Els resultats electorals a Castella i Lleó (o Castilla y León, com vulgueu) són decebedors per al conjunt de l'esquerra. Se me'n fot si el PP, malgrat ser la primera força, ha fet un pa com unes hòsties a l'haver calculat malament el moment electoral. Em preocupa, en canvi, l'ascens de l'extrema dreta feixistitzant de VOX i l'aparició de candidatures cantonalistes que puguin consolidar-se en unes eventuals eleccions generals segurament a costa dels vots de l'esquerra (i amb això no vull dir que m'agradi el bipartidisme).
Però dins de la decepció d'aquest conjunt de l'esquerra, els que ens reconeixem en el que, per entendre'ns, en diem esquerra alternativa i radicalment democràtica representada per Unidas Podemos, Catalunya en Comú i el que pengi a la resta del regne, penso que hem d'estar doblement preocupats. No ha servit de res la reforma laboral durament negociada pel govern, els sindicats i patronal? Pujar a 1000 € el SMI? La llei de Riders? i altres actuacions a igualtat, consum i universitats no tan visibles mediàticament, les nostres criatures, que indubtablement hauran de canviar les condicions de vida de la gran majoria de la ciutadania.
És difícil fer-se sentir quan hi ha soroll, i n'hi ha hagut molt dins del govern d'esquerres i progrés, i també travetes. Soroll i travetes que han sigut amplificats interessadament, per un conglomerat de mitjans de comunicació poderosos que no tenen competència. Però això, tot i ser important, no ho explica tot.
Hem d'aprendre i comprendre que si no tenim medis alternatius de comunicació que donin a conèixer objectivament la tasca feta i la nostra pràctica ho tenim fotut. És necessari per això crear múscul, un cos fibrat, sense greix ni colesterol perquè sigui àgil i la gimnàstica a fer no pot ser altra que crear militància (aquesta paraula) arrelada a la gent del territori realment existent. Tenim un programa que no ha nascut del no-res, si no que és fruit de moltes experiències democràtiques i socials radicals que s'han trobat, deixant de banda inicials adamismes, però ens mata el tacticisme empobridor i curtterminista que ens porta a pactar amb etèries i ideològicament gasoses organitzacions locals sense estructura mes enllà d'interessos privats com a ciment, i no donem vitamines al múscul que dèiem de la militància que s'esgota en la impotència, posant en perill la nostra pròpia credibilitat com a objecte útil de lluita i transformació social.
Si volem ser forts, cal que aquell a qui hem triat per a dirigir, ens cuidi, ens estimi, perquè els adherits (militants) no som només peons o camàlics per enganxar i carregar propaganda, hem de ser l'avançada ideològica d'un projecte global i no interessadament localista i se'ns ha de donar eines per poder actuar críticament (és a dir, amb criteri) en el que és una carrera de fons dia a dia. Joan Coscubiela, temps era temps, ho va dir de forma clara: no hi ha res pitjor per una força política que trencar el vincle emocional amb la seva gent. I això està passant, reflexionem-hi.
1 comentari:
He parlat amb companyes i companys de Lleó. Em diuen que el fa 20 anys que guanya la dreta i que la gent d'ésquerres no hi és!
Publica un comentari a l'entrada