QUAN AL FEDE SE LI VA ENSANGONAR LA CAMISA I EL GUARDIA CIVIL TRUJILLO LI VA DIR A L'ERNEST -”¿QUIERES AGUA? ¡AGUARRAS TE VOY A DAR!"

    Era gairebé el migdia d'aquell 24 de setembre de 1973 però el final de la Rambla de Barcelona, encara que eren les festes de la Mercè, no era gaire ple de gent. En veure el monument a Colom l'Ernest es va sentir alleujat malgrat la parella de la Guàrdia Civil que els escortava a ell i al Federico, no recorda si emmanillat dels dos canells o només d'un compartint manilles amb el seu company. L'alleujament venia de la certesa de què no eren conduïts a la sinistra caserna de la guàrdia civil del carrer de Sant Pau o a la temible “Jefatura Superior de Policia” a la Via Laietana, que era el que de debò li feia por. Els conduïen al Jutjat Militar a declarar. Una putada, però, si mes no, ja no els estomacarien més.

    Mentre caminaven l'Ernest (que no es deia Ernest sinó que era el nom de “guerra” que havia adoptat per seguretat, pel Che Guevara és clar) recordava que tot plegat havia començat la tarda del dia abans. Era diumenge i havia quedat a l'estació de la RENFE de Sant Feliu de Llobregat amb altres cinc companys per anar a Molins de Rei i repartir uns fulls que els “Sectors de Comissions Obreres” havien editat per informar de la vaga que aleshores realitzaven els treballadors de l'empresa EXIN LINES BROS, S.A. que fabricava Scalextric, Exin Castillos i Cine Exin (si feu clic aquí veureu el full). Es van fer tres grups de dues persones i ell va fer parella amb el Federico (que, és clar, tampoc es deia Federico i vés tu a saber per què s'havia posat aquest nom. Per Engels potser?).

    El tren va arribar a Molins de Rei capa  dos quarts de set de la tarda. Era la fira de sant Miquel i l'Ernest i el Federico es van dirigir cap al carrer Major, que era ple de gom a gom, començant a repartir les fulles; primer unes quantes en mà i la resta les van acabar de llençar enlaire, ja que no era qüestió de quedar-s'hi gaire estona. Massa estona però. La suficient perquè un policia municipal fora de servei, que havia vist l'acció, donés avis a la Guàrdia Civil que els van enxampar, pistola en mà, a l'altura del carrer del Carril després d'una breu corredissa. Els van conduir a la "casa cuartel".

    Al brigada que comandava el “·puesto” de Molins de Rei li deien “el Chotas” (sic) i era al cinema. El van anar a buscar i es va emprenyar tant que només arribar va començar a repartir hòsties a dues mans sense preguntar res. L'Ernest no sap si ell va ser el primer a rebre o abans el "Chotas" havia anat a l'habitació on tenien al Federico, ja que els havien separat perquè no es comuniquessin.

    La benemèrita, després de comprovar que els fulls que havien recollit de terra tenien perfecta cabuda al sarró que els hi havien confiscat, van creure tenir l'evidència del delicte i van començar l'interrogatori. A l'Ernest li va tocar un guàrdia llarg i prim de cara eixuta que responia al nom de Trujillo i que brandant una porra amb el cuir trencat, segurament per l'ús, va començar preguntant “¿A donde ibas palomita mensajera?” i entre cop i cop de porra i estirades de cabell inquiria sobre l'origen dels fulls, sobre el propietari del sarró, d'on eren les claus que hi havien a dins......volien saber on era la impremta. En un moment determinat, de cop i volta, l'Ernest va veure al Federico entrar a la sala empaitat per un guàrdia civil i cridant li va dir que recordes que ell, l'Ernest, era el propietari del sarró i que si el duia ell, el Federico, era perquè li havia deixat..... ¡Amb dos collons el Federico s'havia escapolit del seu interrogador per aclarir una contradicció que els comprometia i el més bo va ser que els “hàbils” interrogadors s'ho van creure!. En aquest petit instant l'Ernest va tenir temps de veure, però, que el Federico tenia la camisa ensangonada i va pensar que un cop o una bufetada li havia fet sagnar el nas.

    Un parell d'hores després i mig adolorits firmaven la seva declaració sense comprometre a ningú i negant qualsevol fet; ells només havien anat a Molins de Rei al cine. L'Ernest va demanar aigua i el Trujillo va respondre aclucant els ulls com un xinés: - “¿Quieres agua? ! Aguarrás te voy a dar!”. Conduïts al calabós de l'ajuntament de Molins de Rei a passar la nit, el temor i l'angoixa era si l'endemà prosseguirien els interrogatoris a Barcelona, a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Pau o a la “Jefatura Superior de Policia” a Via Laietana a Barcelona.

    L'Ernest va tornar el seu pensament al món i ara estaven a punt d'entrar al Jutjat Militar i un dels guardies civils mirant-se la camisa ensangonada del Federico va dir: -”Como le expliqueis algo al Juez, saliendo os harè correr por la Rambla, os pegarè un tiro y dirè que os habeis escapado”. El jutge, un militar ja gran, no estava per romanços i es va limitar a fer quatre preguntes, ells van ratificar la declaració que els dos havien fet a la Guàrdia Civil i van manifestar que havien sigut maltractats. Decretat per Sa Senyoria el seu ingrés a la Presó Model de Barcelona hi van entrar a les cinc de la tarda del dia 24 de setembre de 1973 festivitat de la Mare de Déu de la Mercè patrona dels presos i captius i en van sortir el 23 d'octubre el Federico, de disset anys, sense fiança per ser menor d'edat penal i el 24 d'octubre l'Ernest, de dinou anys, major d'edat a efectes penals malgrat que la majoria d'edat civil era als vint-i-un, previ pagament de 15.000 pessetes de fiança.

    Processats pel Tribunal de Orden Público (TOP) el Ministerio Fiscal considerava que “Los procesados, el primero menor de 18 años y mayor de 16 y el segundo mayor de 18 años, sin antecedentes penales y de buena conducta informada ambos, fueron sorprendidos en Molins de Rey cuando terminaban de lanzar unas hojas bajo el titulo “Solidaridad con Exin” impresos de lucha sobre el régimen económico-político establecido, propugnando derecho de huelga, paro, mitines , manifestaciones en la calle y que lleva como pie sectores de las Comisiones Obreras de San Feliu, Molins y otros.” que “Los hechos integran un délito de Propaganda ilegal del articulo 251 en su número 1º y 4º del Codigo Penal” i que per tot aixó al Federico se li havia d'imposar una pena de “CINCO MESES DE ARRESTO MAYOR y DIEZ MIL PESETAS DE MULTA “ i a l'Ernest “DOS AÑOS DE PRISION MENOR y VEINTE MIL PESETAS DE MULTA, con los arrestos sustitutorios correspondientes en caso de impago”.

    El 27 de setembre de 1975 el TOP dictaba sentencia a on es deia que“Probado y así se declara que sobre las diecinieve horas del dia veintitres de septiembre de 1973 en la localidad de Molins de Rey (Barcelona) dos individuos difundieron en la calle mayor de la misma unas hojas a multicopista en cuyo pie aparece “Sectores de Comisiones Obreras de San Feliu, Molins, Cuatro Caminos y Martorell”. No se ha acreditado en la causa que los procesados...fueran las mencionadas personas que intervinieron en la mencionada difusión.” i “FALLAMOS que debemos ABSOLVER y ABSOLVEMOS libremente a los procesados ...del delíto de propaganda ilegal de que se les acusaba...”.
    
    El Federico i l'Ernest sabien que el TOP s'equivocava  de ple en aquella sentencia, com ho sabia Juan Antonio F., el policia municipal de Molins de Rei que els va delatar i va testificar al judici a la seva contra. Havien sigut ells i ho van tornar a fer mes cops.

BANDA SONORA DEL MES DE SETEMBRE (Canastos) canta Gloria Lasso i Luis Mariano

La gran farsa. Qui es Rajoy, LuisMariano o Gloria Lasso?. Qui es Mas, Gloria Lasso o Luis Mariano?. Son intercambiables.

Cliqueu a baix i escolteu “Canastos” un exit dels anys cinquanta del segle XX molt actual.

¡Bon 11 de Setembre segadors i vigileu no prengueu mal esmolant l'eina!

LES PIULADES DE LA DIPUTADA MERÇE JOU

El dia 29 d'Agost, el Sindic de Greuges Sr. Rafael Ribó va explicar a la Diputació Permanent del Parlament l'Informe sobre la malnutrició a Catalunya i a propòsit d'aquesta compareixença la diputada, regidora i convilatana, ciutadana Mercè Jou va fer aquestes tres piulades al Twitter:

-Demà començo el dia al #parlament on el Síndic de Greuges explicarà l’informe s/malnutrició infantil a Catalunya, informe k no avala ningú

-El sindic de greuges diu k l'Associació Catalana de Pediatria li va dir k ja parlarien després de vacances. Esta qüestionant els pediatres?

-@txellborras posa les coses en el seu lloc pel que fa a la compareixença al #parlament del sindic de greuges sobre desnutrició

No es la primera vegada que la diputada olesana de CiU, les deixa anar com raja i si l'encerto l'endevino (vegeu en aquest mateix blog “El que la diputada Mercè Jou amaga”). Peró front el dubte i l'escepticisme no hi ha millor antídot que l'evidencia i no cal comentar res. Mireu amb esperit critic ( no de crítica barroera sinó amb criteri) les intervencions del Sindic de Greuges i de la diputada de CiU Sra. Meritxell Borràs, contraste-ho després amb les tres piulades mercedàries i opineu.

No us faci por et temps que us portarà la visualització (1 hora i 23 minuts) us passarà el temps volant creieu-me. Vinga proveu-ho.

Informe del Sindic de Greuges Sr. Rafael Ribó sobre la malnutrició infantil a Catalunya (37 m. 11 s.)

Primera intervenció de la Diputada de CiU Sra. Meritxell Borràs (11 m. 2 s.)

Resposta del Sindic de Greuges Sr. Rafael Ribó (21 m. 22 s.)

Segona intervenció de la Diputada de CiU Sra. Meritxell Borràs (5 m. 10 s.)

Segona resposta del Sindic de Greuges Sr. Rafael Ribó (7 m. 58 s.)

Tercera intervenció de la Diputada de CiU Sra. Meritxell Borràs (1 m. 28 s.)

En acabar la seva tercera intervenció, la diputada Borràs com en el sonet de Cervantes

“caló el chapeo, requirió la espada,
miró al soslayo, fuese, y no hubo nada.”

POSATS A DIR DISBARATS AQUI VA EL MEU: L'INDEPENDENTISME BASCULA CAP EL TOTALITARISME. QUE US HA SEMBLAT? A VEURE QUI LA DIU MES GROSSA.

AIXÓ HA EXISTIT ¡ALERTA!

Qui em coneix sap de l'escassa simpatia que li tinc al PSC (PSC-PSOE). Ja ve d'antic, de coses de la transició del franquisme a la democràcia i que et queden als racons de la memòria, i si haig de ser sincer, no és que hi hagin posat gaire voluntat per esborrar-les. Comprendreu, doncs, que no tinc cap interes en defensar al PSC, però dit això no puc estar d'acord amb el disbarat d'editorial del VilaWeb dels dies 20 i 21 d'Agost títolada “Per que el PSC bascula cap al feixisme?” i que signa el seu director Vicent Partal, persona que jo considerava equànime i sensata.

Puc estar d'acord amb en Partal sobre algunes de les qüestions que planteja i es pot discrepar del posicionament que el PSC ha pres oficialment sobre el procés pel dret a decidir (jo mateix en discrepo), però només es un reflex de les seves contradiccions internes i de les que ell sabrà o no sabrà sortir-s'he; ara bé d'això concloure'n que hi ha una deriva cap el feixisme és d'una interessada mala fe esfereïdora. No dona l'editorialista del VilaWeb cap raonament, a la llum de la historia, la sociologia o la política, que permeti afirmar aquesta “basculació” del PSC, però se sap d'antic que les paraules no son innocents i acusant de “bascular” cap el feixisme a qui s'aparta del “pensament oficial” no només es vol desprestigiar i desqualificar al dissident sinó també llençar una advertència als “tebis” perquè no es desviïn del recte camí cap a la gran finalitat que transcendeix i esta per sobre de les persones. Això es diu TOTALITARISME que és, ves per on, una de les característiques comunament acceptades i que tothom reconeix en els feixismes de tota mena.

I a la editorial del VilaWebb s'hi vessen opinions que “basculen “ cap el totalitarisme quan es diu que mai ningú “s'havia atrevit a adoptar posicions tan extremistes contra el nacionalisme català i contra la voluntat popular” o “el PSC no va encaixar mai amb la voluntat popular” o “el PSC no hauria de violentar la majoria de la societat catalana” i aquesta deriva independentista cap el totalitarisme es reafirma quan des de l' Assemblea Nacional Catalana (ANC) es diu que no hi res a discutir, que no es vol canviar el lema de la “Via Catalana” de l'11 de Setembre i que qui hi vagi serà comptat com a independentista expulsant a les persones que sempre hem estat a favor d'exercir el dret a l'autodeterminació de Catalunya sense apriorismes.

El totalitarisme deixa de banda el raonament i l'esperit crític i no deixa lloc al dubte, supedita els grups socials i a l'individu mateix a la finalitat inmutable, no hi cap desviació de cap mena. S'hi es o no s'hi es, ho ets o no ho ets, estas amb mi o contra mi; maniqueisme pur.

M'agradaria que el títol d'aquest escrit fos només això, un disbarat, però de moment el dia 11 de Setembre no em deixaran ser a la Via Catalana, malgrat tot jo, com cada any, penjaré la senyera a la finestra...i la bandera roja perquè se sobre quina Catalunya vull parlar i discutir.

DEL PROLETARIAT AL PRECARIAT?. UN PETIT EXEMPLE : DEL “CAFE DE LA PRINCESA” AL “MERCAT PRINCESA”, O QUI SIGUI BURRO QUE ESTUDII.

Un dìa, no fa gaire, em vaig acostar, amb morbosa curiositat per raons que no venen al cas, al

Mercat Princesa (font: barcelona b-guided)

“Mercat Princesa” que és això que ara se'n diu un espai gastronòmic. Quedeu-vos si us plau amb el següent concepte: “Showroom”. La pagina web “Directo al paladar. El sabor de la vida” ens diu “El término inglés showroom, tan fashion él, pertenece al mundo de la moda y viene a significar “sala de exposición”, aunque últimamente su uso se ha extendido a otros sectores, como el gastronómico” i segons ells el “Mercat Princesa” resulta ser el primer “shoowroom” gastronòmic de Barcelona sobre el qui la seva pròpia pagina web ens explica, amb llenguatge que a mi em recorda el NO DO (imagineu-vos la veu aflautada i l'entonació del locutor) : “El Born, la zona bohemia de la ciudad en la que las calles se entrecruzan en un laberinto urbanístico heredado del pasado. El edificio, una construcción del siglo XIV remodelada en la que se articulan armoniosamente las paredes de piedra y los arcos de medio punto medievales con las tendencias arquitectónicas eco-cibernéticas actuales. En la periferia del espacio, en torno a un patio cubierto con una cúpula de cristal, se reparten 16 puestos culinarios cuyos platos pueden degustarse cómodamente en las mesas centrales o en las barras repartidas por el local. La variedad de recetas convierten al Mercat Princesa en un punto de encuentro ideal para paladares y presupuestos muy diversos, todos los días desde las 9 de la mañana hasta las 12 de la noche. Se compaginan recetas mediterráneas y asiáticas, huevos cocinados de diferentes maneras, embutidos ibéricos, quesos, pasteles, ahumados…Y para beber, los mejores caldos: vinos, cavas, cerveza, refrescos de todo tipo, café y al atardecer, una amplia oferta coctelera. En el proyecto global del Mercat Princesa, la última novedad, de próxima inauguración, será el “restaurante clandestino”, con capacidad para 40 comensales, servicio en mesa y una carta que incluirá una selección de los platos ofrecidos en los 16 puestos de la zona central. Tendrá acceso desde un punto oculto del interior del local.”, aclarint-nos “La Vanguardia” el dia 2 d'Agost “Y es que los famosos seguro que también querrán pasarse por aquí a disfrutar sin ser vistos.”.

Com veieu una proposta conceptual molt “fashion” (tornem-ho a dir), plena de modernitat, flexibilitat i innovació, divertida, interactiva, transversal, globalitzadora i, sobre tot, amb voluntat de marcar tendència (em deixo alguns del adjectius que s'han de fer servir en aquest casos?).

El cas es que a on ara hi ha el “Mercat Princesa” nomes fa uns mesos hi havia el “Café de la Princesa”, un restaurant amb estovalles i tovallons de tela, carta i/o menú, cuiners i cambrers que et servien a la taula el que demanaves i que, contractats laboralment per l'empresa, eren subjectes d'un conveni col-lectiu que garantia un sou, una jornada de treball màxima, vacances, protecció enfront dels riscos laborals, cotització a la seguretat social......etz.

L'antic Café de la Princesa (font: Vipgourmet)

Fixem-nos ara, perquè es interessant, el que ens diu el blog de critica gastronòmica Cultibar sobre el procés de formació del “Mercat Princesa”: “J.A., artista transversal y padre de la idea, sabia que debía reinventarse. Tras años regentando el Cafè de la Princesa, en el mismo local, la situación pedía cambio, y habló con esas paredes que retienen la historia para resurgir. “Queríamos algo nuevo, sin ataduras de carta y tipología, en la que tú decidieras qué comer”. Para ello, se puso en contacto con distintos emprendedores culinarios y compartió su idea. “.
Com veiem el mateix empresari i alhora artista transversal (?), ens dona la clau de tot plegat: “sin ataduras...de tipologia” i “emprendedores” (paraula fetitxe que serveix per a planxar un ou o fregir una corbata). Es tracta de trencar amb els lligams del model anterior que suposa despeses en salaris, cotitzacions, prevenció de riscos laborals, rigideses en el control del temps de treball .....etz. i traspassar tota la responsabilitat a persones (han de ser joves i amb il-lusions) que han adquirit uns coneixements sobre determinada professió perquè els desenvolupin amb l'esquer de treballar amb llibertat en el seu propi negoci.

Aixì les coses, aquesta llibertat de negoci es tradueix en un contracte mercantil (es renuncia a la tutela de la jurisdicció social, per definició i encara que us sembli mentida mes protectora dels treballadors) i es lloga a l'emprenedor un espai minúscul (16 lloguers que cobrarà l'empresa, deu n'hi do), amb les seves derrames de llum, aigua, etz., es convertirà en un treballador falsament autònom, que haurà de pagar les seves cotitzacions a la seguretat social, liquidar el seu IVA, sense control sobre el seu temps de treball (jornada i vacances) ja que l'espai obre de 9 a 24 hores tots els dies de l'any i subjecte a la competència amb la resta d'emprenedors del mercat...... Total, negoci rodó per la part del empresari: màxim benefici, mínima despesa, inseguretat i precarietat pel treballador  i ...qui sigui burro que estudii.

Autònoms com a eufemisme d'assalariats degradats, exclosos dels drets laborals i sobre els qui cauen tots els riscos que abans eren exclusius del empresari com a contrapartida de la apropìació de la plusvàlua del treball o benefici. Deia el directiu de la CEOE Alberto Nadal des de “El Pais” que avui en dia els joves han de plantejar-se diferents opcions: o veure's com a empresaris, o com a gestors dels seu propi capital humà dins de l'empresa. Es aquest el nou model de treball que volem per a desprès de la crisi-estafa?.

BANDA SONORA DEL MES D'AGOST (A mi Bajo Llobregat) canta Amantes grupo de sevillanas y rumbas

Reconec que la banda sonora d’aquest mes la poso per provocar (amb “carinyu”) als montserratins. Però es que em toquen el voraviu, em sap greu.

He trobat una curiositat musical que, malgrat la seva simplicitat i que no diu res de transcendent, diu molt. Ens diu que hi ha persones que no tenint el “pedigrí” exigit per a ser admesos a la colla de la “ceba” han fet seu i es reconeixen en aquest Baix Llobregat que va del Cairat al Delta, popular, de classes obreres, subalternes i precàries que alguns creuen i volen difús i inconsistent. El Baix Llobregat que aquell llunyà 11 de Setembre de 1.976 a Sant Boi feia que la senyera catalana (sense estels), la “verdiblanca” i la roja s’abracessin. El Baix Llobregat que es bolcava en un Congrés de Cultura Catalana alhora popular i mestís. Fixeu-vos si fan seu el “indefinit” Baix Llobregat aquests  cantaires, que fins i tot reivindiquen que s’hi incorpori l’Hospitalet a manera de botifarra a Barcelona, centralista com Madrid i que amb golafreria s’ho vol empassar tot.

Sabeu que us dic? “Baix Llobregat estat d’Europa”.

Si voleu escoltar la sevillana “A mi Bajo Llobregat” feu clic a sota i passeu l’estona.

DEFENSA SENTIMENTAL DEL BAIX LLOBREGAT. (Al Juliol de 2013 vaig escriure aixó que em sembla plenament vigent)

Si em fessin la típica i tòpica pregunta-trampa de si em sento mes espanyol que català o mes català que espanyol la meva resposta seria inequívoca: em sento baixllobregatì; sense punts cardinals.

Si tira endavant al Parlament de Catalunya la la Llei de Governs Locals potser veuré desaparèixer la comarca del Baix Llobregat, la meva comarca, engolida per una amorfa “Àrea Metropolitana de Barcelona” i sectors de dreta catalanista i “maulets “ i “miquelets” nostàlgics del 1714 (aclareixo: aquesta es la meva impressió personal i només meva) dels municipis de la zona nord podran veure com es realitza el seu preuat somni de configurar el Montserratí, el Baix Llobregat Nord, o el Pla de Montserrat (digueu-li com vulgueu) com a entitat comarcal plena. I ja "suenan los claros clarines" que diria Rubén Darío, vegeu sino http://ciuolesa.blogspot.com.es/2013/07/el-baix-llobregat-nord.html.

Potser sigui veritat que històricament la meva comarca a estat (és?) una comarca amb una identitat difusa, amb problemes de capitalitat a l'estar al costat de Barcelona que la intenta xuclar com un tifó, diversa geogràfica i econòmicament, etz...,.potser si que sigui veritat, però, per a mi, la unitat i identitat actual de la meva comarca no té res a veure amb la divisió comarcal republicana, ni, anant mes endarrere, amb la Mancomunitat, ni amb mercats, ni....el que vulgueu. La consciencia comarcal del Baix Llobregat actual neix directament de l'antifranquisme i, sobre tot, de la lluita obrera pels drets de ciutadania i millora de les seves condicions de vida; lluites de les que la meva comarca va ser molts cops avantguarda i fins i tot exemple, del Nord al Delta. I se de que parlo.

Per tot això em temo que el que de debò dol als montserratins (insisteixo: entesos com sectors de dreta catalanista i “maulets “ i “miquelets” nostàlgics del 1714) es, per una banda aquesta hegemonia de la lluita obrera en la conformació de la identitat comarcal baixllobregatina i per altra banda la tebior nacionalista del sud. Ara amb el projecte de Llei de Governs Locals el govern de CiU els hi esta posant en safata trencar aquesta dinàmica i crear la comarca del del Montserratí, el Baix Llobregat Nord, o el Pla de Montserrat. Puresa de sang

Mireu, el Baix Llobregat no es només un territori, es també i sobre tot un sentiment. Diuen els montserratins que el nord del Baix Llobregat no te res a veure amb la resta de la comarca, i segurament ells no hi tinguin res a veure, però jo no puc oblidar, ni vull, com les comissions obreres (fixeu-vos que ho poso en minúscules) i els partits d'esquerres en ple franquisme recuperaven la oblidada comarca com a forma organitzativa tot donant-li un nou sentit, tampoc puc ni vull oblidar com, per motius de seguretat de companys del baix nord a que obligava la clandestinitat, gent de Sant Feliu, Sant Joan o Cornellà, pujàvem a Martorell o Abrera a llençar fulls volants o a fer assemblees a les sortides de les fabriques, com a les assemblees sindicals a Cornellà els companys de la Siemens, de Matacás, de Laforsa, Gallina Blanca, etz, etz.. confraternitzaven amb els companys de la Purlom, la Doga, la Flex..., i sobre tot com la conjunció de les vagues de la martorellenca Solvay i la cornellanenca Elsa i la lluita pel Conveni Comarcal del Metall del Baix Llobregat. (que afectava a totes les empreses del metall de la comarca fossin del nord o del sud) aconseguia l'epopeia el 1974 de la primera vaga general del Baix Llobregat, que va ser exemple per a moltes altres i va marcar un punt d'inflexió en la lluita antifranquista. Tot això, com si fos un sagrament laic, imprimeix caràcter i queda marcat.

No se si aconseguiran trencar la meva comarca i em quedi irredempt en un nou territori, però els sentiments son personalíssims i com em nego a renunciar als meus orígens la meva identitat continuara sent baixllobregatina; sense punts cardinals.

LES CALCES DE LA REINA

 

 Il-lustració de Valeriano Bécquer a “Los Borbones en pelota” (1868)

El periodista i historiador Santi Vinyals va publicar al blog de la revista “La lamentable” aquest divertit article de divulgació històrica. Jo el copio i enganxo descarat i enfasitzo en itàlica (¡perquè no vol sortir en negreta, ves quins collons!) l'ultim paràgraf pel que té d'interessant reflexió i subratllo a més a més l'ultima frase. 

“La causa de la guerra franco-prusiana fueron las bragas de la reina de España; o más exactamente, la rapidez y frecuencia de su descenso”. Esta es la explicación que da Richard Holmes a un conflicto europeo que, en el último tercio del siglo XIX, dejó el sustrato perverso sobre el que se organizaron luego las carnicerías del 14-18 i del 39-45. Richard Holmes es un historiador muy popular gracias a sus intervenciones televisivas. Especialista en historia militar, no es sin embargo de los que se pirran por armas y estrategias sino que busca las causas sociales y económicas de las guerras.

Por lo que respecta a esta célebre frase suya, Holmes se refiere a una de las causas que llevaron al descrédito de la monarquía de Isabel II y a la Revolución Gloriosa de 1868 que la expulsó de España. Isabel II tenía una gran afición a los cabos de guardia y se da por sabido que sus diversos hijos fueron engendrados no por el esposo legal, Francisco de Asís, que no podía hacerlo por padecer una hipospadias, sino por los diversos amantes que tuvo. La paternidad del heredero, Alfonso XII, se atribuye, por ejemplo, a un militar de origen catalán, Enrique Puigmoltó.

El vacío dejado por la caída de Isabel II en 1868 originó toda clase de maniobras de las potencias europeas para aportar en su lugar una figura favorable a sus intereses. Los intentos prusianos para colocar al príncipe Leopoldo de Hohenzollern-Sigmaringen (al que la gente, ante la dificultad de pronunciar su nombre, llamaba, en broma, “olé-olé si me eligen”) alarmaron a los franceses y un error diplomático (el llamado “telegrama d’Ems”) dio la excusa a Bismarck para declarar la guerra. El final fue, el 1871, la Comuna de París, la derrota francesa y la ocupación de Alsacia y la Lorena, que jugaría un papel importante, unos años más tarde, en el origen de las dos devastadoras guerras europeas.

La frase de Holmes, pues, parece más bien una salida de tono o una muestra de humor inglés, porque ni las revoluciones ni las guerras no se originan sólo porque un país tenga una reina promiscua, sino por causas mucho más profundas, sobre todo de carácter económico, que se van acumulando a lo largo del tiempo y que llevan finalmente al estallido social.

Pero para que se produzca ese estallido hace falta la gota que desborda el vaso o, dicho más gráficamente, la cerilla que prende la mecha de los barriles de pólvora del descontento largo tiempo larvado. Esa cerilla pueden ser las historias de cama o los casos de corrupción o irresponsabilidad de figuras políticas significativas… o anécdotas que parecen insignificantes pero que cumplen su papel incendiario en grandes cambios sociales o en conflictos que parecen espectaculares pero que acaban por no llevar a ninguna parte.

El subir y bajar incesante de las bragas de la reina de España pueden ser una de esas anécdotas, o la subida mínima del billete del tranvía, como en la huelga de Barcelona de 1951. O, para situarnos en la actualidad, la subida del precio del transporte en Brasil, la tala de árboles en un parque de Estambul, o las prohibiciones morales impuestas en Egipto por los islamistas en el gobierno, tres casos que han llevado a disturbios de gran envergadura y probablemente a cambios políticos importantes.

El interrogante es, en la España actual, si habrá cerilla y cual será. Los barriles de pólvora hace tiempo que se amontonan, pero de momento nadie se acerca a la mecha, aunque crecen las advertencias sobre el peligro de que eso ocurra. Peligro no sólo por las consecuencias de un estallido de violencia sino porque, como ocurrió la Semana Trágica de 1909, no hay una alternativa política competente y dispuesta a hacerse cargo de las riendas del cambio. En esta tesitura, los populismos aguardan agazapados su momento.

BANDA SONORA DEL MES DE JULIOL (Soy un pobre presidiario) A D. Luis Francisco Bárcenas Gutiérrez amb menyspreu.

“Soy un pobre presidiario” (això de pobre es un dir com comprendreu) la hi dedico al geni de les finances i la comptabilitat creativa Sr. Luis Francisco Bárcenas Gutiérrez amb tot el meu menyspreu i amb el desig de que, com diu la cançó, sigui ben aviat “un pajarillo que pronto ha de cantar” i la seva cel-la es converteixi, mes d'hora que tard, en alguna cosa semblant a la cabina (queda millor "camarote") dels germans Marx.

Al vídeo veureu i sentireu cantar al gran Antonio Molina i a baix, a l'àudio, la versió de Manolo Escobar. Va por usted Don Luis.
>

¡Ppa castizo y chulo mi pirulo, que soy del barrio de Salamanca!

ELS DIMONIS DEL CIUTADÀ DOMÈNEC PALOMA

 "Anda suelto Satanás" (Miguel Rios-Barón Rojo)

Us recomano fer clic sobre la seqüencia de lletres i números que venen a continuació (http://ciuolesa.blogspot.com.es/2013/06/la-veritat-amagada-per-malgastors.html) i així podreu accedir a l'inefable escrit que el regidor olesà montserratí per CiU ciutadà Domènec Paloma ha publicat al blog convergentunionista local, a manera d'exorcisme per a expulsar terribles dimonis personals que el turmenten de fa anys empaitant-lo per tertúlies radiofòniques i plens municipals. Si ho heu llegit segueixo i sinó també, però correu el risc de no entendre gaire be de que va tot plegat.

Un aclariment previ: Pel que a mi fa, i em permeto opinar en nom d'Iniciativa per Catalunya d'Olesa de Montserrat i si no es aixi que m'estirin de les orelles, pot estar tranquil el ciutadà Paloma, perquè jo no em crec, no ens creiem, que la gent de CiU vulgui retallar l'estat del benestar i destruir el sistema sanitari i educatiu públic només per pura maldat i sigui intrínsecament perversa (la perversió intrínseca ens esta reservada als comunistes segons la infal·lible doctrina del papa Pius XI dictada a la encíclica “Divini Redemptoris” allà pel 1937). No home, no. El que passa es que CiU, com el conjunt de la dreta (permeteu-me aquest, per a alguns, obsolet terme), no ha cregut mai en l'Estat del Benestar com a dret de ciutadania, si no que, subjecte d'una visió mercantilista, a la educació, a la sanitat, a la dependència, a la justícia, a la seguretat, etz......s'hi ha de poder accedir segons les possibilitats de cada u i, si de cas, per a les persones d'escassa fortuna o vingudes a menys per dropos o per manca de visió i no saber aprofitar les nombroses oportunitats que els hi dona la societat, ja es mantindran unes mínimes xarxes de beneficència per anar fent alhora que permeti als mes poderosos fer caritat i netejar-se les consciencies amb fundacions i entitats diverses sense anim de lucre, sempre que desgravin a la declaració de renda es clar. No son dolents, que dormin tranquils, sinó que, han optat per un model social que la mal anomenada crisi econòmica els permet experimentar tot al-legant manca de recursos per fer front a la despesa. I ara qui vulgui que em digui demagog.

Anem al que importa. El ciutadà Domènec Paloma esta exultant d'alegria perquè l'informe que la Sindicatura de Comptes ha presentat al Parlament, li permet, ¡per fi!, donar una repàs a “aquests” del tripartit que amb les mans foradades, quan manaven és van posar a gastar sense aturador deixant-nos amb una ma al davant i l'altra al darrera i ,¡alerta!, ho diu amb dades fonamentades i raons incontestables.

Home, no voldria desil-lusionar al ciutadà Paloma perquè sota el seu punt de vista ideològic, potser pot aportar raons. Peró, com que fa trampa, no podem contrastar fets i dades ja que de tot plegat es limita a dir quatre números per poder concloure, al seu entendre, que com que “aquests” del tripartit van estirar mes el braç que la màniga, s'ha incrementat el dèficit (gran tabú de la dreta), se n'ha anat de mare l'endeutament que, diu, ens hipoteca fins el 2108 (?), i ¡pecat de pecats! han incrementat el numero de treballadors públics de tal forma que, al que avui per avui es la Comunitat Autònoma de Catalunya, en tenim una “ràtio” de 27'3 per cada 1000 catalans.

Per a ser rigorosos caldria veure el desglòs de les partides concretes i la seva naturalesa, ¿que és inversió i que despesa?, ¿per eficiència que era millor la dessaladora del Prat o el transvasament del Roine? posem per cas. Tot depèn de a qui s'ha de donar negoci ¿oi?. Quant a la “ràtio” de treballadors públics, estan com estava per sota de la mitjana europea  i no diguem dels estats europeus mes eficients ¿no calia incrementar el numero, no de funcionaris amb visera i “manguitos”, sinó de mestres, de metges, personal sanitari, bombers, treballadors socials per a les persones dependents fins i tot com factor de creixement econòmic?. I com que de tot això el ciutadà Domenec Paloma no en parla tot el seu argumentari queda reduït a un mer exabrupte.

Per que, cagadubtes com soc em pregunto, ¿no podria ser que aquesta suposadament esbojarrada despesa ara no es pugui pagar per una política fiscal afavoridora dels mes poderosos? (de la que no excuso la prorrata de responsabilitat que pot correspondre a “aquests” del tripartit en el seu escás moment). Com ens explica el professor Vicenç Navarro (ja sé que no es el catedràtic de les americanes impossibles tan apreciat de CiU), Catalunya no es pobre ja que el seu PIB per capita es el 110% de la mitjana de la UE-15, que es el grup de països mes rics de la Unió Europea però en canvi la seva despesa social es només el 72% de la despesa mitjana pública social per habitant de la UE-15. Si Catalunya gastés el que li correspon pel seu nivell de riquesa hauria d'invertir 19.600 milions d'euros mes. I aquest diners existeixen a Catalunya però no es recapten, diria mes, no es volen recaptar pel que tot plegat es un problema de redistribució de renda agreujat per la corrupció d'un munt d' “honorables patriotes” gens amics de “aquests” del tripartit.

Curiosament, al final de l'exercici de redacció del ciutadà Paloma es fa un doble salt mortal i abandonant de cop “aquests” del tripartit, introdueix de forma subreptícia, com qui no vol, el dèficit fiscal del Regne d'Espanya amb la Comunitat Autònoma de Catalunya, m'imagino que per que no l'acusin de tebior en la defensa del dret a decidir, i reconeix que a casa nostra es generen prou recursos per no haver de fer cap retallada. Aixi doncs, resulta que si sumem al realment existent dèficit fiscal el que es deixa d'ingressar a causa de la insuficient voluntat recaptadora del Govern de la Generalitat que recolza CiU, aquí potser podríem lligar els gossos amb llonganisses. Em penso que no anaven tan desencaminats “aquests”del tripartit.

PS. ¡Ah! M'oblidava: Si mes no, Iniciativa per Catalunya quant cridem en contra de les retallades, no ens amaguem darrera la pancarta, ens la fem arribar a la cintura. Suficient perquè es llegeixi el missatge i s'ens vegi la cara ben neta i que cada gos es llepi la seva cua.