dissabte, 5 de juny del 2010

ACTE D’HOMENATGE I COMIAT DE L’ÁNGEL ROZAS


Transcripció de la intervenció de José Luís López Bulla en l’acte d’homenatge i comiat que les Comissions Obreres de Catalunya li van fer ahir dia 4 a l’Ángel Rozas.

El filósofo inglés George Edward Moore afirmó: “antes de construir grandes sistemas, asegurémonos de qué están hechos los ladrillos”. No consta en lugar alguno que la generación fundadora de Comisiones Obreras, en los primeros andares de aquello, conocieran dicha cita. Pero, sin lugar a dudas, Ángel Rozas, Cipriano García, Josep Cervera, Luís Romero, Ángel Abad, Martí Bernasach, Agustí Prats, Tito Márquez y otros muchos sabían que lo que estaban poniendo en marcha eran buenos materiales, que los ladrillos de aquella arquitectura eran sólidos. Dígase con naturalidad, sin altanería: tal vez Comisiones fue la construcción sociopolítica más original en aquellos tiempos del antifranquismo. Obra de aquella generación de la que Luís Cernuda, poeta muy estimado por Ángel, hubiera podido decir que como “testigos irrefutables de toda la nobleza humana no fuisteis uno. Fuisteis muchos”.

Aquellos materiales resistentes eran la construcción de un nuevo movimiento sindical, las libertades democráticas, la defensa y promoción de los derechos de los trabajadores y sus familias. A esa gigantesca tarea –que ellos lo hicieron con naturalidad, sin aspavientos— dedicó nuestro Ángel Rozas prácticamente toda su vida. Cosa que hizo desde el sindicalismo y desde el comunismo de los sueños, no el de las pesadillas, según dijo nuestro Manuel Vázquez Montalbán del amigo inseparable de Ángel, Cipriano García.

Ángel fue uno de esos autodidactas que tanto han distinguido al movimiento sindical catalán. Él mismo acostumbraba a decir que “había aprendido a leer a la luz del farol de la esquina”, y no era ciertamente una metáfora. Fue un hombre sabio, forjado en la universidad de la fábrica, la calle y la prisión: un considerable almacén de saberes empíricos, que distinguían a nuestro prestigioso amigo y compañero. Posiblemente la persona más querida de nuestro sindicato.

Igual prestigio tenía en el sindicalismo europeo. Yo he sido testigo de la admiración que le tenían dirigentes como Luciano Lama, Bruno Trentin y Georges Séguy. Pero, sin duda, lo que más apreciaba fue el afecto que le tenían los jóvenes de Comisiones Obreras de Catalunya. La escuela de formación de estos nuevos sindicalistas lleva su nombre.

Me es difícil, como he dicho antes, hablar de nuestro Ángel. Él y su compañera, Carmen Jiménez Tonietti, me trataron como un hijo. Carmen fue una de las mujeres que, a lo largo del franquismo, visitaba cada mes a los presos llevándoles paquetes de comida y el apoyo moral. A ella va también mi emocionado recuerdo. Parece que les estoy viendo en aquel lejano 11 de septiembre de 1967 en el caos de aquella manifestación, de bracete los dos, zarandeados por la policía. Todos los detenidos fueron trabajadores. La mesocracia, temerosa, no pasó del entresuelo; hoy, no pocos de ellos, se disfrazan de septiembre para no infundir las sospechas de su larga siesta bajo el franquismo.

Queridos amigos y queridas amigas, después de Ángel Rozas, ¿qué? Muy fácil, los materiales –ciertamente renovados-- que hicieron posible la construcción del sistema-Comisiones Obreras: este es el mejor homenaje a nuestro compañero, que fue simultáneamente serio y guasón, paciente e inquieto. Y, como diría Thomas Mann: un hombre de gran formato.

dijous, 3 de juny del 2010

S’HA MORT L’ANGEL ROZAS


Va ser el dia 1 de Juny. Tenia 82 anys i els joves de Comissions Obreres de Catalunya van posar el seu nom a l’escola de formació sindical. Era savi, modest, afectuós, tendre i es feia estimar (i no és tòpic de panegíric). Un cos petit amb un gran cor. La llegenda diu (perquè l’Angel era llegendari) que quant en temps de franquisme anava a les manifestacions i apareixia la policia, com que tenia les cames curtes i no podia córrer, entre dos companys l’alçaven i se l’enduien “en volandas”, serà veritat o no però el cert és que ell sempre hi era, fins que les innumerables detencions i condemnes el van forçar a exiliar-se a França a on va organitzar amb Carlos Elvira la “Delegación Exterior de CC.OO.”, una mena d’ambaixada davant de les centrals sindicals europees des d’on es canalitzava tota la solidaritat del moviment obrer europeu amb els treballadors espanyols.
Vaig tenir la sort de conèixer-lo i sempre ha estat un model per a mi. Gracies Angel pel que m’has donat.

Conegueu mes a fons l’Angel Rozas fent clic aquí.

dimarts, 1 de juny del 2010

BANDA SONORA DEL MES DE JUNY( Si els fills de puta volessin no veuriem mai el sol. Pi de la Serra)


Algunes persones benpensants opinen que Quico Pi de la Serra “sovinteja amb certes paraulotes poca-soltes”. Però jo penso que el Quico diu les coses com ragen perquè és crític, radical, excèntric i sinistre ( és a dir: té criteri, va a l’arrel de les coses, no està al centre i rellisca cap a l’esquerra) a mes a més, au estranya, és sempre solidari. “Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol” la va composar a finals dels anys setanta del segle XX, acabat de morir el dictador Franco i ara la torna a cantar amb ganes. La trobeu desfasada?.

La versió que us ofereixo és d’un recital que el Quico va fer a Madrid el 1976. Feu clic a baix i sentiu-la (no l’escolteu, sentiu-la). Sentiu la lletra, la musica i la gent. On és la gent ara?

divendres, 28 de maig del 2010

“TREBALLAR CANSA” S’ADHEREIX A LA CAMPANYA PER AVANÇAR EL JUDICI FINAL

Hans Memling (c. 1435-1494)

“El Intermedio”, el programa de televisió que condueix el Gran Wyoming ha iniciat una recollida de firmes amb la lloable finalitat de demanar l’avançament del Judici Final i acabar d’una vegada per totes amb tanta tonteria com corre pel món en general i al Regne d’Espanya en particular. Llegiu el manifest.

“JUDICI FINAL COM MÉS AVIAT MILLOR

La cadena COPE ha posat en marxa una campanya de recollida de signatures per demanar l’avançament de les eleccions. Segons la cadena dels bisbes és l'única manera de sortir de la crisi econòmica. ”El Intermedio” creu que avançar les eleccions és només posar un pegat. Per això proposem una solució definitiva a tots els nostres problemes: avançar el JUDICI FINAL. Si els bisbes demanen a la societat espanyola que voti per un avançament electoral, nosaltres els demanem als bisbes que avancin el JUDICI FINAL.

En aquesta situació d’emergència l'Església ha de ser valenta. Necessitem que la Conferència Episcopal es posi a treballar. Necessitem que arribi el judici que l'Església sempre ens ha promès. Si la lentitud de la justícia espanyola és desesperant, el de la justícia divina ja no té nom. Necessitem que Déu es mulli, que doni la cara, que decideixi per fi qui són els dolents i qui els bons. Qui té raó? Els capellans d’esquerres o els de dretes? Els capellans que voten el PP, o els capellans que voten el PSOE? Déu, tingueu misericòrdia i doneu-nos aquesta pista!

Participa en la nostra iniciativa! Tu decideixes què és més important: que s’avancin les eleccions com diu la COPE, o el JUDICI FINAL, com diu “El Intermedio”.

”El Intermedio” li llança un pols a la COPE. Per què? Perquè ens agrada perdre polsos.”

Fés clic aquí si vols adherir-te a la campanya de “El Intermedio”

dijous, 27 de maig del 2010

UN SAVI

Amb lucidesa d’avi savi José Luis Sampedro ens alerta que, de continuar, el capitalisme ens aboca a un desastre a curt terme que posa en perill el futur de les generacions que vénen. Ja sé que això no és nou, però també ens adverteix que els més poderosos, per que no els hi manca res i són egoistes de mena, no en són conscients i que per tant ens toca a nosaltres, la majoria, aturar-ho. Que ens ho tingui que recordar una persona que ja ho ha fet tot a la vida i que ens podria dir tranquil•lament que ja ens ho farem, és gros.

La perplexitat del ciutadà

dissabte, 22 de maig del 2010

LA SENCILLESSA EXPOSITIVA DE “EL ROTO”

(si feu clic sobre els dibuixos creixen i surt un album)



























Amb dibuixos de “El Roto” he fet aquest muntatge que, em sembla, explica de forma clara la situació en que ens trobem. Com sempre no he demanat permís per reproduir; ja em dirà alguna cosa si vol.

dijous, 20 de maig del 2010

POSI'M LLIURA I MITJA D’ESPECULACIÓ DE LA BONA QUE PAGA L'AVI

El mercat municipal de Sant Feliu de Llobregat cap el 1925 (Foto AHCSF)

Quant jo era petit, el mercat de Sant Feliu de Llobregat era el lloc a on a casa hi compràvem els aliments per al consum diari. Al mercat de la meva memòria (l’anomenàvem “la plaça”) hi havia el bar de la Sra. Mercè, el Nicolau i els de Cal Salvat que venien botifarres de tota mena, també hi havia l’Amadeu del peix, la Conxita amb les seves olives boníssimes el Florenci de la carn i també hi compràvem les mongetes o els cigrons bullits per lliures o unçes, etz, etz. etz.. Els botiguers no s’hi feien rics… home, potser campaven una mica millor que altres però allò que es diu rics, rics no.

Ara ja no és així, ara diuen que al mercat (als mercats; es veu que n’hi ha mes d’un, com a Barcelona que es molt gran ) s’hi amaga gent desconeguda (?) i sinistre que obté fabulosos beneficis econòmics en un tres i no res especulant amb el deute públic dels estats i invertint en i amb fum provocant uns terrabastalls terribles, de on, es veu, només se’n pot escapar estalviant abaixant els sous dels treballadors, les pensions dels avis i els malalts, reduint les inversions públiques, l’ajut a la dependència i al desenvolupament....vaja això ens diu el President Zapatero que, com és d’esquerres i socialista, li sap un greu enorme i li suposa un grandíssim patiment (això diu també)haver de prendre mesures d’aquesta mena per alimentar als voraços mercats que han crescut tant que ja acollonen als propis governs com si fossin els Goldfingers o els Fumanchu de les pel·lícules. O sigui al mercat ja no s’hi ven menjar com quan jo era petit, ara el mercat s’ho menja tot i ens deixa en pilotes.

Com que no hi entenc no em vull entossudir, però això que ara en diuen mercat, si no em falla la memòria, abans es deia capitalisme, allò que Adam Smith, considerat el fundador de l’economia clàssica, va donar a conèixer popularment per la famosa formulació de la ma invisible, segons la qual els mercats sense restriccions condueixen, com si els guiés una ma invisible (?), a resultats eficients; i que cada individu, tot cercant el seu propi benefici individual, fa avançar els interessos generals (uf, respiro. Aquesta parrafada l’he copiat d’una pagina del Google). Es veu que tenia els ulls al clatell el bon jan de l’Adam.

A mi em posa la mosca darrera l’orella que altres persones, que també son d’esquerres (però no del PSOE), diguin que això que vol fer el Zapatero, és a dir estalviar, es pot fer d’una altra manera diferent a la seva. Diuen que es podria retallar 3.100 milions d’euros de les partides militars, 900 milions dels ajuts a l’església catòlica (de les altres esglésies no per que no reben res), 1.165 milions suprimint les exencions dels premis de loteria, 1.120 milions reduint càrrecs de lliure designació i que els bancs tornessin els 6.750 milions euros que els hi van deixar que es veu que es van equivocar i no els hi feien falta, i per acabar-ho d’arrodonir fent pagar mes a les fortunes superiors a 100.000 euros, gravant mes els llocs a on amaguen els beneficis i investigant de forma efectiva el frau fiscal que deu n’hi do. Es veu que amb això ja feríem el fet sense tocar les butxaques del poble. Que això no és prudent perquè sinó s’ho emporten tot a fora? ..Que “els mercats” (?) diuen que per a continuar guanyant diners en la actual situació econòmica és necessari liquidar drets socials i privatitzar serveis públics? Ah! Clar, no , no si vist així...

Però a mi no em dona la gana de mirar-ho així, i si els socialistes es volen suïcidar políticament allà ells, el problema és que, una vegada més, posen en safata la victòria del PP no només la electoral, sinó la ideològica, social i cultural (i això vol dir posar en perill la minsa democràcia que tenim). El capitalisme no soluciona res i la sortida a la crisi no es pot donar sobre el creixement que nomes acabarà donant benestar a uns pocs poderosos i malmetent definitivament el medi ambient. Mai mes hi haurà treball estable i de qualitat per a tothom i per això cal buscar un nou model econòmic basat en la austeritat per a tothom, en el bon viure, en la existència d’una renda bàsica de ciutadania i rebutjant definitivament el consumisme cec. Ens donem compte? Si diem que si, fins a on estem disposats a arribar per a aconseguir-ho?.

(?) A la web d’ATTACC- ACORDEM l’economista Juan Hernandez Vigueras escriu “en febrero pasado, tenía lugar un conciliábulo en Manhattan so capa de una cena que tuvo lugar en el restaurante Park Avenue Townhouse, con unos 20 personajes de las finanzas y que algunos comensales catalogaron como “un intercambio de ideas en torno a una mesa”. Pero allí se habló de apostar masivamente por la bajada del euro mediante la práctica del “short selling” o de ventas en corto o en falso; es decir, tomando prestados de un tercero valores que después se adquieren para devolverlos y cubrir esas ventas cuando ya se ha producido la bajada esperada o buscada. La especulación desaforada que contribuyó a la quiebra de Lehman Brothers y que sigue sin prohibirse o regularse a nivel europeo o global. Según uno de los presentes, se comentó que “Grecia es importante pero no tan importante”; que hay que empezar a pensar en otro país. Después de Grecia, ¿cuál? España, Irlanda, Portugal”. Y otros añadían Italia. Son hechos desvelados por The New York Times del 3 marzo de este año, frente a los cuales la UE no hizo nada”.
Alfons Lopez (Público)

diumenge, 25 d’abril del 2010

CONTRA LA IMPUNITAT DEL FRANQUISME, VERITAT, JUSTICIA I REPARACIÓ PER A LES SEVES VICTIMES, AIXÒ HE RECLAMAT AVUI.


No importa quants érem, no cal entrar en un ball de xifres, però la Plaça de Sant Jaume de Barcelona era plena de gom a gom de ciutadans lliures que érem un clam no tant de recolzament al jutge Garzón, que també, sinó contra la impunitat del franquisme, contra la poca vergonya del Tribunal Supremo i sobretot per la Democràcia (així, en majúscules) que esta essent de nou atacada pels mateixos que van provocar la guerra al 1936 per a destruir-la, i també ens hem sentit fraternalment units amb els madrilenys, sevillans, valencians i tants d’altres ciutadans del, avui per avui, Reino de España que han tingut necessitat de dir prou a tot aquest despropòsit. Seguirem

dijous, 22 d’abril del 2010

HA MORT EL SR. JUAN ANTONIO SAMARANCH ALS 29 ANYS D’EDAT

Juan Antonio Samaranch jurant el càrrec de "Delegado Nacional de Deportes"

Si hem de fer cas dels mitjans d’informació i persuasió (com diria el professor Vicenç Navarro) sembla que el finat Sr. Juan Antonio Samaranch va néixer el Juliol del 1980 quan el van elegir president del Comitè Olímpic Internacional i a partir d’aquí tot són panegírics, agraïments i “laudatios”.

Però no, resulta que el Sr. Samaranch va néixer al 17 de juliol de 1920 a la ciutat de Barcelona en una de les famílies més ben acomodades de la ciutat. De jove compaginà la pràctica de diversos esports, com l'hoquei patins, la boxa, l'hípica, la vela, l’esquí i el golf, amb els estudis empresarials (es graduà a l'Institut d'Estudis Superiors de l'Empresa i a l'Escola d'Alts Estudis Mercantils de Barcelona). A l'inici de la guerra del 1936 quedà en territori republicà i enviat al front com a sanitari desertà cap al bàndol anomenat “nacional”. Afiliat a Falange Española Tradicionalista y de las JONS des de molt jove, inicià la seva carrera política a l'Ajuntament de Barcelona en ser nomenat regidor d'Esports l'any 1955, càrrec que desenvolupà fins al 1962. El 1964 passà a ser procurador a les Cortes durant el règim franquista i hi estigué present en tres legislatures, fins al 1977. El 1967 fou designat “Delegado Nacional de Educación Física y Deportes”. En 17 de juliol de 1973 va ser nomenat president de la Diputació de Barcelona[] i quatre anys després ambaixador a la Unió Soviètica i Mongòlia, moment en el qual ja era vicepresident del Comitè Olímpic Internacional (COI). Aquest càrrec li va propiciar l’oportunitat d’establir amb l'Europa de l'Est els contactes polítics necessaris per a poder arribar a la presidència de la institució olímpica.


Sobre la seva designació com a “Delegado Nacional de Educación Física y Deportes” al setmanari “Arreu”( nº 18, 21-27 de febrer de 1977, p. 8) s’explica la següent anècdota: “..en el consell de ministres celebrat a El Pardo el 1966 per substituir el llavors delegat nacional d’Educació Física i Esports, senyor Elola Olaso...Solis Ruiz, aleshores ministre secretari general del Movimiento... va proposar tres noms. Cap no corresponia al Sr. Samaranch, el qual resultà nomenat delegat només deu segons després. Diuen que una veu que ho podia tot va fer: “No, no...Aquel catalán amigo de Cristóbal”. “Ah si¡ Samaranch, claro, claro” s’assegura que va respondre el proposant. 
Del 1980 fins al día 21-4-2010 no cal que us expliqui res. 

Que descansi com ha viscut ell que ha pogut: placidament.

El Sr. Samaranch llegint un discurs davant el dictador Franco

dissabte, 17 d’abril del 2010

UN CLAM DE JUSTICIA


La plataforma 'Un clam de justícia' ( que aplega a ciutadans i ciutadanes de diferents entitats, associacions i organitzacions amb l'objectiu comú de defensar els valors democràtics i la memòria democràtica), us convoca a diversos actes de suport al jutge Baltasar Garzón els propers dies 20 i 24 d'abril de 2010.


Suport al jutge Baltasar Garzón
"L'oblit és un insult a la consciència i a la dignitat col-lectiva"
Que els feixistes de "Falange" i "Manos Limpias" asseguin a la banqueta dels acusats a Baltasar Garzón, el jutge que ha pretès investigar els danys a les víctimes d'una dictadura, requereix l'atenció de la ciutadania, ja que és un atac directe als principis bàsics de la democràcia.

1a convocatòria:
Acte públic Dimarts, 20 d'abril, a les 13 hores Paranimf de la Universitat Central de Barcelona (plaça de la Universitat, metro Universitat)
Hi donen suport i us convoquen:
JOSÉ SARAMAGO · JUAN GOYTISOLO · PACO IBÁÑEZ · JUAN GELMAN. ERNESTO SÁBATO · JOSÉ LUIS SAMPEDRO · PASCUAL MARAGALL. FEDERICO MAYOR ZARAGOZA.SALVADOR GINER · MARCOS ANA. FREDERIC AMAT · IAN GIBSON · CARLOS JIMÉNEZVILLAREJO. SERGIO RAMÍREZ · EMILIO SILVA · FERRAN ADRIÀ.JOSÉ Mª MENA · JUAN JOSÉ TAMAYO · JEAN ZIEGLER. JORGE GONZÁLEZ · BASILIO BALTASAR.MIQUEL CAMINAL. PILAR DEL RÍO · GEORGES MOUSTAKI · OLGA LUCAS.
J. CARLES GALLEGO I HERRERA · LLUIS LLACH · ELS COMEDIANTS. EDUARDO MENDOZA · JOAN MANEL SERRAT · JOAN OLLÉ. JOAN MARGARIT · ÁNGEL DEL RÍO. FERNANDO BERLÍN. RAMÓN GARRABOU · JOSÉ MENESE · JORGE GONZÁLEZ AZNAR.
MONIKA ZGUSTOVA · VICTORIA ABELLÁN HONRUBIA. MARIA LLUÏSA OLIVERES · ANNA SELLÉS · ASUNCIÓN CARANDELL. MARINA ROSSELL · JORDI BOIXADERAS · MARCOS GUTIÉRREZ. JOSEP Mª ÁLVAREZ · MARUJA TORRES · ENRIQUE MORENTE. ROSA REGÁS · JULIA GOYTISOLO · QUICO PI DE LA SERRA. ROSA Mª PUIG-SERRA · ANTONI LUCCHETTI · JAUME PLENSA.CARLES BOSCH · JORDI COCA · PERE CAMPS · LLIBERT FERRI. MATTHEW TREE · PATRICIA GABANCHO · RAMÓN SERRANO.
JOAN TARRIDA · VICTOR GÓMEZ PIN · F. XAVIER LANASPA SANJUÁN. BERTA PEREZ DE TUDELA · Mª DEL MAR BONET. JAUME ARAGAY BADIA · ROSA NOVELL · MANUEL RIVAS. JOSÉ LUIS LÓPEZ BULLA · JOAN ANGUERA · JULIA SANJUÁN. ESTELA ROBLES · FANNY RUBIO · JORDI DAUDER · ANTONI ROSELL. CARME BONELL · VIRGINIA SANAYOA · Mª JESÚS LAMA. CRISTINA ALMEIDA · TACHIA QUINTANAR · IGNASI SANS · ANA SIMON. R. GARCIA MATEOS · ANTONIO BAYLOS · MARGARITA BARAÑANO CID .
- - -
MEMORIAL DEMOCRÀTIC DE CATALUNYA · A FLOR DE TIEMPO. FUNDACIÓ ALFONS COMÍN · UGT DE CATALUNYA · CGT F.L. BCN. ASSOCIACIÓ CATALANA D'EX-PRESOS POLÍTICS. ASOCIACIÓN DE AYUDA MÚTUA DE INMIGRANTES. CÍRCULO CÍVICO ALCYÓN · FUNDACIÓ MARIA AURÈLIA CAPMANY. GRUP TEATRAL CATORZE DABRIL · PSUC-VIU. “POR UNA MEMORIA SIN FRONTERAS” · CCOO DE CATALUNYA. INICIATIVA PER CATALUNYA-VERDS.

2a convocatòria:
Dissabte, 24 d'abril, a les 18.30 hores Concentració ciutadana a la plaça de Sant Jaume de Barcelona