CARTA OBERTA AL REGIDOR DEL PP D'OLESA DE MONTSERRAT

Sr. José Fco. Ramírez Carpintero:

Li contesto públicament a l'esbroncada que em va fotre en públic en finalitzar el ple municipal del passat dijous 27 de juliol. Li escric en català, porque haig de suposar que, en la seva condició de ciutadà català i per tal condició també espanyol (no pateixi) i en virtut del seu càrrec públic fidel complidor de les normes constitucionals i estatutàries, haig de suposar, deia, que és coneixedor de la llengua pròpia de Catalunya. Som-hi doncs.

Vostè, Sr. Ramírez Carpintero, és l'únic regidor del Partit Popular (PP) a l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat. Amb prou feines parla als plens municipals, no recordo que mai hagi fet cap proposta, i quan vota alguna cosa gairebé sempre ho fa abstenint-se. Per no parlar no va ni a les tertúlies de la ràdio a dir-hi la seva. Tot un esperit crític, vaja.

Jo, senyor Ramírez, em pensava que no parlava perquè seguia el consell que l'Abate Dinouart ens va deixar escrit l'any 1771 al seu llibret "L'art de callar", pel qual "Només s'ha de deixar de callar quan s'ha de dir alguna cosa més valuosa que el silenci" (li evitaré la crítica facil: ja sé que jo callo poc, però ara parlem de vostè, no de mi).

Veig que no, que no ha fet cas a l'abat, perquè al darrer ple, el del dia 27 de juliol, va parlar, va dir coses; emprenyat, però va dir coses, improperis i retrets però va parlar. No, si ja entenc el que li va passar, home, i és comprensible l'enrabiada. Com se'm va ocórrer de fer-li a vostè dues preguntes, del meu interès com a ciutadà i com, per altra banda, acostumo a fer quan acaben tots els plens, en el punt d'intervenció del públic¡¡¡¡. És clar, no li havia passat mai, vaig envair descarat la seva zona de confort, com es diu ara, es va atabalar i va treure el seu veritable temperament, tan semblant, per altra banda, al del pare fundador del PP (si, D. Manuel, aquell ministre del Generalisimo). Tant d'esforços per a semblar de centre per a no res. Em sap greu....o potser no?. No, definitivament. Miri, que cada gos es llepi la seva cua.

Situïs i fixis, en resum, en algunes de les "perles cultivades" que em va dir: "Porque esta agresividad contra nosotros....Esto es una sesión plenaria.....Esto no es un circo.....aqui se tratan cosas serias.....aquí se hacen comisiones.......aqui hay un equipo de gobierno que lo ha elegido el pueblo....hay que dejar trabajar al equipo de gobierno.....hay que aceptar las cosas como son y usted no puede venir aquí a preguntarnos a todos a hacer un interrogatorio como si usted fuera aquí pues yo que se, es que no lo se, ...la CIA¡¡.".

Voldria aclarir-li una cosa abans d'entrar en matèria. Cregui'm, d'agressiu no en sóc gens, malgrat el que algú li pugui haver dit, sóc ateu però estic profundament marcat pel principi cristià d'estimar al proïsme del que vostè i els vint regidors i regidores restants formen part; ara, no em demani que faci versallesques barretades perquè no em surten. Miri, posats a dir, una mica emprenyat amb la Il·lustre Sra. Alcaldessa sí que ho estic, perquè sempre rebrega els reglaments per tal de no deixar-me parlar i després es fa l'orni, però de debò l'estimo tant com a vostè i els altres (i les altres).

Ara, Sr. Ramírez, lliguem caps. Vegem que diu l'Article 17. 2. del vigent Reglament de Participació Ciutadana, publicat el BOP el 17-10-2000: "Desprès de les sessions ordinàries del Ple, l'Alcalde declararà closa oficialment la sessió, i a continuació obrirá un torn de paraules del públic i de representants d'entitats i associacions". Per acabar-ho de lligar seguidament vegem el que diu l'Article 3.1. del Codi Civil: "Les normes s'interpretaran segons el sentit propi de les seves paraules, en relació amb el context, els antecedents històrics i legislatius, i la realitat social del temps en què han de ser aplicades, atenent fonamentalment a l'esperit i finalitat d'aquelles.".

Ah,¡ S'ha sorprès Sr. Ramírez Carpintero?. Ves per on, si posem en relació les dues normes esmentades, resulta que el ple municipal ja havia acabat, ja no era "una sesión plenaria" com vostè afirma i s'havia obert un torn de paraules del públic assistent, sense limitacions personals, o formals i, per tant, estava sotmès a la servitud de ser interpel·lat o criticat per la ciutadania no per....."la CIA". A partir d'aquí no hi ha circ ni "cachondeo" sinó ciutadans i ciutadanes exercint un dret, uns parlant de places, de jardins....altres de drets fonamentals personals i col·lectius, però tots plegats pensant en millorar les condicions de vida de la ciutadania olesana, independentment de si el govern municipal te majoria absoluta o no i mai acceptant les coses com a fatalment immutables. I això és el que vostè (i no només vostè) no entén i queda descol·locat quan el desperten i comprova que, com ja es va adonar fa anys Rafael Gómez "El Gallo", " hay gente pa to" i s'ha d'estar a punt perquè, quan menys t'ho esperes pot saltar la llebre.

Una altra cosa li vull dir. No es refii dels elogis dels regidors del Bloc Olesa i les rialles que li feien. Només els hi va fer gràcia que vostè digues el que va dir, perquè en el fons és el que ells també tenien ganes de dir, però han de guardar les formes per a semblar gent d'esquerres i demòcrates. Ells, com ja li he dit, interpreten els reglaments i van fent, però vigili, no es deixi prendre el lloc i defensi'l, el de dretes amb "pedigree"és vostè.

Ah, si, m'oblidava¡¡ Va dir, referint-se a mi, que "esto no es un circo". Podria fer un acudit fàcil amb el circ i els treballadors del circ que fan riure però no el faré perquè aquells treballadors es mereixen un respecte. Vull dir, però, que el circ el va muntar vostè, Sr. Ramírez, volent fer de domador de feres. No es va adonar que la fera ja és vella i aviciada, les ha vist de tots els colors en els darrers cinquanta anys, no té res a perdre i ja és indomable per sempre.

Fins aviat al proper ple.

DEDICAT A LA IL.LUSTRE SENYOR MIQUEL RIERA REY, ALCALDE D'OLESA DE MONTSERRAT AMB AFECTE (en la primera accepció del DIEC). ELL JA HO ENTENDRÀ

Quan jo m'esmerço en una causa justa

com mon Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s'ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta.

La meva sang no peix la noia flaca

ni s'amistança amb el cafè pudent.

Vós no sou qui per grapejar una vaca,

ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,

que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.

A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!

Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,

l'he bramulat per comes i fondals,

i no espereu que me'n desencamini

la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué la vaca cega:

jo só la vaca de la mala llet.

(VACA SUÏSSA. JOAN OLIVER [PERE QUART] (1899-1986)

  

 

 

ELS MISTERIS. LA IMPOSTURA SUBVENCIONADA.

No feia gaire que vivíem a Olesa de Montserrat. Un paper que algú havia deixat per sota de la porta ens convidava a tots els veïns a reunir-nos a la Placeta de Santa Oliva per parlar del "misteri de l'hort" i vaig pensar que a algú li havien fotut les albergínies, els pebrots o els carbassons, vés a saber. S'hi havia d'anar per estar al cas i veure si la família podíem ajudar d'alguna manera, i allà que hi vam anar el meu sogre i jo.

-El senyor rector diu que hauríem d'organitzar-nos pel "misteri de l'hort".

-Les hortalisses els hi han robat al senyor rector?, vaig preguntar.

Llavors van veure que als nous se'ls hi havia d'explicar de què anava tot plegat perquè estaven ben perduts. Ens van explicar que es tractava de recuperar la "tradició" olesana d'exposar els passos o imatges que per Setmana Santa representaven escenes de la passió de "Nostre Senyor Jesucrist", que s'havia perdut el 1969, i que al carrer de Santa Oliva es concretava en l'anomenat "Misteri de l'oració de l'hort".

Així doncs, aclarit el "misteri" (amb minúscula), s'havia d'organitzar una mena de confraria i nomenar algú que la presidís i tirés endavant l'exposició del "Misteri" (en majúscula). Ningú volia atendre càrrec tan honorífic i al final els dits em van assenyalar a mi. Vaig agrair la confiança però, per honestedat amb mi mateix i la resta dels assistents, que jo suposava devots veïns, no podia acceptar un càrrec religiós per la meva condició de descregut (vaig començar bé a Olesa). Quina bestiesa¡¡ em van dir. Que no feia falta creure en res. Que era una "tradició". Que sempre s'havia fet de joves i seria bonic recuperar-la. Deixa't estar d'hòsties home¡¡. No em vaig deixar convèncer.

Fins aquí l'anècdota.

Que els Misteris tenen un caràcter religiós catòlic és indubtable perquè s'exposen imatges pròpies d'aquesta confessió. Ara bé, s'ha de ser creient o no per participar de l'esperit dels Misteris d'Olesa? Ja heu vist que uns em van dir que no i molts m'ho continuen dient encara, i m'ho crec; però, amb els meus ulls de descregut i, em penso, fins i tot amb els d'algun cristià, veig que no deixa de ser un retorn nostàlgic i acrític, vint-i-cinc anys després, a una mostra del nacional catolicisme per part d'algunes persones que els van viure a la seva infantesa i/o joventut

.

Només cal veure la pàgina web del "Col·lectiu Misteris d'Olesa" per donar-nos'en comte quan s'hi escriu: "L'any 1969 amb les noves directrius que es van aprovar en el Concili Vaticà II i també per la decisió consensuada d'alguns sacerdots de la Diòcesi de Barcelona entre els quals hi havia el de la Parròquia d'Olesa, Mn. Jaume Serrano, deixaren d'exposar-se al públic els nostres Misteris, igual que deixaren de fer-se les processons a la nostra vila, entre elles la de Setmana Santa, que van quedar en l'oblit durant dues llargues dècades.". O quan el rector de l'església catòlica d'Olesa hi escriu que "Molta gent va témer, fa uns anys, que l'influx conjugat amb una secularització de la societat i de la cultura, i les reformes de Concili Vaticà II, anessin afeblint el fervor del poble, protagonista d'aquestes manifestacions. Gràcies a Déu, això no ha estat així a Olesa de Montserrat.".

Divendres Sant (Olesa de M., 1962). Font: L'Abans

Es veritat que del 1969 al 2017 ha plogut molt, però si aprofitant-se de la involució que va iniciar el Papa Joan Pau II, es vol tornar a la religiositat, anterior al Concili Vaticà II, d'una Espanya negra dominada pel franquisme, a mi em fa por pel caràcter totalitari d'aquell catolicisme. Però ja s'ho faran, els qui hi volen tornar perquè s'ho creuen i els qui ho accepten sense criteri per quedar bé davant vés a saber qui, o els hi fa gràcia recuperar la "tradició"; afortunadament i contràriament el 1969 cadascú es lliure de creure o fer el que vulgui (si mes no de dret, de fet és més discutible), això si, sempre que no es vulgui imposar al demès de forma clara o amb subterfugis.

Però no parlo de totalitarisme i subterfugis en va, sinó perquè, i torno a la web del "Col·lectiu Misteris d'Olesa", el rector catòlic es permet dir que "Cal que, en visitar aquests Misteris, fem pregària en bona sintonia amb Jesús i amb tota la comunitat cristiana, en definitiva, amb tot Olesa de Montserrat, que, fidel a les seves tradicions, ha fet possible que arribi fins als nostres dies aquesta bonica tradició" . De debò pensa el dirigent de l'església catòlica a Olesa que els 23.000 i escaig olesans som tots cristians? Així ho diu. No hi ha olesans musulmans, ni testimonis de Jehovà, ni protestants i molt menys agnòstics o ateus. Tots, tots¡¡ els olesans són catòlics practicants de missa dominical que es creuen i coneixen, fil per randa, els dogmes de la Santíssima Trinitat, la Immaculada Concepció, la Infal·libilitat Papal (quan parla assegut) .... i per tan fervorosos seguidors de la Ruta dels Misteris. Per favor a mi que no m'hi barregi. Els respecto i passo pacientment l'anomenada Setmana Santa, però demano el mateix respecte..

A partir d'aquest axioma tot és justificable, fins i tot que l'ajuntament, que s'ha manifestat oficialment laic o aconfessional (és veritat que quasi bé per força, com si no hi estès constitucionalment obligat), hagi declarat els Misteris festa d'interès local, això si, amb el miratge de què una festa tan arrelada a l'imaginari col·lectiu és visitada per tota una multitud de persones vingudes d'arreu i porta innombrables beneficis econòmics al comerç local. M'ho hauran d'explicar perquè jo, que tinc el "Misteri de l'Hort" al costat de casa, sempre hi veig la mateixa gent, persones olesanes cada any una mica més velles entrant i sortint en un monòton ritual que s'ha de fer any rere any.

Que voleu que us digui, i ja perdonareu aquest pobre descregut, però em fa l'efecte que amb l'excusa d'un suposat benefici col·lectiu, es vol subvencionar amb diners públics uns olesans electoralment interessants, que tenen tot el dret a manifestar les seves conviccions religioses, interessades o no, però que no deixen de ser personals. Per això penso que el que no es pot fer és vendre amb diners públics l'espectacle i la impostura d'una suposada fe massiva per amagar la realitat d'una Olesa que gairebé no practica la religiositat de la fe catòlica. Com a tot arreu.

Ja ho he dit.

JA HI HA SENTENCIA. ES DEMOSTRA QUE QUI VULGUI PEIX S'HA DE MULLAR EL CUL

He llegit que a la guerra del Marroc els soldats autòctons deien de Franco que tenia baraka. Baraka és una paraula àrab que es pot traduir com a “benedicció divina” o “sort providencial”.

L'alcaldessa d'Olesa de Montserrat potser ha pensat que també té baraka, perquè el Jutjat contenciós administratiu nùm. 1 de Barcelona ha anul-lat la sanció que ella em va imposar, per caducitat de l'expedient a l'haver trigat més de sis mesos a resoldre'l. Per a ella és una sort, perquè ha suposat que el jutge no entrés, per innecessari, en el fons de l'assumpte que era, ni més ni menys, si hi havia vulneració del dret fonamental a la llibertat d'expressió (si voleu detalls, feu clic aquí). Llastima. Potser es pensa que la seva baraka li ha tret un pes feixuc de sobre, però que no pateixi que en continuarem parlant, ja sap que té unes preguntes que es va comprometre a respondre al proper ple municipal i ara ja no tindrà l'excusa de què el tema està “subiudice”. Victòria agredolça, però victòria al cap i a la fi.

El Bloc Olesà, martell contundent i inflexible de la ineficiència municipal quan estava a l'oposició, presoner de l'arrogància de la seva majoria absolutissima ha begut el seu propi oli de ricí. Feia falta malbaratar recursos materials, econòmics i humans municipals, és a dir de tota la ciutadania, per a fer el ridícul d'aquesta manera?.

No, no feia falta. En primer lloc perquè els serveis jurídics municipals tenien que haver detectat la caducitat i recomanar el tancament de l'expedient sense més. Qualsevol operador jurídic sap que quan li arriba un cas a les mans el primer que s'ha de fer és comprovar, a la llum de la normativa aplicable a cada cas, si hi ha caducitat o prescripció, perquè és per on te la poden fotre d'entrada, com així ha sigut. D'aquesta manera s'hagués pogut evitar el judici i maldecap a tots plegats.

En segon lloc, i més important, s'hagués pogut evitar el judici intentant solucionar el conflicte fent ús de la conciliació i/o la mediació entre les parts que preveu l'Article 35 de l'Ordenança Municipal de Civisme i Convivència Ciutadana, com vaig proposar reiteradament de forma verbal i escrita. Malauradament l'alcaldessa no ho va intentar (literalment) “pel carácter potestatiu i discrecional i no preceptiu d'aquesta possibilitat”, és a dir, de forma entenedora “perqué no em rota”. I aquí es manifesta l'arrogància i supèrbia de l'alcaldessa i la subordinació còmplice del grup municipal del Bloc Olesà: en comptes de dialogar (una de les paraules estrella de la seva campanya electoral), com se suposa que ha de fer una demòcrata suposadament d'esquerres, ha volgut escarmentar a un ciutadà manifesta i reiteradament crític des de medis escrits i la radio, intentant fer-lo servir com a moneda de canvi en un moment en què les relacions entre la policia i el govern municipal eren (i són) conflictives. El fracàs ha sigut doble; ni ha millorat les relacions i ha perdut el judici.

Vull tenir un record per tots aquells ciutadans (la majoria d'ells afiliats a partits d'esquerra i que no paren d'exigir-nos desobediències) que lluny de mostrar-me la seva solidaritat i suport em van recomanar no demandar perquè no hi havia res a fer. Els hi vull dir que si els drets, que tant ha costat d'aconseguir, no es defensen dia a dia s'acaben perdent (em refereixo als drets fonamentals de l'esser humà, que són els que importen, no a altres collonades).

En fi, espero que l'alcaldessa no trigui gaire a donar les ordres per tal que em siguin retornats els 301 euros (amb els seus interessos) que em vaig veure obligat a pagar l'agost passat, que pensi a pagar els honoraris al meu advocat tal com diu la sentència, i li demanaria que faci un recompte del què costarà, per a no res, la defensa lletrada de l'ajuntament i el temps perdut en tots aquests mesos pels funcionaris i funcionaries que han intervingut a l'expedient sancionador: el funcionari instructor, la tresoreria municipal, els serveis jurídics municipals, el secretari municipal, qui l'ha mecanografiat, qui ha anat a Correus.....total que resultarà més car el farciment que el gall, però com que no ho ha de pagar ella, doncs “pelillos a la mar”. 

PERDRE LA DIGNITAT PER 301 EUROS, O COM EL BLOC OLESÀ CONSENTEIX QUE ES VULNERI EL DRET FONAMENTAL A LA LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ.

El dia 31 de gener a la Ciutat de la Justícia de Barcelona, es celebrarà un judici contra l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat per la multa de 301 euros que la regidora de Seguretat ciutadana i convivència Susanna Yañez per delegació de la Iltre. Sra. Alcaldessa Na Pilar Puimedon m'ha imposat com a sanció per la comissió d'una falta greu tipificada a l'article 152 de l'Ordenança municipal de civisme i convivència ciutadana com és "la desobediència de les ordres efectivament dictades i les expressions irrespectuoses que impliquin una voluntat menyspreadora de l'autor i que pel context en què es formulin signifiquin una alteració de la convivència". I jo demano al jutge que anul·li la sanció perquè em sembla que vulnera el meu dret fonamental a la llibertat d'expressió que em reconeix tant l'article 20 de la Constitució com l'article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Tinc clar que la administració de justícia pot no donar-me la raó, però del tarannà de l'escrit comprendreu que no em senti moralment afectat per una sentencia adversa i espero que això no es consideri desacatament.

Em preguntareu que quins són els fets que han portat a la Sra. regidora per delegació de la Iltre. Sra. Alcaldessa d'Olesa a sancionar-me. Doncs, molt resumidament, resulta que a la darrera campanya d'eleccions municipals del 2015, van haver-hi dues pintades a una de les entrades al nucli urbà , a on algú havia escrit "Movem falsos" i "Gabri fascista", en clara referència a la coalició "Movem Olesa" i a un candidat seu. Vaig pensar que la policia municipal, que per força tènia que haver vist les pintades en les seves habituals rondes, faria ús de la seva funció de policia administrativa en relació a l'acompliment dels bans i ordenances municipals que li atribueix la Llei Orgànica de Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat i actuaria per pròpia iniciativa comunicant-ho a la Brigada Municipal perquè les esborrés. Durant un mes les pintades van estar intactes i finalment, com a representant de "Movem Olesa", vaig decidir denunciar personalment els fets i mostrar el meu disgust a la policia municipal per la seva manca d'actuació. Em van dir que prenien nota i que em comunicarien per telèfon les gestions fetes, però durant els dos dies següents les pintades ofensives continuaven exposades a la vista de tothom. Al tercer dia em vaig presentar de nou a la policia municipal i ningú em va saber, poder o voler donar explicacions sobre el cas ni si s'havia fet algun tràmit, produint-se una situació de tensió on, molt emprenyat, vaig acabar dient que "si les pintades diguessin que el cap de la policia és un torturador ja haguessin estat esborrades de fa temps". En fi, si relacionem els fets que acabo d'explicar amb l'article 152 de l'ordenança que he citat abans, la policia municipal que m'ha denunciat i la regidora que m'ha sancionat per delegació de l'alcaldessa han convertit una crítica a una actuació policial negligent en un acte irrespectuós i de menyspreu que ha alterat la convivència dels olesans (?), donant-li a la frase, amb mala fe, un sentit que, evidentment, no té. Deu n'hi do.

Aclarits els fets, abans de seguir, serà alliçonador conèixer els articles de l'Ordenança municipal de civisme i convivència ciutadana sobre els que la policia municipal, penso, hagués hagut de prendre mesures i no ho va fer:

-L'article 4.5 diu que és un dret dels ciutadans i ciutadanes rebre un tracte respectuós i digne de la resta de persones, però durant un mes la policia local va permetre que es faltes al respecte i a la dignitat d'un ciutadà i del conjunt de membres de "Movem Olesa" a qui es van titllar de "feixista" i "falsos" respectivament.

-L'Article 16.2, a) 3er. indica que està prohibit fer pintades sobre qualsevol element de l'espai públic.

Tampoc sobra dir que el Tribunal Constitucional, per exemple a la sentència 176/1995, ha dit que la llibertat d'expressió compren la llibertat de crítica, fins i tot quan pugui molestar, inquietar o disgustar, per la qual cosa empara també les opinions equivocades o perilloses. 

Amb aquests antecedents, els escassos lectors d'aquest bloc, que normalment són rojos perillosos i malfiats, segurament pensaran que a Olesa governa el Partit Popular entestat a aplicar la "ley mordaza" com sigui abans que la deroguin. Doncs no, error. A Olesa de Montserrat governa amb majoria absolutissima (12 regidors de 21) el Bloc Olesà, un partit polític d'abast local autoqualificat d'"esquerra alternativa" i "precursor" amb anys de diferència, del que avui s'anomena "nova política" "participativa", "radical" i "democràtica", format per un aiguabarreig de gent d'Esquerra Unida i Alternativa, "gauche divine" independent, federalistes, independentistes delerosos de desobeir però amb por de mullar-se el cul no fos que sortissin escaldats i tradicionalistes clericals.

Aquestes són les persones que governen a Olesa de Montserrat. Alguns els he vist a la transició del franquisme a la democràcia recolzant Els Joglars per la llibertat d'expressió, també els hi va agradar sentir a Labordeta enviar "a la mierda" alguns diputats, o es van divertir molt quant el Pepe Rubianes es va "cagar en la puta España..", es van escandalitzar quan van empresonar uns titellaires a Madrid, i ara es posen les mans al cap perquè el fiscal demana presó per una noia que ha fet acudits sobre Carrero Blanco. Però a casa,..ah¡ a casa convé sotmetre's als designis de la policia local quan se senti ofesa pels ciutadans, a causa de no sé quina mena de pors o interessos i dir que "si les pintades diguessin que el cap de la policia és un torturador ja haguessin estat esborrades de fa temps" s'ha de considerar una falta greu sancionable.

I ara ve el més bo. Sabeu quina excusa m'ha donat la Iltre. Sra. Alcaldessa per justificar-se? Doncs que no té res en contra meu, però que ella està obligada per força a avalar les denúncies de la policia sota pena de prevaricació, perquè tenen "presumpció de veracitat" legal.

Quin sopar de duro¡¡. Ella sap que no està obligada a res per força. Ella sap que, per llei, exerceix la direcció superior de la policia municipal (LLMRLC. art. 53, 1. j) com també sap que la policia només denuncia, no sanciona i que solament ella té atribuïda per llei la potestat de sancionar les faltes per infracció de les ordenances municipals, iniciant i resolent els expedients sancionadors per la seva autoritat (LLMRLC. art. 53. 1. n). La "presumpció de veracitat" és sobre els fets, no sobre les qualificacions i graus, i jo vaig dir la frase, és cert, i, per tant, no cal presumir la seva certesa. Tot plegat és un pretext per a què la Sra. regidora de Seguretat i la Iltre. Sra. Alcaldessa es desempalleguin de les seves responsabilitats legals. El que havia d'haver fet, i no ho ha fet, és entrar directament en el fons de l'assumpte i valorar si hi ha vulneració del meu dret fonamental a la llibertat d'expressió i sobre aquesta base resoldre a favor o en contra, però motivant la decisió. I, sobretot, el que havia d'haver fet pel bé de tothom i no ho ha fet, és, tal com li vaig demanar amb tota la bona fe i preveuen les ordenances municipals, intentar conciliar les parts i segurament no hauria hagut sanció i no s'hagués arribat al judici del dia 31 de gener. La prevaricació pot ser d'anada i tornada.

El més trist de tot és que persones amb qui em pensava que coincidia ideològicament en el concepte de "radicalitat democràtica", i parlo en concret per Esquerra Unida i Alternativa, no hagin fet ni un gest de solidaritat per petit que sigui. Dels altres grups polítics suposadament d'esquerres no cal parlar-ne i de la dreta nacionalista sigui catalana o espanyola no esperava res.

No ens enganyem, no es tracta de solidaritzar-se amb una persona torracollons que al cap i a la fi és d'Iniciativa per Catalunya i a veure si encara els hi donarem peixet. No, es tracta de la defensa de drets fonamentals durament guanyats pels ciutadans que sempre a qüestionat la dreta. I si als municipis, primera anella de la cadena democràtica a on l'esquerra encara manté un mínim de poder i mal que bé,es pot resistir en la salvaguarda d'aquests drets, la covardia (no la prudència que va dir Jordi Carbonell) ens fa traïdors, que ens queda?, qui farà pedagogia?, com iniciarem la reconquesta de la raó democràtica?.

Si la regidora de Seguretat Sra. Yañez, i la Iltre. Sra. Alcaldessa Na Pilar Puimedon, m'han sancionat conscientment, perquè creuen que m'havien de sancionar, no poden parlar més de democràcia, esquerra i nova política. Si s'han vist forçades a fer-ho per la causa que sigui potser caldria recordar la historia: Nicolas Salmerón, que va ser president de la I República Espanyola, va dimitir per dignitat quan es va veure en la tessitura de trair la seva consciencia si firmava una pena de mort. Però no espero res, me les imagino a les dues sortint-los un somriure burleta per sota el nas quan acabin de llegir aquest escrit, si és que el llegeixen.

TREBALLAR? PER QUÉ?

En els darrers dies els mitjans de comunicació (o millor, de persuasió) de tota mena ens han volgut alegrar les festes amb l'acudit graciós de què l'atur ha baixat un dotze per cent i s'estan creant llocs de treballa punta pala..

Quina barra¡¡¡. Una vegada estem captius i desarmats, els grans estafadors que s'han enriquit a costa nostra amb el que han anomenat "crisi econòmica" ens tornen a oferir treball com a solució dels nostres mals, diuen. Almoina per anar mal vivint en un nou i aterridor paradigma social (rieu-vos de la pel·lícula Mad Max), a on la suficient rotació de la precarietat els permeti mantenir-nos en un constant estat de por i faci que ens enfrontem entre nosaltres pel repartiment de les engrunes com a condició necessària del seu continu engreixament. ¡Treball!, paraula que deriva de la llatina "tripalium" que definia el que no era res més que un instrument de tortura.

Ens explica el Gènesi que la desobediència d'Adam i Eva Déu la va castigar amb l'expulsió del Paradís i condemnant-los a guanyar-se el pa amb la suor del seu front, és a dir, treballant. Sabem que al frontispici de la porta d'entrada al camp d'extermini d'Auschwitz els Nazis, amb un cinisme esgarrifós, hi van posar el lema "Arbeit macht frrei" que es pot traduir com "el treball us fa lliures". O, si voleu més dades sobre el caràcter malèfic del treball, només cal llegir el que va escriure Napoleó: «Com més treballin els meus pobles, menys vicis hi haurà. Jo sóc l'autoritat [...] i estaria disposat a ordenar que el diumenge, després dels oficis, les botigues obrissin i els obrers anessin a la feina». Malparit¡¡¡.

S'ha dit que els avenços exponencials de la tècnica i la ciència permeten reduir enormement la quantitat de treball necessari en els processos productius de manera que és possible repartir aquest treball entre més persones en jornades més curtes tot assegurant-nos l'imprescindible per a una vida digna. 

Ben al contrari, de forma insensata, els ociosos propietaris dels mitjans de producció ofereixen una bogeria de contractes temporals, treball parcial, i una elevada rotació de la mà d'obra que els hi garanteixen un mercat de treball i un repartiment dels temps de treball molt desiguals obligant a treballar moltes hores a qui per torn li toqui mentre a la resta, com a exèrcit de reserva intimidant, els manté amb subsidis insuficients o a mercè de la caritat o la beneficència, tot plegat en interès d'una economia alliberada del pes de tot el que sigui social que, segons diuen, causa crisi i recessió com a coartada de la veritable estratègia que no és mes que recompondre el procés d'acumulació capitalista .

Hem d'acceptar aquesta lògica? Fa temps que he deixat de sentir en el discurs de l'esquerra real i del sindicalisme la vella i bella consigna de "treballar menys per a treballar tots (i totes)". Penso que és una farsa, un engany, que el treball sigui el model perquè la persona s'integri a la societat, es sociabilitzi, aconsegueixi l'èxit i es pugui moure cap a dalt dins l'escala social. Si mes no, actualment, el treball (i/o, paradoxalment, la seva manca) només produeix frustració, malaltia mental i corrosió del caràcter individual i social.

Hem de socialitzar l'oci. Bertrand Russell, persona gens sospitosa d'esquerranisme, ja ho va teoritzar l'any 1932 a l'escrit "Elogi de l'oci" i deia que "la idea de qué el pobre disposi de

Bertrand Russell

temps lliure sempre ha sigut escandalosa per als rics....(però) ja no hi ha cap raó perquè la majoria de la gent hagi de patir aquesta privació...(i) quan proposo que les hores de treball siguin reduïdes a quatre no intento dir que tot el temps que resti s'hagi de malgastar necessàriament en pures frivolitats. Vull dir que quatre hores de treball al dia haurien de donar dret...als articles de primera necessitat i a les comoditats elementals de la vida, i que la resta del seu temps hauria de ser d'ell per utilitzar-lo com cregues convenient....En un món a on ningú estes obligat a treballar més de quatre hores al dia....sobretot hi haurà felicitat i alegria de viure, en comptes de nervis gastats, cansament i dispèpsia. Amb el treball exigit n'hi hauria prou per a fer de l'oci alguna cosa deliciosa....Fins aquí hem sigut tan actius com ho érem abans que hi hagués maquines; en això hem sigut uns necis, però

no hi ha cap raó per a seguir essent necis per sempre.".

LA COMPLICADA LAÏCITAT DE L'AJUNTAMENT D'OLESA DE MONTSERRAT. LA MISSA DE NADAL I LA VARA DE L'ALCALDE, UNA HISTORIA OLESANA DEL 1910

Al meu entendre, el laïcisme a l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat és un problema no resolt. Només cal veure el resultat de la discussió i votació de la moció "Per la convivència, la pluralitat i la tolerància. Reafirmem la laïcitat de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat" presentada pel grup de MOVEM OLESA al ple municipal del passat 22 de setembre (si voleu, cliqueu aquí sobre i llegiu).

Un intent d'estudiar el salisme a Olesa de Montserrat fa que em capbussi a l'Arxiu Històric Municipal en la lectura i anàlisi dels llibres d'actes municipals des del 1909. De moment només he arribat al gener del 1911 i no vull fer categories d'anècdotes puntuals ni treure conclusions prematures, però d'aquest tan curt període de temps he pogut llegir uns quants fets i actuacions que, sense tenir un lligam directe amb l'estudi que pretenc, ens mostra una sinuosa i contradictoria relació de l'Ajuntament amb l'Església Catòlica que va des d'una posició totalment subordinada a entreveure's l'inici d'actituds crítiques per part de regidors republicans, sobretot amb l'entrada a l'ajuntament de Joan Tost Pavia del Partit Republicà Radical l'1 de juliol del 1909.

Aixi, veiem com les invitacions del rector de la Parròquia de Santa Maria a què els regidors assisteixin en corporació als oficis religiosos de Setmana Santa, Corpus Christi, Festa Major i Nadal són acceptades sense discussió. Trobem acords del ple municipal perquè l'Ajuntament es faci càrrec del cost dels ciris que portaran els regidors a les processons i de les despeses que suposin el sermó de la Festa major i fins i tot "Que por la alcaldia se contrate la orquesta de esta villa que por turno le corresponda, para tocar en las funciones religiosas que se celebrarán el día de Corpus Christi; y que se le pague la suma que percibió del año último, del capítulo noveno del actual presupuesto.". 

Es produeix una inflexió, però, al Ple del 21-12-1909 en que hi va haver, sense exit, un intent per part del regidor del Partit Republicà Radical Sr. Joan Tost Pavia, que posteriorment seria alcalde, de qüestionar l'assistència en corporació a actes religiosos; dic sense exit ja que "despues de una larga discusión en la que tomaron parte varios Sres. Concejales se pasó dicha invitación a votación nominal, la que fue aceptada por los Sres. Marinello, Carrera, Bou, Cortada, Jorba, Gotsens y Canals y rechazada por los Sres. Tost, Astor y Llongueras.". A partir d'aquesta data cada vegada que la Parròquia convida als regidors a assistir a actes religiosos sovint es produeixen vives discussions entre conservadors i republicans posant-se a votació la invitació i quan aquesta és rebutjada ens trobem que, malgrat tot, els conservadors normalment hi assisteixen exhibint la insígnia del càrrec de regidor.

En aquest sentit, un fet anecdòtic però significatiu es produí el Nadal del 1910, quan Joan Tost exercia l'alcaldia accidental per la mort de l'anterior alcalde Josep Canals. El Ple municipal del 19 de desembre va decidir, sense discussió i per evitar polèmiques, acceptar la invitació de la parròquia a assistir als oficis religiosos de Nadal, però "dejando en libertad de acción a los Sres. Concejales para que fuera el que lo tuviera por conveniente.".

L'alcalde accidental Joan Tost Pavia no hi va assistir als actes religiosos, però si ho va fer el conservador Joan Jorba Matas ¡portant la vara de comandament de l'alcalde!. El Ple del 2 de gener de 1911 va ser tens. L'alcalde accidental va posar el crit al cel (mai més ben dit) i el regidor es va considerar autoritzat a portar la vara perquè la invitació parroquial havia estat formalment acceptada. Transcric com va quedar reflectida la polèmica a l'acta del ple:

"A continuación la presidencia participó a los reunidos que el día de la fiesta de Navidad del Señor, el concejal Sr. Jorba hizo uso en la función religiosa de aquel día, sin su autorización ni consentimiento de la vara insignia de su autoridad y que siendo una extralimitación de atribuciones preguntaba con que derecho se había practicado.
Tomada la palabra por el Sr. Jorba, manifiesta que si usó de dicha vara o insignia de la Alcaldía fué por indicación y de acuerdo del Sr. Casas y demás Concejales que habían asistido a la expresada fiesta religiosa, añadiendo que le fue entregada dicha vara por el alguacil del Ayuntamiento Lorenzo Gotzens. Llamado este expone que habiéndole mandado sacar dicha vara, lo hizo asi dejandola sobre la mesa.
El Sr. Ribas dice que el alguacil lo es del Ayuntamiento y no solo del Sr. Alcalde y solicita se lea el acuerdo del Ayuntamiento en que se dio cuenta de la invitación del Sr. Cura Párroco. Leido el indicado acuerdo hizo uso de la palabra el Sr. Casas manifestando que le extrañaba se diera al hecho tanta importancia, contestándole la Presidencia que mientras él ostente la representación de la Alcaldia procurará se respete la Autoridad que el cargo significa y que no es quién un Sr. Concejal para atribuirsela sin estar autorizado expresamente.".

La cosa va arribar al Jutje de 1ª Instancia i Instrucció de Terrassa que el 9 de gener de 1911 va enviar a l'Ajuntament el següent ofici: "Espero merecer de V. se sirva librar y remitir certificación en que conste el último acuerdo que se hubiere tomado por la corporación de su presidencia respecto a concurrir a funciones religiosas, a fin de que surta sus efectos en el sumario que instruyo sobre usurpación de funciones."

Encara no sé com va acabar tot plegat. El que si puc dir es que des de la lluita inicial d'aquells laïcistes olesans poc s'ha avançat (si no s'han fet passos enrere) en 105 anys des del moment que en ple 2016, la moció més amunt esmentada per la laïcitat de l'Ajuntament d'Olesa es motiu d'abstenció per part de 12 regidors presumptament d'esquerres.

BANDA SONORA DEL MES DE NOVEMBRE. "La poesía es un arma cargada de futuro", canta Paco Ibañez

Gabriel Celaya

A bon entenedor no li calen gaires paraules. Son temps dolents per a la poesia. No m'explico més.

LA POESÍA ES UN ARMA CARGADA DE FUTURO

(De "Cantos iberos", 1955)

GabrielCelaya

Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmando,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente
los vertiginosos ojos claros de la muerte,
se dicen las verdades:
las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas
que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,
piden ser, piden ritmo,
piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,
con el rayo del prodigio,
como mágica evidencia, lo real se nos convierte
en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria
como el pan de cada día,
como el aire que exigimos trece veces por minuto,
para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque a penas si nos dejan
decir que somos quien somos,
nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.
Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo
cultural por los neutrales
que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.
Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.
Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren
y canto respirando.
Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas
personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,
y calculo por eso con técnica, qué puedo.
Me siento un ingeniero del verso y un obrero
que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta
a la vez que latido de lo unánime y ciego.
Tal es, arma cargada de futuro expansivo
con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.
No es un bello producto. No es un fruto perfecto.
Es algo como el aire que todos respiramos
y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo
como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.
Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.

Son gritos en el cielo, y en la tierra, son actos.