divendres, 20 de novembre del 2026

LA TAULA DE SALUT MUNICIPAL D’OLESA: PARTICIPAR SÍ, PERÒ NOMÉS SI FAS BONDAT.

 


La Taula de Salut Municipal d’Olesa de Montserrat ha decidit excloure CCOO, que va demanar formar-n’he part, mitjançant una votació a mà alçada —cinc vots a favor d'admetre'l, set en contra, i la resta d'abstencions— sense que se’n conegui cap fonament normatiu. Per si no n’hi hagués prou, el sindicat haurà de comparèixer a la pròxima sessió per «explicar les seves intencions» (?), com si participar en un òrgan municipal exigís superar un interrogatori inquisitorial o un cinquè grau.

Des de quan cal sotmetre a un examen d’intencions qui vol col·laborar en un espai de participació ciutadana? CCOO és un sindicat de reconeixement constitucional, emparat per l’article 7 de la Constitució i representatiu d’acord amb la Llei orgànica 11/1985, de llibertat sindical. No ha de justificar la seva existència ni disfressar de sospita la seva voluntat de participar-hi.

Les seves intencions són les de sempre: defensar i tutelar la salut de les persones treballadores, tant en l'activitat laboral com en la vida quotidiana —allò que també es coneix com a salari diferit—. També la de les persones que treballen o viuen a Olesa, és clar.

Peró el problema és que la normativa coneguda no preveu el procediment que s’ha aplicat. Ni el decret de constitució de la Taula (2022DECR001164), ni el Reglament de participació ciutadana de 2021 estableixen que l’admissió de nous membres s’hagi de decidir mitjançant votació. El procediment seguit amb altres entitats és que aquestes designen el seu representant i l’alcalde el nomena per decret, i prou.

Per què, doncs, s’improvisa un procediment diferent precisament quan qui vol incorporar-se és CCOO? Amb quin fonament jurídic? I per què se li exigeixen explicacions que no sembla que s’hagin demanat a la resta d’entitats? De què es té por? De què algú tingui veritable interès a «conèixer, valorar, debatre, consensuar, proposar, promoure i informar sobre el conjunt d'actuacions, iniciatives i serveis que es desenvolupin al municipi en matèria de salut», com exigeix literalment el reglament de la Taula i es torbi la placidesa de les reunions?.

La participació ciutadana no pot convertir-se en un filtre discrecional per admetre qui convé i excloure qui incomoda. Si la normativa no preveu aquesta votació, aplicar-la selectivament planteja seriosos dubtes sobre els principis de legalitat, igualtat, seguretat jurídica i prohibició de l’arbitrarietat dels poders públics, recollits als articles 9.3 i 14 de la Constitució.

Una taula municipal de salut hauria de sumar veus i afavorir la participació, no aixecar barreres ni sotmetre les organitzacions a proves de lleialtat. Si CCOO compleix els requisits aplicables, no se li han d’examinar les intencions: se n’ha de tramitar l’admissió d’acord amb les mateixes normes que regeixen per a tothom.

La pregunta final és senzilla: volem una Taula de Salut Municipal que serveixi realment per millorar la salut d'Olesa o una taula on alguns decideixin qui hi pot parlar i qui ha de quedar-se a la porta?.

(PER SABER-NE MÉS CLIQUEU AQUÍ)


dimecres, 18 de novembre del 2026

CARTA OBERTA AL NOSTRE ALCALDE. LA LAÏCITAT NO ÉS PER PENJAR-LA A LA PARET

 



Sr. Alcalde.

    Vostè, que se suposa que milita a la CUP, el seu primer tinent d’alcalde, Jordi Parent, d’ERC, i altres regidors de l’equip de govern van assistir a una missa a la parròquia de Santa Maria per commemorar els vint-i-cinc anys de servei a la comunitat catòlica del rector, mossèn Esteve. Ho van fer des d’un lloc preferent reservat a les autoritats i li van lliurar un obsequi en nom de l’Ajuntament d’Olesa.

    Que mossèn Esteve es mereixi el reconeixement de la seva comunitat, no ho discuteixo. Que vostès, a títol personal, tinguin tot el dret d’assistir a una missa, tampoc. El que no és acceptable és que ho facin en representació de la institució, amb tracte protocol·lari d’autoritats i amb un obsequi lliurat en nom de tots els olesans. Perquè una cosa és exercir la llibertat religiosa individual i una altra, ben diferent, és comprometre institucionalment un ajuntament que ha de representar tothom, creients i no creients.

    I no es tracta tan sols d’una qüestió de coherència política o de sentit comú, es tracta de respectar els principis de laïcitat i neutralitat institucional i, sobretot, de complir els acords que vostès mateixos han assumit, perquè l'Estat és aconfessional, segons la Constitució de 1978, i perquè aquest Ajuntament, el 22 de setembre de 2016, va aprovar la moció "Per la convivència, la pluralitat i la tolerància. Reafirmem la laïcitat de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat", amb aquests acords:

- Reafirmar la laïcitat de l’Ajuntament.

- No finançar amb diners públics actes de caràcter confessiona

- Garantir la neutralitat dels espais i dels actes institucionals.

- No participar com a institució en actes religiosos en qualitat oficial.

    Què han fet vostès?: han vulnerat, amb una sola actuació, el sentit dels quatre acords. I costa de creure que ho hagin fet per desconeixement.

    Sigui dit de pas, li recordo, Sr. Serradó, la posició de la CUP sobre aquest tema: separació radical entre Església i Estat, cap privilegi a cap confessió, cap presència institucional en actes religiosos i cap diner públic per al culte. És la seva posició?, o era la seva posició, quan no manava?.

    Què ha quedat d'aquella CUP? Un alcalde que beneeix amb la seva presència oficial una missa, que reparteix obsequis en nom de tots els olesans, creients o no, i que converteix l'Ajuntament en padrí d'una parròquia.

    Si la moció del 2016 era paper mullat, diguin-ho. Deroguin-la. Però mentre sigui vigent, s’ha de complir; és una obligació. I vostè, precisament vostè, l'ha trepitjada.

    La laïcitat sempre ha sigut una cosa complicada a Olesa (faci clic aquí).



dissabte, 31 d’octubre del 2026

T’HA FELICITAT MAI LA POLICIA LOCAL PER PASSAR UN SEMÀFOR EN VERD?

 


        Sé que tinc tots els números perquè em pengin la llufa d’aquest tòpic tan nostre del «català emprenyat» (en aquest cas olesà emprenyat) que tan bé va saber representar l’actor Joan Capri, però, sincerament, jo em quedo parat quan s’acaba un ple municipal i sento que, en obrir-se el torn de paraula de la ciutadania, hi ha qui agraeix o felicita la gestió o determinades actuacions de l’equip de govern; i això val per a algunes cartes al director que s’envien a determinats mitjans de comunicació. Des de quan s'han de donar les gràcies a algú per fer allò que està obligat a fer i pel que cobra puntualment? Penso que és una comèdia que frega l'absurd. Elogiar un polític només s’ha de fer quan les seves accions superen extraordinàriament les expectatives del càrrec, i això se sap des d’Aristòtil.

    L’article 103 de la Constitució Espanyola deixa ben clar que l’Administració Pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb el principi d’eficàcia. Ho diu la que, per ara, encara és la nostra llei fonamental: l'eficàcia és una obligació, no un favor. Tenir els carrers nets, l'enllumenat que il·lumini, la seguretat garantida o uns serveis públics dignes —en definitiva, fer política en benefici de la majoria— no són regals ni beneficències que l'alcalde o els regidors concedeixin des de la seva generositat infinita; són deures democràtics, contrapartida directa dels impostos que paguem.

    Pensem una mica. Si demà passes un semàfor en verd, creus que la policia local t’aturarà per encaixar-te la mà i felicitar-te pel teu civisme?. Evidentment no, complir la norma és la teva obligació. En canvi, si goses passar-lo en vermell, et caurà una multa perquè has infringit la llei. La lògica és tan senzilla que sorprèn que molts encara no la comprenguin. Així doncs, per quina estranya regla de tres hem de girar la truita quan parlem dels polítics? Si un govern municipal gestiona malament, s'adorm a la palla o incompleix les seves promeses, el deure de la ciutadania és assenyalar-ho i "multar-lo" públicament amb la crítica; però aplaudir-los quan fan la feina a la qual estan obligats per llei o compromís electoral és fer el passerell.

    Demanar que s’arregli allò que està malmès, que s’endrecin els barris o que es gestioni el pressupost com cal no són ganes d'enredar: és exercir el control democràtic. Els torns d’intervenció de la ciutadania en acabar els plens municipals o les cartes al director han de ser espais de control on els veïns i veïnes han de fer sentir la seva veu, i no un escenari per fer lloances gratuïtes.

    Felicitar un polític per fer la seva feina és com aplaudir un caixer automàtic quan et dona els teus propis diners i pretendre que li has de donar les gràcies pel detall. Com diu aquella sàvia màxima del politòleg Philip Pettit, molt lligada a la cultura democràtica republicana: "Hem de triar els polítics com si fossin els millors, però vigilar-los com si fossin els pitjors" -escepticisme saludable se’n diu- i donar les gràcies a algú per fer simplement allò pel qual cobra a final de mes, només serveix per alimentar l'ego d'uns gestors que ja el tenen prou enlairat. A la política s'hi va plorat de casa, els aplaudiments no entren a la nòmina.

dissabte, 24 d’octubre del 2026

CONFIAR EN L’ALCALDIA... O LA COMODITAT DE NO TENIR CRITERI

 



    Al Ple de juliol la ciutadania es va assabentar que el regidor (ara no adscrit, abans Bloc Olesà) Sr. Jordi Martínez, havia entregat dos documents als regidors del Bloc Olesà-CUP Srs. Carreira i Rota sobre el seu cas (cliqueu aquí), perquè els llegissin i tinguessin opinió més enllà de la que els arriba a través de l’alcaldia. Es diu que no van voler llegir ni saber res. Menyspreu total a l’antic coreligionari enviat a les tenebres exteriors.

    Encuriosit, en finalitzar el Ple d’octubre, públicament vaig preguntar al Sr. Carreira el perquè d’aquella negativa a conèixer, i a saber. La resposta va ser curiosa i, alhora, preocupant: «...no servia de gaire cosa que nosaltres poguéssim arribar a veure aquella informació... perquè nosaltres confiem en l’alcaldia.». Fixem-nos que minuts abans, l’alcalde havia dit que es faria de nou una revisió de tot l’informe inicial que va provocar la querella contra el Sr. Martínez. Curiosa la fe cega del regidor Carreira en l’alcaldia quan ella mateixa l'única seguretat que té són els seus dubtes.

    Preocupant perquè aquesta resposta és una mostra de la deriva del Bloc cap a posicions totalitàries (segurament involuntàries, tant de bo) que ja es van posar de manifest quan van divulgar com a eslògan per a les properes eleccions municipals el «Tria Olesa» (cliqueu aquí). Efectivament, la resposta ens transporta a una visió personalista i acrítica del líder concebut com a intèrpret únic, sustentat en una autoritat vertical transmesa de dalt a baix, i on l'obediència és un deure moral on no hi cap la dissidència interna ni la deliberació democràtica. Es allò que en temps foscos es deia "adhesión inquebrantable" (1). 

    On queda l’esperit crític (entès com a tenir criteri) dels Srs. Carreira i Rota, quan es posen en mans d’un líder carismàtic que els serveixi de «pilar» sentimental i doctrinal que, a més, els deixa amb el cul enlaire?. Com va dir aquell, "el que se mueva no sale en la foto" (2) i el maig esta al tombar de la cantonada.

(1)Manuel Vázquez Montalbán al seu "Diccionario del Franquismo" explica que es una fórmula expressiva emprada a partir de 1939 per qualsevol espanyol amb jerarquia quan tenia que expressar en públic la seva fidelitat al "Caudillo".

(2) La frase popularitzada a Espanya com "el que se mueva no sale en la foto" s'atribueix tradicionalment al polític socialista Alfonso Guerra. La va pronunciar l'any 1985 durant el congrés del PSOE per advertir els membres del partit que qualsevol que es desviés de la línia oficial o critiqués la direcció seria castigat amb l'ostracisme polític i l'exclusió. 


dijous, 15 d’octubre del 2026

LA PROPOSTA DE VOX (I DEL PP) RES NOU SOTA LA CAPA DEL SOL: SOBRE LA PRIVATITZACIÓ DE LES PENSIONS DE LA SEGURETAT SOCIAL. L'EXEMPLE XILÉ.



 




La privatització de les pensions a Xile, implantada l'any 1981 sota la dictadura d'Augusto Pinochet i dissenyada per José Piñera, va suposar la substitució del sistema públic de repartiment per un model de capitalització individual obligatòria gestionat per empreses privades anomenades AFP (Administradores de Fondos de Pensiones).

Aquest canvi radical va tenir profundes conseqüències econòmiques i socials al país:

Impacte social i nivell de les pensions

  • Prebendes febles i pèrdua de poder adquisitiu: L'efecte més criticat ha estat la baixa taxa de reemplaçament. Molts jubilats van passar a rebre pensions equivalents a només una fracció del seu últim sou (sovint al voltant del 24% o 30% del salari brut), el que va abocar una gran part de la tercera edat a la precarietat. [

  • Incertesa i risc transferit al treballador: El treballador va deixar de tenir un benefici definit i va passar a dependre exclusivament dels mercats financers. Si les inversions de les AFP patien pèrdues, el valor de la futura pensió disminuïa directament.

  • Desigualtat de gènere i laboral: El sistema va penalitzar severament les persones amb feines informals, llacunes laborals o salaris baixos, afectant especialment les dones a causa de la bretxa salarial i l'esperança de vida.

Impacte econòmic i de mercat

  • Acumulació de capital: Des del punt de vista macroeconòmic, el sistema va tenir èxit en estimular el mercat de capitals xilè i augmentar l'estalvi nacional. Els fons acumulats per les AFP van servir per finançar grans empreses i projectes d'infraestructura al país.

  • Alts costos d'administració: Les AFP van cobrar comissions elevades als afiliats per gestionar els seus fons, assegurant grans beneficis per a les administradores privades mentre que el risc era assumit íntegrament pels ciutadans.

  • Cost fiscal de la transició: L'Estat va haver d'assumir un cost financer immens per pagar les pensions dels que ja estaven jubilats en el sistema antic i finançar les pensions mínimes garantides. Curiosament, les Forces Armades i la policia xilena van quedar excloses d'aquesta reforma, mantenint el seu sistema públic protector. 

A llarg termini, el descontentament social amb el model de les AFP va créixer de manera sostinguda, generant moviments ciutadans massius com "No más AFP" i convertint-se en un dels detonants de l'esclat social de 2019 a Xile. Això va obligar els governs posteriors a introduir reformes, com la creació d'un "pilar solidari" finançat per l'Estat per millorar les pensions més baixes.

Alerta als cants de sirena, el sistema pùblic es sostenible; qualsevol altra proposta és una estafa. Així de clar.

dijous, 8 d’octubre del 2026

«TRIA OLESA»: El Bloc i el monopoli de la identitat olesana.

 


Fa uns quants dies l’ara anomenat «EL BLOC» (hereu de l’antic i dissolt judicialment Bloc Olesà) va presentar el seu cap de llista per a les pròximes eleccions municipals de 2027 i el lema central de la campanya electoral: «Tria Olesa».

Les paraules no són innocents i es poden fer servir per aclarir o confondre al seu receptor. Els eslògans de campanya electoral són un conjunt de paraules que tenen la funció de sintetitzar un projecte polític i una invitació a compartir-lo, però quan el lema escollit és "Tria Olesa", com és el cas, entrem en la confusió, ja que el missatge va més enllà de la simple propaganda per endinsar-se en un terreny conceptualment perillós: el de la identificació entre una formació política i la totalitat d'un poble.

Afirmar de manera categòrica "Tria Olesa" suposa una premissa implícita de caràcter excloent. Si votar «El Bloc» significa "triar Olesa", es llança immediatament l’ombra de la sospita sobre qualsevol altra alternativa. Què tria, doncs, la ciutadania que opta per altres llistes electorals? Està triant la destrucció del municipi? En queda exclosa?. Aquesta consigna pretén situar «El Bloc» com la quinta essència de l'olesanitat, com si el partit fos l'únic dipositari legítim de les essències, la història i el futur de la vila.

Aquesta concepció patrimonialista de la identitat local connecta directament amb lògiques polítiques d'arrel totalitària que la democràcia hauria de rebutjar. Salvant les evidents distàncies històriques, formals i de context, aquesta premissa s'apropa perillosament a aquells dogmes que fusionaven indissolublement una ideologia amb el destí col·lectiu d'un poble, tal com teoritzava el falangisme amb el seu cèlebre principi d'"Unidad de destino en lo universal". En ambdós casos, batega la mateixa temptació centralitzadora: la voluntat d'anul·lar la pluralitat interna en nom d'una identitat mística i indivisible que només uns pocs estan capacitats per defensar i representar.

Olesa de Montserrat és, per definició, una comunitat plural, diversa i, com si fos un preciós trencadís gaudinià, fragmentada en múltiples realitats socials, culturals i ideològiques. L'olesanitat no és un codi de barres unificat ni una patent de cors que un partit pugui registrar en exclusiva per a la seva marca electoral. L'olesanitat es construeix dia a dia des de la discrepància democràtica, des de les diferents maneres d'entendre el progrés social, l'urbanisme, la cultura o l'educació que representen totes i cadascuna de les diferents i múltiples forces polítiques i socials del municipi.

Reduir l'elecció democràtica a un plebiscit sobre qui estima o qui representa millor el poble és una degradació del debat públic. Quan se substitueix la discussió de programes, d'idees i de gestió per proclames d'adhesió identitària, s'imposa un marc asfixiant on el crític passa a ser vist com un element estrany a la comunitat. "Tria Olesa" no és un lema inclusiu; és un mur que divideix la ciutadania entre els que estan amb el poble «uno, grande y libre» i els que en queden fora a les tenebres de l’«antiolesa». La democràcia olesana es mereix respecte a la seva diversitat, no pas intents d'homogeneïtzació que recorden les pàgines més grises de la nostra història i que, si ens hi fixem, alguns fan mans i mànigues perquè tornin.


dilluns, 20 de juliol del 2026

LOS AUTÉNTICOS HÉROES. CRÓNICA DEL PARTIDO QUE NI EL REY FELIPE VI, NI LA AFICIÓN DE ENTRADAS A 6.000 EUROS (O MÁS) VIO.

 


El Once inicial ante el desafío extremo

¡Qué exhibición! España entera se ha rendido ante aquellos que, bajo un sol de justicia de 40 grados, iniciaron su jornada laboral de ocho horas en la construcción. Hay fatiga acumulada, miedo al riesgo laboral, però también entrega absoluta por los colores del chaleco reflectante que los proteje.

Desde el primer minuto, la alineación titular demostró una compenetración milimétrica en el terreno de juego. En la retaguardia, el jefe de obra distribuye el juego con la precisión de un estratega. En el centro del campo, la pareja de oficiales de primera mueve la llana con un «tiki-taka» hipnótico: baten el cemento, controlan el ritmo y asisten al hueco exacto donde el peón aguarda para rematar la faena cargando sacos de 25 kilos a la espalda. ¡Eso es sudar la camiseta!.


Desafiando la gravedad en el área fuerte

El rival es duro: un bloque de pisos con plazos de entrega imposibles y un suelo propenso al resbalón. Sin embargo, este equipo domina el juego aéreo como nadie. Subidos al andamio y desafiando la gravedad, los extremos cumplieron a rajatabla la línea del fuera de juego que marca el arnés de seguridad. Los ladrillos llegaron al área con un efecto impecable. Ni el viento, ni el polvo, ni la deshidratación extrema pudieron frenar su avance táctico. Cada gota de sudor en el hormigón es un auténtico gol por toda la escuadra a la precariedad.


La entrada del VAR y el cuarto árbitro

La épica estuvo a punto de truncarse a mitad del encuentro. Cuando la hormigonera rendía a nivel de Champions, un coche blanco aparcó en doble fila. Era el cuerpo arbitral de élite: la Inspección de Trabajo que se hizo acompañar por el delegado de Prevención de Riesgos. El juego se congeló; el jefe de obra corría hacia la banda sudando frio, a pesar del calor, para demostar que toda la plantilla estaba de alta en la Seguridad Social e intentando camuflar las carencias con palmaditas en la espalda del inspector, mientras el Delegado de Prevención de Riesgos señalaba los pernaltis cometidos por la empresa:

-El fuera de juego del arnés: El delegado exigió revisar la posición milímetrica de la ,linea de vida, denunciando ante el inspector que la empresa no renueva los anclajes desde la temporada passada.

-Las botas de tacos de acero: Señaló el calzado desgastado de los peones. Jugar con material defectuoso podría suponer la expulsión directa y una sanción para el club.

-El defectuoso control horario: Ampliación horaria, con horas extraordinarias no pagadas, que suponen un tiempo añadido al juego de forma irregular.

-El control antidopaje de hidratación: El delegado denunció que el termo del agua fría del banquillo estaba roto, obligando a los extremos a jugar al borde de la lipotimia.

Ante la acumulación de tarjetas rojas, el delegado pidió la suspensión del partido, petición que, después de un tenso cara a cara en los vestuarios, se arregló con un compromiso de mínimos por el que la empresa solucionaría los defectos observados antes del mercado de invierno.

El inspector levantó acta del acuerdo y en este momento sonó el silbato de fin de partido y la afición más exigente, el comité de jubilados apostado tras la valla de protección, rompió en aplausos hacia los trabajadores, que no buscan balones de oro, ni jornadas laborales de dos horas, ni sueldos millonarios, sino defender la dignidad de la clase obrera, con salarios justos, buenas condiciones de trabajo y mantener derechos adquiridos.

¡Estos son los auténticos héroes!


divendres, 10 de juliol del 2026

QUINA TAULA DE SALUT MUNICIPAL VOLEM A OLESA DE MONTSERRAT?

 


    El passat 7 de juliol, Olesa Radio entrevistava l’alcalde d’Olesa de Montserrat, l'Il·lustre Sr. Marc Serradó, perquè informés la ciutadania de la reunió que havia mantingut amb els responsables dels serveis sanitaris territorials a finals de juny. Aquell mateix 7 de juliol, a la sala de plens municipal, es reunia la Taula de Salut Municipal presidida pel mateix alcalde. Paradoxalment, durant tota la sessió de la Taula, no es va dir ni una sola paraula sobre la reunió de finals de juny amb els serveis sanitaris territorials, quan hagues tingut que ser el punt central de l'ordre del dia.

    Cal recordar que una de les funcions explícites de la Taula de Salut Municipal és «conèixer, valorar, debatre, consensuar, proposar, promoure i informar sobre el conjunt d'actuacions, iniciatives i serveis que es desenvolupin al municipi en matèria de salut». Tot plegat, sota el paraigua del Reglament de Participació Ciutadana que té com a objectiu facilitar «la participació de la ciutadania en els processos de presa de decisions polítiques i en la defensa del bé comú». Ambdues citacions estan copiades literalment del web municipal.

    Està molt bé que s’informi a la ciuitadania olesana a través de la ràdio d'aquesta trobada i de les qüestions que s'hi van tractar. El que resulta insòlit i del tot incoherent és que aquesta informació no fos coneguda, valorada ni debatuda per la Taula de Salut Municipal. Segons vam saber per l’entrevista radiofònica, a la reunió es va parlar d'assumptes tan cabdals com les urgències amb relació al CUAP de Sant Andreu de la Barca i l’Hospital de Martorell, els serveis psiquiàtrics o les ràtios de metges, el segón CAP etz.. Són, precisament, les matèries de fons que la Taula hauria de conèixer i debatre.

    Lamentablement, des de la seva creació, la Taula de Salut ha esdevingut un fòrum de propaganda del govern municipal. Un espai on es prima la lloable tasca de moltes entitats locals que, que deixant-s’hi la pell el que fan és cobrir les greus mancances de la política sanitària pública, però amb una resignada absència d’esperit crític que posi en evidència aquestes deficiències estructurals.

    Quan algun membre pretén introduir la discussió i/o la crítica —entesos ambdós conceptes com un raonament constructiu i amb criteri—, aquestes són rebutjades immediatament amb l’arbitrari argument que la Taula no ha de parlar de «política», sinó que s'ha de regir exclusivament per criteris «tècnics». Però, ¿no havíem quedat que l’objectiu del reglament era «la participació de la ciutadania en els processos de presa de decisions polítiques i en la defensa del bé comú»? Des de quan la tècnica és neutral i està per sobre del bé i del mal i no respon a decisions polítiques? Decidir quins recursos es demanen i com es gestionen les necessitats de la nostra ciutadania és fer política en l'accepció més pura de la paraula. Els drets de ciutadania no poden esdevenir beneficència. El govern municipal ha de complir les seves pròpies ordenances i les entitats ciutadanes tenir clar que els polítics s’han de triar com si fossin els millors i vigilar com si fossin els pitjors.

    Quina Taula de Salut Municipal volem a Olesa de Montserrat?. La Taula de Salut Municipal ha de complir el paper que el seu propi reglament li atribueix i no pot continuar sent una eina de propaganda municipal destinada a crear falsos consensos i a silenciar el debat públic necessari.

dimarts, 7 de juliol del 2026

LES INTERVENCIONS DE LA CIUTADANIA EN FINALITZAR ELS PLENS A OLESA DE MONTSERRAT: PARTICIPACIÓ DE FAÇANA O DEMOCRÀCIA REAL?




    Ho he dit moltes vegades: anar al ple de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat i una vegada acabat exercir el dret a la participació ciutadana s'ha convertit, malauradament, en un exercici de frustració crònica. L’article 84 del Reglament Orgànic Municipal (ROM) diu textualment que els precs i preguntes del públic es «debatran» i es contestaran. Però la realitat és tossuda: el debat a Olesa és un mite, una ficció que l’equip de govern denega de manera sistemàtica per protegir la seva pròpia comoditat.

    Amb el format actual l’equip de govern juga amb les cartes marcades. En prohibir qualsevol mena de rèplica, l’article 84 s'ha convertit en el refugi perfecte per a l'arbitrarietat i l'esquivada política. Massa sovint veiem com els ciutadans reben respostes que voregen l'insult a la intel·ligència: evasives que no tenen res a veure amb el que s'ha preguntat, o, directament, el silenci altiu. El veí que pregunta es queda lligat de mans i peus, sense cap dret a replicar, a aclarir la seva qüestió o a desmuntar una veritat a mitges. És una enganyifa: et deixen parlar, però et prohibeixen contradir.

    Aquesta dinàmica caduca i paternalista té una solució senzilla si realment es creu en la transparència. Només cal voluntat política per modificar el ROM i, per exemple, mirar cap al Congrés dels Diputats. Adaptar el sistema de les sessions de control al govern a la política municipal seria un bany de realitat i higiene democràtica per al nostre saló de plens.

    Es tracta d'establir un mecanisme de cara a cara amb temps tancats pel cronòmetre, estructurat de forma implacable: per cada prec o pregunta es disposaria de cinc minuts en què l’interpel-lant i l’interpel-lat disposarien de dos minuts i mig cadascú distribuint-los discrecionalment amb el següent format:

  • La interpel·lació: El ciutadà exposa el seu prec o pregunta.

  • La resposta: El govern respon, obligat a mullar-se.

  • La rèplica ciutadana: El veí disposa el temps que li resta per matissar, desmuntar l'evasiva o rebregar una resposta mentidera.

  • La dúplica: El govern tanca el torn de paraula.

    Els avantatges d'oxigenar el torn d’intervenció de la ciutadania amb aquest format són tan evidents que només aquells que temen retre comptes s'hi podrien oposar.

Primer, perquè dinamita l'arbitrarietat. Quan un regidor sap que el ciutadà té dret a un segon torn de paraula immediat, s'han acabat les lliçons de suficiència i les respostes buides de contingut. L'obligació de respondre sota l'amenaça d'una rèplica pública faria que es prengués la ciutadania seriosament.

Segon, perquè el cronòmetre és el millor aliat de l'eficiència. L’establiment d'uns temps tancats evita les argumentacions eternes, tant per part del públic com dels polítics. Les sessions guanyen en concreció i es fan molt més dinàmiques.

I tercer, perquè passaríem d'una participació de cartó pedra a una democràcia participativa real que exigeix bidireccionalitat. El dret de rèplica situa el veí al centre de la política municipal i obliga els governants a retre comptes de manera transparent i directa, a aguantar-los la mirada i respondre amb la veritat.

Olesa de Montserrat necessita fer el salt d’una participació de façana a una democràcia real, àgil i transparent, no es pot permetre continuar mantenint un saló de plens on la veu del ciutadà és un simple tràmit incòmode de final de festa.

diumenge, 28 de juny del 2026

"JO CONTESTO EL QUE CREC QUE HE DE CONTESTAR", O L'ART DE NO RESPONDRE DE L’ALCALDE SERRADÓ I ELS SEUS ACÒLITS

 


Hi ha fenòmens que escapen a les lleis de la física i de la lògica, i un d’ells es produeix puntualment a l’Ajuntament d'Olesa de Montserrat en acabar cada Ple municipal. Parlem, és clar, de l’aplicació de l’article 84 del Reglament Orgànic Municipal (ROM). Aquest text sagrat de la burocràcia local que estipula, amb una candidesa gairebé commovedora, que la ciutadania assistent pot formular tres precs o preguntes que es «debatran» i es respondran. Tanmateix, un cop s'activa el torn del públic, el diccionari del Institut d’Estudis Catalans pateix una mutació quàntica des dl tro de l'alcaldia.

Resulta que, en el llenguatge municipal olesà, el verb «debatre» té una lletra petita que el ciutadà corrent no sap llegir. En el seu moment l’alcalde Parent va pontificar que el «debat» és un dret exclusiu dels regidors, una mena de superpoder lligat a l'acta que el públic general no pot posseir, i l’actual alcalde d’esquerra alternativa va pensar: «Parent, a bodes em convides». Així, quan un veí gosa demanar la paraula, assistim a un fascinant exercici de soliloquis creuats on la paraula «debat» s'evapora de la sala. L'espectacle és digne d'estudi: el ciutadà pregunta sobre, posem per cas, alguna despesa, o Olesa vila florida, o... i, amb una agilitat mental envejable, la resposta no té absolutament res a veure amb la qüestió.

El moment culminant d’aquesta comèdia de l’absurd arriba quan el ciutadà, innocent d’ell, intenta aixecar el dit per matisar o aclarir que allò no és el que demanava. Ah¡ Llavors es topa amb el mur de l'autoritat. El diàleg està prohibit. La repregunta es considera gairebé un delicte de lesa majestat. És en aquest punt de màxima tensió democràtica quan l'alcalde pronuncia «urbi et orbe» la seva frase cèlebre, que s’hauria d’emmarcar al frontispici de l'edifici consistorial: «Jo contesto el que crec que he de contestar».

Aquesta sentència és, sens dubte, una joia mes de la filosofia política contemporània. Declara, sense despentinar-se, que la realitat és subjectiva i que el dret a la informació de la ciutadania depèn exclusivament de la inspiració divina que rebi el batlle en aquell precís instant. Per què respondre a una pregunta incòmoda si pots respondre el que tu consideris oportú? És un mètode infal·lible: garanteix un 100% d’encert per part de qui respon, ja que ningú pot fixar els criteris de la resposta excepte ell mateix.

En definitiva, l'article 84 del ROM s'ha convertit en una mena de teatre de titelles on la ciutadania fa el paper de figurant pacient i l'alcaldia aplica la màxima de «qui dia passa, l’any empeny...» . Al cap i a la fi, la transparència està molt bé, oi?, però, hòstia tu, l’art de l’esquivada política és molt més divertit, on vas a parar.