INFAUST ANIVERSARI

Andreu Claret Serra

Sobre un fons de coral fosforescent, en record de les brides de les urnes maltractades per la policia, s'alça el Pedraforca. És la samarreta de l'ANC per a la propera Diada, amb un dibuix on l'escalador republicà acampa en quatre o cinc ocasions, que corresponen a les dates mítiques de l'independentisme, abans de 'fer el cim'. Al meu em sembla una mica kitsch, però a la vista de com van les vendes haig d'estar equivocat. El mite ven. I mobilitza. Com deia Edgar Morin, l'home crea mites que s'apoderen del nostre esperit. Entre les dates assenyalades, destaca la de l'1-0. Mítica, per descomptat, per la qual cosa va tenir de determinació popular, i infausta per les imatges que va oferir d'un Estat maldestre i malcarat. Hi ha unes altres, però ni rastre del 6 i 7 de setembre, que també van ser dates infaustes. Van donar una imatge menys èpica que la de l'1-0 però políticament tan funesta com la de la policia bastonejant dones i homes que volien votar. 

En la conferència de Quim Torra també van abundar les dates però tampoc va esmentar setembre, quan es va aprovar la llei del referèndum i la de transitorietat. Llàstima. Sóc dels quals pensen que l'Estat, algun dia, haurà de demanar perdó per la seva actuació l'1-0. I ho dic sabent que era una convocatòria il·legal. Però avui, aniversari del 6 de setembre, l'independentisme hauria d'ajupir el cap. Els qui justifiquen l'astracanada que va sofrir el Parlament amb referències a Gandhi o Luther King estan de broma. Desobeeixen les persones, no les institucions. Els ciutadans tenen el dret a desobeir contra lleis que consideren injustes. Anton Costas recordava ahir que Thoreau, Russell i Rawls hi han teorizat sobre la legitimitat d'aquest tipus d'actitud en les democràcies. No obstant això, no busquin el concepte de desobediència institucional en la teoria política. És un oxímoron. Una aberració que va tancar les portes d'Europa a l'independentisme. Algun dia, algú hauria de reconèixer-ho.

(Traducció de la Mini-crónica catalana 102 d'Andreu Claret Serra)

URBANITAT I BONS "MODOS"

L'any 1966 jo feia el “Segundo de Bachillerato” als “Padres” de Sant Feliu de Llobregat i se'ls hi va passar pel cap de donar-nos unes classes de “Urbanidad” que no estaven als programes oficials d'estudis i a on pretenien donar-nos, tendres infants, unes normes de comportament social i cortesia.

L'encarregat d'impartir docència sobre la matèria va ésser el Padre Dionisio, un venerable i ancià prevere que un dia ens va  plantejar el problema de com podíem compaginar el Quart Manament de la Llei de Deu que obliga honorar i  obeir als pares, amb el compliment estricte del Vuitè  quant la mentida et ve induïda pel teu propi progenitor. Deixant de banda els bons “modos” de la  família, moralment el dilema era gros ja que incomplir qualsevol dels dos preceptes i morir-se de sobte sense confessió volia dir anar de cap a l'infern i a mes a mes provocar en el teu pare uns terribles remordiments de per vida.

La cosa va anar així, si fa no fa:

“Queridos niños. Suponed que vuestro padre os dice
-Hoy vendrá a verme el Sr. X pero yo no tengo ganas de verle, así que cuando suene el timbre abres y le dices que no estoy.

¿Que debéis hacer para no ofender a Dios, o bien desobedeciendo a vuestro padre o bien mintiendo?. Pues muy sencillo. Cuando llegase el Sr. X deberíais decirle: -Sr. X, mi padre en este momento no esta. En ese instante girareis la cabeza y disimuladamente musitareis:  (-para verle a usted.)”.

Ara que hi penso; algú s'hi va fixar si Carles Puigdemont va girar el cap dissimuladament el 27 d'Octubre del 2018 quan va proclamar la República Catalana?, perquè havent estudiat amb els capellans del internat del Santuari del Collell a la Garrotxa possiblement es coneixedor i practicant d'aquesta tècnica:."Proclamo la República Catalana¡ (... i ara us la planto al clatell i foto el camp.)". 

L'HORA DE LES CONSIGNES

La notícia m'ha deixat estupefacte. Cada dia, després que el rellotge de l'Ajuntament de Vic 

(Osona) ha tocat les campanades corresponents a les vuit del vespre, es difon per la megafonia municipal la consigna següent: «No normalitzem la situació d'excepcionalitat i urgència nacional. Recordem cada dia que hi ha presos polítics i exiliats. No ens desviem del nostre camí: la independència de Catalunya.».

No és un somni d'Orwell. Passa cada dia a Vic. Els veïns no s'han queixat i l'Ajuntament està, pel que sembla, orgullós de la seva iniciativa.

Josep Torras i Bages

Però que no s'espanti ningú. Només és a Vic. La seu episcopal va ser ocupada des de finals del segle XIX fins a 1916, any de la seva mort, per monsenyor Josep Torras i Bages, capdavanter del catalanisme conservador. Monsenyor va declarar en una ocasió, amb pompa i circumstància: «Catalunya serà cristiana o no serà.». Va ser aclamat per les forces vives, precedents de l'actual Ajuntament consignista. Monsenyor va convertir la ciutat en una fortalesa espiritual. Aquí queda això.

El PDeCAT ha rebutjat la pujada d'impostos a les rendes més altes. Convindria que tal circumstància es difongués també per la megafonia vigatana. Quan es proposa amb tant fervor la independència, convé especificar a més la qualitat que tindrà aquesta independència en cas de sobrevenir. Fins a quin punt respondrà als anhels d'una vida millor per part dels necessitats, o bé a la pastura desinhibida d'un ramat dòcil i lliurat cegament al guiatge benvolent de les jerarquies. La conxorxa de l'actual moviment independentista amb les rendes altes i l'alt clergat és palès, tant en les línies generals del projecte com en multitud de detalls visibles a contraclaror.

L'historiador Josep Fontana no forma part del cens oficial de les glòries catalanes, com ho denúncia avui mateix des del seu bloc José Luis López Bulla. Abans han estat exclosos de l'Olimp cultural nacionalista el cantant Raimon, el novel·lista Juan Marsé, fins i tot el poeta Salvador Espriu. No diguem ja gent com el Noi del Sucre, Josep Solé Barberá i molts altres de tendència semblant. La consigna pujolista de "fer país" ha d'entendre's avui com "fer el país cada cop més petit".

La vella dicotomia de Torras i Bages, «Catalunya serà cristiana o no serà», va pretendre segurament ser emblema d'una unitat mística en la fe. Avui ressona com un eco d'amenaça als diferents:"Extra ecclesiam nulla salus" (1), etcètera.

(1) Fora de l'Esglesia no hi ha salvació

(Traducció de l'escrit de Paco Rodriguez de Lecea a "Punto y Contrapunto")

L'HISTORIADOR "ROIG I CATALANISTA". EN RECORD DE JOSEP FONTANA

La mort del professor Josep Fontana són d'aquelles que et deixen en la més absoluta orfenesa intel·lectual; no ens podem permetre que qui pensa de debò i ajuda a pensar críticament ens deixi tirats. I no és la primera vegada que em passa; ja vaig patir aquest sentiment amb el Manolo Vàzquez Montalbàn, el Joan García Nieto, el José Luis Sampedro .....gent  que calia escoltar.

Si no ho sabeu i voleu saber qui era Josep Fontana feu clic aquí. Si, ja ho veieu, un historiador (com va dir Rafael El Gallo "hay gente pa tó") que havia après el seu ofici amb Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar i va ser capaç de sintetitzar tres corrents historiogràfiques i donar sentit a la seva feina: la història com a servei a la societat, donant-li eines perquè entenent el passat es pugui comprendre el present i, si la gent vol, condicionar el futur. Ho resumia en el títol d'un llibre: "Història. Anàlisis del pasado y proyecto social".

El seu esperit crític era essencial per a mantenir un compromís social i cívic que el va portar a militar al PSUC durant el franquisme i a donar suport a Ada Colau per a l'alcaldia de Barcelona tot mostrant, alhora, la seva simpatia per les CUP. S'autoqualificava de "roig i catalanista" i malgrat ser independentista va mostrar sense equivocs les seves discrepàncies amb el "processisme".

He tingut la sort de treballar en una feina que m'ha agradat i no em queixo, però la meva vocació frustrada era ser historiador i haver pogut gaudir del mestratge de Josep Fontana, ensenyar història a adolescents i com en una pel-licula m'imagino entrant a una aula el primer dia del curs i escriure a la pissarra com a lema-guia el que diu el Manifest Comunista: "La història de totes les societats que han existit fins avui, és la història de les lluites de classes", i diria als alumnes -Anotin això i no ho oblidin mai. Segur que el professor Fontana ho trobaria una mica simplista però, sense cap mena de dubte, suggerent.

EN RECORD DE LA JOSEFINA PALECHA, LA MARE DE LA IRENE (TAMBÉ MEVA), L'IAIA DELS NOSTRES FILLS, L'ERNEST I LA MARINA.

Quinze dies fa que ens va deixar la Josefina. Sense el seu ajut, la seva comprensió i complicitat el seu company de vida, el Felipe Alcántara, no hauria fet ni la meitat del que va fer per les classes treballadores; va ser una col-laboradora necessària per a delinquir amb gust i ganes contra el franquisme. Em costa mostrar sentiments però supleixo aquesta carencia fent servir les emocionades paraules que la seva filla Irene li va dedicar a l'acte de comiat. Llegiu-les si us plau.

“Queridos compañeros y compañeras, amigos y amigas quisiera hablaros de Josefina mi madre. La mujer anónima de un hombre público comprometido y respetado por los ciudadanos de Sant Feliu. No era una mujer de partido pero tenía claros los valores de la solidaridad, la responsabilidad, la libertad y el respeto a las personas fueran de la condición que fueran. Ella siempre estaba ahí, discreta, sin hacerse notar, pero siempre dispuesta a colaborar.

En los tiempos dificiles de la dictadura: Disimulando ante los vecinos del edificio del que era portera cuando en casa se realizaban reuniones del movimiento obrero. Escondiendo propaganda clandestina en el cuarto de máquinas del ascensor. Sufriendo en silencio cuando sabía que mi padre y yo estábamos en alguna manifestación ilegal.

Con la llegada de la democrácia, ¿quien no recuerda la tortilla de patatas y las croquetas de la Josefina que se vendian y comian en el stand de “La festa de Treball”?. Como las telas que nos repartimos entre las compañeras de partido para confeccionar delantales para el stand, y cosió ella los que me tocaban a mí y los suyos propios.

Quisiera hablaros ahora de como empezó ésta preciosa história de amor de mis padres. Se conocieron en Fraga (Huesca), en la sala de fiesta Florida, donde los jóvenes de los años 50 iban a bailar. La primera vez que mi padre sacó a bailar a mi madre, le dió calabazas, pero mi padre insistió una segunda vez a la que ella no se negó, pero con la condición de que “no la tirara por los aires ni cosas raras” que él acostumbraba a hacer porque le gustaba mucho bailar; situaros en los tiempos del SWING. Al poco tiempo la familia de mi madre, por motivos laborales se trasladaron de nuevo a vivir a Tetuan, y ni la distancia pudo diluir aquello que los dos sintieron. Papá, ante cierta oposición de la madre de Josefina(mi abuela) a que se casaran, fue a buscarla a Tetuan y de todo aquello surge la idea de colocar en el recordatorio un fragmento de una canción que siempre les traía recuerdos preciosos de esa época: “Muñequita linda”.

Luego, cuando mis padres regresaron de Tetuan a Fraga se casaron y vinieron las niñas, mi hermana y yo. Siempre recuerdo a mi madre trabajando, sabía hacer de todo, la ropa que vestíamos nos la hacía ella, ella no era modista, pero se las apañaba, tanto que se atrevió a hacernos el vestido de la comunión, los abrigos, atendía la casa, la pintaba incluso y cuando venía papá de la mina le daba la sorpresa, atendía a las gallinas y conejos y para las Navidades ella hacía las casitas del belén, son recuerdos preciosos entrañables que los llevaré siempre en mi corazón de igual modo que con el cariño que nos educó a mi hermana y a mí, transmitiéndonos los valores que os he dicho al principio de solidaridad, responsabilidad, libertad y respeto.”

Podría seguir durante horas, pero aquí lo dejo amigos míos dandoos las gracias en nombre de la família por vuestro cariño hacía la Josefina.".

TANCAT EL PARLAMENT DE CATALUNYA A LA BRAVA FINS L'OCTUBRE.

La Mesa del Parlament de Catalunya ha pres una decisió insòlita: no se celebraran sessions plenàries fins al mes d'Octubre. Insòlita pel tancament en si mateix i, encara més, pels motius d'aquesta decisió. Quedi clar que el motiu no és l'aclaparadora calor i els tremends nivells d'humitat. Al cap i a la fi ses Senyories tenen un generós aire condicionat i en la cantina hi ha un bon nivell d'existències, sòlides i líquides, a mòdics preus. Francament no em manifesto contrari ni a l'un ni a l'un altre, perquè les condicions de treball són el primer. El motiu del tancament, la responsabilitat del qual és de la Mesa, és eminentment polític.

La majoria parlamentària la té el sobiranisme, que està enfrontat entre si. D'aquesta manera, a través de la seva crisi, deteriora la representació política a la qual té dret la ciutadania. Ara, la representació política i el mateix Parlament són una simple ornamentació. O sigui, el tancament parlamentari és un recurs per no airejar encara més la confrontació entre les diverses fraccions independentistes, principalment entre les de l'home de Berlín i les de Junqueras. D'aquesta manera –abaixant les persianes del Parlament- es dóna un altre cop de rosca.

Fins ara no va ser infreqüent que, en ple merder parlamentari, el versàtil president suspengués durant algunes hores la sessió per, després, reprendre-la a la “remanguillé”. El merder en aquelles situacions era l'enfrontament entre independentistes i els seus adversaris. La suspensió de les sessions plenàries fins al mes d'Octubre està referida a la confrontació entre independentistes. Aquesta és la novetat. És un tancament a la brava I, probablement, d'escassa pulcritud democràtica.

Postil·la.-- Els estables d'Augías s'han traslladat al Parc de la Ciutadella. Fort olor de purins pels quatre punts cardinals de Catalunya. Als meus vuitanta anys és el que em faltava per veure.

(Traducció de l'escrit de José Luís López Bulla a  "Metiendo bulla".)

CURIOSITATS OLESANES: "ERA DE NOCHE Y SIN EMBARGO LLOVIA"

SANT TOMAS D'AQUINO

En acabar el darrer ple municipal l'Il-ltre. Sra. Alcaldessa d'Olesa de Montserrat em va tornar a retirar la paraula. Ja és la quarta o cinquena vegada (no ho recordo), i no és perquè estigues atabalada amb les caramelles que li cantaven des del carrer les treballadores i treballadors de la neteja dels edificis municipals, no; és una dèria que té, li surt espontàniament com qui no vol.

Us explico com va anar tot plegat:

Fa bastants dies l'exconsellera d'ensenyament Clara Ponsetí reconeixia a la premsa que, en relació al “procés” independentista, l'1 d'octubre i la proclamació de la República Catalana el govern de la Generalitat i els grups polítics que el recolzaven havien jugat al pòquer i van farolejar. Aquestes manifestacions i d'altres que s'han anat fent des del 1d'Octubre per persones significades de l'entorn del “processisme”, han causat en sectors de la ciutadania catalana que s'ho havien cregut de bona fe, decepció, desil-lusió, desconfiança, sensació d'engany, patiment i, el més greu, aquesta partida de pòquer fallida ha provocat que la societat catalana corri perill de fracturar-se. El fet que “Ciudadanos” sigui el primer grup del Parlament de Catalunya ens ha de fer reflexionar.

Lligat a tot el que he dit fins ara, és públic i notori que la Il-ltre Alcaldessa d'Olesa de Montserrat Sra. Pilar Puimedon ha donat ple suport a aquest “procés”, així ho ha manifestat reiteradament a la ràdio olesana i a diversos mitjans de comunicació. És cert, i cal dir-ho, que la seva legítima presa de posició i d'altres regidors del Bloc Olesà ha estat personal, però no podem deixar de banda que les opinions polítiques d'una persona que governa un municipi, si fa no fa de 24.000 habitants amb majoria absolutìsima i absolutista, tenen un ascendent i una autoritat sobre la ciutadania que poden crear opinió i criteri. Però, alerta¡¡, no està de mes apuntar que les darreres eleccions al Parlament de Catalunya a Olesa de Montserrat, l'Olesa de “La Passió”, “Els Misteris” i dels “Miquelets” les va guanyar “Ciudadanos”.

Després d'aquesta reflexió em va semblar pertinent, al finalitzar el Ple Municipal de juny, fer-li a la Il-ltre. Sra. Alcaldessa les següents preguntes acollint-me a allò establert a l'Article 17. 2. del Reglament Regulador de la Participació Ciutadana:

1. Vostè es creia que el procés independentista, tal com es feia, era viable o sabia que es farolejava, o com es diu en castellà “si sale con barba san Antón o si no la Purisima Concepción”?
2. Sigui per acció o omissió, quina responsabilitat assumirà com a Alcaldessa en la decepció, desil-lusió, desconfiança, sensació d'engany i patiment de les olesanes i olesans que van confiar en vostè de bona fe?

L'Alcaldessa va contestar sense haver de consultar els serveis jurídics municipals, trencant una vella costum: “Represento un partit que només té abast municipal, que dins les nostres files hi ha gent d'àmplia tipologia i que aquelles manifestacions que jo he fet les he fet a títol personal perquè no tinc cap inconvenient i no me'n amago i de la resta no penso opinar res més.”. Una resposta digna d'Antonio Neira de Mosquera, aquell escriptor gallec que va començar un llibre amb la frase “Era de noche y sin embargo llovia”.

No podia donar altra resposta: fugir d'estudi perquè no es veies que la reina va nua i és que, com ha dit l'escriptora Emma Riverola (El Periodico, 1-7-2018), la veritat és un afront quan s'està instal-lant en el món de la al-legoria. I d'aquí que em retires la paraula quan vaig voler posar de manifest una resposta intempestiva i incongruent.

Mireu, sincerament, em costava pensar que una alcaldessa que governa el 56 municipi de Catalunya sobre 947, no tingues, o no li proporcionessin informació, que li fes pensar que les coses podrien anar mal dades, que no tingues ni un bri de sentit crític o uns mínims coneixements d'allò que en diem “Historia de España”. Però, bé, també podia suposar que ella es creia la il-lusió que tot era possible ràpidament i fàcil, que el camí era planer. Al cap i a la fi creure és un acte de fe i pensar un acte racional i en temps més gasosos que líquids i gens sòlids la fe guanya a la racionalitat. I així estem.

PS. Curiosament, mentre l'Il-ltre Alcaldessa es feia el “longui” ERC i el PDCat es van sentir molestos amb les preguntes. Però si no anava per a ells¡¡¡

FEU POLÍTICA REPUBLICANA D'UNA VEGADA

Bust de la República a Sant Feliu de Llobregat

El Conseller de Treball, Afers Socials i Famílies del Govern de la Generalitat de Catalunya, Honorable Senyor Chakir El Homrani ha escrit a “El Periodico” (25-6-2018) un article a on ens parla de la fractura social de la crisi. Entre altres coses, el conseller opina que s'han de derogar les darreres reformes laborals (el plural indica que es deu referir a la del PSOE de 2010 i la del PP de 2012) per “reduir la borsa de treballadors empobrits i facilitar el creixement de salaris al ritme a què creix l'economia”. De passada i com qui no vol us dic que el conseller és d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), paradigma de l'equidistancia, aquesta paraula que tan ha sonat.

Em sembla bé el que opina l'Honorable Conseller i per això cal retornar a la negociació col-lectiva el paper primordial que ha de tenir, equilibrant la relació entre les parts i també cal tornar la seguretat jurídica al món del treball, sobretot a la contractació i les causes d'extinció del contracte.

Si bé és cert que en el seu moment ERC va votar en contra de les esmentades reformes, no és menys cert que Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), ara transsubstanciada en el Partit Demòcrata de Catalunya (PDCat), es va abstenir el 2010 i va votar a favor el 2012. El Conseller sap que al Congrés de Diputats el PDCat, com a bon partit de dretes que és, no donara suport a les derogacions i impedirà que hi hagi majoria per a fer-ho. El Conseller també sap que al Govern presidit pel Molt Honorable vicari Senyor Quim Torra s'hi troba el PDCat que li farà el llit i li impedirà fer les polítiques que, potser o no?, voldria. El Conseller sap, per tant, que ens està plantant la bleda al clatell.

Si de debò vol reduir la borsa de pobresa sense interferències, el Conseller té una oportunitat d'or, com ell mateix diu en el seu escrit, desenvolupant la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) que va aprovar el Parlament i que està vigent des del 15 de setembre de 2017. Malgrat que el Conseller ens digui que 112.000 persones s'estan beneficiant d'aquesta RGC els professors Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluís Torrens ens expliquen a http://www.sinpermiso.info/textos/la-renta-basica-da-igual que a finals d'abril només 5.023 persones noves havien rebut la nova RGC des del darrer setembre, quan s'esperava un increment de més de 70.000 famílies. Al desembre de l'any 2016 hi havia 28.904 expedients actius de l'anterior Renda Mínima d'Inserció (RMI) amb un total de 72.554 persones beneficiàries. A l'abril d'aquest any, només 26.228 famílies i 67.350 beneficiaris cobraven la RGC per a persones amb dret comparable a la RMI del 2016. ¡¡1.700 famílies i 6.000 persones menys amb una nova llei que se suposava ampliava drets!!. Cal recordar que amb dades de rendes de l'Enquesta de Condicions de Vida del 2016 hi havia 211.847 llars i 493.990 persones susceptibles de percebre la RGC a Catalunya.

Nomes cal voluntat política per a fer-ho, establint prioritats i posant per davant els drets que els ciutadans i ciutadanes tenen reconeguts. Aixó és una actuació cívica republicana la resta son punyetes.

NO PRENDRÀS EL NOM DE SALVADOR SEGUÍ EN VA.

Salvador Seguí el "Noi del Sucre"

Al ple del Parlament de Catalunya del passat dia 14 de maig, el diputat Carles Riera va intervenir en nom del subgrup parlamentari de la CUP-CC per a justificar la seva abstenció en el nomenament com a President de la Generalitat de Catalunya del llavors president “in pectore” i ara, ja, Molt Honorable Sr. Joaquim Torra (President Provisional o Vicari, com us vingui de gust) .

Carles Riera va voler reforçar els arguments per a l'abstenció citant al sindicalista Salvador Seguí, el “Noi del Sucre”, en un discurs pronunciat a Madrid l'Octubre de 1919 que resumeixo: “A Catalunya els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista (....)

I us puc assegurar que aquests reaccionaris que s'autoanomenen catalanistes, el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restes sotmesa (....).

En canvi nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari hi guanyaríem molt. La independència de la nostra terra no ens fa por.”. I així, per art de màgia, ens surt de la xistera un “Noi del Sucre” inequívocament independentista segons la CUP. En direm text A

Però resulta que, també a Madrid i al mateix mes d'Octubre de 1919, Salvador Seguí deia (ho resumeixo i ho escric en castellà perqué ho va dir en castellà): “Se habla, con demasiada frecuencia por cierto, de los problemas de Cataluña. ¿Que problemas de Cataluña? En Cataluña no hay ningún problema (....)

En Cataluña (....) existe otro problema que es el nuestro, (....) que no es un problema de Cataluña, que es de España y es universal (....)

La Liga regionalista ha pretendido (….) que en Cataluña no habia otro problema que el suyo: el regionalista. Esto es una falsedad; (….) un problema de autonomía lindante con la independencia, ese no existe en Cataluña, porque los trabajadores de allí no queremos, no sentimos este problema, no solucionamos este problema bajo esas condiciones.

Que se dé, no ya la autonomía, que esta despues de todo es aceptable, que se dé incluso la independencia a Cataluña, y ¿sabeis quienes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Nosotros, no (….) Los mercaderes de la Liga regionalista, la misma burguesia catalana, que esta dentro de la Liga regionalista, (….)

Por eso se plantea el problema falso, más que nada por la ineptitud, por la miopia mental de los políticos de España, que han dado una cierta importancia a un problema que realmente era nada más que una lucubración mental, una aspiración política de algo inconfesable de los lideres de Liga.”. Un líder sindical a qui no li fa por una eventual independència de Catalunya si fos el cas, però que no suposa la resolució dels problemes dels treballadors en el seu conjunt i per qui “La lucha sindical (....) tiene para nosotros una importancia capitalísima, no bajo el aspecto en que hasta ahora se la ha considerado; la tiene por otros que nosotros creemos más fundamentales. (….) vamos a la socialización de todos los bienes de la tierra. ¿Por que procedimientos? Por aquellos que las circunstancias nos aconsejen, sin apartarnos de aquel camino que nos hemos trazado de antemano.” Aquí, en canvi, se'ns mostra al Noi del Sucre com a líder sindical internacionalista, ferm en les seves conviccions alhora que pragmàtic. En direm text B

L'Octubre de 1919 Salvador Seguí  i Angel Pestaña  van anar a Madrid per a fer una campanya informativa per explicar les experiències extretes de la vaga de “La Canadenca”  i del funcionament dels Sindicats Únics sortits del Congrés deSants  el 1918, basats en l'organització dels treballadors per rams productius o d'indústria enfront de l'antiga organització per oficis. Van fer diverses conferències a diferents llocs, a la Casa del Pueblo al Ateneo de Madrid..., i hi ha confusió de dates i llocs segons siguin les fonts. Hi ha qui diu que el text A es va pronunciar al Ateneo de Madrid l'1 d'Octubre, hi ha qui diu que va ser el dia 4. Altres diuen que el text B és del dia 4, potser a la Casa del Pueblo o al Ateneo de Madrid, i, el més probable, hi ha qui diu que es tracta de versions diferents del mateix discurs.

Tenim un problema doncs. Quin discurs representa al veritable Salvador Segui?. Haurem d'anar a les fonts.

El text A el trobem al llibre “Salvador Seguí: escrits”, recull a cura del professor Isidre Moles publicat l'any 1975 per Edicions 62. Procedeix del llibre "Apòstols i Mercaders” publicat el 1957 i escrit per Pere Foix, antic cenetista que als anys trenta del passat segle es va integrar a Esquerra Republicana de Catalunya i es va exiliar a Mèxic. Es tracta de fragments, citats de memòria pel mateix Foix, molt possiblement sense documents i apunts originals, d'una conferència feta per Seguí al Ateneo de Madrid el 1919 quasi quaranta anys després i quan l'autor ja a militava a ERC. El problema és que no hi ha suport documental d'aquesta conferència coetani de l'època en què es va fer.

Del text B sí que tenim suport documental. Aquest discurs es va pronunciar el dia 4 d'Octubre i va ser reproduit íntegrament per “España Nueva”, diari madrileny a on Salvador Seguí publicà diversos articles entre 1919 i 1920. El text imprès a “España Nueva” el recull el professor Antonio Elorza al llibre “Articulos madrileños de Salvador Seguí” publicat per Editorial Cuadernos para el Dialogo l'any 1976.

Les dades objectives fan pensar que el text B és més representatiu del pensament del Noi del Sucre. Encara que no li fa por, la independència no és prioritaria per a la classe obrera perqué els seus problemes tenen abast internacional (universal diu ell) i que cal la unió per aconseguir la seva emancipació.

Per tant he de pensar que la CUP ha utilitzat el nom de Salvador Segui, patrimoni de tots els treballadors, en va per pur interès partidista. Lleig, molt lleig

TREBALL DE LA DONA, PATERNALISME I DEMAGOGIA. EL CAS DEL CACIC I DIPUTAT ALFONSO SALA.

El 24 de febrer de 1900 es discutia al Congreso de los Diputados un projecte de llei per a reglamentar el treball de les dones i els nens i reduir la jornada de les dones a 10 hores de treball diaries i a 8 per als menors de setze anys. L'aleshores diputat pel districte de Terrassa (del que Olesa de Montserrat en formava part) Alfonso Sala i Argemi, personatge molt lligat als interessos de l'indústria tèxtil s'hi va oposar amb criteris ben paternalistes i amb bona dosi de demagògia. Llegim uns fragments de la seva intervenció al plenari del Congrés d'aquell dia:

“…....desde el momento en que se estableciese como se quiere establecer, la jornada de diez horas para las mujeres, eso equivaldrìa a expulsar a esas mujeres de las fábricas porque allí esta reglamentada la jornada de once horas como actual régimen del trabajo y sin que esto quiera decir que el actual régimen no pueda variar, es lo cierto que, si hoy fijásemos el máximum de las horas de trabajo, para la mujer, en diez horas, sería lo mismo que imposibilitarlas para el trabajo de las fabricas, causando grandes perjuicio a las familias obreras, que reclamarían contra tal medida......porque con los medios que el vapor y la electricidad pone hoy en manos de la industria, esas obreras no necesitan hacer ningún esfuerzo corporal que pudiera perjudicarla, y lo cierto es que los industriales se ven asediados constantemente por mujeres que piden entrar a trabajar en esas fábricas deseosas de ganar un jornal con el cual poder atender al sustento de sus familias,.....

Conste, pues que los abusos a que se referia el Sr. Moret, si existen, no se pueden curar con esta ley ni con ninguna otra; conste que esta es una ley reglamentando el trabajo de las mujeres y de los niños, cuyas tendencias aplaudo, y conste, por fin, que....ni El Fomento ni ningún industrial catalán se han opuesto al generoso espíritu que la informa; solo han hecho observaciones para conciliar con la práctica y hacer que no perjudique al obrero lo que en la misma se propone.”(1)

Malgrat la claredat de l'exposició, Sala encara va tenir la necessitat de justificar la seva oposició a la reducció de la jornada de treball de les dones, i el 27 de febrer de 1900 escrivia una carta al diputat del Partido Liberal Segismundo Moret, partidari de la reducció, on reblava el clau i entre altres coses, li deia:

“....en una fábrica, nadie admitiría que se pueda parar a una hora para unos y a otra hora para otros; lo que resultará será que no seran admitidas las obreras en las fábricas y serán ellas las que protestarían de la Ley, a no ser que se fuera a la jornada de las 10 horas con lo cual además de ser en perjuicio de las industrias todas, se sentaría el funesto precedente de ser el Estado el que vendría a entrometerse en estas cuestiones, y Dios sabe a donde iríamos a parar¡ -no us recorda això al M. Rajoy que va dir sobre la bretxa salarial “Mejor no nos metamos con eso”?- . Seguia Alfonso Sala dient-li “Venga V. aquí, señor Moret (es refereix a Terrassa), y en estos días de Carnaval, vera V. divertirse a los obreros, alternando con mayordomos y fabricantes en los Casinos, en trajes que no distinguiría a las señoritas de las simples obreras, con colores sanos y hermosos, y comprenderá con cuanta injusticia se habló en el Congreso¡.”.(2)

El paternalisme demagog del diputat Alfonso Sala li feia acabar la seva intervenció parlamentària del 24 de febrer de 1900 amb les següents paraules:

“...hubieran podido convencerse (els diputats) de que esa pretendida discordia entre patronos y obreros no es exacta; entonces hubieran podido ver, como yo he visto muchas veces a los obreros de las fábricas socorridos en sus necesidades por los fabricantes.....a los patronos acudiendo al lado del obrero enfermo...compartiendo sus desgracias....formando todos como deben ser una misma familia,...” i per aixó l'obrer ha de saber “...que el pobre no ha de odiar al rico ni este ha de abusar de aquél; que es Dios quien reparte las riquezas y señala cada uno su papel en este mundo y que tras esta vida nos espera una eternidad, en donde todos hemos de ser igualmente juzgados,... Tota una declaració de principis que explica moltes coses

Aquest personatge, representant genuí del caciquisme polític i que amb el temps donaria suport als cops d'estat dels generals Primo de Rivera i Franco, encara té, en ple any 2020, un carrer dedicat a la seva memòria a Olesa de Montserrat.

(1) “Diario de las Sesiones de Cortes, Congreso de los Diputados, nº 138 de 24-2-1900”
(2) Josep Puy “Alfons Sala i Argemí. Industrial i polític, 1863-1945” p. 179. Arxiu Tobella, Terrassa, 1983.