dilluns, 13 d’agost del 2012

FÌSICA RECREATIVA (La "Partìcula dels collons" que busquem i no trobem)


Gonzalo Pontón es un reconegut editor espanyol de llarga trajectorìa. Fundador y director de la prestigiosa "Editorial Crítica", actualment dirigeix l'interessant projecte editorial "Pasado&Presente". Pot seguirse al seu blog: http://pasadopresente.com/blog/26-bienvenidos-al-blog-de-pasado-y-presente. De la revista "Sin  Permiso" copìo descarat aquest interessant, divertit i alliçonador article. Llegiu-lo amb atenció


Física recreativa
Gonzalo Pontón · · · · ·

Como es bien sabido, Δx Δp ≥ h⁄2 ¡Ah! ¿Que no lo saben? Pues a ver cómo hago yo ahora para contarles lo del bosón de Higgs. Iba yo  a los Sanfermines cuando la televisión pública, en un derroche de virtuosismo científico, dedicó no menos de un minuto a anunciar que “se había descubierto la partícula de Dios”; sí, sí: la partícula de Dios decían una y otra vez como haciéndole guiños a monseñor Rouco Varela. Además, la semana pasada, El Roto publicaba un dibujo en el que unas manos sacerdotales elevaban una hostia con la inscripción “el bosón de Higgs”. Como soy  un gran admirador de El Roto le diré desde aquí – y de paso a monseñor- que lo de la partícula de Dios, frase acuñada por el premio Nobel Leon Lederman, respondía solo a presiones de su timorato editor. Él quería llamarla “la partícula de los cojones”.

Y con razón. Verán:  Cuando allá por el siglo XX los físicos quisieron poner negro sobre blanco lo que tenían de más parecido a una visión unificada de la naturaleza (una teoría final) se acordaron de las partículas elementales y sus interacciones mutuas  y a eso le llamaron el modelo estándar.  Y se pusieron a hacer ecuaciones , pero no daban. Solo les salían las cuentas si les metían por medio el cálculo de un campo (que no  habían podido establecer empíricamente) y de un bosón (que nunca habían hallado) que transmitieran masa a otras partículas. Entonces sí que cuadraba la cuenta. Al invento le pusieron el nombre del pícaro que tuvo la ocurrencia y los científicos se sentaron durante cincuenta años, cruzando los dedos para no hacer el ridículo con “la partícula de los cojones”. Y en estas llegó el bosón y mandó a parar.  Ahora los físicos ya pueden presumir de ecuaciones que no llevan a resultados infinitos o incluso negativos, el modelo estándar ya no desbarra matemáticamente porque el campo de Higgs y su emisor, el bosón, prestan a otras partículas las masas que les faltaban. Todo eso –y algunas otras cosillas tan fáciles de entender que me las salto pero que encontrarán maravillosamente explicadas en el libro de David Jou INTRODUCCIÓN AL MUNDO CUÁNTICO, publicado hace un par de meses por esta editorial - certifica la ruptura de una simetría que, de no haberse producido, no estaría yo escribiendo este blog  ni ustedes –mis caritativos lectores- me estarían leyendo. Porque sin la ruptura de la simetría el Universo no contendría materia, sino solo luz y gravitación. Me explico: la materia y la antimateria, las partículas y las antipartículas se  destruyen entre ellas y no dejan más que radiación. Hace ya algún tiempo el Universo se puso a descartar parejas de esas como en el juego de la mona y como en él quedó una carta impar. Por cada diez millones de antiprotones, había diez millones de protones … y un protón suelto, o sea la mona. Y por eso estamos aquí.  Los fenómenos cósmicos de los primeros segundos del Universo están profundamente relacionados con las partículas elementales y sus interacciones, que siguen danzando como lo hicieron hace unos 14.000 millones de años justamente una diez mil millonésima de segundo después del big bang, cuando la  temperatura del Universo cayó hasta unos pocos miles de millones de grados (10 15 grados Kelvin). Entonces apareció  “la partícula de los cojones” y rompió  la simetría entre la fuerza nuclear débil y la fuerza electromagnética. Aquella pequeñísima ruptura de simetría fue suficiente para que el Universo contuviera materia. Una pena.

Lo que yo quería decir con todo esto es que,  en vez de hacer analogías teológicas con la sutil complejidad conceptual de la mecánica cuántica, el campo de Higgs y su bosón se entienden muy bien –creo yo- con la siguiente comparanza:

El modelo estándar viene a ser el actual estado español. Las partículas elementales (hombres y mujeres) se clasifican en leptones, que somos todos los ciudadanos de a pie, y en hadrones, que todos sabemos quiénes son. Cada partícula se caracteriza por su masa (los ingresos: muy densa en los hadrones y muy ligera en los leptones); su carga eléctrica (los impuestos: muy baja en los hadrones y universal y alta en los leptones); su espín (las interacciones sociales: dextrógiro en los hadrones, sinistrógiro en los leptones); y su extrañeza (los gobernantes:  sólo se manifiesta en los leptones). Los leptones pueden ser electrones, de carga negativa (jubilados y desempleados), muones (los trabajadores en precario, que son prácticamente todos), tauones (los estudiantes sin futuro laboral) y tres neutrinos, que apenas tienen masa (los sindicatos, la izquierda plural y las agrupaciones cívicas de protesta). Los hadrones, por su parte, se pueden dividir en bariones y mesones (según su patrimonio y liquidez). Los más cargados, los bariones, se componen de protones cargados positivamente (la patronal) y de neutrones, que aparecen siempre asociados a los protones (la banca). Lo fundamental, sin embargo, para entender la fuerza de protones y neutrones  es que, con una masa u otra y en distintas combinaciones, cuentan siempre con seis quarks (los magistrados, los obispos, la policía, el ejército, los paraísos fiscales y la televisión ). Se sospecha que existen otros quarks todavía no identificados por los científicos.
 Pero es que, además, entre las partículas se dan cuatro interacciones básicas: la electromagnética (el poder político con el poder económico), la nuclear débil (la interacción de los humildes con la información y el conocimiento), la nuclear fuerte (el capitalismo depredador con la patronal y la banca) y la interacción gravitatoria (la sociedad civil y una democracia fantasmagórica).

¿Cómo romper la actual simetría entre la fuerza nuclear débil y la fuerza electromagnética? Es obvio que necesitamos urgentemente un bosón de Higgs que transmita masa a las partículas de la fuerza nuclear débil. Es decir, conseguir un modelo estándar que responda, por encima de todo, al principio antrópico.
¿A que se entiende todo?

dilluns, 6 d’agost del 2012

EURO PER RECEPTA, EL FARMACEUTIC I LA INSUBMISSIÓ. UNA PROPOSTA


Penso que l'assemblea del dijous 2 d'agost a la Plaça de Félix Figueras a Olesa de Montserrat contra l'euro per recepta va ser un èxit ¿que importa si érem 50, 100 o 150? l' important es que van sortir propostes que cal tirar endavant i gent amb seny per a fer-ho...els iaioflautes,... l'assemblea d'aturats... propostes que em sembla essencial coordinar-les amb les que pugui fer la “Plataforma Prou retallades” al conjunt de Catalunya.

Sobre l'euro per recepta es va explicar com practicar la insubmissió per part de la ciutadania, insistint-se que aquesta acció no anava contra els farmacèutics, que els han fet a contracor recaptadors d'una taxa injusta.

Es cert i hi estic d'acord, però, home de reflexos lents com soc, no vaig caure en aquell moment a manifestar, que malgrat això als farmacèutics se'ls pot exigir, i se'ls ha d'exigir un compromís mes fort per a que la insubmissió ciutadana tingui èxit; el seu compromís ha d'anar mes enllà de la pura i simple queixa.

Un dels assistents mes actius a l'assemblea va dir, encertadament, que l'èxit de la insubmissió per la retirada de la taxa per recepta depenia de que aquesta insubmissió fos tan massiva que el cost de la recaptació per constrenyiment als ciutadans fos superior a la pròpia taxa mes recàrrecs: en definitiva i per entendre'ns, que a la Generalitat li sortís mes car el farciment que el gall.

Es doncs necessari trencar la por del ciutadà i aquí es on, al meu entendre, te un paper important el farmacèutic per col-laborar a la insubmissió. Posem per cas ¿seria útil que a les farmàcies es pengessin cartells ben visibles informant als usuaris de la possibilitat de negar-se a pagar la taxa i posant a disposició de la gent els impresos corresponents? Si creiem que si, que podria ser útil, fem aquests cartells i proposo fer una acció un dia concret el més col-lectiva possible a les farmàcies olesanes demanant que els pengin.

Els farmacèutics que puguin tenir dubtes o siguin temorosos que tinguin en compte que ells també son ciutadans, que tenen llibertat d'expressió i que els motius ètics per recolzar activament la insubmissió a la taxa els trobaran al seu codi deontològic per exemple a I 2, 7, 8, 9 o II 15. Ells ja saben de que va.

Escolteu la banda sonora del mes d'Agost. Gato Perez i "Cha Cha Cha de la locura" .

dimecres, 1 d’agost del 2012

BANDA SONORA DEL MES D'AGOST ("Cha cha cha de la locura", Canta Gato Pérez)



GATO PEREZ
Des del simbòlic 14 d'abril han passat 109 dies sense publicar al bloc. Que es que no hi havia res sobre que parlar? I tant que si, sobretot de mentides i enganyifes, ves que us haig de dir que no sapigueu . Mireu s'han ajuntat el desanim i la manca de temps però vull tornar-hi i aprofitant que comença l'agost recuperaré la banda sonora del mes.

I que millor que el “Cha cha cha de la locura” que ens va deixar el grandiós Gato Pérez.Jo recomanaria als quatre personatges de les fotografies de sota (Frau Merkel, Madame Lagarde, Monsignore Draghi i Marianico “señoritaqueyonohesidoquehasidoJoséLuis”), grans encobridors del mal i manipuladors de la realitat, que l'escoltessin a veure que passa. Com que segurament no passarà res i aquestes eminències no s'arrauxaran ni es “desmelenaran”, tal com proposa el Gato, millor fem nostre el xa xa xa perquè, encara que no ens ho creguem, encara que ens faci por, es possible desafiar els deus, vence'ls i realitzar la vella bogeria de conquerir els cels.

Feu clic a sota i escoltareu el xa xa xa.











dissabte, 14 d’abril del 2012

LLIBERTAT, IGUALTAT I FRATERNITAT. VISCA LA REPÚBLICA¡¡¡¡




  
                          Orquestra Internacional de Praga                                                                                                                                                                                              

dimarts, 3 d’abril del 2012

BANDA SONORA DEL MES D'ABRIL ("Ya no somos nosotros". Canta Patricio Manns.)

PATRICIO MANNS
Dins de les classes dominants esta apareixent una llodrigada de “economistes” que neguen la crisi. Diuen que el que esta naixent es un nou “model” social i de vida al qui en hi hem d'adaptar sense remei. Ens venen a dir que el que anomenàvem estat del benestar (que tot just al Reino de España treia el nas) venia de regal, que no es veritat que ho havíem aconseguit lluitant.. Hòstia, no cal estudiar, això ho cridem a totes les manifestacions: No es una crisi es una estafa¡¡ No es una crisi es una estafa¡¡..... Ara fins hi tot ens volen fer creure que no hem existit, hem perdut la consciencia de classe i no volen que la busquem per que no tornem a ser nosaltres.

Patricio Manns, el gran cantautor xilè, fa anys (sempre parlo de fa anys) va compondre una “chacarera” que va titolar “Ya no somos nosotros” i encara que estava dedicada a les lluites del poble Maputxe serveix pel cas.

La lletra diu:

Aquí donde usted nos ve
como dueños de la tierra
pa’ no morirnos de pobres
pasamos la vida en guerra.

Somos pobres, somos ricos,
nadie sabe lo que somos.
Con las penas de mi pago
se secaron los aromos.

¡Qué carajo! apenas gritan
que hay metal en el potrero,
viene el gringo desde el norte,
¡lo saca y deja el a’ujero!

¡Qué carajo! apenas grito
que me siento libertario,
me cambian la vestimenta
por una de presidiario.

La tierra pario a mi abuelo,
pario a mi padre y mi madre
y al hijo que nació d’ellos
no hay ni perro que le ladre.

Yo defiendo mi derecho
que no es el derecho de otro,
¡pero carajo! ’toy viendo
que ya no somos nosotros.

Ya no somos de este valle,
ya no somos de este monte
y todo lo que uno labra
se va, usted sabe pa’ dónde.

Chacarera, chacarera,
chacarera de mi pago,
no me libro de esta plaga
ni por más fuerza que le hago.

La podeu escoltar fent clic a baix.

diumenge, 1 d’abril del 2012

TINC UN AMIC A LA PRESÓ

 

 Comunicat d'Acció Jove - Joves de CCOO en suport als tres joves detinguts i posats en presó preventiva 

 El passat dijous 29 de març pel matí, en mig de les accions organitzades pels piquets de la vaga general de la Zona Universitària, es van dur a terme diverses càrregues policials amb la finalitat de dissoldre les concentracions a la diagonal.
Posteriorment, un grup, mentre es dirigia a Les Corts fou intervingut per un grup de mossos d’esquadra no identificats que van procedir a la detenció de 3 joves, membres de diverses organitzacions convocants de la vaga general (entre elles l’AEP i CCOO) .


Els detinguts van ser traslladats a la Comissaria de Les Corts. Se’ls acusa de violència al carrer i desordres públics entre d'altres i ahir, divendres 30 de març al vespre, van declarar a la Ciutat de la Justícia. Tot apuntava que després de les declaracions serien posats en llibertat a l’espera del judici. Mentre la majoria de detinguts van anar sent posats en llibertat, malauradament, els advocats van comunicar que, a instàncies del Ministeri Fiscal des de Madrid, la jutgessa responsable del cas va decretar presó preventiva per l’Isma, el Dani i el Javi que van ser traslladats a diferents presons. El motiu pel qual no se’ls ha deixat en llibertat és que se’ls acusa de pertànyer a un suposat “grup organitzat responsable dels aldarulls recurrents a Barcelona”.  

Davant d'aquests fets denunciem que:
- L'Isma, el Dani i el Javi han estat detinguts arbitràriament amb la voluntat política de marcar precedent per a futures mobilitzacions ciutadanes, instaurant un règim de por que freni les protestes legítimes.
- El tractament exagerat que els ha portat a tancar-los en presó preventiva, fet que té més a veure amb una voluntat per part del govern de llençar un missatge aterridor que pas amb un procés judicial normal.
- L'Isma, el Dani i el Javi són joves que participen i s’impliquen a organitzacions legalment reconegudes. EN CAP CAS, PERTANYEN A UNA XARXA ORGANITZADA PER PROVOCAR ALDARULLS a Barcelona.
Demanem per tant:
- Que prevalgui la presumpció d’innocència i no siguin tractats com a caps de turc.
- La posada en llibertat immediata dels 3 joves donat que la presó preventiva ha estat decretada sense base real i respon a un intent de criminalitzar la societat civil que s'organitza legítimament per reivindicar els seus drets.
Acció jove – Joves de CCOO condemnem els fets violents ocorreguts especialment a Barcelona durant la tarda del 29 que, considerem, totalment reprovables. Així mateix, també condemnem la violència i els mitjans utilitzats (boles de goma, gasos lacrimògens,...) per part de la policia.

Demanem a més, un tractament diferenciat per les accions dutes a terme pels piquets informatius en el seu legítim exercici (reconegut a la constitució), i els actes vandàlics que ocorregueren per la tarda al centre de la ciutat protagonitzats per grups violents que res tenen a veure amb les organitzacions que van donar suport a la vaga general del dia 29.

divendres, 23 de març del 2012

EL QUE LA DIPUTADA MERÇE JOU AMAGA

Tot plegat no acaba de fer bona olor
A “La bústia”d'aquest mes de març hi ha una entrevista a la diputada de Convergència i Unió al Parlament i regidora a l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat Sra. Mercè Jou a on, entre altres qüestions, es manifesta favorable a la (“extremadamente agresiva”, segons el ministre i banquer cessant Sr. De Guindos) reforma del mercat laboral imposada pel govern del Reino de España perquè algú havia de prendre la iniciativa davant la greu situació econòmica del país i la incapacitat de patronals i sindicats per a posar-se d'acord. La Sra. Jou diu literalment a la “La bústia”: “En tot cas, vull fer una crítica als sindicats. Els polítics portem molt de temps demanant a sindicats i patronal que es posin d'acord i no hi ha hagut manera. La situació de Catalunya i de l'Estat és el suficientment complicada com per merèixer l'esforç d'haver pactat.”. Si es que s'ha de criticar algú, cal dir que no entenc que hagi de ser exclusivament als sindicats si no es que tot forma part d'un guió escrit, i ja veureu perquè tinc aquest pressentiment. Continuem doncs

La dreta política i mediàtica (de la que la Sra. Jou forma part) esquiva, amb culposa mala fe, parlar de l'anomenat “II Acuerdo para el empleo y la negociación colectiva 2012, 2013, 2014” (AENC) que es va firmar a Madrid el 25 de gener de 2012 per part de la CEOE, la CEPYME, les CC.OO. i l'U.G.T. (BOE nº 31 de 2012), es a dir només setze dies abans de que es publiqués al BOE del 10 de febrer el RDL 3/2012 de “Medidas urgentes de reforma del mercado laboral”. L'AENC dedica el Capítol I a l'estructura de la negociació col-lectiva i la flexibilitat en temps de treball, en mobilitat funcional, i en matèria salarial. El Capítol II a la col-locació i contractació, la formació i classificació professional, a les condicions per a la subcontractació i la externalització productiva i subrogació d'activitats i condicions de treball, teletreball i els drets d'informació, consulta, participació i interlocució sindical. I finalment els Capítols III i IV estableixen els criteris salarials pel període 2012-2014 i la inaplicació negociada de determinades condicions de treball pactades en els convenis col-lectius sectorials. Bé doncs, si això ho llegeix la Sra. Jou queda informada que si, que existeix un acord entre les patronals i els sindicats mes representatius que regula les bases que han de tenir en compte els negociadors dels diferents àmbits convencionals sobre les matèries pactades i que resulta que coincideixen amb les matèries que també regula el RDL 3/2012.

Així les coses les preguntes que ens poden venir al cap son: Que a portat al govern de l'estat a torpedinar i enfonsar l'AENC ingerint-se, descarat, en l'autonomia de les parts i en el seu dret constitucional a la negociació col-lectiva?, per que la CEOE i CEPYME davant l'actuació governamental es fan l'orni amb una actitud que queda retratada en aquell comentari enxampat de refiló al Sr. Rossell -serios, muy serios que sino....-. davant els medis de comunicació. Tot plegat una obra teatral a on govern i patronal s'han repartit els papers per tal que una part mantingui la ficció d'organització responsable i negociadora que al final es troba condicionada (a contracor segons el guió: -serios, muy serios que sino....-) per la intervenció fatal i ferma de l'altra en nom d'un suposat interès general de la nació, bé suprem que esta per sobre de interessos de particulars. Encara creu la desinformada Sra. Jou que s'ha de criticar als sindicats? .

Per a la extrema dreta econòmica, ja sigui catalanista, espanyolista, europeista o globalitzada, els problemes de l' AENC són que té el limit temporal del 2014 en que s'hauria de revisar i renegociar i que les matèries que regula estan condicionades per la informació, consulta, participació i interlocució sindical i això es un entrebanc per unes mides flexibilitzadores i desregularitzadores en extrem del mercat de treball que les volen permanents i definitives, que necessiten concentrar tot el poder en l'empresari sense mediatitzacions de cap mena, d'aquí, doncs, la ocultació deliberada de l'AENC i la dura campanya de desprestigi del sindicalisme confederal, en que la Sra. Jou hi ha posat el seu modest granet de sorra a “La bústia”.


Els polítics que demanen responsabilitat al sindicalisme confederal (insisteixo: com la Sra. Jou) haurien d'exercir la seva oposant-se a la reforma laboral i donar a l 'AENC la importància, la transcendència i el valor que té per enfortir el Diàleg Social, el contrari si que es greu irresponsabilitat ja que, a demés de no crear llocs de treball com el propi govern ha reconegut, la reforma laboral només portarà frustració a la ciutadania i inestabilitat social que propiciara la perillosa aparició de tota mena de demagogs pescadors en aigües tèrboles. Que la Sra. Jou s'ho pensi, ens hi juguem el futur de la pròpia democràcia.

Miguel de Unamuno va dir ¡Que país, que paisaje, que paisanaje!

dimecres, 7 de març del 2012

GUARDÓ PELS PERES DE "LA PERA LLIMONERA"

ELS PERES DE LA PERA LLIMONERA

Enguany LA PERA LLIMONERA ha guanyat el premi a la millor interpretació masculina de la “Feria Europea de Artes Escénicas para Niños y Niñas" (FETEN ) de Gijón, una de les mostres teatrals mes prestigioses de teatre familiar, amb l'obra “Tortuga. L'illa d'en Tresot” (allà “Tortuga. La isla de Teodoro”).

No es el primer guardó que LA PERA LLIMONERA, companyia senyera (“honra y prez”dirien abans) del teatre santfeliuenc (llobregatenc que no guixolenc), guanya. De la meva memòria recordo el “Nas d'Or” del Festival de Pallassos de Cornellà al 1994 amb l'obra “Rucs. La maledicció del bruixot” que també va ser nominada com un dels Millors Espectacles Nacionals presentats al Festival Teatralia' 99 de Madrid..

Els dos actors, el Pere Casanovas i el Pere Romagosa, que formen la companyia LA PERA LLIMONERA (veieu el joc) son tan bons que el Toni Albà els va demanar siusplau que es deixessin dirigir per ell, i com que no els hi ve d'aquí li van dir que si li servia per omplir el currículum que li feien el favor ¡ves que havien de fer! Si els de la faràndula no s'ajuden.....

Un blog del prestigi de “Treballar Cansa” no podia deixar de fer-se ressò del esdeveniment de Gijón, i mes quan el Pere Casanovas és cosí meu: la família es la família (Pere amb una ampolleta de ranci de la bota del Mataporcs ja estaria be per la propaganda feta. De res).

divendres, 2 de març del 2012

BANDA SONORA DEL MES DE MARÇ ( "La del manojo de rosas". Canta Pilar Lorengar y Renato Cesari )

Pablo Sorozabal

El circ i la sarsuela eren dos dels espectacles imprescindibles de la Festa Major de Sant Feliu de Llobregat quan jo era petit. Una de les sarsueles que mes es programaven era “La del manojo de rosas” . Joaquin es un mecànic que va darrera de l'Ascensión, la dependenta de la floristeria “La del manojo de rosas” que esta al costat del taller on el Joaquin treballa. Tan va de cul l'home que li canta allò de “Hace tiempo que vengo al taller y no se a que vengo” perquè ella l'esvera.

Si el mestre Sorozabal hagués fet la sarsuela avui en dia el Joaquin cantaria el mateix però no sabria a que va al taller, si l'amo li ha abaixat el sou i a mes el vol enviar a un taller que ha obert a un altre poble sense pagar-li el desplaçament i allargant-li la jornada laboral, i si no estas content Joaquin ja saps on és la porta. Ah¡ merda de reforma laboral.

Feu clic a sota i sentireu el duo de Joaquin i Ascensión.
Luis Sagi Vela y Maruja Vallojera, en los papeles de Joaquín y Ascensión, en el estreno de "La del manojo de rosas" en 1934