SORPRESA¡¡¡

Dilluns era festa major a Barcelona però la Marea Pensionista ens va convocar a concentrar-nos i cap allà que vam anar la Irene i jo. Després de fer una petita manifestació de l'estil d'aquelles que surten a les pel-licules americanes (donar voltes a la Plaça Universitat amb cartells i algú disfressat d'home "sandvitx") i d'esmorzar una suculenta xocolata i menjar blanc a "La Pallaresa" del carrer Petritxol, vam decidir acostar-nos a la plaça de Sant Jaume i al passar per la de Sant Josep Oriol va saltar la sorpresa.

Va ser la Irene qui se'n va adonar. A l'aparador de la botiga de teles "Coses de casa", malgrat tenir les persianes abaixades, va veure dues caixes de fruita de les d''abans posades com aquell que no vol, com a decoració amb el nom de San (sic) Feliu de Llobregat i les inicials CMR, tot ven clar. Com van arribar allà les caixes?.

Eren iguals que les que jo havia vist de petit al Camp del Riu i al Camp de Dalt del meu avi Pere i després del meu oncle Llorenç (de Cal Mataporcs ambdós). Folrades d'un paper blanc i sobre un matalàs de viruta les omplien curosament amb dues o tres capes de pomes, préssecs, peres o mirabolans, depèn; les tancaven lligant la tapa a la caixa amb quatre filferros i hi posaven una etiqueta que me'n recordo bé, hi deia “Frutas Caspu” (l'empresa intermediaria, m'imagino). Els grans treballaven mentre jo i els meus cosins ens omplíem el pap de fruita mentre jugàvem.

Són records d'aquells temps quan al setembre, Sant Feliu de Llobregat es perfumava amb l'olor del raïm que s'espremia a la premsa dels "Pagesos".

Per cert algú sap de qui són les inicials CMR de les caixes?

COMUNICAT DE LA "MAREA PENSIONISTA D'OLESA DE MONTSERRAT"

S'HA CONSTITUIT LA MAREA PENSIONISTA D'OLESA DE MONTSERRAT

El passat dia 13 de setembre es va constituir formalment la Marea Pensionista d'Olesa de Montserrat que es coordinarà fraternalment amb el conjunt de marees de Catalunya i l'estat espanyol. Era una necessitat de la nostra vila la creació d'aquesta plataforma reivindicativa per tal de donar resposta a l'assemblea que fa uns mesos es va realitzar a la Biblioteca Santa Oliva amb notable participació ciutadana.

La Coordinadora de la Marea Pensionista va néixer com a organització per tal de situar en el debat polític la defensa i blindatge constitucional del Sistema de Seguretat Social i Dependència tal com el coneixem, de caràcter públic, universal, solidari i redistributiu, enfront dels atacs que amb l'excusa de la mal anomenada "crisi econòmica", ha fet i està fent el capital financer, especulatiu i depredador, qualificant-lo d'insostenible amb la perversa intenció de privatitzar-lo. Beneficis per a qui es pugui pagar un fons privat i misèria per a les persones pobres i treballadores precàries.

La Marea Pensionista d'Olesa de Montserrat ha de créixer i fer-la seva totes les persones pensionistes olesanes actuals i futures, les unes per mantenir els drets que tenen, les altres per no perdre'ls i juntes, totes plegades, fins i tot per a millorar-los, demostrant que és possible un Sistema de Seguretat Social i Dependència públic, universal, solidari i redistributiu. Per això cal que iniciem una sèrie d'activitats pròpies i col-laborem amb les que es facin al conjunt de Catalunya i l'estat espanyol. Convidem, doncs, com a primer pas, a la ciutadania olesana a participar cada dilluns a les concentracions que es realitzen a Barcelona a les 10 del matí a la Plaça Universitat, per a demostrar que estem alçats per a la defensa dels nostres drets.

¡¡¡Perquè és possible un Sistema de Seguretat Social i Dependència públic, universal, solidari i redistributiu, no ens deixem enganyar¡¡¡¡

Marea Pensionista d'Olesa de Montserrat

SE HA CONSTITUIDO LA MAREA PENSIONISTA DE OLESA DE MONTSERRAT

El pasado día 13 de septiembre se constituyó formalmente la Marea Pensionista de Olesa de Montserrat que se coordinará fraternalmente con el conjunto de mareas de Cataluña y el estado español. Era una necesidad de nuestro municipio la creación de esta plataforma reivindicativa para dar respuesta a la asamblea que hace unos meses se realizó en la Biblioteca Santa Oliva con notable participación ciudadana.

La Coordinadora de la Marea Pensionista nació como organización para situar en el debate político la defensa y blindaje constitucional del Sistema de Seguridad Social y Dependencia tal como lo conocemos, de carácter público, universal, solidario y redistributivo, frente a los ataques que con la excusa de la mal llamada "crisis económica", ha hecho y está haciendo el capital financiero, especulativo y depredador, calificándolo de insostenible con la perversa intención de privatizarlo. Beneficios para quienes se pueda pagar un fondo privado y miseria para las personas pobres y trabajadoras precarias.

La Marea Pensionista de Olesa de Montserrat ha de crecer y hacerla suya todas las personas pensionistas olesanas actuales y futuras, unas para mantener los derechos que tienen, otras para no perderlos y juntas incluso para mejorarlos, demostrando que es posible un Sistema de Seguridad Social y Dependencia público, universal, solidario y redistributivo. Por eso hace falta que iniciemos una serie de actividades propias y colaboremos con las que se hagan en el conjunto de Cataluña y el estado español. Invitamos, pues, como primer paso, a la ciudadanía olesana a participar cada lunes en las concentraciones que se realizan en Barcelona a las 10 de la mañana en la Plaza Universidad, para demostrar que estamos en pie para la defensa de nuestros derechos. 

¡¡¡Porqué es posible un Sistema de Seguridad Social y Dependencia público, universal, solidario y redistributivo, no nos dejemos engañar¡¡¡¡

Marea Pensionista de Olesa de Montserrat

JO TAMBÉ PUBLICO LA MEVA TESI (BÉ..., TESINA), O HAIG DE SER MENYS QUE EL PEDRO SÁNCHEZ?

Permeteu-me la immodèstia, però si, jo també vaig fer la meva tesina per a poder culminar els estudis de Graduat Social (ara Grau en Relacions Laborals i Recursos Humans) i contràriament a d'altres no l'he perdut, ben al contrari, ha estat sempre a la biblioteca de casa perqué estic orgullós d'ella. La vaig defensar públicament un dia, no recordo quin, de juliol de 1987 i el títol tenia (p)suc: "Crisis económica, cambio social y sindicalismo" amb un subtítol llarguíssim, "Un breve estudio sobre la salida capitalista a la crisis económica y las respuestas y alternativas sindicales". No vaig treure un "sobresaliente" o un "cum laude" com treuen les tesi dels qui no han fet tesi però si un "notable" que no està gens malament si tenim en compte que el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ho defineix com una cosa "remarcable, digne d'esser particularment esmentat".

La crisi a què es refereix el treball era la dels anys 80 del segle XX, però encara que ja han passat 31 anys, ja s'apunta i entreveu a on hem arribat a hores d'ara: disgregació, segmentació i inestabilitat del mercat de treball, descentralització productiva, efectes de les noves tecnologies sobre el treball, noves formes de treball; les conseqüències sobre el sindicat, sobretot el perill corporativista i crisi de representativitat....., però també hi ha esperança i tanco la tesina amb el següent missatge: "Todo este trabajo ha tenido un hilo conductor que se refleja en la cita de Heráclito que lo encabeza: el mundo no esta inmovil, todos los aspectos de la vida y actividad del hombre, la historia en definitiva, se desarrollan por los avances cientificos y técnicos y los enfrentamientos y contradicciones que generan la hace avanzar, no en un circulo cerrado, si no en un constante movimiento en espiral expansivo en que cada etapa deriva contradictoriamente de la anterior y es cualitativamente superior a ella".

Si mireu la pàgina 3 veureu que l'obreta està dedicada a la "Irene y a él o ella". A la Irene perquè li devia, ja que durant l'any i mig en què hi vaig treballar em va donar suport i em va animar en tot moment sacrificant temps i diversions; al final el "él o ella" va ser "ell" l'Ernest, que va néixer el Desembre del 1987. Si fos ara diria "a Irene y a él y ella" perquè ara també tenim a la Marina amb nosaltres.

Que per què la vaig escriure en castellà? Senzillament perquè sí.

Si hi esteu interessats o sou "masoques" podeu llegir la tesina (o donar-hi un cop d'ull) aqui a sota, són 129 pàgines de res mes amenes que les de Pedro Sánchez. Vaja em penso.

 

 

 

CAGAR-SE EN DÉU I FER REPÚBLICA

El periodista Albert Soler va publicar al Diari de Girona del dia 14 de setembre aquest article amb el qual em sento plenament identificat. Com que les coses al Facebook són efímeres el penjo a aquest bloc per a poder-lo trobar i llegir quan em vingui de gust. 

Amb tot el meu respecte, malgrat la discrepància, amb els polítics presos i amb la meva total indiferència cap als autoanomenats "exiliats"

"Willy Toledo es va cagar en Déu i en cap moment, com va fer Puigdemont, s'ha excusat dient que ho hagués fet simbòlicament, i això que en el seu cas tindria més raó que un sant, ja que encara no ha nascut persona humana capaç de fer-ho literalment. A més, en lloc de fugir a Bèlgica, va esperar a peu ferm que el vingués a buscar la policia, i després va ratificar davant del jutge que havia comès el delicte. Es podrà estar o no d'acord amb ell, però Willy Toledo és un valent. Es podrà o no estar d'acord amb ell, però Carles Puigdemont és un covard.

Fins no fa gaire temps, cagar-se en Déu era molt més habitual que proclamar (o fer, com es diu en la neollengua catalana) una república. Hi ha molta gent, el meu pare entre ells, i espero que el jutge no llegeixi això, que s'hi caga al començament de cada frase. O quasi. Sembla que escolto el que em dirà demà quan el vegi.

-Cagumdéu, no tens res més de què parlar, que em tornis a fer sortir al diari?

Ara la cosa s'ha igualat i també trobes cada dia un piló de persones que reclamen fer república, tantes com les que es caguen en Déu. Això si tens sort i no te'n trobes de les que asseguren que Catalunya ja és una república, que també en corren, i per més sorpresa a fora del frenopàtic.

Jutjar una persona per cagar-se en Déu, sigui el meu pare o sigui Willy Toledo, és absurd. Si Déu no existeix, equival a cagar-se en unicorns. I si existeix, no cal castigar en aquesta vida l'autor de l'ofensa, ja s'encarregarà Déu de fer-ho quan arribi el moment. Quin sentit té castigar algú a una pena d'uns dies de presó i una multa, quan l'espera una eternitat cremant-se a l'infern? Només l'ensurt d'obrir els ulls i trobar-se davant d'un senyor de barba blanca en lloc de trobar-se amb la buidor més absoluta ja és més càstig que qualsevol pena que pugui imposar un jutge.

És clar que el mateix podria argumentar el pobre Puigdemont, que va proclamar una república que només existia en la seva imaginació. Però el seu error va ser fugir com un ratolí. Si s'hagués quedat a lloc com Willy Toledo, no hauria costat gaire convèncer el Govern espanyol -tots som humans- que li permetessin continuar jugant a repúbliques, bé hi ha nenes que juguen a cuinetes. Ningú l'hauria perseguit, tothom hauria entès que la seva pretesa proclamació de república era tan inofensiva com cagar-se en Déu. Si no hagués fugit, en Puigdemont s'hauria proclamat president de Catalunya, potser rei, s'hauria instal·lat a la casa que manté al Golf Girona, i allà rebria visites, signaria decrets, nomenaria ambaixadors i lluiria una corona de cartó que ell creuria d'or amb diamants, sense que res d'això tingués cap efecte sobre ningú.

Com diu un dels protagonistes d' El rey recibe»', el nou llibre d' Eduardo Mendoza, «Per què un ha de creure en l'Evangeli i no en El màgic d'Oz? Són dos relats i tracten del mateix: el camí a la salvació. A més, en El màgic d'Oz els personatges són més propers. Entre Sant Pere i l'Espantaocells, ja em diràs tu amb qui et quedes».

El mateix es pot dir de cagar-se en Déu i fer una república catalana: són dos relats imaginaris i irrealitzables. A més, entre un Willy Toledo que fa riure volent i un Puigdemont que el fa sense voler, ja em diràs tu amb qui et quedes."

Albert Soler

TEMPUS FUGIT

A les golfes de casa he trobat aquesta rajola de la qual ni me'n recordava que estava allà. És un quadrat de només 10 cm. de costat; petita però, com les rajoles de tipus hidràulic d'abans, és gruixuda (2 cm.). És del 1928, per tant ja ha fet 90 anys i la deu haver trepitjat una gentada fins que la van arrancar d'on era.

Alcaldes republicans, també nomenats a dit per administracions dictatorials, o bé escollits democràticament en temps de monarquies parlamentàries. Regidors de tots els colors: comunistes, socialistes, nacionalistes, falangistes, democratacristians..... Veïns interessats per la política municipal, veïns emprenyats, queixosos i cridaners. Assistents a actes culturals, reivindicatius, homenatges a prohoms i entregues de distincions, etc. etc...

Algú recorda haver-la vist mai? Doncs aquesta rajola formava part del terra de l'antiga Sala de Plens de l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat abans que la renovessin.

Nostàlgia? No, però un munt de records sí.

PS.- Quan ja havia publicat aquest escrit, l'Alcalde de Sant Feliu de Llobregat, Jordi San José, em diu que quan es va renovar la sala de plens de l'Ajuntament es va mantenir el terra original del 1928. Com la rajola és indubtablement de la sala de plens, hem convingut que segurament en devien quedar per reposar. Llastima d'història perquè "si non e vero e ben trovato".

INFAUST ANIVERSARI

Andreu Claret Serra

Sobre un fons de coral fosforescent, en record de les brides de les urnes maltractades per la policia, s'alça el Pedraforca. És la samarreta de l'ANC per a la propera Diada, amb un dibuix on l'escalador republicà acampa en quatre o cinc ocasions, que corresponen a les dates mítiques de l'independentisme, abans de 'fer el cim'. Al meu em sembla una mica kitsch, però a la vista de com van les vendes haig d'estar equivocat. El mite ven. I mobilitza. Com deia Edgar Morin, l'home crea mites que s'apoderen del nostre esperit. Entre les dates assenyalades, destaca la de l'1-0. Mítica, per descomptat, per la qual cosa va tenir de determinació popular, i infausta per les imatges que va oferir d'un Estat maldestre i malcarat. Hi ha unes altres, però ni rastre del 6 i 7 de setembre, que també van ser dates infaustes. Van donar una imatge menys èpica que la de l'1-0 però políticament tan funesta com la de la policia bastonejant dones i homes que volien votar. 

En la conferència de Quim Torra també van abundar les dates però tampoc va esmentar setembre, quan es va aprovar la llei del referèndum i la de transitorietat. Llàstima. Sóc dels quals pensen que l'Estat, algun dia, haurà de demanar perdó per la seva actuació l'1-0. I ho dic sabent que era una convocatòria il·legal. Però avui, aniversari del 6 de setembre, l'independentisme hauria d'ajupir el cap. Els qui justifiquen l'astracanada que va sofrir el Parlament amb referències a Gandhi o Luther King estan de broma. Desobeeixen les persones, no les institucions. Els ciutadans tenen el dret a desobeir contra lleis que consideren injustes. Anton Costas recordava ahir que Thoreau, Russell i Rawls hi han teorizat sobre la legitimitat d'aquest tipus d'actitud en les democràcies. No obstant això, no busquin el concepte de desobediència institucional en la teoria política. És un oxímoron. Una aberració que va tancar les portes d'Europa a l'independentisme. Algun dia, algú hauria de reconèixer-ho.

(Traducció de la Mini-crónica catalana 102 d'Andreu Claret Serra)

URBANITAT I BONS "MODOS"

L'any 1966 jo feia el “Segundo de Bachillerato” als “Padres” de Sant Feliu de Llobregat i se'ls hi va passar pel cap de donar-nos unes classes de “Urbanidad” que no estaven als programes oficials d'estudis i a on pretenien donar-nos, tendres infants, unes normes de comportament social i cortesia.

L'encarregat d'impartir docència sobre la matèria va ésser el Padre Dionisio, un venerable i ancià prevere que un dia ens va  plantejar el problema de com podíem compaginar el Quart Manament de la Llei de Deu que obliga honorar i  obeir als pares, amb el compliment estricte del Vuitè  quant la mentida et ve induïda pel teu propi progenitor. Deixant de banda els bons “modos” de la  família, moralment el dilema era gros ja que incomplir qualsevol dels dos preceptes i morir-se de sobte sense confessió volia dir anar de cap a l'infern i a mes a mes provocar en el teu pare uns terribles remordiments de per vida.

La cosa va anar així, si fa no fa:

“Queridos niños. Suponed que vuestro padre os dice
-Hoy vendrá a verme el Sr. X pero yo no tengo ganas de verle, así que cuando suene el timbre abres y le dices que no estoy.

¿Que debéis hacer para no ofender a Dios, o bien desobedeciendo a vuestro padre o bien mintiendo?. Pues muy sencillo. Cuando llegase el Sr. X deberíais decirle: -Sr. X, mi padre en este momento no esta. En ese instante girareis la cabeza y disimuladamente musitareis:  (-para verle a usted.)”.

Ara que hi penso; algú s'hi va fixar si Carles Puigdemont va girar el cap dissimuladament el 27 d'Octubre del 2018 quan va proclamar la República Catalana?, perquè havent estudiat amb els capellans del internat del Santuari del Collell a la Garrotxa possiblement es coneixedor i practicant d'aquesta tècnica:."Proclamo la República Catalana¡ (... i ara us la planto al clatell i foto el camp.)". 

L'HORA DE LES CONSIGNES

La notícia m'ha deixat estupefacte. Cada dia, després que el rellotge de l'Ajuntament de Vic 

(Osona) ha tocat les campanades corresponents a les vuit del vespre, es difon per la megafonia municipal la consigna següent: «No normalitzem la situació d'excepcionalitat i urgència nacional. Recordem cada dia que hi ha presos polítics i exiliats. No ens desviem del nostre camí: la independència de Catalunya.».

No és un somni d'Orwell. Passa cada dia a Vic. Els veïns no s'han queixat i l'Ajuntament està, pel que sembla, orgullós de la seva iniciativa.

Josep Torras i Bages

Però que no s'espanti ningú. Només és a Vic. La seu episcopal va ser ocupada des de finals del segle XIX fins a 1916, any de la seva mort, per monsenyor Josep Torras i Bages, capdavanter del catalanisme conservador. Monsenyor va declarar en una ocasió, amb pompa i circumstància: «Catalunya serà cristiana o no serà.». Va ser aclamat per les forces vives, precedents de l'actual Ajuntament consignista. Monsenyor va convertir la ciutat en una fortalesa espiritual. Aquí queda això.

El PDeCAT ha rebutjat la pujada d'impostos a les rendes més altes. Convindria que tal circumstància es difongués també per la megafonia vigatana. Quan es proposa amb tant fervor la independència, convé especificar a més la qualitat que tindrà aquesta independència en cas de sobrevenir. Fins a quin punt respondrà als anhels d'una vida millor per part dels necessitats, o bé a la pastura desinhibida d'un ramat dòcil i lliurat cegament al guiatge benvolent de les jerarquies. La conxorxa de l'actual moviment independentista amb les rendes altes i l'alt clergat és palès, tant en les línies generals del projecte com en multitud de detalls visibles a contraclaror.

L'historiador Josep Fontana no forma part del cens oficial de les glòries catalanes, com ho denúncia avui mateix des del seu bloc José Luis López Bulla. Abans han estat exclosos de l'Olimp cultural nacionalista el cantant Raimon, el novel·lista Juan Marsé, fins i tot el poeta Salvador Espriu. No diguem ja gent com el Noi del Sucre, Josep Solé Barberá i molts altres de tendència semblant. La consigna pujolista de "fer país" ha d'entendre's avui com "fer el país cada cop més petit".

La vella dicotomia de Torras i Bages, «Catalunya serà cristiana o no serà», va pretendre segurament ser emblema d'una unitat mística en la fe. Avui ressona com un eco d'amenaça als diferents:"Extra ecclesiam nulla salus" (1), etcètera.

(1) Fora de l'Esglesia no hi ha salvació

(Traducció de l'escrit de Paco Rodriguez de Lecea a "Punto y Contrapunto")

L'HISTORIADOR "ROIG I CATALANISTA". EN RECORD DE JOSEP FONTANA

La mort del professor Josep Fontana són d'aquelles que et deixen en la més absoluta orfenesa intel·lectual; no ens podem permetre que qui pensa de debò i ajuda a pensar críticament ens deixi tirats. I no és la primera vegada que em passa; ja vaig patir aquest sentiment amb el Manolo Vàzquez Montalbàn, el Joan García Nieto, el José Luis Sampedro .....gent  que calia escoltar.

Si no ho sabeu i voleu saber qui era Josep Fontana feu clic aquí. Si, ja ho veieu, un historiador (com va dir Rafael El Gallo "hay gente pa tó") que havia après el seu ofici amb Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar i va ser capaç de sintetitzar tres corrents historiogràfiques i donar sentit a la seva feina: la història com a servei a la societat, donant-li eines perquè entenent el passat es pugui comprendre el present i, si la gent vol, condicionar el futur. Ho resumia en el títol d'un llibre: "Història. Anàlisis del pasado y proyecto social".

El seu esperit crític era essencial per a mantenir un compromís social i cívic que el va portar a militar al PSUC durant el franquisme i a donar suport a Ada Colau per a l'alcaldia de Barcelona tot mostrant, alhora, la seva simpatia per les CUP. S'autoqualificava de "roig i catalanista" i malgrat ser independentista va mostrar sense equivocs les seves discrepàncies amb el "processisme".

He tingut la sort de treballar en una feina que m'ha agradat i no em queixo, però la meva vocació frustrada era ser historiador i haver pogut gaudir del mestratge de Josep Fontana, ensenyar història a adolescents i com en una pel-licula m'imagino entrant a una aula el primer dia del curs i escriure a la pissarra com a lema-guia el que diu el Manifest Comunista: "La història de totes les societats que han existit fins avui, és la història de les lluites de classes", i diria als alumnes -Anotin això i no ho oblidin mai. Segur que el professor Fontana ho trobaria una mica simplista però, sense cap mena de dubte, suggerent.

EN RECORD DE LA JOSEFINA PALECHA, LA MARE DE LA IRENE (TAMBÉ MEVA), L'IAIA DELS NOSTRES FILLS, L'ERNEST I LA MARINA.

Quinze dies fa que ens va deixar la Josefina. Sense el seu ajut, la seva comprensió i complicitat el seu company de vida, el Felipe Alcántara, no hauria fet ni la meitat del que va fer per les classes treballadores; va ser una col-laboradora necessària per a delinquir amb gust i ganes contra el franquisme. Em costa mostrar sentiments però supleixo aquesta carencia fent servir les emocionades paraules que la seva filla Irene li va dedicar a l'acte de comiat. Llegiu-les si us plau.

“Queridos compañeros y compañeras, amigos y amigas quisiera hablaros de Josefina mi madre. La mujer anónima de un hombre público comprometido y respetado por los ciudadanos de Sant Feliu. No era una mujer de partido pero tenía claros los valores de la solidaridad, la responsabilidad, la libertad y el respeto a las personas fueran de la condición que fueran. Ella siempre estaba ahí, discreta, sin hacerse notar, pero siempre dispuesta a colaborar.

En los tiempos dificiles de la dictadura: Disimulando ante los vecinos del edificio del que era portera cuando en casa se realizaban reuniones del movimiento obrero. Escondiendo propaganda clandestina en el cuarto de máquinas del ascensor. Sufriendo en silencio cuando sabía que mi padre y yo estábamos en alguna manifestación ilegal.

Con la llegada de la democrácia, ¿quien no recuerda la tortilla de patatas y las croquetas de la Josefina que se vendian y comian en el stand de “La festa de Treball”?. Como las telas que nos repartimos entre las compañeras de partido para confeccionar delantales para el stand, y cosió ella los que me tocaban a mí y los suyos propios.

Quisiera hablaros ahora de como empezó ésta preciosa história de amor de mis padres. Se conocieron en Fraga (Huesca), en la sala de fiesta Florida, donde los jóvenes de los años 50 iban a bailar. La primera vez que mi padre sacó a bailar a mi madre, le dió calabazas, pero mi padre insistió una segunda vez a la que ella no se negó, pero con la condición de que “no la tirara por los aires ni cosas raras” que él acostumbraba a hacer porque le gustaba mucho bailar; situaros en los tiempos del SWING. Al poco tiempo la familia de mi madre, por motivos laborales se trasladaron de nuevo a vivir a Tetuan, y ni la distancia pudo diluir aquello que los dos sintieron. Papá, ante cierta oposición de la madre de Josefina(mi abuela) a que se casaran, fue a buscarla a Tetuan y de todo aquello surge la idea de colocar en el recordatorio un fragmento de una canción que siempre les traía recuerdos preciosos de esa época: “Muñequita linda”.

Luego, cuando mis padres regresaron de Tetuan a Fraga se casaron y vinieron las niñas, mi hermana y yo. Siempre recuerdo a mi madre trabajando, sabía hacer de todo, la ropa que vestíamos nos la hacía ella, ella no era modista, pero se las apañaba, tanto que se atrevió a hacernos el vestido de la comunión, los abrigos, atendía la casa, la pintaba incluso y cuando venía papá de la mina le daba la sorpresa, atendía a las gallinas y conejos y para las Navidades ella hacía las casitas del belén, son recuerdos preciosos entrañables que los llevaré siempre en mi corazón de igual modo que con el cariño que nos educó a mi hermana y a mí, transmitiéndonos los valores que os he dicho al principio de solidaridad, responsabilidad, libertad y respeto.”

Podría seguir durante horas, pero aquí lo dejo amigos míos dandoos las gracias en nombre de la família por vuestro cariño hacía la Josefina.".