PETE SEEGER CANTA "GUANTANAMERA" DES DEL BAR LLOPART DE SANTS (15-2-1971)

Pete Seeger al Bar Llopart

El cantant folk, mort el 27 de gener de 2014, va actuar per primera vegada a Barcelona el 15 de febrer de 1971 en un concert clandestí en un bar de Sants. El dia abans havien prohibit la seva actuació a la ciutat, i Jordi Llopart, que havia de presentar el recital, li va oferir cantar l'endemà al matí a la taverna de la seva família. Feu clic aquí i podreu coneixer la rocambolesca història en tots els seu detalls i al vídeo escolteu la versió de "Guantanamera" que Pete va cantar aquell día i que Llopart va gravar en una cinta "cassette".

¡M'HAS BEN PLANTAT LA BLEDA AL CLATELL, ARTUR!

Joan Amades 

¿Us recordeu del catedràtic Quim Brugues?. Quan va dimitir del seu càrrec a la Comissió de Control del 9N, els segadors tot esmolant l'eina el van deixar com un drap brut: que si botifler, que si traïdor, que si derrotista...tot plegat perquè l'home va pensar que el procés cap a la consulta  i de rebot la mateixa consulta tenia greus carències de garanties democràtiques. Ningú es va mullar gaire per ell, ni els meus.

I, ves per on, ara el Molt Honorable Artur Mas, el venedor de les virtuts de la consulta del 9N, legal, legitima, democràtica, homologable internacionalment gracies a la catalana Llei de consultes no refrendaries ara suspesa pel Tribunal Constitucional del Reino de España, i en defensa de la qual es tenia que transmutar en un nou Lluís Companys (el del 8-10-1934 que el martiri es una altra cosa, no fotem), ara s'arronsa i com Guerrita quan va veure el toro diu “lo que no puede ser no puede ser y además es imposible”poerquè resulta que, al cap i a la fi, “ningú creia que aquesta fos la consulta definitiva, els que no hi estaven d'acord no hi haurien participat” com aquella guineu que no podia arribar al carroll de raïm i ho va deixar córrer perquè estava verd. ¡Quin caragruixuda!

Ah, però el President és tossut i perseverant i rient-se d'en Rajoy abandona Companys i s'ha transmutat en el flautista de Amelin capaç d'arrossegar a tota mena de incrèduls, tebis, unionistes, federalistes i migpensionistes porucs a participar en la gran fira de la democràcia: una festa participativa que s'allargarà quinze dies, amb tota mena de paradetes a on ens apuntarem i podrem deixar el nostre vot a voluntaris de l'ANC que, sense cap mena de dubte, el gestionaran amb tota imparcialitat, fins i tot amb una mica de sort podrem votar dues o tres vegades. Evidentment, la UE i l'ONU meravellats de la nostra creativitat. ¡Quina ensarronada! .

Tot va començar quan aquell llunyà 2012 el Molt Honorable Artur Mas, aprofitant demagògicament l'èxit popular de la manifestació de l'11 de setembre (“Catalunya, nou estat d'Europa” era la consigna) va voler fer el seu 18 brumari particular i, com Napoleó el 1799, convertir-se en primer cònsol amb poder absolut, però ¡ai las! es va fotre la patacada i per no caure es va haver d'agafar de bracet (del braç dret) de l'Il·lustre i equidistant Oriol Junqueras que volia fer de Joseph Sieyès. Com diuen en castellà “de aquellos polvos estos lodos” i mentrestant, que al capdavall era el que interessava, l'Honorable Boi Ruiz va privatitzant la sanitat, la Honorable Irene Rigau va subvencionant les escoles concertades, l'Honorable Andreu Mas-Colell va retallant i privatitzant amb una deixadesa fiscal esfereïdora.....i la corrupció? molt bé “ad maiorem Dei gloriam”, gràcies”. Cal que tot estigui ben lligat el dia en què joiosament assolim la plenitud nacional ja sigui amb Mas o amb Junqueras, que això tant els hi fot a les famoses quatre-centes famílies catalanes que tallen el bacallà al Liceu i a l'Eqüestre o a Al Capone. Jo fins aquí he arribat, bona nit i tapat. ¡Quina merda!

RECORDANT PETE SEEGER (IX). BANDA SONORA DEL MES D'OCTUBRE. "Fighting a Losing Battle"

Fidel a la promesa feta: novena entrada recordant a Seeger.

Pete Seeger va ser un dels grans recopiladors i divulgadors de la música popular de Nord-amèrica, ja fos d'arrels blanques o negres, i ho va fer de diverses formes: per la radio, per la televisió i festivals com el de Newport.

El programa televisiu “Rainbow Quest” n'és un exemple. Invitava a prendre café a artistes convidats i plegats cantaven. El que us ofereixo per escoltar és un tros del programa dedicat als “bluesmens” Sonny Terry (armónica)  i Brownie McGhee (guitarra) cantant  "Fighting a Losing Battle". En  Pete amb el banjo, es clar. L'any? ves tu a saber, però cap a la sisena dècada del segle XX.

                          

i dos vídeos més a on veiem que s'hi feia a Newport el 1961.

                          

       

RECORDANT PETE SEEGER (VIII). BANDA SONORA DEL MES DE SETEMBRE. "Andorra"

Malvina Reynolds i Pete Seeger

Potser si no hagués sigut per Malvina Reynolds el bo de Pete Seeger no hauria conegut Andorra. El cas és que la Malvina el 1961 es va assabentar pel New York Times que a Europa i en concret al Pirineu existia un petit estat independent que tenia un pressupost militar de 4'90$ anuals. A bodes em convides va pensar la Malvina i no li va costar gens fer una cançó de marcat caràcter antibel·licista.

 

Ella no la va enregistrar mai la cançó però si el seu amic Pete Seeger el 1962 que a mes hi va afegir una estrofa convidant a l'aleshores secretari de Defensa nord-americà Robert McNamara a seguir l'exemple d'Andorra.

 

Que  compondria avui en dia Malvina Reynolds  sobre Andorra quan ni tan sols els hi fan falta els 4'90$ per guardar els diners del Sr. Jordi Pujol i família?.

¡HONOR A PERE PUBILL CALAF "PERET"!

Com molt bé ho ha dit el Rogeli Herrero cantant de “Los Manolos”, la Rumba Catalana s'ha convertit en república perquè s'ha mort el Rei i no te hereu.

ANEU-LI AL DARRERA AMB UN FLABIOL SONANT

Quan el 25 de juliol Jordi Pujol i Soley, el fill del Florenci el borsista, va declarar davant tota la ciutadania catalana que tenia uns calerons amagats a Andorra i amb fingit dolor dels pecats acabava dient que “...aquesta declaració sigui reparadora en la mesura que sigui possible del dany i d'expiació per a mi mateix” semblava fer un acte de contrició perfecte. Però no: només va fer un acte d'atrició i encara imperfecte.

La distinció és important, ja que la contrició, segons la Santa Mare Església Catòlica, Apostòlica i Romana, suposa un penediment del pecat comès amb dolor de l'anima pel fet d'haver ofès a Déu (Catalunya), mentre l'atrició neix de la por a la condemna eterna i de les altres penes que poden caure sobre el pecador.

Però la vella i astuta guineu que va guardar vint-i-tres anys el galliner català ens torna a plantar la bleda al clatell. Ara diu que hi ha un xivato andorrà, de ben segur pagat per l'or de Madrid, que, deslleial amb l'obscur sistema bancari del país pirinenc, el pot deixar amb el cul enlaire i robar els calçotets dels rics per veure si estan cagats esta prohibit a Andorra. Per tant  a on vaig dir dic ara dic Dídac (ja se que en castellà queda millor però ¡deu me'n guard!).

Si no hi ha dolor dels pecats, si no hi ha propòsit d'esmena, si no es diuen tots els pecats al confessor, si no es vol complir la penitencia, requisits canònics instaurats al Concili de Trento perquè es perdonin els pecats ¿qui donarà l'absolució a l'antic confrare de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat de Virtelia i del grup Crist Catalunya? ¿Anirà a l'infern?. Potser encara pugui fer valdre la seva condició d'”español del año” del 1985 i, previ purgatori, segur, tingui pietat d'ell Monseñor Rouco Varela posem per cas.

La veritat de tot plegat és que l'ex honorable Pujol, el fill del Florenci el borsista, a la seva senectut i sense res a perdre voldrà fer un darrer sacrifici ritual carregant-se a l'esquena una suau creu per tal que la família pugui continuar anant amb l'armilla forta. Sabeu? Aquell barbut jueu alemany amb nom de còmic americà i el seu amic anglès ric  ja ho van deixar escrit el 1848: “...La burgesia ha arrencat el vel del sentimentalisme commovedor a les relacions familiars i les ha reduïdes a simples relacions monetàries.”. Si, si, això van escriure aquell parell el 1848, entre altres moltes coses que no estan de moda.

 

RECORDANT PETE SEEGER (VII). BANDA SONORA DEL MES D'AGOST. "Garbage"

Pete Seeger tot cantant també ens va parlar de les escombraries (garbage) que generem.

" Que no ho veieu ¡És absolutament necessari per a l'economia! " ens diu Mister Thompson que té una fàbrica d'arbres de Nadal de plàstic. Mister Thompson menja bon tall al restaurant i els ossos, les pells i els cartílags rebutjats seran barrejats amb el marro del cafè i llaunes de sardina i abocat tot plegat a la badia. Després pujarà al seu Cadillac i acompanyat d'altres vehicles més petits que el seu deixaran anar gasos d'hidrocarburs que s'instal·laran als pulmons de la gent. Arribant a casa ell i la seva família s'empassaran tot els que surti per la televisió.

Estem omplint els continents, els mars, el cel i les ments d'escombraries, conclou amargament Seeger en aquesta cançó que ens parla del malbaratament dels recursos naturals, del creixement econòmic indiscriminat, de la manipulació ideològica i de financers i altres delinqüents.

Escolteu-la si us bé de gust.

RECORDANT PETE SEEGER (VI). BANDA SONORA DEL MES DE JULIOL. "Young man from Alcalá"

Com que és juliol i algun dia serà el 18 la banda sonora d'aquest mes la lligarem a la Guerra Civil (digueu-me antic, però no).

“Young man from Alcalá” és una cançó humorística que cantaven els combatents del Batalló Lincoln. Pete Seeger amb els Almanac Singers no va voler que es perdés i la van recollir el 1944, juntament amb altres cançons de la guerra, a l'àlbum “Songs of the Lincoln Battalion”.

El 1999 Francesc Pi de la Serra i Carme Canela la van cantar al disc “¡No pasarán!” amb el títol de “El Joven de Alcalá” (si escolteu bé els cors possiblement i reconeixereu a Loquillo). Us la poso perquè si no enteneu l'anglès (com jo) sapigueu que deien els de la Lincoln (i també per que val la pena sentir-los cantar).

ELS "PADRES": POTSER MES OMBRES QUE LLUMS? O NO?

 ....el feredat que feia sentir pels passadissos el dringueig de les claus d'aquell conegut professor de “Disciplina".(fotografia: Arxiu Históric Comarcal del Baix Llobregat)

Jo he anat als “Padres”. Així en deien (en diuen) a Sant Feliu de Llobregat el “Colegio Virgen de la Salud” regit per la “Congregación de San Pedro Ad Vincula”. Del 1964 al 1969, dels deu als quinze anys, hi vaig estudiar el “Bachillerato Elemental – Plan 1957”.

Sembla que el passat 27 de Juny, antics alumnes i gent diversa van voler agrair a la congregació la “seva implicació pastoral, social i educativa” amb Sant Feliu. Ho trobo bé, tothom es lliure d'homenatjar qui vulgui i segur que des que van arribar el 1913 els “hermanos “ i els “padres” han fet coses positives i molta gent o percep així, ¡ cent un anys donen per a molt!, però només he vist molta espuma i massatge complaent i manca absoluta d'esperit crític i memòria en aquest acte de reconeixement.

No es pot oblidar que els “Padres” durant el franquisme han sigut actors importants d'una forma nefasta d'educar. La mateixa apel·lació que s'ha fet popular ja ens indica coses. Ni “pares” ni “germans”: “padres” i “hermanos”. Bé, no deixa de ser anècdota, però també hi ha antecedents previs que cal conèixer. La Congregación de San Pedro Ad Vincula establerta a Sant Feliu deriva directament de la que es va establir a Barcelona el 1884 a l'anomenat “Asilo Duran” del que Carlos Sanchez-Valverde Visus a “La JuntaProvincial de Protección a la Infancia de Barcelona, 1908-1985:Aproximación y seguimiento historico.” (Generalitat de Catalunya. Departament d'Acció Social i Ciutadania. 2009) ens explica que era “exponente de la tradicion de centros residenciales cerrados dedicados a niños y jovenes con problemas de adaptacion social, centros con poco control socioprofesional, generalmente, en manos de ordenes religiosas menores, con un personal que no tenia el mas minimo grado de formacion pedagogica y que creia que todo se solucionaba con “correas y oraciones”, modelo que ha tenido muchos seguidores en nuestra historia asistencial.”; també Manuel Vàzquez Montalban al pròleg de “Tanguy”, obra autobiogràfica del Michel del Castillo que va estar internat a l'asil, escriu: “He visto marchar hacia el Asilo Duran a diversos compañeros de la calle, del barrio, de colegio y, a algunos, los he visto volver sin identidad, rotos para siempre, condenados a una vileza adquirida bajo la sombra corruptora de los hermanos del asilo; mas tarde encontre delincuentes comunes en la prision que habian iniciado su aprendizaje en el Asilo Duran y lo habian continuado en la Legion.”.

Com us deia al començament jo he anat als “Padres”. Allà he vist la pallissa col·lectiva que va propinar un professor de matemàtiques a un grup d'alumnes d'entre onze i dotze anys perquè no sortia l'autor d'una bretolada d'infants. He patit les pessigades a l'entrecuix que ens feia un prevere gras i llardós quan hens equivocàvem en alguna declinació llatina, o els calbots sorpressius i traïdors que ens fotia un altre quan no dormia a la classe o feia burilles. I que dir de l'educació hipòcrita que he reflectit en una entrada d'aquest mateix bloc (feu clic aquí). El cant del "Himno Nacional" tot pujant la "rojigualda" els dilluns i baixant-la els dissabtes. I, sobretot, he conegut el feredat que feia sentir pels passadissos el dringueig de les claus d'aquell conegut professor de “Disciplina” (si, “Disciplina”) els “capones” del qual tots havíem provat al nostre cap. Per cert, el mateix professor que et feia sortir a la pissarra i si no te'n sorties, prèviament al “capon” et preguntava -¿sabes quien era tontolhigo? O -¿sabes que dijo San Andres? Pregunta a què s'havia de contestar -El que tiene cara de tonto lo es. Ningú ho recorda?.

Sento esgarriar la festa però les coses són com són i tot te llums i ombres i estic fart de ser políticament correcte mentre ens les van fotent a tort i dret i altres fent la viu-viu van campant. Que cada gos es llepi la seva cua.

ACI NO EL CONEIXEM AL REI D'ESPANYA

He recuperat un llibre escolar de la meva mare titulat “Terra i Anima. Lectures sobre coses de Catalunya”, del pedagog Anicet Villar de Serchs, editat el 1935 a Barcelona per “Pedagogia Catalana-Miquel A. Salvatella”. És un recull de fets històrics, costums, llegendes i tradicions catalanes dedicat “Als nois grans de les escoles catalanes i a tots els catalans que servin un xic la fe de nens”. De les nenes i les noies catalanes no en diu res, malgrat que la lectora era una noia.

Al llibre hi trobo un curiós i breu relat que us transcric literalment:

“Era l'any 1585. El rei d'Espanya Felip II havia vingut a visitar Catalunya, i, acompanyat d'un seguici fastuós, va voler anar a veure el monestir de Poblet. Molt abans d'anar-hi comunicaren al monestir, en nom del rei Felip II, el dia i l'hora de l'arribada.

No gens menys, en arribar a Poblet, el correu que anava davant del seguici trobà les portes tancades. Trucà, i, obrint la reixeta, el porter inquirí:

-Qui demana

-Obriu de seguida -digué el correu esverat-, que darrera meu arriba el rei.

-Quin rei?-preguntà el porter.

-El d'Espanya.

-Ací no el coneixem aqueix senyor.

El correu, en sentir això, quedà esbalaït i cridà mig descompost:

-Què dieu ara! Ja cal que obriu immediatament al rei d'Espanya, Felip II.

-Us torno a dir que ací no el coneixem, aqueix senyor, i que avui no podem donar-li acolliment perquè esperem al nostre sobirà.

El correu se'n tornà molt enutjat i ho explicà tot al rei, el qual diuen que li va dir:

-Torna-hi, i digues que arriba el Comte de Barcelona.

El correu hi tornà i demanà que obrissin al Comte de Barcelona, títol que llavors pertanyia a Felip II. Tan bon punt anomenà al Comte de Barcelona, les portes s'obriren i Felip II fou rebut amb tots els honors deguts, no com a rei, sinó com a comte sobirà de Catalunya”.

Aquesta història m'ha fet recordar que no fa gaires anys, un Molt Honorable President de la Generalitat, ara desaparegut de l'activitat pública o potser amagat, va deixar anar la idea d'una Catalunya independent en forma de monarquia representada per Felip VI de Borbó i Grècia, que de fet seria Felip V, ja que el primer dels Felipes dit el Hermoso, espòs de Juana la Loca i avi del rei del relat, mai va ser rei d'Aragó, València i Mallorca, ni Comte de Barcelona i això fa que els catalans anem un ordinal endarrerits. El que deia; a aquell Molt Honorable President no li van fer cas de la proposta  i ara és republicà, mira tu.