" MEMORIAL 158", RESERVAT EL DRET D'ADMISSIÓ?

Suposo que no ens costarà gens posar-nos d'acord què l'anomenada Estelada és una bandera que representa l'independentisme català i que l'anomenada Senyera (és a dir, les quatre barres vermelles sobre fons grog sense cap més afegitó) és la bandera en la qual ens sentim representats de forma majoritària els plurals ciutadans de Catalunya al marge de les nostres conviccions personals, de tal manera que, a diferència del que passa a l'estat espanyol, sigui quin sigui el règim polític que ens afecti no tenim ni tindrem cap mena de dubte de quin és el nostre símbol nacional. Si acceptem aquesta premissa ja tenim centrats els termes de la discussió que vull plantejar: Perquè l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat entrega de forma exclusiva a l'independentisme el record dels “defensors de la llibertat” honorats a l'espai “Memorial 158” impedint que sigui patrimoni comú de tots els olesans?.,

Confesso que no m'havia adonat, i mira que hi he passat de vegades pel davant, però, si, he vist que la instal·lació commemorativa de la Plaça Nova la presideix una estelada hissada fins al capdamunt d'un erecte pal. No vull pensar, ni tan sols m'ha passat pel cap, que el govern municipal catalanista i d'esquerres, entri en el joc cada vegada més freqüent de la manipulació usurpadora de la història comuna, ni tampoc em passa pel cap pensar que l'adhesió a l'Associació de Municipis per la Independència comporti aquest disbarat. Per tant, descartada la mala fe, haig de pensar en la simple ignorància i/o desídia; greu però disculpable.

Joan Fuster amb lúcid pragmatisme va transformar la frase enaltidora "Pus parla català Déu li'n dó Glòria" que Jeroni Pujades va deixar escrita el 1609 a la “Crònica Universal del Principat de Catalunya” en la utilitària “Puix que parla català vejam que diu”. Aquesta relació tinc jo amb el “Memorial 158” perquè mai m'ha acabat d'agradar el seu concepte, i com alguna cosa ja he explicat a aquest mateix blog (entreu si voleu a “Olesa, oblit o memòria selectiva?” i “Les contradiccions de l'independentisme olesà”) no m'hi estendré, però puix que hi és.....usem-lo com a eina de reforç de la nostra identitat, a on gairebé tothom estarem d'acord, però no com a exclusiu reforç d'una única via d'avenç nacional perquè les vies, les anàlisis i els interessos són diversos i tots (presumptament) legítims.

Penso que és un error la lectura unilateral que es dóna al “Memorial 158”, perquè pot animar un equivoc “ardor guerrero”  (perdó) però debilita la necessària unitat de la mobilització pel dret a decidir que és plural i a on hi cabem independentistes, federalistes, confederalistes... i, de moment, estem  en aquesta etapa, de manera, doncs, que si ens movem dins d'aquests paràmetres tothom som “defensors de la llibertat”, vaja, penso jo.

Fem del "Memorial 158" un espai d'unitat, posem la sòbria senyera presidint-lo i no donem peixet al nacionalisme espanyol que és goludament voraç i se'l menja tot, barca i pescador inclòs.

JOAN SALVAT PAPASSEIT. PERQUÉ SI, PERQUÉ M'AGRADA "NOCTURN PER A ACORDIÓ" I COM EL DIU L'OVIDI. A MÉS A MÉS DEMÀ ES 14 D'ABRIL.

Joan Salvat Papasseit

NOCTURN PER A ACORDIÓ

A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. 
(Vosaltres no sabeu
   què és 
    guardar fusta al moll: 
però jo he vist la pluja 
a barrals 
sobre els bots, 
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa: 
sota els flandes 
i els melis, 
sota els cedres sagrats. 

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit 
i la volta del cel era una foradada 
sense llums als vagons: 
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop. 

Vosaltres no sabeu 
   què és 
    guardar fusta al moll: 
però totes les mans de tots els trinxeraires 
com una farándola 
feien un jurament al redós del meu foc. 
I era com un miracle 
que estirava les mans que eren balbes. 

I en la boira es perdia el trepig. 

Vosaltres no sabeu 
   què és 
    guardar fusta al moll. 
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells 
-que són de tants colors 
com la mar sota el sol: 
que no li calen veles. 

RECORDANT PETE SEEGER (III). BANDA SONORA DEL MES D'ABRIL. "Good Night Irene"

Una altra cançó atribuïda a Leadbelly encara que els seus orígens son incerts. Aquests valset ja el cantava Pete Seeger quan anava amb The Weavers voltant pels USA en temps del maccarthisme i va ser tan popular que la van interpretar des de tots els “blues mans” imaginables fins a Frank Sinatra, passant per Eric Clapton, Harry Belafonte....

Al primer vídeo la podreu escoltar cantada per uns The Weavers ja granadets a un homenatge que els hi van fer a no se quin any, al segon vídeo una simpàtica i bonica versió d'Eric Clapton i a l'àudio de dalt de tot l'escoltareu tal com la cantava Leadbelly.

Com que la Irene aquest abril tornarà a fer anys la hi dedico (gracies per aguantar-me, jo també t'estimo).

SEXE, MENTIDES I CINTES DE VIDEO i el “Debat general sobre l'increment de la pobresa i les desigualtats”

CIENCIA I CARITAT (Picasso)

Del “Debat general sobre l'increment de la pobresa i les desigualtats” que es va fer al Parlament els dies 13 i 14 de març, hem de concloure que a Catalunya sort en tenim de les famílies que lluiten com poden per tirar endavant i suportar les conseqüències de la despietada i ferotge crisi ajudant-se els uns als altres: pares i fills, els germans, avis, nebots, oncles.... i, si encara poden, sent solidaries amb el seu proïsme, sigui veí o amic. Al conegut o saludat ja ens costa mes arribar-hi i, amb tot el nostre dolor, només li podem donar un comprensiu copet a l'esquena... ¡Anim, ens en sortirem, la Generalitat no pot fer mes del que fa... i aquests de Madrid, cagontot...!.

Si hem de fer cas de la diputada de CiU que va intervenir al Parlament el dia 13 de març deles 20'23 a les 20´33, aquest és l'estat d'ànim de l'admirable ciutadà català davant l'adversitat que fatalment el tenalla i que, segons ens han dit, Déu Nostre Senyor ha enviat al món per a castigar-lo per tenir la ma foradada i tirar de veta i als catalans per a posar a prova la nostra temprança, fortalesa i paciència fins el dia en qué, amb tota la nostra riquesa i plenitud, la llibertat ens permetrà de nou lligar els gossos amb llonganisses.

I és veritat el que ens va dir la diputada entre les 20'23 i les 20'33, però no és menys cert que sota els afalacs a les famílies catalanes temperades, fortes i pacients s'amaga la gran ensarronada de que aprofitant que el Llobregat passa pel Montserratí, és a dir, que la crisi-estafa ha destrossat l'escenari a on ens movíem, ens volen canviar el decorat, i ja que estem en temps de Passió, posar-hi el del Calvari.

La diputada, que va parlar en nom de CiU en aquella hora tardana, ens va dir que la paraula “corresponsabilitat” és la que adjectivara el nou/vell paradigma d'assistència social d'atenció als necessitats ja siguin persones pobres o depenents físics o psíquics, tot fent-nos creure que neix de les mes tradicionals i pregones virtuts que d'antic han permès als catalans, poble sobri i auster, treure pans de sota les pedres. Corresponsabilitat entesa sota l'òptica de la tradició, la família i la caritat.

 Com si haguessin invocat l'esperit del llibre “La Tradició catalana” del seu preuat bisbe 


JOSEP TORRAS I BAGES

Torras i Bages, CiU ens presenta el parc temàtic d'una Catalunya rural, pairalista i cristiana, d'aquells temps a on al mas hi convivien sota l'autoritat indiscutida i indiscutible del cap de família, l'hereu, la pubilla, el fadristern, l'oncle i la tia concos i una munió de mossos i criats sota compromís de fidelitat, treball i socors mutus mentre s'estés sota el mateix sostre.

I això ens ho diuen els que saben que aquella Catalunya no existeix ni pot tornar, que la xarxa familiar s'ha esquinçat perquè han donat suport a una reforma del mercat de treball que ha suposat misèria, desigualtat, atur, desestructuració de les famílies que diuen recolzar, l'emigració dels nostres millors joves, i la desesperança de la resta; que son còmplices de posar el pagament del deute extern per davant del benestar dels ciutadans, que estan destruint el Servei Català de la Salut, que recolzen la llei Wert en allò mes retrograd, que no veuen els desnonaments i que estan minats per la corrupció, mentre amb tota la desvergonya neguen que s'hagi incrementat la pobresa i que hi hagi gana a Catalunya, tot a major gloria d'un procés sobiranista inconcret que no es pot entelar amb cap lletgor.

Corresponsabilitat? Si, d'acord. Però la que neix dels principis civico-republicans de llibertat, d' igualtat i de fraternitat i que comporta deures i els seus correlatius drets, subordinar la riquesa del país, sigui quina sigui la seva forma, a l'interès general, planificar l'activitat econòmica per atendre les necessitats col-lectives i distribuir la riquesa de forma equitativa i justa, perseguir als corruptes, corruptors, defraudadors estafadors i prevaricadors. Al “Debat general sobre l'increment de la pobresa i les desigualtats” es van fer propostes que permetien deixar de banda Madrid i actuar sobiranament en aquest sentit, però la dreta majoritària governant no va voler ni sentir-ne parlar mentre altres xiulaven i miraven al sostre.

Ara com ara el missatge es: sigueu corresponsables de vosaltres mateixos i dels vostres, no emprenyeu gaire i a nosaltres deixeu-nos fer com fins ara ens heu deixat i seguiu-nos amb fe fins al paradís que us preparem. No m'interessa gens ni mica.

Ara em preguntareu, que té que a veure la pel-licula “Sexe, mentides i cintes de vídeo” amb el que es diu a aquest escrit?. No res, només les mentides, però oi que si no haguessiu vist la paraula “sexe” al títol no l'hauríeu llegit?.

RECORDANT PETE SEEGER (II). BANDA SONORA DEL MES DE MARÇ. "Midnight Special".

“Midnight Special” es una cançó popular nord-americana i la seva primera referencia escrita data del 1905 segons la Wikipedia. La versió mes popular es la que el 1934 John i Alan Lomax li van gravar a Leadbelly a la presó d'Angola (Louisiana) dins del treball d'investigació musical que aquests etnomusicòlegs van fer per a la Biblioteca del Congres dels Estats Units. Els Almanac Singers (per entendre'ns, una mena de Setze Jutges però tots d'esquerres i al servei del sindicalisme, a on hi havia, entre d'altres, Josh White, Woody Guthrie, Cisco Houston, Sonny Terry, Brownie McGhee, Pete Seeger...) la van fer seva i cada un dels seus membres la versionava al seu aire. També la van cantar The Beatles, Little Richard, Eric Clapton, Credence Clearwater Revival o ABBA.

Es una típica cançó de presó cantada des del punt de vista del pres que des de la seva cel-la cada vespre veu passar les llums del tren Especial de Mitjanit, símbol d'esperança de llibertat enfront del seu dia a dia.

Et despertes de bon matí

quan sona la campana per anar a treballar,
et porten a la taula
i sempre veus el mateix.
A la taula no hi ha menjar
a la paella no hi ha cansalada.
Peró mes val no queixar-te noi,
no et facis veure davant qui mana.

Deixa que l'especial de mitjanit

m'il·lumini amb la seva llum amorosa

Al vídeo Pete Seeger canta amb el fill d'en Woody Guthrie, Arlo. L'audio de dalt pot ser Pete amb els Almanac?.

 

RECORDANT PETE SEEGER. BANDA SONORA DEL MES DE FEBRER. "This land is your land". Canten Pete Seeger i Bruce Springsteen

El 27 de gener es va morir Pete Seeger als 94 anys. A vegades comentava amb companys “qualsevol dia em fotrà un disgust”. Té, ja l'he tingut. I es que penso que les persones som segons hem crescut i jo vaig créixer amb el Pete i les seves cançons des de una adolescència “kumbaya” que em va donar elements per començar a ser critic, fins arribar a allò que se'n diu la maduresa (no crec que mai s'arribi a estar madur del tot, però) procurant tenir un esperit radical, excèntric i sinistre com ell. Efectivament, Pete era una persona crítica perquè tenia criteri i no es deixava entabanar, radical perquè anava a l'arrel de les coses i no es quedava a les branques, era excèntric perquè no volia estar en un centre ambigu i de pa sucat amb oli i era sinistre perquè la excentricitat la escorava cap a l'esquerra ja que mai va voler estar a la dreta de Deu Pare poderós. Era un nord-americà demòcrata (no del Partit Demòcrata) i republicà (ni del Partit Republicà) d'aquells que et reconcilien amb els Estats Units.

Vull retre homenatge a Pete Seeger dedicant-li totes les bandes sonores del “Treballar cansa” dels onze mesos que li queden al 2014. I em ve de gust començar amb “This land is your land” (Aquesta terra es la nostra terra) que Pete Seeger i Bruce Springsteen van cantar plegats al acte públic de presa de possessió d'Obama del càrrec de president del EE.UU.

Aquesta terra és la nostra terra la va escriure el seu amic Woody Guthrie (que duia escrit a la guitarra el lema “Aquesta maquina mata feixistes”) i es considerada com una mena d'himne “oficiós” dels EE.UU., tant que encara es canta en moltes escoles americanes. Va ser traduïda al català per La Trinca i popularitzada per Xesco Boix.

També podeu escoltar "La Trinca" i sabreu de que và la cançó.

OLESA. OBLIT O MEMÒRIA SELECTIVA?

Vius encara en el record dels olesans els fastos de l'Onze de Setembre, amb els marcials Miquelets desfilant pels carrers i retent homenatge amb patriòtic fervor a la Plaça Nova als 158 suposats “voluntaris” austriacistes d'arreu d'Europa que entre el 1705 i 1714, van lliurar llurs vides a Olesa, també suposadament, en defensa de les llibertats catalanes, ens hem... oblidat? d'un fet tant o mes important, real, proper i constatable per la memòria encara viva de bastants ciutadans i ciutadanes: Fa 75 anys, el 25 de gener de 1939, l'exercit mal anomenat “nacional” ocupava Olesa de Montserrat, abolia la legalitat democràtica republicana i començava per a moltes persones un llarg període de mort, repressió i/o exili i, per el conjunt de les classes populars si mes no, por, gana i pèrdua de drets socials i nacionals.

Un desastre equiparable en transcendència al del 1714. Malgrat tot ni un record, ni una menció, ni un lloc a la agenda d'activitats municipals del nostre ajuntament independentista i d'esquerres per a un fet tan recent, vist amb ulls històrics, i que ha afectat i de fet encara afecta ni que sigui indirectament, a persones reals i identificades que van patir per causa dels seus ideals de justícia i llibertat i que encara no han trobat reparació.

Oblit?. Memòria selectiva? Sigui el que sigui és imperdonable i em remeto a allò que vaig escriure a la anterior entrada d'aquest blog, però cal tornar-ho a dir: Deixant de banda l'inexplicable cas d'Alfons Sala, es manté el nom de carrers i places a la memòria d'olesans assassinats (amb responsabilitat primera dels sublevats, però) en el desconcert i el caos del començament de la guerra, de personatges obscurs com el censor eclesiàstic Cebrià (Cipriano) Montserrat, de la unitat militar carlista sublevada Terç Nostra Senyora de Montserrat però s'oblida reiteradament, si no es menysprea (la flor de l'alcalde Figueras no fa estiu), als olesans assassinats al cementiri d'Abrera i Olesa, al Camp de la Bota a Barcelona, als camps d'extermini nazis.

A Olesa tenim encara una oportunitat d'or per reparar la injustícia comesa amb les nostres víctimes del franquisme amb l'oblit a que els hem sotmès.El 19 i 20 de febrer farà 75 anys dels assassinats del cementiri d'Abrera i Olesa: començem a treballar per dedicar un any a les víctimes i a la seva memòria amb un seguit d'actes i activitats que els hi retorni la dignitat que els hi hem negat fins ara i que, en canvi, han tingut les altres víctimes com es pot veure a les fotografies.

Per reivindicar i exigir els drets socials de ciutadania i els nacionals de Catalunya robats faig meva la lluita i el sacrifici dels republicans, certa i indiscutible de fa 75 anys, front la mes que discutible dels soldats del Memorial 158 en fa 300. El meu record i reconeixement es per a ells..

LES CONTRADICCIONS DE L'INDEPENDENTISME OLESÁ. UNA OPINIÓ PER OBRIR UN DEBAT AMABLE SI S'ESCAU.

A Olesa de Montserrat ens hem adherit a l'Associació de Municipis per la Independència. Al capdamunt de la històrica Torre del Rellotge (de propietat municipal) hi oneja la quadribarrada estelada que també penja de molts balcons i finestres de forma permanent, diuen que fins el dia “en que”. També tenim una companyia de miquelets que recreen els “Fusellers Voluntaris del Coronel Joan Vilar i Ferrer” que van lluitar per la defensa de les Constitucions Catalanes tot recolzant la causa austriacista. I des de l'any 2008 mitjançant el Memorial 158, cada 11 de Setembre retem homenatge als 158 soldats enterrats a Olesa entre el 1706 i el 1714 morts en “defensa de la llibertat” (154 entre alemanys, austríacs, suïssos, portuguesos, flamencs, holandesos i 4 catalans).

Alfonso Sala (amb el barret a la ma) a Olesa. (1924)

Tot i això, paradoxalment, a Olesa de Montserrat encara mantenim en el nomenclàtor un cèntric carrer a la memòria de Don Alfons(o) Sala, un dels polítics catalans que, a cavall del segle XIX i XX, es va oposar mes aferrissadament a qualsevol avenç dels drets nacionals de Catalunya, fins el punt que el dictador Primo de Rivera el nomenà president de la Mancomunitat de Catalunya a la que va anar buidant de contingut fins a la seva dissolució el 1925. Un dels darrers residus del caciquisme creat i alimentat al redós de la Primera Restauració borbònica. Deixem de banda la seva col·laboració amb el franquisme.



Felix Figueras Aragay

I ningú diu ni piu. Això es un símptoma del que podríem dir-ne relació problemàtica d'Olesa amb la seva historia mes recent. Fixem-nos que no és fins l'abril del 2008 (trenta anys després d'entrada en vigència de la Constitució) que els olesans rehabilitem la figura de l'alcalde republicà d'ERC assassinat pel franquisme Fèlix Figueras Aragay posant el seu nom a la plaça de l'ajuntament. Ningú se'n recorda que fins a mitjans anys noranta del segle passat encara ens desafiava dempeus el monument als “25 años de paz”?. Cap ajuntament es va atrevir a retirar-lo (tampoc ho reclamava ningú), només els fets consumats per una ma anònima que, conscient o inconscient, amb nocturnitat li va serrar la base metàl-lica deixant-lo caure, va permetre la seva desaparició (alguns es van sentir alleujats per no tenir que prendre oficialment tal decisió). Quants carrers o places hi han dedicats a olesans víctimes del franquisme assassinats aquí mateix o als camps de concentració nazis?. Llevat del cas, que clamava al cel, d'en Felix Figueras ni un, malgrat se'n mantenen uns quants a “Martires de la Cruzada Nacional”. I ja no hi ha excusa: en coneixem el nom gracies al treball de l'Oriol Dueñas (*) i s'han obert carrers nous. Debades.

Penso que Olesa de Montserrat hauria de repensar críticament la seva darrera historia. Penso que els antifeixistes es mereixen un memorial molt mes que els 154 soldats austriacistes (amb reserva de criteri deixo de banda els quatre catalans) que, ben segur, van venir a una guerra forçats pels interessos de llurs monarques i no per l'ideal de defensar la llibertat (contrastem-ho amb les Brigades Internacionals). Ells son els veritables defensors de les llibertats nacionals de Catalunya però també de les llibertats socials, totes arrabassades a sang i foc fa només 75 anys i que ara, després d'una lleu recuperació, ens tornen a prendre els cadells del franquisme.

Potser el problema rau justament en que aquest exercici de crítica ens obligaria a introduir la qüestió social en el debat pel dret a decidir, cosa que s'evita remuntant-se a un 1714 que ens han venut heroic, èpic i que ens acosta a la famosa i nefasta unitat de destí. Llavors veuríem que aquells veritables defensors de la llibertat nacional i dels drets socials que van morir, com aquell qui diu abans d'ahir, eren bàsicament menestrals i obrers i que a molts encara els estan identificant al fossar del cementiri vell.

Malgrat les connotacions especifiques d'Olesa, que son importants, com ens explica l'Oriol Dueñas al seu llibre, te la major part de culpa en tot això una Generalitat que lluny de recuperar i fomentar la memòria democràtica li dona una aturada buidant de contingut el Memorial Democràtic recuperant una practica habitual dels temps del “pujolat”. Si les coses haguessin anat per altres viaranys segurament ens adonaríem que amb qui de debò estem emprenyats la majoria de catalans ( i per tant d'olesans), al igual que el conjunt de sectors populars del que, per entendre'ns, anomenarem Espanya, és amb un sistema polític nascut amb la Segona Restauració borbònica a la mort del dictador Franco, que va jugar el seu paper però que ara encotilla una societat composta majoritàriament per ciutadans i ciutadanes que per raons d'edat no van votar la Constitució del 1978 i per això ens cal exercir el dret a decidir sobre tot i sobretot.

(*) Oriol Dueñas Iturbe. La violència d'uns i altres. La repressió de la guerra i la postguerra 1936-1945. El cas d'Olesa de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2007, 565 pp.

2014, UN UNIC ARC DE SANT MARTÍ PLE DE LLIBERTAT, IGUALTAT I FRATERNITAT.BANDA SONORA DEL MES DE GENER. "T'adones amic". Canta Raimon

QUE AL 2014 CONFLUEIXIN TOTES LES MAREES....BLAVES, GROGUES, VERMELLES, VERDES, LILES.... EN UN UNIC ARC DE SANT MARTÍ  PLE DE LLIBERTAT, IGUALTAT I FRATERNITAT.

T'ADONES AMIC

(Raimon)

T'adones, company,
que a poc a poc ens van posant el futur
a l'esquena;
t'adones, amic.


T'adones, company,
que ens el van robant cada dia que passa;
t'adones, amic.


T'adones, company,
que fa ja molts anys
que ens amaguen la història
i ens diuen que no en tenim;
que la nostra és la d'ells,
t'adones, amic.


T'adones, company,
que ara volen el futur
a poc a poc, dia a dia, nit a nit;
t'adones, amic.


T'adones, company,
no volen arguments,
usen la força,
t'adones, amic.


T'adones, company,
que hem de sortir al carrer
junts, molts, com més millor,
si no volem perdre-ho tot,
t'adones, amic.


T'adones, company,
t'adones, amic.

(1972)

LA GRAN ESTAFA DE LES ELECTRIQUES. APAGUEM ELS LLUMS (I LA TELE) QUAN EL REI FACI EL DISCURS DE NADAL.

¡BOICOT AL DISCURS REIAL PER A MANIFESTAR QUE N'ESTEM FINS ELS COLLONS¡ (PERÓ  NO ENS QUEDEM NOMÉS AMB AIXÓ SIUSPLAU).

 

 I QUAN T'ARRIBI LA FACTURA DE LA LLUM PENSA EN AQESTS "PAJAROS"