LA PROPOSTA DE VOX (I DEL PP) RES NOU SOTA LA CAPA DEL SOL: SOBRE LA PRIVATITZACIÓ DE LES PENSIONS DE LA SEGURETAT SOCIAL. L'EXEMPLE XILÉ.

 

La privatització de les pensions a Xile, implantada l'any 1981 sota la dictadura d'Augusto Pinochet i dissenyada per José Piñera, va suposar la substitució del sistema públic de repartiment per un model de capitalització individual obligatòria gestionat per empreses privades anomenades AFP (Administradores de Fondos de Pensiones).

Aquest canvi radical va tenir profundes conseqüències econòmiques i socials al país:

Impacte social i nivell de les pensions

• Prebendes febles i pèrdua de poder adquisitiu: L'efecte més criticat ha estat la baixa taxa de reemplaçament. Molts jubilats van passar a rebre pensions equivalents a només una fracció del seu últim sou (sovint al voltant del 24% o 30% del salari brut), el que va abocar una gran part de la tercera edat a la precarietat. [

• Incertesa i risc transferit al treballador: El treballador va deixar de tenir un benefici definit i va passar a dependre exclusivament dels mercats financers. Si les inversions de les AFP patien pèrdues, el valor de la futura pensió disminuïa directament.

• Desigualtat de gènere i laboral: El sistema va penalitzar severament les persones amb feines informals, llacunes laborals o salaris baixos, afectant especialment les dones a causa de la bretxa salarial i l'esperança de vida.

Impacte econòmic i de mercat

• Acumulació de capital: Des del punt de vista macroeconòmic, el sistema va tenir èxit en estimular el mercat de capitals xilè i augmentar l'estalvi nacional. Els fons acumulats per les AFP van servir per finançar grans empreses i projectes d'infraestructura al país.

• Alts costos d'administració: Les AFP van cobrar comissions elevades als afiliats per gestionar els seus fons, assegurant grans beneficis per a les administradores privades mentre que el risc era assumit íntegrament pels ciutadans.

• Cost fiscal de la transició: L'Estat va haver d'assumir un cost financer immens per pagar les pensions dels que ja estaven jubilats en el sistema antic i finançar les pensions mínimes garantides. Curiosament, les Forces Armades i la policia xilena van quedar excloses d'aquesta reforma, mantenint el seu sistema públic protector. 

A llarg termini, el descontentament social amb el model de les AFP va créixer de manera sostinguda, generant moviments ciutadans massius com "No más AFP" i convertint-se en un dels detonants de l'esclat social de 2019 a Xile. Això va obligar els governs posteriors a introduir reformes, com la creació d'un "pilar solidari" finançat per l'Estat per millorar les pensions més baixes.

Alerta als cants de sirena, el sistema pùblic es sostenible; qualsevol altra proposta és una estafa. Així de clar.

«TRIA OLESA»: El Bloc i el monopoli de la identitat olesana.

 

Fa uns quants dies l’ara anomenat «EL BLOC» (hereu de l’antic i dissolt judicialment Bloc Olesà) va presentar el seu cap de llista per a les pròximes eleccions municipals de 2027 i el lema central de la campanya electoral: «Tria Olesa».

Les paraules no són innocents i es poden fer servir per aclarir o confondre al seu receptor. Els eslògans de campanya electoral són un conjunt de paraules que tenen la funció de sintetitzar un projecte polític i una invitació a compartir-lo, però quan el lema escollit és "Tria Olesa", com és el cas, entrem en la confusió, ja que el missatge va més enllà de la simple propaganda per endinsar-se en un terreny conceptualment perillós: el de la identificació entre una formació política i la totalitat d'un poble.

Afirmar de manera categòrica "Tria Olesa" suposa una premissa implícita de caràcter excloent. Si votar «El Bloc» significa "triar Olesa", es llança immediatament l’ombra de la sospita sobre qualsevol altra alternativa. Què tria, doncs, la ciutadania que opta per altres llistes electorals? Està triant la destrucció del municipi? En queda exclosa?. Aquesta consigna pretén situar «El Bloc» com la quinta essència de l'olesanitat, com si el partit fos l'únic dipositari legítim de les essències, la història i el futur de la vila.

Aquesta concepció patrimonialista de la identitat local connecta directament amb lògiques polítiques d'arrel totalitària que la democràcia hauria de rebutjar. Salvant les evidents distàncies històriques, formals i de context, aquesta premissa s'apropa perillosament a aquells dogmes que fusionaven indissolublement una ideologia amb el destí col·lectiu d'un poble, tal com teoritzava el falangisme amb el seu cèlebre principi d'"Unidad de destino en lo universal". En ambdós casos, batega la mateixa temptació centralitzadora: la voluntat d'anul·lar la pluralitat interna en nom d'una identitat mística i indivisible que només uns pocs estan capacitats per defensar i representar.

Olesa de Montserrat és, per definició, una comunitat plural, diversa i, com si fos un preciós trencadís gaudinià, fragmentada en múltiples realitats socials, culturals i ideològiques. L'olesanitat no és un codi de barres unificat ni una patent de cors que un partit pugui registrar en exclusiva per a la seva marca electoral. L'olesanitat es construeix dia a dia des de la discrepància democràtica, des de les diferents maneres d'entendre el progrés social, l'urbanisme, la cultura o l'educació que representen totes i cadascuna de les diferents i múltiples forces polítiques i socials del municipi.

Reduir l'elecció democràtica a un plebiscit sobre qui estima o qui representa millor el poble és una degradació del debat públic. Quan se substitueix la discussió de programes, d'idees i de gestió per proclames d'adhesió identitària, s'imposa un marc asfixiant on el crític passa a ser vist com un element estrany a la comunitat. "Tria Olesa" no és un lema inclusiu; és un mur que divideix la ciutadania entre els que estan amb el poble «uno, grande y libre» i els que en queden fora a les tenebres de l’«antiolesa». La democràcia olesana es mereix respecte a la seva diversitat, no pas intents d'homogeneïtzació que recorden les pàgines més grises de la nostra història i que, si ens hi fixem, alguns fan mans i mànigues perquè tornin.

LOS AUTÉNTICOS HÉROES. CRÓNICA DEL PARTIDO QUE NI EL REY FELIPE VI, NI LA AFICIÓN DE ENTRADAS A 6.000 EUROS (O MÁS) VIO.

 

El Once inicial ante el desafío extremo

¡Qué exhibición! España entera se ha rendido ante aquellos que, bajo un sol de justicia de 40 grados, iniciaron su jornada laboral de ocho horas en la construcción. Hay fatiga acumulada, miedo al riesgo laboral, però también entrega absoluta por los colores del chaleco reflectante que los proteje.

Desde el primer minuto, la alineación titular demostró una compenetración milimétrica en el terreno de juego. En la retaguardia, el jefe de obra distribuye el juego con la precisión de un estratega. En el centro del campo, la pareja de oficiales de primera mueve la llana con un «tiki-taka» hipnótico: baten el cemento, controlan el ritmo y asisten al hueco exacto donde el peón aguarda para rematar la faena cargando sacos de 25 kilos a la espalda. ¡Eso es sudar la camiseta!.

Desafiando la gravedad en el área fuerte

El rival es duro: un bloque de pisos con plazos de entrega imposibles y un suelo propenso al resbalón. Sin embargo, este equipo domina el juego aéreo como nadie. Subidos al andamio y desafiando la gravedad, los extremos cumplieron a rajatabla la línea del fuera de juego que marca el arnés de seguridad. Los ladrillos llegaron al área con un efecto impecable. Ni el viento, ni el polvo, ni la deshidratación extrema pudieron frenar su avance táctico. Cada gota de sudor en el hormigón es un auténtico gol por toda la escuadra a la precariedad.

La entrada del VAR y el cuarto árbitro

La épica estuvo a punto de truncarse a mitad del encuentro. Cuando la hormigonera rendía a nivel de Champions, un coche blanco aparcó en doble fila. Era el cuerpo arbitral de élite: la Inspección de Trabajo que se hizo acompañar por el delegado de Prevención de Riesgos. El juego se congeló; el jefe de obra corría hacia la banda sudando frio, a pesar del calor, para demostar que toda la plantilla estaba de alta en la Seguridad Social e intentando camuflar las carencias con palmaditas en la espalda del inspector, mientras el Delegado de Prevención de Riesgos señalaba los pernaltis cometidos por la empresa:

-El fuera de juego del arnés: El delegado exigió revisar la posición milímetrica de la ,linea de vida, denunciando ante el inspector que la empresa no renueva los anclajes desde la temporada passada.

-Las botas de tacos de acero: Señaló el calzado desgastado de los peones. Jugar con material defectuoso podría suponer la expulsión directa y una sanción para el club.

-El defectuoso control horario: Ampliación horaria, con horas extraordinarias no pagadas, que suponen un tiempo añadido al juego de forma irregular.

-El control antidopaje de hidratación: El delegado denunció que el termo del agua fría del banquillo estaba roto, obligando a los extremos a jugar al borde de la lipotimia.

Ante la acumulación de tarjetas rojas, el delegado pidió la suspensión del partido, petición que, después de un tenso cara a cara en los vestuarios, se arregló con un compromiso de mínimos por el que la empresa solucionaría los defectos observados antes del mercado de invierno.

El inspector levantó acta del acuerdo y en este momento sonó el silbato de fin de partido y la afición más exigente, el comité de jubilados apostado tras la valla de protección, rompió en aplausos hacia los trabajadores, que no buscan balones de oro, ni jornadas laborales de dos horas, ni sueldos millonarios, sino defender la dignidad de la clase obrera, con salarios justos, buenas condiciones de trabajo y mantener derechos adquiridos.

¡Estos son los auténticos héroes!

QUINA TAULA DE SALUT MUNICIPAL VOLEM A OLESA DE MONTSERRAT?

 

    El passat 7 de juliol, Olesa Radio entrevistava l’alcalde d’Olesa de Montserrat, l'Il·lustre Sr. Marc Serradó, perquè informés la ciutadania de la reunió que havia mantingut amb els responsables dels serveis sanitaris territorials a finals de juny. Aquell mateix 7 de juliol, a la sala de plens municipal, es reunia la Taula de Salut Municipal presidida pel mateix alcalde. Paradoxalment, durant tota la sessió de la Taula, no es va dir ni una sola paraula sobre la reunió de finals de juny amb els serveis sanitaris territorials, quan hagues tingut que ser el punt central de l'ordre del dia.

    Cal recordar que una de les funcions explícites de la Taula de Salut Municipal és «conèixer, valorar, debatre, consensuar, proposar, promoure i informar sobre el conjunt d'actuacions, iniciatives i serveis que es desenvolupin al municipi en matèria de salut». Tot plegat, sota el paraigua del Reglament de Participació Ciutadana que té com a objectiu facilitar «la participació de la ciutadania en els processos de presa de decisions polítiques i en la defensa del bé comú». Ambdues citacions estan copiades literalment del web municipal.

    Està molt bé que s’informi a la ciuitadania olesana a través de la ràdio d'aquesta trobada i de les qüestions que s'hi van tractar. El que resulta insòlit i del tot incoherent és que aquesta informació no fos coneguda, valorada ni debatuda per la Taula de Salut Municipal. Segons vam saber per l’entrevista radiofònica, a la reunió es va parlar d'assumptes tan cabdals com les urgències amb relació al CUAP de Sant Andreu de la Barca i l’Hospital de Martorell, els serveis psiquiàtrics o les ràtios de metges, el segón CAP etz.. Són, precisament, les matèries de fons que la Taula hauria de conèixer i debatre.

    Lamentablement, des de la seva creació, la Taula de Salut ha esdevingut un fòrum de propaganda del govern municipal. Un espai on es prima la lloable tasca de moltes entitats locals que, que deixant-s’hi la pell el que fan és cobrir les greus mancances de la política sanitària pública, però amb una resignada absència d’esperit crític que posi en evidència aquestes deficiències estructurals.

    Quan algun membre pretén introduir la discussió i/o la crítica —entesos ambdós conceptes com un raonament constructiu i amb criteri—, aquestes són rebutjades immediatament amb l’arbitrari argument que la Taula no ha de parlar de «política», sinó que s'ha de regir exclusivament per criteris «tècnics». Però, ¿no havíem quedat que l’objectiu del reglament era «la participació de la ciutadania en els processos de presa de decisions polítiques i en la defensa del bé comú»? Des de quan la tècnica és neutral i està per sobre del bé i del mal i no respon a decisions polítiques? Decidir quins recursos es demanen i com es gestionen les necessitats de la nostra ciutadania és fer política en l'accepció més pura de la paraula. Els drets de ciutadania no poden esdevenir beneficència. El govern municipal ha de complir les seves pròpies ordenances i les entitats ciutadanes tenir clar que els polítics s’han de triar com si fossin els millors i vigilar com si fossin els pitjors.

    Quina Taula de Salut Municipal volem a Olesa de Montserrat?. La Taula de Salut Municipal ha de complir el paper que el seu propi reglament li atribueix i no pot continuar sent una eina de propaganda municipal destinada a crear falsos consensos i a silenciar el debat públic necessari.

LES INTERVENCIONS DE LA CIUTADANIA EN FINALITZAR ELS PLENS A OLESA DE MONTSERRAT: PARTICIPACIÓ DE FAÇANA O DEMOCRÀCIA REAL?

    Ho he dit moltes vegades: anar al ple de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat i una vegada acabat exercir el dret a la participació ciutadana s'ha convertit, malauradament, en un exercici de frustració crònica. L’article 84 del Reglament Orgànic Municipal (ROM) diu textualment que els precs i preguntes del públic es «debatran» i es contestaran. Però la realitat és tossuda: el debat a Olesa és un mite, una ficció que l’equip de govern denega de manera sistemàtica per protegir la seva pròpia comoditat.

    Amb el format actual l’equip de govern juga amb les cartes marcades. En prohibir qualsevol mena de rèplica, l’article 84 s'ha convertit en el refugi perfecte per a l'arbitrarietat i l'esquivada política. Massa sovint veiem com els ciutadans reben respostes que voregen l'insult a la intel·ligència: evasives que no tenen res a veure amb el que s'ha preguntat, o, directament, el silenci altiu. El veí que pregunta es queda lligat de mans i peus, sense cap dret a replicar, a aclarir la seva qüestió o a desmuntar una veritat a mitges. És una enganyifa: et deixen parlar, però et prohibeixen contradir.

    Aquesta dinàmica caduca i paternalista té una solució senzilla si realment es creu en la transparència. Només cal voluntat política per modificar el ROM i, per exemple, mirar cap al Congrés dels Diputats. Adaptar el sistema de les sessions de control al govern a la política municipal seria un bany de realitat i higiene democràtica per al nostre saló de plens.

    Es tracta d'establir un mecanisme de cara a cara amb temps tancats pel cronòmetre, estructurat de forma implacable: per cada prec o pregunta es disposaria de cinc minuts en què l’interpel-lant i l’interpel-lat disposarien de dos minuts i mig cadascú distribuint-los discrecionalment amb el següent format:

• La interpel·lació: El ciutadà exposa el seu prec o pregunta.

• La resposta: El govern respon, obligat a mullar-se.

• La rèplica ciutadana: El veí disposa el temps que li resta per matissar, desmuntar l'evasiva o rebregar una resposta mentidera.

• La dúplica: El govern tanca el torn de paraula.

    Els avantatges d'oxigenar el torn d’intervenció de la ciutadania amb aquest format són tan evidents que només aquells que temen retre comptes s'hi podrien oposar.

Primer, perquè dinamita l'arbitrarietat. Quan un regidor sap que el ciutadà té dret a un segon torn de paraula immediat, s'han acabat les lliçons de suficiència i les respostes buides de contingut. L'obligació de respondre sota l'amenaça d'una rèplica pública faria que es prengués la ciutadania seriosament.

Segon, perquè el cronòmetre és el millor aliat de l'eficiència. L’establiment d'uns temps tancats evita les argumentacions eternes, tant per part del públic com dels polítics. Les sessions guanyen en concreció i es fan molt més dinàmiques.

I tercer, perquè passaríem d'una participació de cartó pedra a una democràcia participativa real que exigeix bidireccionalitat. El dret de rèplica situa el veí al centre de la política municipal i obliga els governants a retre comptes de manera transparent i directa, a aguantar-los la mirada i respondre amb la veritat.

Olesa de Montserrat necessita fer el salt d’una participació de façana a una democràcia real, àgil i transparent, no es pot permetre continuar mantenint un saló de plens on la veu del ciutadà és un simple tràmit incòmode de final de festa.

"JO CONTESTO EL QUE CREC QUE HE DE CONTESTAR", O L'ART DE NO RESPONDRE DE L’ALCALDE SERRADÓ I ELS SEUS ACÒLITS

 

Hi ha fenòmens que escapen a les lleis de la física i de la lògica, i un d’ells es produeix puntualment a l’Ajuntament d'Olesa de Montserrat en acabar cada Ple municipal. Parlem, és clar, de l’aplicació de l’article 84 del Reglament Orgànic Municipal (ROM). Aquest text sagrat de la burocràcia local que estipula, amb una candidesa gairebé commovedora, que la ciutadania assistent pot formular tres precs o preguntes que es «debatran» i es respondran. Tanmateix, un cop s'activa el torn del públic, el diccionari del Institut d’Estudis Catalans pateix una mutació quàntica des dl tro de l'alcaldia.

Resulta que, en el llenguatge municipal olesà, el verb «debatre» té una lletra petita que el ciutadà corrent no sap llegir. En el seu moment l’alcalde Parent va pontificar que el «debat» és un dret exclusiu dels regidors, una mena de superpoder lligat a l'acta que el públic general no pot posseir, i l’actual alcalde d’esquerra alternativa va pensar: «Parent, a bodes em convides». Així, quan un veí gosa demanar la paraula, assistim a un fascinant exercici de soliloquis creuats on la paraula «debat» s'evapora de la sala. L'espectacle és digne d'estudi: el ciutadà pregunta sobre, posem per cas, alguna despesa, o Olesa vila florida, o... i, amb una agilitat mental envejable, la resposta no té absolutament res a veure amb la qüestió.

El moment culminant d’aquesta comèdia de l’absurd arriba quan el ciutadà, innocent d’ell, intenta aixecar el dit per matisar o aclarir que allò no és el que demanava. Ah¡ Llavors es topa amb el mur de l'autoritat. El diàleg està prohibit. La repregunta es considera gairebé un delicte de lesa majestat. És en aquest punt de màxima tensió democràtica quan l'alcalde pronuncia «urbi et orbe» la seva frase cèlebre, que s’hauria d’emmarcar al frontispici de l'edifici consistorial: «Jo contesto el que crec que he de contestar».

Aquesta sentència és, sens dubte, una joia mes de la filosofia política contemporània. Declara, sense despentinar-se, que la realitat és subjectiva i que el dret a la informació de la ciutadania depèn exclusivament de la inspiració divina que rebi el batlle en aquell precís instant. Per què respondre a una pregunta incòmoda si pots respondre el que tu consideris oportú? És un mètode infal·lible: garanteix un 100% d’encert per part de qui respon, ja que ningú pot fixar els criteris de la resposta excepte ell mateix.

En definitiva, l'article 84 del ROM s'ha convertit en una mena de teatre de titelles on la ciutadania fa el paper de figurant pacient i l'alcaldia aplica la màxima de «qui dia passa, l’any empeny...» . Al cap i a la fi, la transparència està molt bé, oi?, però, hòstia tu, l’art de l’esquivada política és molt més divertit, on vas a parar.

LA MOCIÓ PEL SEGON CAP I CONSULTORIS PERIFÈRICS ÉS MÈRIT EXCLUSIU DE L'ASPQ

 

    Al passat ple municipal d'abril d'Olesa de Montserrat, es va aprovar una moció titulada «MOCIÓ PRESENTADA PER LA SEVA DEFENSA DAVANT EL PLE DE L'AJUNTAMENT D'OLESA DE MONTSERRAT PER L'"ASSOCIACIÓ PER LA SANITAT PUBLICA I DE QUALITAT A OLESA DE MONTSERRAT PACO FERNÁNDEZ HOCES", PER LA POSADA EN MARXA D'UN SEGON CENTRE D'ATENCIÓ PRIMÀRIA I CONSULTORIS MÈDICS ALS BARRIS PERIFÈRICS OLESANS», així de llarg és el títol, com així és de clar.

    Segons es pot comprovar a diferents xarxes socials, una part de la ciutadania, per la causa que sigui, no ha entès el sentit d'aquesta moció, i l'ha atribuït a una acció d'ofici del mateix ajuntament i com un moviment electoralista dels grups municipals, tot negant la seva necessitat i eficàcia, contraposant-la al fet que el que cal no són nous espais de salut, sinó més mitjans al CAP que actualment té el municipi.

    De la lectura del títol es veu l'error: la iniciativa de la moció és exclusivament de l'"Associació per la Sanitat Pública i de Qualitat a Olesa de Montserrat Paco Fernández Hoces» (ASPQ), que des de desembre passat l'ha vingut treballant i discutint amb tots els grups municipals, per tal de redactar un text que fos assumit per sobre de les legítimes discrepàncies polítiques i electoralistes per molts canvis de govern que hi hagi en tots els anys que aquesta lluita duri (perquè seran anys), sense trair el principi fonamental que guiava la moció; un segon CAP i consultoris de titularitat i gestió «100% pública». I s'ha aconseguit, l'ASPQ ha sigut capaç d'unir criteris i crear unanimitats pel bé comú ciutadà.

    La pregunta que cal fer-se és: és incompatible i excloent la reivindicació de més mitjans personals i materials sanitaris amb la creació de nous espais de salut que donin millor servei a la ciutadania?. La resposta lògica ha de ser que no, perquè els nous espais no deixen de ser mitjans materials que hauran de tenir i necessitaran els seus mitjans personals. És, doncs, la mateixa i única lluita.

    Per què l'ASPQ va presentar la moció?. L'ASPQ fa tres anys que el primer divendres de cada mes amb tossuderia es concentra davant el CAP reclamant una sanitat pública i de qualitat amb més mitjans a Olesa, incompatible amb la presència de la Mútua de Terrassa, o sigui que no són nous, ni acaben d'arribar. Van veure que, a Olesa de Montserrat, el Pla Urbanístic (POUM) preveu un creixement de la població en els anys que venen de fins a 34.000 habitants i un increment del territori urbanitzat, mentre els serveis sanitaris no han crescut des de 1992, en què érem 16.000. No es podia esperar al fet que aquelles prediccions es complissin i trobar-nos de cop col-lapsats en un sistema ja de per si col-lapsat, i si l’ajuntament no es movia se l’havia d’empènyer.

    Ha sigut una actuació per part de l'ASPQ amb visió de futur, que ha utilitzat els escassos marcs legals de participació ciutadana disponibles, aconseguint la unanimitat de tots els grups municipals d’esquerra a dreta , que no és poca cosa.

    Ara, coneixent el pa que s'hi dona, cal que la ciutadania estigui amatent i vigilar que la moció per la posada en marxa d'un segon CAP i consultoris mèdics als barris perifèrics olesans, no es quedi al calaix de les mocions aprovades i mai acomplides. Com ens va demanar l'alcalde al seu discurs de presa de possessió del càrrec, empipem-lo.

LA BANALITZACIÓ DE LES PARAULES DE L’EQUIP DE GOVERN MUNICIPAL OLESÀ

 

En aquest temps en què la política (entesa com l’ètica dels afers públics) deixa de ser consistent i es torna gasosa i amorfa, l’esperit crític (en el sentit de tenir criteri) desapareix i amb ell la capacitat racional d’analitzar de forma objectiva i sense prejudicis.

En aquest brou de cultiu neix un fenomen perillós: La banalització de les paraules. És un fenomen que es manifesta per l’ús excessiu, incorrecte o trivial de termes utilitzats no per la seva definició exacta, sinó de forma ambigua o emocional, sovint amb una finalitat manipuladora, desenvolupant idees, situacions i sentiments negatius, a causa de la limitació de la capacitat del llenguatge com a instrument de convivència.

Aquesta reflexió ve a tomb i la lligo amb l’ús banal i frívol, que el regidor del grup municipal Bloc Olesà-CUP. Sr. Martínez Matas (regidor de Benestar Social, habitatge i economia i hisenda) va fer de la paraula «aporofòbia» (rebuig, aversió, por i menyspreu a la persona pobra o exclosa socialment), acusant de tenir aquesta actitud al regidor de Ciutadans (Cs) Sr. Paniello, alhora que li retreia ser un «irresponsable» i voler «malmetre la imatge» de l’ajuntament.

Breument vegem els fets: Al darrer ple municipal, el de març, i al torn de precs i preguntes, el Sr. Paniello va demanar que els serveis socials municipals busquessin alguna solució al problema d’una persona que fa temps viu i dorm al carrer, raonant que «nuestro municipio debe atender a estas personas dándoles un lugar donde pernoctar seguras......situación que perjudica nuestra imagen y a una persona que convive con nosotros». La resposta del responsable dels serveis socials ja la coneixem: «aporofòbia» i «irresponsabilitat» del Sr. Paniello de Cs. On és el rebuig, aversió, por i menyspreu a la persona pobra que defineix l’aporofòbia? On és la irresponsabilitat del Sr. Paniello en posar sobre la taula un problema real i evident?. No voldria caure en el mateix pecat del Sr. Martínez Matas banalitzant la paraula «odi», però la seva actitud en fa tot el tuf.

Que jo surti en defensa de Cs, a qui no en tinc gens, però gens ni mica de simpatia (com sap el Sr. Paniello que ja em disculparà), fa gràcia, però hi tinc interès com a ciutadà lliure, igual i fratern, perquè com diu la saviesa popular «quan vegis la barba de ton veí pelar, posa la teva a remullar». El fet és que la conducta de l’equip de govern municipal olesà del Bloc Olesà-CUP, ERC i Junts per Olesa va per viaranys cada vegada més escabrosos i preocupants. La insolència, la descaradura i el menyspreu cap a qui gosa discrepar o dissentir d’ells està a l’ordre del dia; la crítica, que sempre és legítima la faci un regidor de l’oposició o un simple ciutadà, per a l’equip de govern municipal només mereix el silenci del desdeny per resposta, l’estirabot sortit de to, la brometa ofenosa o la condescendència paternalista.

Encara sort que l’alcalde al seu discurs de presa de possessió del càrrec va dir amb contundència a la ciutadania olesana, «empipeu-me». Una altra mostra de banalització de les paraules, però quedava tan «guay» i proper dir-ho.

EL MARXISME GROUCHISTA DE L’ALCALDE SERRADÓ

 

      

     En acabar el ple municipal del mes de gener i en el torn d’intervenció del públic, li vaig preguntar al Il-ltre. Alcalde senyor Marc Serradó si era veritat el rumor de què havia deixat la CUP. Primer es va fer l’orni i finalment va dir que no volia contestar perquè el tema no era d’interès general per a la ciutadania.

    Home, si tenim en compte que l’article 8 de la Constitució del Regne d’Espanya (per independentistes hiperventilats que no la reconeguin, s’ha de dir que la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República del 2017 li dona validesa jurídica en el mentrestant) diu que els partits polítics són l’instrument fonamental per a la participació política i per la formació i manifestació de la voluntat popular i que el senyor Serradó es va presentar a les eleccions municipals al segon lloc d'una llista anomenada Bloc Olesà-CUP que va ser votada per un número significatiu de persones atretes per un programa concret i diferenciat d’altres opcions polítiques, doncs haurem de pensar que potser sí que hi ha un interès, si més no pels seus 2084 votants que es mereixen, per honradesa i respecte, una explicació. Imaginem-nos que el president de la Generalitat abandonés el PSC i no aclarís el perquè; el fet no seria notícia de primera pàgina als mitjans de comunicació per la seva transcendència?. Doncs resulta que el senyor Serradó, dins de l’entramat institucional i representatiu català, és l’alcalde-president d’un municipi de 25.000 ciutadanes i ciutadans amb drets i deures i els seus actes i decisions tenen, en el seu àmbit, la mateixa transcendència pública. Déu-n'hi-do per no ser d’interès general saber si el Sr. Serradó encara forma part, o no, de la CUP i el perquè.

    Ja he dit en altres ocasions (cliqueu aquí i aquí) que l’article 84 del Reglament Orgànic Municipal que regula el dret de formulació de precs i preguntes de la ciutadania ha sigut sempre un furóncol al cul dels equips de govern municipal, furóncol que ara té el senyor Marc Serradó que s’ha d’enfrontar a les seves contradiccions. No és el mateix predicar obrir «espais de participació i democràcia directa» (CUP, 14-6-2019) que posar-los en pràctica quan et poden esquitxar; no és el mateix predicar «portar les normatives al límit i que aposten per utilitzar l'eina de la desobediència en cas que sigui necessari» (CUP, 8-4-2019), que ser poruc i apàtic quan pots donar pes a la participació popular perquè t’ajudi a ser valent i portar les normes al promès límit.

    Com que qui calla atorga, diu la saviesa popular, és molt possible que el senyor Marc Serradó hagi deixat una CUP que l’obligava a portar a sobre el pes mort de promeses fetes peró difícils de complir quan s’ha agafat la via possibilista de fer seus i defensar acríticament els onze anys de govern del Bloc Olesà i les seves pràctiques. Si, aquell Bloc Olesà que el 2019 va obligar a la CUP a presentar-se a les eleccions municipals perquè, oh, sorpresa¡¡ no feia «un paper d'esquerres i transformador» (CUP, 14-6-2019).

    Com deia Groucho Marx, «Aquests son els meus principis. Si no li agraden, en tinc d'altres».

OLESA OBERTA PROPOSA UN NOU ÚS DEL CARRIL-BICI I IMPLANTAR UNA TAXA PER UTILITZAR-LO

    

    El partit polític Olesa Oberta (OO) ha fet una proposta de modificació del reglament que regula el funcionament del carril-bici i la introducció d’una nova taxa municipal pel seu ús. Amb aquests canvis normatius es pretén donar una solució a la infrautilització d’aquesta estructura viària i obtenir uns ingressos addicionals a les arques municipals.

    La proposta d’Olesa Oberta, que es portarà al pròxim ple del mes de gener, pretén que les vies ciclistes escampades pel nucli urbà olesà siguin utilitzades en exclusivitat per la munió de repartidors de companyies de distribució de paqueteria i/o entrega de menjar a domicili que amb patinet recorrent els carrers d’Olesa de Montserrat. D’aquesta manera es donaria un nou ús als carrils-bicis, i hi hauria una circulació més segura d’aquests vehicles. Quedaria prohibida la circulació de bicicletes i patinets que no tinguessin aquesta funció de repartiment i serien multats els ciutadans que infringissin aquesta prohibició.

    Paral·lelament, es crearia una taxa municipal que gravaria l’ús del carril-bici per part de les companyies i autònoms que l'utilitzessin. En aquest sentit els repartidors que vinguessin de fora del municipi haurien d’aparcar les seves furgonetes en pàrquings dissuasius a on obtindrien un tiquet que els donaria autorització per circular amb patinet durant un temps determinat, més o menys llarg segons la tarifa, mentre que als establiments locals de repartiment de menjar a domicili haurien de pagar una taxa anual que s'aplicaria sobre l’Impost d’Activitats Econòmiques. Amb aquestes mides, multes i taxes, es preveu que la partida d’ingressos municipals s’incrementi notablement.

    La proposta de OO ha rebut de moment el rebuig dels nombrosos ciutadans que utilitzen els carrils-bici i que denuncien que veuen restringit el seu dret constitucional de circulació i que tot plegat sembla una innocentada.