QUE PENSO SOBRE L'ANOMENADA REFORMA LABORAL?

  

  Sobre la reforma laboral hi ha opinions de tota mena, des de les més laudatòries a les més negatives, passant per les més prudents i moderades, i veiem com aquestes diferents posicions es barregen de forma indiscriminada i transversal en tot l'espectre ideològic clàssic de dretes i esquerres. És bona pels empresaris?, si ho és per a ells, pot ser bona pels treballadors?, o viceversa. És cert que crea un nou model de relacions laborals més favorable als treballadors o bé manté el poder empresarial?. Veure-ho tot en blanc o negre no ens porta enlloc, potser no hi ha colors, però hi ha totes les gradacions del gris i, com es diu, no es pot matar tot el que és gras, si mes no de cop.

    Personalment, penso que la principal virtut que té la reforma és que, per primera vegada en molts anys, és el resultat del lliure acord de les organitzacions més representatives empresarials i sindicals. El govern de coalició d'esquerres hagués pogut tirar pel dret i derogar unilateralment la reforma laboral del PP de 2012 com van fer ells, per cert, fent explotar l'anomenat "II Acuerdo para el empleo y la negociación colectiva 2012, 2013, 2014", però ni té majoria absoluta com si la tenia el PP i, el que penso és més important, hagués nascuda tocada de l'ala i debilitada i, per tant, més fàcil de contra reformar en un futur, i, en definitiva, siguem realistes, és conseqüència de la correlació de forces.

    L'acord entra de ple en tres particularitats que han marcat la lògica de totes les reformes laborals des de la dècada dels noranta del segle XX: 1) La precarietat en la contractació, 2) l'afebliment del poder contractual de la classe treballadora a través del deteriorament de la negociació col·lectiva i l'acció sindical i 3) afavorir l'externalització de riscos i costos amb les cadenes de subcontractació i l'oxímoron del treball autònom dependent, que fa recaure les responsabilitats empresarials sobre la classe treballadora, altres empreses sense capacitat real de fixar preus i sobre el conjunt de la societat. I sobre aquestes tres particularitats no hi ha dubte que es fan avenços en la recuperació de drets perduts pels treballadors i s'aclareixen situacions legalment dubtoses que permetien un sistemàtic frau empresarial en la contractació temporal i la subcontractació de serveis externs.

    Jo no crec que sigui un acord "històric" com es diu des de l'optimisme de la voluntat, i els sindicats (que, no ho oblidem, són l'organització voluntària dels treballadors i d'això depèn la seva força) el celebren queixant-se, perquè queden moltes coses pendents i saben que el Dret del Treball és històricament producte d'equilibris inestables en el desenvolupament de la lluita de classes que és naturalment dinàmica i no s'acaba mai. En aquest acord hi ha molts serrells que cal continuar pentinant i la falsa eufòria que amaga les mancances porta a la desmobilització i el sindicalisme de classe confederal això ho paga car. Ha d'aprofitar el poder de negociació que recupera amb l'acord, per incrementar la seva força d'afiliació i reivindicar-se per dirigir la lluita/negociació cap a una nova organització del treball, que ineludiblement es basarà en el canvi tecnològic, on l'eix central sigui el treball estable, salaris dignes i iguals en igualtat de treball, el control del temps i els algoritmes i millors condicions i salut laborals, i això requerirà un seriós esforç formatiu de quadres i dirigents sindicals.

    Eduardo Galeano ens va escriure: "Son cosas chiquitas. No acaban con la pobreza, no nos sacan del subdesarrollo, no socializan los medios de producción y de cambio, no expropian las cuevas de Alí Babá. Pero quizá desencadenen la alegría de hacer, y la traduzcan en actos. Y al fin y al cabo, actuar sobre la realidad y cambiarla, aunque sea un poquito, es la única manera de probar que la realidad es transformable". Doncs aixó penso.