divendres, 10 d’abril del 2020

CONFERENCIA DE DON ALFONSO SALA EN EL ATENEO BARCELONÉS. El acto fué presidido por el capitán general de la Cuarta región, señor Kindelán, y otras autoridades (La Vanguardia Española)

Homenatge a Alfonso Sala (Terrassa, 30 de gener de 1941)


El 24 d'octubre de 1941, Alfonso Sala, amb 78 anys, va ser convidat a pronunciar una conferència a l'Ateneu Barcelonès sobre “Los fundamentos del nuevo orden social y económico que surgirá necesariamente del enorme fermento de la actual guerra” (es refereix a la Segona Guerra Mundial). El diari “La Vanguardia Española” es va fer ressò d'aquell acte social amb un article que transcric. És una mica llarg, però, pel llenguatge, divertit de llegir i ens ensenya descarnadament la naturalesa del pensament “salista” (demagógia, paternalisme i autoritarisme). Em sembla que val la pena que hi perdeu una estona. Una reflexió final: a la vista d'aquest article, a Olesa estem infringint la Llei de Memòria Històrica mantenint un carrer amb el nom d'aquest personatge?.

"Ayer tarde honró la tribuna de este Centro cultural, don Alfonso Sala, conde de Egara, ilustre patricio y eminente sociólogo, economista y propagandista católico, que tantas veces ha orientado y dirigido con su talento y arraigado fervor patriótico a la opinión española.

Al solo anuncio de su disertación, sobre el tema tan importante hoy como “Los fundamentos del nuevo orden social y económico que surgirá necesariamente del enorme fermento de la actual guerra”, se llenó el salón de actos del Ateneo de una nutridísima y distinguida concurrencia.

Se dignó presidir el impórtante acto el señor excelentísimo capitán general de la Cuarta región, don Alfredo Kindelán, a quien acompañaban en el estrado el presidente de la Diputación, señor Simarro; el consejero nacional y teniente de alcalde señor Joaniquet por el Ayuntamiento; el rector de la universidad y delegado provincial de Educación, camarada Gómez del Campillo, que llevó la representación del gobernador civil y jefe provincial del Movimiento; el canónigo doctor Vilaseca, en representación del señor obispo; el jefe provincial de Propaganda, señor Martín de Riquer; el doctor Valls y Taberner, por la Junta del Ateneo, y los señores vicecónsules de Alemania y Francia y cónsul de Suiza.

Abierto el acto, empezó el Ilustre conferenciante su notable disertación, profunda de conceptos y felicísima de palabra, con la pregunta: ¿Cuáles serán las características y los fundamentos del nuevo orden social y económico?

A este respecto hace el señor Sala una brillante exposición del discurso pronunciado por S. S. el Papa Pío XII con ocasión del cíncuentenarío de la publicación de la encíclica “Rerum Novarum”, y deduce que son tres las bases del nuevo orden: El uso de los bienes materiales; el trabajó; y la familia.

Hace un detenido estudio de cada una de estas bases, y muy atinadas consideraciones sobre el hondo abismo que separa la doctrina social católica de las filosofías socialistas de los modernos tiempos. Se funda la primera en la realidad de las cosas, que es la verdad; se basa la otra en quimeras y artificios, o sea en el error. Proclama la doctrina católica—dijo— la propiedad privada y el libre comercio de los bienes, como condición necesaria para la existencia de la sociedad, por ser de orden natural; niegan los socialistas la propiedad privada, que substituyen por el «colectivismo» perjudicando con ello a los propios obreros, cerrándoles la esperanza de poder adquirir algo como cosa propia, noble y fecunda aspiración de la naturaleza humana.

Comenta las palabras de León XIII: «No puede existir capital sin trabajo, ni trabajo sin capital». Por consiguiente, añadió, es completamente falso atribuir sólo al capital, o sólo al trabajo, lo que ha resultado de la eficaz colaboración de ambos y es totalmente injusto que el uno o el otro, desconociendo la eficacia de la otra parte, se alce con todo el fruto.

Las bases fundamentales de la Encíclica “Rerum Novarum”, calificada con razón de Carta del Trabajo de los Obreros son estas:

-”La justa posesión de las cosas, se distingue del uso justo de las mismas.”
-”Abundar o carecer de riquezas y de las otras cosas que se llaman bienes nada importa para la bienaventuranza eterna; lo que importa más que todo, es el uso que de estos bienes hagamos.”
-”La verdadera dignidad y excelencia del hombre consiste en las costumbres, es decir, en la virtud y la virtud es patrimonio común a todos los mortales.”

Definió el conde de Egara el trabajo como el ejercicio de la propia actividad, enderezada a adquirir las cosas necesarias para los usos de la vida, pero muy principalmente para la propia conservación. Y de aquí, dijo, se desprenden las condiciones del trabajo que son: personal y salario necesario.

Sé desprende de estas condiciones para establecer la base fundamental del “salario justo”, que éste ha de ser suficiente para atender a la subsistencia del obrero y de su familia.

Aboga, por fin, por el espacio vital para la familia, que es el centro de las metas sociales y polìticas y hace de la familia la célula vital más perfecta y fecunda de la sociedad.

Se extiende en profundas consideraciones demostrativas que sòlo la Religión puede ser la base de la legislación social.

“Sin Religión y sin Dios no solo carecen de base nuestros derechos, de sanción nuestros deberes y de razón los sacrificios, sino que las pasiones carecen de freno.”

Dice que los españoles tenemos el deber y el derecho de entrar en el nuevo orden social y económico en el lugar preeminente que nos da el hecho de haber sido los precursores de la lucha europea contra la barbarie marxista.

En el Mundo, agrega, pronto se olvidan las cosas, como se olvidan los hombres. Hoy es el hombre, dice, y mañana no parece; en quitándose de la vista, pronto se va de la memoria. Así sucede con todos los acontecimientos y así hay que recordar con frecuencia el estado social y político de Europa y en especial el que atravesaba España, en la segunda decena del 1936 en que parecía, que la nave de los destinos de España, desmantelada en el mar revolucionario se hundiria Iirremisiblemente en aquel abismo.

Añade que el trabajo es el derecho y el deber del hombre, base de la familia y del Estado, diciendo que la riqueza viene de Dios, paro no habrá riqueza eficaz si no va al lado de una sabia distribución de los bienes naturales. Y los rojos no tenían el poder de inversión de la riqueza, que es función primordial del Estado. Y ésta, sea el Estado pobre o rico consiste en invertir la riqueza en trabajos y en protejer, para ello, al trabajador.

España se salvó, gracias al glorioso Ejército, verdadera columna vertebral de la Patria, y al heroísmo de la juventud que generosamente ofrendó su vida en aras de la Religión y de la Patria, y al salvarse España, se salvo la civilización europea porque si hubiese sucumbido no sería posible la actual cruzada contra la demencia bolchevique.

El orador tiene también un fervoroso recuerdo para los martires precursores del Movimiento, citando entre otros ejemplos, la valentia de los discursos de Calvo Sotelo, cuyo patriotismo le granjeo el honor de ser de los primeros inmolados por la criminalidad roja.
Hace un hermoso recorrido de la Historia para demostrar que la Providencia asignó a España la gloriosa misión de ser la salvadora de la civilización.

Y acaba con estas hermosas palabras de Menéndez Pelayo.- “España, evangelizadora de la mitad, del orbe. España, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio. Esta es nuestra tradición y nuestra ejecutoria”. Señores : “¡Viva España!”

Muchos de los brillantes párrafos de la magnífica disertación del señor Sala fueron acogidos con nutridos aplausos y su brillante trabajo coronado con calurosas muestras de aprobación.

El ilustre conferenciante, que fue muy felicitado por la mayoría de los concurrentes; tuvo luego palabras de elogio para autoridades, que con su asistencia al acto, demostraron cuánto se interesan por la labor cultural y patriótica que viene desarrollando el Ateneo Barcelonés con el ciclo anual de conferencias en que se desarrollan los temas de mayor interés nacional."

JOAN TOST PAVIA. REPUBLICÀ, ALCALDE I SARDANISTA.

Joan Tost Pavia


M'atreu la figura d'en Joan Tost Pavia. Penso que representa l'entrada a la política municipal olesana de començaments del segle XX d'aire nou enfront del conservadorisme que la caracteritzava.

Poca cosa sabem d'ell. Sembla que va néixer a Olesa de Montserrat el 3 de juliol de 1877 i va morir possiblement a Martorell l'any 1955. Formà part de “Fraternitat Republicana” d'Olesa, adherida al Partit Republicà Radical (PRR).

Es va incorporar a l'ajuntament d'Olesa de Montserrat com regidor l'1 de juliol de 1909 i va ser nomenat 1er. Tinent d'alcalde i el 9 de novembre de 1910 en morir Josep Canals Bou alcalde(1) . Entrava al consistori el PRR que representava un republicanisme diferent del federal existent fins aquell moment de caràcter pimargallià, ja que era radicalment enfrontat al catalanisme conservador que representava sobretot la Lliga Regionalista, anticlerical i amb una forta implantació en el moviment obrer.

Sabem que a causa dels fets de la Setmana Tràgica (26 de juliol a 2 d'agost de 1909) ocorreguts a Olesa, malgrat no tenir-hi protagonisme, va estar fugit i posteriorment detingut. I ho sabem perquè des del 24 d'agost al 30 de novembre de 1909 no consta la seva assistència als plens municipals a on es reincorpora el 7 de desembre (2), el 23 de setembre el Juzgado de Instrucción del Centro de Reclutamiento de Tarrasa nº 65” demana a l'alcalde que envii “a la brevedad posible los nombres y apellidos y señas particulares que pueda reunir referentes a unos vecinos de esa llamados el uno Paulino, el otro José María y el otro el segundo Alcalde, los tres desaparecidos de esa ciudad por resultar cargos sobre ellos en la presente causa a fin de reclamarles por requisitoria” (3), i al ple del 14 de desembre “el Sr. Mongay propone que conste en acta haber visto con gusto la venida de su compañero de consistorio D. Juan Tost y la de los demas vecinos que estaban presos, eso demuestra que los cargos que les habián hecho no eran ciertos, toda vez que el Tribunal Militar sobresiguió la causa, añadiendo daba las gracias a todas las personas que habían intervenido por la libertad de los detenidos. “ (4).

També sabem que Joan Tost Pavia era músic i sardanista que va ser instrumentista de fiscorn a la cobla La Principal del Llobregat. Hi ha referències de què va compondre una sardana, estrenada el 1950, dedicada a la seva néta titulada “Les rialletes de la Nuri” interpretada per darrera vegada el 19 de febrer de 2006 a una calçotada al col-legi Sant Josep de Sant SadurnÌ d'Anoia per la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona (5).

Per la meva banda, de moment, ja no en sé res més d'ell. Algù sap més coses?

(1) Història de l'alcaldia d'Olesa, 1887-1994. Amadeu Dalmases, Antoni Pérez. Ajuntament d'Olesa de Montserrat, 1994, p.p. 25-26.
(2) Arxiu Històric Municipal d'Olesa de Montserrat (AHMOM). Caixa 185, primer llibre d'actes (5-1908 / 12-1913)
(3) (4)AHMOM. Correspondència 1909 (Caixa 44). Doc. 294 a 315

dijous, 9 d’abril del 2020

ALFONSO SALA. A OLESA DE MONTSERRAT COM L'AU FÈNIX, RENEIX DE LES SEVES CENDRES



El 23 de juny de 1901 s'inaugurava la carretera de Terrassa a Olesa de Montserrat i es beneïa el pont sobre la riera de Sant Jaume. En agraïment, el Ple Municipal olesà en la sessió del 16 d'octubre, unànimement anul-lava el nom del carrer Colón (que no és l'actual Colón) i li donava el de Alfonso Sala (1). Popularment aquest carrer es coneixia com a carrer dels Arbres.

Alfons Sala i Argemì va ser diputat al Congrés pel districte de Terrassa des de 1893 a 1905 i de 1910 a 1922. El rei Alfonso XIII el va nomenar Senador vitalici el 1923 i Conde de Egara el 1926. Representant dels interessos dels industrials tèxtils terrassencs, aglutinà un nucli de partidaris de caràcter conservador, anticatalanista i monàrquic que conformaren un moviment polític oligàrquic de poder, localista i caciquista, conegut com a "salisme", enfrontat a republicans, catalanistes d'esquerra i, fins i tot, a la Lliga Regionalista.

Un home que influïa en el nomenament d'alcaldes per Real Orden com ho demostra la carta que va enviar al President del Govern el 2 de juny de 1899:

Exmo. Sr. D. Eduardo Dato
Mi muy distinguido y muy apreciado amigo.
Muchisimo agradeceré se digne proponer para el cargo de Alcalde de Tarrasa, capital del distrito que tengo el honor de representar en Cortes en cuatro elecciones consecutivas, a D. Francisco Belil Roure, actual Alcalde, persona de arraigo y prestigio en la población en la que goza de generales simpatias, habiendo acreditado su valia, como primera autoridad local en el tiempo que viene desempeñando el cargo.
Es nombramiento por el que tengo verdadero interés puesto que se trata de la cabeza de partido de mi distrito, y por tratarse ademas de una población industrial en la que es preciso tener mucho cuidado en la elección de la persona que ha de estar al frente del municipio.”(2)

Un home amb qui s'havia de quedar bé, sinó, no s'entén que el regidor conservador Salvador Casas (que després va ser alcalde amb Primo de Rivera) proposes al Ple del 19 de setembre de 1910 “que toda vez que el Diputado a Córtes por este Distrito D. Alfonso Sala estará esta semana en el Balneario de La Puda ir una Comisión de este Ayuntamiento a saludarle en nombre de la Corporación y después de una ligera discusión se acuerda por unanimidad aceptar la proposición presentada (....)de saludar al nombrado Señor.” (3)

Un home a qui no calia autoritzar els actes polítics que feia. Només cal veure l'escrit que l'alcalde Baldiri Margarit va remetre al governador civil el 18 d'abril de 1903:

Exmo. Sr.
Tengo el honor de participar a V.E que mañana a las quince horas se celebrará un meeting de propaganda electoralen el Teatro Principal por el Comité Liberal Monárquico de esta localidad en el que tomará parte el Exmo. Diputado D. Alfonso Sala y acompañantes del mismo.
Dios guarde a V.E. muchos años. “ (4)

en contrast amb el telegrama de 10 d'abril de 1903

Alcalde Olesa a Gobernador Civil de esta provincia
Ateneo Republicano de esta pone en conocimiento celebrará un meeting en el Teatro principal el día 11 corrientes a las 21,30 horas, Propaganda Electoral ¿puede hacerse?” (5)

Les fotografies ens donen una idea del tracte que se li donava a Alfonso Sala en els actes on participava amb assistència de totes les “fuerzas vivas”.
Inauguració de l'Escola d'Arts i Oficis d'Olesa


Entrega de la bandera del Somatent
En proclamar-se la II República, Alfonso Sala va quedar-se al marge de la política activa (que no de la conspiradora) i va perdre influencia. A Olesa el carrer Alfonso Sala es tranformà en carrer Fermí Galán (militar afusellat el 1930 a causa del sollevament republicà de Jaca) i la publicació "L'Impuls" d'ERC del 15 de setembre de 1935 feia palesa la seva solitud:

"Fa alguns dies, rebèrem la inesperada visita (...), de l'antic cacic i monàrquic recalcitrant, Sr. Sala.
(...)
Doncs aquest senyor, que ja creiem inexistent, estigué a la nostra vila amb motiu d'una festa celebrada al Convent de les Monges d'Ensenyança (es refereix a les Escolàpies), organitzada per un patronat, que no sabem exactament que patrocina.
Al arribar, degué gelar-se-li el cor i al baixar del cotxe al Parc Municipal, tingué d'esperar-se assegut  tot sol, que arribessin els antics amics, senyors Baldiri, Mimó i Canyadell, que li feren els honors.
Possiblement, degué passar uns moments de melancolia, pensant en el desagraïment de certs amics beneficiats en altres ocasions de la seva influencia decisiva.” (6)

En fracassar inicialment a Catalunya l'aixecament militar del 1936 passà a l'anomenada zona Nacional instal·lant-se a Sevilla, retornant a Terrassa el 1939, una vegada ocupada Catalunya per l'exèrcit sollevat. Va rebre homenatges i li retornaren el nom als carrers fins que els ajuntaments democràtics els tornà a treure a Rubí, Sant Cugat del Vallès, Castellbisbal, Mura, Vacarisses, Matadepera...A Olesa no, a Olesa Alfonso Sala, com l'au Fènix, reneix de les seves pròpies cendres.


(1) Arxiu Históric Municipal d'Olesa de Montserrat (AHMOM). Llibre d'actas (5-1-1899 a 19-4- 1902),            p.sense numerar.
(2) Arxiu Históric de Terrassa-Arxiu Comarcal del Vallés Occidental. Correspondència Alfonso Sala            (1898-1923), folis 56-57.
(3)AHMOM. Caixa 185, segón llibre d'actas (14-12-1909 a 13-1-1911), p.p 68v-69
(4)AHMOM. Correspondència 1903 (Caixa 40) Doc. 124
(5) AHMOM. Correspondència 1903 (Caixa 40) Doc. 115
(6) Josep M. Sibina. “Sense el vostre permís”, edició pròpia (2005),p.p. 45-46

dimarts, 7 d’abril del 2020

LA CARLINADA DE CAN TOBELLA



Durant la II República, concretament el 8 i 9 de setembre de 1934, en ple “bienni negre” i un mes abans dels fets del 6 d'octubre ( la revolució d'Astúries i la proclamació de l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola), es van produir a Olesa de Montserrat uns fets que van tenir una notable repercussió a la premsa i a la política.

A la masia de Can Tobella va tenir lloc un “Aplec” Tradicionalista (carlins). Des del dijous 6 de setembre van sortir des de “Barcelona socis de diversos centres Tradicionalistes i acamparen (...) Diumenge varen acudir-hi elements de centres de Tarragona i Terrassa i molts socis d'Olesa amb llurs famílies” (1).
Fotografia feta pels mateixos carlins, d'un carret requisat per la policia

Assabentada la policia -sembla que per infiltrats- d'aquest acte, fou dissolt per una seixantena d'agents de la Guàrdia d'Assalt comandats personalment pel cap de serveis de la Comissaria General d'Ordre Públic de la Generalitat Miquel Badia -un dels famosos germans Badia-. Hi va haver noranta-tres detinguts, “molts dels quals anaven amb boina vermella. Alguns d'ells duien armes curtes. El qui actuava de corneta d'ordres portava un fusell modern i cartutxeria abundosa (....) Entre els detinguts hi ha un capellà que es diu Mossèn Joan Fortuny i Vilella i el qual actuava de cap de concentració.” (2) i que “ejerce sus ejercicios espirituales en la iglesia denominada Can Gomis de Monistrol de Montserrat” (3).

Els detinguts van ser conduïts a la Comissaria General d'Ordre Públic a la Via Laietana de Barcelona, però arribats a Pedralbes foren obligats a baixar de les camionetes i van fer la resta del recorregut a peu en rengles de dos en dos i emmanillats “y ante la pasividad de las autoridades, fueron golpeados y maltratados por el público”, segons el diari tradicionalista “El Correo Catalán”.

Per la seva banda, el diari catalanista conservador “La Veu de Catalunya” del 13 de setembre informava a la secció de local que “Els elements sans del poble d'Olesa estan indignadíssims per la cruel burla que amb pretext d'aixecar els ànims republicans, s'ha fet a un centenar d'olesans, tots de digníssimes cases.”

Segons els carlins detinguts a Can Tobella, ells “no realizaban ninguna parada de carácter militar, ni acto alguno político. Afirman todos que habian ido al lugar donde fueron detenidos, siguiendo una tradicional costumbre y que no llevaban arma alguna” (4). “El sacerdote manifestó que no pertenecia a ningún partido político y que el domingo por la mañana habia acudido a decir Misa por encargo de los propietarios de la finca de Can Tobella (...) Agrego que despues de almorzar, fue invitado a visitar el sitio donde estaban reunidos lo monarquicos..” (5).

No eren creíbles les declaracions dels detinguts perquè se sabia que els Tradicionalistes es preparaven militarment i que a la Carta de Convocatòria de l'Aplec que va fer el Requetè de Barcelona s'hi deia textualment “A las 4 de la tarde ejercicios y pràcticas militares” (6). Per altra banda l'adscripció política de Mossèn Joan Fortuny al Tradicionalisme era notòria, ja que el trobem a actes d'aquest corrent polític segons la revista “Rubricata” òrgan del tradicionalisme olesà (7).

Amb motiu d'aquestes detencions el Centre Carlí de la Rambla de Catalunya de Barcelona llençà la següent proclama: “¡Requetés de Cataluña! El clarin guerrero ha sonado ya y es preciso que nos lancemos a la lucha, pero a la lucha sin cuartel. Basta ya de prudencias y precauciones suicidas difundidas por los traidores y timoratos. Vuestros hermanos encarcelados, maltratados y vejados necesitan justicia, y esta no se harà esperar.” (8)

(1) “El Mati”, 11 de setembre de 1934 (citat per Josep María Sibina a “Carlins”, edició pròpia, 2006. pp. 256-257).
(2) “La Publicitat”,11 de setembre de 1934 (op. cit. p.259).
(3) “La Vanguardia”, 12 de setembre de 1934 (op. cit. p. 260).
(4) “ Diario de Barcelona”, 12 de setembre de 1934 (op. cit. pp. 260).
(5) “El Diluvio”, 11 de setembre de 1934 (op. cit. p. 270).
(6) “Fèlix Figueras. Alcalde d'Olesa afusellat pel franquisme”. Guillem Figueras, Fundació Josep Irla, 2015, p.            43).
(7) Per exemple “Rubricata” de 6-5-1933 (Josep Maria Sibina, “Carlins”, p. 242).
(8) Op. cit. p. 267.

divendres, 3 d’abril del 2020

COM EL 26-9-1976 UN “MANUAL “ DE MARXISME-LENINISME VA ARRIBAR A SER LECTURA PERMESA ALS SOLDATS DEL “REGIMIENTO DE CAZADORES DE MONTAÑA ARAPILES 62". UNA HISTORIA DE LA PUTA MILI.

CUARTEL GENERAL BAUTISTA SANCHEZ (RCZM "Arapiles" 62)
Dues notes prèvies per entendre l'escrit:

1. L'any 1975 la editorial AKAL va publicar el llibre “Principios elementales y fundamentales de filosofía” que recollia les lliçons que sobre Marxisme-Leninisme, el professor Georges Politzer va dictar a la “Université ouvrière” de Paris el curs 1935-1936.

2. L'any 1976, en una publicació militar dirigida als soldats de reemplaç s'hi deia:
EL MILITAR ESPAÑOL NO PUEDE SER.... COMUNISTA O ALIADO MARXISTA...Porque nuestro ejercito luchó contra el Comunismo Internacional en nuestra guerra de Liberación hasta lograr la victoria de las Fuerzas Armadas”.
-----------------------------------------------------------------------------------

Semblava que aquell 26 de setembre de 1976 aquell soldat d'infanteria, finalment després de quatre mesos, baixaria al seu poble. A aquell soldat l'havien destinat a fer la “mili” a la “3ª Compañia del “Regimiento de cazadores de montaña “Arapiles” 62” aquarterat a la Seu d'Urgell (Castellciutat), a on la majoria eren fitxats per política, per delictes comuns i per “maricóns” (permeteu-me la incorrecció).

El matí era radiant, el soldat ja s'havia vestit amb l'uniforme de “bonito” i l'autocar esperava al pati d'armes quan, de cop, el temut “capitán africanista” D. Carlos Deu Carré va tenir la ocurrència de passar revista als armaris (“taquillas”) de la tropa. Quant li va tocar revistar la del soldat, com conills de la xistera d'un mag, de dins van començar a sortir exemplars de la revista “Triunfo”, els llibres “L'11 de setembre i Catalunya”, “Que es el compromiso histórico”, “Que es el imperialismo”, “Principios elementales y fundamentales de filosofía”, un casette de Raimon que li havien portat d'Andorra per a la seva novia que, la pobra, l'esperava després de tant de temps..... Bronca del “capitán” al “brigada”.....-¡Le ordené que me vigilara a este rojo¡¡¡.

L'autocar s'en va anar sense el soldat (ja no baixaria al poble fins a llicenciar-se al desembre) que va ser traslladat al despatx del Coronel D. Juan Carreño Montero. El Coronel amb el material incautat s'havia muntat un aparador: 

-¡Vd. no es soldado ni español....¿A quién adoctrina Vd. con todo eso? (s'en recorda bé d'aquella frase.-¿A quién adoctrina....) ...Amb fúria incontenible va començar a estripar les revistes i els llibres. Quant va arribar a “Principios elementales y fundamentales de filosofia” es va mirar les tapes i digué :- ¡Ah! Este solo es de filosofía. Quédeselo-.

Al soldat d'infanteria li van plantar trenta dies d'arrest que va complir al calabós del “Cuartel General Bautista Sànchez” en companyia del seu llibre “Principios elementales y fundamentales de filosofía” que el Coronel D. Juan Carreño Montero havia tingut el detall de tornar-li. La veritat es que no es podia queixar, acostumat com estava a guàrdies, retens i cuina aquells trenta dies els va passar sense fotre brot, jugava amb altres presos, llegia, dibuixava (vegeu el dibuix de sota) i prenia el sol dues hores al dia.

Un bon dia el tinent de guàrdia de torn va decidir “pasar revista a las pertenencias de los presos” i de dins del “macuto” del soldat va reaparèixer el “Principios elementales y fundamentales de filosofía”. Encuriosit, aquell jove tinent acabat de sortir de de la "Academia Militar" va mirar el llibre, el fullejà una mica i a la pagina 14 va llegir “La ambición de este libro es la de ayudar a cuantos quieran iniciarse en las ideas maestras de Marx y Engels y de su discípulo más eminente, Lenin”.

-Soldado, ¿que hace este libro aqui?- va cridar escandalitzat.
-Mi Teniente, el Coronel me ha dado permiso expreso para tenerlo. Se li van posar els ulls com els d'un mussol i va balbotejar: -....¡Ah!.... Bueno....¡ Si el Coronel lo dice!.

El 25 d'octubre del 1976 el soldat d'infanteria sortia del calabós del “Cuartel General Bautista Sanchez” amb el seu llibre sota el braç que va estar a la vista i disposició de tothom que volgués, fins el 31 de desembre en que definitivament, ja llicenciat, va tornar al seu poble amb els “Principios elementales y fundamentales de filosofía” i es va retrobar amb la seva novia després de set mesos.

"La Pau i la Cultura amb el poble" (Dibuix mig copiat mig de collita pròpia fet pel soldat  al calabós d' "Arapiles 62" (no rigueu que només tenia 22 anys)


dimecres, 1 d’abril del 2020

UN APLEC REPUBLICÀ A OLESA DE MONTSERRAT AMB BANQUET A L'HOTEL GORI I BERENAR AMB BALL A CAN VINYALS



El 25 de setembre de 1908 va tenir entrada a l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat un escrit de “Fraternidad Republicana” adherida al Partit Republicà Radical, demanant autorització per a celebrar un aplec el diumenge 4 d'octubre. L'escrit té un especial interès perquè ens mostra amb tota mena de detalls el caràcter d'aquestes trobades.

Sr. Alcalde Constitucional de Olesa de Montserrat

Los abajo suscritos solicitan de V. les autorice celebrar en esta Villa el dia cuatro de Octubre próximo las fiestas según programa del orden que seguirán los distintos actos que integran el aplech (sic).

A las 8 de la mañana llegada de los oradores que han de tomar parte en el mitin. Acto seguido se organizará la manifestación con banderas desplegadas; Dirijiéndose por las calles principales de la población al domicilio social de Fraternidad Republicana.

A las 10 de la mañana gran mitin de consolidación del partido radical (sic) cuyo acto tendra lugar en el espacioso salon de actos de Fraternidad Republicana, en dicho mitin tomaran la palabra los oradores anunciados por carteles.

A la una de la tarde gran banquete en obsequio de los oradores en el Otel (sic) Gori. Al banquete podran tomar parte cuantos correligionarios hayan adquirido vales.

A las tres de la tarde merienda fraternal en los hermosos campos de “Casa Viñals” cedido galantemente para dicha fiesta. La agrupación coral acompañada de la acreditada orquesta Independiente de esta ejecutarán el “Gloria a España” del inmortal Clavé. Al mismo tiempo la orquesta ejecutará unos bailables en honor a las señoritas y amantes de (Terpsicore) (sic). A las seis regreso a la población organizándose una importante manifestación que se disolverá frente a nuestro local social. A las nueve de la noche grandioso baile ejecutado por la misma orquesta antedicha.

En Fraternidad republicana la comisión de festejos demostrando sus sentimientos altruistas repartirá bonos de carne pan y arroz a los vecinos mas necesitados sin distinción de ideas.

Oras (sic) de repartición de las 8 a las 12 mañana.

Dios guarde V. muchos años.

El presidente del comité    El presidente de Fraternidad
Tomas Canut                     Jaime Rodriá
Olesa de Montserrat 25-9-1908”.

L'alcalde, Josep Canals, que també era republicà però no del Partit Radical si no Federal, no es va voler mullar el cul i ho va comunicar al Govern Civil:

Exmo. Sr.
Tengo el honor de poner en conocimiento de V.E. que los Sres. Presidentes del Comité Fraternidad Republicana de esta villa han solicitado de esta Alcaldia les autorice para celebrar el día 4 de octubre próximo una “Aplech Republicano” de acuerdo con el programa que le adjunto; esperando de V. E. comunique a esta alcaldia si puede concederse la celebración de la fiesta.
....
Olesa de Montserrat 28 de Septiembre de 1908-
Exmo. Sr. Gobernador Civil......Barcelona”

El governador va contestar que

Vista la comunicación de esta Alcaldia de fecha 28 del actual referente al Aplech republicano que proyectan celebrar en esa el día 4 de octubre, he acordado manifestarle que no hay inconveniente en que se celebren los actos que se solicitan con excepción de las manifestaciones en la via pública que prohibirá V. en absoluto
..
Barcelona, 30 de Septiembre de 1908.”

Es van queixar, amb raó, els de “Fraternitad Republicana” perquè feia poc s'havia autoritzat al “Centro Tradicionalista” (carlins) a manifestar-se en un acte similar.  Fem un exercici de ficció histórica:  Sabem, i es pot veure a l'Arxiu Históric Municipal, que a les dretes se'ls autoritzava els actes sense consultar-ho amb el governador civil, i ja m'imagino al president de la "Fraternidad Republicana", en Tomas Canut, el dia 2 d'octubre anant a veure a l'alcalde molt emprenyat i dient-li:

-Mira Josep no ens toquis els collons que ja ens coneixem. Autoritzes als misaires dels carlins que es manifestin i a nosaltres ens dones allargues amb sopars de duro. Saps per què? perquè els radicals i els federals competim per l'espai republicà a Olesa i no ens vols donar peixet, carallot.

Us recorda alguna cosa aquesta competencia?.

Deixem la ficció i tornem a la realitat. L'alcalde es va tornar a dirigir al governador civil que li va contestar el dia 3 d'octubre (el dia abans de l'aplec) que, com alcalde, la Ley de Reuniones Públicas li conferia facultats per autoritzar o denegar actes públics i que fes el que cregués convenient; vaja que no l'emprenyes més, i l'alcalde finalment, el mateix dia 4 va autoritzar les manifestacions peró “prohibiendo en absoluto gritos subversivos y ataques a las instituciones”. Pensem que "las instituciones" també era l'ajuntament i l'emprenyamenta de la Fraternidad amb l'alcalde devia ser monumental.

El governador civil tan citat era Don Àngel Ossorio y Gallardo, que el 1931 es declarà "monarquico sin rey al servicio de la Repùblica" i fou l'advocat de Lluís Companys al judici pels fets del 6 d'octubre de 1934.

divendres, 27 de març del 2020

URBANITAT, BONS "MODOS" I ENSARRONADES



Corria l'any 1966 jo feia el “Segundo de Bachillerato” als “Padres” de Sant Feliu de Llobregat.  Se'ls hi va passar pel cap de donar-nos unes classes de “Urbanidad” que no estaven als programes oficials d'estudis i a on pretenien donar-nos -tendres infants- unes normes de comportament social i cortesia.

L'encarregat d'impartir docència sobre la matèria va ésser el Padre Dionisio, un venerable i ancià prevere que un dia ens va  plantejar el problema de com podíem compaginar el Quart Manament de la Llei de Deu que obliga honorar i  obeir als pares, amb el compliment estricte del Vuitè  quant la mentida et ve induïda pel teu propi progenitor. Deixant de banda els bons “modos” de la  família, moralment el dilema era gros ja que incomplir qualsevol dels dos preceptes i morir-se de sobte sense confessió volia dir anar de cap a l'infern i a mes a mes provocar en el teu pare uns terribles remordiments de per vida.

La cosa va anar així, si fa no fa:

“Queridos niños. Suponed que vuestro padre os dice
-Hoy vendrá a verme el Sr. X pero yo no tengo ganas de verle, así que cuando suene el timbre abres y le dices que no estoy.

¿Que debéis hacer para no ofender a Dios, o bien desobedeciendo a vuestro padre o bien mintiendo?. Pues muy sencillo. Cuando llegase el Sr. X deberíais decirle: -Sr. X, mi padre en este momento no esta. En ese instante girareis la cabeza y disimuladamente musitareis:  (-para verle a usted.)”.

Amb aquesta anècdota -certa i real com la vida- m'han vingut al cap molts polítics, molts, però sobretot tres, que havent estudiat amb el jesuïtes de León, l'un, amb els capellans del internat del Santuari del Collell a la Garrotxa, l'altra, i el tercer introduït en la "finezza" vaticana,  possiblement són coneixedors i practicants d'aquesta tècnica que els va servir per plantar-nos  la bleda al clatell.  Ah¡¡ en queda un altre, però aquest va rebre educació laica al Liceu Francès i no tenia por d'anar a l'nfern per dir mentides.

dilluns, 23 de març del 2020

EPIDEMIES: L'ANY DEL CÒLERA A OLESA DE MONTSERRAT




L'any 1854 Espanya patí un brot epidèmic de còlera (Còlera Morbo en deien) i Olesa de Montserrat no se'n va escapar.

El malaguanyat Josep Maria Sibina, va trobar dades d'aquesta epidèmia a l'Arxiu Històric Municipal i  per això sabem que l'Ajuntament va suprimir la Fira de Sant Bernat que s'havia de celebrar el 20 d'agost d'aquell any, i amb data 13 d'agost s'ordena a un tal Francesc Casals “que la casa de camp que és als defores de la vila anomenada “Les Illes” es faci servir de “Lazareto””. Un "lazareto" (llatzeret en català) és un hospital o edifici similar, més o menys aïllat, on es tracten malalties infeccioses i s'hi reclou als malalts
l
No devia ser gaire escrupolós l'Ajuntament en el compliment de les ordres sanitàries que havia donat el govern perquè el 5 de setembre de 1854 la Diputació de Barcelona va remetre ofici a l'Alcalde d'Olesa Miquel Tobella Oliver que deia així:

“A pesar de las reiteradas órdenes que se han comunicado por este Gobierno de Provincia, nos consta de una manera positiva, que se siguen adoptando por esa municipalidad las medidas más absurdas en perjuicio de los forasteros procedentes de los puntos invadidos por el Cólera Morbo.
Prevengo a V. que al recibo de la presente no levante la cuarentena o cordon sanitario que tiene establecido, permitiendo la libre circulación de gente por este término municipal. Exigiré a V. Sin contemplación, alguna fuerte multa sin perjuicio de lo demás a que haya lugar por su remarcable desobediencia.”.

Tres dies després -el 8 de setembre- fou cessat Miquel Tobella i nomenat nou alcalde Josep Pascual Carreras.


diumenge, 22 de març del 2020

OLESA DE MONTSERRAT 1908, EL RECTOR I LA BONA SOCIETAT ES QUEIXEN: En el "Café del Siglo" se exhiben mujeres que ora cantan, ora bailan o sirven de camareras"


A l'Arxiu Històric d'Olesa de Montserrat he trobat aquest curiós escrit de data 24 de juliol del 1908 dirigit a l'alcalde, encapçalat pel rector de la Parròquia de Santa Maria, refrendat per cinc senyores de virtuosa conducta i amb l'adhesió de vint-i-nou homes que representaven la millor societat olesana de començaments del segle XX i gent de bé, a on s'hi diu:

Iltre Sr.

Marcelino Garriga Torrens, Cura párroco de la Iglesia parroquial de la villa de Olesa de Montserrat y los demás vecinos de la misma que suscriben, con el mayor respeto acuden a V. y Exponen: Que existe en esta villa un café cantante, o lo que sea, ostentando en su fachada un rotulo que dice “Café del Siglo” en el cual se dan espectaculos públicos reñidos con la moral y la decencia mas rudimentarias; durante las veladas de las vigilias de fiesta y los dias festivos se exhiben mujeres que ora cantan, ora bailan o sirven de camareras, pero siempre en actitudes provocadoras y muy ligeramente vestidas; allí acuden jovenes de todas las edades, impuberes inclusive, (aqui no s'enten....)... avidamente la pornografía gráfica en forma la mas escandalosa; así que, confiando en la rectitud y honorabilidad de V. Rendidamente

Suplican: se digne poner fuerte e inmediato correctivo al dueño de dicho café, prohibiendole severamente la admisión de tales mujeres, para que no sufrán detrimento por mas tiempo la religión, la moral, la pureza de costumbres y hasta la paz de las familias, cuyas madres ven con dolor intenso como los hombres hasta los niños pierden la fe, el producto de su trabajo y la salud.

Justicia que esperan alcanzar del recto proceder de V. cuya vida guarde Dios muchos años.

Olesa de Montserrat 24 de Julio de 1908.”

L'alcalde era el republicà federal Josep Canals Bou que es va apressar a firmar un Decret d' Alcaldia, citant al propietari del “Café del Siglo”, José Vila Dagá, pel 30 de juliol que a la compareixença va manifiestar que “en su establecimiento no ha celebrado nunca ni celebra ningún espectaculo público contrario a la moral, y que la mayoria de los firmantes no lo pueden adverar, cuanto se expresa en la denúncia, por no concurrir o frecuentar su establecimiento y suplica al Sr. Alcalde que delegue a un empleado de su confianza para presenciar los espectaculos que dá en su establecimiento á fin de convencerse de que es falsa en todas sus partes la denuncia formulada....”.

No he trobat el resultat final de tot aquest assumpte. No sé si l'alcalde va enviar algun funcionari a presenciar els espectacles i fer el corresponent informe, i no sé si alguns dels firmants van seguir anant al “Café del Siglo” (recordem que el cafeter va dir, que la “mayoria de los firmantes no lo pueden adverar” referint-se a la moralitat dels espectacles, per tant, hi havia una “minoria” que eren clients del “Cafe del Siglo” i si que ho podien adverar?).

dissabte, 21 de març del 2020

EL MISTERIÓS CAS DE LA BIBLIOTECA DEL METGE CARRERA I L' “INDEX LIBRORUM PROHIBITORUM”. UNA HISTORIA OLESANA DELS TEMPS DE LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA.


Que en sabem els olesans d'en Francesc Carrera Lamich, el metge Carrera?.

A la pagina web de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat s'explica que Francesc Carrera Lamich va néixer a Santa Coloma de Queralt (1849) i arribà a Olesa l’any 1882, a 33 anys. L’any 1883 se li donà la plaça de metge de la vila on va exercir (al carrer de la Senyora) conjuntament amb el doctor Antoni Blanxart. Participà de la política municipal com a regidor de l’Ajuntament del 1906 al 1910 i del 1912 fins al 1916. A causa de la seva delicada salut, va deixar d’exercir la medicina l’any 1922. En morir sense descendència el 1924, cedí tot el seu patrimoni personal a l’Ajuntament, facilitant, entre d’altres actuacions, la construcció de l’Escola Mare de Déu de Montserrat. El 25 de setembre de 1925 es posà el seu nom a un carrer del municipi (mal anomenat al nomenclàtor com “Metge Carreras” en comptes de “Metge Carrera” i no hi han noticies que l'Ajuntament tingui intenció d'esmenar l'error).

Al testament, atorgat el 20 de juny de 1923, Francesc Carrera va nomenar marmessors “...a Don Salvador Casas y Baltasar, propietario de Olesa, Don Arsenio Sala y Dinarés, farmaceutico de Tarrasa, y Don Francisco Badia y Tobella, abogado de Olesa de Montserrat, confiriendoles, juntos y a solas, las facultades necesarias para el desempeño de dicho cargo...” alhora que, després d'establir el que llegava a la seva dona Dolores Gonzalez Muñoz, també els nomenava “...En todos mis restantes bienes y derechos, de cualquier clase o especie que sean, que deje a mi fallecimiento, sea cual fuere el titulo, razon o causa por que correspondan....herederos de confianza...” (1), no és cert, doncs, com afirma la web municipal, que cedis tot el seu patrimoni personal a l'Ajuntament.

Qui eren els marmessors i hereus de confiança del metge Carrera?. Salvador Casas i Baltasar, un dels mes grans propietaris olesans, era en aquell moment alcalde d'Olesa de Montserrat nomenat per Reial Decret (tinguem en compte que el Regne d'Espanya estava en plena dictadura del general Primo de Rivera), Arseni Sala i Dinarés era farmaceutic i va ser molts anys subdelegat de Farmacia del partit judicial de Terrassa i director-cap del Laboratori Microbiologic de Terrassa i Francesc de Paula Badia i Tobella era un advocat nascut a Olesa que aconseguì plaça de notari a Terrassa i profundament catòlic.


Del patrimoni personal d'en Francesc Carrera m'interessa parlar de la biblioteca, que segons un article publicat a una revista terrassenca anomenada La Acción del 12 febrer de 1926, era una gran biblioteca amb llibres de totes les tendències i camps del saber a on s'hi trobaven autors francesos, com ara Hugo, Voltaire i Renan; russos, com Tolstoi i Dostoievski, italians, com D'Annunzio i Lambros; castellans, com Galdós i Valera, valencià com Blasco Ibañez... (2).

El fet és que en aquell article de La Acción i en un altre del 2 d'abril, trenta olesans preguntaven als marmessors de Francesc Carrera per la biblioteca del metge, sobre els destí que se l'hi havia donat, ja que corrien rumors de que part dels llibres havien sigut cremats. Contestava el 9 abril en la mateixa publicació Arseni Sala i Dinarés explicant que s'havien dividit els llibres en “dos clasificaciones: cientificos y literarios” i que els primers s'havien entregat a un “estudiante pobre de medicina” i “en lo referente a la sección literaria, el albaceazgo acordó donar algunos volúmenes al ilustre Ayuntamiento de Olesa para formar la base de su futura Biblioteca Municipal; se repartieron muchos otros entre todas las entidades locales y, los restantes, se entregaron a varios amigos del finado, entre ellos nosostros........Los únicos libros que se quemaron , y quizá ello dio pábulo y fundamento a los infundados rumores que La Acción se hizo eco, fueron varias colecciones de periódicos y revistas.....por el estado deplorable en que se encontraban...” (3).

La polèmica a Olesa es va deixar morir fins que el 1928 va saltar a Terrassa l'escàndol de la Biblioteca Soler i Palet d'on s'havien retirat llibres inclosos en l'Index de llibres prohibits per l'Església Catòlica. L'encarregat de donar les oportunes explicacions fou el membre del Patronat Soler i Palet Francesc de Paula Badia i Tobella (recordem que era marmessor de Francesc Carrera) que va argumentar “l''Església, posseïdora de la Veritat, no tem la veritat i la mentida sols serveix per la lluïssor d'aquella. Sols hem cregut que certs textos podrien ésser nocius a alguns lectors. Cal ser molt escrupolós des del Patronat, a no servir obres deshonestes.....A més l'article tercer del Concordat i el dret canònic és prou clar parlant de llibres bons i dolents" (4).

El cas d'Olesa de Montserrat i la biblioteca del metge Carrera es torna a plantejar a la revista L'Opinió del 10 de novembre de 1928 on s'escriu que “el Senyor Badia i Tobella, notari de Terrassa, membre del Patronat de la Biblioteca Soler i Palet, que feu retirar (?) en nom del dret canònic part dels llibres de l'Ajuntament terrassenc destinats a engruixir el llegat Soler i Palet, ja havia cremat anteriorment a Olesa de Montserrat part dels llibres del llegat del Doctor Carrera, del qual era albacea testamentari"

La resposta es produí a la publicació de la Parròquia de Santa Maria d'Olesa “Vida Olesana” el mateix mes de novembre a l'editorial sota el títol, amb reminiscències d'Anselm Turmeda, “Llibres fan bé. Llibres fan mal. Llibres fan l'home infernal” on s'hi escriu “...alguns anonims olesans (defensen) que el bé i el mal, la veritat i la mentida mereixen igual consideració; que les biblioteques populars tenen de servir llibres sense limitacions, lo que és igual a dir prescindint de tota acció educativa....Esceptic¡ No trovaras la veritat entre els sofismes....estudis desordenats, ni llegint novel-les que compatricis califiquen de “grandes filosofos”....ni en la sala d'espectacles sensuals adhuc es califiquin d'instructius.....Cal treurer la brossa perqué el camí no es perdi.”(6).

Possiblement mai sabrem si es van cremar llibres de la biblioteca d'en Francesc Carrera, si se'n van estripar o algú se'ls va quedar, però de la actuació que s'ha explicat, d'en Francesc de Paula Badia a Terrassa i l'editorial de “Vida Olesana” se'ns planteja la possibilitat, mes enllà del dubte raonable, de que hi va haver censura civil i/o eclesiastica. El fet objectivament cert, però, es que ni a la Biblioteca Municipal Santa Oliva ni a l'Arxiu Historic Municipal d'Olesa de Montserrat hi ha cap mena de referència sobre el fons bibliografic per a constituir la biblioteca municipal a què feia referencia Arseni Sala i Dinarés, un dels marmessors i hereus de confiança del metge Carrera. On van anar a parar els llibres?.

1. vid. “Entorn d’un Patronat de la Biblioteca Soler i Palet”, Germans Badia i Tobella. “Terme” núm. 22, 2007, pp. 220-223.Terrassa.
2. vid. “L'afer Soler i Palet”, Joan Pérez i Ventayol. “Terme” núm. 21, 2006, p.198, nota 36 (La Acción, 12 de febrer del 1926. "Cuestión que conviene ser aclarada"). Terrassa.
3. vid. “Metges, cirurgians i apotecaris d'Olesa de Montserrat”, Àngel Manuel Hernandez i Cardona. p. 228. Seminari Pere Mata de la Universitat de Barcelona. Reial Academia de Medicina de Catalunya. Barcelona, 2013..
4. vid.“L'afer Soler i Palet”, Joan Pérez i Ventayol. “Terme” núm. 21, 2006, p.189. Terrassa.
5. ibid. p. 198, nota 35.
6, vid, “Vida Olesana”, núm. 51, novembre 1928, p.1. Olesa de Montserrat.