UN TRET FALLIT. LA DONA DEL CÉSAR NO NOMÉS HA DE SER HONESTA.

EL MODEL TURISTIC DEL PP PER OLESA. VISTA DE L'ARENY DEL MOLÍ.

Al butlletí del Bloc Olesà de maig i sota el títol de “L'ha dita grossa” s'ens explica el que ( i a partir d'aquí cito textualment la informació) “El Sr. Jordi Manfredi del PP, en el ple del 25 de març deia sobre les possibilitats turístiques d'Olesa.

¿Me esta hablando de turismo en Olesa? ¿De verdad se lo cree? ¿De verdad nos toma por tontos? ¿Que se ha pensado que Olesa es Lloret? En Olesa tenemos la Pasión y poco más...

Malgrat que ell tingui Olesa per tant poca cosa i malgrat que no tenim ni casino ni discoteques de platja la majoria d'Olesans estimem el nostre poble i el creiem mereixedor de ser visitat.”.

Home, des del meu escepticisme no seré jo qui negui possibilitats turístiques a Olesa de Montserrat, segurament economistes i tècnics de la cosa les hi trobarien i de forma profitosa. El que de debò em sobta, des de un punt de vista no diré d'esquerres però si progressista, es la resposta del Bloc Olesà a l'estirabot del meu paisà Sr. Manfredi (tots dos som de Sant Feliu de Llobregat) recorrent a un carrincló i atrotinat patrioterisme olesà (la majorìa d'Olesans estimem el nostre poble....) i caient en el parany d'acceptar com a normal el model de turisme del regidor popular (no tenim ni casino ni discoteques de platja...).

Que és l'estimació a un poble? Amb quin dret s'exclou al PP d'aquest amor?. No han d'anar per aqui els trets i e Bloc ha de saber que no hi ha amors sinó interessos de classe que modelen els pobles depenent de qui talla el bacallà i per això l'esquerra no pot tenir mai el mateix model municipal que la dreta, el nostre model s'ha de poder contraposar de forma diàfana, clara, blanc sobre negre sobre el de la dreta sense cap mena d'ombra o dubte. És allò de la dona del Cèsar.

Perquè amb la metàfora del turisme a Olesa el paó del PP obre el plomall de la cua i ens mostra obscenament quina mena de vila vol: si pensa que l'únic model possible de turisme es el polèmic model de Lloret, basat en la depredació inmisericorde del paisatge, el totxo i el “botellón” no és perquè si, es perquè ho porta als gens i per tant aquesta serà l'Olesa que vol, amb turisme o sense . I això es el que els ciutadans d'Olesa hem de tenir clar i la resposta que el Bloc Olesà ha donat a la anècdota turística del Sr. Manfredi (d.g.m.a) no ajuda a fer pedagogia en aquest sentit, al reves, a mi, personalment, em sembla que escampa el dubte.

¡DEU MEU, PERDÓ! ¡ HE VIST LA LLUM!

EL PP ATORGANT EL DO DE LLENGÜES. JO SOC EL QUE TREU EL CAP PER SOTA


Quan jo era petitó estudiava amb la Enciclopèdia Àlvarez i a l'apartat de “Religión” m'ensenyava que el dia de Pentecosta es va aparèixer l'Esperit Sant als Apòstols en forma de llengües de foc que es van posar sobre els seus caps i de cop van començar a parlar llengües que mai abans havien entès ni parlat. Vaig créixer i em vaig tornar un descregut i amb la meva nula fe me'n fotia d'aquest prodigi. Ara humilment reconec que es possible, encara que no cal la intervenció de l'Esperit Sant ja que nomes cal ser diputat del Partit Popular per poder repartir aquesta gracia als gentils entre els que em trobo. M'ha sigut donat el do de les llengües ¡lloat sigui el PP!. Això se'n diu glossolàlia.
Un dia vaig dir “ruc” a un valencià i es va emprenyar i ,clar, vaig pensar ¡cony! aquest paio m'ha entès i jo l'entenc i això que ell parla en valencià i jo en català. Aquí jo ja vaig començar a intuir alguna cosa però la meva manca de fe em superava i no m'ho acabava de creure.


Ara se que per infusió parlamentaria Popular m'ha sigut atorgat el do de la glossolàlia: m'expresso en català i em faig entendre en valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc i en lapao, una estranyissima parla de la franja oriental d'Aragó que limita amb Lleida i Tarragona. I, també he descobert, que si parlo en castellà a l'Aragó m'entenen en lapolla. He fet la prova a Fraga i ha funcionat. ¡Parlo vuit llengües¡.


¡Deu meu que, amb la divina mediació del Partit Popular, m'heu obert els ulls deixeu-me tornar al vostre redós del que, pecant greument d'orgull, m'havia separat¡ .

De moment aquest estiu me'n vaig de vacances al Tibet que es veu que també parlen.Lapao

BANDA SONORA DEL MES DE MAIG (Me matan si no trabajo) canta Daniel Viglietti.

El cas és que si treballem ens maten: pèrdua de poder adquisitiu per la via directa de la rebaixa descarada de salaris, destrucció de la negociació col·lectiva, contractació precària, empitjorament de les condicions de treball.... i si no treballem també ens maten: reduccions de les prestacions d'atur, dificultar l'accés als subsidis, i a les pensions de jubilació, reduir les seves quanties....i el mes vergonyós de moment, l'atac directe a la Llei de dependència deixant-la morir per inanició. Qui mana ens diu, amb cara de dolor, que és necessari. Que no hi ha res mes a fer. Que tinguem paciencia.
 Mentrestant els Millet, els Bárcenas, els Sainz Rodríguez, el matrimoni Urdangarin-Borbón, els Camps, els Fabra, els Prenafeta, els Alavedra, els Rato, els Pujol i “tutiquanti”...van campant, es prenen gin-tònics a les terrasses dels bars o se'n van a esquiar al Canada, es jubilen amb 88.000.000€, se'n van a Qatar , la clerigalla episcopal mes reaccionaria aprofita els nostres moments baixos per a treure pit i s'ens posa dintre de casa per imposar-nos la seva moral hipòcrita. A la Catalunya no tant triomfant honorem empresaris evasors de capitals confessos donant-lis Creus de Sant Jordi . Això si, els nostres principals problemes son el debat sobiranista i els greuges comparatius entre comunitats, la independència, i si el Barça ha acabat un cicle i s'ha de pensar en renovar-lo o si Mourinho te els dies comptats al Madrid....i el que vulgueu afegir que us passi pel magí ¡collons!, que tinc mala memòria i el cap dur com un pinyol.

Penso que en aquest país (Regne d'Espanya i tots els comtats catalans existents des de la Marca Hispànica), a on hi ha cada vegada mes pobres i creix la desigualtat, cal que convertim totes les marees verdes, roges, blanques etz. en un Arc de Sant Martí que expliciti entre iguals i de tu a tu la seva relació amb les esquerres polítiques amb un programa que sigui el comú denominador que li-lusioni la ciutadania a participar i ampliar la protesta i permeti expulsar del poder aquest grup heterogeni de dretes rancies, neoliberals, populistes vells i nous, apostòlics amb o sense sotana, confraries de caspa i brillantina que es el Partit Popular (tot plegat una feliç expressió del ex secretari general de CC.OO de Catalunya J. L. Lòpez Bulla). Si això no s'aconsegueix es pot produir una frustració col-lectiva que pot propiciar, com deia Gramsci, “l'aparició de monstres” que s'ho poden menjar tot i fer unes defecacions que ens cauran a sobre emmerdant-nos irremissiblemen, i sense aigua ni sabó ja m'explicareu que fem.

La cançó que canta Daniel Viglietti, sobre un poema del cubà Nicolás Guillén, es tan antiga com actual.

NICOLÁS GUILLÉN

DANIEL VIGLIETTI

AVUI ES 14 D'ABRIL I FA 82 ANYS ES PROCLAMAVA LA II REPÚBLICA ESPANYOLA (III REPÚBLICA CATALANA?)

 A casa hem posat a la façana la bandera tricolor. Oi que fa patxoca?. Es de seda. 

 M'agraden els valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat. Malgrat que no hi ha res perfecte la República avui te mes sentit que mai.

Així, de gom a gom, estava la Plaça de Sant Jaume de Barcelona aquell 14 d'abril de 1931. I que ningú manipuli la història, Francesc Macià va proclamar la República Catalana dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques

“EL MISTERI DELS JUSTIFICANTS DE LA MUTUA DE TERRASSA”. UNA NOVEL-LA MOLT CURTA I MOLT NEGRA.

A Franz Kafka

CAPÍTOL I

Ell li dóna la recepta vella i arrugada i la farmacèutica passa el codi de barres pel lector òptic.

-No me l'admet.

-Que diu ara -se sorprèn-, si és una recepta per a crònics, sempre he portat la mateixa i mai he tingut cap problema....

-Jo que vol que li digui -la farmacèutica es posa alerta perquè ell té fama de torracollons-. No me l'agafa. Miri, miri¡. Haurà d'anar a l'ambulatori i que la facin nova.

Malgrat que li suposa un enrenou perquè arribarà tard a treballar ell aixeca les espatlles com dient “que hi farem”.

CAPÍTOL II

Al rètol que és a la dreta de la porta d'entrada hi diu “CAP Olesa-Mútua Terrassa”, mentre que el de l'esquerra anuncia “Centre proveïdor CAT SALUT Servei Català de la Salut”, entre els dos et vénen a dir ¡sóc públic però no del tot!, no sé si m'explico: Penseu en el misteri de la Santíssima Trinitat que molts hi creuen però ningú l'entén i alguns se n'aprofiten de què no s'entengui per anar fent la viu-viu. El cas és que són dos quarts de deu i a dintre una llarga cua de gent avança lentament cap al taulell d'atenció a l'usuari fins que és atesa per dues empleades que, amb el sou retallat i conscients que s'acaben d'escapar d'un ERO, tenen cara de prunes agres. Al seu torn ell explica el que li ha passat a la farmàcia i l'empleada que l'atén, mecànicament, consulta l'ordinador.

-No pot ser – diu mirant de reüll a la companya del costat- vostè està  a la llista de “Tractament de llarga durada”.

-Això ja ho sé -accepta ell-, però la recepta no va bé i a la farmàcia no em donen les pastilles si no me la fan nova.

-Doncs haurà de tornar demà -diu l'empleada sense mirar-lo- perquè la doctora que li ha de fer no hi és -i ara és l'altra empleada la que se la mira de reüll pensant ¡ai que la ballarem!-.

Però, com a la farmàcia una estona abans, ell torna a aixecar les espatlles com dient “que hi farem”.

CAPÍTOL III

-Has arribat una hora i mitja tard.

-És que he anat a la farmàcia, la recepta no anava i he hagut de passar per l'ambulatori. Per cert, demà i haig de tornar. Hi aniré a primera hora però segurament que tornaré a arribar tard.

-Doncs m'ho hauràs de justificar o t'hauré de posar dues faltes de puntualitat.

-Home, no fotis, no és culpa meva.

-Tu mateix.

CAPÍTOL IV

Ahir al vespre va sopar de gust patates bullides amb mongeta tendra, truita a la francesa amb una mica d'all i julivert i un parell de mandarines encara prou gustoses, tot plegat acompanyat d'un gotet d'aquell vi que es fa preparar a “La Palmera” amb dues parts de priorat dolç i sis de sec. Malgrat tot no ha dormit bé perquè ell se'n va anar al llit neguitós i aquell neguit ha crescut al trobar-se una altra vegada davant l'empleada del taulell d'atenció al públic de l'ambulatori, que aquest matí s'ha tornat a posar la cara de prunes agres. Comprensible, pensa, amb tot el que està caient. Amb amabilitat mig fingida li diu:

-Bon dia. Que hi és la meva doctora perquè em faci la recepta.

-Encara no ha arribat però ja li faré jo mateixa.

-Caram. I això no m'ho hauria pogut fer ahir. Mirada incisiva que li accentua la cara de prunes agres i un sec -Donguim la targeta sanitària, si us plau¡, per resposta.

Ja té la recepta¡ i mentre la plega se'n recorda que ha de demanar un justificant per l'empresa i no vol tenir problemes.

-No en fem de justificants, si no és per visites que hàguem concertat nosaltres mateixos.

-Però jo he vingut perquè vostè m'ho va dir ahir perquè la recepta me la tenia que fer la meva doctora de capçalera. A més -s'emprenya- m'ha fet perdre el temps perquè me la podia haver fet ahir vostè mateixa.

-Li he dit que no en fem.

Ell insisteix una vegada i una altra, li suplica que com a treballadora es posi al seu lloc.

-Com li he de dir que no en fem¡ -li crida l'empleada que ha canviat les prunes agres per la ira-.

Ell també crida, s'esvera. Tot debades, inútilment. Es troba impotent i, fart d'aixecar les espatlles com dient “Que hi farem”, exigeix un full de reclamacions. L'omple. L'entrega i demana que li tornin una copia amb el segell de la mútua i la data i l'empleada s'estranya del que li demana..

-Però si ja li he agafat el full! Que més vol!.

-Miri..., per favor...escolti...-balbuceja- jo necessito que vostè em torni una còpia segellada perquè si no jo no podré acreditar que li he entregat el full. Oi que ho entén?

-No, no ho entenc¡. I tu ho entens? -li pregunta a la companya-..

-Si dona si; -respon fastiguejada- agafa'l del calaix i posa-li el “sello” si no no acabarem mai. Oh, quina mena de gent, per l'amor de Déu¡.

CAPÍTOL V

“CAP Olesa

Mútua Terrassa

A Olesa de Montserrat a 14 de novembre de 2012

En atenció a la seva reclamació de data 6 de Novembre, estem molt agraïts del seu fer, ja que actuacions com la seva ens ajuden a ser més crítics i a millorar la nostra activitat diària.

En el cas que vostè refereix en la reclamació, comentar-li que els tràmits administratius al mostrador del centre, tenen establert un horari de 8 del matí a 8 de la tarda de dilluns a divendres, per tal de donar la major flexibilitat possible a l'hora de poder realitzar-los.

Els justificants facilitats al centre corresponen a les visites concertades i urgents al centre, i no per tràmits administratius.

Reiterem el nostre agraïment i ens posem a la seva disposició. Una atenta salutació

Atentament,

Direcció”

CAPÍTOL VI

Vol parlar amb el director de l'ambulatori perquè no pot estar d'acord amb la resposta. Tant li fa que el taulell estigui obert al públic de 8 a 8, ell se'n va d'Olesa a les 8 del matí i no hi torna fins a les 9 del vespre, és evident que sempre li caldrà un justificant.

-El director m'ha dit que li doni un número de telèfon i ja li trucarà -l'informa un xicot impol-lut amb jaqueta i pantaló blancs-.

-El que li he de dir no li puc dir per telèfon. M'ha de rebre.

-Doncs no podrà ser fins a dos quarts de dues.

-M'esperaré dues hores.

Dues hores donen molt de si. Reflexiona sobre el que li està passant: tindran raó els que diuen que és un torracollons? La incertesa li crea inseguretat -me'n vaig?, pensa- . Si, està a punt de fugir quant de cop sent que li diuen “passi”. Una persona amb bata blanca es presenta com a director del CAP. Ell s'explica. L'altre l'escolta i li diu, amb aquella fingida i pacient condescendència amb què s'intenta alliçonar als pobres ignorants, que ja li van contestar que en el seu cas no es fan justificants. Tan senzill com això.

-Però m'han sancionat per dues faltes de puntualitat i amb la d'avui seran tres – i veu com el director aixeca les celles, apreta els llavis i torça el cap a la dreta-.

-M'han descomptat del salari les hores perdudes -i el director torna a aixecar les celles, a apretar els llavis i a torçar el cap, ara a l'esquerra-.

- No fem justificants si no és per a visites concertades i a vostè no l'hi faré.

-Però per què?

-Perquè no ho hem fet mai¡. Passi-ho bé, tinc molta feina -li diu mentre obre la porta del despatx convidant-lo a sortir-.

I ell surt, mut i resignat com un xai anant cap a l'escorxador.

EPíLEG

Baixa les escales amb la mirada perduda i arribant a la sortida els seus ulls es claven a un plafó d'informació a l'usuari que li queda a l'esquerra. Hi ha un cartell del Servei Català de la Salut que li crida l'atenció. S'hi acosta arrossegant els peus i els ulls encara perduts com els d'un zombi tenen la suficient esma per llegir: “JUSTIFICANTS DE PRESÈNCIA AL CAP.- Quan necessiteu un justificant de presència al CAP per haver-hi estat atès, haver-hi fet gestions, o haver-hi acompanyat algú, l'heu de demanar a la unitat d'atenció a l'usuari després d'haver estat atesos.”. Capcot gira cua cap al taulell d'atenció a l'usuari i, amb veu fluixeta i delicada, li demana a l'empleada amb cara de prunes agres que li doni hora per l'àrea de salut mental i tot mirant-la,  aixeca les espatlles i li diu -Que hi farem.

BANDA SONORA DEL MES D'ABRIL (Mi casita de papel) canten Los Gofiones y Jorge Sepúlveda (recolzant les PAH)

Los Gofiones canten "Mi casita de papel"

El “Partido Popular” (PP), aquest partit ple d'hipòcrites que es va veure forçat a acceptar la ILP per la dació en pagament i el lloguer social i ara pretén desvirtuar-la fent servir el corró de la seva majoria absoluta al Congrés dels Diputats, ha iniciat una campanya de desprestigi i criminalització de les Plataformes d'afectats per les hipoteques (PAH). Amb l'excusa de veure's assetjats i violentats en la seva intimitat per l'schrage a que legítimament se'ls sotmet els mes pocavergonyes dels seus càrrecs han començat a presentar demandes judicials contra les PAH, el “seu” Ministerio del Interior manipula la policia, que paguem tots els ciutadans, en profit propi per a reprimir el drets fonamentals de llibertat d'expressió i manifestació pacifica i, en el “súmmum” del desvergonyiment mes fastigós i barroer, titllen les PAH de colla de radicals lligats a l'entorn terrorista d'ETA.

No son terroristes, però radicals si que ho son les PAH perquè van a l'arrel de les coses. De forma pacifica però amb contundència de fa temps estan tocant el moll de l'os dels drames que hi ha darrera de les hipoteques que les entitats financeres van donar, amb enganys i aprofitant-se d'una vetusta Llei Hipotecaria injusta, a moltes famílies que les hi van fer creure que eren en temps de suposada bonança econòmica en que es podien lligar els gossos amb llonganisses, que s'ha demostrat falsa i que l'estafa de la crisi econòmica ha posat cruament al descobert.

Ara aquests carallots del PP clamen al cel pel dret a l'ntimitat d'ells i els seus fills, del seu dret a no ser molestats, pel seu honor, però, com els estruços, posen el cap a sota l'ala per no veure (el que no es veu no existeix per a ells) com amb les seves polítiques atempten contra la intimitat, el dret a no ser molestats i l'honor de totes les persones i els seus fills que van començar perdent la feina, el dret a la salut, a la educació i, finalment, la casa, allò que et dona més seguretat, un sostre que et fa amo de la teva intimitat i dignitat.

La banda sonora de “Treballar cansa” del mes d'Abril vol entrar a la “primavera verda” recolzant i retent homenatge a les PAH amb la cançó “Mi casita de papel”. Digueu-me “naif” o “kitsch” però em sembla que reflexa bé la idea de felicitat a la que tothom aspira i te dret.

Al vídeo veureu la versió de “Los Gofiones” i fent clic a sota escoltareu el clàssic de Jorge Sepúlveda (com sempre si voleu i us ve de gust)

BANDA SONORA DEL MES DE MARÇ (Olvidame y pega la vuelta) canta Pimpinela (amb carinyu a Bárcenas i al PP)

 Dona molt de joc la situació del Reino de España. Els grecs (els clasics,els d'ara no pobres) haurien fet grandioses tragedies i divertides comedies que haguéssin omplert els teatres de les diferentes ciutats hel-lèniques. No caldría anar tant lluny en el temps però, perquè quines grans i corals pel-licules ens hauria fet en Berlanga¡ Multitud d'actors amunt i avall amb sobres o carregats amb motxilles farcides de bitllets de 500 euros, caceres i espies darrere els cortinatges dels restaurants, prohoms de tota mena de patries existents al reialme pixant-se en la respectiva o respectives.

De totes les histories que ens pasen la que mes m'entrendreix es la del desencontre entre Bárcenas i el Partit Popular. Digne d'un culebrot, em porta al plor veure la facilitat amb que es pot pasar d'un amor torrid i desenfrenat al desamor i la traició.

Aquesta mena de drames el duo Pimpinela els va reflectir cruament a la meravella de cançó titol-lada “Vete i pega la vuelta” que podreu escoltar tot aquest mes de març fent clic a sotat de la pagina o, en versió dramatitzada, al començament d'aquesta entrada.

Gaudiu

DE QUE TENIU POR COMPANYS DE CATALUNYA CAIXA?

Companys treballadors de Catalunya Caixa (ai no¡ ara sou de Catalunya Banc), per que vau tenir por el dijous?. Només érem uns quants ciutadans olesans que volíem ser solidaris amb la Yolanda i els seus pares a qui la direcció del banc els havia anunciat que serien desnonats de les seves llars. Creieu-me, no volíem trencar vidres, ni assaltar l'oficina, ni encara menys fer-vos culpables d'una situació que no heu creat; ella, la Yolanda, només volia entregar un escrit a on manifestava estar disposada a renunciar al seu dret constitucional a un habitatge digne a canvi de quedar en paus amb el banc i deslliurar als seus pares de qualsevol responsabilitat. Fixeu-vos, tan senzill com això; però vosaltres, companys, lluny de compartir amb tots nosaltres la vostra solidaritat amb la Yolanda només agafant aquell paper i dient-li unes senzilles paraules de recolzament (fluixetes si voleu per no comprometre-os gaire) vau amagar el cap sota l'ala covarda i indignament i, ja sigui seguint les directrius del vostre cap o, potser pitjor, per voluntat pròpia, fotent el camp cames ajudeu-me vau tancar l'oficina abans d'hora.

No entraré en la manca de responsabilitat i falta de respecte envers els clients que suposa la vostra acció, no ve d'aquí; sinó que simplement vull constatar que sou una mostra de com la por que provoca l'estafa de la crisi econòmica esta trencant la capacitat de solidaritat d'aquells que us heu cregut i encara us creieu la fal-lacia de que formeu part d'una inexistent “classe mitjana” que heu menjat les engrunes que els hi han sobrat a tots aquells que s'han enriquit robant en temps de vaques grasses, tancant els ulls a l'única certesa de que mai heu deixat de ser classe treballadora mal us pesi.

Companys, ningú us demana que sigueu herois si no ho voleu ser, sinó que sigueu conscients del patiment de molta gent que és la vostra gent i que aviat també sentireu la necessitat de solidaritat que només ella us podrà donar. Comenceu a sortir del vostre somni i penseu que a Olesa no ens en escapem i que el que va passar el dijous pot ser habitual. No tingueu por, som els vostres.

BANDA SONORA DEL MES DE FEBRER (Elogi dels diners) Canta Raimon el poema d'Anselm Turmeda

RAIMON

Déu n'hi do aquest mes de gener que s'ha acabat. El pirata Bárcenas queda amb el cul a l'aire, se li descobreix el seu tresor i el PP fent-se l'orni. Convergència a Lloret de Mar assaja estructures d'estat d'un futur paradís fiscal català per a màfies russes. El republicà infiltrat a la “Casa Real” Undargarín trempant com un boig de bé que fa la feina i el sogre emprenyat. El Molt Honorable Jordi Pujol s'ha perdut tot baixant del Tagamanent (el seu Sinai particular) i encara no sap que a casa seva adoren el vedell d'or transsubstanciat en bitllets de 500€.....i que dir del sabadellenc cas Mercuri (tot plegat uns fets mes presumptes que altres segons informen els medis amb estranya dosificació de les noticies). I el poble?. Com cantava La Trinca fa anys.....”el poble que el donin pel dubidubiuauaaa”, encara que hi han símptomes que indiquen que la coïssor al dubidubiuauaaa cada vegada es mes insuportable.

La cobdícia ve d'antic i amb el poder perd la vergonya i es despulla impúdicament. Quasi be dos-cents anys abans que Quevedo escrivís el seu “Poderoso caballero es Don Dinero” el mallorquí Anselm Turmeda al “Llibre dels bons amonestaments” ja ens feia un elogi dels diners dient-nos, en el català del segle XIV, que

Diners tornen los malalts sans;

moros, jueus e cristians

lleixant a Déu e tots los sants,

diners adoren.

...............

Diners, doncs, vulles aplegar

Si-ls pots haver no-ls lleixs anar;

si molts n'hauràs poràs tornar

Papa de Roma

La versió musicada de Raimon em sembla la millor banda sonora que pot sonar aquest mes de Febrer i els que el segueixen. Escolteu-la fent clic a sota.

Llibre dels bons amonestaments

CREANT ESTRUCTURES D'ESTAT (DEL BENESTAR)

MAXIMILIEN DE ROBESPIERRE

Sembla ser que abans de que s'acabi el mes de gener se sol-licitarà a la Mesa del Parlament de Catalunya l'admissió a tramit de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) a favor d'una Renda Garantida Ciutadana. D'aquesta manera s'iniciarà el procediment legal del projecte que fa mes d'un any es van comprometre a tirar endavant diverses associacions, sindicats i partits (entre d'altres Xarxa Renda Bàsica, Justícia i Pau, ATTAC, CC.OO., U.G.T., ICV, EUiA, ERC, PSC..)) i que ara s'hauran de plantejar el repte de recollir en un plaç màxim de 120 dies un mínim de 50.000 firmes per tal que aquesta ILP sigui discutida i, si s'escau, aprovada pel Parlament.

Ara sortirà la dreta (social i política, espanyolista i catalanista) de sempre en contra d'aquesta Renda Garantida Ciutadana: parlaran de la desaparició del lliure mercat, de comunisme o socialisme, de fomentar la droperia i...sobretot...que amb la crisi econòmica no es el moment mes oportú per aquestes vel-leitäts, que ja en parlarem mes endavant potser. Peró res de tot això es cert, amb la ILP per una Renda Garantida Ciutadana només es pretén que s'acompleixi l'Article 24. 3 del vigent (per cert des de l'any 2006) Estatut d'Autonomia de Catalunya que textualment diu que “les persones o famílies que es troben en situació de pobresa tenen dret a accedir a una renda garantida de ciutadania que els asseguri els mínims d’una vida digna, d’ acord amb les condicions que legalment s’ estableixin”.

Resumidament, quines son les condicions legals que la ILP proposa que el Parlament discuteixi i aprovi per tal que cap ciutadà català estigui per sota del llindar de la pobresa?:

-Que la Renda Garantida Ciutadana es un dret subjectiu de caràcter individual de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, no condicionat a disponibilitats pressupostàries ni a l'obligació de participar en accions d'inserció social i laboral.

-Estarà vinculada a la situació econòmica de la persona, o en el seu cas, del seu nucli familiar o de convivència i tindrà un caràcter suplementari, de manera que sumats tots els ingressos econòmics que es tinguin per qualsevol concepte es disposi d'una renda mínima per persona de 664€/mes per dotze pagues.

-Els requisits per accedir al dret de cobrar la prestació econòmica de la Renda garantida Ciutadana haurien de ser:

a)Tenir 18 o més anys, o ser menor emancipat.
b)Estar vivint legalment a Catalunya.
c)Tenir residència continuada a Catalunya durant un mínim de 12 mesos.
d)No disposar d'ingressos econòmics superiors als mínims garantits equivalents a la quantia de l'indicador de renda suficient a Catalunya (per l'any 2012, eren 664 euros mensuals per dotze pagues), durant com a mínim els 4 mesos anteriors a la sol-licitud.

Entenc que la justificació ètica d'aquesta llei rau en la pretensió d'eradicar la pobresa a Catalunya, que cap persona estigui, com he dit abans, per sota del seu llindar i incrementar aixi la seva llibertat personal i la seva capacitat de decidir sense coaccions eliminant dependències, en definitiva es un factor de millora de la qualitat democràtica. Però, te sentit, plantejar-ho en la situació de crisi econòmica que patim?

Cal tenir en compte que aquesta ILP neix com a resposta a la greu situació creada amb les grans retallades que el govern d'en Mas va fer a la Renda Mínima de Inserció l'estiu de 2011 que va pasar de ser un dret subjectiu a dependre de disposar de dotació presupuestaria i restringint les condicions d'accés deixant despenjats de la societat quan mes ho necessitaven innombrables ciutadans. Parteixo de que la crisi econòmica (realment existent per a molts i negoci per una minoria depredadora) és una estafa i cal que la majoria ens hi enfrontem amb propostes alternatives que trenquin la lògica del sistema, les popularitzem, les fem nostres i les defensem amb arguments i la Renda Garantida Ciutadana n'es una de molt important perquè a mes a mes hauria de possibilitar l'inici d'un debat ciutadà que tracti de manera diferent el dret a decidir ja que hauria de suposar discutir i proposar un nou marc fiscal mes just per a finançar-la, hauria de suposar discutir sobre crear noves estructures i institucions d'estat d'una manera indesitgada i impensable pels “tahurs del Mississipi” que tallen el bacallà de forma vicaria des del mateix govern i certa “pseudo oposició” o directament des de l'ombra.

Robespierre, el revolucionari francés mes odiat per totes les dretes va dir en un discurs el 10 de Maig de 1793 “El primer dret és el d’existir, la primera llei social és la que garanteix a tots els membres de la societat els mitjans per existir, totes les altres han de restar subordinades a aquesta” i em penso que d'aixó es tracta.