LA GRAN ESTAFA DE LES ELECTRIQUES. APAGUEM ELS LLUMS (I LA TELE) QUAN EL REI FACI EL DISCURS DE NADAL.

¡BOICOT AL DISCURS REIAL PER A MANIFESTAR QUE N'ESTEM FINS ELS COLLONS¡ (PERÓ  NO ENS QUEDEM NOMÉS AMB AIXÓ SIUSPLAU).

 

 I QUAN T'ARRIBI LA FACTURA DE LA LLUM PENSA EN AQESTS "PAJAROS"

LA ESCATOLOGIA COM A SIGNE D'IDENTITAT NACIONAL. Banda sonora del mes de Desembre. "El desembre congelat", canta "Follim Follam".

Malgrat ser un poble sobri els catalans ens permetem de tant en tant algun que altre excés, entre els quals n'hi ha un que, sincerament, crec que conforma la identitat nacional juntament amb la llengua i el pa amb tomàquet: la nostra tirada cap a la escatologia, definida pel seny ordenador del nostre verb, el mestre Pompeu Fabra, en el ”Diccionari General de la Llegua Catalana” com a “Estudi dels excrements; supersticions relatives als excrements”.

El pet es un d'aquests petits excessos que ens permetem. L'enyorat Manuel Vázquez Montalbán teoritzà a l'”Art de menjar a Catalunya” (Edicions 62, 1977, p. 144) que “El pet català és un pet poques vegades sorollós, és lent, segur, mes tipificat sota el nom de “gansa”, i si qualsevol seguidor de Freud hi pot veure un lúdic retorn a la infantesa reprimida per tant de seny, un fisiòleg dirà que no hi ha cap altra causa que l'elevat percentatge que ocupa la mongeta seca a la cuina casolana del país. El pet es la rauxa, la petita bogeria imprevista i realitzada en família, mai davant de forasters, potser en el dubte que sabessin assimilar les fetors com un acte de servei a la convivència. D'altra manera li hagués anat històricament al país si hagués fet servir aquests gasos naturals per a defensar les seves raons, sempre tant evidents, que tal volta, no requeririen cap altre armament més contundent”. Que prengui nota l'Assemblea Nacional Catalana.

La tradició popular oral o escrita de literatura de costellada n'és plena d'exemples dels nostres costums excrementícis. Recupero i trec la pols del llibret “Poesies catalanes de Josep Robreño (1800-1837)” en una edició de la Llibreria Bonavía del 1935, a on l'escriptor en el poema titulat “SATISFACCIÓ que donà l'autor havent-li sens motiu llevat un fals testimoni, culpant el seu cul d'indecent, perquè s'oí un pet”, entre altres coses hi diu,

“.........

Tu que ets un cul avesat
a restrenye't si t'obliga,
i ets, si no està mal que ho diga,
com una pinya de cerrat;
tu hauràs comés tal maldat
d'obrir les portes en sec?
Repeteixo que no ho crec
ni pot ser tal insolència,
perquè la teva prudència
de petit que la conec.

En una sala tancada,
plena de nimfes hermoses
que, aplicades i industrioses
daba goig de ser mirada,
S'oí una gran tronada....
D'on sortí? Això es ignorat;
sols a n'a tu t'han culpat,
cul, sempre el més innocent...
Al davant de tanta gent
no ets tu qui s'és afluixat.”

encara més; el meu avi republicà catalanista em recitava en un suposat llatí,

“Cagat homo, cagat dona,

et cagat bestia et persona”,

i ja en català deia,

“Caga el rei, caga el Papa

i de cagar ningú s'escapa.
Paraules d'un pobre diable
que cagava en un estable”.

Sembla que allò que el meu avi recitava, encara que ell no ho sabia, era una versió molt lliure i que passà oralment de pares a fills, d'un versos recollits en un fulletó publicat a Manresa per la Impremta de Roca el 1873 títulat “Virtuts Del Cagar. Nou discurs pronunciat en la càtedra cagatoria de la Universitat de ENSUMALANCA per Macari Cagané “ que comença així,

“Maigs bonum est cagare

quam bibere et manducare.
Millor cosa es el cagar
que el beure i el menjar.
Paraules d'un caganer
en temps que cagava bé.

I que dir del popular caganer del pessebre¡. Veritable fet diferencial. Quina nació, amb estat o sense, te quelcom de semblant?. Fins hi tot ja ha agafat l'advocació mariana de la Moreneta. Fer ensenyar el cul a una marededéu em sembla una manera sublim d'humanitzar i fer terrenal una dona que està al cel en cos i anima capaç de tenir fills sense conèixer baró ni perdre la virginitat en temps que no existia la fecundació “in vitro”. Penso que l'església catalana no s'hauria d'escandalitzar com ho ha fet, ans al contrari, hauria d'estar patriòticament agraïda pel “merchandising”. Diria mes, hauria de recomanar a l'artista posar una gibrelleta a la falda de la verge bruna a on pogués seure còmodament el fill bo i fent les seves necessitats.

Bé, com que ara ve Nadal i farem xerinola, us proposo com a banda sonora del mes la nadala “El desembre congelat” en la versió que cantava “Follim Follam”. A sota la teniu en vídeo i a dalt de tot en àudio. I, amics, aprofitem el temps abans de que s'aprovi la Llei de Seguretat Ciutadana i ens posi seny a garrotades. Siau.

A PROPOSIT DE LA VAGA DELS ESCOMBRIARIES DE MADRID. UNA REFLEXIÓ SOBRE EL DRET DE VAGA

Perquè em sembla important copio i enganxo de "el diario.es", l'article del professor Joaquín Pérez Rey a on a propòsit de la vaga dels escombriaires de Madrid reflexiona sobre el dret de vaga.  

JoaquÌn Perez Rey i Antonio Baylos

Joaquín Pérez Rey és Professor Titular de Dret del Treball i de la Seguretat Social a la Universitat de Castilla-la Mancha. És autor dels llibres "Estabilidad en la ocupación" (Madrid, 2004), "La transformación de la contratación temporal en indefinida,  "El uso irregular de la temporalidad en el trebajo" (Valladolid, 2004), "El contrato eventual por circunstàncias de la producción" (Albacete, 2006) i, en col-laboració amb el Professor Antonio Baylos, "El despido o la violència del poder privado" (Madrid, 2 ª edició, 2009). Ha escrit nombrosos articles i capítols de llibres de la seva especialitat i realitzat estades de recerca a les universitats de Nàpols, Benevent, Lió i Siena. És membre del Consell Assessor de la  "Fundación 1º de  Mayo".

Juego sucio en la huelga de limpieza

Que más de un millar de puestos de trabajo se salven en la sangría de empleos en la que se ha convertido el mercado de trabajo español debería ser una gran noticia y, en efecto, lo es. Si estos trabajos hubieran surgido como consecuencia de alguna inversión extranjera que atraída por el descenso de los costes laborales decidiera abrir una explotación industrial en España, sería difícil encontrar un hueco en la inauguración de la nueva fábrica. Pero si, como ha sucedido en Madrid, los empleos se han mantenido gracias a una huelga de los trabajadores frente a los intentos empresariales de despedir a una parte significativa de la plantilla, la foto ya no es tan concurrida y amenaza con quedar desierta o incluso podría ser que alguien no la considere deseable.

 

Esta paradoja es una muestra más de la incomodidad que tradicionalmente causa la huelga en el poder y sus aledaños, molestia que, conviene no olvidar, pretendió evitarse durante una buena parte de nuestra historia más reciente haciendo de aquélla un delito

.

Justo las antípodas de lo que ahora sucede una vez que la Constitución dio cabida a la huelga entre sus artículos y la rodeó de las más amplias garantías, convirtiéndola ni más ni menos que en un derecho fundamental. Esto, tantas veces repetido, tan sabido, no consigue, sin embargo, calar en el poder político, especialmente cuando es él quien, de una u otra forma, se ve afectado por el conflicto laboral que adopta la huelga como forma de expresión. Tampoco lo hace en el poder económico que no se deja impresionar por la retórica de los derechos humanos.

 

Los ejemplos podrían multiplicarse y van desde la manipulación informativa de la huelga y su seguimiento (condena a RTVE como consecuencia del tratamiento dado a la huelga del 20 de junio de 2002) a los frecuentísimos supuestos en los que el conflicto se pretende invisibilizar imponiendo abusivamente el mantenimiento de la actividad con la excusa de los servicios mínimos o recurriendo directamente al esquirolaje tradicional o tecnológico. Televisiones emitiendo programas previamente grabados y sin contenido informativo, directivos sustituyendo a redactores en un periódico, transportes con una frecuencia cercana a la habitual en las horas punta, servicios más dotados de personal en caso de huelga que en los días normales. Todo ello en detrimento del derecho de huelga y su capacidad para paralizar la producción y todo ello normalmente considerado contrario a la Constitución por los Tribunales, el Constitucional entre ellos, años después cuando ya no queda del conflicto más que un leve recuerdo

.

El conflicto en la limpieza de Madrid es un nuevo ejemplo de este accidentado camino por el que el derecho de huelga parece resignarse a transitar. Contratar con empresas externas, empresas de trabajo temporal incluidas, o a trabajadores para que sustituyan a los huelguistas es un comportamiento opuesto al derecho constitucional. No en vano la denominada prohibición de esquirolaje es una consecuencia obligada del reconocimiento de la huelga como derecho, precisamente porque ha sido la forma históricamente más común de dejar vacío de contenido el paro de los trabajadores. Esta prohibición sólo cede en contadas y excepcionales circunstancias que, en todo caso, requieren ser fehacientemente acreditadas, y no puede basarse en suposiciones o afirmaciones retóricas, sobre todo cuando quien las hace es una de las partes del conflicto. Mucho menos puede adoptarse un comportamiento tan drástico simplemente porque el servicio, el de limpieza en este caso, no se desarrolle con normalidad, pues precisamente este es un efecto ineludible de la huelga.

 

Los servicios mínimos que se imponen en aquellos casos en los que las huelgas afectan a servicios esenciales de la comunidad no son, insiste desde hace años el Tribunal Constitucional, un instrumento para mantener la normalidad productiva como si nada acaeciese. Su función es la de, afectando lo mínimo imprescindible al derecho de huelga, garantizar otros derechos o bienes constitucionales pero no la de mantener el servicio como si la huelga no se estuviera produciendo. Adviértase también que desde bien temprano el Tribunal Constitucional negó la posibilidad de que el Gobierno impusiera la reanudación del trabajo, permitiendo tan sólo, en caso de huelgas que causan un perjuicio grave de la economía nacional, lo que no parece ser el caso de Madrid, el sometimiento del conflicto a un arbitraje obligatorio y siempre y cuando el árbitro designado sea imparcial.

 

Es llamativo, además, que de todas la actuaciones que el Ayuntamiento de Madrid podría haber desplegado para evitar o atenuar las consecuencias del conflicto se haya decantado por aquella que cuestiona de manera más severa el ejercicio de un derecho fundamental. Un golpe de autoridad, como la ha calificado laudatoriamente el Ministro de Justicia, que parece también olvidarse de que el respeto a los derechos fundamentales y la garantía de su ejercicio constituyen una obligación para los poderes públicos, incluso cuando ese derecho sea uno tan incómodo como el de huelga, de cuya conculcación no se debería presumir y mucho menos empeñarse en reprimir.

 

Por curioso que parezca, ahora que surgen voces por doquier pidiendo una ley de huelga, es precisamente la regulación actual, nada favorable al ejercicio del derecho sino todo lo contrario, la que permite estas agresiones cotidianas a los paros laborales por parte del poder público y da lugar a una verdadera anomalía jurídica.

 

Un derecho, el de huelga, mal regulado, difícil de ejercitar en el mar de precariedad en el que se ha convertido el mercado de trabajo español por el temor a sufrir represalias, a perder el puesto de trabajo. Un derecho asediado por todo tipo de conductas empresariales y políticas empeñadas en dejarlo sin efecto. Un derecho, en suma, que exigiría una urgente atención legislativa destinada a tutelarlo, poniendo freno eficazmente a las vulneraciones de las que suele ser objeto. Pero incluso así, rodeado de alambre de espino, el derecho de huelga consigue en ocasiones componer bellas sinfonías de solidaridad y resistencia, recordándole al ciudadano aplastado por el fatalismo que se puede romper con el "es lo que hay", como advertía estos días un veterano sindicalista. Una lección que algunos parecen empeñados en borrar del temario, incluso pese a la Constitución.

PERÒ, A VOSTÈ QUI LI DIU QUE JO VULGUI TREBALLAR (així)?

Deia a “Roda el mon i torna al born” (cliqueu aquí si ho voleu llegir) que una vegada ens han fet captius i ens han desarmat, els grans estafadors que s'han enriquit a costa nostra amb el que han anomenat “crisi econòmica” ens tornen a oferir treball com a solució dels nostres mals, diuen. Almoina per anar mal vivint en un nou i paorós paradigma social (rieu-vos de la pel-lícula Mad Max), a on la suficient rotació de la precarietat els permeti mantenir-nos en un constant estat de por i faci que ens enfrontem entre nosaltres pel repartiment de les engrunes com a condició necessària del seu continu engreixament. ¡Treball! paraula que deriva de la llatina “tripalium” que definia el que no era res mes que un instrument de tortura.

Ens explica el Gènesi que la desobediència d'Adam i Eva Déu la va castigar amb la expulsió del Paradís i condemnant-los a guanyar-se el pa amb la suor del seu front, es a dir, treballant. Sabem que al frontispici de la porta d'entrada al camp d'extermini d'Auschwitz els Nazis, amb un cinisme esgarrifós, hi van posar el lema “Arbeit macht frrei” que es pot traduir com “el treball us fa lliures”. O, si voleu mes dades sobre el caràcter malèfic del treball, només cal llegir el que va escriure Napoleó: «Com més treballin els meus pobles, menys vicis hi haurà . Jo sóc l’autoritat [...] i estaria disposat a ordenar que el diumenge, després dels oficis, les botigues obrissin i els obrers anessin a la feina». Malparit.

S'ha dit que els avenços exponencials de la tècnica i la ciència permeten reduir enormement la quantitat de treball necessari en els processos productius de manera que es possible repartir aquest treball entre mes persones en jornades mes curtes tot assegurant-nos l'imprescindible per a una vida digna. Ben al contrari, de forma insensata els ociosos propietaris dels medis de producció ofereixen una bogeria de contractes temporals, treball parcial, atur i una elevada rotació de la ma d'obra que els hi garanteixen un mercat de treball i un repartiment dels temps de treball molt desiguals obligant a treballar moltes hores a qui per torn li toqui treballar mentre a la resta, com a exèrcit de reserva intimidant, els manté amb subsidis insuficients o a mercè de la caritat o la beneficència, tot plegat en interes d'una economia alliberada del pes de tot el que sigui social que, segons diuen, causa crisi i recessió com a coartada de la veritable estratègia que no es mes que recompondre el proces d'acumulació capitalista.

Hem d'acceptar aquesta lògica? Fa temps que he deixat de sentir en el discurs de l'esquerra real i del sindicalisme la vella i bella consigna de “treballar menys per a treballar tots (i totes)”. Penso que es una farsa, un engany que el treball sigui el model perquè la persona s'integri a la societat, es sociabilitzi, aconsegueixi l'èxit i es pugui moure cap a dalt dins l'escala social. Si mes no, actualment el treball (i/o paradoxalment la seva manca) només produeix frustració, malaltia mental i corrosió del caràcter individual i social.

Hem de socialitzar l'oci. Bertrand Russell, persona gens sospitosa de esquerranisme radical, ja ho va teoritzar al 1932 a l'escrit “Elogi de la ociositat” i deia que “la idea de que el pobre disposi de temps lliure sempre ha sigut escandalosa per els rics....(però) ja no hi ha cap raó per a que la majoria de la gent hagi de patir aquesta privació...(i) quan proposo que les hores de treball siguin reduïdes a quatre no intento dir que tot el temps que resti s'hagi de malgastar necessàriament en pures frivolitats. Vull dir que quatre hores de treball al dia haurien de donar dret...als articles de primera necessitat i a les comoditats elementals de la vida, i que la resta del seu temps hauria de ser d'ell per utilitzar-lo com cregues convenient....En un mon a on ningú estes obligat a treballar mes de quatre hores al dia....sobretot hi haurà felicitat i alegria de viure, en ves de nervis gastats, cansament i dispèpsia. Amb el treball exigit n'hi hauria prou per a fer de l'oci alguna cosa deliciosa....Fins aquí hem sigut tan actius com ho érem abans de que hi hagués maquines; en això em sigut uns necis, però no hi ha cap raó per a seguir essent necis per sempre.”.

BANDA SONORA DEL MES DE NOVEMBRE. "No me vayas a engañar". Canten Moncho i Machin. Dedicat als meus.

Us equivoqueu si creieu que la banda sonora del Novembre esta dedicada al Partit Popular que ha abaixat les pensions, ha apujat els impostos i diu que els salaris han crescut “moderadament” entre moltes altres perles prou conegudes. Tampoc esta dedicada a Convergència i Unió que ha tancat serveis d'atenció primaria i vol fer el mateix amb hospitals, rebaixa impostos als poderosos i encobreix mossos d'esquadra torturadors etz, etz etz etz.... Us torneu a equivocar si penseu amb Esquerra Republicana que amb el proces sobiranista com a únic objectiu, deixa de banda el seu flac cantó d'esquerres i tapa les vergonyes de CiU i el PSC evitant que s'investigui l'entramat corrupte de la sanitat catalana i les actuacions irregulars (per dir-ho d'alguna manera) dels Mossos d'Esquadra. No, al PSOE tampoc, capaç de pactar la modificació de la Constitució en benefici d'això dels mercats, capaç de deixar-nos amb el cul enlaire amb l'Estatut d'Autonomia, i de donar ales al PP iniciant totes les retallades realment existents. No, tots aquests ja ens han enganyat prou.

La banda sonora del Novembre va dedicada als meus. Per a que recordin que no han de dir “farem” si no “hem de fer tots plegats”. Per a que recordin que han de dir “hem de plantar cara perquè no ens deixen fer”. Per a que recordin que les seves propostes neixen del mateix poble i no es poden trair. Per a que recordin que amb la fe ja no n'hi ha prou.

A sota podreu escoltar, si voleu,  “No me vayas a engañar” cantada per Moncho, meravellosa veu. I al vídeo el clàssic d'Antonio Machin. A mi m'agrada mes la veu de Moncho.

RODA EL MON I TORNA AL BORN

Els medis de comunicació i persuasió (sobretot de persuasió) ens volen alegrar la existència. Diuen que l'economia creix de nou, l'index d'atur comença a baixar, ¡es podrà tornar a consumir! i la roda començara a girar cada vegada mes rapida. El ministre d'Economia Sr. Montoro (“mentira con o”en feliç troballa del meu amic Joaquìn) diu que som admirats per la resta del mon de be que ho fem i que aquella altra cosa de la prima de risc fa temps que no puja, al reves dels salaris, que ell te estudis molt seriosos que ho diuen. L'amo del Banco de Santander veu com els diners li tornen a entrar a cabassos. El vicepresident de la patronal (aquell prohom que es ventava públicament de no pagar la seguretat social) diu que amb tant de treball com hi haurà potser que miréssim de jubilar-nos als setanta anys...Home, si gent tant entesa i viatjada diu tot això, potser si que sigui veritat i jo no vull ser esgarriacries ("aguafiestas", per entendre'ns). Però..... i a mi que?, se m'hem refot.

Captius i desarmats, qui tornara la seva casa als desnonats per la gran estafa? qui ens tornara l'ensenyament públic, democràtic, laic i català? i la sanitat pública i universal? com recuperarem els drets laborals que ens han pres sense la perduda capacitat de negociació col-lectiva que ens fa forts?. Això es el que em treu la son i d'això no en parlen tots aquells que s'han posat a ells mateixos i a costa nostra uns sous “legals, lleials i convenients” com, desvergonyit, deia el “socialista” Narcís Serra, i no han patit las crisi encara que l'han creada.

No, de tornar tot el que ens han pres no en parlen. Només ens ofereixen treball, els ganduls i els paràsits que viuen sense treballar ens ofereixen treball: ¡Tornareu a treballar i podreu tornar a comprar-me el que heu fet amb les vostres mans i enriquir-me!. Es una nova mentida ja que ni tan sols podrem consumir, ni ho volen, guanyaran els calers exportant. Ens donaran treball precari i embrutidor i mantindran un suficient exercit d'aturats que ens dissuadeixi de la possibilitat de reivindicar res. Aconseguits els objectius militars la crisi s'ha acabat.

Recordo que, deu fer aproximadament uns vuit o nou anys, es negociava un expedient de regulació d'ocupació a una empresa tèxtil del Bages que volia deslocalitzar la producció a Romania i, sense cap mena de pudor, els seus executius deien que ja havien pensat deixar Romania en un parell d'anys i passar la producció a la Índia. Mig en broma els treballadors deien que quant l'empresa hagués fet la volta al mon tornaria al Bages. L'anècdota s'ha convertit en categoria, la precarietat de les nostres condicions de treball s'han tornat tan precàries (ja em perdonareu la redundància però dic el que vull dir)  que ja es mes rendible invertir de nou al Regne d'Espanya (inclosa Catalunya) que a la Índia , Malàisia o Indonèsia.

 

  -Oh¡¡, Fixeu-vos si anem be que Bill Gates a comprat 113 milions d'euros en accions de FCC. Si, si, la sap molt llarga aquest “pajaro”.

HEM ACONSEGUIT 121.191 SIGNATURES EN SUPORT DE LA ILP PER UNA RENDA GARANTIDA DE CIUTADANIA

 

 

En el dia d'avui, 25 d'octubre, a les 11:30 hores la representació de la Comissió Promotora de la Iniciativa Legislativa Popular per una Renda Garantida de Ciutadania, acompanyat per fedataris/es, persones col · laboradores i representants de les organitzacions que han donat suport a la campanya han registrat 121.191 signatures en 20 caixes a l'oficina de l'IDESCAT per a la seva posterior validació. S'han superat més del doble de les 50.000 signatures que exigeix la normativa de la ILP a Catalunya!!!

 

 

SOBRE LES BEATIFICACIONS DEL DIA 13 A TARRAGONA. VIDAL I BARRAQUER NO HO FARIA

El Rector de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya Jordi Serrano Blanquer com que es llicenciat en Historia Moderna i Contemporània a propòsit del acte de beatificació el diumenge 13 d'octubre a Tarragona de 522 “màrtirs” de l'Església Catòlica del segle XX (en realitat tots menys dos, víctimes de la violència incontrolada desencadenada al bàndol republicà provocada pel cop d'estat feixista del 1936), resumeix documentadament en un article publicat al Diari de Girona, el pensament del aleshores Cardenal Arquebisbe de Tarragona Francesc d'Assís Vidal i Barraquer i del seu col-laborador a l'exili el canonge Carles Cardó i Sanjoan sobre les causes d'aquella violència i posa en evidencia el despropòsit d'aquestes beatificacions contrastant aquell pensament del cardenal i el canonge amb el de la actual jerarquia episcopal espanyola (inclosa la catalana) i el paper que juga el poder polític (inclòs el President de la Generalitat). Pel seu interes el copio descarat de http://jordiserrano.wordpress.com/2013/10/11/vidal-i-barraquer-no-ho-faria/    sense por de que em reclamin pagament de drets d'autor.

VIDALI BARRAQUER NO HO FARIA

VIDAL I BARRAQUER

Diumenge se celebrarà a Tarragona un lamentable espectacle, la beatificació de 522 màrtirs de la croada nacionalcatòlica encapçalat per la Conferencia Episcopal Española i presidit pel l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol. Per si no fos poc, l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros ha dit: “És un esdeveniment que organitza l’Arquebisbat i la ciutat ha d’estar a l’alçada perquè l’impacte econòmic serà alt, independentment del que un cregui”. Delirant! Què pensarien tots els tarragonins que van donar la vida per la llibertat i la democràcia? Això és socialisme? Es allò de Felipe Gonzàlez de “gato blanco, gato negro lo importante es que cace ratones?”.

El problema és que l’Església catòlica encara avui no s’ha fet una autocrítica i mai ha demanat perdó pel seu paper en el cop d’estat feixista i per la “Carta colectiva de los obispos españoles a los obispos de todo el mundo con motivo de la guerra en España”, que no va signar precisament Vidal i Barraquer. Qui fou home de confiança del bisbe Vidal i Barraquer, el canonge Carles Cardó, ja ho va escriure a Suïssa a inicis dels anys 1940 a El gran refús (No es va publicar fins 1994!). El seu testimoni llegit aquests dies fa estremir: “D’ací vingué que entre el poble, sovint entre la clerecia, el nom de catòlic signifiqués menys una confessió religiosa que un partidisme polític, i per cert un de particularment i justament antipàtic al seny cristià de la gent: el d’una extrema dreta violenta”. Va ser molt valent a l’hora de judicar el paper de l’Església catalana en la Guerra Civil: “Les repercussions sacrílegues que tingué en la zona republicana cauen, doncs, en gran part sobre la consciència dels promotors del fratricidi col·lectiu, entre els quals es trobaven alguns jerarques eclesiàstics”. Apunta als bisbes de Barcelona, Girona i Lleida. Ara que la jerarquia eclesiàstica manté un potent esperit anticatalà, podem entendre el que ens explicava Cardó: “La gent començava a preguntar-se si ésser català era compatible amb ésser catòlic”.

Avui existeix una tendència on ser catòlic serà sinònim de nacionalista espanyol a

CARLES CARDÓ

Catalunya. Una sensació que Cardó ja va anunciar fa molts anys. Al final resulta que Cardó sabia perquè existia un ambient anticlerical entre les classes populars catalanes, mentre que els bisbes catalans encara avui no ho saben: “Les turbes no cremaren les esglésies sinó després que aquells sacerdots hagueren cremat l’Església”.

Els bisbes podrien dir alguna cosa a les famílies que encara no saben on tenen enterrats els seus morts (més de 130.000). No hi ha humanitat cristiana per als republicans? La pau comença als cementiris, deia Georges Bernanos. El 13 de setembre de 1943 va morir a l’exili a Suïssa Vidal i Barraquer, just fa un mes s’esqueia el 70è aniversari. Aquesta hauria d’haver estat la gran celebració a Tarragona. Hi seríem tots

DOS-CENTS ANYS DE VERDI, UN DELS NOSTRES. BANDA SONORA DEL MES D'OCTUBRE. "Cor d'esclaus hebreus" (Nabucco). Giuseppe Verdi

M'han dit que Manuel Vàzquez Montalbán va deixar escrit que José Luis López Bulla, que va ser el primer secretari general de Comissions Obreres de Catalunya, era el representant de Verdi a la Terra. Ve això a tomb perquè, diletant de l'opera com es, fa uns mesos opinava en el seu blog “Metiendo Bulla”que els sindicats tenien que retre un homenatge al gran music amb motiu dels dos-cents anys del seu naixement el 10 d'octubre de 1813 perquè, deia, era “un dels nostres”.

En efecte home compromès amb les llibertats i la unificació d'Itàlia i posteriorment desencisat, no fou menys el seu compromís amb els seus companys musics mes desemparats a qui va llegar, a la seva mort, la “Casa di riposo per musicisti”.

Aixi doncs, “Treballar cansa” vol recordar la efemèride i dedica a Verdi la banda sonora del mes d'octubre proposant-vos d'escoltar el seu “Cor d'esclaus hebreus” de l'opera “Nabucco”, segurament uns dels casos mes clars d'identificació del públic, l'obra i el moment històric com a símbol de llibertat, de lluita i de rebel·lió contra la dominació estrangera.

Escolteu-hot al àudio interpretat per la Orquestra Simfònica de Londres i al vídeo d'un concert fet a Roma l'any 2011 a on el director Ricardo Muti es manifesta contra la degradació política social i moral a que els  ha portat Berlusconi.

QUAN AL FEDE SE LI VA ENSANGONAR LA CAMISA I EL GUARDIA CIVIL TRUJILLO LI VA DIR A L'ERNEST -”¿QUIERES AGUA? ¡AGUARRAS TE VOY A DAR!"

    Era gairebé el migdia d'aquell 24 de setembre de 1973 però el final de la Rambla de Barcelona, encara que eren les festes de la Mercè, no era gaire ple de gent. En veure el monument a Colom l'Ernest es va sentir alleujat malgrat la parella de la Guàrdia Civil que els escortava a ell i al Federico, no recorda si emmanillat dels dos canells o només d'un compartint manilles amb el seu company. L'alleujament venia de la certesa de què no eren conduïts a la sinistra caserna de la guàrdia civil del carrer de Sant Pau o a la temible “Jefatura Superior de Policia” a la Via Laietana, que era el que de debò li feia por. Els conduïen al Jutjat Militar a declarar. Una putada, però, si mes no, ja no els estomacarien més.

    Mentre caminaven l'Ernest (que no es deia Ernest sinó que era el nom de “guerra” que havia adoptat per seguretat, pel Che Guevara és clar) recordava que tot plegat havia començat la tarda del dia abans. Era diumenge i havia quedat a l'estació de la RENFE de Sant Feliu de Llobregat amb altres cinc companys per anar a Molins de Rei i repartir uns fulls que els “Sectors de Comissions Obreres” havien editat per informar de la vaga que aleshores realitzaven els treballadors de l'empresa EXIN LINES BROS, S.A. que fabricava Scalextric, Exin Castillos i Cine Exin (si feu clic aquí veureu el full). Es van fer tres grups de dues persones i ell va fer parella amb el Federico (que, és clar, tampoc es deia Federico i vés tu a saber per què s'havia posat aquest nom. Per Engels potser?).

    El tren va arribar a Molins de Rei capa  dos quarts de set de la tarda. Era la fira de sant Miquel i l'Ernest i el Federico es van dirigir cap al carrer Major, que era ple de gom a gom, començant a repartir les fulles; primer unes quantes en mà i la resta les van acabar de llençar enlaire, ja que no era qüestió de quedar-s'hi gaire estona. Massa estona però. La suficient perquè un policia municipal fora de servei, que havia vist l'acció, donés avis a la Guàrdia Civil que els van enxampar, pistola en mà, a l'altura del carrer del Carril després d'una breu corredissa. Els van conduir a la "casa cuartel".

    Al brigada que comandava el “·puesto” de Molins de Rei li deien “el Chotas” (sic) i era al cinema. El van anar a buscar i es va emprenyar tant que només arribar va començar a repartir hòsties a dues mans sense preguntar res. L'Ernest no sap si ell va ser el primer a rebre o abans el "Chotas" havia anat a l'habitació on tenien al Federico, ja que els havien separat perquè no es comuniquessin.

    La benemèrita, després de comprovar que els fulls que havien recollit de terra tenien perfecta cabuda al sarró que els hi havien confiscat, van creure tenir l'evidència del delicte i van començar l'interrogatori. A l'Ernest li va tocar un guàrdia llarg i prim de cara eixuta que responia al nom de Trujillo i que brandant una porra amb el cuir trencat, segurament per l'ús, va començar preguntant “¿A donde ibas palomita mensajera?” i entre cop i cop de porra i estirades de cabell inquiria sobre l'origen dels fulls, sobre el propietari del sarró, d'on eren les claus que hi havien a dins......volien saber on era la impremta. En un moment determinat, de cop i volta, l'Ernest va veure al Federico entrar a la sala empaitat per un guàrdia civil i cridant li va dir que recordes que ell, l'Ernest, era el propietari del sarró i que si el duia ell, el Federico, era perquè li havia deixat..... ¡Amb dos collons el Federico s'havia escapolit del seu interrogador per aclarir una contradicció que els comprometia i el més bo va ser que els “hàbils” interrogadors s'ho van creure!. En aquest petit instant l'Ernest va tenir temps de veure, però, que el Federico tenia la camisa ensangonada i va pensar que un cop o una bufetada li havia fet sagnar el nas.

    Un parell d'hores després i mig adolorits firmaven la seva declaració sense comprometre a ningú i negant qualsevol fet; ells només havien anat a Molins de Rei al cine. L'Ernest va demanar aigua i el Trujillo va respondre aclucant els ulls com un xinés: - “¿Quieres agua? ! Aguarrás te voy a dar!”. Conduïts al calabós de l'ajuntament de Molins de Rei a passar la nit, el temor i l'angoixa era si l'endemà prosseguirien els interrogatoris a Barcelona, a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Pau o a la “Jefatura Superior de Policia” a Via Laietana a Barcelona.

    L'Ernest va tornar el seu pensament al món i ara estaven a punt d'entrar al Jutjat Militar i un dels guardies civils mirant-se la camisa ensangonada del Federico va dir: -”Como le expliqueis algo al Juez, saliendo os harè correr por la Rambla, os pegarè un tiro y dirè que os habeis escapado”. El jutge, un militar ja gran, no estava per romanços i es va limitar a fer quatre preguntes, ells van ratificar la declaració que els dos havien fet a la Guàrdia Civil i van manifestar que havien sigut maltractats. Decretat per Sa Senyoria el seu ingrés a la Presó Model de Barcelona hi van entrar a les cinc de la tarda del dia 24 de setembre de 1973 festivitat de la Mare de Déu de la Mercè patrona dels presos i captius i en van sortir el 23 d'octubre el Federico, de disset anys, sense fiança per ser menor d'edat penal i el 24 d'octubre l'Ernest, de dinou anys, major d'edat a efectes penals malgrat que la majoria d'edat civil era als vint-i-un, previ pagament de 15.000 pessetes de fiança.

    Processats pel Tribunal de Orden Público (TOP) el Ministerio Fiscal considerava que “Los procesados, el primero menor de 18 años y mayor de 16 y el segundo mayor de 18 años, sin antecedentes penales y de buena conducta informada ambos, fueron sorprendidos en Molins de Rey cuando terminaban de lanzar unas hojas bajo el titulo “Solidaridad con Exin” impresos de lucha sobre el régimen económico-político establecido, propugnando derecho de huelga, paro, mitines , manifestaciones en la calle y que lleva como pie sectores de las Comisiones Obreras de San Feliu, Molins y otros.” que “Los hechos integran un délito de Propaganda ilegal del articulo 251 en su número 1º y 4º del Codigo Penal” i que per tot aixó al Federico se li havia d'imposar una pena de “CINCO MESES DE ARRESTO MAYOR y DIEZ MIL PESETAS DE MULTA “ i a l'Ernest “DOS AÑOS DE PRISION MENOR y VEINTE MIL PESETAS DE MULTA, con los arrestos sustitutorios correspondientes en caso de impago”.

    El 27 de setembre de 1975 el TOP dictaba sentencia a on es deia que“Probado y así se declara que sobre las diecinieve horas del dia veintitres de septiembre de 1973 en la localidad de Molins de Rey (Barcelona) dos individuos difundieron en la calle mayor de la misma unas hojas a multicopista en cuyo pie aparece “Sectores de Comisiones Obreras de San Feliu, Molins, Cuatro Caminos y Martorell”. No se ha acreditado en la causa que los procesados...fueran las mencionadas personas que intervinieron en la mencionada difusión.” i “FALLAMOS que debemos ABSOLVER y ABSOLVEMOS libremente a los procesados ...del delíto de propaganda ilegal de que se les acusaba...”.
    
    El Federico i l'Ernest sabien que el TOP s'equivocava  de ple en aquella sentencia, com ho sabia Juan Antonio F., el policia municipal de Molins de Rei que els va delatar i va testificar al judici a la seva contra. Havien sigut ells i ho van tornar a fer mes cops.