¡HONOR A PERE PUBILL CALAF "PERET"!

Com molt bé ho ha dit el Rogeli Herrero cantant de “Los Manolos”, la Rumba Catalana s'ha convertit en república perquè s'ha mort el Rei i no te hereu.

ANEU-LI AL DARRERA AMB UN FLABIOL SONANT

Quan el 25 de juliol Jordi Pujol i Soley, el fill del Florenci el borsista, va declarar davant tota la ciutadania catalana que tenia uns calerons amagats a Andorra i amb fingit dolor dels pecats acabava dient que “...aquesta declaració sigui reparadora en la mesura que sigui possible del dany i d'expiació per a mi mateix” semblava fer un acte de contrició perfecte. Però no: només va fer un acte d'atrició i encara imperfecte.

La distinció és important, ja que la contrició, segons la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana, suposa un penediment del pecat comès amb dolor de l'anima pel fet d'haver ofès a Déu (Catalunya), mentre l'atrició neix de la por a la condemna eterna i de les altres penes que poden caure sobre el pecador.

Però la vella i astuta guineu que va guardar vint-i-tres anys el galliner català ens torna a plantar la bleda al clatell. Ara diu que hi ha un xivato andorrà, de ben segur pagat per l'or de Madrid, que, deslleial amb l'obscur sistema bancari del país pirinenc, el pot deixar amb el cul enlaire i robar els calçotets dels rics per veure si estan cagats esta prohibit a Andorra. Per tant  a on vaig dir dic ara dic Dídac (ja se que en castellà queda millor però ¡deu me'n guard!).

Si no hi ha dolor dels pecats, si no hi ha propòsit d'esmena, si no es diuen tots els pecats al confessor, si no es vol complir la penitencia, requisits canònics instaurats al Concili de Trento perquè es perdonin els pecats ¿qui donarà l'absolució a l'antic confrare de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtelia i del grup Crist Catalunya? ¿Anirà a l'infern?. Potser encara pugui fer valdre la seva condició d'”español del año” del 1985 i, previ purgatori, segur, tingui pietat d'ell Monseñor Rouco Varela posem per cas.

La veritat de tot plegat és que l'ex honorable Pujol, el fill del Florenci el borsista, a la seva senectut i sense res a perdre voldrà fer un darrer sacrifici ritual carregant-se a l'esquena una suau creu per tal que la família pugui continuar anant amb l'armilla forta. Sabeu? Aquell barbut jueu alemany amb nom de còmic americà i el seu amic anglès ric  ja ho van deixar escrit el 1848: “...La burgesia ha arrencat el vel del sentimentalisme commovedor a les relacions familiars i les ha reduïdes a simples relacions monetàries.”. Si, si, això van escriure aquell parell el 1848, entre altres moltes coses que no estan de moda.

 

RECORDANT PETE SEEGER (VII). BANDA SONORA DEL MES D'AGOST. "Garbage"

Pete Seeger tot cantant també ens va parlar de les escombraries (garbage) que generem.

" Que no ho veieu ¡És absolutament necessari per a l'economia! " ens diu Mister Thompson que té una fàbrica d'arbres de Nadal de plàstic. Mister Thompson menja bon tall al restaurant i els ossos, les pells i els cartílags rebutjats seran barrejats amb el marro del cafè i llaunes de sardina i abocat tot plegat a la badia. Després pujarà al seu Cadillac i acompanyat d'altres vehicles més petits que el seu deixaran anar gasos d'hidrocarburs que s'instal·laran als pulmons de la gent. Arribant a casa ell i la seva família s'empassaran tot els que surti per la televisió.

Estem omplint els continents, els mars, el cel i les ments d'escombraries, conclou amargament Seeger en aquesta cançó que ens parla del malbaratament dels recursos naturals, del creixement econòmic indiscriminat, de la manipulació ideològica i de financers i altres delinqüents.

Escolteu-la si us bé de gust.

RECORDANT PETE SEEGER (VI). BANDA SONORA DEL MES DE JULIOL. "Young man from Alcalá"

Com que és juliol i algun dia serà el 18 la banda sonora d'aquest mes la lligarem a la Guerra Civil (digueu-me antic, però no).

“Young man from Alcalá” és una cançó humorística que cantaven els combatents del Batalló Lincoln. Pete Seeger amb els Almanac Singers no va voler que es perdés i la van recollir el 1944, juntament amb altres cançons de la guerra, a l'àlbum “Songs of the Lincoln Battalion”.

El 1999 Francesc Pi de la Serra i Carme Canela la van cantar al disc “¡No pasarán!” amb el títol de “El Joven de Alcalá” (si escolteu bé els cors possiblement i reconeixereu a Loquillo). Us la poso perquè si no enteneu l'anglès (com jo) sapigueu que deien els de la Lincoln (i també per que val la pena sentir-los cantar).

ELS "PADRES": POTSER MES OMBRES QUE LLUMS? O NO?

 ....el feredat que feia sentir pels passadissos el dringueig de les claus d'aquell conegut professor de “Disciplina".(fotografia: Arxiu Históric Comarcal del Baix Llobregat)

Jo he anat als “Padres”. Així en deien (en diuen) a Sant Feliu de Llobregat el “Colegio Virgen de la Salud” regit per la “Congregación de San Pedro Ad Vincula”. Del 1964 al 1969, dels deu als quinze anys, hi vaig estudiar el “Bachillerato Elemental – Plan 1957”.

Sembla que el passat 27 de Juny, antics alumnes i gent diversa van voler agrair a la congregació la “seva implicació pastoral, social i educativa” amb Sant Feliu. Ho trobo bé, tothom es lliure d'homenatjar qui vulgui i segur que des que van arribar el 1913 els “hermanos “ i els “padres” han fet coses positives i molta gent o percep així, ¡ cent un anys donen per a molt!, però només he vist molta espuma i massatge complaent i manca absoluta d'esperit crític i memòria en aquest acte de reconeixement.

No es pot oblidar que els “Padres” durant el franquisme han sigut actors importants d'una forma nefasta d'educar. La mateixa apel·lació que s'ha fet popular ja ens indica coses. Ni “pares” ni “germans”: “padres” i “hermanos”. Bé, no deixa de ser anècdota, però també hi ha antecedents previs que cal conèixer. La Congregación de San Pedro Ad Vincula establerta a Sant Feliu deriva directament de la que es va establir a Barcelona el 1884 a l'anomenat “Asilo Duran” del que Carlos Sanchez-Valverde Visus a “La JuntaProvincial de Protección a la Infancia de Barcelona, 1908-1985:Aproximación y seguimiento historico.” (Generalitat de Catalunya. Departament d'Acció Social i Ciutadania. 2009) ens explica que era “exponente de la tradicion de centros residenciales cerrados dedicados a niños y jovenes con problemas de adaptacion social, centros con poco control socioprofesional, generalmente, en manos de ordenes religiosas menores, con un personal que no tenia el mas minimo grado de formacion pedagogica y que creia que todo se solucionaba con “correas y oraciones”, modelo que ha tenido muchos seguidores en nuestra historia asistencial.”; també Manuel Vàzquez Montalban al pròleg de “Tanguy”, obra autobiogràfica del Michel del Castillo que va estar internat a l'asil, escriu: “He visto marchar hacia el Asilo Duran a diversos compañeros de la calle, del barrio, de colegio y, a algunos, los he visto volver sin identidad, rotos para siempre, condenados a una vileza adquirida bajo la sombra corruptora de los hermanos del asilo; mas tarde encontre delincuentes comunes en la prision que habian iniciado su aprendizaje en el Asilo Duran y lo habian continuado en la Legion.”.

Com us deia al començament jo he anat als “Padres”. Allà he vist la pallissa col·lectiva que va propinar un professor de matemàtiques a un grup d'alumnes d'entre onze i dotze anys perquè no sortia l'autor d'una bretolada d'infants. He patit les pessigades a l'entrecuix que ens feia un prevere gras i llardós quan hens equivocàvem en alguna declinació llatina, o els calbots sorpressius i traïdors que ens fotia un altre quan no dormia a la classe o feia burilles. I que dir de l'educació hipòcrita que he reflectit en una entrada d'aquest mateix bloc (feu clic aquí). El cant del "Himno Nacional" tot pujant la "rojigualda" els dilluns i baixant-la els dissabtes. I, sobretot, he conegut el feredat que feia sentir pels passadissos el dringueig de les claus d'aquell conegut professor de “Disciplina” (si, “Disciplina”) els “capones” del qual tots havíem provat al nostre cap. Per cert, el mateix professor que et feia sortir a la pissarra i si no te'n sorties, prèviament al “capon” et preguntava -¿sabes quien era tontolhigo? O -¿sabes que dijo San Andres? Pregunta a què s'havia de contestar -El que tiene cara de tonto lo es. Ningú ho recorda?.

Sento esgarriar la festa però les coses són com són i tot te llums i ombres i estic fart de ser políticament correcte mentre ens les van fotent a tort i dret i altres fent la viu-viu van campant. Que cada gos es llepi la seva cua.

ACI NO EL CONEIXEM AL REI D'ESPANYA

He recuperat un llibre escolar de la meva mare titulat “Terra i Anima. Lectures sobre coses de Catalunya”, del pedagog Anicet Villar de Serchs, editat el 1935 a Barcelona per “Pedagogia Catalana-Miquel A. Salvatella”. És un recull de fets històrics, costums, llegendes i tradicions catalanes dedicat “Als nois grans de les escoles catalanes i a tots els catalans que servin un xic la fe de nens”. De les nenes i les noies catalanes no en diu res, malgrat que la lectora era una noia.

Al llibre hi trobo un curiós i breu relat que us transcric literalment:

“Era l'any 1585. El rei d'Espanya Felip II havia vingut a visitar Catalunya, i, acompanyat d'un seguici fastuós, va voler anar a veure el monestir de Poblet. Molt abans d'anar-hi comunicaren al monestir, en nom del rei Felip II, el dia i l'hora de l'arribada.

No gens menys, en arribar a Poblet, el correu que anava davant del seguici trobà les portes tancades. Trucà, i, obrint la reixeta, el porter inquirí:

-Qui demana

-Obriu de seguida -digué el correu esverat-, que darrera meu arriba el rei.

-Quin rei?-preguntà el porter.

-El d'Espanya.

-Ací no el coneixem aqueix senyor.

El correu, en sentir això, quedà esbalaït i cridà mig descompost:

-Què dieu ara! Ja cal que obriu immediatament al rei d'Espanya, Felip II.

-Us torno a dir que ací no el coneixem, aqueix senyor, i que avui no podem donar-li acolliment perquè esperem al nostre sobirà.

El correu se'n tornà molt enutjat i ho explicà tot al rei, el qual diuen que li va dir:

-Torna-hi, i digues que arriba el Comte de Barcelona.

El correu hi tornà i demanà que obrissin al Comte de Barcelona, títol que llavors pertanyia a Felip II. Tan bon punt anomenà al Comte de Barcelona, les portes s'obriren i Felip II fou rebut amb tots els honors deguts, no com a rei, sinó com a comte sobirà de Catalunya”.

Aquesta història m'ha fet recordar que no fa gaires anys, un Molt Honorable President de la Generalitat, ara desaparegut de l'activitat pública o potser amagat, va deixar anar la idea d'una Catalunya independent en forma de monarquia representada per Felip VI de Borbó i Grècia, que de fet seria Felip V, ja que el primer dels Felipes dit el Hermoso, espòs de Juana la Loca i avi del rei del relat, mai va ser rei d'Aragó, València i Mallorca, ni Comte de Barcelona i això fa que els catalans anem un ordinal endarrerits. El que deia; a aquell Molt Honorable President no li van fer cas de la proposta  i ara és republicà, mira tu.

EL DOGMA DEL MISTERI DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT

CLAR I DIAFAN ¡INCREDULS!

Està a prop el primer diumenge després de la Pentecosta en què la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana celebra la festivitat del Misteri de la Santíssima Trinitat i que aquest any de 2020 caurà el 7 de Juny. Sobre això permeteu-me una reflexió

M'imagino que ha de ser commemoració important perquè recorda el principal dogma de fe catòlic: L'existència d'un sol Déu en tres persones veritablement diferents una de les altres, el Pare, el Fill i l'Esperit Sant de tal manera que el Pare es Déu, el Fill es Déu i l'Esperit Sant es Déu, però no hi ha tres Deus, sinó un de sol i en aquesta trinitat de persones, el Fill és engendrat del Pare per una generació eterna i l'Esperit Sant procedeix d'un procés etern del Pare i el Fill, però malgrat les diferències pel que fa a l'origen les Persones són co-eternes i co-iguals, és a dir, semblants, no creades i omnipotents. (¡Uf!) ¿Ho heu entès? Jo tampoc, per això se'n diu Misteri però se sap que és cert per font tan fiable com la revelació divina, o això diu el pare de l'església oriental Sant Atanasi d'Alexandria (altres diuen que ho diu el també pare de l'església, peró llatina, Sant Ambròs de Milà, que es veu que no s'acaben de posar d'acord els historiadors de l'Església) que conclou (sigui un o l'altre) que “aquesta és la fe catòlica i el que no la cregui fidelment i fermament no podrà salvar-se”(¡glups!).

A on jo volia anar a parar és que tot el que he intentat explicar (infructuosament) és dogma de fe catòlic, que ha de ser “cregut amb fe divina....com divinament revelat, ja per solemne judici, ja pel seu ordinari i universal magisteri.” (Concili Vaticà I) i amb tot això vull dir que tothom que es casa per l'església, que bateja els fills i els hi fa fer la comunió, etc. etc., ha de creure fil per randa i de forma ineludible el Misteri de la Santíssima Trinitat o si no com diu Sant Ata.........¿que passa?, ¿perquè m'envieu a pastar fang?.

RECORDANT PETE SEEGER (V). BANDA SONORA DEL MES DE JUNY. "We shall not be moved"

Dedicada a la direcció de Comissions Obreres de Catalunya amb tot el dolor del meu cor (ells ja saben perquè)

No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts !

Lluitarem i aguantarem, no serem moguts!
Lluitarem i aguantarem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!

No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!

Voldria afegir-hi aquesta estrofa, que també forma part de la lletra de la cançó, però malauradament no puc,

Ens empara el Sindicat, no serem moguts!
Ens empara el Sindicat, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!
No serem, no serem moguts!
No serem, no serem moguts,
igual que el pi a prop de la ribera,
no serem moguts!

¡¡¡VISCA COMISSIONS OBRERES MALGRAT ELS BUROCRATES¡¡¡



L'ACTITUD AMB RAIMON COM A SIMPTOMA DEL VIRUS DE LA INTOLERANCIA

No sóc un independentista perquè no m'ho havia plantejat mai. Si ho tingués clar, jo ja hagués participat en molts llocs, però jo quan participo en coses, n'he d'estar molt convençut. Hi ha d’haver un primer pas, que els catalans votin, i després ja es decidirà. El meu plantejament és intentar racionalitzar la situació per a mi, perquè a l´hora de la veritat sóc jo qui ha de votar.

L'anterior paràgraf no el poso entre cometes perquè el faig meu, però de fet són les paraules del cantant i poeta Raimon quan el van entrevistar fa uns dies a “Catalunya Ràdio” i a la revista “El Temps”. Ni més ni menys les paraules d'un ciutadà carregat de dubtes, vacil·lacions i preocupacions i s'ha (m'haig) de parar a “pensar” abans d'exercir el seu (meu) dret a decidir. Però, ja se sap, pels profetes de la fe en la pàtria unanimitzada i uniformada, els grans moments no són pels tebis i la prudència és traïció, mereixent-se el traïdor l'expulsió a les tenebres exteriors, el vituperi i l'escarni; digital això si, que som moderns. I així ha sigut amb en Raimon, verbigràcia: “Sempre li he trobat una retirada al boadella. Raimon...k thas pres?. Ets amat de l'esclavitud, animal!!!. En Raimon és un aprenent de poeta del poble català!!!!. Au vés, toca cap a València a votar al PP com tots els teus, esclau.” (http://www.naciodigital.cat/noticia/68058/raimon/jo/no/soc/independentista). I en podríem trobar mes al Twitter....

Se'm dirà, probablement amb raó, que això és cosa de quatre poca-soltes, eixelebrats i curts de gambals, que la majoria de catalans som assenyats, tolerants etc., etc...per ara, hi afegeixo. No vull donar peixet al Navarro, ni a la Camacho, ni al Rivera ¡Deu me'n guard!, però em fa l'efecte (tant de bo m'equivoqui) que cada vegada més, hi ha sectors que accepten amb certa condescendència l'exabrupte insultant cap al critic amb el mateix interès que la burgesia alemanya feia fer el joc brut als quatre poca-soltes, eixelebrats i curts de gambals dels nazis i aquest és un joc molt perillós; només cal recordar el poema de Martín Niemüller.

L'actitud amb Raimon és un símptoma preocupant perquè som moltes les persones que hem patit un silenci antic i molt llarg, que no volem místics ni grans capitans, que sabem d'on venim i a on no volem anar malgrat que la nostra ùnica seguretat és l'arrelament dels nostres dubtes i som com el petit vailet d'Ausiàs March: "Jo so aquell qui en lo temps de tempesta,// quan les més gents festegen prop los focs// e pusc haver ab ells los propris jocs,// vaig sobre neu, descalç, ab nua testa// servint senyor qui jamés fon vassall ,” i trobo a faltar el rebuig de l'Assemblea Nacional Catalana en particular i de les forces polítiques i socials que estan pel dret a decidir en general (fins i tot els meus) cap aquestes deplorables actituds  i si algú ho ha fet públicament i no m'he assabentat ja em perdonarà.

 

Malgrat tot, jo, com Raimon, "parlant amb mi mateix he arribat a un acord,//provisional, i m'he dit:// més val no ser entés// que romandrecallat.// T'entendran? No t'entendran?// No t'entendran.”

En fi, ens veurem votant...si em deixen els nacionalistes espanyols i catalans.

                                                                 

RECORDANT PETE SEEGER (IV). BANDA SONORA DEL MES DE MAIG. "The ballad of Jesse James"

JESSE JAMES

A l'imaginari, popular de totes les cultures hi ha la llegenda del bandoler que roba als rics per a repartir-ho entre els pobres. Des de Robin Hood, passant pel nostre Serrallonga o El Tempranillo andalús, trobem al Far West nordamericá la icona de Jesse James recreada a nombroses pel-lícules.

La “Balada de Jesse James”, es una antiga cançó popular de caràcter biogràfic que Pete Seeger va incorporar al seu repertori recollint-la de Woody Guthrie:

Jesse James era un noi que va matar més d'un home,

Va robar el tren de Glendal,
Robava als rics i ho donava als pobres, .....

Sembla, però, que llegenda i realitat no anàvem gaire parelles.

Escolteu, si us ve de gust, com a banda sonora del blog d'aquest mes de maig la “Balada de Jesse James” cantada per Pete Seeger i la versió que en va fer Bruce Sprinsgteen per a We Shall Overcome-The Seeger Sessions, a una actuació a Dublin. Sobrietat i barroquisme.