A QUI CREURÀ VOSTÈ A MI O ALS SEUS PROPIS ULLS?. A CINC DIES DES DEL 14N.

Quatre gats

Com als mítics encadenats de la caverna platònica, la caverna mediàtica de manipulació informativa, sigui escrita o audiovisual, catalana o espanyola, ens ha passat per davant dels ulls titulars parlant del fracas sense pal·liatius de la vaga general del 14 de novembre malgrat la violència dels piquets informatius. Res ens ha de venir de nou.

Pero jo, contradient a Grouxo Marx, no els crec i només crec el que van veure els meus propis ulls: i van veure, amb ulleres això si, que a Olesa de Montserrat el comerç hi va participar molt més que en altres vagues i que el mercat municipal no va obrir les portes. Llavors, si com a novetat, els botiguers s'hi van afegir, no ho va fer la industria i serveis?, si això ho vaig veure a Olesa no va ser així a Barcelona, Catalunya i Espanya?. Tan “rarets” som a Olesa, 0'33% dels catalans/nes independentistes o no, o, si voleu, encara el 0'05% dels espanyols/es uniformistes o no?.

De la manipulació informativa de les xifres de participació a les manifestacions que dir?. Només que, a Barcelona, quasi be es va ocupar el mateix espai que la del 11 de setembre, amb l'afegitó que, a diferencia d'aquell gloriós dia, a la mateixa hora també es manifestaven a Tarragona, Girona, Lleida, Terrassa, Sabadell, Igualada, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedes i Tortosa. És o no es això la voluntat d'un poble?.

I parlant de la voluntat d'un poble, no se per que em ve al cap una dada que a mi em reafirma en que la vaga general va tenir un gran èxit: El candidat a Messies (fins a la immolació), soci de Rajoy en totes les retallades socials inevitables i Molt Honorable President en funcions Artur Mas, ha tingut la poca vergonya de lligar la mobilització social per la vaga general amb la voluntat sobiranista de la societat catalana. Ho hauria fet si la vaga hagués fracassat? Doncs ja esta.

El fet es que al candidat a Messies (fins a la immolació), soci de Rajoy en totes les retallades socials inevitables i Molt Honorable President en funcions Artur Mas , el dia 14 per la tarda a l'hora de les manifestacions li xiulaven les orelles i va veure amb espant com a dins de la seva esplendorosa i enaltidora campanya electoral entraven descaradament, deixant-lo amb les vergonyes a l'aire, les retallades a la sanitat, a la educació i a la dependència, la seva complicitat amb el PP recolzant la reforma laboral, la corrupció a CiU, els desnonaments... enviant-li a la merda la seva estratègia electoral. D'aquí plora la criatura i mentre el seu... soci? Duran i Lleida vituperava la vaga general el candidat a Messies (fins a la immolació), soci de Rajoy en totes les retallades socials necessaries i Molt Honorable President en funcions Artur Mas es veia obligat, fent contorsionisme verbal, a fer seu l'èxit de la vaga general del 14 de novembre. Perquè, ja us hi podeu posar de peus, va ser un èxit, i com va dir aquella...que es fotin¡¡¡.

SIGLO XXI. (canta Luis Eduardo Aute)

Siglo XXI la va compondre Luis EduardoAute el 1991. Ara al 2012 no calen comentaris, ens ha fotut el profeta.

Siglo XX, cambalache," problemático y febril"
anunció Santos Discépolo, un poeta del 2000
y profeta en aquel tango que cantó a la corrupción
que gobierna las cloacas de la humana condición.

Siglo XXI, el Hombre ha muerto ¡Viva el Kapital!
no será aquel cambalache donde todo daba igual...
para entonces no serán lo mismo un sabio que un traidor,
el más Judas será el que se suba al podio del Honor,

La mentira será Ley y el simulacro, institución,
el cohecho por derecho y por la santa comisión...
el chorizo ira embutido en su Mercedes oficial
y el trilero montará su atril en la Trilateral.

El camello del futuro no será aquel criminal
que vendía matarratas cuando aun era ilegal...
para entonces será el Presidente de "Coca-Control"
en su rama de entertainment: "sexo, droga y rock'n'roll".

Trepa, trepa por tu chepa, el trepa llegará a ser VIP
y la sanguijuela chupa que le chupará hasta el RIP...
el gusano, con los restos, se pondrá como un cebón
y, bien gordo, será deglutido por el tiburón.

Y llegó el Fin de la Historia y Al Capone va a ser rey
de quien la sufrió en sus carnes y aún la arrastra como un buey...
"Dios murió" predijo Nietzsche pero aquí está el Totus Dei
que enterró al Demonio Rojo que aprendió a decir: "Okay",
todo por comprarse unos vaqueros made in USA.

Me diréis y con razón que yo también soy un ladrón,
que la música y la letra de este fraude de canción
son un plagio de Bob Dylan y del gran Discepolín...
es verdad pero, ¡cojones!, quien desprecia ese botín
que a Dios le plagió Merlín
y al Diablo, Marilyn
y a Picasso, el Arlequín
y a Espartaco, Bakunín
y a la Esfinge, Rin Tin Tin,
y el principio es siempre el fin,
en fin...

 

Si voleu escoltar "Siglo XXI" feu clic a sota.
 

PERQUE TINC DRET A DECIDIR, VULL UN REFERÉNDUM¡¡

LaCimera Social donava aquest dilluns 15, al paranimf de la Universidad Complutense de Madrid el tret de sortida a la campanya per exigir a Rajoy la celebració d'un referèndum vinculant sobre la política econòmica i social que esta imposant i que esta canviant la realitat del nostre país (sigui Catalunya o Espanya) i la nostra vida quotidiana.

L'escriptora Almudena Grandes en nom de la Comissió Promotora i organitzacions adherides va llegir la carta que s'adreçarà al President del Govern del Reino de España justificant i exigint la consulta i que diu:

 

Señor Presidente del Gobierno de España:

Nos dirigimos a usted en nombre de la ciudadanía y del profundo malestar que experimenta ante la situación de deterioro político, económico e institucional en el que nuestro país parece a punto de naufragar.

No cuestionamos la legitimidad de su gobierno, pero queremos hacer constar que la legítima victoria electoral que el PP obtuvo el 20 de noviembre de 2011, se fundó en un programa donde no constaba ninguna de las medidas que usted ha aplicado desde entonces, con el pretexto de resolver la atroz crisis económica que padecemos sin lograr otra cosa que agudizarla aún más.

En su programa electoral ni siquiera se insinuaban los brutales recortes que han sufrido las inversiones y servicios públicos de nuestro país. Tampoco se anunciaron en el debate de investidura, y a partir de entonces, los miembros del gobierno que usted preside se han dedicado a desmentir sistemáticamente sus propias políticas, en un ejercicio de hipocresía sin precedentes desde la instauración de la democracia española. Como consecuencia de sus prácticas, amplios sectores de la sociedad sentimos que nos hallamos ante un flagrante incumplimento del "contrato electoral" establecido entre el PP y sus votantes. Y consideramos que esta situación sólo puede  resolverse democráticamente si el programa de gobierno que antes ignorábamos y ahora padecemos se somete a consideración de los mismos electores que le llevaron al poder.

El deterioro al que están siendo sometidos los derechos sociales y laborales y las redes de protección, los recortes en materia educativa, sanitaria y de servicios sociales, el deterioro y abandono al que se ve sometido el medio rural, el empobrecimiento de la mayoría de la población, la eliminación de derechos de las mujeres, la injusticia de las medidas que se vienen adoptando y la constatación de que los más ricos y poderosos de nuestro país no sólo no contribuyen a paliar esta situación, sino que están consiguiendo eludir sus responsabilidades, y hasta enriquecerse aún más a costa de todos, están alimentando un sentimiento de indignación popular que se traduce en una profunda animadversión hacia quienes aplican unas políticas que agreden a los ciudadanos en lugar de proteger sus intereses. En esta situación, afrontamos un serio y creciente riesgo de desafección democrática -como ha quedado reflejado en la última encuesta del CIS-.

Parte de la desafección que siente la ciudadanía hacia las instituciones democráticas se justifica por la distancia que se percibe entre lo que los representantes políticos dicen cuando están en campaña electoral y lo que hacen cuando llegan al poder, en cómo se ejerce la actividad política y en la relación que instituciones y formaciones políticas establecen con los ciudadanos.

Por estas razones, y amparándonos en el artículo 92.1 de la Constitución española, que establece que: "Las decisiones políticas de especial trascendencia podrán ser sometidas a referéndum consultivo de todos los ciudadanos", reclamamos que se celebre una consulta popular vinculante acerca de los recortes que están cambiando la realidad de nuestro país y la vida cotidiana de sus habitantes.

Su gobierno no puede seguir escudándose en el argumento de que los ciudadanos les votaron para superar la crisis y que las medidas que ahora aplica van en esa dirección. Porque si los ciudadanos queremos que se supere la crisis, también queremos y tenemos derecho a saber cómo se hará, qué supondrá en nuestras condiciones y expectativas de vida, y si los esfuerzos a realizar se practicarán de forma equilibrada.

El 20 de noviembre nadie pudo pronunciarse sobre el abaratamiento del despido, sobre la individualización de las relaciones laborales, sobre los recortes en educación, sanidad y servicios sociales, entre los que figura la atención a la dependenia, sobre el incremento de los impuestos, sobre la reducción de salario y pérdida de empleo en las administraciones y empresas públicas, sobre los recortes en dependencia, sobre la reducción de las prestaciones por desempleo... Esos son los temas responsables de que muchos de sus votantes se sientan estafados por su gobierno. Nuestra iniciativa pretende darles la oportunidad de opinar sobre lo que su campaña y su programa electoral les escamoteó hace un año.

No estamos planteando nada estrafalario. Ningún gobernante democrático debería temer las consultas populares, y además, existen precedentes. En la década de los ochenta el Gobierno socialista, pese a contar con una mayoría absoluta de 202 diputados, sometió a referéndum la entrada de España en la OTAN. Se trataba entonces, como ahora, de una decisión política de especial trascendencia que no había figurado previamente en su programa electoral.

Volvemos a encontrarnos ante "decisiones políticas de especial trascendencia", ya que pueden limitar drásticamente el ejercicio de derechos civiles garantizados por la Constitución de 1978. Si entonces los ciudadanos fuimos llamados a aprobarla en referéndum, ahora nadie debería negarnos la oportunidad de volver a opinar sobre las modificaciones que, de hecho, los recortes imponen a aquel texto. Si a esto le añadimos el efecto universal de unas medidas que padecemos todos los españoles sin que ninguno de nosotros haya podido opinar sobre ellas, nadie puede extrañarse de que pidamos al Gobierno que usted preside que convoque un referéndum en el que la ciudadanía pueda expresar libremente su opinión sobre si este es el camino a seguir para superar la crisis.

Dóna el teu recolzament fent clic aqui

BANDA SONORA DEL MES D'OCTUBRE (Els banyetes), canta Ovidi Montllor

L'Ovidi Montllor pels anys en que va composar "Els banyetes"

A l'hora de triar les bandes sonores del mes tinc una tirada especial cap el Quico Pi de la Serra i el malaguanyat Ovidi Montllor perquè m'agrada la seva musica i la lletra de les seves primeres cançons semblen fetes ara i per a ara mateix. O això em sembla?. No sé

De l'Ovidi fixeu-vos, sinó, en “ELS BANYETES” a on parla de dimonis.

Són una raça dolenta
que prometen molt i mai no solten res.
Són lladres.

Saben que tenen poder
i amb ell, el fer i desfer
els resulta molt fàcil.....

S'apareixen en mil formes,
gasten mil paraules
per veure si et guanyen.
Ens prometen millor vida
plaer sense mida,
llibertat... pansida. Punyetes!....

El dimoni és molt ric
i ens tractarà d'amic.
Això és un vici antic
per a ells treure'n profit....

L'Ovidi també sap que s'ha de fer quan s'ens acostin :

Arma't amb un bon garrot,
una espasa o un roc,
o allò primer que trobis.
I per a l'ànima salvar,
quan et vulguin parlar,
no et facis esperar: Trompada!...
 

No busqueu pèls als ous, “Els banyetes” l'Ovidi la cantava als anys 70 del segle passat i com a les pel-lìcules, qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència..... però, mira tu, m'agraden els últims versos:

Els dimonis que us dic
no són pas vells i antics.
Ric, ric, ric, ric, ric, ric,...
No vull dir noms.
No, no diré noms.

Doncs res Ovidi no direm noms.

Feu clic a  sota per escoltar “Els banyetes”

LA FRIVOLITAT DEL REGIDOR (I CIUTADÀ, O FLORETA O PEDRETA?) OLESÁ SR. JOAN SANAHUJA

Molt resumits però suficient per posar en antecedents al ciutadà que llegeix, els fets son els següents: Dijous 27 de setembre al Ple de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat es discuteix una moció que defensa el dret a l'autodeterminació de Catalunya (faltaria més) i el regidor de l'Entesa dels Olesans Jordi Cornellas proposa modificar la frase inicial del text, de manera que on diu simplement “Catalunya....” digui “Els ciutadans i ciutadanes de Catalunya.....”. Davant de tan... insòlita? proposta es va produir un moment d'expectant i dubitativa sorpresa entre alguns regidors i entremig, com aquell que no vol, es va sentir la veu del regidor de Convergència i Unió Sr. Joan Sanahuja dient si fa no fa, però el sentit no varia “...ciutadans?...també hi ha floretes o pedretes...” i es va quedar tan ample.

Ara, alguns pensareu que el torracollons del Martí ja esta una altra vegada buscant els tres peus al gat. Doncs be,  si ho penseu sou tan frívols com el ciutadà, floreta o pedreta (ell sabrà que vol ser) Sr. Joan Sanahuja, per que el tema no es menor ja que el regidor de C i U, be per ignorància (que es molt atrevida) o mala baba (que també ho es) menysté i/o menysprea, rebaixant-lo a mer objecte, el principal fonament que aguanta la democràcia representativa i participativa: ni mes ni menys que el dret de ciutadania pel qual la persona deixa la condició de vassall i esdevé lliure, amb drets i obligacions, per a participar i decidir de forma activa en la vida política de la societat de la que forma part.

No crec que hi hagi mala baba però si ignorància en l'actitud del Sr. Sanahuja. Ho considero una mostra dels signes dels temps que corren a on als que remenen les cireres, per tal de continuar amassant espuris guanys, els es facil vendre la concepció de Nació (catalana o espanyola tan se val) entesa com a “unidad de destino en lo universal” (perdoneu la frase, se que pot fer mal a qui vagi de bona fe) front un enemic diabòlic que posa pals a les rodes del carruatge que ens ha de dur a aquest gloriós destí, en el nostre cas, o que vol la seva destrucció en el cas del Regne d'Espanya ,en un procés de reciproca alimentació.

En aquesta concepció quasi religiosa de nació, no hi caben ciutadans titulars del dret a la educació, a la salut, al treball, a la suficiència econòmica per a viure dignament....només hi caben els “patriotes” disposats al sacrifici per tal d'aconseguir arribar a una gens concreta “plenitud nacional”. D'aquí ve la gracieta del ciutadà i regidor de C i U Sr. Joan Sanahuja i ara si voleu seguiu pensant que soc un torracollons.

NO ÉS UN PANEGIRIC DE SANTIAGO CARRILLO PERO HO ESCRIC AMB TOT L'AFECTE

Santiago Carrillo amb Rafael Albertí

 Ja esta, han incinerat les restes de Santiago Carrillo i les cendres seran llençades al Cantàbric, mar que el tòpic diu que és indòmit, com si fos una metàfora de la seva persona.

Santiago Carrillo ha estat un personatge d'òpera, contradictori, amb moltes ombres i llums, indomable i a l'hora pragmàtic. La seva vida vol un music i un llibretista que facin aquesta opera com els van tenir AndreaChenier o Don Carlo. L'argument podria ser així:

El primer acte seria la seva infantesa obrera amb pocs recursos materials i pocs estudis i la seva joventut de matinera vocació periodística i política a les Joventuts Socialistes i després a les Joventuts Socialistes Unificades (primer intent d'unió de socialistes i comunistes), bateig de foc a la Revolució d'Astúries, presó. El segon acte, mes dramàtic, començaria amb l'anomenada Guerra Civil, el seu ingrés al Partit Comunista, la tragèdia de Paracuellos de Jarama que no va saber ni poder controlar i la dolorosa ruptura amb el seu pare Wenceslao Carrillo, quan aquest va recolzar i participar en el cop d'estat del coronel Casado que va entregar Madrid a Franco amb les presons ja plenes de camarades. El tercer acte l'exili, la clandestinitat, la fe cega en l'estalinisme com a fe en la Unió Soviètica, les terribles contradiccions: purgues al Partit Comunista, la lluita pel retorn de la democràcia amb mètodes a vegades poc democràtics forçats per les condicions negatives de la clandestinitat i l'exili.. Al quart acte Carrillo agafa les regnes del Partit Comunista de forma definitiva al ser nomenat Secretari General, s'abandona la guerra de guerrilles i formula la Política de Reconciliació Nacional malgrat tot les contradiccions continuen: trenca amb la pàtria soviètica arran de la invasió de Txecoslovàquia, però i ha expulsions i defeccions al partit a l'hora que manté amistats amb personatges sinistres com el romanès Ceaucescu i el coreà Kim Il Sung i fonamenta l'eurocomunisme. Al cinquè i darrer acte la mort del dictador Franco li permet el retorn a una Espanya reconvertida en regne i l'haver tingut els comunistes l'hegemonia, gairebé en solitari, de la lluita antifranquista li dona un gran protagonisme en la política de la transició democràtica que finalment no es tradueix en vots, però el cop d'estat del 23 F engrandeix la seva figura quan tota Espanya el veu assegut al seu escó amb el cigarret a la ma mantenint la dignitat front els colpistes traïdors. Baixa el teló.

Es evident que no s'acaba Carrillo amb el 23F, geni i figura, trenca amb el Partit Comunista (mai se'l va expulsar com es sol dir) i funda el Partido del Trabajo amb uns quants seguidors que, al cap i a la fi van acabar ingressant col·lectivament al PSOE excepte ell....... Pensant-ho bé en aquest punt podríem donar un punt mes gran de dramatisme a l'opera afegint als cinc actes un quadre final en que Santiago Carrillo, com un nou Moisès, de retorn als seus jovenívols orígens socialistes acompanya als seus companys fins a les portes de la terra promesa del PSOE i Jehova-Felipe González li deixa veure-la però el castiga a no poder-hi entrar. Ara si que baixa el teló definitivament amb un venerable Carrillo retirant-se a llegir, escriure i opinar des de la distancia i serenor que li dona la vellesa.

Darrerament esta quallant la idea de que la transició a la democràcia al Regne d'Espanya no va ser tot el modèlica que ens han volgut fer creure. Es veritat, va haver-hi morts i tensions greus per, al cap i a la fi, mantenir i consolidar en el poder a les mateixes elits econòmiques que ja tallaven el bacallà amb el franquisme. Peró tot i reconeixent-ho crec que va ser l'única possible aleshores i que sense la intervenció i les aportacions dels comunistes la transició hagués sigut mes incerta, imprevisible i amb un nivell de democràcia inferior a la que tenim i encara mes tutelada..

Amb la sornegueria que el caracteritzava, em sembla que Santiago Carrillo ha sabut buscar el moment en que es podia morir: sense acritud ha esperat al portal de casa seva que passes el cadàver de Fraga Iribarne, el darrer franquista pur que el podia sobreviure, ha obligat a un Rei en hores baixes i necessitat d'afecte a baixar al mon i honorar de cos present un republicà i comunista, finalment ha deixat amb el cul a l'aire a un Partit Popular miserable que, amb la por que te a la democràcia, no ha permès que Santiago fos acomiadat pel poble al Congres dels Diputats, seu de la sobirania popular que ell tan havia contribuït a recuperar..

Em sembla inútil dir que descansi en pau, el que hem de procurar es que, amb totes les seves llums i ombres, la seva memòria perduri i la seva obra sigui coneguda per les generacions futures.

MADRID, 15 DE SETEMBRE: SEGONS L'ESGLESIA CATÓLICA ES VAN CONCENTRAR 2.000.000 DE PERSONES I QUI DIGUI QUE NO ANIRA A L'INFERN

La mes perfecta de les societats,  fundada per Deu mateix,  no es pot equivocar i si la Santa Mare Església Catòlica, Apostólica i Romana diu que l'any 2007 van anar a missa  2.000.000 de persones a la Plaza de Colón de Madrid, doncs això també va a missa. Cap delegat/da del govern va dir ni pruna aleshores.

A la concentració de Madrid del 15 de setembre  l'organització no ha volgut donar xifres, però els medis de comunicació coincideixen en que la mateixa plaça era plena de gom a gom, com el 2007. Ara bé, segons la Delegada del Govern a Madrid es veu que només hi havien 65.000 persones , ¿Qui es pensa que és aquesta senyora per contradir els designis divins?. ¡Anatema !. Fins hi tot jo diria que el dia 15 van ser mes de 2.000.000, perqué fixeu-vos que l'escenari es mes petit que el del 2007 i, per tant,  s'han guanyat uns quants llocs mes.

2007: En defensa de la familia

2012: En defensa del futur de les families

¡VISCA CATALUNYA LLIURE!. JO NO VAIG ESTAR L'11 DE SETEMBRE A BARCELONA

No hi vaig ser perquè no he vist clara la convocatòria des del començament per molt que cadascú li dones el caire que li convenia. No veia clar que el meu partit i el meu sindicat poguessin donar visibilitat a una dimensió social crítica amb les polítiques de retallades al estat del benestar dins el que es podia preveure com una “marabunta” independentista acrítica i penso que, en bona part, interessadament atiada. L'esquerra alternativa i el sindicalisme confederal català i la plataforma “Prou retallades” van ésser degudament invisibilitzats a la televisió amb l'excusa que amb la gernació de gent que hi havia era impossible arribar-hi; al parlament final, ni una referència a les retallades, als desnonaments....Al telenotícies de TV3 ja s'havia trobat solucions al principal problema de la independència catalana: amb qui jugarà el Barça? Pot continuar jugant a la lliga espanyola... o integrar-se a la francesa ....cap referència a com es podran pagar les pensions dels jubilats, les prestacions d'atur etz. etz.......Total que pensava que ens plantarien la bleda  al clatell i així m'ho sembla.

Qui em coneix sap que em considero només català, que defenso el dret a l'autodeterminació dels pobles i les nacions (i per tant de Catalunya), però també sap que no soc nacionalista, al contrari, els problemes me'ls causen la dreta que s'embolcalla d'un o altre nacionalisme.

Es inqüestionable que Catalunya avança quan la democràcia avança a Espanya i ara son mals temps per a la poesia per tant el plantejament independentista es perillós i imprevisible en una Catalunya que no te sortida pròpia a la crisi econòmica i això ja ho va saber veure Macià al 1931 i ho va patir Companys per primera vegada al 1934. Fins hi tot la Comunitat Europea, que ens hauria de rescatar, tira pilotes fora,  ¿algú es creu de debò que si no hi ha Pacte Fiscal el Regne d'Espanya s’empassarà una independència de forma pacifica? ¿de debò el milió i mig de manifestants son un milió i mig de segadors disposats a esmolar l'eina?.

Sincerament, ara i aquí, la meva independència personal passa per estar mes a prop dels miners d’Astúries i Lleó, dels treballadors andalusos, dels desnonats, dels que entren a les grans Superficies i a les oficines bancàries i que IC-EUiA i CC.OO. i U.G.T. van intentar debades que tinguessin un lloc a la manifestació, que de CiU i l'actual ERC, i us asseguro que faré mes pel poble de Catalunya el dia 15 de setembre a Madrid (¿us parlen els diaris del dia 15?) que l'11 de setembre.

Per tant intentem crear complicitats des de l'esquerra, des de la tradició de les esquerres catalanes històricament federalistes (res a veure amb el federalisme de per riure del PSOE ¡alerta!), i per a mi que aquest ha de ésser el camí. Suso de Toro escrivia a “El Pais” el 8-8-2010: “Cataluña, sin Estado o con él, es una nacionalidad europea, mientras Galicia está siendo desguazada como nacionalidad desde la propia Xunta siguiendo las consignas del españolismo centralista. Si los catalanes se van, ¿qué España nos espera a nosotros? Pero vivir bajo la ideología del nacionalismo cañí también será insoportable para muchas otras personas por toda España que no tolerarán retroceder a la época de pan, fútbol y toros. Una, grande y libre de catalanes, vascos y demás ralea. Catalanes, por favor, piénsenlo dos veces, unos los odian pero otros los necesitamos. Una España sin ustedes será definitivamente insoportable”. Des d'aquest punt de vista l’historiador Joaquim Coll ha dit que formar part d'Espanya no es una obligació, però la independència tampoc es una necessitat històrica, i jo ho comparteixo. ¡Ah! I el 15 de setembre tothom a Madrid. Ja que els diaris no en parlen ja us ho dic jo.

BANDA SONORA DEL MES DE SETEMBRE (Les flors de maig), pastorel-la de Josep Anselm Clavé.

Josep Anselm Clavé

 L'anomenada “troica” (FMI, BCE i CE) ha dit als grecs que si volen que els hi donin mes calers han de treballar altra vegada els dissabtes, i no trigaran gaire a dir que si volen vacances que cadascú es pagui les seves o que no en facin, que els empresaris (o els emprenedors) no estan per hòsties. Amb això ens venen a dir que comencem a posar les nostres barbes a remullar.

Quant es perden llocs de treball al galop, quin sentit té exigir aquesta bajanada? amb una economia depauperada, amb la capacitat de consum per terra, com? per que? per qui s'ha de treballar mes?. Per favor que vingui en Sala Martin i m'ho expliqui.

No ens enganyem, la classe obrera s'anomena així no perquè li agradi treballar, sinó perquè no li queda mes remei que fer-ho per vendre la seva força de treball, que es l'únic que té per a sobreviure. Ras i curt el que la classe obrera vol es treballar menys, tenir mes temps lliure i ser mes feliç, vol una nova moral del treball que deixi de banda la alienació cultural i l'explotació econòmica i això ho permet l'avenç de la tècnica. i això ho sap la “troica” que ens vol vendre aquest “sopar de duro”.

També ho sabia el socialista Josep Anselm Clavé, fa cent cinquanta quatre anys, que ho va voler reflectir a la composició coral “Les Flors de Maig”, apologia (ingènua si voleu) de la vida senzilla i feliç a la que aspirava la classe obrera del segle XIX (i la d'ara) en una versió “sui generis” del “Beatus Ille” del poeta Horaci o la “Vida Retirada” de fra Luis de León.

Pastorel-la una mica llarga però amb molt de ritme, a mi m'agrada des de petit quan en temps de caramelles l'escoltava del cor de l'Ateneu de Sant Feliu de Llobregat.

¡Visca la peresa i que treballi la “troica” i la mare que la va parir!

Si cliqueu aquí podreu llegir la lletra i si ho feu a baix la podreu escoltar

.



"La Primavera" (Sandro Botticelli)

FÌSICA RECREATIVA (La "Partìcula dels collons" que busquem i no trobem)

Gonzalo Pontón es un reconegut editor espanyol de llarga trajectorìa. Fundador y director de la prestigiosa "Editorial Crítica", actualment dirigeix l'interessant projecte editorial "Pasado&Presente". Pot seguirse al seu blog: http://pasadopresente.com/blog/26-bienvenidos-al-blog-de-pasado-y-presente. De la revista "Sin  Permiso" copìo descarat aquest interessant, divertit i alliçonador article. Llegiu-lo amb atenció

Física recreativa

Gonzalo Pontón · · · · ·

Como es bien sabido, Δx Δp ≥ h⁄2 ¡Ah! ¿Que no lo saben? Pues a ver cómo hago yo ahora para contarles lo del bosón de Higgs. Iba yo  a los Sanfermines cuando la televisión pública, en un derroche de virtuosismo científico, dedicó no menos de un minuto a anunciar que “se había descubierto la partícula de Dios”; sí, sí: la partícula de Dios decían una y otra vez como haciéndole guiños a monseñor Rouco Varela. Además, la semana pasada, El Roto publicaba un dibujo en el que unas manos sacerdotales elevaban una hostia con la inscripción “el bosón de Higgs”. Como soy  un gran admirador de El Roto le diré desde aquí – y de paso a monseñor- que lo de la partícula de Dios, frase acuñada por el premio Nobel Leon Lederman, respondía solo a presiones de su timorato editor. Él quería llamarla “la partícula de los cojones”.

Y con razón. Verán:  Cuando allá por el siglo XX los físicos quisieron poner negro sobre blanco lo que tenían de más parecido a una visión unificada de la naturaleza (una teoría final) se acordaron de las partículas elementales y sus interacciones mutuas  y a eso le llamaron el modelo estándar.  Y se pusieron a hacer ecuaciones , pero no daban. Solo les salían las cuentas si les metían por medio el cálculo de un campo (que no  habían podido establecer empíricamente) y de un bosón (que nunca habían hallado) que transmitieran masa a otras partículas. Entonces sí que cuadraba la cuenta. Al invento le pusieron el nombre del pícaro que tuvo la ocurrencia y los científicos se sentaron durante cincuenta años, cruzando los dedos para no hacer el ridículo con “la partícula de los cojones”. Y en estas llegó el bosón y mandó a parar.  Ahora los físicos ya pueden presumir de ecuaciones que no llevan a resultados infinitos o incluso negativos, el modelo estándar ya no desbarra matemáticamente porque el campo de Higgs y su emisor, el bosón, prestan a otras partículas las masas que les faltaban. Todo eso –y algunas otras cosillas tan fáciles de entender que me las salto pero que encontrarán maravillosamente explicadas en el libro de David Jou INTRODUCCIÓN AL MUNDO CUÁNTICO, publicado hace un par de meses por esta editorial - certifica la ruptura de una simetría que, de no haberse producido, no estaría yo escribiendo este blog  ni ustedes –mis caritativos lectores- me estarían leyendo. Porque sin la ruptura de la simetría el Universo no contendría materia, sino solo luz y gravitación. Me explico: la materia y la antimateria, las partículas y las antipartículas se  destruyen entre ellas y no dejan más que radiación. Hace ya algún tiempo el Universo se puso a descartar parejas de esas como en el juego de la mona y como en él quedó una carta impar. Por cada diez millones de antiprotones, había diez millones de protones … y un protón suelto, o sea la mona. Y por eso estamos aquí.  Los fenómenos cósmicos de los primeros segundos del Universo están profundamente relacionados con las partículas elementales y sus interacciones, que siguen danzando como lo hicieron hace unos 14.000 millones de años justamente una diez mil millonésima de segundo después del big bang, cuando la  temperatura del Universo cayó hasta unos pocos miles de millones de grados (10 ¹⁵ grados Kelvin). Entonces apareció  “la partícula de los cojones” y rompió  la simetría entre la fuerza nuclear débil y la fuerza electromagnética. Aquella pequeñísima ruptura de simetría fue suficiente para que el Universo contuviera materia. Una pena.

Lo que yo quería decir con todo esto es que,  en vez de hacer analogías teológicas con la sutil complejidad conceptual de la mecánica cuántica, el campo de Higgs y su bosón se entienden muy bien –creo yo- con la siguiente comparanza:

El modelo estándar viene a ser el actual estado español. Las partículas elementales (hombres y mujeres) se clasifican en leptones, que somos todos los ciudadanos de a pie, y en hadrones, que todos sabemos quiénes son. Cada partícula se caracteriza por su masa (los ingresos: muy densa en los hadrones y muy ligera en los leptones); su carga eléctrica (los impuestos: muy baja en los hadrones y universal y alta en los leptones); su espín (las interacciones sociales: dextrógiro en los hadrones, sinistrógiro en los leptones); y su extrañeza (los gobernantes:  sólo se manifiesta en los leptones). Los leptones pueden ser electrones, de carga negativa (jubilados y desempleados), muones (los trabajadores en precario, que son prácticamente todos), tauones (los estudiantes sin futuro laboral) y tres neutrinos, que apenas tienen masa (los sindicatos, la izquierda plural y las agrupaciones cívicas de protesta). Los hadrones, por su parte, se pueden dividir en bariones y mesones (según su patrimonio y liquidez). Los más cargados, los bariones, se componen de protones cargados positivamente (la patronal) y de neutrones, que aparecen siempre asociados a los protones (la banca). Lo fundamental, sin embargo, para entender la fuerza de protones y neutrones  es que, con una masa u otra y en distintas combinaciones, cuentan siempre con seis quarks (los magistrados, los obispos, la policía, el ejército, los paraísos fiscales y la televisión ). Se sospecha que existen otros quarks todavía no identificados por los científicos.
 Pero es que, además, entre las partículas se dan cuatro interacciones básicas: la electromagnética (el poder político con el poder económico), la nuclear débil (la interacción de los humildes con la información y el conocimiento), la nuclear fuerte (el capitalismo depredador con la patronal y la banca) y la interacción gravitatoria (la sociedad civil y una democracia fantasmagórica).

¿Cómo romper la actual simetría entre la fuerza nuclear débil y la fuerza electromagnética? Es obvio que necesitamos urgentemente un bosón de Higgs que transmita masa a las partículas de la fuerza nuclear débil. Es decir, conseguir un modelo estándar que responda, por encima de todo, al principio antrópico.

¿A que se entiende todo?