CARRER PI I MARGALL NÚMERO 29. CAL MATAPORCS.

En primer pla façana de Cal Mataporcs el 1962 (Arxiu Comarcal del Baix Llobregat)

 

    En aquest carrer és on vaig néixer un 12 de juliol de 1954. Quinze anys abans els feixistes que havien guanyat la guerra li havien canviat el nom i posat General Moscardó, un paio que no era de fiar perquè s’havia alçat contra la II República Espanyola. L’any 1979 el primer ajuntament democràtic li va restituir el nom de Pi i Margall en record de qui fou president de la I República Espanyola. Un acte de memòria i reparació.

    Deia que al número 29 hi vaig néixer; a cal Mataporcs, ja que el meu avi matern, l’avi Pere, a més de pagès treballava a l’escorxador de Sant Feliu. Abans cada família tenia un motiu. Ara cal Mataporcs ja no existeix, perquè algú, no sé qui, ha comprat la casa, l’ha enderrocada i, segurament se’n farà una de nova, o potser pisos d’alt «standing» al rovell de l’ou santfeliuenc, ves a saber. Coses de la vida.

 

   Cal Mataporcs ha viscut una mica més de cent anys, poca vida per una casa. No estava catalogada i protegida com la torre del doctor Martí, al davant mateix, o les cases arrenglerades modernistes del Passeig Bertrand, una mica més amunt. Era una casa sense pretensions amb la façana arrebossada que no recordo haver-la vist mai pintada; una planta baixa preparada per a les feines de pagès, una primera planta per a viure-hi i unes golfes amb gallines i andròmines plenes de pols, però era allà on vaig néixer.

    Un munt de records se m’apilen al cap: Els jocs amb els cosins al terrat. Els berenars de pa amb xocolata o pa amb vi i sucre. La quadra amb la «Menuda», l’haca que ens duia al camp del riu, la cort amb el porc alimentat de farinassa i al novembre la seva matança, botifarres, llomillos....La iaia espellant un conill o plomant un pollastre pel dinar de la festa major. Les revetlles de Sant Joan i Sant Pere, amb foguera, mistos garibaldi, llumenetes, coets i fonts. Els gossos...el Buchi, el Gel, el Duc. I a la cuina, l’olla tota fumada penjada dels clemàstecs sobre el foc de la llar sempre plena d’aigua calenta. Aquella comuna, mig amagada a la planta baixa entre xapolines, altres eines de pagès i caixes preparades per omplir-les de fruita, amb una porta atrotinada on, amb segona i humorística intenció, s’hi havia pintat la paraula «OJO»....Ah!, i si els romans tenien els dèus lars que protegien les famílies, a la nostra teníem un monstre familiar; el «cagamenja», el monstre particular amb qui ens amenaçaven quan fèiem alguna trapelleria de criatures... fins que un dia va aparèixer de debò.

    Cal Mataporcs, l’espai físic de tots aquests records malauradament ha desaparegut. Algú va reflexionar (el Google, que ho sap tot, em diu que va ser el poeta Reiner Maria Rilke) que la veritable pàtria és la infància, i és veritat, perquè és quan et queden arrelats i fixats els records més intensos i íntims i que en algun moment de la vida et porten a la nostàlgia. Com ara, mira.

LA GESTIÓ PUBLICA DEL CAP D'OLESA DE MONTSERRAT ÉS POSSIBLE

 

TAULA DE SALUT MUNICIPAL (Fotografia Aj. d'Olesa)

El dia 16 de juliol es va reunir la Taula de Salut Municipal a la sala de plens de l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat. Aquest organisme participatiu reuneix els agents socials que intervenen en la salut del municipi, entre ells l’«Associació per la sanitat pública i de qualitat a Olesa de Montserrat Paco Fernández Hoces», per debatre, proposar i informar sobre el conjunt d’iniciatives i serveis que es desenvolupen al municipi en aquest àmbit. No cal fer ara un resum de què s’hi va dir i debatre, però sí posar de manifest un fet que va passar, en aparença marginal per no estar dins de l’ordre del dia de la reunió, que mereix un comentari per preocupant.

El fet és el següent. Discretament, com qui no vol, va sortir l’assumpte de la gestió del CAP, matèria sensible a Olesa: Privada? Pública?, Mútua de Terrassa? Institut Català de la Salut?. En el «Taller d’escolta amb la ciutadania: Serveis de Salut. Funcionament i millores» que es va celebrar en un llunyà 9 de març de 2023 a L’Escorxador, ja es va plantejar que la gestió del CAP deixes d’estar en mans de la Mútua de Terrassa i es revertís a l’ICS, i, per altra banda, l’actual govern municipal en el Pla d’Actuació Municipal 2003-2007 posa sobre la taula de forma clara el compromís d'instar «a les institucions competents perquè el servei del CAP sigui gestionat directament pel Servei Català de la Salut de la Generalitat de Catalunya» amb l’objectiu de «vetllar per la qualitat dels serveis sanitaris que presten atenció a la ciutadania del municipi».

La directora del sector sanitari del CatSalut del Baix Llobregat centre i nord, que assistia a la reunió de la Taula de Salut Municipal, va voler tirar un gerro d’aigua freda a tal pretensió manifestant que la gestió pública directa no era possible perquè el sistema sanitari català és el que és (?). Però cal dir que això no és veritat. El sistema català de salut segueix el model anomenat Beveridge (per l’economista britànic William Henry Beveridge) on és l’estat qui paga l’atenció sanitària a tota la població a través d’impostos. Aquest, es considera el millor tipus de sistema sanitari perquè és equitatiu, dona millors resultats i és menys costós; el problema és que, per la via de canvis normatius, ha evolucionat cap a una mercantilització i privatització de les formes de provisió de serveis facilitant que la sanitat pública sigui una font de beneficis privats que, entre altres coses ha anat debilitant l’assistència primària sanitària. Però, afirmar que el sistema sanitari català ha d’estar en mans privades com si fos una maledicció bíblica fatal és interessat i tendenciós.

No podem pensar que el govern municipal, que és una administració pública, plantegi impossibles utòpics. Repetim, i cal dir-ho sense embuts, que és possible revertir el CAP d’Olesa a l’ICS, ara que el conveni Mútua de Terrassa-SCS està caducat des de fa onze anys no renovant-lo, i en tenim exemples d’aquests traspassos: l’Hospital de Berga, traspassat a una empresa de propietat i gestió 100% públiques, o l’Hospital Sant Joan de Reus convertit en una empresa mixta Generalitat-Ajuntament, o el cas del Consorci de Castelldefels Agents de Salut, que Olesa pot agafar com a model, que és una entitat pública participada per l’ICS i l’Ajuntament de Castelldefels per a la prestació de serveis d’atenció primària de salut i sociosanitària.

Es diu que la gestió privada és més eficient que la pública. Això no està demostrat, el que si és cert és que el que és públic ha de cercar per mandat constitucional l’interès general, mentre que el que és privat busca el benefici i el lucre particular, que en salut pública vol dir aprofitar-se del sistema en una relació de parasitisme que necessita un hoste malalt i perdurable, com una manera segura d’obtenir beneficis sense córrer riscos.

El compromís municipal és clar i inequívoc; revertir la gestió del CAP de la Mútua de Terrassa a l'ICS, i per això, si fa falta, s’ha d’anar més enllà del que el Bloc Olesà es va limitar a fer durant onze anys: demanar i rebre mansament les negatives de la Generalitat. La CUP, que ara té la responsabilitat de la salut pública a Olesa, deien el maig de 2019 que «posen el focus en la participació i l'organització popular com a motor de canvi i afirmen que amb voluntat política es poden portar les normatives al límit i que aposten per utilitzar l'eina de la desobediència en cas que sigui necessari». Potser la ciutadania no els podem exigir que s’arribi a aquest darrer extrem, però el camí està marcat i només cal seguir-lo.

LA PULSIÓ RELIGIOSA DE LA CUP OLESANA. LA SEVA TRANSSUBSTANCIACIÓ EN BLOC OLESÀ: AGUSTINISME O JESUÏTISME?

Sant Ciril de Jerusalem emprenyat

Era juny de 2019 i la CUP olesana decidia no entrar al govern municipal amb el partit, aleshores encara formalment existent, Bloc Olesà perquè «no ens hauríem presentat (a les eleccions) si el Bloc hagués fet un paper d'esquerres i transformador». Just cinc anys després, la mateixa CUP, ara aixoplugada sota el paraigua de la marca blanca d'un, ara si, judicialment dissolt Bloc Olesà, ens presenta, a un anunci de pagament al periòdic 08640, un rialler Marc Serradó que ens felicita per la festa major i aprofita per fer-se promoció tot dient que «El Bloc som garantia de treball i bon govern. 13 anys de polítiques de #KmOlesa!» (sic).

Fent una original simbiosi entre la doctrina marxista (sector Groucho) dels principis intercanviables, amb el dogma Cristià de la transsubstanciació, la CUP olesana s'ha transformat, en essència i potencia, en el Bloc Olesà que va néixer l'any 2011 i que, deien, havia sigut incapaç de fer (deixeu-m'ho repetir que m'agrada), «un paper d'esquerres i transformador» en tots aquests anys.

I com ha passat això?. Parafrasejant a Sant Tomàs d'Aquino, que segueix Sant Ciril de Jerusalem, un dels més eminents teoritzadors de la transsubstanciació, podem dir que aquest fet no es coneix pels sentits si no només per la fe i no ens hem de preguntar «si això és veritat, sinó acull més bé amb fe les paraules de la CUP, perquè ella que és la Veritat no menteix».

La pulsió religiosa de la CUP es veia venir des del 2022 quan el regidor Barreres va dir a un ciutadà que ell només havia de donar explicacions a la CUP i al seu confessor, a partir d'aquí tot podia passar.

L'aparent dualisme de la CUP olesana només és un miratge si ens il·luminem amb el monisme de Sant Agustí d'Hipona, segons el qual el mal (el Bloc) no és el contrari del bé sinó la seva absència i, per tant,

Sant Agusti 

no existeix per si mateix llevat que el mateix bé (la CUP) li proporcioni l'existència, i d'aquí a dir, seguint amb Sant Agustí, la sentencia "Jo soc dos i estic a cada un dels dos" només hi ha un pas per desmuntar les suposades contradiccions del pensament/ideari cupaire malgrat el risc de caure en l'esquizofrènia.

Però, sense sortir del si de l'església (extra Ecclesiam nulla salus), potser tot és més prosaic. D'aquí a un any, si fa no fa, la CUP tindrà l'alcaldia (si ERC vol), però amb un grup municipal capidisminuit per l'expulsió de qui era cap de llista i amb negres tempestes judicials planant sobre l'Ajuntament d'Olesa. No hauríem de descartar que hagin fet exercicis espirituals i segueixin la màxima de Sant Ignasi de Loiola fundador dels jesuïtes (per cert, pensada a Manresa, cosa que la fa més nostrada), de què «en temps de desolació no s'ha de fer mai mudança». Tot sigui per no pertorbar l'ànim i el són plàcid del consistori.

Sant Ignasi

CAS JORDI MARTÍNEZ. MOLTS DUBTES, I UN BOC EXPIATORI?

    

(Fotografia: La Bustia)

    No ens donarem compte i aviat farà un mes de la destitució del Sr. Jordi Martínez dels seus càrrecs representatius a l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat per unes suposades «irregularitats administratives» lligades a les seves funcions de regidor de Seguretat Ciutadana, i l'obscuritat i la imprecisió sobre el cas és norma, per molt que l'alcalde actual, Sr. Parent, i futur (si ERC vol), Sr. Serradó, alhora i de bracet, es capfiquin a parlar de transparència envers la ciutadania. De fet, amb les excuses de la discreció i sigil, secrets sumarials, preservació de la presumpció d'innocència i intimitats diverses, s'han limitat a demanar confiança i calma.

    A hores d'ara, quan s'ha sabut que les investigacions de tècnics i juristes «externs» han conclòs que les presumptes «irregularitats administratives» es remeten, si més no, a l'any 2020, que suposen la prescripció o caducitat d'uns 120 expedients sancionadors, unes pèrdues a les arques municipals de 25.000 euros, i que tot plegat s'ha traslladat als jutjats, vol dir que la identificació i valoració administrativa del que ha passat ja s'ha acabat i que hi han fets i actuacions que no interfereixen el procés judicial ni trenquen la presumpció d'innocència, i que per això no es poden amagar a la ciutadania si no es vol caure en el risc de les especulacions gratuïtes que malmeten la confiança que insistentment es reclama.

    El Preàmbul de la Llei 19/2013, de 9 de desembre, de transparència, accés a la informació pública i bon govern, ens dona pistes: "La transparència, l'accés a la informació pública i les normes de bon govern han de ser els eixos fonamentals de tota acció política. Només quan l'acció dels responsables públics se sotmet a escrutini, quan els ciutadans poden conèixer com es prenen les decisions que els afecten, com es manegen els fons públics o sota quins criteris actuen les nostres institucions podrem parlar de l'inici d'un procés en què els poders públics comencen a respondre a una societat que és crítica, exigent i que demana participació.».

    Els olesans i olesanes necessiten saber. Com s'han pogut amagar des del 2020, sense que ningú s'adonés que 120 expedients sancionadors estaven amagats a un calaix?. No hi havia control per part de la policia local de les seves denúncies?. Qui, com i per què s'ha aixecat la catifa plena de merda?. Hi ha hagut negligència «in vigilando» de l'anterior consistori del Bloc Olesà?. Darrere de cada corrupte hi ha un o uns quants corruptors: també s'han enviat al jutjat i els investigarà la justícia?. Si s'afirma per activa i passiva que no hi ha hagut lucre personal del Sr. Martínez, qui i com se n'ha beneficiat de tot plegat?. Quins interessos hi ha?. Hi té alguna cosa a veure el malestar crònic i no resolt de la policia local?. Hi ha venjances personals?. L'estrany pacte de govern entre la CUP, ERC i Junts apartant al Sr. Martínez (que era cap de llista del Bloc Olesà-CUP) la possibilitat de ser alcalde, estava viciat per les irregularitats detectades?.

    A l'equip de govern, ni ERC ni Junts han fet cap comunicat oficial i el del grup municipal del BO-CUP tira pilotes fora. A l'oposició el PSC i Olesa Oberta demanen transparència i llum mentre Ciutadans i el PP callen. Molts dubtes, massa dubtes. I un boc expiatori?.

SETMANA SANTA OLESANA. EL MISTERI DELS MISTERIS

 

    Era 1991 i no feia gaire que vivíem a Olesa de Montserrat, mesos. Un paper que algú havia deixat per sota de la porta ens convidava a tots els veïns a reunir-nos a la Placeta de Santa Oliva per parlar del "misteri de l'hort" i vaig pensar que a algú li havien fotut les albergínies, els pebrots o els carbassons, vés a saber. S'hi havia d'anar per estar al cas i veure si la família podíem ajudar d'alguna manera, i allà que hi vam anar el meu sogre i jo.

-El senyor rector diu que hauríem d'organitzar-nos pel "misteri de l'hort".

-Les hortalisses els hi han robat al senyor rector?, vaig preguntar.

    Llavors van veure que als nous se'ls hi havia d'explicar de què anava tot plegat perquè estaven ben perduts. Ens van explicar que es tractava de recuperar la "tradició" olesana d'exposar els passos o imatges que per Setmana Santa representaven escenes de la passió de "Nostre Senyor Jesucrist", que s'havia perdut el 1969, i que al carrer de Santa Oliva es concretava en l'anomenat "Misteri de l'oració de l'hort".    

    Així doncs, aclarit el "misteri" (amb minúscula), s'havia d'organitzar una mena de confraria i nomenar algú que la presidís i tirés endavant l'exposició del "Misteri" (en majúscula). Ningú volia atendre càrrec tan honorífic i al final els dits em van assenyalar a mi. Vaig agrair la confiança però, per honestedat amb mi mateix i la resta dels assistents, que jo suposava devots veïns, no podia acceptar un càrrec religiós per la meva condició de descregut (vaig començar bé a Olesa). Quina bestiesa¡¡ em van dir. Que no feia falta creure en res. Que era una "tradició". Que sempre s'havia fet de joves i seria bonic recuperar-la. Deixa't estar d'hòsties home¡¡. No em vaig deixar convèncer.

    Fins aquí l'anècdota.

    Que els Misteris tenen un caràcter religiós catòlic és indubtable, perquè s'exposen imatges pròpies d'aquesta confessió. Ara bé, s'ha de ser creient o no per participar de l'esperit dels Misteris d'Olesa? Ja heu vist que uns em van dir que no i molts m'ho continuen dient encara, i m'ho crec; però, amb els meus ulls de descregut i, em penso, fins i tot amb els d'algun cristià, veig que no deixa de ser un retorn nostàlgic i acrític, trenta-tres anys després, a una mostra del nacionalcatolicisme per part d'algunes persones que els van viure a la seva infantesa o joventut.

    Per donar-nos-en compte, cal saber que fins no fa gaire a la pàgina web del "Col·lectiu Misteris d'Olesa" s’hi deia: "L'any 1969 amb les noves directrius que es van aprovar en el Concili Vaticà II i també per la decisió consensuada d'alguns sacerdots de la Diòcesi de Barcelona entre els quals hi havia el de la Parròquia d'Olesa, Mn. Jaume Serrano, deixaren d'exposar-se al públic els nostres Misteris, igual que deixaren de fer-se les processons a la nostra vila, entre elles la de Setmana Santa, que van quedar en l'oblit durant dues llargues dècades.", o quan el rector de l'església catòlica d'Olesa hi tenia escrit que "Molta gent va témer, fa uns anys, que l'influx conjugat amb una secularització de la societat i de la cultura, i les reformes de Concili Vaticà II, anessin afeblint el fervor del poble, protagonista d'aquestes manifestacions. Gràcies a Déu, això no ha estat així a Olesa de Montserrat.". Tot això ara ja ni hi és escrit (algú deu haver pensat que no és prudent pel «màrqueting»), però cal conèixer els antecedents perquè res neix sota d’una col.

  

     És veritat que en trenta-tres anys ha plogut molt, i ja s’ho faran aquells que els hi agrada la religiositat integrista i totalitària del catolicisme anterior al Concili Vaticà II, sigui per quedar bé davant vés a saber qui, o sigui perqué els hi fa gràcia recuperar la "tradició"; afortunadament i contràriament el 1969, ara cadascú es lliure de creure o fer el que vulgui (si més no de dret, de fet és més discutible); això sí, sempre que no es vulgui imposar als altres de forma clara o amb subterfugis.

    I no parlo de totalitarisme i subterfugis en va, sinó perquè, i torno a la web del "Col·lectiu Misteris d'Olesa", el rector catòlic es permetia dir que "Cal que, en visitar aquests Misteris, fem pregària en bona sintonia amb Jesús i amb tota la comunitat cristiana, en definitiva, amb tot Olesa de Montserrat, que, fidel a les seves tradicions, ha fet possible que arribi fins als nostres dies aquesta bonica tradició". Les 24.000 i escaig persones olesanes som totes cristianes? No n'hi ha de musulmanes, ni testimonis de Jehovà, ni protestants i molt menys, agnòstiques o atees. Totes, totes¡¡  són catòliques practicants de la missa dominical de precepte, que es creuen i coneixen, fil per randa, els dogmes de la Santíssima Trinitat, la Immaculada Concepció, la Infal·libilitat Papal (quan parla assegut) .... i per tan fervoroses seguidores de la Ruta dels Misteris. Per favor a mi que no se m'hi barregi. Respecto i passo pacientment l'anomenada Setmana Santa, però demano el mateix respecte..

    A partir d'aquest axioma tot és justificable, fins i tot que l'ajuntament, que s'ha manifestat oficialment laic o aconfessional (és veritat que gairebé per força, com si no hi estiguès constitucionalment obligat), el 16 desembre de 2015 declarés els Misteris festa d'interès local amb el suport dels grups municipals, suposadament laics, Bloc Olesà, ERC i PSC, això sí, justificant-se en què una festa tan arrelada a l'imaginari col·lectiu seria visitada per tota una multitud de persones vingudes d'arreu i portaria innombrables beneficis econòmics al comerç local. M'ho hauran d'explicar perquè jo, que tinc el "Misteri de l'Hort" al costat de casa, sempre hi veig la mateixa gent: persones olesanes cada any més crescudetes i/o una mica més velles entrant i sortint en un monòton ritual que s'ha de fer any rere any.

    Que voleu que us digui, i ja perdonareu aquest pobre descregut, però em fa l'efecte que amb l'excusa d'un suposat benefici col·lectiu, es vol acontentar una part de la ciutadania olesana electoralment interessant, que té tot el dret a manifestar les seves conviccions religioses, interessades o no, però que no deixen de ser personals. Per això penso que el que no es pot fer és vendre amb diners públics l'espectacle i la impostura d'una suposada fe massiva per amagar la realitat d'una Olesa que gairebé no practica la religiositat de la fe catòlica. Com a tot arreu.

    Al final faig meva la màxima que fa anys (ai!!!) cantava Raimon: «més val no ser entès que romandre callat». Ja ho he dit, mira.

REFLEXIONS SOBRE PARTICIPACIÒ CIUTADANA A OLESA: SR. ALCALDE, "IN CLARIS NON FIT INTERPRETATIO", NI RECORRENT A L'ORACLE D'INTERNET.

 

«El fazedor de las leyes deve fablar poco e bien, e non

deve dar juicio dubdoso, mas laño e abierto; que todo lo

que saliere de la ley, que lo entiendan luego todos los que

lo oyeren e que lo sepan sin toda dubda e sin nenguna

gravedumbre» (Fuero Juzgo, 1,1; 6).

    
    Al Reglament Orgànic Municipal d'Olesa de Montserrat (ROM) hi diu això fil per randa:

«TITOL TERCER . DRETS DE LA CIUTADANIA

................

Art. 84. Dret de formulació de precs i preguntes

1. Després de les sessions ordinàries del Ple, l'Alcaldia declararà closa oficialment la sessió, i a continuació obrirà un torn de paraules del públic assistent i de representants d'entitats i associacions.
.............
3. Els precs i preguntes podran ser plantejats oralment o per escrit i, si s'escau, seran debatuts en la sessió següent, sense perjudici que ho siguin en la mateixa sessió.»

    La frase «seran debatuts» la poso en negreta, i subratllada perquè és la mare dels ous de tot plegat: l'Il-ltre Sr. alcalde m'ha dit que la frase en qüestió s'ha d'interpretar com a «seran contestats» perquè el «debat» és un dret que el ROM reconeix només als membres de la corporació (és a dir, als regidors i no a la resta de la ciutadania olesana). Això resulta d'una consulta que ha fet a una web (de pagament?) anomenada «Corporativa es publico», ja que es veu que a l'ajuntament no té secretari ni serveis jurídics que hi entenguin de temes tan complexos. De tota manera voldria veure com ha fet la pregunta el Sr. alcalde per què l'oracle d'internet li hagi donat aquesta resposta.

    L'ocurrència no és de per riure, perquè amaga la barroeria de seguir com sempre s'ha fet: que la ciutadania pregui o pregunti coses del seu interès, se li respongui «manzanas traigo» i no se li doni la possibilitat de matissar o protestar, perquè «vostè ja ha fet la pregunta i jo ja li he contestat», quedi amb un pam de nas, faci cara de babau i tal dia farà un any. I això que ara governen els paladins de la participació: la CUP disfressada de Bloc Olesà amb ERC. Que no s'enfadi JuntsxCat perquè en aquest cas són pura anècdota.

    No soc advocat, sinó graduat social emèrit (ni pitjor ni millor que l'advocat, diferent) i vaig aprendre dues coses bàsiques: a) que, entre altres coses, les normes s'han d'interpretar segons el sentit propi de les seves paraules i atenen fonamentalment el seu esperit i finalitat (article 3 del Codi Civil), i b) que les normes se sistematitzen i ordenen en títols, capítols, seccions i articles per afavorir el principi de seguretat jurídica.

    Considerem a). El mestre Pompeu Fabra al seu diccionari, va definir «debatre» com a «discutir amplament amb un o més interlocutors» i així mateix ho recull també avui en dia, el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. En canvi, «Contestar» Fabra ho defineix com «dir o escriure (quelcom) a algú en resposta al que ens ha dit o escrit», i l'Institut ho canvia lleugerament, com «dir o escriure en resposta (a una carta, una pregunta, etc.)». Dues autoritats lingüístiques han parlat i podem concloure que el debat és un concepte molt més ampli que la simple contesta, permet explicar, contextualitzar, matissar, detallar i vetllar per una participació ciutadana activa i no merament passiva. I l'article 84. 3 del ROM diu que els precs i preguntes «seran debatuts» i no altra cosa. «In claris non fit interpretatio» deien els romans (permeteu-me la pedanteria), allò que és clar no cal interpretar-ho i no busquem tres peus al gat.

   Seguim. Ara, molt breument, analitzem b). Recordem que el Sr. alcalde, curant-se en salut, i per si de cas «debatre» resulta que, efectivament, vol dir «debatre» i no «contestar», pren una postura elitista i assenta càtedra determinant que el ROM, reserva el dret a debatre als senyors regidors amb l'acudit de què, si no fos així, es podria desvirtuar el principi de «representació política» (sic). Per fer més por només li faltava afegir que el Ple es convertiria en un «soviet». Ras i curt, si els regidors que van aprovar el ROM el 26 de setembre de 2019, haguessin volgut sostreure a la ciutadania el dret a «debatre» i reservar-lo exclusivament als regidors, no haurien redactat l'article 84 com el van redactar i inclòs en el Títol Tercer consagrat, ni més ni menys, als Drets de la Ciutadania. Per això és evident, clar i diàfan, que a Olesa, va haver-hi la voluntat expressa i indubtable de reconeixer que la ciutadania té el dret a debatre, encara que, em temo, algú no devia saber ben bé que votava aquell dia. "In claris.... etc."

    El Sr. alcalde, d'ERC, geni i figura, diu que no pensa esmenar el ROM per regular i fer efectiu el dret ciutadà a debatre que ordena l'article 84; ben al contrari, si s'escau usarà la majoria absoluta dels grups municipals de l'equip de govern per canviar la frase «seran debatuts» per «seran contestats». Una molèstia menys de les que fan perdre el temps i et fan arribar tard a sopar. "In claris...."

    S'hi avindrà la CUP? Què en pensa la CUP? Segurament continuaran amb el postulat marxista, fracció Groucho, dels principis intercanviables mentre esperen que el confessor els digui si han de fer d'olesans o lleidatans quan els hi toqui fer sa guerra, si ERC vol, és clar. Ells ja m'entenen, "In claris...".

EL FONS DEL COMITÈ D'EMPRESA DE FINANZAUTO Y SERVICIOS DONAT A L'ARXIU COMARCAL DEL BAIX LLOBREGAT

 

Esperant l'arribada de la Marxa contra l'atur del Baix Llobregat. Maig de 1980 (Fotogafia: Domingo Arribas)

 El passat dia 7 de febrer vaig dipositar a l'Arxiu Comarcal del Baix Llobregat el fons del Comitè d'empresa de Finanzauto y Servicios, S.A de Sant Feliu de Llobregat per tal que els seus documents siguin tractats, netejats i instal·lats per a la seva conservació i se'n possibiliti la consulta per part de totes aquelles persones que hi estiguin interessades. No és un fons voluminós, ja que només consta de dues caixes, i recull tot el que he pogut conservar de l'activitat sindical a l'empresa des de 1975 a 1982, any en què va tancar.

    Finanzauto y Servicios, S.A, era una empresa dedicada a la compravenda i serveis de postvenda de camions Pegaso, furgonetes SAVA, automòbils SEAT, excavadores JCB, maquinària agrícola David Brown i elevadors Hyster, les accions de la qual estaven majoritàriament en mans de la família de banquers López- Quesada i l'empresa estatal ENASA (Empresa Nacional de Autocamiones). La seva plantilla laboral estava formada per unes 3000 persones treballadores distribuïdes a tota Espanya en uns 30 tallers mecànics amb els seus corresponents centres comercials. El taller de Sant Feliu de Llobregat va arribar a tenir 200 persones treballant i estava situat al que llavors era la «Carretera Nacional II de Madrid a Francia por la Junquera» a l'actual Polígon El Pla. Fou inaugurat el 1968 per l'aleshores Gobernador Civil de Barcelona i després Ministro de Gobernación Tomàs Garicano Goñi.

  

 El fons, com he dit, no és extens però penso que és interessant perquè mostra. a través dels seus documents, la forma de fer sindicalisme en un centre de treball entre petit i mitja, tan diferent a la d'una gran empresa, a on és més complex i dificil teixir solidaritats col-lectives a causa de la pressió més directa i propera de la direcció sobre les persones treballadores. Hi trobem, entre altres coses, denuncies a la Inspecció de Treball, la documentació generada en els processos de negociació dels cinc convenis col·lectius firmats entre 1977 i 1981, els intents de crear un comitè intercentres que coordinés els més de trenta comitès escampats per tot el territori i la paperassa al voltant de l'expedient de regulació que va acabar amb el tancament de l'empresa el 1982. Això darrer és especialment interessant, ja que mostra tota la lluita conjunta i unitària dels 30 centres de treball contra la política d’ENASA que, temorosa dels riscos que comportava que una sola empresa facturés el 25% de la seva producció, va propiciar la fragmentació i venda dels actius de Finanzauto y Servicios en unes 30 societats anònimes diferents amb la pèrdua de més del 50% dels llocs de treball.

    Aquest fons sindical de Finanzauto y Servicios queda així incorporat a l'important conjunt que sobre el moviment obrer baixllobregatí disposa l'Arxiu Comarcal de Baix Llobregat. Feina feta.

DE BOLXEVIC PERILLÓS A MENXEVIC AIGUALIT

 

    Al darrer ple municipal d'Olesa de Montserrat, el de gener, es discutia sobre el contracte de neteja dels edificis municipals, servei que l'ajuntament té subcontractat a una empresa externa, i el regidor Sr. Rodríguez Torondel d'Olesa Oberta-En Comú Podem, es va atrevir a opinar que si es municipalitzés el servei, entre l'estalvi del benefici empresarial i l'IVA, potser es podria millorar les condicions laborals i salarials de les treballadores. En pla Gran Inquisidor, el Sr. Serradó de la CUP, disfressada de Bloc Olesà, i que ha de ser alcalde d'aquí a un any i mig si ERC vol, des de la seva trona va sentenciar -«Sorprèn que vostès abanderin aquesta demanda sense entonar un «mea culpa»... perquè qui té les competències i qui pot impactar en els convenis és el seu partit ostentant el ministeri de treball, per tant, li demanem que faci arribar als seus companys les demandes que vostè mateix fa arribar a aquest ajuntament. I que una altra vegada que parlem de condicions laborals ens expliqui quina feina estan fent»-.

    Si tenim em compte el seu "curriculum vitae", no li negaré al Sr. Serradó la seva sapiència en biologia ambiental i tropical, ciutats i territoris sostenibles, canvi climàtic i transició energètica, tampoc dubto què deu ser un excel·lent formador de professors de secundària, batxillerat i idiomes i suposo que a l'Ajuntament de Vilanova del Vallès devien estar contents amb la feina que hi feia, encara més sabent que és una persona que té com a valors vitals els de fer «tant com puc» i estar «sempre a punt» de l'escoltisme (no sé si laic o catòlic de la DDE, si encara es diu DDE). Però, de les relacions que hi ha entre Olesa Oberta i Sumar i de les beceroles del funcionament de les relacions laborals no està gaire al cas, o potser no vol estar-hi, perquè, astut ell, en política res és tan fàcil i rendible com atribuir la pròpia incapacitat, mandra o frustracions a tercers amb excuses de mal pagador.

    El Sr. Serradó, hauria de saber que al Regne d'Espanya les relacions laborals es basen en la negociació col·lectiva i de la correlació de forces dels interlocutors en depenen els resultats. També hauria de saber que els governs poden arbitrar i influir en aquella correlació i això fa Sumar des del Ministeri de Treball (no Olesa Oberta, partit independent i local, encara que ja ho voldrien) amb la reforma laboral negociada amb els sindicats més representatius i les organitzacions empresarials i les substancials pujades de l'SMI que, tot plegat, ha facilitat la negociació col·lectiva, que estava molt malmesa per culpa del PP, i ha millorat les condicions laborals i salarials de les persones treballadores.

    Dit això, el Sr. Serradó, que, mentre no governava, era capdavanter de les municipalitzacions de serveis, ara no hauria de tirar pilotes fora, sinó aprofitar la conjuntura i fer de «bon patró». Jo comprenc la seva frustració perquè aquella comissió sobre municipalitzacions, que un decadent Bloc Olesà  li va deixar presidir generosament a l'anterior manament tot preparant futurs terrenys electorals, no va sortir com ell esperava i ara no es vol mullar el cul (per cert, ningú l'ha vist l'informe resultant).

    Possiblement el vertigen de veure's alcalde d'aquí a un any i mig sense «confessor»(*) que l'aconselli, formant part de la CUP, un partit a on «cada terra fa sa guerra»(*), que no sap si té «pensament o ideari»(*), mentre es debat entre participar o no en les institucions "burgeses", i, a Olesa, obligat a acontentar al poti poti electoral del que queda del Bloc Olesà i sense cap palau d'hivern per assaltar, li ha fet baixar la febrada d'esquerranisme i l'ha reconvertit de bolxevic perillós en un menxevic aigualit. Això si, sempre ens queda la pàtria rica i plena per anar fent.

Nota bene: (*) Aquestes paraules i locucions estan extretes literalment d'intervencions dels regidors de la CUP, no són llicencies meves. Que consti.

A LA MEMORIA DE L'AMIC PACO FERNÁNDEZ HOCES

 Intervenció que vaig fer ahir a l'acte de comiat del company Paco Fernández Hoces al tanatori d'Olesa de Montserrat.

    Els companys de l'Associació per la sanitat pública de qualitat d'Olesa m'han demanat que parli del Paco. Es fa difícil fer-ho quan una persona amb qui fa quatre dies parlaves i preparaves accions, ens ha deixat de cop i queda un buit.

    Com ho faig? A casa parlant amb la Irene, la meva dona, vam veure un camí. Que tens en comú amb el Paco que us hagi portat a organitzar-vos a l'Associació? I es va obrir el camí: Conec el Paco des dels anys setanta del segle XX i aquest nexe el trobo en la fidelitat comuna al pensament de les Comissions Obreres i al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya). Com el bateig pels catòlics, ser del PSUC i Comissions Obreres imprimeix caràcter, i vulguis que no, mai deixaràs de ser-ho i així com l'acudit ens explica que els de Bilbao neixen on volen, els del PSUC i Comissions Obreres estem a on ens dona la gana. I així, amb el temps, els dos vàrem seguir camins diferents, sempre, però, des de l'esquerra i portant a sobre aquell bagatge cultural «psuquero». En aquell bagatge el Paco hi tenia l'esperit de lluita sempre col·lectiva, mai individual, i unitària, l'esperit de diàleg, de negociació, però també un esperit crític i radical. Crític, no de murmurar a les cantonades i barres de bar, sinó d'actuar amb criteri, sabent separar el blat de la pols i la palla. Radical, no de trencar coses i cridar, sinó anant sempre a l'arrel de les coses i sabent qui són els seus, és a dir els demòcrates entesos com ho entenien els grecs clàssics: els pobres lliures, els qui exigeixen llibertat, igualtat i fraternitat. 

    Així era el Paco, i això el va portar a l'Associació per la sanitat pública de qualitat d'Olesa, i aquells dos vells coneguts i saludats de les lluites sindicals i polítiques dels anys setanta es van retrobar i van passar a la categoria d'amics, juntament amb l'Amador, l'Ana, el Josep Maria i el Juanjo.

    El Paco va ser capaç de veure la necessitat de fer un pas qualitatiu en la nostra lluita i passar de les concentracions setmanals dels divendres davant el CAP a organitzar-nos i unir la lluita col·lectiva amb la participació en els fòrums i taules existents. Som gairebé quatre-centes persones, potser la primera entitat d'Olesa, llevat de la Comunitat Minera. Ell deia de broma que es posava el límit de seguir fins a fer els setanta-quatre anys, no ha pogut ser i ara ens toca seguir sense ell, però amb el seu pensament i per ell.

    Acabo, dient que demanaré a l'associació un canvi de nom: que passi a dir-se Associació per la sanitat pública i de qualitat d'Olesa Paco Fernández Hoces i, encara que no estem a un ple, veig regidors de l'ajuntament i faig un prec: vagin buscant un carrer adient i digne per posar-li el nom de Paco Fernández Hoces.

    Company Paco, com cantem a la Internacional: «Amunt els pobres de la terra. Amunt els qui pateixen fam».