BANDA SONORA DEL MES DE GENER. "El per capita". Canta Carlos Puebla y Los tradicionales.



Carlos Puebla y Los tradicionales

Ens ensenya la Viquipèdia que la “renda per cápita” és la relació que hi ha entre el PIB (producte interior brut) i la quantitat d'habitants d'un país. És a dir, dividim el PIB del Reino de España entre el total dels actuals súbdits de Felipe VI i surten uns números que permeten dir al Mariano que comencem a anar d'allò més bé.

Sembla que al tercer trimestre de l'any que s'ha acabat aquesta renda va ser de 5.600€ o, el que és el mateix 1.866'66€/mes, i com que a casa som quatre ens representa que toquen 7.466'66€/mes o 89.600€/any que fins i tot podrien ser 104.533'24 si comptem dues pagues extres, però no cal.

Tot plegat no m'acaba de quadrar i em sembla que és per allò de les estadístiques que diu que si el Rodrigo Rato (per a dir algú), ha anat al “Celler de Can Roca” (també per a dir un lloc a l'abast de tothom) quatre vegades, representa que jo m'he cruspit dos plats de “Cloïsses amb xarrup d'aranja i Campari” (posem per cas) i el Rodrigo altres dos, però no, resulta que no, si mes no jo no ho recordo.

El cantant cubà Carlos Puebla ja se'n va adonar fa anys de la trampa i la va explicar a la guaracha “El per capita”. Escolteu-la si voleu com a primera banda sonora del 2015 (per cert 40e. aniversari de la mort del dictador Franco que no del franquisme).
 

¡¡PABLO, DEJA EN PAZ A MANOLO VÀZQUEZ MONTALBÀN!!

Pablo, posiblemente no leerás este escrito y ni siquiera tendrás conocimiento de su existencia. No importa.
 

El domingo día 21 en Barcelona te atreviste, desvergonzado, a usar el nombre de Manuel Vázquez Montalbán en vano. Feo, muy feo. Te digo: Manuel Vàzquez Montalbàn (Manolo para sus camaradas) murió hace catorce años y me parece indecente y ruin que lo menciones en un mitin como lo hiciste, solo para llevar el agua a tu molino. ¿Que tipo de ética te permite faltar al respeto a su memoria afirmando que “seguramente estaría con Podemos”?. Estas actuando tan frívola y demagogicamente como la “casta” que tanto desprecias.

Puedo entender el adanismo de Podemos como forma de incidir en las personas que jamas se han preocupado por la política y que la estafa de la crisis económica ha llevado a la indignación y al paroxismo y a confiar en una radicalidad sin raíz. Pero también sabes que hay otras personas provenientes de un anterior y primigenio “planeta de los simios”(como diría Manolo) que nos quedamos “sin imaginarios fundamentales de una cultura que no hace mucho tiempo llamábamos progresista...y se nos obliga a expiar las quimeras utópicas...resignados y culpabilizados” (también Manolo), que luchábamos (y seguimos) organizadamente por la democracia, por mejorar nuestras propias condiciones de vida y trabajo, y sin contrapartidas y de rebote la de las que no querían mojarse el culo. Luchas que nos llevaron primero al ostracismo o a la cárcel, después a las minorías de los parlamentos, a las instituciones, a los ayuntamientos, al sindicalismo de forma desinteresada incluso con sacrificio, lo sabes, pero tu interés particular nos sitúa en la “casta”, salvo algunos que, por la causa que sea, han abandonado la barquita. En fin, para unos adanismo y para esos que abandonaron la barquita, que tienen nostalgia y memoria, te atreves, envalentonado como estas, a apropiarte de los referentes culturales de la izquierda que realmente ha existido (y existe a trancas y barrancas, cierto) en el Reino de España y darte pedigrí.

Pablo, deja en paz a Manolo Vázquez Montalbán. Ni él, ni Paco Candel, ni García-Nieto, ni Marcelino Camacho,... ni tantísimos otros, pertenecen a nadie y su patrimonio cultural, hasta donde llegò, es de toda la izquierda crítica y radical y a ti, de momento, este izquierdismo solo se te supone, como en la “mili”.

Mira Pablo, lo único cierto es que Manolo Vázquez Montalbán murió siendo de Iniciativa per Catalunya proviniendo, sin solución de continuidad, del PSUC y no es menos cierto que, profeticamente diría yo, nos dejo escrito en 1995 en su ensayo “Panfleto desde el planeta de los simios” en el capítulo “Los dioses se han marchado, nos queda la televisión” lo siguiente (lee atentamente): “El abecé del descodificador de cualquier medio de comunicación es saber quien es el propietario de este medio y que espera conseguir del control de la conciencia del receptor........desacreditados los príncipes de la política construidos por la ratio burguesa, ¿por qué no confiar en las sombras de los príncipes mediáticos que le llegan a su madriguera-caverna informatizada? ¿Por qué no...buscar un príncipe desesperadamente aunque sea un Príncipe telécrata y de consistencia hertziana?.

 

Joder Pablo lo que escribió el bueno de Manolo en 1995.

 

BENVOLGUTS ARÉVALO, BONASTRE I MARTÍNEZ, DIRIA QUE EL VELL MARX “NO ESTABA MUERTO QUE ESTABA DE PARRANDA”.

M'ho van dir així, com raja: “t'has de modernitzar” i “estàs al segle passat” (i em fa l'efecte que els meus interlocutors volien dir al segle XIX i no pas al XX). Tot plegat perquè a la tertúlia política d'Olesa Ràdio del dimecres passat, on hi foto el nas en nom d'Iniciativa per Catalunya Verds, imprudent de mi, em vaig declarar marxista (referint-me a Karl Marx no a Groucho) tot barrejant procés independentista i qüestió social (ves quines ganes de complicar les coses, oi). Aquestes opinions dels meus amables i cordials contertulians (no són floretes sinó convicció sincera) Josep Arévalo, Toni Bonastre i Jordi Martínez mereixen una resposta tan amable i cordial com ells i que la limitació de temps de la tertúlia va impedir. Som-hi.

Avui en dia, quan algú té la gosadia de defensar el marxisme és recorrent desqualificar-lo apel·lant a què és una ideologia desfasada, passada de moda i aprofitant l'avinentesa surt pel mig, la “desaparició” de la classe obrera, el fracàs de la Unió Soviètica, les set plagues d'Egipte, etc. etc... ja s'ho faran amb l'ús de les paraules, però d'entrada jo, i em sembla que no només jo, considero el marxisme un mètode d'anàlisi critic de la societat i no una ideologia. Dit això, seria presumptuós per part meva donar-me-les de coneixedor profund de les teories marxistes i les seves revisions hagudes i per haver, però, modestament, penso que hi ha uns principis i/o conceptes, bàsics, senzills i entenedors per al meu limitat magí que són com axiomes que el vell Karl ens va posar davant els ulls i demostren que el venerable barbut de Treveris “¡no estaba muerto que estaba de parranda, lere, lere!” com l'amic del malaguanyat Peret. ¿Em permeteu exemples?.

“La història de tota la Societat fins ara és la història de la lluita de classes....., en una paraula opressors i oprimits han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, adés dissimulada, adés franca,...”. (Manifest del Partit Comunista,1847).

“...l'humà que no posseeix cap altra propietat que la seva força de treball, en totes societats i condicions culturals, haurà d'ésser l'esclau d'altres homes, que s'han fet els propietaris de les condicions materials del treball. Tan sols pot treballar amb llur permís, per tant tan sols viure amb llur permís.”. (Crítica del Programa de Gotha,1875).

“El conjunt de relacions de producció constitueix l'estructura econòmica de la societat, la base concreta sobre la qual s'aixeca una superestructura jurídica i política...El model de producció de la vida material condiciona el procés de vida social política i intel·lectual en general.” (Prefaci a la Crítica de la Economia Política, 1859).

Pregunto ¿No es lluita de classes l'ofensiva contra els treballadors i classes populars dividides nacionalment per un capitalisme globalitzat i globalitzador de la misèria que aprofitant la debilitat que ha creat del contrari ha abandonat la producció per tornar-se més especulatiu, depredador i malbaratador del què ja era amb l'apropiació d'unes estructures polítiques i judicials que desenvolupen i avalen les reformes legals que han suposat pèrdua de drets laborals i socials i increment de la desigualtat?. ¿Que potser és cert que, com deia l'inefable Ministre Margallo, Catalunya és a l'espai sideral i fora de la força gravitatòria de la globalització?. Sento riure els patricis de les quatre-centes famílies del Cercle d'Economia, del Eqüestre i el Liceu.

No m'estranyen les opinions d'alguns dels meus amables i cordials (insisteixo, no són floretes sinó convicció sincera) contertulians. No m'estranyen d'en Josep Arévalo d'Unió Democràtica, partit teòricament democratacristià que s'ha tornat tant “modern” que, aplicant la catòlica doctrina de la transsubstanciació, ha aconseguit passar de l'encíclica papal “Rerum Novarum”(Lleó XIII, 1891) al liberalisme econòmic més descarnat sense despentinar-se (per cert i dit sigui de pas, el “modernisme” va ser condemnat el 1907 pel Papa Pius X a l'encíclica “Pascendi dominici gregis”). Tampoc m'estranyen d'en Toni Bonastre d'Esquerra Republicana, partit històricament eclèctic i teoritzador de la “equidistància” a on la qüestió social tant serveix per a fregir una corbata o planxar un ou i es relativitza en funció de com i quan es pot o no es pot tocar poder. Però em deixen mal gust a la boca que tals opinions siguin compartides pel company Jordi Martínez del Bloc Olesà, perquè si no sabem analitzar objectivament la societat a on vivim i limitem la pobresa només (que també) als “negritus” amb “mosques a la boca” i desconeixem la que tenim a casa i el com i el  perquè, a l'esquerra alternativa sigui globalitzada o olesana tenim un problema. Aixi ho penso.

RECORDANT PETE SEEGER ( i XI). BANDA SONORA DEL MES DE DESEMBRE. "La Internacional"

Quan va morir Pete Seeger el passat 27 de gener vaig dir que, en just homenatge, aquest blog li dedicaria totes i cada una de les bandes sonores mensuals fins que acabes l'any. Ha arribat desembre i per acabar de complir la promesa feta he pensat que res millor que “La Internacional” pot reblar l'homenatge a Pete.

Vaig sentir cantar “La Internacional” en directe a Pete Seeger per primera vegada a la “Festa de Treball” del PSUC l'any 1979. La lletra original en francès de Eugène Pottier (la mateixa que podeu escoltar al vídeo) va ressonar a l'Avinguda de Maria Cristina a Montjuïc plena de gom gom de persones ansioses de llibertat.

Nord-americà d'esquerres (comunista) Pete Seeger va recolzar les lluites sindicals per l'emancipació dels treballadors, contra la segregació racial i pels drets civils, contra la guerra de Vietnam, per la defensa del medi ambient i una economia sostenible patint per això persecució i boicots a la seva activitat artística.

En els temps foscos que corren i de política d'esquerres de curta volada, “La Internacional”, més vigent que mai, ens recorda als pobres de la terra (sobretot als que s'havien cregut rics) que sense la nostra unió no hi ha emancipació. ¡Pobres de tots els països unim-nos!.
 

VIDES PARAL-LELES: DONYA CAYETANA, MUSTAFÀ I MOHAMED

Com tothom sap, la XVI comtessa de Guimerà, Maria del Rosario Cayetana Paloma Alfonsa Victoria Eugenia Fernanda Teresa Francisca de Paula Lourdes Antonia Josefa Fausta Rita Castor Dorotea Santa Esperanza Fitz-James Stuart y de Silva Falcó y Gurtubay, traspassà el 20 de novembre (quina casualitat) de 2014 al seu Palacio de las Dueñas de Sevilla a 88 anys.

Els medis informatius de tota mena i condició ens han glossat les extraordinàries virtuts de tan nostrada aristòcrata; ésser lliure com cap, que va viure intensament i, sobretot, tothom coincideix en què “se puso al mundo por montera” entremig d'actes benèfics, “saraos” i “corridas” gràcies a un immens patrimoni mobiliari i immobiliari acumulat des del segle XV. Si hem de fer cas de les revistes del cor, tan popular i estimada era que Sevilla sencera s'ha endolat i plorat desconhortadament la seva mort (inexplicablement ningú informa si a Guimerà també hi ha hagut semblant sentiment).

Digueu-me demagog. Que la desaparició d'una anacrònica “Grande de España” que havia fet de la droperia la seva forma de vida, es converteixi en un fet de tan gran rellevància mediàtica fent dels defectes virtuts per passar-tels descaradament per la cara, mentre veus com les persones que han de demanar permís per a viure perquè depenen d'un sou, creen riquesa amb el seu treball i moren a causa d'aquest treball, són relegats a puntual notícia de quart de pàgina com a molt, demostra la misèria moral de la societat en què vivim.... I m'ha fet venir al cap, de sobte, una concreta realitat olesana colpidora i de la que no exculpo la part de responsabilitat que em pertoca.

¿Algú a Olesa de Montserrat recorda a Mustafà Ichioven i Mohamed El Emrani?. Ho dubto, jo tampoc els recordava i m'ha costat trobar referències d'ells, però són dues persones íntimament lligades a la cultura olesana. No han escrit cap “Passió” com en Joan Povill, ni són escultors com en Amadeu Paltor, ni teòrics tèxtil i musicòlegs com en Daniel Blanxart, ni arquebisbes com en Ramon Torrella, tampoc humanistes com en Cebrià Montserrat (o Cipriano quan exercia de censor eclesiàstic i atorgava el “Nihil obstat”), ni tenen cap carrer a Olesa al contrari que tots els que he anomenat.

Recordeu: Mustafà Ichioven i Mohamed El Emrani són els dos encofradors que el migdia del 22 de desembre de 1998 van perdre la vida en quedar sepultats per una esllavissada de terra mentre feien els fonaments de la nostra “Casa de Cultura”.

La “Casa de Cultura” s'inaugurà el 26 d'abril de 2003 i dues plaques recorden l'equip tècnic del projecte i l'alcalde del moment, però ni un record pel Mustafà Ichioven i el Mohamed El Emrani, ni un. Quina merda de societat que cal recordar-li l'obvietat que va deixar escrita Bertold Brecht a “Preguntes d'un treballador que llegeix".

“Qui va construir Tebes, la ciutat de les set portes?

Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?”.

MANIFEST PERSONAL SOBRE EL 9N, POTSER LLARG, AVORRIT I MAL ESCRIT, PERÒ NECESSARI I ALLIBERADOR PER A MI

¿Llibertat? ¿per a fer que?” va contestar Lenin al dirigent del PSOE Fernando de los Rios quan li va preguntar sobre el paper de la llibertat en la revolució. Aquesta resposta s'interpreta, interessadament, com un menyspreu del dirigent soviètic a la llibertat quan el que realment volia dir era que qui no té les mínimes condicions materials d'existència i depèn per a viure d'una voluntat aliena no pot ser lliure i, per tant, per a començar a parlar d'igual llibertat per a tothom primer s'ha d'aconseguir establir aquestes condicions materials que la possibilitin.

Ve a tomb aquesta introducció perquè semblant interpretació es dóna quan, a propòsit del procés pel dret a decidir i alguns reclamen, com a actitud patriòtica inqüestionable, la unitat del conjunt del sobiranisme, altres qüestionem “¿Unitat? ¿per a fer que?”. Després de tantes maniobres obstructives per part del govern del Reino de España, tantes “astutes” i infructuoses respostes del govern de la Generalitat que provoquen estires, arronses i canviants preses de posició dels partits compromesos amb el procés i dels auto(mal)anomenats representants de la societat civil, s'ha arribat a un punt en què sembla que la jornada del 9N només pugui girar entorn de la independència, és a dir del SI-SI, per a justificar una posterior “Llista de país” en unes eleccions “plebiscitaries” com a suposada sortida del “cul de sac” a on ens han ficat i a major gloria del Molt Honorable Artur Mas i/o de l'Il·lustre Oriol Junqueras en la seva lluita per veure qui exerceix de Napoleó. I a fe que en Rajoy els ajuda

Així doncs, en aquesta tessitura fem nosa qui pensem críticament i preguntem “¿Unitat per a fer que?”. ¿Seguidisme per a una declaració unilateral de independència? Perdoneu però s'ha dit del dret i del revés que el “procés participatiu” del 9N no tindrà les garanties mínimes per a un resultat veraç i creïble (ho ha dit si fa no fa el Molt Honorable Artur Mas). ¿Una “llista de país” que posi l'eix nacionalista per davant de l'eix social obviant, un programa mínim comú a on es vegin reflectides les plurals propostes del sobiranisme tan pel que fa a com articular el dret a decidir com el model de societat?. ¿Todo por la patria? ¡enrere Satanàs!.

Queda molt bé en aquests moments citar amb grandiloqüència la famosa frase de J. F. Kennedy "no et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta't què pots fer tu pel teu país", però mai s'havia utilitzat de forma tant tramposa com demagògica. Serè clar; tot és contingent i, com he deixat escrit a la banda dreta d'aquest bloc, podria ser zulu o apatxe, però sóc català, podia ser compte-duc o burges però la meva classe és l'obrera i resulta que aquesta darrera circumstancia és la que em marca les condicions materials d'existència, no la pàtria o la nació. Jo no estimo Catalunya, ni Olesa, ni Espanya, ni....afegiu-hi el que vulgueu. Es Catalunya, o...etc., etc., qui m'han de demostrar que m'estimen donant-me les condicions que em garanteixin el dret a una existència digna. I de tot això no se'n parla. No es parla ni discuteix seriosament de sanitat, ni d'ensenyament, ni de model econòmic i social, ni de seguretat social, ni dependència, ni de corrupció (a Catalunya)....perquè no convé a la dreta catalana que representa CiU massa lligada a les elits econòmiques i financeres que no coneixen de pàtries (¡si fins i tot el clan Pujol feia negocis a Madrid¡).

No ens enganyem, el benestar de les persones no es la prioritat de la independència sinó se'n parlaria i discutiria i, ben al contrari, aquest debat s'evita i se'ns diu “¡primer la independència, després ja veurem¡”. Els demòcrates, entesos com els ciutadans pobres i (suposadament) lliures, hauríem de saber que la lluita per la recuperació i ampliació dels drets de ciutadania, en definitiva per la llibertat, la igualtat i la fraternitat va molt més enllà dels estats, és una lluita de classes globalitzada que anem perdent perquè acceptem mansament tancar-nos dintre de les fronteres que ens imposen uns o altres.

Estic convençut que l'actual flamarada nacionalista de Catalunya esta íntimament lligada a la crisi econòmica, a la del sistema constitucional del 1978 i esta totalment justificada pels greuges de l'Estatut del 2006 barroerament retallat pel jacobinisme estèril del PP i del PSOE. Per tant, mentre no hi hagi i es busquin noves correlacions de forces a l'estat espanyol i a Catalunya que millorin la qualitat de la precària democràcia política i social, mentre no es trenqui la fraudulenta hegemonia del PP-PSOE, és picar sobre ferro parlar de drets nacionals i autodeterminació i quan es doni aquest trencament potser trobarem interlocutors que no ens esperàvem per parlar serenament de la relació Espanya-Catalunya i llavors, amb tota la nostra irrenunciable sobirania, potser decidirem mantenir lligams amb la resta de pobles de la península ibèrica. Això ho van viure amb sort diversa Macià i Companys.

¿I que faré el dia 9 de novembre?. Doncs a desgrat i amb disgust, entraré en el joc del "procés participatiu" arrossegat pel tacticisme de CiU i ERC perquè vull desobeir amb ganes el govern del Reino de España, però la meva papereta estarà en blanc perquè tampoc vull ser el babau util que justifiqui unes eleccions plebiscitàries tramposes i parcials. El referèndum decisori i vinculant per l'autodeterminació de Catalunya encara esta per fer i tard o d'hora els ciutadans de Catalunya el farem i decidirem sobre tot. Amen

Escolteu Francesc Macià i que ningú manipuli les seves exactes paraules 

           

PETE SEEGER CANTA "GUANTANAMERA" DES DEL BAR LLOPART DE SANTS (15-2-1971)

Pete Seeger al Bar Llopart

El cantant folk, mort el 27 de gener de 2014, va actuar per primera vegada a Barcelona el 15 de febrer de 1971 en un concert clandestí en un bar de Sants. El dia abans havien prohibit la seva actuació a la ciutat, i Jordi Llopart, que havia de presentar el recital, li va oferir cantar l'endemà al matí a la taverna de la seva família. Feu clic aquí i podreu coneixer la rocambolesca història en tots els seu detalls i al vídeo escolteu la versió de "Guantanamera" que Pete va cantar aquell día i que Llopart va gravar en una cinta "cassette".

¡M'HAS BEN PLANTAT LA BLEDA AL CLATELL, ARTUR!

Joan Amades 

¿Us recordeu del catedràtic Quim Brugues?. Quan va dimitir del seu càrrec a la Comissió de Control del 9N, els segadors tot esmolant l'eina el van deixar com un drap brut: que si botifler, que si traïdor, que si derrotista...tot plegat perquè l'home va pensar que el procés cap a la consulta  i de rebot la mateixa consulta tenia greus carències de garanties democràtiques. Ningú es va mullar gaire per ell, ni els meus.

I, ves per on, ara el Molt Honorable Artur Mas, el venedor de les virtuts de la consulta del 9N, legal, legitima, democràtica, homologable internacionalment gracies a la catalana Llei de consultes no refrendaries ara suspesa pel Tribunal Constitucional del Reino de España, i en defensa de la qual es tenia que transmutar en un nou Lluís Companys (el del 8-10-1934 que el martiri es una altra cosa, no fotem), ara s'arronsa i com Guerrita quan va veure el toro diu “lo que no puede ser no puede ser y además es imposible”poerquè resulta que, al cap i a la fi, “ningú creia que aquesta fos la consulta definitiva, els que no hi estaven d'acord no hi haurien participat” com aquella guineu que no podia arribar al carroll de raïm i ho va deixar córrer perquè estava verd. ¡Quin caragruixuda!

Ah, però el President és tossut i perseverant i rient-se d'en Rajoy abandona Companys i s'ha transmutat en el flautista de Amelin capaç d'arrossegar a tota mena de incrèduls, tebis, unionistes, federalistes i migpensionistes porucs a participar en la gran fira de la democràcia: una festa participativa que s'allargarà quinze dies, amb tota mena de paradetes a on ens apuntarem i podrem deixar el nostre vot a voluntaris de l'ANC que, sense cap mena de dubte, el gestionaran amb tota imparcialitat, fins i tot amb una mica de sort podrem votar dues o tres vegades. Evidentment, la UE i l'ONU meravellats de la nostra creativitat. ¡Quina ensarronada! .

Tot va començar quan aquell llunyà 2012 el Molt Honorable Artur Mas, aprofitant demagògicament l'èxit popular de la manifestació de l'11 de setembre (“Catalunya, nou estat d'Europa” era la consigna) va voler fer el seu 18 brumari particular i, com Napoleó el 1799, convertir-se en primer cònsol amb poder absolut, però ¡ai las! es va fotre la patacada i per no caure es va haver d'agafar de bracet (del braç dret) de l'Il·lustre i equidistant Oriol Junqueras que volia fer de Joseph Sieyès. Com diuen en castellà “de aquellos polvos estos lodos” i mentrestant, que al capdavall era el que interessava, l'Honorable Boi Ruiz va privatitzant la sanitat, la Honorable Irene Rigau va subvencionant les escoles concertades, l'Honorable Andreu Mas-Colell va retallant i privatitzant amb una deixadesa fiscal esfereïdora.....i la corrupció? molt bé “ad maiorem Dei gloriam”, gràcies”. Cal que tot estigui ben lligat el dia en què joiosament assolim la plenitud nacional ja sigui amb Mas o amb Junqueras, que això tant els hi fot a les famoses quatre-centes famílies catalanes que tallen el bacallà al Liceu i a l'Eqüestre o a Al Capone. Jo fins aquí he arribat, bona nit i tapat. ¡Quina merda!

RECORDANT PETE SEEGER (IX). BANDA SONORA DEL MES D'OCTUBRE. "Fighting a Losing Battle"

Fidel a la promesa feta: novena entrada recordant a Seeger.

Pete Seeger va ser un dels grans recopiladors i divulgadors de la música popular de Nord-amèrica, ja fos d'arrels blanques o negres, i ho va fer de diverses formes: per la radio, per la televisió i festivals com el de Newport.

El programa televisiu “Rainbow Quest” n'és un exemple. Invitava a prendre café a artistes convidats i plegats cantaven. El que us ofereixo per escoltar és un tros del programa dedicat als “bluesmens” Sonny Terry (armónica)  i Brownie McGhee (guitarra) cantant  "Fighting a Losing Battle". En  Pete amb el banjo, es clar. L'any? ves tu a saber, però cap a la sisena dècada del segle XX.

                          

i dos vídeos més a on veiem que s'hi feia a Newport el 1961.

                          

       

RECORDANT PETE SEEGER (VIII). BANDA SONORA DEL MES DE SETEMBRE. "Andorra"

Malvina Reynolds i Pete Seeger

Potser si no hagués sigut per Malvina Reynolds el bo de Pete Seeger no hauria conegut Andorra. El cas és que la Malvina el 1961 es va assabentar pel New York Times que a Europa i en concret al Pirineu existia un petit estat independent que tenia un pressupost militar de 4'90$ anuals. A bodes em convides va pensar la Malvina i no li va costar gens fer una cançó de marcat caràcter antibel·licista.

 

Ella no la va enregistrar mai la cançó però si el seu amic Pete Seeger el 1962 que a mes hi va afegir una estrofa convidant a l'aleshores secretari de Defensa nord-americà Robert McNamara a seguir l'exemple d'Andorra.

 

Que  compondria avui en dia Malvina Reynolds  sobre Andorra quan ni tan sols els hi fan falta els 4'90$ per guardar els diners del Sr. Jordi Pujol i família?.