diumenge, 15 de juny del 2014

EL DOGMA DEL MISTERI DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT



CLAR I DIAFAN ¡INCREDULS!
Està a prop el primer diumenge després de la Pentecosta en què la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana celebra la festivitat del Misteri de la Santíssima Trinitat i que aquest any de 2020 caurà el 7 de Juny. Sobre això permeteu-me una reflexió

M'imagino que ha de ser commemoració important perquè recorda el principal dogma de fe catòlic: L'existència d'un sol Déu en tres persones veritablement diferents una de les altres, el Pare, el Fill i l'Esperit Sant de tal manera que el Pare es Déu, el Fill es Déu i l'Esperit Sant es Déu, però no hi ha tres Deus, sinó un de sol i en aquesta trinitat de persones, el Fill és engendrat del Pare per una generació eterna i l'Esperit Sant procedeix d'un procés etern del Pare i el Fill, però malgrat les diferències pel que fa a l'origen les Persones són co-eternes i co-iguals, és a dir, semblants, no creades i omnipotents. (¡Uf!) ¿Ho heu entès? Jo tampoc, per això se'n diu Misteri però se sap que és cert per font tan fiable com la revelació divina, o això diu el pare de l'església oriental Sant Atanasi d'Alexandria (altres diuen que ho diu el també pare de l'església, peró llatina, Sant Ambròs de Milà, que es veu que no s'acaben de posar d'acord els historiadors de l'Església) que conclou (sigui un o l'altre) que “aquesta és la fe catòlica i el que no la cregui fidelment i fermament no podrà salvar-se”(¡glups!).

A on jo volia anar a parar és que tot el que he intentat explicar (infructuosament) és dogma de fe catòlic, que ha de ser “cregut amb fe divina....com divinament revelat, ja per solemne judici, ja pel seu ordinari i universal magisteri.” (Concili Vaticà I) i amb tot això vull dir que tothom que es casa per l'església, que bateja els fills i els hi fa fer la comunió, etc. etc., ha de creure fil per randa i de forma ineludible el Misteri de la Santíssima Trinitat o si no com diu Sant Ata.........¿que passa?, ¿perquè m'envieu a pastar fang?.


dimarts, 3 de juny del 2014

RECORDANT PETE SEEGER (V). BANDA SONORA DEL MES DE JUNY. "We shall not be moved"



Dedicada a la direcció de Comissions Obreres de Catalunya amb tot el dolor del meu cor (ells ja saben perquè)

No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts !

Lluitarem i aguantarem, no serem moguts!
Lluitarem i aguantarem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!


No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!


Voldria afegir-hi aquesta estrofa, que també forma part de la lletra de la cançó, però malauradament no puc,

Ens empara el Sindicat, no serem moguts!
Ens empara el Sindicat, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!
No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!


¡¡¡VISCA COMISSIONS OBRERES MALGRAT ELS BUROCRATES¡¡¡




divendres, 16 de maig del 2014

L'ACTITUD AMB RAIMON COM A SIMPTOMA DEL VIRUS DE LA INTOLERANCIA


No sóc un independentista perquè no m'ho havia plantejat mai. Si ho tingués clar, jo ja hagués participat en molts llocs, però jo quan participo en coses, n'he d'estar molt convençut. Hi ha d’haver un primer pas, que els catalans votin, i després ja es decidirà. El meu plantejament és intentar racionalitzar la situació per a mi, perquè a l´hora de la veritat sóc jo qui ha de votar.


L'anterior paràgraf no el poso entre cometes perquè el faig meu, però de fet són les paraules del cantant i poeta Raimon quan el van entrevistar fa uns dies a “Catalunya Ràdio” i a la revista “El Temps”. Ni més ni menys les paraules d'un ciutadà carregat de dubtes, vacil·lacions i preocupacions i s'ha (m'haig) de parar a “pensar” abans d'exercir el seu (meu) dret a decidir. Però, ja se sap, pels profetes de la fe en la pàtria unanimitzada i uniformada, els grans moments no són pels tebis i la prudència és traïció, mereixent-se el traïdor l'expulsió a les tenebres exteriors, el vituperi i l'escarni; digital això si, que som moderns. I així ha sigut amb en Raimon, verbigràcia: “Sempre li he trobat una retirada al boadella. Raimon...k thas pres?. Ets amat de l'esclavitud, animal!!!. En Raimon és un aprenent de poeta del poble català!!!!. Au vés, toca cap a València a votar al PP com tots els teus, esclau.” (http://www.naciodigital.cat/noticia/68058/raimon/jo/no/soc/independentista). I en podríem trobar mes al Twitter....


Se'm dirà, probablement amb raó, que això és cosa de quatre poca-soltes, eixelebrats i curts de gambals, que la majoria de catalans som assenyats, tolerants etc., etc...per ara, hi afegeixo. No vull donar peixet al Navarro, ni a la Camacho, ni al Rivera ¡Deu me'n guard!, però em fa l'efecte (tant de bo m'equivoqui) que cada vegada més, hi ha sectors que accepten amb certa condescendència l'exabrupte insultant cap al critic amb el mateix interès que la burgesia alemanya feia fer el joc brut als quatre poca-soltes, eixelebrats i curts de gambals dels nazis i aquest és un joc molt perillós; només cal recordar el poema de Martín Niemüller.

L'actitud amb Raimon és un símptoma preocupant perquè som moltes les persones que hem patit un silenci antic i molt llarg, que no volem místics ni grans capitans, que sabem d'on venim i a on no volem anar malgrat que la nostra ùnica seguretat és l'arrelament dels nostres dubtes i som com el petit vailet d'Ausiàs March: "Jo so aquell qui en lo temps de tempesta,// quan les més gents festegen prop los focs// e pusc haver ab ells los propris jocs,// vaig sobre neu, descalç, ab nua testa// servint senyor qui jamés fon vassall ,” i trobo a faltar el rebuig de l'Assemblea Nacional Catalana en particular i de les forces polítiques i socials que estan pel dret a decidir en general (fins i tot els meus) cap aquestes deplorables actituds  i si algú ho ha fet públicament i no m'he assabentat ja em perdonarà.
 

En fi, ens veurem votant...si em deixen els nacionalistes espanyols i catalans.

                                                                 

dissabte, 3 de maig del 2014

RECORDANT PETE SEEGER (IV). BANDA SONORA DEL MES DE MAIG. "The ballad of Jesse James"

JESSE JAMES

A l'imaginari, popular de totes les cultures hi ha la llegenda del bandoler que roba als rics per a repartir-ho entre els pobres. Des de Robin Hood, passant pel nostre Serrallonga o El Tempranillo andalús, trobem al Far West nordamericá la icona de Jesse James recreada a nombroses pel-lícules.

La “Balada de Jesse James”, es una antiga cançó popular de caràcter biogràfic que Pete Seeger va incorporar al seu repertori recollint-la de Woody Guthrie:

Jesse James era un noi que va matar més d'un home,
Va robar el tren de Glendal,
Robava als rics i ho donava als pobres, .....

Sembla, però, que llegenda i realitat no anàvem gaire parelles.

Escolteu, si us ve de gust, com a banda sonora del blog d'aquest mes de maig la “Balada de Jesse James” cantada per Pete Seeger i la versió que en va fer Bruce Sprinsgteen per a We Shall Overcome-The Seeger Sessions, a una actuació a Dublin. Sobrietat i barroquisme.




dimecres, 23 d’abril del 2014

UNA ROSA?. POCA COSA?. FELIÇ SANT JORDI

Una rosa?.


Poca cosa.

Si voleu, una flor més

que ha deixat de ser poncella,

obre el calze, s'esbadella

i es desfullara després.



Una rosa¡

Poca cosa?

Potser sí...parlant en prosa.



Martí Dot

Sant Feliu de Llobregat (1900-1973)




diumenge, 20 d’abril del 2014

" MEMORIAL 158", RESERVAT EL DRET D'ADMISSIÓ?


Suposo que no ens costarà gens posar-nos d'acord què l'anomenada Estelada és una bandera que representa l'independentisme català i que l'anomenada Senyera (és a dir, les quatre barres vermelles sobre fons grog sense cap més afegitó) és la bandera en la qual ens sentim representats de forma majoritària els plurals ciutadans de Catalunya al marge de les nostres conviccions personals, de tal manera que, a diferència del que passa a l'estat espanyol, sigui quin sigui el règim polític que ens afecti no tenim ni tindrem cap mena de dubte de quin és el nostre símbol nacional. Si acceptem aquesta premissa ja tenim centrats els termes de la discussió que vull plantejar: Perquè l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat entrega de forma exclusiva a l'independentisme el record dels “defensors de la llibertat” honorats a l'espai “Memorial 158” impedint que sigui patrimoni comú de tots els olesans?.,

Confesso que no m'havia adonat, i mira que hi he passat de vegades pel davant, però, si, he vist que la instal·lació commemorativa de la Plaça Nova la presideix una estelada hissada fins al capdamunt d'un erecte pal. No vull pensar, ni tan sols m'ha passat pel cap, que el govern municipal catalanista i d'esquerres, entri en el joc cada vegada més freqüent de la manipulació usurpadora de la història comuna, ni tampoc em passa pel cap pensar que l'adhesió a l'Associació de Municipis per la Independència comporti aquest disbarat. Per tant, descartada la mala fe, haig de pensar en la simple ignorància i/o desídia; greu però disculpable.

Joan Fuster amb lúcid pragmatisme va transformar la frase enaltidora "Pus parla català Déu li'n dó Glòria" que Jeroni Pujades va deixar escrita el 1609 a la “Crònica Universal del Principat de Catalunya” en la utilitària “Puix que parla català vejam que diu”. Aquesta relació tinc jo amb el “Memorial 158” perquè mai m'ha acabat d'agradar el seu concepte, i com alguna cosa ja he explicat a aquest mateix blog (entreu si voleu a “Olesa, oblit o memòria selectiva?” i “Les contradiccions de l'independentisme olesà”) no m'hi estendré, però puix que hi és.....usem-lo com a eina de reforç de la nostra identitat, a on gairebé tothom estarem d'acord, però no com a exclusiu reforç d'una única via d'avenç nacional perquè les vies, les anàlisis i els interessos són diversos i tots (presumptament) legítims.

Penso que és un error la lectura unilateral que es dóna al “Memorial 158”, perquè pot animar un equivoc “ardor guerrero”  (perdó) però debilita la necessària unitat de la mobilització pel dret a decidir que és plural i a on hi cabem independentistes, federalistes, confederalistes... i, de moment, estem  en aquesta etapa, de manera, doncs, que si ens movem dins d'aquests paràmetres tothom som “defensors de la llibertat”, vaja, penso jo.

Fem del "Memorial 158" un espai d'unitat, posem la sòbria senyera presidint-lo i no donem peixet al nacionalisme espanyol que és goludament voraç i se'l menja tot, barca i pescador inclòs.

diumenge, 13 d’abril del 2014

JOAN SALVAT PAPASSEIT. PERQUÉ SI, PERQUÉ M'AGRADA "NOCTURN PER A ACORDIÓ" I COM EL DIU L'OVIDI. A MÉS A MÉS DEMÀ ES 14 D'ABRIL.

Joan Salvat Papasseit

NOCTURN PER A ACORDIÓ
A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. 
(Vosaltres no sabeu
   què és 
    guardar fusta al moll: 
però jo he vist la pluja 
a barrals 
sobre els bots, 
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa: 
sota els flandes 
i els melis, 
sota els cedres sagrats. 

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit 
i la volta del cel era una foradada 
sense llums als vagons: 
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop. 

Vosaltres no sabeu 
   què és 
    guardar fusta al moll: 
però totes les mans de tots els trinxeraires 
com una farándola 
feien un jurament al redós del meu foc. 
I era com un miracle 
que estirava les mans que eren balbes. 

I en la boira es perdia el trepig. 

Vosaltres no sabeu 
   què és 
    guardar fusta al moll. 
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells 
-que són de tants colors 
com la mar sota el sol: 
que no li calen veles. 

dissabte, 5 d’abril del 2014

RECORDANT PETE SEEGER (III). BANDA SONORA DEL MES D'ABRIL. "Good Night Irene"




Una altra cançó atribuïda a Leadbelly encara que els seus orígens son incerts. Aquests valset ja el cantava Pete Seeger quan anava amb The Weavers voltant pels USA en temps del maccarthisme i va ser tan popular que la van interpretar des de tots els “blues mans” imaginables fins a Frank Sinatra, passant per Eric Clapton, Harry Belafonte....

Al primer vídeo la podreu escoltar cantada per uns The Weavers ja granadets a un homenatge que els hi van fer a no se quin any, al segon vídeo una simpàtica i bonica versió d'Eric Clapton i a l'àudio de dalt de tot l'escoltareu tal com la cantava Leadbelly.

Com que la Irene aquest abril tornarà a fer anys la hi dedico (gracies per aguantar-me, jo també t'estimo).

dilluns, 17 de març del 2014

SEXE, MENTIDES I CINTES DE VIDEO i el “Debat general sobre l'increment de la pobresa i les desigualtats”


CIENCIA I CARITAT (Picasso)
Del “Debat general sobre l'increment de la pobresa i les desigualtats” que es va fer al Parlament els dies 13 i 14 de març, hem de concloure que a Catalunya sort en tenim de les famílies que lluiten com poden per tirar endavant i suportar les conseqüències de la despietada i ferotge crisi ajudant-se els uns als altres: pares i fills, els germans, avis, nebots, oncles.... i, si encara poden, sent solidaries amb el seu proïsme, sigui veí o amic. Al conegut o saludat ja ens costa mes arribar-hi i, amb tot el nostre dolor, només li podem donar un comprensiu copet a l'esquena... ¡Anim, ens en sortirem, la Generalitat no pot fer mes del que fa... i aquests de Madrid, cagontot...!.

Si hem de fer cas de la diputada de CiU que va intervenir al Parlament el dia 13 de març deles 20'23 a les 20´33, aquest és l'estat d'ànim de l'admirable ciutadà català davant l'adversitat que fatalment el tenalla i que, segons ens han dit, Déu Nostre Senyor ha enviat al món per a castigar-lo per tenir la ma foradada i tirar de veta i als catalans per a posar a prova la nostra temprança, fortalesa i paciència fins el dia en qué, amb tota la nostra riquesa i plenitud, la llibertat ens permetrà de nou lligar els gossos amb llonganisses.

I és veritat el que ens va dir la diputada entre les 20'23 i les 20'33, però no és menys cert que sota els afalacs a les famílies catalanes temperades, fortes i pacients s'amaga la gran ensarronada de que aprofitant que el Llobregat passa pel Montserratí, és a dir, que la crisi-estafa ha destrossat l'escenari a on ens movíem, ens volen canviar el decorat, i ja que estem en temps de Passió, posar-hi el del Calvari.

La diputada, que va parlar en nom de CiU en aquella hora tardana, ens va dir que la paraula “corresponsabilitat” és la que adjectivara el nou/vell paradigma d'assistència social d'atenció als necessitats ja siguin persones pobres o depenents físics o psíquics, tot fent-nos creure que neix de les mes tradicionals i pregones virtuts que d'antic han permès als catalans, poble sobri i auster, treure pans de sota les pedres. Corresponsabilitat entesa sota l'òptica de la tradició, la família i la caritat.

 Com si haguessin invocat l'esperit del llibre “La Tradició catalana” del seu preuat bisbe 


JOSEP TORRAS I BAGES
Torras i Bages, CiU ens presenta el parc temàtic d'una Catalunya rural, pairalista i cristiana, d'aquells temps a on al mas hi convivien sota l'autoritat indiscutida i indiscutible del cap de família, l'hereu, la pubilla, el fadristern, l'oncle i la tia concos i una munió de mossos i criats sota compromís de fidelitat, treball i socors mutus mentre s'estés sota el mateix sostre.

I això ens ho diuen els que saben que aquella Catalunya no existeix ni pot tornar, que la xarxa familiar s'ha esquinçat perquè han donat suport a una reforma del mercat de treball que ha suposat misèria, desigualtat, atur, desestructuració de les famílies que diuen recolzar, l'emigració dels nostres millors joves, i la desesperança de la resta; que son còmplices de posar el pagament del deute extern per davant del benestar dels ciutadans, que estan destruint el Servei Català de la Salut, que recolzen la llei Wert en allò mes retrograd, que no veuen els desnonaments i que estan minats per la corrupció, mentre amb tota la desvergonya neguen que s'hagi incrementat la pobresa i que hi hagi gana a Catalunya, tot a major gloria d'un procés sobiranista inconcret que no es pot entelar amb cap lletgor.

Corresponsabilitat? Si, d'acord. Però la que neix dels principis civico-republicans de llibertat, d' igualtat i de fraternitat i que comporta deures i els seus correlatius drets, subordinar la riquesa del país, sigui quina sigui la seva forma, a l'interès general, planificar l'activitat econòmica per atendre les necessitats col-lectives i distribuir la riquesa de forma equitativa i justa, perseguir als corruptes, corruptors, defraudadors estafadors i prevaricadors. Al “Debat general sobre l'increment de la pobresa i les desigualtats” es van fer propostes que permetien deixar de banda Madrid i actuar sobiranament en aquest sentit, però la dreta majoritària governant no va voler ni sentir-ne parlar mentre altres xiulaven i miraven al sostre.

Ara com ara el missatge es: sigueu corresponsables de vosaltres mateixos i dels vostres, no emprenyeu gaire i a nosaltres deixeu-nos fer com fins ara ens heu deixat i seguiu-nos amb fe fins al paradís que us preparem. No m'interessa gens ni mica.

Ara em preguntareu, que té que a veure la pel-licula “Sexe, mentides i cintes de vídeo” amb el que es diu a aquest escrit?. No res, només les mentides, però oi que si no haguessiu vist la paraula “sexe” al títol no l'hauríeu llegit?.

diumenge, 2 de març del 2014

RECORDANT PETE SEEGER (II). BANDA SONORA DEL MES DE MARÇ. "Midnight Special".




“Midnight Special” es una cançó popular nord-americana i la seva primera referencia escrita data del 1905 segons la Wikipedia. La versió mes popular es la que el 1934 John i Alan Lomax li van gravar a Leadbelly a la presó d'Angola (Louisiana) dins del treball d'investigació musical que aquests etnomusicòlegs van fer per a la Biblioteca del Congres dels Estats Units. Els Almanac Singers (per entendre'ns, una mena de Setze Jutges però tots d'esquerres i al servei del sindicalisme, a on hi havia, entre d'altres, Josh White, Woody Guthrie, Cisco Houston, Sonny Terry, Brownie McGhee, Pete Seeger...) la van fer seva i cada un dels seus membres la versionava al seu aire. També la van cantar The Beatles, Little Richard, Eric Clapton, Credence Clearwater Revival o ABBA.

Es una típica cançó de presó cantada des del punt de vista del pres que des de la seva cel-la cada vespre veu passar les llums del tren Especial de Mitjanit, símbol d'esperança de llibertat enfront del seu dia a dia.

Et despertes de bon matí
quan sona la campana per anar a treballar,
et porten a la taula
i sempre veus el mateix.
A la taula no hi ha menjar
a la paella no hi ha cansalada.
Peró mes val no queixar-te noi,
no et facis veure davant qui mana.

Deixa que l'especial de mitjanit
m'il·lumini amb la seva llum amorosa

Al vídeo Pete Seeger canta amb el fill d'en Woody Guthrie, Arlo. L'audio de dalt pot ser Pete amb els Almanac?.