¿Llibertat? ¿per a fer que?” va contestar
Lenin al dirigent del PSOE Fernando de los Rios quan li va preguntar
sobre el paper de la llibertat en la revolució. Aquesta resposta
s'interpreta, interessadament, com un menyspreu del dirigent soviètic
a la llibertat quan el que realment volia dir era que qui no té les
mínimes condicions materials d'existència i depèn per a viure
d'una voluntat aliena no pot ser lliure i, per tant, per a començar
a parlar d'igual llibertat per a tothom primer s'ha d'aconseguir
establir aquestes condicions materials que la possibilitin.
Ve
a tomb aquesta introducció perquè semblant interpretació es dóna
quan, a propòsit del procés pel dret a decidir i alguns reclamen,
com a actitud patriòtica inqüestionable, la unitat del conjunt del
sobiranisme, altres qüestionem “¿Unitat? ¿per a fer que?”.
Després de tantes maniobres obstructives per part del govern del
Reino de España, tantes “astutes” i infructuoses respostes del
govern de la Generalitat que provoquen estires, arronses i canviants
preses de posició dels partits compromesos amb el procés i dels
auto(mal)anomenats representants de la societat civil, s'ha arribat a
un punt en què sembla que la jornada del 9N només pugui girar
entorn de la independència, és a dir del SI-SI, per a justificar
una posterior “Llista de país” en unes eleccions
“plebiscitaries” com a suposada sortida del “cul de sac” a on
ens han ficat i a major gloria del Molt Honorable Artur Mas i/o de
l'Il·lustre Oriol Junqueras en la seva lluita per veure qui exerceix
de Napoleó. I a fe que en Rajoy els ajuda
Així doncs, en
aquesta tessitura fem nosa qui pensem críticament i preguntem
“¿Unitat per a fer que?”. ¿Seguidisme per a una declaració
unilateral de independència? Perdoneu però s'ha dit del dret i del
revés que el “procés participatiu” del 9N no tindrà les
garanties mínimes per a un resultat veraç i creïble (ho ha dit si
fa no fa el Molt Honorable Artur Mas). ¿Una “llista de país”
que posi l'eix nacionalista per davant de l'eix social obviant, un
programa mínim comú a on es vegin reflectides les plurals propostes
del sobiranisme tan pel que fa a com articular el dret a decidir com
el model de societat?. ¿Todo por la patria? ¡enrere
Satanàs!.
Queda molt bé en aquests moments citar amb
grandiloqüència la famosa frase de J. F. Kennedy "no et
preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't què pots fer
tu pel teu país", però mai s'havia utilitzat de forma tant
tramposa com demagògica. Serè clar; tot és contingent i, com he
deixat escrit a la banda dreta d'aquest bloc, podria ser zulu o
apatxe, però sóc català, podia ser compte-duc o burges però la
meva classe és l'obrera i resulta que aquesta darrera circumstancia
és la que em marca les condicions materials d'existència, no la
pàtria o la nació. Jo no estimo Catalunya, ni Olesa, ni Espanya,
ni....afegiu-hi el que vulgueu. Es Catalunya, o...etc., etc., qui
m'han de demostrar que m'estimen donant-me les condicions que em
garanteixin el dret a una existència digna. I de tot això no se'n
parla. No es parla ni discuteix seriosament de sanitat, ni
d'ensenyament, ni de model econòmic i social, ni de seguretat
social, ni dependència, ni de corrupció (a Catalunya)....perquè no
convé a la dreta catalana que representa CiU massa lligada a les
elits econòmiques i financeres que no coneixen de pàtries (¡si
fins i tot el clan Pujol feia negocis a Madrid¡).
No ens
enganyem, el benestar de les persones no es la prioritat de la
independència sinó se'n parlaria i discutiria i, ben al contrari,
aquest debat s'evita i se'ns diu “¡primer la independència,
després ja veurem¡”. Els demòcrates, entesos com els ciutadans
pobres i (suposadament) lliures, hauríem de saber que la lluita per
la recuperació i ampliació dels drets de ciutadania, en definitiva
per la llibertat, la igualtat i la fraternitat va molt més enllà
dels estats, és una lluita de classes globalitzada que anem perdent
perquè acceptem mansament tancar-nos dintre de les fronteres que ens
imposen uns o altres.
Estic convençut que l'actual flamarada
nacionalista de Catalunya esta íntimament lligada a la crisi
econòmica, a la del sistema constitucional del 1978 i esta totalment
justificada pels greuges de l'Estatut del 2006 barroerament retallat
pel jacobinisme estèril del PP i del PSOE. Per tant, mentre no hi
hagi i es busquin noves correlacions de forces a l'estat espanyol i a
Catalunya que millorin la qualitat de la precària democràcia
política i social, mentre no es trenqui la fraudulenta hegemonia del
PP-PSOE, és picar sobre ferro parlar de drets nacionals i
autodeterminació i quan es doni aquest trencament potser trobarem
interlocutors que no ens esperàvem per parlar serenament de la
relació Espanya-Catalunya i llavors, amb tota la nostra
irrenunciable sobirania, potser decidirem mantenir lligams amb la
resta de pobles de la península ibèrica. Això ho van viure amb
sort diversa Macià i Companys.
¿I que faré el dia 9 de novembre?. Doncs a
desgrat i amb disgust, entraré en el joc del "procés participatiu"
arrossegat pel tacticisme de CiU i ERC perquè vull desobeir amb
ganes el govern del Reino de España, però la meva papereta estarà
en blanc perquè tampoc vull ser el babau util que justifiqui unes
eleccions plebiscitàries tramposes i parcials. El referèndum
decisori i vinculant per l'autodeterminació de Catalunya encara esta
per fer i tard o d'hora els ciutadans de Catalunya el farem i
decidirem sobre tot. Amen
Escolteu Francesc Macià i que ningú manipuli les seves exactes paraules
