UN AJUNTAMENT "GUAI" O LA FESTA DELS MIQUELETS. UNA CONTRADICCIÓ

Qüestió prèvia que hauria de ser innecessària però que no és sobrera ara i aqui: Això no va contra la Festa dels Miquelets ni contra les recreacions històriques dels fets del 1714, un pensa el que pensa però cadascú es diverteix com vol i ja s'ho faran; això vol posar de manifest la incongruència de l'equip de govern municipal d'”esquerra alternativa” del Bloc Olesà (amb la complicitat d'altres grups municipals) que s'ha declarat pacifista, tolerant i defensor del concepte de Cultura de Pau, mentre recolza i permet actes de caràcter militar i/o paramilitar en clara contradicció amb la moció aprovada per unanimitat al ple municipal del passat 27 d'abril que va declarar Olesa de Montserrat "Vila desmilitaritzada. Municipi de Cultura per la Pau".

Digueu-me com sempre torracollons, però llegiu, poseu-vos la mà al cor i jutgeu vosaltres mateixos.

Atenció al que s'hi diu a la moció:

"-Des de la dimensió local volem ser plataforma d'experimentació i consolidació d'una ciutadania democràtica plena i promoure una convivència pacifica mitjançant el desenvolupament dels valors ètics i cívics.(...)

-Els valors que transmet la institució militar -l'obediència, la disciplina, el patriarcat, l'androcentrisme, la competitivitat, l'ordre jeràrquic, el recurs a les armes i a violència- contradiuen els valors que han de vertebrar i que han de regir l'educació dels infants i joves: l'autonomia, l'esperit crític, la responsabilitat, el diàleg, la solidaritat i la col·laboració.(...)

-L'exèrcit (...) recluta joves que aprendran a obeir ordres, a no tenir opinió o a no expresar-la i a "jugar" a la guerra. I la guerra no és un joc. Les armes no eduquen, les armes maten. (...)."

i per tot això i altres coses que s'hi diuen i resultant que

" (...) només la justícia social i l'equitat, junt amb l'educació i la formació de totes les persones (infants, adolescents, joves i adultes) en l'esperit crític i en la cultura de Pau, són el camí per revertir els canvis que la nostra societat necessita. (...).

L'Ajuntament acorda entre altres coses:

“ 1.Assumir com a "Vila desmilitaritzada", un paper actiu en la difusió de la Cultura de la Pau, tot divulgant els diversos aspectes que la conformen a través de declaracions institucionals (a favor del desarmament, de la vida i de la salut física i mental del jovent; contra els conflictes armats i el comerç d'armes) i donat suport a activitats específiques sobre aquestes qüestions, com ara cursos, xerrades i exposicions a favor de la pau i la no violencia. (...)”.

7. No autoritzar l'ùs de cap instal·lació municipal o via pública per a actes d'exhibicions de l'exèrcit o d'organitzacions paramilitars. (...).”.

Fins aqui un resum de la moció

Entre les festes locals, la "Festa dels Miquelets" ha arrelat entre la ciutadania olesana amb un protagonisme important que cal tenir en compte per les seves connotacions lúdiques, socials i econòmiques. I és per això que quan es va aprovar la moció declarant Olesa "Vila desmilitaritzada. Municipi de Cultura per la Pau", el regidor de Movem Olesa Jordi Cornellas ja va advertir de la contradicció i incongruència en què podria caure l'Ajuntament en la gestió de la festa amb el seu actual format. Mentrestant, a molts regidors se'ls hi escapava un somriure burleta com dient "ja esta l'esgarria cries pixant fora de test".

Una cosa és fer un mercat barroc, música al carrer, fer cuina olesana del segle XVIII, però, com es casa que " (...) només la justícia social i l'equitat, junt amb l'educació i la formació de totes les persones (infants, adolescents, joves i adultes) en l'esperit crític i en la cultura de Pau, són el camí per revertir els canvis que la nostra societat necessita. (...)" amb la instal·lació a les nostres places de tres campaments militars (per molta recreació històrica que siguin) que reprodueixen la seva forma de vida d'obediència, disciplina, patriarcat, androcentrisme, competitivitat, ordre jeràrquic, que justament critica la moció?. Com podem fomentar l'autonomia, l'esperit crític, la responsabilitat, el diàleg, la solidaritat i la col·laboració, tots ells contraposats als valors militars, com també diu la moció, amb rondes de vigilància i desfilades pel poble per part d'aquests exercits (d'ocupació?), mostres d'instrucció militar i l'explicació de com carregar un fusell (encara que sigui d'època) i la recreació de batalles i enfrontaments?. I sobretot, com es poden fer totes aquestes activitats de caràcter militar sense que l'Ajuntament autoritzi l'ús de cap instal·lació municipal o via pública per a actes d'exhibicions de l'exercit o d'organitzacions paramilitars que la moció prohibeix expressament?.

Se perfectament que molts ciutadans no li donaran importància a aquesta incongruència dels nostres governants. És una festa¡¡ Divertim-nos¡¡peró ens estem divertint "jugant" a la guerra i com recorda la moció que van votar els nostres regidors per unanimitat "la guerra no és un joc. Les armes no eduquen, les armes maten".

No vull acabar sense recordar que un dels actes de la "Festa dels Miquelets" és el que s'anomena "La Justícia del Poble" que l'Agenda Cultural de Tardor editada per l'Ajuntament publicita com "Passejada entre els crits fins a la pl. de les Fonts, lectura del memorial de crims i atrocitats comeses i execució del "CapitanMaria". Tota una aplogia del linxament.

Tot plegat un contrasentit i una altra moció llençada a la paperera de les mocions que mai es compliran perquè el Bloc Olesà sense pensar-ho gaire vol fer veure que és el mes "guai" i "progre" dels municipis que es fan i es desfan a la República Catalana. 

Els polítics per a ser creïbles han de ser congruents amb els seus actes, tota la resta és banalitzar la política.

PER QUÈ NO ANIRÉ EL DISSABTE A LA MANIFESTACIÓ DE BARCELONA

Amb els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils s'ha posat de manifest un clamor popular d'unitat per a fer front a un perill que entenem comú. Però, com si es tractes d'un volcà que ha entrat inesperadament en erupció, aquest clamor unitari surt com un magma a on es barregen tota mena de materials incandescents i que només quan es refreden som capaços d'endevinar la diversitat de la seva composició, mentrestant tot està barrejat, camuflat i amagat; la bona fe amb la mala fe, l'atrevida i perillosa ignorància amb qui té el coneixement però el manipula, l'esperit crític amb el gandul mental....

Però jo no vull esperar que el magma es refredi i no puc compartir espai amb qui que ens ha portat amb els seus actes conscients i culpables a aquesta situació, que ha suposat un món més insegur i que culpabilitza a qui mes ha patit aquest terrorisme, els mateixos musulmans. No han demanat perdó.

Jo no puc compartir espai, amb qui és culpable de la pèrdua de drets econòmics, socials i polítics i que ha portat patiment i dolor a les classes treballadores i desesperació a moltes de les persones a qui ara fa suspectes de terrorisme, mentre altres s'han enriquit. Malgrat que diuen que l'economia torna a funcionar mantenen les polítiques de patiment i no han demanat perdó.

Jo no puc compartir espai amb qui ha sigut i és còmplice voluntari i actiu d'aquelles polítiques de patiment i dolor i ara per tapar-se les vergonyes es disfressa i ens vol portar a aventures amb un vaixell que no van enlloc.

Jo no puc compartir espai amb qui es tapa els ulls, les orelles i la boca i es fa còmplice per omissió del patiment i el dolor, perquè vol ser el capità del vaixell que no va enlloc.

Com diuen en castellá “de aquellos polvos estos lodos" i ara tots ells ens reclamen unitat i ningú se la creu.

No sóc una ment perversa, ni maligna, i vull retre homenatge personal i intim a les víctimes dels terrorismes de tota mena. Per això el dissabte aniré al Pla de l'os a la Rambla de Barcelona i allà retré homenatge a les víctimes dels atemptats terroristes del dia 17 i seguidament em traslladaré al Fossar de la Pedrera (el meu Fossar de les Moreres) a retre homenatge a les víctimes de l'acte de terrorisme més gran que ha sofert aquest país, la dictadura franquista i que molts dels que ara em reclamen unitat encara no han condemnat, ni volen fer-ho.

Als amics que el dissabte es manifestin de bona fe els demano perdó, però no puc fer-hi mes. No demano comprensió per a la meva decissió, només respecte.

Visca la llibertat¡¡¡.

CARTA OBERTA AL REGIDOR DEL PP D'OLESA DE MONTSERRAT

Sr. José Fco. Ramírez Carpintero:

Li contesto públicament a l'esbroncada que em va fotre en públic en finalitzar el ple municipal del passat dijous 27 de juliol. Li escric en català, porque haig de suposar que, en la seva condició de ciutadà català i per tal condició també espanyol (no pateixi) i en virtut del seu càrrec públic fidel complidor de les normes constitucionals i estatutàries, haig de suposar, deia, que és coneixedor de la llengua pròpia de Catalunya. Som-hi doncs.

Vostè, Sr. Ramírez Carpintero, és l'únic regidor del Partit Popular (PP) a l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Amb prou feines parla als plens municipals, no recordo que mai hagi fet cap proposta, i quan vota alguna cosa gairebé sempre ho fa abstenint-se. Per no parlar no va ni a les tertúlies de la ràdio a dir-hi la seva. Tot un esperit crític, vaja.

Jo, senyor Ramírez, em pensava que no parlava perquè seguia el consell que l'Abate Dinouart ens va deixar escrit l'any 1771 al seu llibret "L'art de callar", pel qual "Només s'ha de deixar de callar quan s'ha de dir alguna cosa més valuosa que el silenci" (li evitaré la crítica facil: ja sé que jo callo poc, però ara parlem de vostè, no de mi).

Veig que no, que no ha fet cas a l'abat, perquè al darrer ple, el del dia 27 de juliol, va parlar, va dir coses; emprenyat, però va dir coses, improperis i retrets però va parlar. No, si ja entenc el que li va passar, home, i és comprensible l'enrabiada. Com se'm va ocórrer de fer-li a vostè dues preguntes, del meu interès com a ciutadà i com, per altra banda, acostumo a fer quan acaben tots els plens, en el punt d'intervenció del públic¡¡¡¡. És clar, no li havia passat mai, vaig envair descarat la seva zona de confort, com es diu ara, es va atabalar i va treure el seu veritable temperament, tan semblant, per altra banda, al del pare fundador del PP (si, D. Manuel, aquell ministre del Generalisimo). Tant d'esforços per a semblar de centre per a no res. Em sap greu....o potser no?. No, definitivament. Miri, que cada gos es llepi la seva cua.

Situïs i fixis, en resum, en algunes de les "perles cultivades" que em va dir: "Porque esta agresividad contra nosotros....Esto es una sesión plenaria.....Esto no es un circo.....aqui se tratan cosas serias.....aquí se hacen comisiones.......aqui hay un equipo de gobierno que lo ha elegido el pueblo....hay que dejar trabajar al equipo de gobierno.....hay que aceptar las cosas como son y usted no puede venir aquí a preguntarnos a todos a hacer un interrogatorio como si usted fuera aquí pues yo que se, es que no lo se, ...la CIA¡¡.".

Voldria aclarir-li una cosa abans d'entrar en matèria. Cregui'm, d'agressiu no en sóc gens, malgrat el que algú li pugui haver dit, sóc ateu però estic profundament marcat pel principi cristià d'estimar al proïsme del que vostè i els vint regidors i regidores restants formen part; ara, no em demani que faci versallesques barretades perquè no em surten. Miri, posats a dir, una mica emprenyat amb la Il·lustre Sra. Alcaldessa sí que ho estic, perquè sempre rebrega els reglaments per tal de no deixar-me parlar i després es fa l'orni, però de debò l'estimo tant com a vostè i els altres (i les altres).

Ara, Sr. Ramírez, lliguem caps. Vegem que diu l'Article 17. 2. del vigent Reglament de Participació Ciutadana, publicat el BOP el 17-10-2000: "Desprès de les sessions ordinàries del Ple, l'Alcalde declararà closa oficialment la sessió, i a continuació obrirá un torn de paraules del públic i de representants d'entitats i associacions". Per acabar-ho de lligar seguidament vegem el que diu l'Article 3.1. del Codi Civil: "Les normes s'interpretaran segons el sentit propi de les seves paraules, en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps en què han de ser aplicades, atenent fonamentalment a l'esperit i finalitat d'aquelles.".

Ah,¡ S'ha sorprès Sr. Ramírez Carpintero?. Ves per on, si posem en relació les dues normes esmentades, resulta que el ple municipal ja havia acabat, ja no era "una sesión plenaria" com vostè afirma i s'havia obert un torn de paraules del públic assistent, sense limitacions personals, o formals i, per tant, estava sotmès a la servitud de ser interpel·lat o criticat per la ciutadania no per....."la CIA". A partir d'aquí no hi ha circ ni "cachondeo" sinó ciutadans i ciutadanes exercint un dret, uns parlant de places, de jardins....altres de drets fonamentals personals i col·lectius, però tots plegats pensant en millorar les condicions de vida de la ciutadania olesana, independentment de si el govern municipal te majoria absoluta o no i mai acceptant les coses com a fatalment immutables. I això és el que vostè (i no només vostè) no entén i queda descol·locat quan el desperten i comprova que, com ja es va adonar fa anys Rafael Gómez "El Gallo", " hay gente pa to" i s'ha d'estar a punt perquè, quan menys t'ho esperes pot saltar la llebre.

Una altra cosa li vull dir. No es refii dels elogis dels regidors del Bloc Olesa i les rialles que li feien. Només els hi va fer gràcia que vostè digues el que va dir, perquè en el fons és el que ells també tenien ganes de dir, però han de guardar les formes per a semblar gent d'esquerres i demòcrates. Ells, com ja li he dit, interpreten els reglaments i van fent, però vigili, no es deixi prendre el lloc i defensi'l, el de dretes amb "pedigree"és vostè.

Ah, si, m'oblidava¡¡ Va dir, referint-se a mi, que "esto no es un circo". Podria fer un acudit fàcil amb el circ i els treballadors del circ que fan riure però no el faré perquè aquells treballadors es mereixen un respecte. Vull dir, però, que el circ el va muntar vostè, Sr. Ramírez, volent fer de domador de feres. No es va adonar que la fera ja és vella i aviciada, les ha vist de tots els colors en els darrers cinquanta anys, no té res a perdre i ja és indomable per sempre.

Fins aviat al proper ple.

DEDICAT A LA IL.LUSTRE SENYOR MIQUEL RIERA REY, ALCALDE D'OLESA DE MONTSERRAT AMB AFECTE (en la primera accepció del DIEC). ELL JA HO ENTENDRÀ

Quan jo m'esmerço en una causa justa

com mon Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s'ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta.

La meva sang no peix la noia flaca

ni s'amistança amb el cafè pudent.

Vós no sou qui per grapejar una vaca,

ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,

que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.

A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!

Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,

l'he bramulat per comes i fondals,

i no espereu que me'n desencamini

la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué la vaca cega:

jo só la vaca de la mala llet.

(VACA SUÏSSA. JOAN OLIVER [PERE QUART] (1899-1986)

  

 

 

ELS MISTERIS. LA IMPOSTURA SUBVENCIONADA.

No feia gaire que vivíem a Olesa de Montserrat. Un paper que algú havia deixat per sota de la porta ens convidava a tots els veïns a reunir-nos a la Placeta de Santa Oliva per parlar del "misteri de l'hort" i vaig pensar que a algú li havien fotut les albergínies, els pebrots o els carbassons, vés a saber. S'hi havia d'anar per estar al cas i veure si la família podíem ajudar d'alguna manera, i allà que hi vam anar el meu sogre i jo.

-El senyor rector diu que hauríem d'organitzar-nos pel "misteri de l'hort".

-Les hortalisses els hi han robat al senyor rector?, vaig preguntar.

Llavors van veure que als nous se'ls hi havia d'explicar de què anava tot plegat perquè estaven ben perduts. Ens van explicar que es tractava de recuperar la "tradició" olesana d'exposar els passos o imatges que per Setmana Santa representaven escenes de la passió de "Nostre Senyor Jesucrist", que s'havia perdut el 1969, i que al carrer de Santa Oliva es concretava en l'anomenat "Misteri de l'oració de l'hort".

Així doncs, aclarit el "misteri" (amb minúscula), s'havia d'organitzar una mena de confraria i nomenar algú que la presidís i tirés endavant l'exposició del "Misteri" (en majúscula). Ningú volia atendre càrrec tan honorífic i al final els dits em van assenyalar a mi. Vaig agrair la confiança però, per honestedat amb mi mateix i la resta dels assistents, que jo suposava devots veïns, no podia acceptar un càrrec religiós per la meva condició de descregut (vaig començar bé a Olesa). Quina bestiesa¡¡ em van dir. Que no feia falta creure en res. Que era una "tradició". Que sempre s'havia fet de joves i seria bonic recuperar-la. Deixa't estar d'hòsties home¡¡. No em vaig deixar convèncer.

Fins aquí l'anècdota.

Que els Misteris tenen un caràcter religiós catòlic és indubtable perquè s'exposen imatges pròpies d'aquesta confessió. Ara bé, s'ha de ser creient o no per participar de l'esperit dels Misteris d'Olesa? Ja heu vist que uns em van dir que no i molts m'ho continuen dient encara, i m'ho crec; però, amb els meus ulls de descregut i, em penso, fins i tot amb els d'algun cristià, veig que no deixa de ser un retorn nostàlgic i acrític, vint-i-cinc anys després, a una mostra del nacional catolicisme per part d'algunes persones que els van viure a la seva infantesa i/o joventut

.

Només cal veure la pàgina web del "Col·lectiu Misteris d'Olesa" per donar-nos'en comte quan s'hi escriu: "L'any 1969 amb les noves directrius que es van aprovar en el Concili Vaticà II i també per la decisió consensuada d'alguns sacerdots de la Diòcesi de Barcelona entre els quals hi havia el de la Parròquia d'Olesa, Mn. Jaume Serrano, deixaren d'exposar-se al públic els nostres Misteris, igual que deixaren de fer-se les processons a la nostra vila, entre elles la de Setmana Santa, que van quedar en l'oblit durant dues llargues dècades.". O quan el rector de l'església catòlica d'Olesa hi escriu que "Molta gent va témer, fa uns anys, que l'influx conjugat amb una secularització de la societat i de la cultura, i les reformes de Concili Vaticà II, anessin afeblint el fervor del poble, protagonista d'aquestes manifestacions. Gràcies a Déu, això no ha estat així a Olesa de Montserrat.".

Divendres Sant (Olesa de M., 1962). Font: L'Abans

Es veritat que del 1969 al 2017 ha plogut molt, però si aprofitant-se de la involució que va iniciar el Papa Joan Pau II, es vol tornar a la religiositat, anterior al Concili Vaticà II, d'una Espanya negra dominada pel franquisme, a mi em fa por pel caràcter totalitari d'aquell catolicisme. Però ja s'ho faran, els qui hi volen tornar perquè s'ho creuen i els qui ho accepten sense criteri per quedar bé davant vés a saber qui, o els hi fa gràcia recuperar la "tradició"; afortunadament i contràriament el 1969 cadascú es lliure de creure o fer el que vulgui (si mes no de dret, de fet és més discutible), això si, sempre que no es vulgui imposar al demès de forma clara o amb subterfugis.

Però no parlo de totalitarisme i subterfugis en va, sinó perquè, i torno a la web del "Col·lectiu Misteris d'Olesa", el rector catòlic es permet dir que "Cal que, en visitar aquests Misteris, fem pregària en bona sintonia amb Jesús i amb tota la comunitat cristiana, en definitiva, amb tot Olesa de Montserrat, que, fidel a les seves tradicions, ha fet possible que arribi fins als nostres dies aquesta bonica tradició" . De debò pensa el dirigent de l'església catòlica a Olesa que els 23.000 i escaig olesans som tots cristians? Així ho diu. No hi ha olesans musulmans, ni testimonis de Jehovà, ni protestants i molt menys agnòstics o ateus. Tots, tots¡¡ els olesans són catòlics practicants de missa dominical que es creuen i coneixen, fil per randa, els dogmes de la Santíssima Trinitat, la Immaculada Concepció, la Infal·libilitat Papal (quan parla assegut) .... i per tan fervorosos seguidors de la Ruta dels Misteris. Per favor a mi que no m'hi barregi. Els respecto i passo pacientment l'anomenada Setmana Santa, però demano el mateix respecte..

A partir d'aquest axioma tot és justificable, fins i tot que l'ajuntament, que s'ha manifestat oficialment laic o aconfessional (és veritat que quasi bé per força, com si no hi estès constitucionalment obligat), hagi declarat els Misteris festa d'interès local, això si, amb el miratge de què una festa tan arrelada a l'imaginari col·lectiu és visitada per tota una multitud de persones vingudes d'arreu i porta innombrables beneficis econòmics al comerç local. M'ho hauran d'explicar perquè jo, que tinc el "Misteri de l'Hort" al costat de casa, sempre hi veig la mateixa gent, persones olesanes cada any una mica més velles entrant i sortint en un monòton ritual que s'ha de fer any rere any.

Que voleu que us digui, i ja perdonareu aquest pobre descregut, però em fa l'efecte que amb l'excusa d'un suposat benefici col·lectiu, es vol subvencionar amb diners públics uns olesans electoralment interessants, que tenen tot el dret a manifestar les seves conviccions religioses, interessades o no, però que no deixen de ser personals. Per això penso que el que no es pot fer és vendre amb diners públics l'espectacle i la impostura d'una suposada fe massiva per amagar la realitat d'una Olesa que gairebé no practica la religiositat de la fe catòlica. Com a tot arreu.

Ja ho he dit.

JA HI HA SENTENCIA. ES DEMOSTRA QUE QUI VULGUI PEIX S'HA DE MULLAR EL CUL

He llegit que a la guerra del Marroc els soldats autòctons deien de Franco que tenia baraka. Baraka és una paraula àrab que es pot traduir com a “benedicció divina” o “sort providencial”.

L'alcaldessa d'Olesa de Montserrat potser ha pensat que també té baraka, perquè el Jutjat contenciós administratiu nùm. 1 de Barcelona ha anul-lat la sanció que ella em va imposar, per caducitat de l'expedient a l'haver trigat més de sis mesos a resoldre'l. Per a ella és una sort, perquè ha suposat que el jutge no entrés, per innecessari, en el fons de l'assumpte que era, ni més ni menys, si hi havia vulneració del dret fonamental a la llibertat d'expressió (si voleu detalls, feu clic aquí). Llastima. Potser es pensa que la seva baraka li ha tret un pes feixuc de sobre, però que no pateixi que en continuarem parlant, ja sap que té unes preguntes que es va comprometre a respondre al proper ple municipal i ara ja no tindrà l'excusa de què el tema està “subiudice”. Victòria agredolça, però victòria al cap i a la fi.

El Bloc Olesà, martell contundent i inflexible de la ineficiència municipal quan estava a l'oposició, presoner de l'arrogància de la seva majoria absolutissima ha begut el seu propi oli de ricí. Feia falta malbaratar recursos materials, econòmics i humans municipals, és a dir de tota la ciutadania, per a fer el ridícul d'aquesta manera?.

No, no feia falta. En primer lloc perquè els serveis jurídics municipals tenien que haver detectat la caducitat i recomanar el tancament de l'expedient sense més. Qualsevol operador jurídic sap que quan li arriba un cas a les mans el primer que s'ha de fer és comprovar, a la llum de la normativa aplicable a cada cas, si hi ha caducitat o prescripció, perquè és per on te la poden fotre d'entrada, com així ha sigut. D'aquesta manera s'hagués pogut evitar el judici i maldecap a tots plegats.

En segon lloc, i més important, s'hagués pogut evitar el judici intentant solucionar el conflicte fent ús de la conciliació i/o la mediació entre les parts que preveu l'Article 35 de l'Ordenança Municipal de Civisme i Convivència Ciutadana, com vaig proposar reiteradament de forma verbal i escrita. Malauradament l'alcaldessa no ho va intentar (literalment) “pel carácter potestatiu i discrecional i no preceptiu d'aquesta possibilitat”, és a dir, de forma entenedora “perqué no em rota”. I aquí es manifesta l'arrogància i supèrbia de l'alcaldessa i la subordinació còmplice del grup municipal del Bloc Olesà: en comptes de dialogar (una de les paraules estrella de la seva campanya electoral), com se suposa que ha de fer una demòcrata suposadament d'esquerres, ha volgut escarmentar a un ciutadà manifesta i reiteradament crític des de medis escrits i la radio, intentant fer-lo servir com a moneda de canvi en un moment en què les relacions entre la policia i el govern municipal eren (i són) conflictives. El fracàs ha sigut doble; ni ha millorat les relacions i ha perdut el judici.

Vull tenir un record per tots aquells ciutadans (la majoria d'ells afiliats a partits d'esquerra i que no paren d'exigir-nos desobediències) que lluny de mostrar-me la seva solidaritat i suport em van recomanar no demandar perquè no hi havia res a fer. Els hi vull dir que si els drets, que tant ha costat d'aconseguir, no es defensen dia a dia s'acaben perdent (em refereixo als drets fonamentals de l'esser humà, que són els que importen, no a altres collonades).

En fi, espero que l'alcaldessa no trigui gaire a donar les ordres per tal que em siguin retornats els 301 euros (amb els seus interessos) que em vaig veure obligat a pagar l'agost passat, que pensi a pagar els honoraris al meu advocat tal com diu la sentència, i li demanaria que faci un recompte del què costarà, per a no res, la defensa lletrada de l'ajuntament i el temps perdut en tots aquests mesos pels funcionaris i funcionaries que han intervingut a l'expedient sancionador: el funcionari instructor, la tresoreria municipal, els serveis jurídics municipals, el secretari municipal, qui l'ha mecanografiat, qui ha anat a Correus.....total que resultarà més car el farciment que el gall, però com que no ho ha de pagar ella, doncs “pelillos a la mar”. 

PERDRE LA DIGNITAT PER 301 EUROS, O COM EL BLOC OLESÀ CONSENTEIX QUE ES VULNERI EL DRET FONAMENTAL A LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ.

El dia 31 de gener a la Ciutat de la Justícia de Barcelona, es celebrarà un judici contra l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat per la multa de 301 euros que la regidora de Seguretat ciutadana i convivència Susanna Yañez per delegació de la Iltre. Sra. Alcaldessa Na Pilar Puimedon m'ha imposat com a sanció per la comissió d'una falta greu tipificada a l'article 152 de l'Ordenança municipal de civisme i convivència ciutadana com és "la desobediència de les ordres efectivament dictades i les expressions irrespectuoses que impliquin una voluntat menyspreadora de l'autor i que pel context en què es formulin signifiquin una alteració de la convivència". I jo demano al jutge que anul·li la sanció perquè em sembla que vulnera el meu dret fonamental a la llibertat d'expressió que em reconeix tant l'article 20 de la Constitució com l'article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Tinc clar que la administració de justícia pot no donar-me la raó, però del tarannà de l'escrit comprendreu que no em senti moralment afectat per una sentencia adversa i espero que això no es consideri desacatament.

Em preguntareu que quins són els fets que han portat a la Sra. regidora per delegació de la Iltre. Sra. Alcaldessa d'Olesa a sancionar-me. Doncs, molt resumidament, resulta que a la darrera campanya d'eleccions municipals del 2015, van haver-hi dues pintades a una de les entrades al nucli urbà , a on algú havia escrit "Movem falsos" i "Gabri fascista", en clara referència a la coalició "Movem Olesa" i a un candidat seu. Vaig pensar que la policia municipal, que per força tènia que haver vist les pintades en les seves habituals rondes, faria ús de la seva funció de policia administrativa en relació a l'acompliment dels bans i ordenances municipals que li atribueix la Llei Orgànica de Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat i actuaria per pròpia iniciativa comunicant-ho a la Brigada Municipal perquè les esborrés. Durant un mes les pintades van estar intactes i finalment, com a representant de "Movem Olesa", vaig decidir denunciar personalment els fets i mostrar el meu disgust a la policia municipal per la seva manca d'actuació. Em van dir que prenien nota i que em comunicarien per telèfon les gestions fetes, però durant els dos dies següents les pintades ofensives continuaven exposades a la vista de tothom. Al tercer dia em vaig presentar de nou a la policia municipal i ningú em va saber, poder o voler donar explicacions sobre el cas ni si s'havia fet algun tràmit, produint-se una situació de tensió on, molt emprenyat, vaig acabar dient que "si les pintades diguessin que el cap de la policia és un torturador ja haguessin estat esborrades de fa temps". En fi, si relacionem els fets que acabo d'explicar amb l'article 152 de l'ordenança que he citat abans, la policia municipal que m'ha denunciat i la regidora que m'ha sancionat per delegació de l'alcaldessa han convertit una crítica a una actuació policial negligent en un acte irrespectuós i de menyspreu que ha alterat la convivència dels olesans (?), donant-li a la frase, amb mala fe, un sentit que, evidentment, no té. Deu n'hi do.

Aclarits els fets, abans de seguir, serà alliçonador conèixer els articles de l'Ordenança municipal de civisme i convivència ciutadana sobre els que la policia municipal, penso, hagués hagut de prendre mesures i no ho va fer:

-L'article 4.5 diu que és un dret dels ciutadans i ciutadanes rebre un tracte respectuós i digne de la resta de persones, però durant un mes la policia local va permetre que es faltes al respecte i a la dignitat d'un ciutadà i del conjunt de membres de "Movem Olesa" a qui es van titllar de "feixista" i "falsos" respectivament.

-L'Article 16.2, a) 3er. indica que està prohibit fer pintades sobre qualsevol element de l'espai públic.

Tampoc sobra dir que el Tribunal Constitucional, per exemple a la sentència 176/1995, ha dit que la llibertat d'expressió compren la llibertat de crítica, fins i tot quan pugui molestar, inquietar o disgustar, per la qual cosa empara també les opinions equivocades o perilloses. 

Amb aquests antecedents, els escassos lectors d'aquest bloc, que normalment són rojos perillosos i malfiats, segurament pensaran que a Olesa governa el Partit Popular entestat a aplicar la "ley mordaza" com sigui abans que la deroguin. Doncs no, error. A Olesa de Montserrat governa amb majoria absolutissima (12 regidors de 21) el Bloc Olesà, un partit polític d'abast local autoqualificat d'"esquerra alternativa" i "precursor" amb anys de diferència, del que avui s'anomena "nova política" "participativa", "radical" i "democràtica", format per un aiguabarreig de gent d'Esquerra Unida i Alternativa, "gauche divine" independent, federalistes, independentistes delerosos de desobeir però amb por de mullar-se el cul no fos que sortissin escaldats i tradicionalistes clericals.

Aquestes són les persones que governen a Olesa de Montserrat. Alguns els he vist a la transició del franquisme a la democràcia recolzant Els Joglars per la llibertat d'expressió, també els hi va agradar sentir a Labordeta enviar "a la mierda" alguns diputats, o es van divertir molt quant el Pepe Rubianes es va "cagar en la puta España..", es van escandalitzar quan van empresonar uns titellaires a Madrid, i ara es posen les mans al cap perquè el fiscal demana presó per una noia que ha fet acudits sobre Carrero Blanco. Però a casa,..ah¡ a casa convé sotmetre's als designis de la policia local quan se senti ofesa pels ciutadans, a causa de no sé quina mena de pors o interessos i dir que "si les pintades diguessin que el cap de la policia és un torturador ja haguessin estat esborrades de fa temps" s'ha de considerar una falta greu sancionable.

I ara ve el més bo. Sabeu quina excusa m'ha donat la Iltre. Sra. Alcaldessa per justificar-se? Doncs que no té res en contra meu, però que ella està obligada per força a avalar les denúncies de la policia sota pena de prevaricació, perquè tenen "presumpció de veracitat" legal.

Quin sopar de duro¡¡. Ella sap que no està obligada a res per força. Ella sap que, per llei, exerceix la direcció superior de la policia municipal (LLMRLC. art. 53, 1. j) com també sap que la policia només denuncia, no sanciona i que solament ella té atribuïda per llei la potestat de sancionar les faltes per infracció de les ordenances municipals, iniciant i resolent els expedients sancionadors per la seva autoritat (LLMRLC. art. 53. 1. n). La "presumpció de veracitat" és sobre els fets, no sobre les qualificacions i graus, i jo vaig dir la frase, és cert, i, per tant, no cal presumir la seva certesa. Tot plegat és un pretext per a què la Sra. regidora de Seguretat i la Iltre. Sra. Alcaldessa es desempalleguin de les seves responsabilitats legals. El que havia d'haver fet, i no ho ha fet, és entrar directament en el fons de l'assumpte i valorar si hi ha vulneració del meu dret fonamental a la llibertat d'expressió i sobre aquesta base resoldre a favor o en contra, però motivant la decisió. I, sobretot, el que havia d'haver fet pel bé de tothom i no ho ha fet, és, tal com li vaig demanar amb tota la bona fe i preveuen les ordenances municipals, intentar conciliar les parts i segurament no hauria hagut sanció i no s'hagués arribat al judici del dia 31 de gener. La prevaricació pot ser d'anada i tornada.

El més trist de tot és que persones amb qui em pensava que coincidia ideològicament en el concepte de "radicalitat democràtica", i parlo en concret per Esquerra Unida i Alternativa, no hagin fet ni un gest de solidaritat per petit que sigui. Dels altres grups polítics suposadament d'esquerres no cal parlar-ne i de la dreta nacionalista sigui catalana o espanyola no esperava res.

No ens enganyem, no es tracta de solidaritzar-se amb una persona torracollons que al cap i a la fi és d'Iniciativa per Catalunya i a veure si encara els hi donarem peixet. No, es tracta de la defensa de drets fonamentals durament guanyats pels ciutadans que sempre a qüestionat la dreta. I si als municipis, primera anella de la cadena democràtica a on l'esquerra encara manté un mínim de poder i mal que bé,es pot resistir en la salvaguarda d'aquests drets, la covardia (no la prudència que va dir Jordi Carbonell) ens fa traïdors, que ens queda?, qui farà pedagogia?, com iniciarem la reconquesta de la raó democràtica?.

Si la regidora de Seguretat Sra. Yañez, i la Iltre. Sra. Alcaldessa Na Pilar Puimedon, m'han sancionat conscientment, perquè creuen que m'havien de sancionar, no poden parlar més de democràcia, esquerra i nova política. Si s'han vist forçades a fer-ho per la causa que sigui potser caldria recordar la historia: Nicolas Salmerón, que va ser president de la I República Espanyola, va dimitir per dignitat quan es va veure en la tessitura de trair la seva consciencia si firmava una pena de mort. Però no espero res, me les imagino a les dues sortint-los un somriure burleta per sota el nas quan acabin de llegir aquest escrit, si és que el llegeixen.