NO ÉS UN PANEGIRIC DE SANTIAGO CARRILLO PERO HO ESCRIC AMB TOT L'AFECTE

Santiago Carrillo amb Rafael Albertí

 Ja esta, han incinerat les restes de Santiago Carrillo i les cendres seran llençades al Cantàbric, mar que el tòpic diu que és indòmit, com si fos una metàfora de la seva persona.

Santiago Carrillo ha estat un personatge d'òpera, contradictori, amb moltes ombres i llums, indomable i a l'hora pragmàtic. La seva vida vol un music i un llibretista que facin aquesta opera com els van tenir AndreaChenier o Don Carlo. L'argument podria ser així:

El primer acte seria la seva infantesa obrera amb pocs recursos materials i pocs estudis i la seva joventut de matinera vocació periodística i política a les Joventuts Socialistes i després a les Joventuts Socialistes Unificades (primer intent d'unió de socialistes i comunistes), bateig de foc a la Revolució d'Astúries, presó. El segon acte, mes dramàtic, començaria amb l'anomenada Guerra Civil, el seu ingrés al Partit Comunista, la tragèdia de Paracuellos de Jarama que no va saber ni poder controlar i la dolorosa ruptura amb el seu pare Wenceslao Carrillo, quan aquest va recolzar i participar en el cop d'estat del coronel Casado que va entregar Madrid a Franco amb les presons ja plenes de camarades. El tercer acte l'exili, la clandestinitat, la fe cega en l'estalinisme com a fe en la Unió Soviètica, les terribles contradiccions: purgues al Partit Comunista, la lluita pel retorn de la democràcia amb mètodes a vegades poc democràtics forçats per les condicions negatives de la clandestinitat i l'exili.. Al quart acte Carrillo agafa les regnes del Partit Comunista de forma definitiva al ser nomenat Secretari General, s'abandona la guerra de guerrilles i formula la Política de Reconciliació Nacional malgrat tot les contradiccions continuen: trenca amb la pàtria soviètica arran de la invasió de Txecoslovàquia, però i ha expulsions i defeccions al partit a l'hora que manté amistats amb personatges sinistres com el romanès Ceaucescu i el coreà Kim Il Sung i fonamenta l'eurocomunisme. Al cinquè i darrer acte la mort del dictador Franco li permet el retorn a una Espanya reconvertida en regne i l'haver tingut els comunistes l'hegemonia, gairebé en solitari, de la lluita antifranquista li dona un gran protagonisme en la política de la transició democràtica que finalment no es tradueix en vots, però el cop d'estat del 23 F engrandeix la seva figura quan tota Espanya el veu assegut al seu escó amb el cigarret a la ma mantenint la dignitat front els colpistes traïdors. Baixa el teló.

Es evident que no s'acaba Carrillo amb el 23F, geni i figura, trenca amb el Partit Comunista (mai se'l va expulsar com es sol dir) i funda el Partido del Trabajo amb uns quants seguidors que, al cap i a la fi van acabar ingressant col·lectivament al PSOE excepte ell....... Pensant-ho bé en aquest punt podríem donar un punt mes gran de dramatisme a l'opera afegint als cinc actes un quadre final en que Santiago Carrillo, com un nou Moisès, de retorn als seus jovenívols orígens socialistes acompanya als seus companys fins a les portes de la terra promesa del PSOE i Jehova-Felipe González li deixa veure-la però el castiga a no poder-hi entrar. Ara si que baixa el teló definitivament amb un venerable Carrillo retirant-se a llegir, escriure i opinar des de la distancia i serenor que li dona la vellesa.

Darrerament esta quallant la idea de que la transició a la democràcia al Regne d'Espanya no va ser tot el modèlica que ens han volgut fer creure. Es veritat, va haver-hi morts i tensions greus per, al cap i a la fi, mantenir i consolidar en el poder a les mateixes elits econòmiques que ja tallaven el bacallà amb el franquisme. Peró tot i reconeixent-ho crec que va ser l'única possible aleshores i que sense la intervenció i les aportacions dels comunistes la transició hagués sigut mes incerta, imprevisible i amb un nivell de democràcia inferior a la que tenim i encara mes tutelada..

Amb la sornegueria que el caracteritzava, em sembla que Santiago Carrillo ha sabut buscar el moment en que es podia morir: sense acritud ha esperat al portal de casa seva que passes el cadàver de Fraga Iribarne, el darrer franquista pur que el podia sobreviure, ha obligat a un Rei en hores baixes i necessitat d'afecte a baixar al mon i honorar de cos present un republicà i comunista, finalment ha deixat amb el cul a l'aire a un Partit Popular miserable que, amb la por que te a la democràcia, no ha permès que Santiago fos acomiadat pel poble al Congres dels Diputats, seu de la sobirania popular que ell tan havia contribuït a recuperar..

Em sembla inútil dir que descansi en pau, el que hem de procurar es que, amb totes les seves llums i ombres, la seva memòria perduri i la seva obra sigui coneguda per les generacions futures.