, als barris, en centres socials i cooperatives, és essencial per garantir la qualitat democràtica de les nostres societats i per protegir els drets de tots, inclosos els d'aquells que prefereixen mantenir-se al marge de qualsevol protesta. Aturar el discurs simplista que pretén convertir-los a tots en "perillosos delinqüents" i en "inadaptats socials" hauria de ser un deure cívic, sobretot si, com sembla suggerir les declaracions d'alguns dirigents polítics, això no ha fet més que començar. En fer-ho, caldrà recórrer a molts arguments. El principal, potser, recordar una vegada i una altra qui, en veritat, són els aprofitats que, sense cap escrúpol i amb la freqüent complicitat institucional, dinamiten la pau social posant els seus interessos per sobre dels de la resta de la societat.

(traduït del castellà)

El gran MIguel de Molina ens canta "La bien pagá". Dedicat als mercenaris.

BANDA SONORA DEL MES D'OCTUBRE (Habanera baturra. José Antonio Labordeta)

2010-10-02T00:35:00.009+01:00

Com ja sabeu, el 19 de Setembre es morí Josè Antonio Labordeta. Cantautor, poeta, mestre, polític coherentment d'esquerres, ànima de la recuperació de la consciencia aragonesa, simplement un home com deia en una de les seves cançons. El trobaré a faltar.

Us proposo com a banda sonora d'octubre'”Habanera baturra” que ens mostra un Labordeta amb sentit del humor y sorneguer. M'agraden els sons "joteros" de l'acordió de fons. Feu clic a baix si la voleu escoltar.

AIXÍ, A “BOTE PRONTO” I UNA MICA EMPRENYAT

2010-09-30T10:23:00.021+01:00

No ens hem d'estranyar, perquè no podia ser d'una altra manera: els medis de comunicació i persuasió que s'han dedicat a desprestigiar la vaga i als sindicats convocants continuen la seva campanya. Per a ells la vaga general es limita als aldarulls de Barcelona que quatre arreplegats van provocar i que només són una anècdota dins el conjunt de la pacifica i democràtica (si, pacifica i democràtica) mobilització obrera, que es va concretar en una notable aturada de l'activitat i unes concorregudes manifestacions a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. El que dic de Catalunya ho estenc a la resta del Reino de España. I ja esta, no hi donem mes voltes, tenen el cul llogat i han de lligar el ruc a on diu l'amo. Així doncs normalitat només alterada parcialment per les coaccions i violència sindical.

¡I una merda per a ells!. Jo ho vaig veure i viure. Vaig veure moltes ¡moltes! empreses tancades als polígons industrials on vaig anar. Vaig participar a piquets i no vam exercir cap mena de violència, sense arribar a ser “versallescos” que no cal ( és clar que vam tenir que parar els peus a mes d'un "revolucionari", com també alguns “pacífics” exercents del dret al treball ens van intentar agredir). I per la tarda, a Barcelona, vaig estar a una manifestació amb una assistència de gent com feia anys que no la veia (no la compareu amb la del “dret a decidir” que és fer trampes), pacifica i serena. No cal entrar en cap ball de xifres, no éns entendriem.

La vaga general ha sortit bé tenint en compte la gran segmentació dels treballadors, amb un alt nivell de precarietat laboral, de falsos autònoms, d'aturats..., i malgrat les impies campanyes mediatiques (foteu-vos) ha estat l'exercici voluntari d'un dret col-lectiu i de pràctica democràtica amb un valor afegit importantissim que cal preservar: l'alt nivell d'unió i enteniment que han tingut CC.OO. i U.G.T .

Això es la meva opinió i experiència, ara cal esperar l'anàlisi assenyat que en faran els sindicats. Els altres, feu-me cas, llegiu-los si volèu però no us escalfeu gaire el cap.

Una dada: els gràfics , de "Red Electrica Española" mostren l'evolució del consum electric el día 29 de setembre

2010-09-29T06:31:00.002+01:00

¡¡JA HA ARRIBAT EL 29 DE SETEMBRE!!
¡¡TÉNS DRET A FER VAGA!!
LA CONSTITUCIÓ T'HO RECONEIX COM A DRET FONAMENTAL

SEGUEIX EL DESENVOLUPAMENT DE LA VAGA GENERAL FENT CLIC AQUÍ

FALTEN MENYS DE DUES HORES

2010-09-28T21:15:00.005+01:00

“Quant els treballadors fan vaga no és que no vulguin treballar sinó, que volen fer-ho en millors condicions”.
va dir Francesc Layret

“¿Per que els empresaris només defensen el dret al treball quan es convoca una vaga?”.
pregunto jo

¡¡FALTA UN DIA I PICO!!

2010-09-27T19:27:00.002+01:00

Feu-me el favor de llegir el que va dir el magistrat Falguera Baró

2010-09-24T10:04:00.010+01:00

Magnifica (1) i alliçonadora intervenció del Magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya senyor Miquel Àngel Falguera i Baró al Paranimf de la Universitat de Barcelona el 22-9-2010 a l'acte de suport a la vaga general del 29 S de professors i professores de les universitats catalanes i professionals.

(1) “magnífic-a adj....Caracteritzat per la seva grandesa, bellesa majestuosa, esplendor.” (Diccionari de la Llengua Catalana, Institut d'Estudis Catalans, p. 1158)

Permetin-me que en aquest acte tan important reflexioni com un simple jurista. I, permetin-me també, que recordi que els juristes no parlem de diners sinó de drets. Que la nostra raó de ser no passa per l'increment de les riqueses sinó per l'avanç de la civilitat.

Tinc la impressió que vivim uns temps tan incerts que cal recordar obvietats. Com, per exemple, recuperar el sentit de les paraules. Així, caldrà recordar que, en contra del que se'ns vol fer creure, la democràcia no només és sinònim de llibertat sinó que és alguna cosa més. És clar que no hi ha democràcia sense llibertat. Però la democràcia és també igualtat. I la democràcia és també la fraternitat, és a dir el dret de tots els homes i totes les dones a desenvolupar-se com a persones a partir del reconeixement social d'uns mínims de subsistència. O, com afirmaven els pares constituents nord-americans: el dret a la felicitat.

Ningú no pot ser lliure si no té la possibilitat de desenvolupar totes les seves potencialitats com a ésser humà. D'aquí que Aristòtil caracteritzés la democràcia com "el govern dels homes pobres lliures" a diferència de l'oligarquia, "el govern dels homes rics lliures". D'aquests conceptes simples van sorgir les idees centrals de la Il·lustració, de la qual som fills.

I caldrà recordar també -perquè s'oblida sovint- que els actuals marcs constitucionals dels països occidentals no van aparèixer del no-res, sinó que són fruit de l'immens esforç de les persones pobres, més o menys lliures, al llarg de dos segles . Que són la conseqüència de la lluita, la sang i el patiment de la pobresa laboriosa. Després que dues generacions de treballadors europeus i nord-americans deixessin la vida en els camps de batalla en les dues guerres mundials es va aconseguir un pacte social transcendental que va comportar noves regles de repartiment del pastís de la riquesa (que, certament, obviava la realitat dels països menys desenvolupats), recuperant un model social que havia estat mínimament dissenyat per les constitucions de Weimar i Querétaro.

Tot i això, fa un quart de segle -arran de l'aparició del que es coneix com neolliberalisme- les condicions contractuals han canviat. I d'aquesta manera els valors constitucionals s'han vist pervertits. Encara que ningú ho digui, els textos de les nostres cartes magnes han quedat en paper mullat, en simples declaracions sense contingut.

Al llarg d'aquests anys, els juristes hem vist, estupefactes, fins a quin punt les conquestes de civilització eren posades en solfa; com el dret havia de sotmetre's a l'economia.

Moltes vegades assistim a discursos oficials que qüestionen la igualtat i la fraternitat per "antigues" i reivindiquen una suposada "societat del risc" que comporta la instauració del neodarwinisme social. Ara som més desiguals que fa unes dècades. En altres paraules, els rics són més rics i els pobres més pobres. I no només en escales dels països opulents, també a nivell mundial com constata l'OIT. Discursos i polítiques que reclamen "menys Estat" i "menys regulació", és a dir, l'abandonament de la intervenció de la societat com a col·lectiu en les relacions privades, de tal manera que els més poderosos acabin imposant els seus interessos.

En aquest marc els juristes hem assistit, bocabadats, a la negació de que la propietat té una finalitat social, tal i com afirmen la majoria dels textos constitucionals occidentals. I, així, el triomf a la vida sembla passar pel simple enriquiment i no per la auto-emancipació individual i col·lectiva de l'ésser humà i la millora de les nostres societats. Un enriquiment a qualsevol preu i a costa dels altres: la caiguda del concepte de ciutadania social a favor de l'individualisme descarnat.

Hem assistit a la negació dels drets i valors col·lectius a favor de l'individualisme en contra del que afirmen les Constitucions. Cada vegada són més freqüents les polítiques, declaracions i normes que qüestionen als sindicats, la negociació o el dret de vaga. En aquests precisos moments tenim clars exemples. Se'ns diu -i se'ns vol fer creure- que aquestes institucions col·lectives, conquerides per històriques lluites desiguals, impedeixen el creixement econòmic.

S'ha retallat la solidaritat social a través d'una política fiscal regressiva. I això ha comportat l'increment de la desigualtat, en drets bàsics, com el dret a l'ensenyament, el dret a l'habitatge, el dret a la tutela judicial efectiva, els drets de conciliació de la vida laboral i efectiva o les situacions de dependència . El sistema de Seguretat social -la gran conquesta de la pobresa laboriosa i el màxim exponent de la fraternitat social- també és negat, perquè se'ns diu que afecta l'economia i ens fa incapaços d'afrontar i encarar els riscos els riscos de les societats modernes. Constantment apareixen estudis -directament o indirectament pagats per entitats financeres- que indiquen la impossibilitat de pervivència de l'actual model de previsió social, amb gran ressonància en els mitjans de comunicació que oculten les pèrdues elevades dels sistemes privats de previsió. Mentrestant, les nostres pensions es van reduint i s'endureixen els requisits d'accés.

Amb l'excusa de l'ocupació -excusa que la pràctica ha demostrat ser falsa- portem cinc anys de retallades dels drets dels treballadors davant els empresaris. I assistim a la regulació de majors facilitats per a l'acomiadament i greus limitacions del seu posterior control judicial.

Assistim a un ús abusiu de la mà d'obra estrangera en un interessat disseny de lleva d'un autèntic exèrcit industrial de reserva que abarateix els costos salarials. I, en paral·lel, assistim també a l'increment preocupant de discursos xenòfobs i actuacions dels governs dels països rics que incompleixen els tractats internacionals.

Amb aquestes polítiques contràries a la igualtat i a la fraternitat som cada vegada menys lliures. Perquè assistim a uns moments en què els vots dels homes pobres lliures no serveixen de res per delimitar les grans polítiques socials i econòmiques. Aquestes polítiques es dissenyen en organismes i corporacions transnacionals que no han estat votades per ningú ni ningú les votarà. I som menys lliures perquè tota veu mínimament crítica no només és omesa sinó cremada inquisitorialment a la plaça pública.

L'actual crisi no és imputable als treballadors i als pobres homes lliures sinó a aquestes polítiques neolliberals. No deixa de ser sorprenent que, poc després de l'inici de la crisi, veus destacades comencessin a parlar de reformar el sistema, de regular l'economia. Va ser una idea efímera. Una vegada que els homes lliures van pagar de la seva butxaca els excessos financers, la conclusió dels poderosos va ser que aquestes polítiques suïcides havien de incrementar-se. Van dir que eren els pensionistes, els empleats públics i les persones dependents que havien de pagar les conseqüències. Que la solució a la crisi era menys igualtat i menys fraternitat. Que havia de continuar retallant els drets dels treballadors i els sindicats. Han omès que la causa de l'actual situació no és la igualtat sinó precisament les retallades dels drets constitucionals de les persones.

Per això, la meva associació professional, Jutges per la Democràcia, ha decidit donar públic suport a la vaga general del proper 29 de setembre. Perquè essencialment nosaltres som juristes i la nostra passió és el Dret. Algú podria dubtar i pensar que els motius de la vaga en res ens afecten, que són cosa dels treballadors i els sindicats. Qui així pensi s'equivoca. El que ens juguem aquest dia és molt més que el redactat d'unes lleis. El que ens juguem és si el nostre futur el decidiran els nostres vots o les organitzacions financeres internacionals. El que ens juguem és si optem per la democràcia o per l'oligarquia.

JOSE ANTONIO LABORDETA EN EL RECORD

2010-09-19T02:12:00.005+01:00

".....Quiero daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso, con técnica, que puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España, a España en sus aceros...."

(Gabriel Celaya, "La poesia es un arma cargada de futuro")

“MOTION INDUCED BLINDNESS”

2010-09-17T07:18:00.007+01:00

Si et quedes mirant al centre d'aquesta imatge (la creu negra), veuràs que els punts roses es tornen verds, per al cap de 10 segons desaparèixer. El fenomen és conegut com "ceguesa produïda pel moviment" (Motion Induced Blindness) i posa de manifest que quan el cervell se li presenta un estímul de contrast s'inclina al més predominant, sacrificant la seva atenció a certs aspectes dins del camp visual. El més curiós és que aquest fenomen el podríem experimentar en alguns casos a la vida diària, sense que ens n'adonem.

Vegeu alguns altres exemples d'il·lusions causades per la “Motion Induced Blindness” a on l'estímul de contrast predominant serien els medis de comunicació i persuasió:

-Per crear llocs de treball , eliminar el frau i l'abús en la contractació temporal i reduir l'atur cal abaratir les indemnitzacions per acomiadament i permetre la desvinculació de les empreses dels convenis col-lectius.

-Per a fer front al deute i a la situació econòmica causada per la crisi financera són necessaries polítiques d'austeritat i per tant retallar, antre d'altres, despeses socials.

-En aquests moments de crisi és bò abaixar els impostos a les grans fortunes i grans empreses per evitar una fuga de capitals necessaris per a la recuperació econòmica.

-La negociació col-lectiva no es positiva ni pel país ni l'ocupació.

-La historia demostra que les vagues com a forma de mobilització i lluita col-lectiva dels treballadors no serveixen per a res.

-Els sindicats, que només tenen presents als treballadors amb treball fix, són anacrònics i corporativistes.

ESCOLTEM ALS MÉS GRANS QUE JA TENEN EL CUL PELAT I LES HAN VIST DE TOTS ELS COLORS

2010-09-12T01:28:00.012+01:00

Ens diuen des del blog "Según Antonio Baylos..." que després de la concentració de 19.000 delegats en l'acte central de Madrid del 9 de setembre, amb la presència dels secretaris generals de la CES, John Monks i de CC.OO. i UGT, comencen a sortir a la llum una sèrie de preses de posició de diferents sectors en relació amb l'adhesió a la vaga general del 29-S. Una d'elles, que mereix especial atenció, és el manifest que han signat catorze dirigents històrics de CC.OO. i UGT que van estar presents en la transició democràtica i que van conformar una part important del paisatge personal en el qual la ciutadania identificava als líders sindicals. El text íntegre del manifest, per si el voleu llegir sencer, ha estat publicat en el blog "Desde mi cátedra".

LLAMAMIENTO EN APOYO A LA HUELGA GENERAL DEL 29-S

Por UGT: Nicolás Redondo, Antón Saracíbar, José María Zufiaur, José María Romero, Miguel Ángel Ordóñez, Suso Mosquera, Carlos Trevilla.

Por CCOO: Julián Ariza, Nicolás Sartorius, José Luís López Bulla, Eduardo Saborido, Rafael Pillado, Tomás Tueros, Antonio Montalbán.

El Gobierno, en contradicción con sus promesas electorales y sus declaraciones de no proceder a recortes de derechos sociales, ha adoptado una serie de medidas que entendemos lesivas para los trabajadores y otros colectivos sociales, así como para la recuperación de nuestra economía.(……)

Es preciso destacar que las medidas tomadas tanto en España como en los demás países de la UE se inscribirían en una lógica que, de no combatirse, conducirían a la idea de que para competir en los mercados globales Europa tiene que recortar su Estado de Bienestar. Tal idea no es nueva y se presenta con fuerza cada vez que hay una crisis económica, cuando se pretende presentar como criterios de la ciencia económica lo que no es más que vieja ideología conservadora de sobrada insolvencia. Lo peligroso de un periodo como el actual es que en él concurren la hegemonía política de la derecha en casi toda Europa y la falta de un proyecto claro de la izquierda, lo que hace temer que esta vez los recortes pueden ser, si no lo evitamos, además de profundos de difícil arreglo. Y especialmente delicado en el caso de España donde contamos con una derecha que no sólo no ha hecho nada para salir de la crisis sino que acentuaría el carácter anti-social de las medidas.(…..)

Respecto de la reforma laboral, tras la experiencia de más de sesenta modificaciones del Estatuto de los Trabajadores, algunas tan profundas como las de 1984, 1994 y 2002, su virtualidad ha sido y será prácticamente nula para la generación de empleo pues, de entrada, facilita y abarata los despidos, aumenta el poder de disposición de las empresas sobre la mano de obra, debilita a los sindicatos y hace retroceder el papel del Estado en su función de tutelar las condiciones de vida y de trabajo. El mercado de trabajo es consecuencia del modelo productivo y no al revés. Mientras éste no cambie aquel no se estabilizará.

No es casual que, en este contexto se haya recrudecido, en abundantes plataformas de opinión, la campaña de desprestigio de los sindicatos. Al fin y al cabo son la principal fuerza social que, a pesar de todo, sigue teniendo capacidad para oponerse a estas medidas tan desequilibradas. Sobre los sindicatos recae, a fin de cuentas, buena parte de la responsabilidad de mejorar el modelo social europeo y contribuir a equilibrar la política que emana de las instituciones de la UE. Convendría que las fuerzas progresistas no olvidaran que sólo desde la movilización social a nivel europeo la izquierda retomara el pulso y la capacidad de llevar adelante un proyecto más justo socialmente y económicamente más eficaz. No nos estamos jugando un ajuste para paliar el endeudamiento de un país sino evitar un retroceso histórico de conquistas y derechos de los ciudadanos europeos. No se trata de permanecer estáticos sino de reformar para mejorar y salir de la crisis.

Desde la conciencia de que esto es así, en la convicción de que puede corregirse tal deriva y con la experiencia de que para conseguirlo es necesaria la movilización social, quienes suscribimos este documento - personas que asumimos, en su día, responsabilidades en la lucha de las CC.OO. y UGT durante la dictadura franquista, en el tránsito pacífico a la democracia y en el devenir del movimiento sindical durante el periodo democrático- hacemos un llamamiento a trabajadores y ciudadanos para que participen en las movilizaciones acordadas en unidad por los sindicatos y en la huelga general del día 29 de septiembre. Acción que persigue el objetivo de hacer rectificar la política económica del Gobierno, lesiva para los derechos de los trabajadores, haciéndola coincidir con la jornada de movilizaciones a escala europea convocada por los sindicatos de la CES, pues es en ese espacio, donde se libra la gran tarea de salir de la crisis y mejorar el estado del bienestar. Nos jugamos todos mucho.

BANDA SONORA DEL MES DE SETEMBRE (La Internacional. Pete Seeger.)

2010-08-31T09:37:00.016+01:00

No pot ser d'altra manera, aquest mes de banda sonora “La Internacional”. El dia 29, com ja sabeu, hi ha vaga general al Regne d'Espanya i la Confederació Europea de Sindicats (CES) ha convocat una “Jornada d'acció europea” contra les polítiques d'austeritat dels governs.

“La Internacional”, himne de la classe obrera per excel·lència, té lletra del obrer francès Eugène Pottier, que la va escriure el 1877 i música del obrer belga Pierre Degeyter que la va composar el 1888. La versió que us proposo és la que ha fet el “folk-singer” nord-americà Pete Seeger. Encara el veig cantant-la a la Festa de Treball del 1978 si no recordo malament l'any. Ja sabeu, feu clic a sotat si voleu escoltar-la.

"DE AZAÑA À NUMANCIA". LA MEMORIA IRREDEMPTA

2010-08-30T08:28:00.013+01:00

Per coses que no vénen al cas he entrat a la pagina web del "Excelentisimo Ayuntamiento de Numancia de la Sagra" (Toledo) i veieu que he trobat a l'apartat d'historia del municipi (ho cito textualment i els enfasi en vermell són meus)):

"DE AZAÑA À NUMANCIA

La Villa de Numancia de la Sagra, antes Azaña, está situada en pleno corazón de la Sagra toledana, a 642 metros de altitud y a 6 Km de la villa de Illescas, a cuyo partido judicial pertenece. Su principal actividad es la Industria.
….............................................................................................
Se conoce por un documento fechado en Ávila en 1158 donde Sancho III concedió al almojarife Ben Iudá, a sus hijos y descendientes, cinco vegadas de tierra en la aldea de Azaina, por los buenos y fieles servicios que hizo a su padre "el emperador".
….............................................................................................
sabemos que Azaña estaba ya poblada en el s. XII, siendo sus tierras administradas por judíos y mozárabes
….............................................................................................
Su primitivo nombre de Azaña fue modifcado por las fuerzas nacionales del Regimiento de Caballería Numancia durante la Guerra Civil de 1936, por el actual de Numancia de la Sagra."

La mateixa pagina web ens informa que la “Junta de Gobierno Local” esta formada per:

D. Lorenzo Toribio Tapiador (Alcalde-Presidente)
D.Hilario Esteban Seseña.
Dª. Rosario Alonso Galisteo.
Dª. Marta Murillo Fraguero.

tots ells del “Grupo Municipal Socialista (PSOE)”

Dades:

1.Manuel Azaña Díaz (Alcalá de Henares, Madrid, 10 de gener de 1880 - Montauban, França, 4 de novembre de 1940) va ser el primer i posteriorment el novè President del Govern 1931-1933 i 1936) de la Segona República, i el segon i darrer President de la II República Espanyola (1936-1939).

2. La Guerra Civil va acabar (oficialment pels insurrectes contra la legalitat i vencedors) l'1 d'Abril de 1939.

3.El dictador i màxim beneficiari de la Guerra Civil, Francisco Franco Bahamonde va morir (al llit) el 20 de Novembre de 1975.

4. La Constitució Espanyola es va publicar al “Boletin Oficial del Estado” del 29 de Desembre de 1978.

5. La “Ley por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura” mes coneguda com a “ Ley de Memoria Histórica”, va ser aprovada pel “Congreso de los Diputados” el 31 d'Octubre de 2007.[

6.L'Article 15 d'aquella llei diu “Artículo 15. Símbolos y monumentos públicos.
Las Administraciones públicas, en el ejercicio de sus competencias, tomarán las medidas oportunas para la retirada de escudos, insignias, placas y otros objetos o menciones conmemorativas de exaltación, personal o colectiva, de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión de la Dictadura”.

Vosaltres mateixos.

LA CAGASTE BURT LANCASTER

2010-08-28T19:14:00.004+01:00

Us haig de dir que no tinc ni puta idea de quant de temps va estar caminant el sindicalista abans de trobar el xofer que el portaria a l'assemblea. Superb, vaig voler fer una versió lliure d'un problema que va sortir al diari “Público” amb un mal plantejament i la solució que em dóna el diari no em serveix. Segurament que n'hi ha alguna, però jo, que sóc de lletres i dolent, que cony sé i ara estic mes embolicat que la pota d'un romà.

M'agenollo davant vostre i profundament contrit i penedit, confesso el meu pecat , el dolor a l'ànima que em provoca i la meva penitencia serà la vergonya pública. Amén.

De tota manera és veritat que l'assemblea de treballadors va decidir fer vaga el 29-S.

PS. Siusplau, si algú trobés la solució al problema que me la digui. Gracies

MATEMATIQUES RECREATIVES

2010-08-22T10:17:00.007+01:00

Els treballadors d'una petita empresa es van posar en contacte amb CC.OO. perquè havien pensat fer una assemblea per decidir si es sumaven a la vaga general del 29 de setembre i volien que un sindicalista i fos present per a rebre una adequada informació. El sindicalista arribaria a les 6 de la tarda en el ferrocarril i un company aniria a recollir-lo amb automòbil per a traslladar-lo al polígon industrial a on esta ubicat el centre de treball i fer l'assemblea a les 7.

El tren va arribar puntualment a les 6 a l'estació i el sindicalista es trobà sol perquè, ves per on, el xofer del automòbil no s'havia adonat que se l'hi havia espatllat el rellotge endarrerint-se una hora i en aquell mateix moment sortia de l'empresa cap a l'estació a una velocitat constant.

El sindicalista va decidir fer el recorregut a peu i en el trajecte es creuà amb el xofer que anava a recollir-lo i van tornar tots junts arribant a l'empresa 10 minuts abans de l'hora prevista per l'assemblea.

Quant de temps va estar caminant el sindicalista?

P.S. L'assemblea va decidir per unanimitat fer vaga el dia 29 de setembre i afiliar-se a CC.OO.

NOTA: Aquest problema es una variació del que va plantejar Aristogeronte a la secció de lleure del diari “Público” el 21-8-2010. Que es sàpiga.

Els treballadors votant fer vaga el 29 S

A PROPOSIT DEL 29-S: EL DRET CONTRA LA BARBARIE (BAYLOS VERSUS MONTORO)

2010-08-14T08:31:00.009+01:00

El mes de Juny el President de Caja Madrid deia de forma contundent: “La negociación colectiva no es positiva ni para el pais ni para el empleo” (vegeu l'entrada del 19-6 “Que tothom sàpiga quin ès el seu cantó). El 9 d'Agost el Sr. Cristobal Montoro coordinador d'”economía y empleo” del Partido Popular i diputat, manifestava que les vagues generals “no tienen sentido” son “decimononicas”, i tant contundent con el Sr. Rato reblava el clau: "A ver si enterramos las huelgas generales de una vez en España...”. Us ho vaig dir el 19-6 i ho torno a dir: la lluita de classes no ha desaparegut mai, ens havien fet creure que érem classe mitja i no em deixat mai d'ésser proletaris, volen deixar a la seva mínima expressió els instruments històrics que han permès avançar a la classe obrera, la negociació col-lectiva i el dret de vaga.. Fins el 29 de setembre veurem un degoteig de manifestacions i manipulacions per desprestigiar el sindicalisme confederal i després del 29 tot depèn de com s'hagi defensat la barricada.
Em sembla molt interessant la assenyada resposta que el catedràtic de dret del treball de la Universidad de Castilla-La Mancha Sr. Antonio Baylos dona en el seu blog al Sr. Montoro sobre la seva pretensió fúnebre i us la transcric. No us faci mandra llegir.

¿ES POSIBLE ERRADICAR LA HUELGA GENERAL COMO FORMA DE CONFLICTO?

La noticia es conocida porque lo han recogido todos los medios de comunicación, siempre deseosos de algún destello informativo en agosto. En opinión de Cristóbal Montoro, portavoz económico del Partido Popular, la huelga general no tiene sentido, es una forma de conflicto “decimonónica”, que es “vistosa pero ruinosa para el país”, y en consecuencia hay que “erradicarla” después de la convocatoria del 29 de septiembre. Sostiene Montoro expresamente: “a ver si enterramos las huelgas generales de una vez en España si la convocatoria de septiembre fracasa”.Este tipo de opinión se basa en tres elementos fundamentales. El primero, que la huelga es un fenómeno patológico que se opone al buen funcionamiento de un sistema económico y social que por definición tiene que ser armónico y no conflictivo en la medida que sus presupuestos generales y sus consecuencias prácticas son intangibles y correctos. El segundo que la huelga, como forma de expresión de un interés colectivo de los trabajadores en tanto tales, es decir en atención a su condición social y política como miembros de una comunidad estatal en la que el estatus de ciudadanía está indisolublemente ligado al trabajo asalariado prestado en una relación de dominación, es un hecho del pasado y no actual, inconcebible en un país donde nadie debe pensar que es posible alterar la continuidad y la normalidad de la producción, porque la huelga es un hecho residual, histórico. En tercer lugar, y de forma contradictoria con los razonamientos anteriores, la huelga es un acto que hay que “erradicar”, para lo que hay que derrotar a las organizaciones convocantes de la huelga e impedir su eficacia. El fracaso de la huelga general es la llave de paso de un futuro coherente con el discurso argumentativo sostenido, la prueba evidente que esta forma de acción colectiva no sólo no tiene sentido sino que no debe existir cono fenómeno lícito.Es sabido que algunos economistas conciben el derecho y la política como un obstáculo frente a la autorregulación eficiente del mercado y la autoridad y el liderazgo de la dirección de las empresas en los procesos de producción de bienes y servicios. No hay por tanto que extrañarse que las opiniones recogidas ignoren que el derecho de huelga está reconocido en nuestra Constitución como derecho fundamental al máximo nivel, ligado a la identidad colectiva de los trabajadores y su representación sindical, y que se incardina en una perspectiva igualitaria de nivelación social que va más allá de la esfera económica del intercambio de trabajo por salario en la relación de trabajo. Mediante la huelga, se hace patente que el trabajo es un hecho social, económico y político determinante en nuestras sociedades, y esa centralidad se manifiesta precisamente cuando se rechaza trabajar como expresión de una medida de presión colectiva que hace presente y visible el interés colectivo de los trabajadores de un país. La huelga general es un acto de rechazo ante unas políticas que lesionan la posición socio-política de los trabajadores, y manifiesta a su vez un proyecto alternativo de regulación social, conectado con un proceso gradual de emancipación colectiva. En el caso de la huelga convocada para el 29 de septiembre además, se trata de un acto que trasciende el caso español al enmarcarse en una movilización promovida por el sindicalismo europeo contra el uso antisocial de las medidas de salida a la crisis en toda Europa y en defensa del modelo social europeo, del que sin duda forma parte el reconocimiento del derecho de huelga en toda su amplitud.Frente a lo que se defiende en el discurso criticado, el siglo XXI no es un período histórico en el que el conflicto social quede abolido ni es España un país en el que la huelga socio-política deba ser proscrita o no practicada por el sindicalismo confederal. Al contrario, insertada de lleno en la esfera de la política, la huelga general desempeña una función de participación ciudadana en las democracias sociales muy relevante. En efecto, la participación democrática debe ser entendida como un proceso permanente y continuo que no se reduce sólo a la participación electoral para la formación de los órganos legislativos de la nación. La huelga general no es sólo una forma de exteriorizar un conflicto social amplio y profundo, sino ante todo un acto decisivo de participación democrática que expresa, mediante la paralización de las actividades productivas y de servicios de un país determinado, la importancia del trabajo en la sociedad del siglo XXI y la necesidad que se respeten los derechos laborales como condición de ciudadanía plena.

¡¡TE ENTERAS CRISTOBAL!!

BANDA SONORA DEL MES D'AGOST (La "canción del verano" o, que feliços érem!!)

2010-08-10T09:02:00.016+01:00

La banda sonora del mes d’agost arriba una mica tard perquè he estat uns dies fora. A Cantabria, a la fresca.

Convencionalment es diu que enguany fa cinquanta anys del inici del “boom” turístic espanyol i del “desarrollismo”. Arribaven les primeres sueques que, deien, eren desinhibides, anaven amb bikini (això no ho deien, ho vèiem) i fumaven. Unes fresques, vaja, que aixecaven la “libido” del reprimit mascle carpetovetònic. Poc a poc várem aconseguir viatjar, fer vacances, ....i a finals dels anys seixanta del segle XX va aparèixer el fenomen de la “canción del verano” que any rera any subliminava un enganyós somni..

A l’agost doble banda sonora. Feu clic a baix i escolteu la “canción del verano” per excelencia: “Eva María” que cantaven els de “Formula Quinta” i la “contracanción” que va cantar l’Ovidi Montllor: “Sol d’estiu”. El ying i el yang.

ESCOLTA ESPANYA

2010-07-11T21:40:00.004+01:00

Hi havia molta gent, diferents sensibilitats; uns exigien la independència altres, com jo, exigíem l’Estatut que varem referendar tot sencer i sense retallar, però una idea ens unia a tots: SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM.

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana;
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos? – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

(Joan Maragall, 1898)

PER QUE EM MANIFESTARÉ AVUI?

2010-07-10T02:54:00.005+01:00

No soc independentista ni nacionalista (perquè Catalunya es una nació), penso en un federalisme internacionalista que podeu matissar amb tota mena de tonalitats si voleu, i avui em manifestaré per reivindicar l’Estatut que, a contracor i malgrat tot, vaig referendar. De moment no vull anar mes enllà.

Es podrien donar moltes raons però em manifestaré per les següents estrictament personals:

1.-Perquè penso que les decisions preses pels representants de la sobirania popular, de forma delegada i també directa, no poden ser modificades per un anomenat Tribunal Constitucional amb mandat caducat forçat fins el ridícul i que ha decidit amb criteris estrictament politics i gens jurídics. De fet penso que els estatuts d’autonomia degudament referendats haurien de ser immodificables a no ser pel propi poble sobirà que se l’atorga.

2.-I el mes important que em mou a manifestar-me. La historia ens ensenya que els avenços dels drets nacionals del poble de Catalunya estan íntimament lligats als avenços de la democràcia al conjunt dels estats a on esta integrada , i en concret al Regne d’Espanya la sentencia que ha dictat el Tribunal Constitucional no es pot deslligar dels problemes que te la recuperació de la memòria històrica i la reparació de les víctimes del franquisme, de la reforma laboral i la pèrdua de drets socials que es vol imposar, de l’ofensiva de l’església catòlica i la dreta contra la llei de interrupció del embaràs, de la prepotència dels poderosos que estan aconseguint sortir de la crisi econòmica que ells han provocat empobrint al conjunt de les classes populars pel seu propi benefici., de la llei que modifica la naturalesa de les caixes d'estalvis, de ..............

Ras i curt, jo avui em manifestaré a Barcelona per que la democràcia esta greument amenaçada i prou.

EL DISCURS QUE EL PRESIDENT DEL GOVERN DEL REGNE D’ESPANYA NO S’ATREVEIX A FER

2010-07-08T17:42:00.005+01:00

Exemplar discurs fet per la Presidenta Cristina Fernández Kirchner d’Argentina, en un acte al “Museo de la Memoria Argentina” presidit per les “Madres y Abuelas de la Plaza de Mayo” el día 24 de març d'enguany.

BANDA SONORA DEL MES DE JULIOL (Lo garrotín de Lleida. Lo Parrano)

2010-07-01T08:05:00.013+01:00

El flamenc té, de fa molt temps, un fort arrelament a Catalunya; fins hi tot hi ha qui pensa que algun “palo”, com el “garrotin”, és d’origen català.. Si no fos català d’origen el que és cert és que els gitanos de Lleida l’han fet seu i tradicionalment el canten i ballen escampant-l’ho a la resta de comunitats gitanes catalanes i més enllà... Federico Garcia Lorca, enamorat i investigador sobre el flamenc, va tenir interès per conèixer el “garrotin” lleidatà i Carmen Amaya també el va cantar.

Feu clic a dalt i podreu escoltar “Lo garrotín de Lleida” cantat per Lo Parrano en una versió més bé tirant a "salsera".

PREPARANT LA VAGA GENERAL DEL 29-S

2010-06-28T18:30:00.007+01:00

Dimecres 30 de juny: manifestacions a Catalunya contra la reforma laboral

-Barcelona: plaça d'Urquinaona, 18.30h

-Tarragona: plaça de la Font, 19.00h

-Tortosa: davant de l'Auditori Felip Pedrell, 19.30h

-Lleida: plaça de Víctor Siurana, 19.00h

-Girona: plaça de la Independència, 18.30h

JA ELS AGRADARIA QUE TOTS FOSSIN IGUALS

2010-06-27T09:27:00.008+01:00

“Segur que tots han sucat al Palau de la Música, no hi ha un pam de net”. Els diaris acabaven de publicar la noticia de l’engarjolament dels Srs,. Felix Millet i Jordi Montull i la Irene (la dona que fa 33 anys va decidir conviure amb mi i aguantar-me) era al tren quant va sentir la frase. No era la primera vegada que, amb variacions depenent del assumpte, la sentia. És clar, ja és un tòpic creure que corrupció i política van de bracet.

Però, mira per on, un article d’opinió publicat al diari “Publico” el dia 20-6-2010 signat pel professor d’història Andreu Mayayo em revela que (cito textualment) “...Segons l’advocat dels famosos lladres, els antics responsables del Palau de la Música van parlar amb tothom i van escriure cartes i correus electrònics a tots els líders politics municipals menys als d’Iniciativa per obtenir la requalificació del immoble adjacent al Palau...”. Per que els lladres confessos bandegen al segon tinent d’alcalde del Ajuntament de Barcelona Sr. Ricard Gomà (d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa -ICV-EUiA-)? No són iguals tots els partits i tots els politics?.

Cas “Pretoria”: Els presumptes delinqüents Srs. Prenafeta i Alavedra volien endossar a la Generalitat per 89 milions d’euros un immoble a l’exclusiva zona barcelonina de Diagonal Mar. Van estar any i mig pressionant i trucant i sempre amb el mateix obstacle final: Carme Trilla, Secretaria d’Habitatge del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya insistia en que es tenia que convocar concurs públic de concurrència d’ofertes. És notori que el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat esta gestionat per ICV-EUiA. No són iguals tots els partits i tots els politics?.

Una dada per a la historia: Al 1979 el PSUC (antecedent polític d’ ICV-EUiA) va accedir a l’alcaldia de Sabadell. L’alcalde, el malaguanyat Antoni Farrés, va rebre la visita d’un conegut constructor sabadellenc que tot posant-l’hi un maletí sobre la taula li va dir : -Sr. Alcalde, faci els favor de mirar-se els papers del maletí. Era ple de bitllets de banc ( es parla de tres milions de pessetes). El Toni Farrés va cridar al secretari municipal perquè aixequés acta del intent de suborn i va donar la visita per acabada. No són iguals tots partits i tots els politics?

No, no són iguals tots els partits i tots els politics i els corruptes corruptors ho saben . Qui no ho sap és aquell viatger del tren que va escoltar la Irene i així anem.

QUE TOTHOM SÀPIGA QUIN ÈS EL SEU CANTÓ

2010-06-19T02:10:00.013+01:00

El Sr. Rodrigo Rato sap a quin cantó de la barricada està. És el teu?

Se li ha d’agrair la sinceritat. Clar, contundent, descarnat i descarat; lluita de classes en estat pur: “La negociación colectiva no és positiva ni para el país ni para el empleo.” (ho poso en castellà perquè ho he llegit en castellà, no per res).

Ho ha dit a Expomanagement (ves a saber que és això però a mi em fa por) el Sr. Rodrigo Rato y Figaredo, ex vicepresident del govern i ministre d’economia amb l’egòlatra José María Aznar, ex director del temible Fons Monetari Internacional i ara president de Caja Madrid,.

Veus enteses, tant de dretes com d’esquerres, han dit per activa i passiva que la reforma laboral que s’ha imposat (ja està en vigor) ni crearà llocs de treball, ni té res a veure amb la actual crisi econòmica, la mare dels ous està, doncs, en això que ha dit el Sr. Rato y Figaredo i aprofitant que el Llobregat passa per Olesa de Montserrat es tracta de donar una altra volta a la rosca i intentar deixar a la seva mínima expressió la negociació col·lectiva, l’instrument històric de la classe obrera que l’ha permès avançar en determinats moments. Volen controlar totalitàriament el temps i les condicions de treball, la contractació, els salaris....tornar a la negociació individual on el treballador està sol i dèbil.

Alerta, Rato y Figaredo, ens deixa clar que malgrat ens havien fet creure que érem classe mitja no em deixat mai de esser proletaris i que la tant negada lluita de classes està ben viva i no pas perquè l’hàgim iniciat nosaltres.

Sabrem respondre?

El barbut de Treveris ens diu que "no estaba muerto, estaba de parranda".

29 DE SETEMBRE, VAGA GENERAL

2010-06-16T08:24:00.004+01:00

La Comissió Executiva de la Confederació Sindical de CCOO s'ha reunit, amb caràcter extraordinari, per valorar la situació creada després de la finalització sense acord de les negociacions mantingudes en el marc del diàleg social tripartit sobre mercat de treball i el contingut del projecte de Reial Decret que el Govern ha preparat a aquest efecte i per gestionar l'acord del Consell Confederal que literalment deia:

"El Consell faculta la Comissió Executiva Confederal perquè, en l'actual escenari socioeconòmic marcat per les retallades socials decidits pel Govern i davant qualsevol tipus de reforma del mercat de treball lesiva per als drets dels treballadors, i en el marc de l'actual procés de mobilitzacions procedeixi a la convocatòria d'una vaga general al país ". Després del debat, fa pública la següent

RESOLUCIÓ:

1 .- CCOO lamenta que les negociacions mantingudes durant diversos mesos sobre mercat de treball no hagin pogut saldar amb acord. Només l'acord entre totes les parts, en matèria tan sensible, és garantia d'eficàcia en les mesures que s'han d'implementar en el nostre mercat de treball per a contenir la destrucció d'ocupació i propiciar la generació d'aquest, en condicions de qualitat, quan l'activitat econòmica comenci a remuntar.

2 .- CCOO considera que la responsabilitat que les negociacions hagin fracassat és atribuïble a les posicions maximalistes dels representants de les organitzacions empresarials que han centrat les seves reivindicacions a fer més fàcil i barat l'acomiadament, s'han negat a posar límits a la temporalitat injustificada i al mateix temps han pretès guanyar poder discrecional per a les empreses.

3 .- CCOO critica severament l'actitud del Govern durant la negociació per estar absent de la mateixa la major part del temps, demostrant una escandalosa incapacitat de lideratge, per irrompre en ella, amb l'aprovació del Pla d'ajust, que va modificar en negatiu l' escenari de la negociació i per desincentivar amb el continu anunci d'abordar la reforma per decret en el cas que els negociadors no arribessin a un acord, situant-se com a espectador d'una negociació en què se suposa que el Govern és part activa de la mateixa .

4 .- CCOO, després de valorar el contingut del projecte de Reial Decret sobre reforma laboral elaborat pel Govern, mostra el seu rebuig al mateix per considerar que es fa ressò de les reivindicacions empresarials que han provocat la ruptura de les negociacions, és a dir: facilita i abarateix l'acomiadament, impulsa un major creixement de la temporalitat i posa en risc elements importants de la negociació col.lectiva incrementant notablement el poder discrecional de les empreses en detriment dels drets dels treballadors.

5 .- CCOO considera que el Reial Decret que promou el Govern confirma el gir que aquest ha donat a les polítiques econòmiques i socials la primera expressió va ser el Pla d'austeritat, seguit del Pla d'ajust que ha congelat les pensions, ha rebaixat els salaris d'empleats públics, retarda el desenvolupament de la Llei d'atenció a les persones dependents, redueix considerablement la inversió pública, entre altres mesures, que només poden provocar un major retard en la sortida de la crisi econòmica i major destrucció d'ocupació.

6 .- El Govern amenaça amb continuar plantejant una reforma de les pensions de caràcter regressiu, alhora que renúncia a l'impuls de mesures de política fiscal, incloses les destinades a la lluita contra el frau i l'economia submergida, que contribuirien a recompondre els comptes públiques i afavorir el desenvolupament de les polítiques que la situació de crisi requereix. Al mateix temps, en coordinació amb el Banc d'Espanya promou una reforma del sistema espanyol de Caixes d'Estalvi que amenaça amb desnaturalitzar les funcions d'aquesta part del sistema financer espanyol.

7 .- La Comissió Executiva Confederal de CCOO, davant la deriva política empresa pel Govern de la Nació, i en compliment del mandat atorgat pel Consell Confederal, acorda convocar, de comú acord amb la Unió General de Treballadors, Vaga General el proper 29 de setembre. 8 .- La realització de la Vaga General vindrà precedida d'assemblees en tots els centres de treball i polígons industrials, manifestacions a les capitals de les comunitats i ciutats autònomes el proper 30 de juny i per una massiva concentració de delegats i delegades a Madrid el 9 de setembre.

ACTE D’HOMENATGE I COMIAT DE L’ÁNGEL ROZAS

2010-06-05T08:10:00.006+01:00

Transcripció de la intervenció de José Luís López Bulla en l’acte d’homenatge i comiat que les Comissions Obreres de Catalunya li van fer ahir dia 4 a l’Ángel Rozas.

El filósofo inglés George Edward Moore afirmó: “antes de construir grandes sistemas, asegurémonos de qué están hechos los ladrillos”. No consta en lugar alguno que la generación fundadora de Comisiones Obreras, en los primeros andares de aquello, conocieran dicha cita. Pero, sin lugar a dudas, Ángel Rozas, Cipriano García, Josep Cervera, Luís Romero, Ángel Abad, Martí Bernasach, Agustí Prats, Tito Márquez y otros muchos sabían que lo que estaban poniendo en marcha eran buenos materiales, que los ladrillos de aquella arquitectura eran sólidos. Dígase con naturalidad, sin altanería: tal vez Comisiones fue la construcción sociopolítica más original en aquellos tiempos del antifranquismo. Obra de aquella generación de la que Luís Cernuda, poeta muy estimado por Ángel, hubiera podido decir que como “testigos irrefutables de toda la nobleza humana no fuisteis uno. Fuisteis muchos”.

Aquellos materiales resistentes eran la construcción de un nuevo movimiento sindical, las libertades democráticas, la defensa y promoción de los derechos de los trabajadores y sus familias. A esa gigantesca tarea –que ellos lo hicieron con naturalidad, sin aspavientos— dedicó nuestro Ángel Rozas prácticamente toda su vida. Cosa que hizo desde el sindicalismo y desde el comunismo de los sueños, no el de las pesadillas, según dijo nuestro Manuel Vázquez Montalbán del amigo inseparable de Ángel, Cipriano García.

Ángel fue uno de esos autodidactas que tanto han distinguido al movimiento sindical catalán. Él mismo acostumbraba a decir que “había aprendido a leer a la luz del farol de la esquina”, y no era ciertamente una metáfora. Fue un hombre sabio, forjado en la universidad de la fábrica, la calle y la prisión: un considerable almacén de saberes empíricos, que distinguían a nuestro prestigioso amigo y compañero. Posiblemente la persona más querida de nuestro sindicato.

Igual prestigio tenía en el sindicalismo europeo. Yo he sido testigo de la admiración que le tenían dirigentes como Luciano Lama, Bruno Trentin y Georges Séguy. Pero, sin duda, lo que más apreciaba fue el afecto que le tenían los jóvenes de Comisiones Obreras de Catalunya. La escuela de formación de estos nuevos sindicalistas lleva su nombre.

Me es difícil, como he dicho antes, hablar de nuestro Ángel. Él y su compañera, Carmen Jiménez Tonietti, me trataron como un hijo. Carmen fue una de las mujeres que, a lo largo del franquismo, visitaba cada mes a los presos llevándoles paquetes de comida y el apoyo moral. A ella va también mi emocionado recuerdo. Parece que les estoy viendo en aquel lejano 11 de septiembre de 1967 en el caos de aquella manifestación, de bracete los dos, zarandeados por la policía. Todos los detenidos fueron trabajadores. La mesocracia, temerosa, no pasó del entresuelo; hoy, no pocos de ellos, se disfrazan de septiembre para no infundir las sospechas de su larga siesta bajo el franquismo.

Queridos amigos y queridas amigas, después de Ángel Rozas, ¿qué? Muy fácil, los materiales –ciertamente renovados-- que hicieron posible la construcción del sistema-Comisiones Obreras: este es el mejor homenaje a nuestro compañero, que fue simultáneamente serio y guasón, paciente e inquieto. Y, como diría Thomas Mann: un hombre de gran formato.

S’HA MORT L’ANGEL ROZAS

2010-06-03T01:14:00.009+01:00

Va ser el dia 1 de Juny. Tenia 82 anys i els joves de Comissions Obreres de Catalunya van posar el seu nom a l’escola de formació sindical. Era savi, modest, afectuós, tendre i es feia estimar (i no és tòpic de panegíric). Un cos petit amb un gran cor. La llegenda diu (perquè l’Angel era llegendari) que quant en temps de franquisme anava a les manifestacions i apareixia la policia, com que tenia les cames curtes i no podia córrer, entre dos companys l’alçaven i se l’enduien “en volandas”, serà veritat o no però el cert és que ell sempre hi era, fins que les innumerables detencions i condemnes el van forçar a exiliar-se a França a on va organitzar amb Carlos Elvira la “Delegación Exterior de CC.OO.”, una mena d’ambaixada davant de les centrals sindicals europees des d’on es canalitzava tota la solidaritat del moviment obrer europeu amb els treballadors espanyols.
Vaig tenir la sort de conèixer-lo i sempre ha estat un model per a mi. Gracies Angel pel que m’has donat.

Conegueu mes a fons l’Angel Rozas fent clic aquí.

BANDA SONORA DEL MES DE JUNY( Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol. Pi de la Serra)

2010-06-01T00:17:00.014+01:00

Algunes persones benpensants opinen que Quico Pi de la Serra “sovinteja amb certes paraulotes poca-soltes”. Però jo penso que el Quico diu les coses com ragen perquè és crític, radical, excèntric i sinistre ( és a dir: té criteri, va a l’arrel de les coses, no està al centre i rellisca cap a l’esquerra) a mes a més, au estranya, és sempre solidari. “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol” la va composar a finals dels anys setanta del segle XX, acabat de morir el dictador Franco i ara la torna a cantar amb ganes. La trobeu desfasada?.

La versió que us ofereixo és d’un recital que el Quico va fer a Madrid el 1976. Feu clic a baix i sentiu-la (no l’escolteu, sentiu-la). Sentiu la lletra, la musica i la gent. On és la gent ara?

“TREBALLAR CANSA” S’ADHEREIX A LA CAMPANYA PER AVANÇAR EL JUDICI FINAL

2010-05-28T13:53:00.009+01:00

Hans Memling (c. 1435-1494)

“El Intermedio”, el programa de televisió que condueix el Gran Wyoming ha iniciat una recollida de firmes amb la lloable finalitat de demanar l’avançament del Judici Final i acabar d’una vegada per totes amb tanta tonteria com corre pel món en general i al Regne d’Espanya en particular. Llegiu el manifest.

“JUDICI FINAL COM MÉS AVIAT MILLOR

La cadena COPE ha posat en marxa una campanya de recollida de signatures per demanar l’avançament de les eleccions. Segons la cadena dels bisbes és l'única manera de sortir de la crisi econòmica. ”El Intermedio” creu que avançar les eleccions és només posar un pegat. Per això proposem una solució definitiva a tots els nostres problemes: avançar el JUDICI FINAL. Si els bisbes demanen a la societat espanyola que voti per un avançament electoral, nosaltres els demanem als bisbes que avancin el JUDICI FINAL.

En aquesta situació d’emergència l'Església ha de ser valenta. Necessitem que la Conferència Episcopal es posi a treballar. Necessitem que arribi el judici que l'Església sempre ens ha promès. Si la lentitud de la justícia espanyola és desesperant, el de la justícia divina ja no té nom. Necessitem que Déu es mulli, que doni la cara, que decideixi per fi qui són els dolents i qui els bons. Qui té raó? Els capellans d’esquerres o els de dretes? Els capellans que voten el PP, o els capellans que voten el PSOE? Déu, tingueu misericòrdia i doneu-nos aquesta pista!

Participa en la nostra iniciativa! Tu decideixes què és més important: que s’avancin les eleccions com diu la COPE, o el JUDICI FINAL, com diu “El Intermedio”.

”El Intermedio” li llança un pols a la COPE. Per què? Perquè ens agrada perdre polsos.”

Fés clic aquí si vols adherir-te a la campanya de “El Intermedio”

UN SAVI

2010-05-27T10:20:00.015+01:00

Amb lucidesa d’avi savi José Luis Sampedro ens alerta que, de continuar, el capitalisme ens aboca a un desastre a curt terme que posa en perill el futur de les generacions que vénen. Ja sé que això no és nou, però també ens adverteix que els més poderosos, per que no els hi manca res i són egoistes de mena, no en són conscients i que per tant ens toca a nosaltres, la majoria, aturar-ho. Que ens ho tingui que recordar una persona que ja ho ha fet tot a la vida i que ens podria dir tranquil•lament que ja ens ho farem, és gros.

La perplexitat del ciutadà

LA SENCILLESSA EXPOSITIVA DE “EL ROTO”

2010-05-22T10:15:00.028+01:00

Amb dibuixos de “El Roto” he fet aquest muntatge que, em sembla, explica de forma clara la situació en que ens trobem. Com sempre no he demanat permís per reproduir; ja em dirà alguna cosa si vol.