Hi ha fenòmens que escapen a les lleis de la física i de la lògica, i un d’ells es produeix puntualment a l’Ajuntament d'Olesa de Montserrat en acabar cada Ple municipal. Parlem, és clar, de l’aplicació de l’article 84 del Reglament Orgànic Municipal (ROM). Aquest text sagrat de la burocràcia local que estipula, amb una candidesa gairebé commovedora, que la ciutadania assistent pot formular tres precs o preguntes que es «debatran» i es respondran. Tanmateix, un cop s'activa el torn del públic, el diccionari del Institut d’Estudis Catalans pateix una mutació quàntica des de la cadira de l'alcaldia.
Resulta que, en el llenguatge municipal olesà, el verb «debatre» té una lletra petita que el ciutadà corrent no sap llegir. En el seu moment l’alcalde Parent va pontificar que el «debat» és un dret exclusiu dels regidors, una mena de superpoder lligat a l'acta que el públic general no pot posseir, i l’actual alcalde d’esquerra alternativa va pensar: «Parent, a bodes em convides». Així, quan un veí gosa demanar la paraula, assistim a un fascinant exercici de soliloquis creuats on la paraula «debat» s'evapora de la sala. L'espectacle és digne d'estudi: el ciutadà pregunta sobre, posem per cas, alguna despesa, o Olesa vila florida, o... i, amb una agilitat mental envejable, la resposta no té absolutament res a veure amb la qüestió.
El moment culminant d’aquesta comèdia de l’absurd arriba quan el ciutadà, innocent d’ell, intenta aixecar el dit per matisar o aclarir que allò no és el que demanava. Ah¡ Llavors es topa amb el mur de l'autoritat. El diàleg està prohibit. La repregunta es considera gairebé un delicte de lesa majestat. És en aquest punt de màxima tensió democràtica quan l'alcalde pronuncia «urbi et orbe» la seva frase cèlebre, que s’hauria d’emmarcar a l'entrada de l'edifici consistorial: «Jo contesto el que crec que he de contestar».
Aquesta sentència és, sens dubte, una joia mes de la filosofia política contemporània. Declara, sense despentinar-se, que la realitat és subjectiva i que el dret a la informació de la ciutadania depèn exclusivament de la inspiració divina que rebi el batlle en aquell precís instant. Per què respondre a una pregunta incòmoda si pots respondre el que tu consideris oportú? És un mètode infal·lible: garanteix un 100% d’encert per part de qui respon, ja que ningú pot fixar els criteris de la resposta excepte ell mateix.
En definitiva, l'article 84 del ROM s'ha convertit en una mena de teatre de titelles on la ciutadania fa el paper de figurant pacient i l'alcaldia aplica la màxima de «qui dia passa, l’any empeny...» . Al cap i a la fi, la transparència està molt bé, oi?, però, hòstia tu, l’art de l’esquivada política és molt més divertit, on vas a parar.
