EL “SALISME” (O EL CACIQUISME SI VOLEU) QUE NIA EN EL BLOC OLESÀ

“La princesa i el pèsol”

La moció consensuada entre la “Plataforma Olesa es mou” (POEM) i els grups municipals en contra del tancament de línies de P3 a Olesa de Montserrat com pretén la Generalitat, va ser aprovada per unanimitat al ple municipal del dia 25 de febrer. L'alegria i satisfacció de l'alcaldessa Sra. Pilar Puimedon des del començament semblava gran (no en va és mestre), llançant floretes d'agraïment al públic assistent va fer un abrandat discurs d'explicació del vot del Bloc Olesà.

I dic que semblava gran la seva alegria i satisfacció perquè, de cop, una vegada el secretari havia donat fe del feliç resultat de la votació, la Il·lustre alcaldessa, en virtut de la seva autoritat, va voler tancar, sense rèplica, aquell punt de l'ordre del dia i prenent la paraula amb afectació i gravetat va començar a esbossar a la llum de l'ètica aristotèlica (juro que no me'n foto) un memorial de greuges contra la, al seu entendre, deslleial oposició. Com es diu en castellà, se “armo la de Dios es Cristo” i fracassada en l'intent de tancar sense rèplica la seva intervenció, l'alcaldessa va haver de sentir les indignades respostes dels grups opositors que l'acusaven d'haver introduït un element nou de debat fora del moment processal, davant l'estupefacció del públic que, o bé no entenia res, uns, o bé ho entenia massa, altres.

Que havia passat?. Que havia trencat l'harmonia del ple?. Que havia torbat l'ànim de la Il·lustre Senyora? I la resposta la va insinuar la regidora del Bloc Olesà Sra. Susanna Yañez quan va explicar la seva versió del que va passar en la Comissió Informativa prèvia al ple en què es va discutir la moció i va dir: “nosaltres apostem per les mocions que siguin locals”... “moció de gent d'Olesa, i la POEM ho és, que treballen perquè no es tanquin línies de P3”...”respecte a la POEM”.... Quedava clar que la moció era inamovible i immodificable i que la POEM, mai hagués acceptat cap modificació, argumentava la Sra. Yañez. La pretensió de l'oposició d'introduir-hi elements aliens, com, per exemple, de la moció aprovada al Consell Comarcal del Baix Llobregat (i que el conseller comarcal del Bloc Olesà Sr. Jordi Martínez segurament havia votat, imaginem que amb gran dolor i remordiment), era  una indelicadesa a la POEM i, edemes, atemptava contra la “olesanitat” de la que el Bloc es arcàngel guardià amb espasa flamígera (ara llegim entre rengles: el Bloc Olesà volia passar davant la POEM com l'únic interlocutor i tutor de la seva proposta).

Com que els de l'oposició són una colla d'incrèduls, van anar a veure la POEM, els hi van fer cinc cèntims del que passava i plegats, conscients que més enllà del Pla del Fideuer, de la Roca de la Mona, de la Riera de Sant Jaume i de la riba esquerra del Llobregat hi ha vida, van enriquir la moció amb aportacions de la del Consell Comarcal i la van presentar a consideració del Bloc Olesà que, amb el cul a l'aire, va haver d'acceptar per no haver de ser indelicats, ara si, amb la POEM. Aquesta és, doncs, la moció que finalment es va aprovar per unanimitat el 25 de febrer.

I d'aquí plora la criatura. Com al conte de “La princesa i el pèsol” tan fina te la pell l'Il·lustre alcaldessa que ni els onze matalassos que representen els onze regidors que li donen la majoria absoluta van impedir que notes a l'esquena el pèsol que li van col·locar en forma de moció modificada i que li va provocar l'enrabiada que no va poder evitar amb elegància. Això sí que és una falta de respecte a la POEM.

És curiós el doble raser del Bloc Olesà. Mentre la moció contra el tancament de línies de P3 era inamovible i innegociable per “olesana” i fer-ho haguès suposat una falta de respecte a la POEM, mesos enrera no va admetre a tràmit una moció de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) perquè es van negar a modificar-la com volia el Bloc Olesà. Però com va dir a la radio el regidor Jordi Martínez al Bloc no li agrada com treballen les PAH. El Bloc Olesà fa la seva cuina i a segons qui si volen dinar els conviden, mentre que a d'altres se'ls hi dóna de menjar només si ho demanen bé. Mala peça al teler.

BANDA SONORA DEL MES DE MARÇ. "No fa gaires anys". Canta Enric Barbat

La proposta de “No fa gaires anys” d'Enric Barbat com a banda sonora del mes de març, és conseqüència d'un atac de nostàlgia.

El dia 5 de febrer a Sant Feliu de Llobregat en un acte d'homenatge al Jaume Bosch, que ha deixat la política institucional, em vaig trobar amb amics i amigues, que feia molts anys que no veia. Companys i companyes del PSUC que lluitàvem a la clandestinitat contra el franquisme com podíem, entre ells, sobretot, el Joan Romagosa, amb qui vaig compartir tantes accions, collonades i discussions sobre el bé i el mal, sobre l'ésser i l'esdevenir, sobre les contradiccions en el si del poble segons Mao Tse Tung (que llavors encara es deia així)

Era el 1973 i el Joan tenia a casa seva el disc de l'Enric Barbat “A la teulada” que escoltàvem sovint i als meus 19 anys em vaig identificar amb el missatge de “No fa gaires anys” que em va tornar a la memòria el passat 5 de febrer quan vaig fer una abraçada al Joan. La diferencia és que ara hem jubilaré d'aquí a quatre mesos.

QUAN OLESA DE MONTSERRAT VA "TRAIR" ALFONS SALA. "La tupinada de Rellinars".

En relació al diputat-cacic monàrquic Alfons Sala i Argemí, que va donar suport a les dictadures de Primo de Rivera i Franco (i que, recordem-ho, encara té un carrer a Olesa de Montserrat) us vaig parlar del llibret del professor Josep Puy: “Sàtires, cuplets i acudits en temps d'eleccions. Política i caciquisme a Terrassa (1917-1923)” i us vaig transcriure la lletra d'un cuplet que era una sàtira sobre els resultats que en Sala va obtenir a les eleccions el 1919 però del que no vaig poder trobar la música.

Ara sí que he trobat la música d'un altre cuplet, que està al mateix llibre, a on se satiritza sobre la “tupinada” que a les eleccions del 19 de desembre de 1920 va ocórrer al municipi de Rellinars.

En aquest procés electoral els resultats al conjunt del districte de Terrassa es decantaven favorablement cap al republicà Domènec Palet i Barba amb gran nerviosisme dels salistes. El cas és que amb l'excusa d'una gran nevada les actes de Rellinars no van arribar a Terrassa fins a l'endemà i van ser decisives per un ajustat triomf d'Alfons Sala, que al conjunt del districte se li van reconèixer finalment 3.835 vots enfront dels 3.811 d'en Domènec Palet. Les actes de Rellinars, tardanament arribades a la junta electoral, reflectien que Sala havia obtingut 85 vots i Palet 8, però es veu que de debò només havien votat trenta persones i, sembla ser, que la diferencia eren morts que encara no havien estat esborrats del cens electoral. En aquesta ocasió Olesa de Montserrat va “trair” al sempitern diputat, com es diu al cuplet, ja que Alfons Sala va obtenir a la nostra vila 433 vots i Domènec Palet 440.

La musica del cuplet és la de “Els focs artificials”, molt popular a començament del segle XX i que trobareu en aquest vídeo.

Ara només cal que canvieu la lletra que canten Els Pavesos per la següent i veureu com tot surt (proveu de cantar-ho):
Quin dol al Gran Casino
la tarda d’eleccions!

Tot l’escrutini deia

que el Sala anava a fons.

Mal llamp! quina desfeta

la que hem tingut a Ustrell—;

tots deien: —De gallina

se’ns ha tornat la pell!.

Al noi del diputat li ve una basca;

El Fonsu diu: —A Olesa m’han trait!

Si a Rellinás no ens surt la tupinada,

Benet jo et reflic que ens hem lluit

Ai Deu fes que a Rellinás... ai!

ens donguessin tot el cens!

si algú ens treu d’aquest mal pas... ai!

ens fará un favor inmens.

Els datos que venien

tots eren molt dolents!

—Si a Rellinás anavem!-

Diu el senyor Torrents.121

Ja surten amb tres autos,

se’n van cap a l’Ubach,

els autos entrevessen

a la font del Llimach.

I mentrestant aquí els del Gran Casino

resaven pare nostres tremolant,

i deia el senyó Sala ennuegant-se:

—Qui sap si encara me la fregiran!-.

No en sap res de Rellinás... ai!

Si tingués seixanta vots!

Fora un cas com un cabás... ai!

Maleits els pagesots.

De Rellinás arriba

un que és despatriat:

—Alfonsu et porto l’acta,

els hem ben enredat!—

Només n’han votat trenta

pro en tens vuitanta cinc-

El Fonsu me l’abraça:

—Ai, ai, quin goig que tinc!—.

Va començar llavors la xirinola;

tothom cridava: —Visca Rellinás!

Ens ha salvat ben be la tupinada

pro ara nois no ho fessiu córre pas!

Visca sempre Rellinás... Visca!

Els farem un monument.

Tindreu aigua i tindreu gas... Visca!

perque el Fonsu está content.»

EL FULL DE RUTA DE LA CUP CAP A LA REPÙBLICA SOVIETICA CATALANA



Aleksandr Kérenski

La llista de traïdors a la pàtria s'ha modificat. La CUP ja no l'encapçala; ha tornat a la cleda de l'independentisme de pedra picada i, com el fill pròdig de l'evangeli, s'ha prostrat als peus del pare Artur, ha reconegut els pecats comesos contra ell i Catalunya (una mateixa cosa) i accepta a Carles Puigdemont, el fill bo, ungit com a hereu.

No sé per on els tenen agafats als de la CUP la dreta tradicionalista-lliberal de CDC, però acceptar investir en Puigdemont com a 130e Honorable President de la Generalitat, una persona que es diputat des del 2006, que ha avalat fil per randa les polítiques antisocials dels governs de CiU, retallant, fins i tot abans que el PP, en sanitat i educació i justificar-ho en què “amb eleccions anticipades, haurien guanyat les esquerres assimilables per Espanya”, tal com a piulat al twuiter l'il·lustre escriptor-diputat-purgat Julià De Jodar, ens demostra de nou que en els partits que s'autoqualifiquen d'esquerra radical i alhora nacionalistes, la relació dialèctica entre els dos pols contradictoris sempre s'esbiaixa cap al nacionalisme.

No hi ha res més bonic i épic que guanyar una pàtria com ens ensenya en Miki Moto al programa de TV-3 “Afers exteriors” parlant del nou estat (2011) de Sudan del Sud: “Guerra, fam, malalties, violència...malgrat tot això, un dia van decidir convertir-se en Estat. Van decidir ser. I són.”. Ara sense cap procés assembleari, es decideix salvar CDC i que s'autoinventi tot preparant el retorn, abans negat, del Messies Artur Mas. El clarivident Manolo Vázquez Montalban ja deia que els fills de la burgesia es feien d'esquerres i quan creixien retornaven a la llar familiar amb la saviesa i els secrets de l'enemic.

O no, potser no. Potser es que els vells comunistes, vulgars revisionistes, ens oblidem del mestratge de Lenin i les experiències de la Gran Revolució Soviètica. Al contrari que la CUP , no ens adonem que Carles Puigdemont és el nostre Kerenski i que cal crear les condicions objectives perquè fracassi la seva via burgesa cap a la independència i tot plegat, com a Rússia, ens porti cap a l'inevitable aixecament popular que ens durà naturalment a la proclamació de la República Soviètica Catalana. No hi havíeu caigut tontos?. És que no sabeu historia, ni materialisme dialèctic.

Serà Artur Mas el Lenin català?. O, com opina el meu amic Javier Nuin, serà Stalin després dels "Processos de la Ciutadella" i les purgues al grup parlamentari de la CUP?

DE NOU ELS MISTERIS

El juny de l'any 1911 el Rei Alfonso XIII assistia a la cloenda del XXII Congreso Eucaristico Internacional celebrat a Madrid. El 30 de maig del 1919 el mateix monarca presidia l'acte de consagració d'España al Sagrado Corazón de Jesús; consagració renovada pel dictador Francisco Franco l'1 de juny del 1969 amb la presència dels Principes de España Juan Carlos i Sofia. Entre el maig i juny de 1952 a Barcelona es celebrava el XXXV Congreso Eucaristico Internacional que va permetre al franquisme la seva primera apertura al món gracies a la guerra freda i l'Església Catòlica Apostòlica i Romana. El 16 de desembre de 2015 l'Ajuntament d'Olesa, amb el suport dels grups municipals suposadament laics Bloc Olesà, ERC i PSC, declaraa els “Misteris” com a Festa d'interès local. Si no sou d'Olesa i voleu saber que són els “Misteris” cliqueu aquí.

Sabeu quina diferència hi ha entre tots aquests fets?. Que els congressos eucarístics i les consagracions sacres es van fer en contextos de manca de llibertat religiosa i política en concubinat entre el poder temporal i el poder espiritual, mentre que la declaració festiva d'interès local s'ha fet en un context de teòrica separació de poders gràcies a una Constitució que garanteix la aconfessionalitat (o laïcitat) dels poders públics. Sincerament, no crec que fes falta aquest suport municipal a una activitat religiosa.

El regidor de cultura va fonamentar la proposta en la llarga tradició dels “Misteris” i el benefici econòmic que reportarà a Olesa l'assistència de visitants d'arreu. I, sobretot, en la possibilitat que el "Col-lectiu Misteris d'Olesa" pugui demanar subvencions per a les seves activitats. De debò, ¿es creïble que  persones de tot arreu vinguin a visitar la tarda de dijous sant i tot el divendres sant una sèrie d' escenes del Via Crucis, i que siguin capaçes d'omplir els calaixos de comerços i restaurants?, ¿quina mena de despeses necessita subvencionar amb diner públic el col-lectiu del “Misteris”?.

Segons diu la pròpia web del “Col.lectiu dels Misteris” fou la mateixa església olesana que,

seguint les directrius del Concili Vaticà II, el 1969 va decidir deixar d'exposar al públic els “Misteris” i fer processons. Tenint en compte que el concili representà un intent d'apertura i diàleg de l'església cap a un món plural i divers, ¿podem entendre que el retorn dels “Misteris” vint anys després va ser una reacció contra els postulats del Concili Vaticà II”.

Crec sincerament que s'ha de permetre i respectar la lliure voluntat dels creients catòlics o qualsevol altra religió de practicar i mostrar, fins i tot públicament, la seva fe i rituals. Però que les administracions públiques, obligades per la Constitució a ser independents de qualsevol creença, facin recolzaments i ho subvencionin no em sembla de rebut.

A PROPÒSIT D'UN CUPLET SATÍRIC DE 1919 CONTRA EL DIPUTAT ALFONS SALA, A ON S'ANOMENA A OLESA DE MONTSERRAT

M'estic documentant sobre Alfons Sala (ja sabeu, el diputat monàrquic que va remenar les cireres al districte electoral de Terrassa des de 1893 fins a 1923 i que té dedicat un carrer a Olesa de Montserrat) i ha caigut a les meves mans un interessant llibret del professor Josep Puy: “Sàtires, cuplets i acudits en temps d'eleccions. Política i caciquisme a Terrassa (1917-1923)”. És un recull de romanços i versets irònics i satírics, alguns anònims i altres d'autor reconegut, dedicats a la figura del diputat monàrquic.

Us transcric un “HIMNE” compost per glossar de forma irònica la victòria d'Alfons Sala a les eleccions legislatives de l'1 de juny de 1919. En aquesta ocasió s'enfrontà al candidat republicà Domènec Palet i Barba i el resultat fou prou ajustat, perquè el triomf d'en Sala ho fou només per 88 vots de diferencia. Foren decisius els vots dels pobles del districte que li van donar a Alfons Sala 1.420 vots enfront dels 1.263 que va rebre en Domènec Palet, mentre que a Terrassa Sala en va obtenir 2.157 i Palet 2.226. Com sempre, els salistes van utilitzar “recursos” per mantenir els seus tradicionals resultats favorables i, entre d'altres, en aquesta ocasió es va endarrerir el rellotge del campanar de Castellbisbal per aconseguir mes participació i esgarrapar uns quants vots.

Si tenim en compte que, com ja he dit, el monàrquic Alfons Sala va obtenir un avantatge de 88 vots sobre el republicà Domènec Palet a tot el districte electoral i que a Olesa de Montserrat el resultat favorable a Sala ho va ser per una diferència de 72, podem dir que Olesa va possibilitar quatre anys més d'hegemonia salista?. Potser per això el cuplet acaba dient a l'últim vers “Gràcies, gràcies, poble cult d'Olesa”.

“Himne que per celebrar la COLOSAL I FORMIDABLE VICTORIA electoral, cantava el MUY DIGNO Y CELOSO (1) el primer de juny, pujant Sant Pere amunt en la manifestació de homenatje que li feren els seus nombrosos parents i subordinats per agraiment als sacrificis que representen els 27 anys que porta d'home públic (2).

Versificat per l'imponderable XISPA de la pluma del qual tan brillants pàgines poétiques n'han sortit, i que amb aquest himne es guanya sense dubte el dret a ésser penjat , un cop mort, en la GALERIA DE TERRASSENCS IL-LUSTRES.

Música de YO SOY UNA MISS....(3)

Ja soc diputat

tra-larà, tra-larà
i ara vinc de câl Patat
tra-larà, tra-larà
hem fet l'escrutini
dels vots del districte:
fora quatre ximples
tothom m'és adicte.
Potsê tu te'n fots
tra-larà, tra-larà
prô em fan guardia vint nebots
tra-larà, tra-larà.
Ara a câl Barata
han penjat els domassos,
i em tiraven flors
i confetti a cabassos.
El Palet ja és cuit
per vuitanta vuit.
Gràcies, gràcies, poble cult d'Olesa." (4)

1. Es refereix a Alfons Sala i Argemí (1863-1945).
2. La primera acta de diputat a Madrid d'Alfons Sala correspon a les eleccions del 12 de març de 1893..
3. Desconec la música.
4. Olesa: Alfons Sala, 416 vots; Domènec Palet, 344 vots.
   

   
   

BANDA SONORA DEL MES DE DESEMBRE. “A la Molina no voy mas”. Canta Victor Jara

Victor Jara

“A la Molina no voy más” ja va ser banda sonora d'aquest blog el febrer d'aquest any. La torno a posar com a banda sonora d'aquest desembre però en una altra versió: la que va fer Victor Jara.

Per què la repeteixo? doncs perquè la cançó ens explica que els trenta fills de la comay Tomasa y el compay Pascual “fueron esclavos sin su voluntá por temor que'l amo los fuera a asotá”, i resulta que el dia 20 hi ha eleccions al Congreso de los Diputados. Doncs això, deixem la por i deixem de ser esclaus d'uns i altres. Jo ja sé a qui votaré.

BANDA SONORA DEL MES DE NOVEMBRE. "Dame felicidad". Canta Josè Guardiola

Quan als anys 70 dels segle XX el jove Artur Mas s'aplicava en l'estudi de les ciències de l'economia i no feia política que el comprometés de cap manera, de ben segur que de tant en tant, per distreure's i lligar, havia anat a algun “guateque” a on devia sonar “Dame felicidad” ja la cantés Enrique Guzmán o José Guardiola (més improbable la versió catalana del mateix Guardiola o Salomé).

No crec que l'Antonio Baños, 10 anys més jove que Mas i que el 1989 tocava al grup de punk-pop “Los Carradine” l'arribés a ballar “Dame felicidad”, però li deuen xiular les orelles, perquè el Molt Honorable President en funcions la deu tenir constantment al cap de nou pensant en les CUP.

Si tu me quieres de verdad,

si tan fantastico es tu amor
por que razon te portas mal,
por que me matas la ilusion

Y dame, dame, dame dame, felicidad, que solo tu, me puedes dar

Si yo te entrego lo mejor,
si me desvelo por tu amor
por que tu a cambio no me das,
un poco mas de comprension

Y dame, dame, dame dame, felicidad, que solo tu, me puedes dar

Tu tienes queeee jurarme,
que en todo cambiaras
que solo tu vas a darme, amor y mas felicidad

Si tu me quieres de verdad,
si tan fantastico es tu amor
no me castigues con tu adios,
y no me llenes de dolor

Y dame, dame, dame dame, felicidad, que solo tu, me puedes dar.
Felicidad...

Ai, Artur¡¡ com diuen en castellà “a la vejez viruelas" peró sense parella de ball pel “guateque” del dia 9 de Novembre.

BANDA SONORA DEL MES D'OCTUBRE. "Parlant-me de tu". Canta Raimon

Raimon

“Cançons de mai” es titula l'àlbum i és de 1997. De totes les cançons segurament “Parlant-me de tu” és la que més ens agrada a la Irene i a mi i ens mostra el Raimon més melodiós i intimista, de veu meravellosa i madura.

Pels amants, el present son carícies que, si s'han perdut pel camí, cal buscar-les i retrobar-les submergint-se plegats en els records més bells i bonics del passat i pot renéixer, així, un futur d'esperança que comença, com a primer pas, recuperant aquell petó que s'havia malmès al coixí, perquè qui no hi era hi torna a ser.

Escolteu-la i assaboriu-la
 

UNA SECTARIA INTERVENCIÓ DEL REGIDOR JORDI MARTINEZ A OLESA RADIO SOBRE "CATALUNYA SI QUE ES POT"

El Sr. Jordi Martínez Vallmitjana, per si hi ha gent que no ho sap, és regidor a l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat i és un dels dotze que conformen el grup municipal Bloc Olesà (BO).

Aquest grup té majoria absoluta i el sosté el partit polític del mateix nom, que no és ni heterogeni, ni homogeni sinó tot el contrari. Dic això perquè els seus militants (els partits estan compostos per militants agrupats al redós d'una ideologia) basculen des de l'independentisme, al federalisme, .....des de detractors de la reforma laboral del PP i CiU a indiferents, .....alguns amb doble militància al Bloc Olesà i Esquerra Unida alhora. ..... i el 27 de setembre els seus vots es repartiran entre “Junts pel Sí”, “Catalunya sí que es pot”, i possiblement les “Candidatures d'Unitat Popular”. En definitiva, si fos una coalició electoral o agrupació d'electors seria un model de diversitat i pluralitat, però en ser un partit polític registrat com a tal a Madrid, pot ser considerat un model d'eclecticisme.

El Sr. Jordi Martínez, deia, és regidor del BO, però a més a més és conseller al Consell Comarcal del Baix Llobregat i esta adscrit al grup d'Iniciativa per Catalunya Verds - Esquerra Unida i Alternativa – Entesa pel Progrés Municipal (ICV-EUiA-EPM). Que per què està en aquest grup? Doncs perquè el BO, malgrat que no ho volia, fent un exercici de pragmatisme va demanar-n' he la incorporació perquè els hi anava molt bé als efectes del “mayling”, no per res més, segons em va manifestar el mateix Sr. Jordi Martínez.

El Sr. Jordi Martínez, seguim amb ell, ha manifestat públicament que és d'esquerres, independentista i votarà “Junts pel Si”, que tant li fa que el president de la Generalitat sigui l'amagat neoliberal retallador Artur Mas, que el 60% de la llista, i per tant l'hegemonia, sigui de CDC, perquè el gran objectiu a assolir és la independència de Catalunya. Eclectico-pragmatisme.

El Sr. Jordi Martínez encara és més coses. També és tertulià els matins dels dimecres a Ràdio Olesa. No hi va a títol particular a la tertúlia, no. Hi va en nom del grup municipal del BO, del que ja n'he explicat coses més amunt.
 

Contextualitzat ell i la seva circumstancia, resulta que el dimecres 23 de setembre a la tertúlia radiofònica (que, tornem-ho a dir, hi va en nom del BO) va deixar anar que el dia 27 “...”Junts pel si” tregui majoria absoluta, tant de bo...” i que “...si “Catalunya sí que es pot” en treu zero, jo ho aplaudiré...”, i l'home es va quedar tan ample, tu.

El sectarisme del democràtic, esquerrà i independentista regidor Jordi Martínez, que és de l'alçada del campanar d'Esparreguera, l'obceca de tal forma que no s'adona que deixa amb el cul a l'aire el BO i les seves contradiccions internes. Si ha parlat, indegudament, en nom propi ha sigut deslleial tant amb el BO com amb el grup ICV-EUiA-EPM a on està integrat al consell comarcal, ja que la pluralitat dins d'una visió socialment avançada i progressista de la seva acció política, és un actiu que caracteritza ICV-EUiA-EPM i se suposa, només se suposa, al BO. Per contra si ha parlat en nom del BO, les declaracions, tal com han estat fetes, suposaria un clar abús de confiança per la utilització il-legitima del BO a favor d'una candidatura concreta en perjudici d'altra a on membres del BO s'hi senten identificats.
 

Però, tant o mes que l'actitud imprudent i maldestre del regidor Jordi Martínez, em preocupa la deixadesa i tansemenfotisme davant aquest fet que he trobat en membres d'EUiA amb qui he parlat i que, al meu entendre, posa de manifest la debilitat i subalternitat de l'espai de l'esquerra alternativa dins el BO que hauria de representar EUiA.

Direu que a mi que se'm fot el Sr. Jordi Martínez, el BO i EUiA si no en sóc membre, que ja s'ho faran. Potser teniu raó però sí que m'importa el projecte de “Catalunya si que es pot” com a necessari per a la recuperació i ampliació de drets arrabassats, per a un projecte de radicalitat democràtica i com a projecte que resti protagonisme a tot poder estatal en benefici de comunitats polítiques que s'autogovernin i col·laborin entre elles pel comú dels seus ciutadans.