Setanta anys del Quico. Luz de gas. Busqueu-me que m'hi trobareu amb la Irene
Per dir-ho d'alguna manera i m'entengueu soc “fan” del Quico Pi de la Serra i per això molts em diuen “raret”. Que passa? Si entre els de la meva edat hi ha que ho son del José Luis Perales, Raphael o Julio Iglesias, posem per cas, amb mes raó n'hi han d'haver del Quico que és molt millor music, molt. El cas es que no tothom es capaç de ser “fan” del Quico perquè per arribar-hi es necessita radicalitat i esperit critic, sense aquest dos elements no proveu d'entendre´l, us avorrireu. En fi, som un club selecte no formalment constituït però realment existent.
Per dir-ho d'alguna manera i m'entengueu soc “fan” del Quico Pi de la Serra i per això molts em diuen “raret”. Que passa? Si entre els de la meva edat hi ha que ho son del José Luis Perales, Raphael o Julio Iglesias, posem per cas, amb mes raó n'hi han d'haver del Quico que és molt millor music, molt. El cas es que no tothom es capaç de ser “fan” del Quico perquè per arribar-hi es necessita radicalitat i esperit critic, sense aquest dos elements no proveu d'entendre´l, us avorrireu. En fi, som un club selecte no formalment constituït però realment existent.
Sense que m'hagi donat
compte resulta que el Quico fa cinquanta anys que canta i el 6 de
novembre ho vam celebrar a la sala Luz de Gas de Barcelona amb un
concert a on el pallasso Tortell Poltrona va fer de mestre de
cerimònies i a on tots ens ho vam passar de puta mare amb els molts
amics que el van acompanyar cantant amb ell les seves cançons:
Javier Krahe, Miquel Gil, Marc Parrot, Roger Mas, Laura Simó, Carme
Canela, Carles Sanjosex, Cesk Freixas, Josep M. Borràs....
Pi de la Serra no es un
“caragirat”; demòcrata de la primera fornada i d'esquerres, s'ha
mantingut coherent i actiu com abans en els mals temps actuals.
Arriscat, provocador i irònic durant el franquisme, el pujolisme,
desagraït, el va deixar de banda i ara tornem a aprofitar les seves
velles cançons donant-nos compte de que son plenament actuals i fan
el mateix servei que quan la dictadura. Conservo amb afecte i
agraïment un “pòster” que al 1973, en un concert celebrat al
Centre Parroquial de Sant Feliu de Llobregat, els meus amics, que
sabien que jo era un seguidor incondicional del Quico, li van demanar
que el dediques a un company tancat a la presó Model.
Pero el Quico no es només
aquell cantautor provocador que, com ell mateix diu en una cançó,
“sovinteja amb certes paraulotes pocasoltes”, capaç de compondre "La matança del porc" en ple franquisme
i fer-nos cantar de nou coralment que “si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol”, sinó que també es aquell poeta
que sap compondre cançons sobre la quotidianitat com “Passejant per Barcelona”, melangioses com “Una tarda qualsevol" o
d'amor com “Suau” una de les mes tendres i boniques que mai he
sentit i que us ofereixo com a banda sonora del mes de Desembre.
Ja sabeu, heu de fer clic
a sota si voleu escoltar "Suau".
1 comentari:
¿estuviste preso durante dictadura Franco?
Publica un comentari a l'entrada