¡¡PABLO, DEJA EN PAZ A MANOLO VÀZQUEZ MONTALBÀN!!

Pablo, posiblemente no leerás este escrito y ni siquiera tendrás conocimiento de su existencia. No importa.
 

El domingo día 21 en Barcelona te atreviste, desvergonzado, a usar el nombre de Manuel Vázquez Montalbán en vano. Feo, muy feo. Te digo: Manuel Vàzquez Montalbàn (Manolo para sus camaradas) murió hace catorce años y me parece indecente y ruin que lo menciones en un mitin como lo hiciste, solo para llevar el agua a tu molino. ¿Que tipo de ética te permite faltar al respeto a su memoria afirmando que “seguramente estaría con Podemos”?. Estas actuando tan frívola y demagogicamente como la “casta” que tanto desprecias.

Puedo entender el adanismo de Podemos como forma de incidir en las personas que jamas se han preocupado por la política y que la estafa de la crisis económica ha llevado a la indignación y al paroxismo y a confiar en una radicalidad sin raíz. Pero también sabes que hay otras personas provenientes de un anterior y primigenio “planeta de los simios”(como diría Manolo) que nos quedamos “sin imaginarios fundamentales de una cultura que no hace mucho tiempo llamábamos progresista...y se nos obliga a expiar las quimeras utópicas...resignados y culpabilizados” (también Manolo), que luchábamos (y seguimos) organizadamente por la democracia, por mejorar nuestras propias condiciones de vida y trabajo, y sin contrapartidas y de rebote la de las que no querían mojarse el culo. Luchas que nos llevaron primero al ostracismo o a la cárcel, después a las minorías de los parlamentos, a las instituciones, a los ayuntamientos, al sindicalismo de forma desinteresada incluso con sacrificio, lo sabes, pero tu interés particular nos sitúa en la “casta”, salvo algunos que, por la causa que sea, han abandonado la barquita. En fin, para unos adanismo y para esos que abandonaron la barquita, que tienen nostalgia y memoria, te atreves, envalentonado como estas, a apropiarte de los referentes culturales de la izquierda que realmente ha existido (y existe a trancas y barrancas, cierto) en el Reino de España y darte pedigrí.

Pablo, deja en paz a Manolo Vázquez Montalbán. Ni él, ni Paco Candel, ni García-Nieto, ni Marcelino Camacho,... ni tantísimos otros, pertenecen a nadie y su patrimonio cultural, hasta donde llegò, es de toda la izquierda crítica y radical y a ti, de momento, este izquierdismo solo se te supone, como en la “mili”.

Mira Pablo, lo único cierto es que Manolo Vázquez Montalbán murió siendo de Iniciativa per Catalunya proviniendo, sin solución de continuidad, del PSUC y no es menos cierto que, profeticamente diría yo, nos dejo escrito en 1995 en su ensayo “Panfleto desde el planeta de los simios” en el capítulo “Los dioses se han marchado, nos queda la televisión” lo siguiente (lee atentamente): “El abecé del descodificador de cualquier medio de comunicación es saber quien es el propietario de este medio y que espera conseguir del control de la conciencia del receptor........desacreditados los príncipes de la política construidos por la ratio burguesa, ¿por qué no confiar en las sombras de los príncipes mediáticos que le llegan a su madriguera-caverna informatizada? ¿Por qué no...buscar un príncipe desesperadamente aunque sea un Príncipe telécrata y de consistencia hertziana?.

 

Joder Pablo lo que escribió el bueno de Manolo en 1995.

 

BENVOLGUTS ARÉVALO, BONASTRE I MARTÍNEZ, DIRIA QUE EL VELL MARX “NO ESTABA MUERTO QUE ESTABA DE PARRANDA”.

M'ho van dir així, com raja: “t'has de modernitzar” i “estàs al segle passat” (i em fa l'efecte que els meus interlocutors volien dir al segle XIX i no pas al XX). Tot plegat perquè a la tertúlia política d'Olesa Ràdio del dimecres passat, on hi foto el nas en nom d'Iniciativa per Catalunya Verds, imprudent de mi, em vaig declarar marxista (referint-me a Karl Marx no a Groucho) tot barrejant procés independentista i qüestió social (ves quines ganes de complicar les coses, oi). Aquestes opinions dels meus amables i cordials contertulians (no són floretes sinó convicció sincera) Josep Arévalo, Toni Bonastre i Jordi Martínez mereixen una resposta tan amable i cordial com ells i que la limitació de temps de la tertúlia va impedir. Som-hi.

Avui en dia, quan algú té la gosadia de defensar el marxisme és recorrent desqualificar-lo apel·lant a què és una ideologia desfasada, passada de moda i aprofitant l'avinentesa surt pel mig, la “desaparició” de la classe obrera, el fracàs de la Unió Soviètica, les set plagues d'Egipte, etc. etc... ja s'ho faran amb l'ús de les paraules, però d'entrada jo, i em sembla que no només jo, considero el marxisme un mètode d'anàlisi critic de la societat i no una ideologia. Dit això, seria presumptuós per part meva donar-me-les de coneixedor profund de les teories marxistes i les seves revisions hagudes i per haver, però, modestament, penso que hi ha uns principis i/o conceptes, bàsics, senzills i entenedors per al meu limitat magí que són com axiomes que el vell Karl ens va posar davant els ulls i demostren que el venerable barbut de Treveris “¡no estaba muerto que estaba de parranda, lere, lere!” com l'amic del malaguanyat Peret. ¿Em permeteu exemples?.

“La història de tota la Societat fins ara és la història de la lluita de classes....., en una paraula opressors i oprimits han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, adés dissimulada, adés franca,...”. (Manifest del Partit Comunista,1847).

“...l'humà que no posseeix cap altra propietat que la seva força de treball, en totes societats i condicions culturals, haurà d'ésser l'esclau d'altres homes, que s'han fet els propietaris de les condicions materials del treball. Tan sols pot treballar amb llur permís, per tant tan sols viure amb llur permís.”. (Crítica del Programa de Gotha,1875).

“El conjunt de relacions de producció constitueix l'estructura econòmica de la societat, la base concreta sobre la qual s'aixeca una superestructura jurídica i política...El model de producció de la vida material condiciona el procés de vida social política i intel·lectual en general.” (Prefaci a la Crítica de la Economia Política, 1859).

Pregunto ¿No es lluita de classes l'ofensiva contra els treballadors i classes populars dividides nacionalment per un capitalisme globalitzat i globalitzador de la misèria que aprofitant la debilitat que ha creat del contrari ha abandonat la producció per tornar-se més especulatiu, depredador i malbaratador del què ja era amb l'apropiació d'unes estructures polítiques i judicials que desenvolupen i avalen les reformes legals que han suposat pèrdua de drets laborals i socials i increment de la desigualtat?. ¿Que potser és cert que, com deia l'inefable Ministre Margallo, Catalunya és a l'espai sideral i fora de la força gravitatòria de la globalització?. Sento riure els patricis de les quatre-centes famílies del Cercle d'Economia, del Eqüestre i el Liceu.

No m'estranyen les opinions d'alguns dels meus amables i cordials (insisteixo, no són floretes sinó convicció sincera) contertulians. No m'estranyen d'en Josep Arévalo d'Unió Democràtica, partit teòricament democratacristià que s'ha tornat tant “modern” que, aplicant la catòlica doctrina de la transsubstanciació, ha aconseguit passar de l'encíclica papal “Rerum Novarum”(Lleó XIII, 1891) al liberalisme econòmic més descarnat sense despentinar-se (per cert i dit sigui de pas, el “modernisme” va ser condemnat el 1907 pel Papa Pius X a l'encíclica “Pascendi dominici gregis”). Tampoc m'estranyen d'en Toni Bonastre d'Esquerra Republicana, partit històricament eclèctic i teoritzador de la “equidistància” a on la qüestió social tant serveix per a fregir una corbata o planxar un ou i es relativitza en funció de com i quan es pot o no es pot tocar poder. Però em deixen mal gust a la boca que tals opinions siguin compartides pel company Jordi Martínez del Bloc Olesà, perquè si no sabem analitzar objectivament la societat a on vivim i limitem la pobresa només (que també) als “negritus” amb “mosques a la boca” i desconeixem la que tenim a casa i el com i el  perquè, a l'esquerra alternativa sigui globalitzada o olesana tenim un problema. Aixi ho penso.

RECORDANT PETE SEEGER ( i XI). BANDA SONORA DEL MES DE DESEMBRE. "La Internacional"

Quan va morir Pete Seeger el passat 27 de gener vaig dir que, en just homenatge, aquest blog li dedicaria totes i cada una de les bandes sonores mensuals fins que acabes l'any. Ha arribat desembre i per acabar de complir la promesa feta he pensat que res millor que “La Internacional” pot reblar l'homenatge a Pete.

Vaig sentir cantar “La Internacional” en directe a Pete Seeger per primera vegada a la “Festa de Treball” del PSUC l'any 1979. La lletra original en francès de Eugène Pottier (la mateixa que podeu escoltar al vídeo) va ressonar a l'Avinguda de Maria Cristina a Montjuïc plena de gom gom de persones ansioses de llibertat.

Nord-americà d'esquerres (comunista) Pete Seeger va recolzar les lluites sindicals per l'emancipació dels treballadors, contra la segregació racial i pels drets civils, contra la guerra de Vietnam, per la defensa del medi ambient i una economia sostenible patint per això persecució i boicots a la seva activitat artística.

En els temps foscos que corren i de política d'esquerres de curta volada, “La Internacional”, més vigent que mai, ens recorda als pobres de la terra (sobretot als que s'havien cregut rics) que sense la nostra unió no hi ha emancipació. ¡Pobres de tots els països unim-nos!.
 

VIDES PARAL-LELES: DONYA CAYETANA, MUSTAFÀ I MOHAMED

Com tothom sap, la XVI comtessa de Guimerà, Maria del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia Josefa Fausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay, traspassà el 20 de novembre (quina casualitat) de 2014 al seu Palacio de las Dueñas de Sevilla a 88 anys.

Els medis informatius de tota mena i condició ens han glossat les extraordinàries virtuts de tan nostrada aristòcrata; ésser lliure com cap, que va viure intensament i, sobretot, tothom coincideix en què “se puso al mundo por montera” entremig d'actes benèfics, “saraos” i “corridas” gràcies a un immens patrimoni mobiliari i immobiliari acumulat des del segle XV. Si hem de fer cas de les revistes del cor, tan popular i estimada era que Sevilla sencera s'ha endolat i plorat desconhortadament la seva mort (inexplicablement ningú informa si a Guimerà també hi ha hagut semblant sentiment).

Digueu-me demagog. Que la desaparició d'una anacrònica “Grande de España” que havia fet de la droperia la seva forma de vida, es converteixi en un fet de tan gran rellevància mediàtica fent dels defectes virtuts per passar-tels descaradament per la cara, mentre veus com les persones que han de demanar permís per a viure perquè depenen d'un sou, creen riquesa amb el seu treball i moren a causa d'aquest treball, són relegats a puntual notícia de quart de pàgina com a molt, demostra la misèria moral de la societat en què vivim.... I m'ha fet venir al cap, de sobte, una concreta realitat olesana colpidora i de la que no exculpo la part de responsabilitat que em pertoca.

¿Algú a Olesa de Montserrat recorda a Mustafà Ichioven i Mohamed El Emrani?. Ho dubto, jo tampoc els recordava i m'ha costat trobar referències d'ells, però són dues persones íntimament lligades a la cultura olesana. No han escrit cap “Passió” com en Joan Povill, ni són escultors com en Amadeu Paltor, ni teòrics tèxtil i musicòlegs com en Daniel Blanxart, ni arquebisbes com en Ramon Torrella, tampoc humanistes com en Cebrià Montserrat (o Cipriano quan exercia de censor eclesiàstic i atorgava el “Nihil obstat”), ni tenen cap carrer a Olesa al contrari que tots els que he anomenat.

Recordeu: Mustafà Ichioven i Mohamed El Emrani són els dos encofradors que el migdia del 22 de desembre de 1998 van perdre la vida en quedar sepultats per una esllavissada de terra mentre feien els fonaments de la nostra “Casa de Cultura”.

La “Casa de Cultura” s'inaugurà el 26 d'abril de 2003 i dues plaques recorden l'equip tècnic del projecte i l'alcalde del moment, però ni un record pel Mustafà Ichioven i el Mohamed El Emrani, ni un. Quina merda de societat que cal recordar-li l'obvietat que va deixar escrita Bertold Brecht a “Preguntes d'un treballador que llegeix".

“Qui va construir Tebes, la ciutat de les set portes?

Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?”.

MANIFEST PERSONAL SOBRE EL 9N, POTSER LLARG, AVORRIT I MAL ESCRIT, PERÒ NECESSARI I ALLIBERADOR PER A MI

¿Llibertat? ¿per a fer que?” va contestar Lenin al dirigent del PSOE Fernando de los Rios quan li va preguntar sobre el paper de la llibertat en la revolució. Aquesta resposta s'interpreta, interessadament, com un menyspreu del dirigent soviètic a la llibertat quan el que realment volia dir era que qui no té les mínimes condicions materials d'existència i depèn per a viure d'una voluntat aliena no pot ser lliure i, per tant, per a començar a parlar d'igual llibertat per a tothom primer s'ha d'aconseguir establir aquestes condicions materials que la possibilitin.

Ve a tomb aquesta introducció perquè semblant interpretació es dóna quan, a propòsit del procés pel dret a decidir i alguns reclamen, com a actitud patriòtica inqüestionable, la unitat del conjunt del sobiranisme, altres qüestionem “¿Unitat? ¿per a fer que?”. Després de tantes maniobres obstructives per part del govern del Reino de España, tantes “astutes” i infructuoses respostes del govern de la Generalitat que provoquen estires, arronses i canviants preses de posició dels partits compromesos amb el procés i dels auto(mal)anomenats representants de la societat civil, s'ha arribat a un punt en què sembla que la jornada del 9N només pugui girar entorn de la independència, és a dir del SI-SI, per a justificar una posterior “Llista de país” en unes eleccions “plebiscitaries” com a suposada sortida del “cul de sac” a on ens han ficat i a major gloria del Molt Honorable Artur Mas i/o de l'Il·lustre Oriol Junqueras en la seva lluita per veure qui exerceix de Napoleó. I a fe que en Rajoy els ajuda

Així doncs, en aquesta tessitura fem nosa qui pensem críticament i preguntem “¿Unitat per a fer que?”. ¿Seguidisme per a una declaració unilateral de independència? Perdoneu però s'ha dit del dret i del revés que el “procés participatiu” del 9N no tindrà les garanties mínimes per a un resultat veraç i creïble (ho ha dit si fa no fa el Molt Honorable Artur Mas). ¿Una “llista de país” que posi l'eix nacionalista per davant de l'eix social obviant, un programa mínim comú a on es vegin reflectides les plurals propostes del sobiranisme tan pel que fa a com articular el dret a decidir com el model de societat?. ¿Todo por la patria? ¡enrere Satanàs!.

Queda molt bé en aquests moments citar amb grandiloqüència la famosa frase de J. F. Kennedy "no et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't què pots fer tu pel teu país", però mai s'havia utilitzat de forma tant tramposa com demagògica. Serè clar; tot és contingent i, com he deixat escrit a la banda dreta d'aquest bloc, podria ser zulu o apatxe, però sóc català, podia ser compte-duc o burges però la meva classe és l'obrera i resulta que aquesta darrera circumstancia és la que em marca les condicions materials d'existència, no la pàtria o la nació. Jo no estimo Catalunya, ni Olesa, ni Espanya, ni....afegiu-hi el que vulgueu. Es Catalunya, o...etc., etc., qui m'han de demostrar que m'estimen donant-me les condicions que em garanteixin el dret a una existència digna. I de tot això no se'n parla. No es parla ni discuteix seriosament de sanitat, ni d'ensenyament, ni de model econòmic i social, ni de seguretat social, ni dependència, ni de corrupció (a Catalunya)....perquè no convé a la dreta catalana que representa CiU massa lligada a les elits econòmiques i financeres que no coneixen de pàtries (¡si fins i tot el clan Pujol feia negocis a Madrid¡).

No ens enganyem, el benestar de les persones no es la prioritat de la independència sinó se'n parlaria i discutiria i, ben al contrari, aquest debat s'evita i se'ns diu “¡primer la independència, després ja veurem¡”. Els demòcrates, entesos com els ciutadans pobres i (suposadament) lliures, hauríem de saber que la lluita per la recuperació i ampliació dels drets de ciutadania, en definitiva per la llibertat, la igualtat i la fraternitat va molt més enllà dels estats, és una lluita de classes globalitzada que anem perdent perquè acceptem mansament tancar-nos dintre de les fronteres que ens imposen uns o altres.

Estic convençut que l'actual flamarada nacionalista de Catalunya esta íntimament lligada a la crisi econòmica, a la del sistema constitucional del 1978 i esta totalment justificada pels greuges de l'Estatut del 2006 barroerament retallat pel jacobinisme estèril del PP i del PSOE. Per tant, mentre no hi hagi i es busquin noves correlacions de forces a l'estat espanyol i a Catalunya que millorin la qualitat de la precària democràcia política i social, mentre no es trenqui la fraudulenta hegemonia del PP-PSOE, és picar sobre ferro parlar de drets nacionals i autodeterminació i quan es doni aquest trencament potser trobarem interlocutors que no ens esperàvem per parlar serenament de la relació Espanya-Catalunya i llavors, amb tota la nostra irrenunciable sobirania, potser decidirem mantenir lligams amb la resta de pobles de la península ibèrica. Això ho van viure amb sort diversa Macià i Companys.

¿I que faré el dia 9 de novembre?. Doncs a desgrat i amb disgust, entraré en el joc del "procés participatiu" arrossegat pel tacticisme de CiU i ERC perquè vull desobeir amb ganes el govern del Reino de España, però la meva papereta estarà en blanc perquè tampoc vull ser el babau util que justifiqui unes eleccions plebiscitàries tramposes i parcials. El referèndum decisori i vinculant per l'autodeterminació de Catalunya encara esta per fer i tard o d'hora els ciutadans de Catalunya el farem i decidirem sobre tot. Amen

Escolteu Francesc Macià i que ningú manipuli les seves exactes paraules 

           

PETE SEEGER CANTA "GUANTANAMERA" DES DEL BAR LLOPART DE SANTS (15-2-1971)

Pete Seeger al Bar Llopart

El cantant folk, mort el 27 de gener de 2014, va actuar per primera vegada a Barcelona el 15 de febrer de 1971 en un concert clandestí en un bar de Sants. El dia abans havien prohibit la seva actuació a la ciutat, i Jordi Llopart, que havia de presentar el recital, li va oferir cantar l'endemà al matí a la taverna de la seva família. Feu clic aquí i podreu coneixer la rocambolesca història en tots els seu detalls i al vídeo escolteu la versió de "Guantanamera" que Pete va cantar aquell día i que Llopart va gravar en una cinta "cassette".

¡M'HAS BEN PLANTAT LA BLEDA AL CLATELL, ARTUR!

Joan Amades 

¿Us recordeu del catedràtic Quim Brugues?. Quan va dimitir del seu càrrec a la Comissió de Control del 9N, els segadors tot esmolant l'eina el van deixar com un drap brut: que si botifler, que si traïdor, que si derrotista...tot plegat perquè l'home va pensar que el procés cap a la consulta  i de rebot la mateixa consulta tenia greus carències de garanties democràtiques. Ningú es va mullar gaire per ell, ni els meus.

I, ves per on, ara el Molt Honorable Artur Mas, el venedor de les virtuts de la consulta del 9N, legal, legitima, democràtica, homologable internacionalment gracies a la catalana Llei de consultes no refrendaries ara suspesa pel Tribunal Constitucional del Reino de España, i en defensa de la qual es tenia que transmutar en un nou Lluís Companys (el del 8-10-1934 que el martiri es una altra cosa, no fotem), ara s'arronsa i com Guerrita quan va veure el toro diu “lo que no puede ser no puede ser y además es imposible”poerquè resulta que, al cap i a la fi, “ningú creia que aquesta fos la consulta definitiva, els que no hi estaven d'acord no hi haurien participat” com aquella guineu que no podia arribar al carroll de raïm i ho va deixar córrer perquè estava verd. ¡Quin caragruixuda!

Ah, però el President és tossut i perseverant i rient-se d'en Rajoy abandona Companys i s'ha transmutat en el flautista de Amelin capaç d'arrossegar a tota mena de incrèduls, tebis, unionistes, federalistes i migpensionistes porucs a participar en la gran fira de la democràcia: una festa participativa que s'allargarà quinze dies, amb tota mena de paradetes a on ens apuntarem i podrem deixar el nostre vot a voluntaris de l'ANC que, sense cap mena de dubte, el gestionaran amb tota imparcialitat, fins i tot amb una mica de sort podrem votar dues o tres vegades. Evidentment, la UE i l'ONU meravellats de la nostra creativitat. ¡Quina ensarronada! .

Tot va començar quan aquell llunyà 2012 el Molt Honorable Artur Mas, aprofitant demagògicament l'èxit popular de la manifestació de l'11 de setembre (“Catalunya, nou estat d'Europa” era la consigna) va voler fer el seu 18 brumari particular i, com Napoleó el 1799, convertir-se en primer cònsol amb poder absolut, però ¡ai las! es va fotre la patacada i per no caure es va haver d'agafar de bracet (del braç dret) de l'Il·lustre i equidistant Oriol Junqueras que volia fer de Joseph Sieyès. Com diuen en castellà “de aquellos polvos estos lodos” i mentrestant, que al capdavall era el que interessava, l'Honorable Boi Ruiz va privatitzant la sanitat, la Honorable Irene Rigau va subvencionant les escoles concertades, l'Honorable Andreu Mas-Colell va retallant i privatitzant amb una deixadesa fiscal esfereïdora.....i la corrupció? molt bé “ad maiorem Dei gloriam”, gràcies”. Cal que tot estigui ben lligat el dia en què joiosament assolim la plenitud nacional ja sigui amb Mas o amb Junqueras, que això tant els hi fot a les famoses quatre-centes famílies catalanes que tallen el bacallà al Liceu i a l'Eqüestre o a Al Capone. Jo fins aquí he arribat, bona nit i tapat. ¡Quina merda!

RECORDANT PETE SEEGER (IX). BANDA SONORA DEL MES D'OCTUBRE. "Fighting a Losing Battle"

Fidel a la promesa feta: novena entrada recordant a Seeger.

Pete Seeger va ser un dels grans recopiladors i divulgadors de la música popular de Nord-amèrica, ja fos d'arrels blanques o negres, i ho va fer de diverses formes: per la radio, per la televisió i festivals com el de Newport.

El programa televisiu “Rainbow Quest” n'és un exemple. Invitava a prendre café a artistes convidats i plegats cantaven. El que us ofereixo per escoltar és un tros del programa dedicat als “bluesmens” Sonny Terry (armónica)  i Brownie McGhee (guitarra) cantant  "Fighting a Losing Battle". En  Pete amb el banjo, es clar. L'any? ves tu a saber, però cap a la sisena dècada del segle XX.

                          

i dos vídeos més a on veiem que s'hi feia a Newport el 1961.

                          

       

RECORDANT PETE SEEGER (VIII). BANDA SONORA DEL MES DE SETEMBRE. "Andorra"

Malvina Reynolds i Pete Seeger

Potser si no hagués sigut per Malvina Reynolds el bo de Pete Seeger no hauria conegut Andorra. El cas és que la Malvina el 1961 es va assabentar pel New York Times que a Europa i en concret al Pirineu existia un petit estat independent que tenia un pressupost militar de 4'90$ anuals. A bodes em convides va pensar la Malvina i no li va costar gens fer una cançó de marcat caràcter antibel·licista.

 

Ella no la va enregistrar mai la cançó però si el seu amic Pete Seeger el 1962 que a mes hi va afegir una estrofa convidant a l'aleshores secretari de Defensa nord-americà Robert McNamara a seguir l'exemple d'Andorra.

 

Que  compondria avui en dia Malvina Reynolds  sobre Andorra quan ni tan sols els hi fan falta els 4'90$ per guardar els diners del Sr. Jordi Pujol i família?.

¡HONOR A PERE PUBILL CALAF "PERET"!

Com molt bé ho ha dit el Rogeli Herrero cantant de “Los Manolos”, la Rumba Catalana s'ha convertit en república perquè s'ha mort el Rei i no te hereu.

ANEU-LI AL DARRERA AMB UN FLABIOL SONANT

Quan el 25 de juliol Jordi Pujol i Soley, el fill del Florenci el borsista, va declarar davant tota la ciutadania catalana que tenia uns calerons amagats a Andorra i amb fingit dolor dels pecats acabava dient que “...aquesta declaració sigui reparadora en la mesura que sigui possible del dany i d'expiació per a mi mateix” semblava fer un acte de contrició perfecte. Però no: només va fer un acte d'atrició i encara imperfecte.

La distinció és important, ja que la contrició, segons la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana, suposa un penediment del pecat comès amb dolor de l'anima pel fet d'haver ofès a Déu (Catalunya), mentre l'atrició neix de la por a la condemna eterna i de les altres penes que poden caure sobre el pecador.

Però la vella i astuta guineu que va guardar vint-i-tres anys el galliner català ens torna a plantar la bleda al clatell. Ara diu que hi ha un xivato andorrà, de ben segur pagat per l'or de Madrid, que, deslleial amb l'obscur sistema bancari del país pirinenc, el pot deixar amb el cul enlaire i robar els calçotets dels rics per veure si estan cagats esta prohibit a Andorra. Per tant  a on vaig dir dic ara dic Dídac (ja se que en castellà queda millor però ¡deu me'n guard!).

Si no hi ha dolor dels pecats, si no hi ha propòsit d'esmena, si no es diuen tots els pecats al confessor, si no es vol complir la penitencia, requisits canònics instaurats al Concili de Trento perquè es perdonin els pecats ¿qui donarà l'absolució a l'antic confrare de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtelia i del grup Crist Catalunya? ¿Anirà a l'infern?. Potser encara pugui fer valdre la seva condició d'”español del año” del 1985 i, previ purgatori, segur, tingui pietat d'ell Monseñor Rouco Varela posem per cas.

La veritat de tot plegat és que l'ex honorable Pujol, el fill del Florenci el borsista, a la seva senectut i sense res a perdre voldrà fer un darrer sacrifici ritual carregant-se a l'esquena una suau creu per tal que la família pugui continuar anant amb l'armilla forta. Sabeu? Aquell barbut jueu alemany amb nom de còmic americà i el seu amic anglès ric  ja ho van deixar escrit el 1848: “...La burgesia ha arrencat el vel del sentimentalisme commovedor a les relacions familiars i les ha reduïdes a simples relacions monetàries.”. Si, si, això van escriure aquell parell el 1848, entre altres moltes coses que no estan de moda.

 

RECORDANT PETE SEEGER (VII). BANDA SONORA DEL MES D'AGOST. "Garbage"

Pete Seeger tot cantant també ens va parlar de les escombraries (garbage) que generem.

" Que no ho veieu ¡És absolutament necessari per a l'economia! " ens diu Mister Thompson que té una fàbrica d'arbres de Nadal de plàstic. Mister Thompson menja bon tall al restaurant i els ossos, les pells i els cartílags rebutjats seran barrejats amb el marro del cafè i llaunes de sardina i abocat tot plegat a la badia. Després pujarà al seu Cadillac i acompanyat d'altres vehicles més petits que el seu deixaran anar gasos d'hidrocarburs que s'instal·laran als pulmons de la gent. Arribant a casa ell i la seva família s'empassaran tot els que surti per la televisió.

Estem omplint els continents, els mars, el cel i les ments d'escombraries, conclou amargament Seeger en aquesta cançó que ens parla del malbaratament dels recursos naturals, del creixement econòmic indiscriminat, de la manipulació ideològica i de financers i altres delinqüents.

Escolteu-la si us bé de gust.

RECORDANT PETE SEEGER (VI). BANDA SONORA DEL MES DE JULIOL. "Young man from Alcalá"

Com que és juliol i algun dia serà el 18 la banda sonora d'aquest mes la lligarem a la Guerra Civil (digueu-me antic, però no).

“Young man from Alcalá” és una cançó humorística que cantaven els combatents del Batalló Lincoln. Pete Seeger amb els Almanac Singers no va voler que es perdés i la van recollir el 1944, juntament amb altres cançons de la guerra, a l'àlbum “Songs of the Lincoln Battalion”.

El 1999 Francesc Pi de la Serra i Carme Canela la van cantar al disc “¡No pasarán!” amb el títol de “El Joven de Alcalá” (si escolteu bé els cors possiblement i reconeixereu a Loquillo). Us la poso perquè si no enteneu l'anglès (com jo) sapigueu que deien els de la Lincoln (i també per que val la pena sentir-los cantar).

ELS "PADRES": POTSER MES OMBRES QUE LLUMS? O NO?

 ....el feredat que feia sentir pels passadissos el dringueig de les claus d'aquell conegut professor de “Disciplina".(fotografia: Arxiu Históric Comarcal del Baix Llobregat)

Jo he anat als “Padres”. Així en deien (en diuen) a Sant Feliu de Llobregat el “Colegio Virgen de la Salud” regit per la “Congregación de San Pedro Ad Vincula”. Del 1964 al 1969, dels deu als quinze anys, hi vaig estudiar el “Bachillerato Elemental – Plan 1957”.

Sembla que el passat 27 de Juny, antics alumnes i gent diversa van voler agrair a la congregació la “seva implicació pastoral, social i educativa” amb Sant Feliu. Ho trobo bé, tothom es lliure d'homenatjar qui vulgui i segur que des que van arribar el 1913 els “hermanos “ i els “padres” han fet coses positives i molta gent o percep així, ¡ cent un anys donen per a molt!, però només he vist molta espuma i massatge complaent i manca absoluta d'esperit crític i memòria en aquest acte de reconeixement.

No es pot oblidar que els “Padres” durant el franquisme han sigut actors importants d'una forma nefasta d'educar. La mateixa apel·lació que s'ha fet popular ja ens indica coses. Ni “pares” ni “germans”: “padres” i “hermanos”. Bé, no deixa de ser anècdota, però també hi ha antecedents previs que cal conèixer. La Congregación de San Pedro Ad Vincula establerta a Sant Feliu deriva directament de la que es va establir a Barcelona el 1884 a l'anomenat “Asilo Duran” del que Carlos Sanchez-Valverde Visus a “La JuntaProvincial de Protección a la Infancia de Barcelona, 1908-1985:Aproximación y seguimiento historico.” (Generalitat de Catalunya. Departament d'Acció Social i Ciutadania. 2009) ens explica que era “exponente de la tradicion de centros residenciales cerrados dedicados a niños y jovenes con problemas de adaptacion social, centros con poco control socioprofesional, generalmente, en manos de ordenes religiosas menores, con un personal que no tenia el mas minimo grado de formacion pedagogica y que creia que todo se solucionaba con “correas y oraciones”, modelo que ha tenido muchos seguidores en nuestra historia asistencial.”; també Manuel Vàzquez Montalban al pròleg de “Tanguy”, obra autobiogràfica del Michel del Castillo que va estar internat a l'asil, escriu: “He visto marchar hacia el Asilo Duran a diversos compañeros de la calle, del barrio, de colegio y, a algunos, los he visto volver sin identidad, rotos para siempre, condenados a una vileza adquirida bajo la sombra corruptora de los hermanos del asilo; mas tarde encontre delincuentes comunes en la prision que habian iniciado su aprendizaje en el Asilo Duran y lo habian continuado en la Legion.”.

Com us deia al començament jo he anat als “Padres”. Allà he vist la pallissa col·lectiva que va propinar un professor de matemàtiques a un grup d'alumnes d'entre onze i dotze anys perquè no sortia l'autor d'una bretolada d'infants. He patit les pessigades a l'entrecuix que ens feia un prevere gras i llardós quan hens equivocàvem en alguna declinació llatina, o els calbots sorpressius i traïdors que ens fotia un altre quan no dormia a la classe o feia burilles. I que dir de l'educació hipòcrita que he reflectit en una entrada d'aquest mateix bloc (feu clic aquí). El cant del "Himno Nacional" tot pujant la "rojigualda" els dilluns i baixant-la els dissabtes. I, sobretot, he conegut el feredat que feia sentir pels passadissos el dringueig de les claus d'aquell conegut professor de “Disciplina” (si, “Disciplina”) els “capones” del qual tots havíem provat al nostre cap. Per cert, el mateix professor que et feia sortir a la pissarra i si no te'n sorties, prèviament al “capon” et preguntava -¿sabes quien era tontolhigo? O -¿sabes que dijo San Andres? Pregunta a què s'havia de contestar -El que tiene cara de tonto lo es. Ningú ho recorda?.

Sento esgarriar la festa però les coses són com són i tot te llums i ombres i estic fart de ser políticament correcte mentre ens les van fotent a tort i dret i altres fent la viu-viu van campant. Que cada gos es llepi la seva cua.

ACI NO EL CONEIXEM AL REI D'ESPANYA

He recuperat un llibre escolar de la meva mare titulat “Terra i Anima. Lectures sobre coses de Catalunya”, del pedagog Anicet Villar de Serchs, editat el 1935 a Barcelona per “Pedagogia Catalana-Miquel A. Salvatella”. És un recull de fets històrics, costums, llegendes i tradicions catalanes dedicat “Als nois grans de les escoles catalanes i a tots els catalans que servin un xic la fe de nens”. De les nenes i les noies catalanes no en diu res, malgrat que la lectora era una noia.

Al llibre hi trobo un curiós i breu relat que us transcric literalment:

“Era l'any 1585. El rei d'Espanya Felip II havia vingut a visitar Catalunya, i, acompanyat d'un seguici fastuós, va voler anar a veure el monestir de Poblet. Molt abans d'anar-hi comunicaren al monestir, en nom del rei Felip II, el dia i l'hora de l'arribada.

No gens menys, en arribar a Poblet, el correu que anava davant del seguici trobà les portes tancades. Trucà, i, obrint la reixeta, el porter inquirí:

-Qui demana

-Obriu de seguida -digué el correu esverat-, que darrera meu arriba el rei.

-Quin rei?-preguntà el porter.

-El d'Espanya.

-Ací no el coneixem aqueix senyor.

El correu, en sentir això, quedà esbalaït i cridà mig descompost:

-Què dieu ara! Ja cal que obriu immediatament al rei d'Espanya, Felip II.

-Us torno a dir que ací no el coneixem, aqueix senyor, i que avui no podem donar-li acolliment perquè esperem al nostre sobirà.

El correu se'n tornà molt enutjat i ho explicà tot al rei, el qual diuen que li va dir:

-Torna-hi, i digues que arriba el Comte de Barcelona.

El correu hi tornà i demanà que obrissin al Comte de Barcelona, títol que llavors pertanyia a Felip II. Tan bon punt anomenà al Comte de Barcelona, les portes s'obriren i Felip II fou rebut amb tots els honors deguts, no com a rei, sinó com a comte sobirà de Catalunya”.

Aquesta història m'ha fet recordar que no fa gaires anys, un Molt Honorable President de la Generalitat, ara desaparegut de l'activitat pública o potser amagat, va deixar anar la idea d'una Catalunya independent en forma de monarquia representada per Felip VI de Borbó i Grècia, que de fet seria Felip V, ja que el primer dels Felipes dit el Hermoso, espòs de Juana la Loca i avi del rei del relat, mai va ser rei d'Aragó, València i Mallorca, ni Comte de Barcelona i això fa que els catalans anem un ordinal endarrerits. El que deia; a aquell Molt Honorable President no li van fer cas de la proposta  i ara és republicà, mira tu.

EL DOGMA DEL MISTERI DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

CLAR I DIAFAN ¡INCREDULS!

Està a prop el primer diumenge després de la Pentecosta en què la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana celebra la festivitat del Misteri de la Santíssima Trinitat i que aquest any de 2020 caurà el 7 de Juny. Sobre això permeteu-me una reflexió

M'imagino que ha de ser commemoració important perquè recorda el principal dogma de fe catòlic: L'existència d'un sol Déu en tres persones veritablement diferents una de les altres, el Pare, el Fill i l'Esperit Sant de tal manera que el Pare es Déu, el Fill es Déu i l'Esperit Sant es Déu, però no hi ha tres Deus, sinó un de sol i en aquesta trinitat de persones, el Fill és engendrat del Pare per una generació eterna i l'Esperit Sant procedeix d'un procés etern del Pare i el Fill, però malgrat les diferències pel que fa a l'origen les Persones són co-eternes i co-iguals, és a dir, semblants, no creades i omnipotents. (¡Uf!) ¿Ho heu entès? Jo tampoc, per això se'n diu Misteri però se sap que és cert per font tan fiable com la revelació divina, o això diu el pare de l'església oriental Sant Atanasi d'Alexandria (altres diuen que ho diu el també pare de l'església, peró llatina, Sant Ambròs de Milà, que es veu que no s'acaben de posar d'acord els historiadors de l'Església) que conclou (sigui un o l'altre) que “aquesta és la fe catòlica i el que no la cregui fidelment i fermament no podrà salvar-se”(¡glups!).

A on jo volia anar a parar és que tot el que he intentat explicar (infructuosament) és dogma de fe catòlic, que ha de ser “cregut amb fe divina....com divinament revelat, ja per solemne judici, ja pel seu ordinari i universal magisteri.” (Concili Vaticà I) i amb tot això vull dir que tothom que es casa per l'església, que bateja els fills i els hi fa fer la comunió, etc. etc., ha de creure fil per randa i de forma ineludible el Misteri de la Santíssima Trinitat o si no com diu Sant Ata.........¿que passa?, ¿perquè m'envieu a pastar fang?.

RECORDANT PETE SEEGER (V). BANDA SONORA DEL MES DE JUNY. "We shall not be moved"

Dedicada a la direcció de Comissions Obreres de Catalunya amb tot el dolor del meu cor (ells ja saben perquè)

No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts !

Lluitarem i aguantarem, no serem moguts!
Lluitarem i aguantarem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!

No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!

Voldria afegir-hi aquesta estrofa, que també forma part de la lletra de la cançó, però malauradament no puc,

Ens empara el Sindicat, no serem moguts!
Ens empara el Sindicat, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!
No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!

¡¡¡VISCA COMISSIONS OBRERES MALGRAT ELS BUROCRATES¡¡¡



L'ACTITUD AMB RAIMON COM A SIMPTOMA DEL VIRUS DE LA INTOLERANCIA

No sóc un independentista perquè no m'ho havia plantejat mai. Si ho tingués clar, jo ja hagués participat en molts llocs, però jo quan participo en coses, n'he d'estar molt convençut. Hi ha d’haver un primer pas, que els catalans votin, i després ja es decidirà. El meu plantejament és intentar racionalitzar la situació per a mi, perquè a l´hora de la veritat sóc jo qui ha de votar.

L'anterior paràgraf no el poso entre cometes perquè el faig meu, però de fet són les paraules del cantant i poeta Raimon quan el van entrevistar fa uns dies a “Catalunya Ràdio” i a la revista “El Temps”. Ni més ni menys les paraules d'un ciutadà carregat de dubtes, vacil·lacions i preocupacions i s'ha (m'haig) de parar a “pensar” abans d'exercir el seu (meu) dret a decidir. Però, ja se sap, pels profetes de la fe en la pàtria unanimitzada i uniformada, els grans moments no són pels tebis i la prudència és traïció, mereixent-se el traïdor l'expulsió a les tenebres exteriors, el vituperi i l'escarni; digital això si, que som moderns. I així ha sigut amb en Raimon, verbigràcia: “Sempre li he trobat una retirada al boadella. Raimon...k thas pres?. Ets amat de l'esclavitud, animal!!!. En Raimon és un aprenent de poeta del poble català!!!!. Au vés, toca cap a València a votar al PP com tots els teus, esclau.” (http://www.naciodigital.cat/noticia/68058/raimon/jo/no/soc/independentista). I en podríem trobar mes al Twitter....

Se'm dirà, probablement amb raó, que això és cosa de quatre poca-soltes, eixelebrats i curts de gambals, que la majoria de catalans som assenyats, tolerants etc., etc...per ara, hi afegeixo. No vull donar peixet al Navarro, ni a la Camacho, ni al Rivera ¡Deu me'n guard!, però em fa l'efecte (tant de bo m'equivoqui) que cada vegada més, hi ha sectors que accepten amb certa condescendència l'exabrupte insultant cap al critic amb el mateix interès que la burgesia alemanya feia fer el joc brut als quatre poca-soltes, eixelebrats i curts de gambals dels nazis i aquest és un joc molt perillós; només cal recordar el poema de Martín Niemüller.

L'actitud amb Raimon és un símptoma preocupant perquè som moltes les persones que hem patit un silenci antic i molt llarg, que no volem místics ni grans capitans, que sabem d'on venim i a on no volem anar malgrat que la nostra ùnica seguretat és l'arrelament dels nostres dubtes i som com el petit vailet d'Ausiàs March: "Jo so aquell qui en lo temps de tempesta,// quan les més gents festegen prop los focs// e pusc haver ab ells los propris jocs,// vaig sobre neu, descalç, ab nua testa// servint senyor qui jamés fon vassall ,” i trobo a faltar el rebuig de l'Assemblea Nacional Catalana en particular i de les forces polítiques i socials que estan pel dret a decidir en general (fins i tot els meus) cap aquestes deplorables actituds  i si algú ho ha fet públicament i no m'he assabentat ja em perdonarà.

 

Malgrat tot, jo, com Raimon, "parlant amb mi mateix he arribat a un acord,//provisional, i m'he dit:// més val no ser entés// que romandrecallat.// T'entendran? No t'entendran?// No t'entendran.”

En fi, ens veurem votant...si em deixen els nacionalistes espanyols i catalans.

                                                                 

RECORDANT PETE SEEGER (IV). BANDA SONORA DEL MES DE MAIG. "The ballad of Jesse James"

JESSE JAMES

A l'imaginari, popular de totes les cultures hi ha la llegenda del bandoler que roba als rics per a repartir-ho entre els pobres. Des de Robin Hood, passant pel nostre Serrallonga o El Tempranillo andalús, trobem al Far West nordamericá la icona de Jesse James recreada a nombroses pel-lícules.

La “Balada de Jesse James”, es una antiga cançó popular de caràcter biogràfic que Pete Seeger va incorporar al seu repertori recollint-la de Woody Guthrie:

Jesse James era un noi que va matar més d'un home,

Va robar el tren de Glendal,
Robava als rics i ho donava als pobres, .....

Sembla, però, que llegenda i realitat no anàvem gaire parelles.

Escolteu, si us ve de gust, com a banda sonora del blog d'aquest mes de maig la “Balada de Jesse James” cantada per Pete Seeger i la versió que en va fer Bruce Sprinsgteen per a We Shall Overcome-The Seeger Sessions, a una actuació a Dublin. Sobrietat i barroquisme.

UNA ROSA?. POCA COSA?. FELIÇ SANT JORDI

Una rosa?.

Poca cosa.

Si voleu, una flor més

que ha deixat de ser poncella,

obre el calze, s'esbadella

i es desfullara després.

Una rosa¡

Poca cosa?

Potser sí...parlant en prosa.

Martí Dot

Sant Feliu de Llobregat (1900-1973)

" MEMORIAL 158", RESERVAT EL DRET D'ADMISSIÓ?

Suposo que no ens costarà gens posar-nos d'acord què l'anomenada Estelada és una bandera que representa l'independentisme català i que l'anomenada Senyera (és a dir, les quatre barres vermelles sobre fons grog sense cap més afegitó) és la bandera en la qual ens sentim representats de forma majoritària els plurals ciutadans de Catalunya al marge de les nostres conviccions personals, de tal manera que, a diferència del que passa a l'estat espanyol, sigui quin sigui el règim polític que ens afecti no tenim ni tindrem cap mena de dubte de quin és el nostre símbol nacional. Si acceptem aquesta premissa ja tenim centrats els termes de la discussió que vull plantejar: Perquè l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat entrega de forma exclusiva a l'independentisme el record dels “defensors de la llibertat” honorats a l'espai “Memorial 158” impedint que sigui patrimoni comú de tots els olesans?.,

Confesso que no m'havia adonat, i mira que hi he passat de vegades pel davant, però, si, he vist que la instal·lació commemorativa de la Plaça Nova la presideix una estelada hissada fins al capdamunt d'un erecte pal. No vull pensar, ni tan sols m'ha passat pel cap, que el govern municipal catalanista i d'esquerres, entri en el joc cada vegada més freqüent de la manipulació usurpadora de la història comuna, ni tampoc em passa pel cap pensar que l'adhesió a l'Associació de Municipis per la Independència comporti aquest disbarat. Per tant, descartada la mala fe, haig de pensar en la simple ignorància i/o desídia; greu però disculpable.

Joan Fuster amb lúcid pragmatisme va transformar la frase enaltidora "Pus parla català Déu li'n dó Glòria" que Jeroni Pujades va deixar escrita el 1609 a la “Crònica Universal del Principat de Catalunya” en la utilitària “Puix que parla català vejam que diu”. Aquesta relació tinc jo amb el “Memorial 158” perquè mai m'ha acabat d'agradar el seu concepte, i com alguna cosa ja he explicat a aquest mateix blog (entreu si voleu a “Olesa, oblit o memòria selectiva?” i “Les contradiccions de l'independentisme olesà”) no m'hi estendré, però puix que hi és.....usem-lo com a eina de reforç de la nostra identitat, a on gairebé tothom estarem d'acord, però no com a exclusiu reforç d'una única via d'avenç nacional perquè les vies, les anàlisis i els interessos són diversos i tots (presumptament) legítims.

Penso que és un error la lectura unilateral que es dóna al “Memorial 158”, perquè pot animar un equivoc “ardor guerrero”  (perdó) però debilita la necessària unitat de la mobilització pel dret a decidir que és plural i a on hi cabem independentistes, federalistes, confederalistes... i, de moment, estem  en aquesta etapa, de manera, doncs, que si ens movem dins d'aquests paràmetres tothom som “defensors de la llibertat”, vaja, penso jo.

Fem del "Memorial 158" un espai d'unitat, posem la sòbria senyera presidint-lo i no donem peixet al nacionalisme espanyol que és goludament voraç i se'l menja tot, barca i pescador inclòs.

JOAN SALVAT PAPASSEIT. PERQUÉ SI, PERQUÉ M'AGRADA "NOCTURN PER A ACORDIÓ" I COM EL DIU L'OVIDI. A MÉS A MÉS DEMÀ ES 14 D'ABRIL.

Joan Salvat Papasseit

NOCTURN PER A ACORDIÓ

A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. 
(Vosaltres no sabeu
   què és 
    guardar fusta al moll: 
però jo he vist la pluja 
a barrals 
sobre els bots, 
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa: 
sota els flandes 
i els melis, 
sota els cedres sagrats. 

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit 
i la volta del cel era una foradada 
sense llums als vagons: 
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop. 

Vosaltres no sabeu 
   què és 
    guardar fusta al moll: 
però totes les mans de tots els trinxeraires 
com una farándola 
feien un jurament al redós del meu foc. 
I era com un miracle 
que estirava les mans que eren balbes. 

I en la boira es perdia el trepig. 

Vosaltres no sabeu 
   què és 
    guardar fusta al moll. 
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells 
-que són de tants colors 
com la mar sota el sol: 
que no li calen veles. 

RECORDANT PETE SEEGER (III). BANDA SONORA DEL MES D'ABRIL. "Good Night Irene"

Una altra cançó atribuïda a Leadbelly encara que els seus orígens son incerts. Aquests valset ja el cantava Pete Seeger quan anava amb The Weavers voltant pels USA en temps del maccarthisme i va ser tan popular que la van interpretar des de tots els “blues mans” imaginables fins a Frank Sinatra, passant per Eric Clapton, Harry Belafonte....

Al primer vídeo la podreu escoltar cantada per uns The Weavers ja granadets a un homenatge que els hi van fer a no se quin any, al segon vídeo una simpàtica i bonica versió d'Eric Clapton i a l'àudio de dalt de tot l'escoltareu tal com la cantava Leadbelly.

Com que la Irene aquest abril tornarà a fer anys la hi dedico (gracies per aguantar-me, jo també t'estimo).

SEXE, MENTIDES I CINTES DE VIDEO i el “Debat general sobre l'increment de la pobresa i les desigualtats”

CIENCIA I CARITAT (Picasso)

Del “Debat general sobre l'increment de la pobresa i les desigualtats” que es va fer al Parlament els dies 13 i 14 de març, hem de concloure que a Catalunya sort en tenim de les famílies que lluiten com poden per tirar endavant i suportar les conseqüències de la despietada i ferotge crisi ajudant-se els uns als altres: pares i fills, els germans, avis, nebots, oncles.... i, si encara poden, sent solidaries amb el seu proïsme, sigui veí o amic. Al conegut o saludat ja ens costa mes arribar-hi i, amb tot el nostre dolor, només li podem donar un comprensiu copet a l'esquena... ¡Anim, ens en sortirem, la Generalitat no pot fer mes del que fa... i aquests de Madrid, cagontot...!.

Si hem de fer cas de la diputada de CiU que va intervenir al Parlament el dia 13 de març deles 20'23 a les 20´33, aquest és l'estat d'ànim de l'admirable ciutadà català davant l'adversitat que fatalment el tenalla i que, segons ens han dit, Déu Nostre Senyor ha enviat al món per a castigar-lo per tenir la ma foradada i tirar de veta i als catalans per a posar a prova la nostra temprança, fortalesa i paciència fins el dia en qué, amb tota la nostra riquesa i plenitud, la llibertat ens permetrà de nou lligar els gossos amb llonganisses.

I és veritat el que ens va dir la diputada entre les 20'23 i les 20'33, però no és menys cert que sota els afalacs a les famílies catalanes temperades, fortes i pacients s'amaga la gran ensarronada de que aprofitant que el Llobregat passa pel Montserratí, és a dir, que la crisi-estafa ha destrossat l'escenari a on ens movíem, ens volen canviar el decorat, i ja que estem en temps de Passió, posar-hi el del Calvari.

La diputada, que va parlar en nom de CiU en aquella hora tardana, ens va dir que la paraula “corresponsabilitat” és la que adjectivara el nou/vell paradigma d'assistència social d'atenció als necessitats ja siguin persones pobres o depenents físics o psíquics, tot fent-nos creure que neix de les mes tradicionals i pregones virtuts que d'antic han permès als catalans, poble sobri i auster, treure pans de sota les pedres. Corresponsabilitat entesa sota l'òptica de la tradició, la família i la caritat.

 Com si haguessin invocat l'esperit del llibre “La Tradició catalana” del seu preuat bisbe 


JOSEP TORRAS I BAGES

Torras i Bages, CiU ens presenta el parc temàtic d'una Catalunya rural, pairalista i cristiana, d'aquells temps a on al mas hi convivien sota l'autoritat indiscutida i indiscutible del cap de família, l'hereu, la pubilla, el fadristern, l'oncle i la tia concos i una munió de mossos i criats sota compromís de fidelitat, treball i socors mutus mentre s'estés sota el mateix sostre.

I això ens ho diuen els que saben que aquella Catalunya no existeix ni pot tornar, que la xarxa familiar s'ha esquinçat perquè han donat suport a una reforma del mercat de treball que ha suposat misèria, desigualtat, atur, desestructuració de les famílies que diuen recolzar, l'emigració dels nostres millors joves, i la desesperança de la resta; que son còmplices de posar el pagament del deute extern per davant del benestar dels ciutadans, que estan destruint el Servei Català de la Salut, que recolzen la llei Wert en allò mes retrograd, que no veuen els desnonaments i que estan minats per la corrupció, mentre amb tota la desvergonya neguen que s'hagi incrementat la pobresa i que hi hagi gana a Catalunya, tot a major gloria d'un procés sobiranista inconcret que no es pot entelar amb cap lletgor.

Corresponsabilitat? Si, d'acord. Però la que neix dels principis civico-republicans de llibertat, d' igualtat i de fraternitat i que comporta deures i els seus correlatius drets, subordinar la riquesa del país, sigui quina sigui la seva forma, a l'interès general, planificar l'activitat econòmica per atendre les necessitats col-lectives i distribuir la riquesa de forma equitativa i justa, perseguir als corruptes, corruptors, defraudadors estafadors i prevaricadors. Al “Debat general sobre l'increment de la pobresa i les desigualtats” es van fer propostes que permetien deixar de banda Madrid i actuar sobiranament en aquest sentit, però la dreta majoritària governant no va voler ni sentir-ne parlar mentre altres xiulaven i miraven al sostre.

Ara com ara el missatge es: sigueu corresponsables de vosaltres mateixos i dels vostres, no emprenyeu gaire i a nosaltres deixeu-nos fer com fins ara ens heu deixat i seguiu-nos amb fe fins al paradís que us preparem. No m'interessa gens ni mica.

Ara em preguntareu, que té que a veure la pel-licula “Sexe, mentides i cintes de vídeo” amb el que es diu a aquest escrit?. No res, només les mentides, però oi que si no haguessiu vist la paraula “sexe” al títol no l'hauríeu llegit?.

RECORDANT PETE SEEGER (II). BANDA SONORA DEL MES DE MARÇ. "Midnight Special".

“Midnight Special” es una cançó popular nord-americana i la seva primera referencia escrita data del 1905 segons la Wikipedia. La versió mes popular es la que el 1934 John i Alan Lomax li van gravar a Leadbelly a la presó d'Angola (Louisiana) dins del treball d'investigació musical que aquests etnomusicòlegs van fer per a la Biblioteca del Congres dels Estats Units. Els Almanac Singers (per entendre'ns, una mena de Setze Jutges però tots d'esquerres i al servei del sindicalisme, a on hi havia, entre d'altres, Josh White, Woody Guthrie, Cisco Houston, Sonny Terry, Brownie McGhee, Pete Seeger...) la van fer seva i cada un dels seus membres la versionava al seu aire. També la van cantar The Beatles, Little Richard, Eric Clapton, Credence Clearwater Revival o ABBA.

Es una típica cançó de presó cantada des del punt de vista del pres que des de la seva cel-la cada vespre veu passar les llums del tren Especial de Mitjanit, símbol d'esperança de llibertat enfront del seu dia a dia.

Et despertes de bon matí

quan sona la campana per anar a treballar,
et porten a la taula
i sempre veus el mateix.
A la taula no hi ha menjar
a la paella no hi ha cansalada.
Peró mes val no queixar-te noi,
no et facis veure davant qui mana.

Deixa que l'especial de mitjanit

m'il·lumini amb la seva llum amorosa

Al vídeo Pete Seeger canta amb el fill d'en Woody Guthrie, Arlo. L'audio de dalt pot ser Pete amb els Almanac?.

 

RECORDANT PETE SEEGER. BANDA SONORA DEL MES DE FEBRER. "This land is your land". Canten Pete Seeger i Bruce Springsteen

El 27 de gener es va morir Pete Seeger als 94 anys. A vegades comentava amb companys “qualsevol dia em fotrà un disgust”. Té, ja l'he tingut. I es que penso que les persones som segons hem crescut i jo vaig créixer amb el Pete i les seves cançons des de una adolescència “kumbaya” que em va donar elements per començar a ser critic, fins arribar a allò que se'n diu la maduresa (no crec que mai s'arribi a estar madur del tot, però) procurant tenir un esperit radical, excèntric i sinistre com ell. Efectivament, Pete era una persona crítica perquè tenia criteri i no es deixava entabanar, radical perquè anava a l'arrel de les coses i no es quedava a les branques, era excèntric perquè no volia estar en un centre ambigu i de pa sucat amb oli i era sinistre perquè la excentricitat la escorava cap a l'esquerra ja que mai va voler estar a la dreta de Deu Pare poderós. Era un nord-americà demòcrata (no del Partit Demòcrata) i republicà (ni del Partit Republicà) d'aquells que et reconcilien amb els Estats Units.

Vull retre homenatge a Pete Seeger dedicant-li totes les bandes sonores del “Treballar cansa” dels onze mesos que li queden al 2014. I em ve de gust començar amb “This land is your land” (Aquesta terra es la nostra terra) que Pete Seeger i Bruce Springsteen van cantar plegats al acte públic de presa de possessió d'Obama del càrrec de president del EE.UU.

Aquesta terra és la nostra terra la va escriure el seu amic Woody Guthrie (que duia escrit a la guitarra el lema “Aquesta maquina mata feixistes”) i es considerada com una mena d'himne “oficiós” dels EE.UU., tant que encara es canta en moltes escoles americanes. Va ser traduïda al català per La Trinca i popularitzada per Xesco Boix.

També podeu escoltar "La Trinca" i sabreu de que và la cançó.

OLESA. OBLIT O MEMÒRIA SELECTIVA?

Vius encara en el record dels olesans els fastos de l'Onze de Setembre, amb els marcials Miquelets desfilant pels carrers i retent homenatge amb patriòtic fervor a la Plaça Nova als 158 suposats “voluntaris” austriacistes d'arreu d'Europa que entre el 1705 i 1714, van lliurar llurs vides a Olesa, també suposadament, en defensa de les llibertats catalanes, ens hem... oblidat? d'un fet tant o mes important, real, proper i constatable per la memòria encara viva de bastants ciutadans i ciutadanes: Fa 75 anys, el 25 de gener de 1939, l'exercit mal anomenat “nacional” ocupava Olesa de Montserrat, abolia la legalitat democràtica republicana i començava per a moltes persones un llarg període de mort, repressió i/o exili i, per el conjunt de les classes populars si mes no, por, gana i pèrdua de drets socials i nacionals.

Un desastre equiparable en transcendència al del 1714. Malgrat tot ni un record, ni una menció, ni un lloc a la agenda d'activitats municipals del nostre ajuntament independentista i d'esquerres per a un fet tan recent, vist amb ulls històrics, i que ha afectat i de fet encara afecta ni que sigui indirectament, a persones reals i identificades que van patir per causa dels seus ideals de justícia i llibertat i que encara no han trobat reparació.

Oblit?. Memòria selectiva? Sigui el que sigui és imperdonable i em remeto a allò que vaig escriure a la anterior entrada d'aquest blog, però cal tornar-ho a dir: Deixant de banda l'inexplicable cas d'Alfons Sala, es manté el nom de carrers i places a la memòria d'olesans assassinats (amb responsabilitat primera dels sublevats, però) en el desconcert i el caos del començament de la guerra, de personatges obscurs com el censor eclesiàstic Cebrià (Cipriano) Montserrat, de la unitat militar carlista sublevada Terç Nostra Senyora de Montserrat però s'oblida reiteradament, si no es menysprea (la flor de l'alcalde Figueras no fa estiu), als olesans assassinats al cementiri d'Abrera i Olesa, al Camp de la Bota a Barcelona, als camps d'extermini nazis.

A Olesa tenim encara una oportunitat d'or per reparar la injustícia comesa amb les nostres víctimes del franquisme amb l'oblit a que els hem sotmès.El 19 i 20 de febrer farà 75 anys dels assassinats del cementiri d'Abrera i Olesa: començem a treballar per dedicar un any a les víctimes i a la seva memòria amb un seguit d'actes i activitats que els hi retorni la dignitat que els hi hem negat fins ara i que, en canvi, han tingut les altres víctimes com es pot veure a les fotografies.

Per reivindicar i exigir els drets socials de ciutadania i els nacionals de Catalunya robats faig meva la lluita i el sacrifici dels republicans, certa i indiscutible de fa 75 anys, front la mes que discutible dels soldats del Memorial 158 en fa 300. El meu record i reconeixement es per a ells..