BANDA SONORA DEL MES DE MARÇ´. "Zorba, el grec". Theodorakis-Proviàs.

“Alexis Zorbàs” era el títol de la traducció catalana, feta per Jaume Berenguer i Amenós el 1965 (Editorial Vergara), de la novel·la de Nikos Kazantzakis Βίος και πολιτεία του Αλέξη Ζορμπά . Un any abans, Michael Cacoyannis havia filmat una pel·lícula de la qual ha fet fortuna la seqüència final amb el sirtaki que ballen Alexis i Basile, musicat per Mikis Theodorakis (encara que hi ha polèmica sobre l'autoria) i coreografiat per Giorgios Proviàs i que el poso com a banda sonora del mes de març.

¿Per què? Doncs perquè a “Alexis Zorbas” es reflecteix les misèries dels pobles mediterranis, però també les virtuts que la hipòcrita moral calvinista de les classes dominants europees ens vol prendre.

Grècia, bressol de l'epicureisme que ens ensenya a buscar la felicitat i l'amistat rebutjant el dolor, el temor i el malbaratament; de l'hedonisme que identifica el bé amb el plaer i de l'estoïcisme que vol conviure amb la natura i la raó, s'enfronta, de moment sola, a unes institucions sense legitimació democràtica que, parlant en nom d'Europa la volen convertir en un ramat de pobles tristos, aplicant la filosofia burgesa del polític reaccionari francès Thiers que el 1849 deia “Vull que la influència del clero sigui totpoderosa: hi compto per propagar aquella bona filosofia que ensenya a l'home que és aquí a baix per patir, i no pas aquella altra filosofia que diu a l'home: “Gaudeix””.

No podem abandonar Grècia, ens hi va una vida feliç.

CiU D'OLESA DE MONTSERRAT: DEL “SI-SI” DEL 9-N, AL “FOTEU EL QUE US ROTI” DEL 22-F.

Quan algú ha viscut un acte tan transcendental i extasiant com la grandiosa comunió al voltant del “SI-SI” del dia 9 de novembre passat, és comprensible que qualsevol altra consulta o procés participatiu sembli una fotesa, una nimietat inútil i redundant. Quan has decidit que vols la independència de la pàtria oprimida ja no queda res més a decidir i tot arribarà, amb escreix, el dia en què s'aconsegueixi la plenitud nacional.

Només des d'aquest punt de vista puc entendre la renúncia de Convergència i Unió a “fomentar la participació” (cliqueu aquí) a la “Consulta popular sobre planejament urbanístic a Olesa de Montserrat” convocada pel dia 22 de febrer, malgrat que van recolzar-la al ple municipal del 31-1-2014 (cliqueu una altra vegada). No es pot fer perdre el temps a la ciutadania i córrer el risc de divisions familiars i socials amb preguntes tan vulgars i imprescindibles com:

“1. Els terrenys del camp de futbol d'Olesa de Montserrat tenen una qualificació urbanística que permet construir-hi habitatges.

Voleu que es preservin aquests terrenys per a ús exclusiu d'equipaments?

2. El Pla General d'Ordenació Urbana d'Olesa de Montserrat vigent preserva el pla de Can Llimona, zona delimitada per la riera de Can Carreras a la dreta i per les Planes a l'esquerra, amb la qualificació d'agrícola.

Voleu que en el futur el planejament urbanístic municipal mantingui aquesta qualificació d'agrícola del pla de Can Llimona?”.

Després del gran acte de fe del 9N ¿algú creu que això són preocupacions del dia a dia de les persones d'Olesa?. ¡Quin equip de govern municipal tenim a l'ajuntament, de mirada curta i vol gallinaci!, ¡quina amplitud de mires i orgull es veu a la noble actitud de CiU!. S'ha posat al descobert la connivència traïdora del govern del PP de Madrid i el Bloc Olesà per aigualir el procés nacional a canvi d'acostar al màxim la data de la consulta urbanística amb la de les eleccions municipals. ¿No ho veieu? Electoralisme barat d'estar per casa; fixeu-vos si no ¿quina explicació té que havent-se demanat la consulta urbanística el 31-1-2014 el govern central no l'hagi autoritzat fins al 7-1-2015?. ¡Ah! Si no fos per la perspicàcia de CiU, cada dia ens plantarien una bleda al clatell.

A veure si les males llengües, que vomiten la seva rancúnia per les cantonades, deixen de fer demagògia: El Pla de Can Llimona actualment ja esta protegit com a zona agrícola i ho estarà en el futur, que ho sàpiguen. Plantejar la consulta és marejar la perdiu i, sobretot, és un greuge al poble olesà posant en dubte la nostra honradesa col-lectiva en introduir el dubte de què dins de la nostra exemplar comunitat hi pugui haver especuladors interessats a obtenir guanys a costa del patrimoni comú sigui urbà o natural i això és ¡impensable! ¡inadmissible!.

¿Que dieu?. ¡que l'avantprojecte del POUM de desembre de 2010 preveia la possibilitat de crear zones residencials al Pla de can Llimona¡ ¡que es preveia connectar la B-120 i la C-55 travessant el Pla de can Llimona¡ ¡que van haver-hi persones que van començar a moure fils preveient guanys amb la requalificació dels terrenys agrícoles a urbanitzable!.¡Va,home, va! xafarderies de safareig.

PROPOSTES AL PROGRAMA MUNICIPAL DEL BLOC OLESÀ QUE POSO A DISCUSSIÓ

A la “Jornada de preparació Municipals 2015” del Bloc Olesà celebrada el 24 de gener vaig participar en la Comissió de serveis a les persones A (també hi havia la B) a on vaig proposar tres coses:

1) La necessitat de construir un segon Centre d'Atenció Primaria (CAP). No em crec que l'actual CAP estigui previst per a donar servei a 30.000 persones. L'estructura urbanística d'Olesa te unes característiques que fa que a molts ciutadans els hi quedi lluny del seu domicili l'atenció sanitària. Cal preveure també la més que probable realització del ARE (Àrea residencial estratègica).

2) Retornar la gestió dels CAP's presents i futurs a l'Institut Català de la Salut (ICS). Actualment la Mútua de Terrassa gestiona l'únic CAP existent a Olesa i no s'ha demostrat que la gestió privada sigui més eficient que la pública. Sovintegen les derivacions de serveis sanitaris a Terrassa, per motius obvis, en detriment de l'atenció de proximitat i els serveis informàtics d'informació sanitària (historials clínics i tractaments) no estan connectats amb els del Servei Català de la Salut.

3) Declarar Olesa de Montserrat municipi compromès amb la difusió i el coneixement de la Renda Bàsica de Ciutadania (no confondre amb renda garantida). Cal donar a conèixer la Renda Bàsica de Ciutadania com a dret de ciutadania incondicional que permeti eradicar la pobresa i possibilitar la llibertat dels ciutadans pel seu dret a decidir i negociar les pròpies condicions materials de vida. L'ajuntament hauria de recolzar i difondre aquesta proposta per tal d'avançar en la seva concreció col·laborant amb l'associació “Xarxa Renda Bàsica”.

Les dues primeres propostes evidentment s'haurien de negociar amb la Generalitat de Catalunya amb tot el que això comporta mentre la tercera és de competència exclusivament municipal.

La meva participació en la Comissió de serveis a les persones A, em va impedir fer propostes lligades a altres comissions de treball que exposo tot seguit:

-Comissió d'urbanisme/planejament/via publica/medi ambient/patrimoni municipal.

1) Negociar amb la Generalitat la construcció (i posada en servei, evidentment) d'una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat que doni servei al barri de Sant Bernat i rodalia i la seva corresponent zona d'aparcament dissuasori. Penso que és més important aquesta estació que l'estació intermodal de la nova línia de ferrocarril orbital donada la proximitat amb l'estació intermodal de Martorell Central. La zona d'aparcament disuassori faria disminuir el transit de vehicles entre Sant Bernat i l'estació actual.

2) Dignificar l'espai del cementiri municipal vell per tranformar.lo en un parc ciutadà que, sense perdre la seva memòria i significat, sigui utilitzat pels ciutadans com a zona de passeig tranquil i relaxant (en aquest cas s'haurien de mantenir els elements arquitectònics funeraris de relleu i evitar zones de joc infantils).

3)Manteniment i adequació de la zona d'aparcament annexa al cementiri vell harmonitzant-la amb el seu nou ús urbà.

-Comissió de serveis a les persones B (educació, cultura, joventut, esports, participació ciutadana)

1) Potenciar i concretar el projecte de l'Escorxador com a centre sociocultural polivalent per a donar serveis culturals i cívics als barris de la zona.

2) Redactar i potenciar un projecte cultural y social entorn de l'antiga escola Sant Bernat com a eix vertebrador del barri.

3) Garantir en l'esfera pública de l'àmbit local un Ajuntament laic fonamentat en els drets humans, el valor de la pluralitat, la tolerància i el respecte per a totes i cadascuna de les opcions filosòfiques personals de creença o raó. L'Ajuntament no participarà de forma oficial a cap acte religiós o que tingui connotacions religioses.

4) Recuperació de la memòria històrica i democràtica. Replantejament del concepte del “Memorial 158” i transformar-lo en un memorial als defensors de les llibertats de Catalunya i la Democràcia, per tal que quedin incloses les víctimes olesanes del franquisme i el nazi-feixisme.

5) Compromís de què es dediquin a les víctima olesanes del franquisme i el nazi-feixisme els noms de carrers nous o canvis de noms que es produeixin a la nostra vila.

Tot això ho he trobat a faltar als documents  que s'han facilitat i ho poso a discussió i votació, si escau, per a les segones jornades participatives del dia 21 de març.

LA “UNIÓ LLIURE DE TREBALLADORS” (ULT) I EL VUITÈ MANAMENT DE LA LLEI DE DÉU

(Aquesta entrada ha estat rectificada el 6-3-2015 a requeriment de la Unió Lliure de Treballadors (ULT) que ha considerat injuriós el seu contingut original. Només es fa esment a aquest fet als efectes merament històrics -aneu a http://mobiols.blogspot.com.es/2015/03/rectificar-es-de-savis-i-jo-ara-dic-el.html-)

 
 



Convé aclarir la nota informativa (de pagament m'imagino) que la “Unió Lliure de Treballadors” (ULT) ha inserit a la pagina 9 del periòdic “La bústia del Baix Llobregat Nord” a la seva edició del mes de Gener del 2015, perquè hi ha una mentida que atempta de forma greu al vuitè manament de la Llei de Déu.

No es tracta de discutir aquí si és mentida o no l'autoqualificació que aquest sindicat fa d'ell mateix quan es declara Obrer, Independent, de Proximitat i Transparent, trets que se li han de suposar a tot sindicat sigui confederal o no, ara bé, que acrediti l'acompliment d'aquests principis son figues d'un altre paner que depèn de la pràctica sindical diària. El que denuncio del escrit propagandístic a “La bústia” és una mentida evident i notòria, de pecat mortal per anar a l'infern, que la ULT ens deixa anar com si res. Vegem-la

La ULT l'ha dita molt grossa quan sense vergonya de cap mena afirma que ells van agrupar i agrupen “....treballadores i treballadors que no estaven d’acord amb l’evident politització de les altres formacions sindicals. És a dir, qui era afiliat a un sindicat, havia de ser també afiliat a un determinat partit polític. ULT va considerar - i considera - que no s’ha d’estar lligat a cap partit polític que imposi les seves condicions i ideologia a un sindicat, com continua passant avui dia.”.

Aquest recurs desqualificador, més vell que anar a peu, es dirigia de forma recurrent cap a les dues centrals sindicals més representatives, les CC.OO i la U.G.T., però avui en dia ningú amb dos dits de front (encara que com va dir el torero “El Gallo” “Hay gente pa tó”) es creu la vella falòrnia del sindicat com a corretja de transmissió d'un partit i fins i tot als menors de quaranta anys els sona a xinès sigui mandarí sigui cantonès. És cert que històricament els militants del PSOE s'havien d'afiliar a la UGT i que majoritàriament els del PCE i PSUC optaven per CC.OO, però mai al contrari com, barroerament, afirma la ULT, ¡mai!, fins i tot dono fe de què els militants del PSUC, mig de broma, dèiem que era la pràctica sindical de CC.OO la que condicionava les polìtiques del partit. Prova del nou: ¿es va trencar CC.OO quan, malauradament, ho va fer el PSUC el 1982? ¿algú es pot imaginar com seria el panorama polític del Reino de España si Izquierda Unida i Iniciativa per Catalunya sumessin a la seva afiliació el milió i escaig actuals de CC.OO.?, tinguem en compte que el PP amb molt d'optimisme afirma tenir-ne 800.000. Com que descarto radicalment que la direcció de la ULT tingui poques llums, només puc considerar la ignorància o la manca total d'escrúpols per a utilitzar la infàmia com forma d'engany per a explicar i entendre aquest disbarat.
 

Intentaré ser comprensiu. Segurament la joventut de l'actual equip directiu refundador del que al seu inici era la “Unión Libre de Trabajadores” (ULT) els fa parlar (o millor, escriure) de forma tan lleugera. ¿Que en saben dels inicis de la ULT? ¿per què es va fundar un sindicat limitat territorialment a Martorell, Abrera, Olesa i Esparreguera?, Al seu escrit de “La bústia”només ens diuen que són “un sindicat que neix al Baix Llobregat l’any 1977 com a sindicat obrer independent a l’inici de la democràcia, amb l’entrada en vigor de la “Ley Orgánica de Libertad Sindical”. Potser m'equivoqui, però, del meu coneixement, els principals i més destacats promotors, fundadors, padrins i/o coadjuvants de la ULT han mort i no hi ha fonts orals i/o escrites conegudes que puguin donar llum, però la historia ens permet intuir coses. Si mes no, es plantegen dues incògnites:

1. És de sobres conegut que després de la mort del dictador Franco, fruit de la lluita obrera es va enfonsar l'anomenat "sindicat vertical" (oficialment “Organización Sindical Española”) i en un intent de frenar el creixement de les Comissions Obreres, al redós de les restes d'aquest sindicalisme oficial i del poder que encara tenia es van crear una serie de petits sindicats en un intent de dividir un moviment obrer amb fort esperit unitari. Així van neixer la CSO, ASO, CDT, CTI, CTC, CONS, (1)...¿ i potser la ULT?. ¿Que ens haguessin explicat de tot plegat en Josep Cano, en Jaume Camats, l'advocat Garrigó...?.

 

2. Sobre la independència de la ULT. El 22 d'abril de 1978 la ULT va ingressar a USO (Unió Sindical Obrera) amb altres petits sindicats corporatius i territorials, justament en un moment en què començaven a córrer rumors sobre la bona sintonia entre la USO i Convergència Democràtica de Catalunya (2). ¿Que ens haguessin explicat de tot plegat en Josep Cano, en Jaume Camats...?.

 

Ara que la ULT ha abandonat USO i torna a ser “independent” i “pròxima”, podríem afegir una tercera incògnita: ¿per quins interessos la ULT en aquests moments de crisi econòmica i de necessitat d'unió de la classe obrera enfront de les agressions del neoliberalisme ha decidit ser cap de ratolí i no cua de lleó?. I això els qui ho poden respondre són ben vius encara.

(1) “El sindicalismo de clase en España (1939-1977). AA.VV. Ediciones Peninsula. 1978. p.p. 261-263.

(2) ”Convergència Democràtica de Catalunya i el món sindical (1974-1990)”. José Manuel Rúa Fernández (tesi doctoral). Universitat de Barcelona, Facultat de Geografia i Historia, 2006. p. 45.

BANDA SONORA DEL MES DE FEBRER. "A la Molina no voy mas". Canta Arturo "Zambo" Cavero

“A la Molina no voy mas” és  un panalivio (dansa tradicional afroperuana)  que vaig conèixer fa molts anys (¿potser el 1974?) quan el grup xilè “Quilapayun” va actuar al “Palau d'Esports” de Barcelona . El recordo ple de gom a gom i que la policia, els “grisos”, van aparèixer a la part alta de les graderies envoltant-la, sense que afortunadament passes res mes.

El que mes m'ha impressionat sempre de la cançó es que els trenta fills de la comay Tomasa y el compay Pascual “fueron esclavos sin su voluntá por temor que'l amo los fuera a asotá”.

Aquesta una versió molt autentica de Arturo “Zambo” Cavero  extreta d'un antic programa de la televisió del Perú.
 

GIHADISTES, MARAS I HOOLIGANS. RESPOSTA AL SR. JAUME MONNÉ

Per força a la tertúlia política de Ràdio Olesa del dijous dia 8 de gener s'havia de parlar de l'execrable atac terrorista contra la revista satírica francesa “Charlie Hebdo” amb tot el seu resultat de mort i dolor. Tots els tertulians vàrem coincidir en el que d'atac a la llibertat en general i d'expressió en particular tenia l'atemptat i de la necessitat de preservar els valors republicans (o cívics, si voleu) de la mateixa llibertat, la igualtat i la fraternitat (o solidaritat, si voleu) en perill tant per l'actuació del terrorisme, com per part d'aquells que en nom d'una suposada seguretat aprofiten el seu poder per devaluar-los, i/o, fins i tot (afegeixo jo), fomentant de sota mà el terrorisme de manera “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” usant, fora de context però amb ple sentit, el conegut paràgraf de la Instrucción secreta" que el fiscal del Consejo de Castilla transmeté als corregidors del Principat de Catalunya el 29 de gener de 1716.

Com sempre passa a les tertúlies d'aquesta mena la manca de temps i el tractament d'altres temes deixen serrells i discrepàncies sense aclarir que necessiten cordials respostes. Deixaré de banda discutir l'única proposta del tertulià Sr. Ramírez Carpintero del Partit Popular, basada en la pura i simple resposta repressiva i policial sense entrar en més consideracions per tant obvia en l' immediat com inútil en el mig i llarg termini si no tenim en compte la realitat a on estem immersos.

Personalment, entre altres coses, vaig sostenir que si en la nostra societat “occidental preglobalitzada” la llibertat havia funcionat més o menys bé (no cal aprofundir en aquest moment) havien fracassat la igualtat i la fraternitat a l'haver quedat fora del circuit d'integració social que representava el treball, l'educació laica i pública, la sanitat universal, etc.. una multitud de joves que han abocat les seves frustracions en una complexa teranyina de grups pseudosolidaris basats en la identitat “cultural”i/o “religiosa” en un context de debilitat de les classes populars, conseqüència de l'ofensiva neoliberal iniciada a la setena dècada del segle XX pels interessos del capitalisme depredador i la seva lluita pels mercats mundials i que ens ha portat a aquesta perillosa situació que, si no hi posem remei, ja podem riure'ns de la pel-lícula “Mad Max”.

Va discrepar d'aquest fracás de la igualtat i la fraternitat el regidor, actualment no adscrit a cap grup, Sr. Jaume Monné que va considerar que aquest fenomen grupal pseudosolidari apareixia només a la comunitat musulmana, ja que en altres col-lectius d'immigrants no apreciava la seva existència.

Personalment entenc que el Sr. Monné esta equivocat perquè, a part de ser perillós per a la convivència i injustificat estigmatitzar col-lectius, el fenomen grupal pseudosolidari nascut de la injusta situació socio-econòmica és totalment transversal i no afecta només als immigrants, ¿cal recordar els problemes de convivència que ha portat la existència de les “maras”, els “ñetas”, els “latin king” de predomini llatinoamericà? ¿que hem de dir dels nostres “hooligans” futbolers, “Boixos Nois”, “Ultra Sur”, “Frente Atlético” de recent i criminal record?.

Aquesta “identitat” cultural, religiosa o esportiva amaga la frustració i l'odi a allò establert d'una generació perduda, sense expectatives, desclassada, una part minoritària de la qual opta pel terrorisme, la violència o el crim com a resposta i per aquesta minoria és evident que es necessiten actuacions policials, però el problema de debò apareix quan el terrorisme, la violència o els crims d'aquestes minories és vist amb simpatia i complicitat per la majoria a l'estil del què va passar en determinat moment a Euskadi amb ETA ¿o tenim memòria fluixa?.

I és ara i aquí, mes enllà de les mesures policials indiscriminades purament repressives que reclama el Sr. Ramírez Carpintero del PP olesà (i no només olesà), quan la societat s'ha de mobilitzar per a reclamar polítiques socials i econòmiques que vagin més enllà de conjuntures per a recuperar i ampliar drets perduts fent indivisible la triada republicana (o cívica) de llibertat, igualtat i fraternitat (o solidaritat), deixant així sense arguments als profetes del caos.

SYRIZA, ICV-EUiA, TANTO MONTA MONTA TANTO

Encara tinc el costum de comprar cada dia el diari (jo l'anomeno així); “El Periodico” (en català, si) i abans “El Pais” i molt, però molt abans, “Mundo Diario” (¡snif!). Entre “El País” i “El Periodico” va haver-hi un feliç interregne amb “Público”(¡snif!). Si s'ha acabat “El Periodico” només compro “La Vanguardia” perquè és el més gros, té molt de paper i va bé quan fregues el terra. Ja sé que Internet ara ofereix una àmplia oferta d'informació i persuasió, però si no tinc paper entre les mans al mati m'agafa el “mono”; també sé que tots plegats me la volen fotre i he optat per a què me la foti “El Periodico”.

Fixeu-vos. Dilluns 5 de Gener, pagina 15 (en un quadret ben petit): “ICV TAMBÉ ATRAU SYRIZA”. El que és un encontre, organitzat per Iniciativa per Catalunya (ICV) i Izquierda Unida (IU) pel 24 de Gener a Barcelona, entre grups polítics d'esquerra alternativa d'Espanya, Portugal, Itàlia, França i Grècia (SYRIZA en concret) i altres que formen part dels grups parlamentaris europeus Esquerra Unitària Europea i Verds Europeus, previst abans de la convocatòria electoral grega, per “El Periodico” no és res més que un simple “tour de forçe” entre “Podem-Podemos” i ICV per veure qui la te més llarga en el suport a SYRIZA de cara a obtenir uns suposats rèdits electorals del possible triomf de la força d'esquerres grega. Justament l'avançament dels comicis grecs impediran la prevista presència d'Alexis Tsipras. ¡Hem fet, doncs, un pa com unes hòsties, redéu!.

No, no l'hem fet. Si jo ja ho entenc, s'ha d'informar, ¡faltaria mes!, però cal treure transcendència a tan important cimera de diables rojos europeus. És perillosa la coordinació de les esquerres radicals i critiques (amb arrels i criteri) europees i que comencin a plantejar alternatives a l'austericidi, al neoliberalisme, a les trampes i estafes de la crisi econòmica que tant dolor i sofriment estan provocant a les classes populars. És perillós pel sistema un front de forces socials i polítiques d'esquerres que retorni la li-lussiò per conquerir els cels per assalt com va dir el vell Karl.

Mireu, a ICV no ens cal fer el paperina, som amics de SYRIZA de fa anys. De fet les relacions s'inicien abans, amb Synapismos (coalició electoral dels dos partits comunistes grecs i la SY de SYRIZA), de tal manera que Alexis Tsipras va participar en la campanya electoral al Parlament de Catalunya el 2012 recolzant a ICV-EUiA.  A ICV haurem fet coses mal fetes perquè potser no en sabem més, però mai electoralisme barat,

 ¡Aneu a pastar fang, home!. Si és que quan uns hi van nosaltres ja fa temps que hi som.

BANDA SONORA DEL MES DE GENER. "El per capita". Canta Carlos Puebla y Los tradicionales.



Carlos Puebla y Los tradicionales

Ens ensenya la Viquipèdia que la “renda per cápita” és la relació que hi ha entre el PIB (producte interior brut) i la quantitat d'habitants d'un país. És a dir, dividim el PIB del Reino de España entre el total dels actuals súbdits de Felipe VI i surten uns números que permeten dir al Mariano que comencem a anar d'allò més bé.

Sembla que al tercer trimestre de l'any que s'ha acabat aquesta renda va ser de 5.600€ o, el que és el mateix 1.866'66€/mes, i com que a casa som quatre ens representa que toquen 7.466'66€/mes o 89.600€/any que fins i tot podrien ser 104.533'24 si comptem dues pagues extres, però no cal.

Tot plegat no m'acaba de quadrar i em sembla que és per allò de les estadístiques que diu que si el Rodrigo Rato (per a dir algú), ha anat al “Celler de Can Roca” (també per a dir un lloc a l'abast de tothom) quatre vegades, representa que jo m'he cruspit dos plats de “Cloïsses amb xarrup d'aranja i Campari” (posem per cas) i el Rodrigo altres dos, però no, resulta que no, si mes no jo no ho recordo.

El cantant cubà Carlos Puebla ja se'n va adonar fa anys de la trampa i la va explicar a la guaracha “El per capita”. Escolteu-la si voleu com a primera banda sonora del 2015 (per cert 40e. aniversari de la mort del dictador Franco que no del franquisme).
 

¡¡PABLO, DEJA EN PAZ A MANOLO VÀZQUEZ MONTALBÀN!!

Pablo, posiblemente no leerás este escrito y ni siquiera tendrás conocimiento de su existencia. No importa.
 

El domingo día 21 en Barcelona te atreviste, desvergonzado, a usar el nombre de Manuel Vázquez Montalbán en vano. Feo, muy feo. Te digo: Manuel Vàzquez Montalbàn (Manolo para sus camaradas) murió hace catorce años y me parece indecente y ruin que lo menciones en un mitin como lo hiciste, solo para llevar el agua a tu molino. ¿Que tipo de ética te permite faltar al respeto a su memoria afirmando que “seguramente estaría con Podemos”?. Estas actuando tan frívola y demagogicamente como la “casta” que tanto desprecias.

Puedo entender el adanismo de Podemos como forma de incidir en las personas que jamas se han preocupado por la política y que la estafa de la crisis económica ha llevado a la indignación y al paroxismo y a confiar en una radicalidad sin raíz. Pero también sabes que hay otras personas provenientes de un anterior y primigenio “planeta de los simios”(como diría Manolo) que nos quedamos “sin imaginarios fundamentales de una cultura que no hace mucho tiempo llamábamos progresista...y se nos obliga a expiar las quimeras utópicas...resignados y culpabilizados” (también Manolo), que luchábamos (y seguimos) organizadamente por la democracia, por mejorar nuestras propias condiciones de vida y trabajo, y sin contrapartidas y de rebote la de las que no querían mojarse el culo. Luchas que nos llevaron primero al ostracismo o a la cárcel, después a las minorías de los parlamentos, a las instituciones, a los ayuntamientos, al sindicalismo de forma desinteresada incluso con sacrificio, lo sabes, pero tu interés particular nos sitúa en la “casta”, salvo algunos que, por la causa que sea, han abandonado la barquita. En fin, para unos adanismo y para esos que abandonaron la barquita, que tienen nostalgia y memoria, te atreves, envalentonado como estas, a apropiarte de los referentes culturales de la izquierda que realmente ha existido (y existe a trancas y barrancas, cierto) en el Reino de España y darte pedigrí.

Pablo, deja en paz a Manolo Vázquez Montalbán. Ni él, ni Paco Candel, ni García-Nieto, ni Marcelino Camacho,... ni tantísimos otros, pertenecen a nadie y su patrimonio cultural, hasta donde llegò, es de toda la izquierda crítica y radical y a ti, de momento, este izquierdismo solo se te supone, como en la “mili”.

Mira Pablo, lo único cierto es que Manolo Vázquez Montalbán murió siendo de Iniciativa per Catalunya proviniendo, sin solución de continuidad, del PSUC y no es menos cierto que, profeticamente diría yo, nos dejo escrito en 1995 en su ensayo “Panfleto desde el planeta de los simios” en el capítulo “Los dioses se han marchado, nos queda la televisión” lo siguiente (lee atentamente): “El abecé del descodificador de cualquier medio de comunicación es saber quien es el propietario de este medio y que espera conseguir del control de la conciencia del receptor........desacreditados los príncipes de la política construidos por la ratio burguesa, ¿por qué no confiar en las sombras de los príncipes mediáticos que le llegan a su madriguera-caverna informatizada? ¿Por qué no...buscar un príncipe desesperadamente aunque sea un Príncipe telécrata y de consistencia hertziana?.

 

Joder Pablo lo que escribió el bueno de Manolo en 1995.

 

BENVOLGUTS ARÉVALO, BONASTRE I MARTÍNEZ, DIRIA QUE EL VELL MARX “NO ESTABA MUERTO QUE ESTABA DE PARRANDA”.

M'ho van dir així, com raja: “t'has de modernitzar” i “estàs al segle passat” (i em fa l'efecte que els meus interlocutors volien dir al segle XIX i no pas al XX). Tot plegat perquè a la tertúlia política d'Olesa Ràdio del dimecres passat, on hi foto el nas en nom d'Iniciativa per Catalunya Verds, imprudent de mi, em vaig declarar marxista (referint-me a Karl Marx no a Groucho) tot barrejant procés independentista i qüestió social (ves quines ganes de complicar les coses, oi). Aquestes opinions dels meus amables i cordials contertulians (no són floretes sinó convicció sincera) Josep Arévalo, Toni Bonastre i Jordi Martínez mereixen una resposta tan amable i cordial com ells i que la limitació de temps de la tertúlia va impedir. Som-hi.

Avui en dia, quan algú té la gosadia de defensar el marxisme és recorrent desqualificar-lo apel·lant a què és una ideologia desfasada, passada de moda i aprofitant l'avinentesa surt pel mig, la “desaparició” de la classe obrera, el fracàs de la Unió Soviètica, les set plagues d'Egipte, etc. etc... ja s'ho faran amb l'ús de les paraules, però d'entrada jo, i em sembla que no només jo, considero el marxisme un mètode d'anàlisi critic de la societat i no una ideologia. Dit això, seria presumptuós per part meva donar-me-les de coneixedor profund de les teories marxistes i les seves revisions hagudes i per haver, però, modestament, penso que hi ha uns principis i/o conceptes, bàsics, senzills i entenedors per al meu limitat magí que són com axiomes que el vell Karl ens va posar davant els ulls i demostren que el venerable barbut de Treveris “¡no estaba muerto que estaba de parranda, lere, lere!” com l'amic del malaguanyat Peret. ¿Em permeteu exemples?.

“La història de tota la Societat fins ara és la història de la lluita de classes....., en una paraula opressors i oprimits han estat en un antagonisme constant, han sostingut una lluita ininterrompuda, adés dissimulada, adés franca,...”. (Manifest del Partit Comunista,1847).

“...l'humà que no posseeix cap altra propietat que la seva força de treball, en totes societats i condicions culturals, haurà d'ésser l'esclau d'altres homes, que s'han fet els propietaris de les condicions materials del treball. Tan sols pot treballar amb llur permís, per tant tan sols viure amb llur permís.”. (Crítica del Programa de Gotha,1875).

“El conjunt de relacions de producció constitueix l'estructura econòmica de la societat, la base concreta sobre la qual s'aixeca una superestructura jurídica i política...El model de producció de la vida material condiciona el procés de vida social política i intel·lectual en general.” (Prefaci a la Crítica de la Economia Política, 1859).

Pregunto ¿No es lluita de classes l'ofensiva contra els treballadors i classes populars dividides nacionalment per un capitalisme globalitzat i globalitzador de la misèria que aprofitant la debilitat que ha creat del contrari ha abandonat la producció per tornar-se més especulatiu, depredador i malbaratador del què ja era amb l'apropiació d'unes estructures polítiques i judicials que desenvolupen i avalen les reformes legals que han suposat pèrdua de drets laborals i socials i increment de la desigualtat?. ¿Que potser és cert que, com deia l'inefable Ministre Margallo, Catalunya és a l'espai sideral i fora de la força gravitatòria de la globalització?. Sento riure els patricis de les quatre-centes famílies del Cercle d'Economia, del Eqüestre i el Liceu.

No m'estranyen les opinions d'alguns dels meus amables i cordials (insisteixo, no són floretes sinó convicció sincera) contertulians. No m'estranyen d'en Josep Arévalo d'Unió Democràtica, partit teòricament democratacristià que s'ha tornat tant “modern” que, aplicant la catòlica doctrina de la transsubstanciació, ha aconseguit passar de l'encíclica papal “Rerum Novarum”(Lleó XIII, 1891) al liberalisme econòmic més descarnat sense despentinar-se (per cert i dit sigui de pas, el “modernisme” va ser condemnat el 1907 pel Papa Pius X a l'encíclica “Pascendi dominici gregis”). Tampoc m'estranyen d'en Toni Bonastre d'Esquerra Republicana, partit històricament eclèctic i teoritzador de la “equidistància” a on la qüestió social tant serveix per a fregir una corbata o planxar un ou i es relativitza en funció de com i quan es pot o no es pot tocar poder. Però em deixen mal gust a la boca que tals opinions siguin compartides pel company Jordi Martínez del Bloc Olesà, perquè si no sabem analitzar objectivament la societat a on vivim i limitem la pobresa només (que també) als “negritus” amb “mosques a la boca” i desconeixem la que tenim a casa i el com i el  perquè, a l'esquerra alternativa sigui globalitzada o olesana tenim un problema. Aixi ho penso.